dimarts, 14 de març del 2017

nou dire a tv3

El periodista Vicent Sanchis serà el nou director de TV3. El consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s'ha reunit aquest dilluns per fer-ne efectiu el nomenament. Sanchis substituirà en el càrrec Jaume Peral, que haurà assumit aquesta responsabilitat només durant 13 mesos.
Vicent Sanchis i Llàcer (València, 1961) és llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB i doctor en Comunicació per la URL. Al llarg de la seva carrera ha ocupat càrrecs de responsabilitat en diversos mitjans, com ara la direcció del diari 'Avui' (1996-2007), el setmanari 'El Temps' (1984-1988) o  Barça TV (2009-2010). També ha treballat com a guionista i director de diversos formats de TV3.
Com a assagista, l'any 2009 va guanyar el premi Joan Fuster amb l'obra 'Franco contra Flash Gordon', i el 2012 el Carles Rahola amb 'Valencians, encara'. Actualment col·labora com a articulista en diversos mitjans i és tertulià en programes com 'Els matins' de TV3 i 'El món a RAC1'. El mes passat va ser nomenat director adjunt del diari digital 'El món'. A més, és professor de la Universitat Ramon Llull i va ser vicepresident d'Òmnium Cultural.
Segons la CCMA, Sanchis arriba a TV3 "amb la voluntat de donar la màxima ambició al projecte audiovisual" de la Corporació i " garantir la qualitat del servei públic de comunicació que desenvolupa la televisió nacional de Catalunya".
Tot i així, la seva designació no ha estat ben rebuda pels treballadors de la cadena. En un comunicat conjunt, el comitè d'empresa i el consell professional qualifiquen el nomenament de "sobtat i sense arguments clars i professionals, que mina la credibilitat del mitjà". "No és un bon senyal per a la independència professional, la pluralitat i l'obertura de la CCMA al conjunt de la societat", afegeixen.
El nom de Sanchis ja havia sonat anteriorment per ocupar la direcció de la televisió pública catalana, i de fet era el candidat més ben posicionat per accedir al càrrec el febrer de l'any passat, quan l'anterior director, Eugeni Sallent, va dimitir. Finalment, però, es va optar per la promoció interna arran del nomenament de David Bassa com a  cap d'informatius de TV3, el lloc que fins llavors ocupava Peral.
Tot i que formalment el nomenament del director de TV3 és responsabilitat del consell de govern de la CCMA, l'elecció és avalada pel PDECat, que a l'inici de la legislatura es va repartir amb ERC, el seu soci dins de Junts pel Sí, els principals càrrecs de la Corporació. Així, els exconvergents tenen la potestat de proposar el director de TV3 i el cap d'informatius de Catalunya Ràdio, i els republicans el director de l'emissora i el cap d'informatius de la televisió. Aquesta fórmula ja s'havia aplicat l'any passat en el moment de nomenar Peral i Bassa.
El relleu a la direcció de TV3 arriba en un moment molt delicat per a la televisió pública catalana, que  va salvar per només una dècima el lideratge global de l'any 2016 però que tant al  gener com al  febrer ha estat el tercer canal més vist a Catalunya, per darrere de Telecinco i Antena 3. Peral havia anunciat al novembre que estava treballant en una  reformulació completa de la graella per fer-la més competitiva, que s'havia de posar en marxa al setembre, coincidint amb l'inici de la nova temporada.
Un relleu precipitat
En un comunicat, el consell de govern agraeix a Peral "la professionalitat i dedicació"durant la seva etapa com a director, i destaca que sota el seu mandat TV3 s'ha convertit en el primer canal de televisió que completa set anys consecutius sent líder d'audiència a Catalunya. El comunicat explica que la sortida de Peral es deu a “motius personals”, tot i que fonts de la Corporació a les quals ha tingut l'accés l'ARA atribueixen el canvi al malestar creat en el si del PDECat per la cobertura de TV3 del cas Palau. El fet que s'hagi informat a bastament de la presumpta corrupció que afecta l'extinta Convergència ha precipitat, segons aquestes fonts, la substitució d'un directiu que ja havia estat qüestionat pels mals resultats d'audiències obtinguts per TV3 en els darrers temps. El fet que Peral, en l'última comissió de control celebrada tot just aquest divendres, detallés la seva previsió de redreçar les audiències evidencia la celeritat amb què s'ha decidit del relleu, que s'ha acabat de tancar aquest cap de setmana.
De fet, en aquesta última sessió parlamentària, el diputat Jordi Cuminal, del PDECat, va criticar el tractament que havien fet els 'Telenotícies' del 25 de febrer, en oferir com a primera notícia la informació de portada del diari 'El Mundo' –un contractista no identificat implicava Mas en la trama del 3%– sense explicar que era un tema extret del diari. “Per què no van citar la font?”, es preguntava el parlamentari. “Per mala praxi periodística? ¿O perquè el diari 'El Mundo' té querelles per injúries i s'ha demostrat que és un diari que publica mentides? Però, si no citen la font per què està querellada ¿per què en fem una notícia d'una font així?”. No resulta habitual que un diputat de la coalició del Govern efectuï preguntes en to crític a l'equip directiu de la Corporació, tenint en compte que són aquests mateixos partits els que han decidit els noms dels màxims responsables de l'ens.
Peral, per part seva, es va defensar negant que s'hagués reproduït la informació d''El Mundo'. “No fem seguidisme de cap diari. Treballem amb fonts pròpies i contrastem les informacions. El dia 24 i 25 de febrer van aparèixer moltes informacions relacionades amb el cas Palau. No vam citar 'El Mundo' perquè treballàvem amb documents diferents. 'El Mundo' deia una cosa i nosaltres en dèiem una altra”. 

