diumenge, 9 d’abril del 2017

eStar trist

Ran de l'abisme" és el capítol del llibre 'La jugada de la meva vida' en què Andrés Iniestaexplica la depressió que va patir l'any 2009. "Hi va haver moments en els quals no veia la llum, no trobava el camí, moments en què vaig perdre la confiança en mi mateix. És molt dur tenir la sensació que no ets tu. Provoca terror", descriu. I afegeix: "Em sentia buit per dins, sense il·lusió, sense res que em fes feliç". Com Iniesta, 350 milions de persones al món pateixen depressió, un trastorn que, malgrat tot, encara està invisibilitzat i, a vegades, banalitzat. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos, i això que, només en l'última dècada, els casos han augmentat un 18%, segons l' Organització Mundial de la Salut (OMS). Per ajudar a comprendre què és la depressió i com es pot prevenir i tractar, el Dia Mundial de la Salut dedicava ahir el dia a aquest trastorn mental.
Malalts i experts denuncien que és un trastorn molt estigmatitzat. "Se'ns associa sempre a persones perilloses, negatives per a la societat", diu Marta Nolla. Té 40 anys, i quan en tenia 29 li van diagnosticar un trastorn límit de la personalitat que li ha condicionat la vida social però també la professional. Durant aquests anys, la Marta ha patit períodes d'angoixa i depressions. No recorda exactament quan va començar a trobar-se malament, però creu que el punt d'inflexió va ser la mort del seu avi i una separació sentimental. Però el cert és que per caure en una depressió a vegades no cal viure cap fet traumàtic.
"De sobte, un comença a trobar-se malament"
La Mabel Rodríguez, que acaba de publicar el llibre 'Punt i coma: lluitant contra la depressió', ho reivindica: "Jo no tenia cap causa evident, no cal estar passant per un mal moment. És un problema de salut mental". El president del Fòrum de Salut Mental de Catalunya i membre de la junta d'Obertament, Enric Arqués, confirma que "una pèrdua pot ser un factor de risc, però no hi ha una relació causa-efecte". Iniesta, al seu llibre, ho descriu així: "De sobte, un comença a trobar-se malament. No sap per què, però un dia està malament. I el següent també". "Una melancolia molt gran".
Una de les principals traves de la depressió és que sovint es banalitza. Estar deprimit no vol dir estar trist. "És un nivell molt, molt elevat de desgana, una melancolia molt gran, molt intensa i molt difícil de gestionar", explica Arqués. Ell ho defineix com una "sensació d'una gran desesperança", perquè "una cosa és estar trist i plorós i l'altra és no tenir ganes d'aixecar-se ni de fer res", compara, encara que admet que és difícil d'entendre per a qui no ho hagi viscut o patit de prop. "Abans de tenir depressió havia tingut situacions d'una mala època, però això és molt diferent. Quan estàs trist, estàs trist i prou, mentre que amb una depressió no ets tu, perquè la tristesa només és un símptoma més", explica la Mabel.
"Jo ara estic més forta, estic bé, però és una càrrega que porto"
De fet, sovint l'entorn dels afectats intenta animar-los, sense èxit, i això incrementa la sensació d'incomprensió. "Quan et diuen que surtis o que t'animis, t'estan dient que no tinguis depressió", relata la Mabel. "És com si a algú que té insomni li diuen que intenti dormir", compara Enric Arqués, que avisa que el més important és entendre que la depressió necessita un suport professional. Encara que el procés de recuperació pot ser més o menys llarg, és possible sortir-se'n. La Mabel, però, puntualitza que "hi has de conviure sempre". "Jo ara estic més forta, estic bé, però és una càrrega que porto", diu. La Marta, sense presses, està agafant alguns "compromisos" laborals, però encara no ha pogut reprendre del tot la carrera d'actriu que tenia abans. "Em vaig quedar sense amics i sense feina", explica.
Com la Marta, vuit de cada deu europeus que pateixen depressió estan en edat de treballar, segons l'estudi 'L'abordatge de la depressió en l'àmbit de treball', elaborat per sis universitats espanyoles. A Espanya, els trastorns mentals són la segona causa de baixa temporal i es calcula que un 21% dels treballadors espanyols estarà diagnosticat de depressió alguna vegada a la vida. Malgrat que afecta tantes persones, la depressió és una malaltia invisibilitzada. "S'entén que has d'estar callada, plorant", afirma la Mabel. Per combatre-ho, la Marta celebra que el Dia Mundial de la Salut es dediqui a aquest tipus de trastorn.
"Cal parlar-ne amb naturalitat", afirma. I en aquest punt, els mitjans de comunicació tenen un paper cabdal, sobretot en casos violents i mediàtics, com el de Germanwings, el del noi de 13 anys que va matar el seu professor a l' Institut Joan Fuster de Barcelona o el del jove que va robar un camió de butà i va conduir pel Moll de la Fusta fa unes setmanes. Per a la Marta és irrellevant dir si tenen un trastorn mental quan algú comet un delicte. "És com tenir una diabetis", exemplifica, perquè "no ho farà [delinquir] perquè té diabetis". "Ho fan perquè són males persones. Jo tinc una malaltia com la seva, però no ho faria", conclou.