dilluns, 13 de març del 2017

violencia a casa

El Pau -nom fictici- tot just arriba als 30 anys. Fa gairebé un any que visita el Servei d’Atenció a Homes (SAH) de l’Ajuntament de Barcelona, un centre dirigit a homes per a la promoció de relacions no violentes. “Soc aquí perquè vaig estar a punt de cometre un acte de violència física cap a la meva parella”, explica, i afegeix: “Mai ha passat res molt greu, però ha estat a punt de passar. Hi ha hagut situacions de nerviosisme i de molta tensió, no arribes a posar-li la mà al damunt, però hi veus la possibilitat”.
El Pau va veure de petit com el seu pare maltractava físicament la seva mare. “També vaig veure molta amenaça i violència psicològica, la perseguia...”, relata. Com que era el més gran dels germans va ser molt més conscient de la situació. Precisament, la seva mare va ser una de les persones que el van encoratjar a visitar el SAH. Un dels requisits perquè els homes puguin ser atesos al centre és que hi vagin de manera voluntària.
Laila Aljende és psicòloga del SAH, ha sigut la terapeuta del Pau i assegura que “no existeix un perfil de maltractador”. “Haver tingut un pare que ha maltractat la teva mare no farà que tu facis el mateix amb la teva parella -diu Aljende-. De la mateixa manera, que el teu pare no hagi maltractat mai la teva mare tampoc vol dir que tinguis una bona educació emocional; no hi ha una relació lineal”. Ara bé, el Pau reconeix que el va influir: “Jo tenia normalitzat des de petit que un home havia de controlar la seva dona; la dona havia d’estar-se a casa i si feia alguna cosa havia de donar explicacions. A més, s’hi ha de sumar el meu caràcter gelós i que si les coses no surten com vull, m’enfado”.
En aquest sentit, Aljende assegura que molts dels homes que tracten en el SAH “tenen baixa tolerància a la frustració” i que una dinàmica tan interioritzada és difícil de canviar en poc temps, però “una part de la feina té a veure amb empoderar la persona en la seva capacitat de canvi; si la persona no es creu que pot canviar, tirarà la tovallola”.
“On vas així vestida?”
Tirar gots a terra, donar cops de puny a la porta, cridar-li, insultar-la, dir-li que la roba que porta posada no li agrada... aquestes eren algunes de les actituds del Pau cap a la seva parella. “Ella es rebel·lava i em deia: «Això m’ho poso jo perquè vull»... i sort que treia el seu caràcter, perquè gràcies al seu enfrontament avui soc aquí i això forma part del passat, amb una altra noia més submisa potser hauria sigut pitjor”, assegura, mentre afegeix que al SAH ha après que totes aquestes actituds que tenia “també són violència”.
Aquesta és la tercera parella del Pau i encara segueixen junts: “Quan et relaxes, et penedeixes de tot i tens por de tu mateix, que algun dia en un moment d’inconsciència puguis fer alguna cosa greu”, perquè segons el Pau, “no actues amb consciència, ja que t’estimes la persona que tens davant, per això després sents una ràbia i una violència que no es corresponen amb el que sents de debò”.
En una ocasió, fins i tot hi van haver d’intervenir els Mossos d’Esquadra: “Sort que jo ja havia marxat, perquè si no se m’haurien emportat detingut, simplement per la declaració dels veïns que van sentir cops i crits. Per sort, no va passar d’aquí”.
El SAH ofereix atenció terapèutica personalitzada. En un primer moment, en la fase d’acollida, un tècnic valora la demanda d’atenció. Després s’inicia la fase de tractament, que pot ser individual i/o grupal, i també hi ha una fase de seguiment, un cop finalitzada la intervenció.
El Pau ha participat un cop per setmana en una reunió grupal de dues hores de durada durant nou mesos: “M’ha aportat moltes coses. Escoltar la història dels altres i veure la manera de reaccionar que han tingut t’ensenya molt més del que et pugui dir un psicòleg”.
El Pau ara ja té l’alta i fins tot ja parla de paternitat amb la seva parella, tot i que assegura que fins que no vegi que hi ha estabilitat durant uns mesos no s’hi posaran. “Ella ja em pressiona, però”, diu somrient. “Com que ja té l’alta, fem un seguiment al cap d’un mes, de sis mesos, d’un any i de dos anys. En qualsevol moment, els usuaris poden reobrir el cas si ho consideren necessari”, explica Aljende.
Contacte amb les parelles
En la fase d’acollida, una de les primeres accions que es duen a terme és contactar amb les parelles o exparelles dels usuaris del SAH per avaluar el risc en què es troben i per contrastar versions. El contacte el fa la psicòloga de dones, Raquel González: “Mirem si estan ateses en algun servei específic de violència. Pot ser que reaccionin a la defensiva, diuen que no n’hi ha per tant. Les etiquetes no agraden. Però demanar ajuda per a l’home és diferent i, a vegades, pot ser una porta d’entrada per a elles”.
La Maria -nom fictici- va ser atesa durant anys pel SARA, el servei municipal d’atenció adreçat a dones, infants i adolescents en situació de violència masclista, a causa de la relació amb el seu exmarit. La seva actual parella -a diferència de l’exmarit-és usuari del SAH. “Després de separar-me i de fer teràpia al SARA vaig refer la meva vida. Amb la nova parella vaig tornar a identificar conductes de violència i vaig descobrir que existia el SAH. Ell va decidir venir”, diu.
La Maria assegura que, malgrat el tractament al SARA, sempre hi ha el dubte: “L’excuses i et dius: «I si és l’alcohol? Segur que no tornarà a passar», però sempre dus l’escut posat, perquè ja t’ha passat una vegada”.
La Maria ha notat un canvi des que la seva parella visita el SAH, però assegura que la por que torni a passar sempre hi és i anima les dones que estiguin en la mateixa situació que ella a ser fortes: “Davant de qualsevol dubte, falta de respecte o violència física o psíquica cal contactar amb aquests serveis. Això no vol dir que s’acabi la relació. És veritat que a vegades, tot i les mil coses que et passen, segueixes estimant aquella persona i aguantes i aguantes”.
En el cas de la Maria, van ser els Mossos d’Esquadra els que li van recomanar el SARA, però també la van dissuadir de denunciar perquè no hi havia hagut violència física per part del seu exmarit. “Els maltractaments psíquics són pitjors. Jo, en segons quins moments, hauria preferit que m’hagués pegat. Fins i tot em vaig enfrontar a ell perquè ho fes. Estàs totalment indefensa i no trobes sortida, i la violència física és més fàcil de demostrar”, afirma furiosa i plorosa, i afegeix que la justícia “subestima la violència psíquica”.
La seva actual parella es mostrava violenta amb el consum d’alcohol. “L’alcohol és un deshinibidor”, explica Aljende, però insisteix que no hi ha un perfil concret de maltractadors. De fet, dels 154 homes atesos al SAH el 2016, un 58% no consumien tòxics.
Serveis municipals per a les dones
SARA
El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) és el servei municipal d’atenció integral adreçat a dones, infants i adolescents en situació de violència masclista, i a persones del seu entorn pròxim directament afectades. Ofereix informació i assessorament, tractament psicològic, assessorament legal, inserció laboral i accés a recursos específics de protecció.
SAS
El Servei d’Atenció Socioeducativa de l’Agència ABITS per al Treball Sexual (SAS) és el centre municipal d’atenció integral per a dones que exerceixen treball sexual i per a víctimes d’explotació sexual. Ofereix orientació social, sanitària, laboral i/o jurídica i atenció psicològica.
SAH
El Servei d’Atenció a Homes per a la promoció de relacions no violentes (SAH) és un centre municipal que ofereix informació, assessorament i atenció als homes que volen aconseguir relacions sentimentals construïdes des de la no-violència, el respecte i la igualtat. El requisit per ser atès en aquest centre és anar-hi voluntàriament. També contacten amb les parelles o exparelles d’aquests homes per avaluar el risc en què es troben.
PIAD
Els Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD) són serveis municipals de proximitat que ofereixen informació i atenció en tots aquells temes que interessen i preocupen a les dones. Possibiliten l’accés a altres recursos de la ciutat de tipus laboral, associatiu, cultural i educatiu, entre d’altres. També hi ofereixen assessorament jurídic i psicològic de manera gratuïta.
CIRD
El Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones (CIRD) és un servei de l’Ajuntament que té com a objectiu donar suport i promoure l’equitat de gènere en els projectes, progames i actuacions de l’organització municipal i de les entitats públiques i privades de la ciutat. Ofereix informació, suport i assessorament tècnic especialitzat. Accions i recursos de formació i difusió.