embestida mortal

a policia va arrestar de seguida un home al nord de la capital que  s'assemblava al conductor sospitós que es buscava –captat per les càmeres de seguretat–, i aquest conductor s'hauria identificat com l'autor de l'acció, segons el diari local 'Aftonbladet'. Aquest dissabte la policia ha assegurat que té la certesa que el detingut, un home de 39 de l'Uzbekistan, és l'autor de l'assalt, i ha arrestat una altra persona que podria estar vinculada als fets. 
Els mitjans locals, citant fonts policials, asseguren que al vehicle –un camió de cervesa que l'atacant va robar aquest divendres mateix agredint el propietari–  hi han trobat una bossa amb explosius. 
La policia creu que es tracta d'un atemptat terrorista i, de fet, l 'ús d'un vehicle de gran tonatge no és nou a Europa per causar la mort i el pànic.

"Hem controlat una sèrie de persones i fa poc temps en  vam arrestar  una en què estem especialment interessats. El detingut coincideix amb la descripció [ del sospitós buscat ] , cosa que fa que sigui d'interès per a la investigació" , va declarar aquest divendres  en roda de premsa Jan Evensson , de la policia d'Estocolm. 
Les càmeres de seguretat d'una de les botigues del carrer comercial van captar el moment de l'atac. 


Terrifying footage: moment Friday's calm in  turned to panic for shoppers who had to run for their lives.
El primer ministre suec, Stefan Löfven, que no era a la capital en el moment de l'atac, va dir des d'un primer moment que tot indicava que el camió que va envestir la multitud en impactar contra una botiga al centre d'Estocolm tenia l'objectiu de perpetrar  "un atac terrorista", tal com havien apuntat diverses fonts policials.

Fins a aquest moment ningú ha reivindicat l'acció.
Les autoritats policials del país van  interrogar aquest divendres dues persones en relació amb l'atac, tot i que això no vol dir que siguin sospitoses d'haver participat en l'atropellament. El portaveu de la policia sueca, Lars Byström, ha explicat que volen parlar "amb tothom que sàpiga alguna cosa sobre els fets i que val més fer-ho a comissaria que no pas en qualsevol altre lloc". El  metro, que havia anul·lat el servei, ja ha reprès l'activitat.

L'atropellament va tenir lloc a la zona comercial de Drottninggatan, al voltant de les 15.00 h. L'àrea afectada va ser  evacuada i acordonada. La policia també va ordenar  l'evacuació de l'estació central de tren i va cancel·lar totes les arribades i sortides de combois d'aquesta mateixa estació. Les autoritats van restringir la circulació a través del pont d'Oresund, a la frontera amb Dinamarca.

El camió utilitzat en l'atac havia sigut robat aquest divendres mateix al matí, segons ha fet saber el propietari del vehicle. Com a resposta a l'atac d'Estocolm, la policia noruega ha anunciat que anirà armada a les grans ciutats del país i a l'aeroport d'Oslo fins que se sàpiguen noves dades sobre l'incident. Les forces policials de Noruega no acostumen a portar armes.  


Aquest no és el primer atac per atropellament amb vehicles que té lloc a Europa. Fins ara n'hi ha hagut quatre, l'últim a  Londres, el 22 de març, que va deixar sis víctimes mortals, l'última de les quals avui. I abans ja hi havia hagut el de Berlín, el desembre del 2016, i el de Niça, a França, el juliol del mateix any. 