diumenge, 12 de març del 2017

Nostalgia de futur

El teu cosi-tiet-n se  que, que ja comença arecuperar se de al cama trencada i camina amb muletes, escriu avui son directora djunt de l'Ara que es un interessan article sobreel futur de Catalunya, que una mica espero que sigui el teu. Els químics saben prou bé que la solució acostuma a trobar-se en la dissolució, en la mescla permanent i creadora. Els biòlegs saben que la natura no és estàtica, és un procés. El mateix podríem dir dels historiadors respecte al passat. I dels periodistes en relació al present: tenim clar que cada resposta genera una nova pregunta. Més: els antropòlegs i estudiosos de la cultura ja fa temps que van deixar d’entendre la identitat com una foto fixa, és més aviat una imatge en moviment. La vida ha estat, és i serà dinàmica. Les coses no són, sinó que esdevenen, canvien cada dia. Darwin la va encertar de ple. Evolucionem.
Catalunya és un procés en evolució. Ara més que mai. S’hi palpen les ganes de moviment. Els immobilistes sempre tenen les de perdre perquè la immobilitat no existeix. Tot és canvi permanent. Tenir un projecte de futur és l’única manera de viure plenament el present. Catalunya fa temps -més del que molts pensen- que té un projecte de futur, sempre latent: la construcció d’un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós. Un projecte que primer es va intentar fer a través d’Espanya -al segle XIX i una part del XX- i que ara, després de reiterats fracassos i incomprensions, provarem de fer pel nostre compte. Democràticament, esclar, com no pot ser d’una altra manera.
Contra el que pugui semblar, Catalunya no mira al passat. Mira endavant. És Espanya la que no es desfà d’una rònega i absurda idea d’unitat homogènia i travada, una imatge esgrogueïda, involucionista, que l’ha portat a un cul-de-sac i que ja ni tan sols li serveix per construir una memòria plural del seu passat i encara menys imaginar un projecte de futur engrescador per a tothom. Aquella vergonyosa amenaça d’Alfonso Guerra del 1982 dirigida als seus durant la formació del primer govern socialista el 1982 -“ Quien se mueve no sale en la foto ”- ja retratava tota una mentalitat. En un moment de gran transformació, en l’Espanya del canvi!, el missatge subliminal era: quiets, no innoveu, no tingueu massa idees ni iniciativa, ja penso i mano jo. Aquesta és la consigna que finalment Catalunya ha rebut tots aquests anys de democràcia: quiets, no demaneu més, no cal que estigueu inventant coses tot el dia perquè ens poseu en evidència i ens trenqueu el nostre somni del passat. I el futur?
Quan vam aconseguir (re)inventar la Generalitat a força de mobilitzacions al carrer i alguna audàcia tarradellista, per compensar van haver de treure’s del barret l’Espanya autonòmica. Quan vam tirar endavant BCN 92, gràcies a Maragall i a un fenomenal entusiasme col·lectiu, per compensar van haver de fer a cop de talonari oficial l’Expo de Sevilla i la capitalitat cultural europea de Madrid. El CCCB, un centre cultural amb vocació internacional, mai ha rebut un suport real de l’Estat. En ciència també trobaríem molts exemples de menysteniment. I en el camp econòmic, encara més. I quan vam voler fer un nou Estatut per canviar Espanya, aquell mateix Guerra ens el va passar pel ribot i després el Constitucional va rematar la feina. I ara, finalment, els hereus de l’Alfonso han desmuntat el que quedava del socialisme català autònom. Feina feta. I el futur?
O hem fet nosa o hem estat sota sospita. O totes dues coses alhora. Aquesta setmana ho deia molt bé l’activista llibertària Simona Levi, que sempre ha vist com era escoltada a Catalunya i Brussel·les i com, en canvi, a Madrid mai no li han fet ni cas i, pitjor encara, li han aturat tota l’empenta. Per això creu que l’única solució és la independència. Quedar-se quiet és quedar-se enrere. La Catalunya autonòmica ja és un llast, ja és el passat. Si hem de sentir alguna nostàlgia, ha de ser una nostàlgia del futur, d’aquest futur que sempre hem empaitat: un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós.