dimecres, 5 d’abril del 2017

Einstein

Hi ha molts motius per dedicar-se a la ciència. Entre els més idealistes hi ha la possibilitat de crear nou coneixement, ja sigui descobrint fenòmens desconeguts, explicant noves lleis de la natura o demostrant lleis no demostrades. Això últim és justament el que acaba de fer el físic català Lluís Masanes, que treballa al University College London (UCL). Amb el seu col·lega Jonathan Oppenheim han estat prop de dos anys a preguntar-se fins a quin punt és possible refredar un objecte. A la Terra, per exemple, s’han registrat temperatures de fins a -89 ºC. A la Lluna es pot arribar als -220 ºC i es considera que l’espai exterior està a -270 ºC. ¿Es pot anar més avall?
La resposta és que sí, però no gaire més. Durant el segle XX, s’ha arribat a la conclusió que la temperatura més baixa possible és de -273,15 ºC. Per veure que aquest límit té sentit, es pot entendre la temperatura com un moviment de les partícules que formen un objecte: com més temperatura, més moviment. Quan es toca un objecte i es percep com a calent, en realitat s’està notant que les partícules que el formen es mouen i vibren més ràpidament que en un objecte fred. Si aquesta vibració és molt intensa, els impactes amb la pell poden produir dolor o fins i tot ferides. Això és el que passa en una cremada. Des d’aquest punt de vista, la temperatura de -273,15 ºC, que es coneix com a zero absolut, correspondria a la immobilitat total de les partícules. Però, ¿poden assolir la quietud absoluta?
La resposta a aquesta pregunta ha sigut motiu de controvèrsia des de principis del segle XX. El físic Walther Nernst va conjecturar el 1912 que arribar al zero absolut era impossible, una proposta que es va batejar com a tercera llei de la termodinàmica, una de les lleis fonamentals de la natura. Tot i que l’afirmació semblava enraonada, Nernst no va aconseguir mai aportar cap prova concloent. Molts altres científics, incloent-hi Albert Einstein, han intentat resoldre aquest problema sense èxit.
El futur dels ordinadors
Masanes i Oppenheim n’han trobat ara la solució i han demostrat matemàticament que no es pot arribar al zero absolut de temperatura. El seu treball, publicat a la revista Nature Communications, estableix que “per refredar un objecte qualsevol fins al zero absolut cal una quantitat infinita d’energia”, precisa Masanes. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors han utilitzat tècniques i plantejaments procedents de l’àmbit de la computació. “El nostre resultat és un exemple de com les ciències computacionals poden contribuir a entendre el món físic, un enfocament que pot ser molt fructífer en el futur”, explica Masanes.
La troballa serà especialment rellevant per a aplicacions tecnològiques que requereixen baixes temperatures, com ara la computació quàntica. Els anomenats ordinadors quàntics podrien fer operacions a una velocitat molt superior a la dels ordinadors tradicionals, però construir-ne un és extremament complicat. Perquè siguin viables calen temperatures pròximes al zero absolut. La feina de Masanes i Oppenheim pot ajudar a entendre millor el procés de refredament necessari per fer funcionar ordinadors quàntics, explica el físic català.