la fi dels mecanics




    Les caixes de canvis, els retrovisors, els miralls, els sensors d’aparcament... Tot el que s’ha fabricat fins ara està en la corda fluixa. El desterrament del motor dièsel i el canvi cap al motor elèctric impulsat per les automobilístiques obligarà a redefinir tota la indústria auxiliar d’aquest sector i en alguns casos posa en perill la seva subsistència.
    “Fabricar motors dièsel serà cada vegada menys rendible”. La frase del president de Seat, Luca de Meo, va obrir dilluns un debat de fons al Saló Internacional de l’Automòbil de Ginebra. En efecte, un any i mig després que esclatés l’escàndol del Dieselgate, la indústria de l’automoció ja prepara el desterrament d’aquests motors. Els motius que donen els fabricants són diversos: les restriccions sobre les emissions de gasos contaminants encariran la producció; les limitacions d’accés a alguns nuclis urbans -l’últim cas ha sigut el de Barcelona- també complicarà les vendes, i la popularització dels cotxes híbrids i elèctrics tendirà a abaratir el cost de les bateries. Amb tots aquests elements sobre la taula, De Meo no va tenir dubtes a l’hora d’assegurar que ara se centraran “en els cotxes connectats i els elèctrics” i que els models on abans desapareixerà el dièsel són els petits. Seat preveu que els cotxes endollables siguin una realitat al carrer a partir del 2025.
    El pas cap al motor híbrid i elèctric es va fer evident al Saló de Ginebra. La majoria de marques van presentar els seus models o prototips i els avantatges per als clients i per al medi ambient. El que no queda tan clar és qui i com es faran tots aquests nous components. “És una bona pregunta -va admetre De Meo dilluns a Ginebra-. Encara hem de veure quin paper jugaran les fàbriques de components ara amb aquestes noves tecnologies; això encara s’ha de definir”.

    Les vendes de cotxes dièsel ja van a la baixa
    Les vendes de cotxes dièsel ja van a la baixa / Idoia Vallverdú

    La situació afecta molt directament empreses catalanes com Ficosa. “Per fabricar un motor elèctric calen un 70% menys de peces; és molt més fàcil de fer”, explica el director de R+D de Ficosa, Enric Vilamajor. Aquesta companyia catalana de components per a l’automoció ja està internacionalitzada i fa 12 anys que dedica els seus recursos a la reconversió. “Nosaltres juguem a la Champions League, però potser n’hi ha d’altres que tindran problemes”, admet Vilamajor.
    El canvi, segons fonts del sector, es notarà des de les grans fàbriques fins als tallers mecànics, on els programes informàtics acabaran substituint les claus angleses i els cargols. L’equilibri serà bàsic. “Al mateix temps que fer motors serà molt més senzill, s’obren opcions per fer més tecnologia per al cotxe connectat i autònom -explica Vilamajor-. Anem clarament cap aquí”. Els acadèmics també coincideixen. “La indústria es redefinirà totalment”, assegura l’enginyer José Maria Baldasano, professor de la UPC i investigador al Centre de Supercomputació de Barcelona. Segons Baldasano, mentre que els Estats Units i l’Amèrica Llatina tenen un 10% del parc mòbil que funciona amb dièsel, a Europa arriba al 55% de mitjana, i a Espanya els dièsel són el 70% dels cotxes en circulació.
    “Si actualitzéssim el 35% del parc mòbil circulant de Barcelona i Madrid en cotxe elèctric, assoliríem els valors límit i no tindríem problemes de circulació”, explica Baldasano. Aquest expert en qualitat de l’aire té clar quin és el problema dels motors dièsel: “Al principi contaminaven molt i deixaven anar partícules NOx (molt nocives per a la salut) tan grans que el nostre sistema les podia filtrar; amb la millora d’aquests motors es dona la paradoxa que les partícules són tan fines que van directes als pulmons i això és molt perillós”.
    “Limitar els accessos a les ciutats és parar el primer cop durant els episodis de contaminació puntual -diu aquest enginyer-. Calen mesures a llarg termini per reduir la contaminació crònica; tenim nivells d’òxid de nitrogen i partícules per sobre dels nivells europeus i dels que recomana l’Organització Mundial de la Salut, i solucionar això passa per renovar el parc de vehicles i anar cap als motors elèctrics”.
    El canvi no és fàcil però les automobilístiques s’ho han marcat com una prioritat. Ara és el torn de la indústria auxiliar i els tallers. Segons els directius consultats al saló aquesta setmana, encara hi ha més reptes: aconseguir recàrregues més ràpides, amb més autonomia “i sobretot punts de recàrrega”. El sector reclama a les administracions que donin suport al canvi i facilitin aquesta infraestructura. És l’únic pas que els falta per acabar d’enterrar el dièsel.

    divendres, 10 de març del 2017

    veins

    L'Ajuntament de Barcelona prepara un pla per lluitar contra la gentrificació, l'expulsió de veïns que es produeix quan un barri es revaloritza fins al punt que ja no poden permetre's viure-hi. La primera mesura d'aquest tipus que el govern d'Ada Colau vol impulsar serà através d'una prova pilot a Ciutat Vella, on a partir de l'abril es començarà a desplegar el pla de barris, amb una dotació total en aquesta zona de 22,8 milions d'euros.
    En concret, la mesura que ha presentat aquest dijous la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, va lligada a les ajudes per a rehabilitacions d'edificis. El consistori afegirà a partir d'ara una clàusula antigentrificació per "curtcircuitar" l'especulació, que ja expulsa del barri 103 veïns al mes, segons dades de l'Ajuntament. La regidora no ha volgut entrar en els detalls de la clàusula "per no posar en alerta els especuladors", però sí que ha explicat que anirà en la línia de mesures com blindar temporalment la venda d'un edifici un cop l'Ajuntament l'ha rehabilitat o garantir que continuen els contractes de lloguer. Segons ha explicat el president del Consell Assessor del Pla de Barris, Oriol Nel·lo, l'objectiu de les mesures antigentrificació és "intervenir i governar les transformacions".
    Evitar sorolls a Ciutat Vella i invertir en habitatge
    Pin també ha subratllat que Ciutat Vella és el barri amb el parc públic més envellit de la ciutat, i per això una de les mesures del pla de barris al Raval Sud i al Gòtic Sud és la transformació de Can Seixanta en habitatge públic i en equipaments d'activitats veïnals. Actualment, a Can Seixanta hi ha 14 habitatges socials i l'Ajuntament explora ara quants més n'hi pot afegir, després que comprés l'equipament al desembre. Pel que fa a les peticions de rehabilitació, l'Ajuntament té registrats 150 expedients, que encara s'han d'analitzar.
    El pla de barris a Ciutat Vella, el primer que s'activa fora de la zona Besòs, també suposarà la transformació del Borsí, on es traslladarà la biblioteca Andreu Nin, que fins ara l'Ajuntament llogava a la Universitat Pompeu Fabra, que recuperarà l'espai. Finalment, un altre dels projectes motors serà l'impuls del Moll de la Fusta i Bosch i Alzina com a zona d'espai d'oci veïnal. A banda, l'Ajuntament té previst impulsar transformacions per reduir els sorolls a Ciutat Vella, amb inversió en reformes aïllants, per exemple, o per millorar l'accés a la Rambla del Raval, "per convertir-la en la plaça que en realitat és", segons Gala Pin. També hi haurà actuacions en la línia de "'veïnificar' l'espai públic" a la plaça Vázquez Montalbán i Salvador Seguí i a l'àmbit dels jardins de Voltes d'en Cirés.

    dijous, 9 de març del 2017

    neand ertals

    Cada cop tenim més dades de l'estil de vida dels neandertals que permeten també trencar alguns mites. Les restes fòssils trobades a jaciments de tot Europa han permès obtenir nous detalls com ara el fet que  també eren artistes o que enterraven els seus morts. Ara, un nou estudi internacional publicat a 'Nature', en el qual han participat investigadors de l'Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC), de la UAB, del Museu de Ciències Naturals (CSIC) i de la Universitat d'Oviedo, ha aportat nova informació sobre la dieta dels neandertals gràcies a les restes de quatre individus trobades al jaciment asturià del  Sidrón (Astúries) i al de'Spy (Bèlgica), de 42.000 i 50.000 d'antiguitat, respectivament.
    Les anàlisis de la placa dental -que conserva els microorganismes que van viure en la boca així com partícules de menjar- mostren diferències en l'alimentació dels dos grups de neandertals. Mentre que els d'Astúries menjaven bolets, pinyons i molsa i no s’han trobat proves que mengessin carn, els de Bèlgica s'alimentaven, bàsicament, de carn. L'entorn ecològic en què vivien explicaria per què uns tenien una dieta vegetariana i els altres, carnívora. "Els de Bèlgica vivien en una estepa freda on habitaven grans mamífers com mamuts, rinoceronts, bisons o cavalls i els del Sidrón, en canvi, vivien en un ecosistema més boscós on no hi havia aquestes grans manades", explica Carles Lalueza-Fox, investigador de la UPF-CSIC. No obstant, Lalueza-Fox creu els neandertals asturians "menjaven carn, com cérvols, propis d'aquell entorn, quan podien".
    S’ha arribat a aquestes conclusions després d’analitzar el material genètic preservant en la placa dental –la més antiga analitzada fins ara– d’aquests neandertals. També s'han trobat evidències que els neandertals s'automedicaven i coneixien les propietats medicinals i nutricionals de les plantes que menjaven. Una de les trobades més importants de l'estudi s'ha realitzat en un individu del Sidrón afectat per un abscés dental. Els investigadors han trobat evidències que aquest neandertal, en el qual han trobat un bacteri intestinal que li produïa diarrea aguda i malestar crònic, consumia àlber, un analgèsic natural amb àcid salicílic, el component actiu de l' aspirina. També han detectat un fong (Penicillium) amb propietats antibiòtiques.
    Aquests resultats confirmen els publicats en un estudi del 2012 liderat per Karen Hardy,  investigadora a l'ICREA a la UAB, que ja va demostrar que els neandertals usaven plantes medicinals. "Posseïen un bon coneixement de les plantes medicinals i de les seves propietats calmants o antiinflamatòries, i que s'automedicaven. L'ús d'antibiòtics resultaria molt sorprenent ja que seria 40.000 anys abans que descobríssim la penicil·lina", ha assegurat Alan Cooper, director del Centre d'ADN antic de la Universitat d'Adelaida que ha liderat la investigació revelada ara juntament amb la de Liverpool.
    Microbis compartits amb el d'humans moderns
    La reconstrucció del microbioma oral dels neandertals i la seva comparació amb el d'altres humans antic i moderns ha permès als investigadors confirmar que  van compartir patògens, com els bacteris que causen càries o malaltia periodontal. Això suggereix que neandertals i humans moderns van intercanviar patògens fins fa gairebé 180.000 anys, molt després que divergissin com a espècies.
    Aquest estudi també obre una nova línia de recerca que "permetrà relacionar la microbiota bacteriana de la boca amb la dieta i amb trastorns digestius", ha explicat Lalueza-Fox. Segons aquest investigador, "cada cop està més clar que els trastorns gàstrics i digestius estan relacionats amb aquests bacteris de la boca que ens empassem".
    L'ADN preservat en la placa dental s'ha revelat un cop més com una font important d'informació  sobre els hàbits de vida i la salut dels homínids antics. No obstant, costa molt trobar restes fòssils amb càlculs dentals ja que "abans es netejava el fòssil perquè quedés net i es perdia informació", ha lamentat Lalueza-Fox.

    dimecres, 8 de març del 2017

    bicicleta

    Nou de cada deu catalans saben anar en bici i un de cada dos en té almenys una per al seu ús personal. Malgrat tot, el seu ús com a transport quotidià és lluny de ser majoritari a Catalunya. Només el 6,4% dels ciutadans d’entre 12 i 79 anys utilitzen la bici cada dia, l’equivalent a quasi 400.000 persones, segons el Baròmetre de la Bicicleta. Un total de 190.000 d’aquests usuaris habituals han abandonat el cotxe o la motocicleta per passar a desplaçar-se en bicicleta i una xifra similar han deixat de banda el transport públic per la bici, segons recull l’enquesta de l’Institut Opinòmetre encarregada pel departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat.
    Tres de cada quatre llars tenen almenys un bici guardada, normalment, al pàrquing, a les golfes o al balcó. Ara bé, el 53% d’aquestes bicis fa més d’un any que no es fan servir, i quan s’utilitzen no és per evitar el cotxe per motius mediambientals. Segons l’enquesta, els catalans li donen més ús com a mitjà d’entreteniment que com a mitjà de transport: el 65,3% dels usuaris habituals de la bici la fan servir per passejar. Si a això se li resta els que la fan servir per fer esport, només queden un 26% d’usuaris habituals que consideren la bici un mitjà imprescindible per moure’s. Aquesta realitat també queda reflectida pel fet que dels 11, 4 milions de bicicletes que hi ha a Catalunya, el 70% -gairebé 8 milions- de les bicicletes són mountain bikes.
    El baròmetre també retrata quin és l’usuari típic de bicicleta a Catalunya: un home de poc més de 38 anys, amb feina, de nacionalitat espanyola, que viu en un municipi d’entre 10.000 i 100.000 habitants i que té un nivell d’estudis alt (vegeu el gràfic).
    L’estudi també mostra que hi ha més dones que no saben anar en bici que homes, un 3,75% dels quals manifesten que no en saben per un 14% en el cas de les dones. La majoria d’usuaris de la bicicleta que pràcticament no la utilitzen és perquè no volen. Els altres motius més habituals són que els agrada més anar en cotxe, en moto o en transport públic, o simplement que prefereixen anar a peu.
    Dues de cada deu bicis, robades
    La percepció dels catalans és que anar en bici és més una activitat lligada a l’esport. En segon terme, els usuaris citen motivacions com l’ecologisme i la no contaminació.
    La majoria dels catalans tenen la bici des de fa més de 10 anys i els que la tenen des de fa menys s’hi han gastat o s’hi van gastar menys de 150 euros. La venda en línia, tot i haver revolucionat el món de les compres, no ho ha fet en el de les bicis: només un 4,1% de les bicis adquirides recentment s’han comprat per internet.
    El robatori de bicis se situa en la tercera posició en el rànquing dels principals problemes d’anar en bicicleta. De fet, el 20% dels catalans amb bici asseguren que els l’han robat almenys un cop. La mesura de protecció més popular per dissuadir els lladres de bicicletes és la cadena, utilitzada per un 78,7% de ciclistes catalans, tres punts més que en el baròmetre anterior.
    El 20% no es paren als semàfors
    La circulació per nucli urbà, que és on el 52% de la gent acostuma a circular en bici, és una de les més perilloses per culpa de la presència d’altres vehicles circulant. Davant aquest perill -que el 44,6% d’usuaris consideren que és el principal a l’hora d’anar per ciutat-, la majoria de ciclistes asseguren que prenen mesures. El 68% d’usuaris de bici per nucli urbà utilitzen sistemes lumínics com a mesura de seguretat i el 60% van amb casc. L’enquesta recull, però, que un 10% d’usuaris no respecten la direcció de la via, i un 20% no acostumen a aturar-se davant d’un semàfor en vermell.
    Més de la meitat dels ciclistes habituals de nuclis urbans han assegurat que els agradaria que l’Ajuntament els fes registrar la bici, i estarien disposats a pagar entre 30 i 55 euros per una assegurança anual per mantenir-la.