sant petesburg

El terror va tornar a colpejar Rússia ahir quan la detonació d’una càrrega explosiva en un vagó del metro de Sant Petersburg va provocar la mort d’almenys onze persones i una cinquantena de ferits de diversa consideració. El Comitè Investigador de Rússia va obrir una causa penal per terrorisme, tot i que no es descartava cap hipòtesi, i a l’hora del tancament d’aquesta edició ningú havia reivindicat l’atemptat. La policia buscava dos sospitosos i fonts policials citades per l’agència Interfax assenyalaven que es podria tractar d’un atemptat suïcida perpetrat per un jove de 23 anys de l’Àsia Central.
L’explosió es va produir cap a les 14.40 hora local entre dues parades de metro cèntriques de la línia blava, Plaça Sennaia i Institut Tecnològic. Segons la versió encara preliminar de la investigació, la càrrega, d’uns 200-300 grams de trilita, estaria amagada en una bossa o una cartera que algú va deixar al tercer vagó. Fonts policials no descartaven que es tractés d’un terrorista suïcida però el Comitè Nacional Antiterrorista no ho va confirmar. Segons va informar al vespre el ministeri de Sanitat, set persones van morir al lloc de l’explosió, una més de camí a l’hospital i tres més quan ja estaven ingressades. Dels 47 ferits hospitalitzats, sis estaven en estat greu.
Natàlia Kiríl·lova, un testimoni dels fets que anava al comboi, va explicar al canal Nastoixee Vremia com va viure l’atemptat: “Després de l’explosió ensordidora hem caigut tots, el vagó ha començat com a desfer-se en peces, tot de color negre. Ens ha salvat que el tren no s’hagi parat després de l’explosió i ha continuat cap a l’estació. Estirada allà pensava només a arriba-hi”.
Les xarxes socials i els mitjans locals de seguida es van inundar de fotografies de gent amb sang que al cap de poc va ser evacuada. El pànic es va estendre per la ciutat, ja que durant la tarda hi va haver informacions d’una altra explosió i d’altres artefactes sospitosos en altres estacions de metro, però el Comitè Nacional Antiterrorista només va confirmar que havia desactivat un artefacte a la parada de Plaça Vosstania. Més tard es va tancar tota la xarxa de metro i es va reforçar el transport terrestre i gratuït per desplaçar la gent d’aquesta ciutat on el metro té dos milions de passatgers diaris. El metro de Sant Petersburg és el quart d’Europa en nombre d’usuaris, després dels de Moscou, París i Londres.
Segons va informar l’agència Interfax, la policia buscava dues persones sospitoses d’haver organitzat els atemptats.
El president rus, Vladímir Putin, que era a Sant Petersburg per reunir-se amb el seu homòleg bielorús, Aleksandr Lukaixenko, de seguida va expressar el condol per les víctimes i va dir que la hipòtesi principal que s’estudiava era la del terrorisme. “Naturalment sempre analitzem totes les versions, l’accidental, la criminal i, esclar, la que tingui un caràcter terrorista”, va afirmar Putin.
Per a alguns observadors no és casualitat que el dia triat per cometre un atemptat terrorista a Sant Petersburg sigui quan hi és Putin. El polític Guennadi Gudkov va dir a l’emissora Ekho de Moscou que l’atemptat “estava preparat i dedicat a la visita del president a Sant Petersburg” i que es tracta d’un clar desafiament al sistema rus de seguretat i a les promeses de Putin de lluitar contra el terrorisme en el seu territori.
Molts analistes russos alertaven que l’atemptat al metro s’utilitzarà com a excusa, com ja ha passat en altres ocasions, per reforçar la repressió i combatre els moviments opositors que últimament s’estan organitzant.
Més seguretat
El senador i president del Comitè de Defensa i Seguretat de la cambra alta del Parlament, Víktor Ozerov, va admetre que el sistema antiterrorista de Sant Petersburg havia fallat. Segons el senador, cal que tots els controls d’entrada al metro i a altres sistemes de transport puguin detectar els explosius i altres substàncies com trilita o gas i que també es reforcin els sistemes de reconeixement facial. Després dels atemptats al metro de Moscou del 2010 ja es van reforçar els controls a l’entrada d’estacions de trens i de metro.
Rússia ha estat sacsejada en diverses ocasions pel terrorisme islamista vinculat a l’Emirat del Caucas, que buscava la creació d’un règim regit per la xaria (la llei islàmica) al sud de Rússia, però els últims anys aquesta insurgència, que també s’alimentava per les accions repressives del Servei Federal de Seguretat Rus, s’ha debilitat. A més, el novembre del 2015 un avió amb 224 passatgers russos a bord va ser abatut a la península del Sinaí en un atemptat que va reivindicar l’Estat Islàmic com a represàlia a la participació de l’exèrcit rus en la guerra de Síria.

dilluns, 3 d’abril del 2017

spain-regne unit

El peñon de Gibraltar va ser el preu que va pogar voluntariament Anglaterra el 1714 per abandonar Catalunya a la seva sort. La reina pocs dies abans de morir va tornar a rearmar la flota pero ja era massa tard. Espanya s’ha embrancat en una escalada de tensió diplomàtica amb la Gran Bretanya, a costa de Gibraltar i en el marc de la delicada negociació pel Brexit. El govern espanyol ha aconseguit que la Comissió Europea li atorgui un dret de veto sobre qualsevol punt de les converses que afecti el Penyal, amb l’objectiu de pressionar en favor de l’última oferta que ha fet Madrid a l’executiu britànic: la cosobirania sobre Gibraltar.
Des que va triomfar l’opció del Brexit que la diplomàcia espanyola es frega les mans, a l’espera de poder pescar en les aigües tèrboles que circulen entre Londres i Brussel·les. La intensa tasca iniciada per Margallo va culminar divendres i ha encolerit els britànics. El ministre de Defensa, Michael Fallon, parla de protegir la sobirania britànica del Penyal “fins a les últimes conseqüències”, i l’exlíder tory Michael Howard no ha dubtat a utilitzar la paraula “guerra” recordant Thatcher i les Malvines.
La primera ministra actual, en canvi, ha optat per una reacció més subtil. Theresa May ha assegurat que “mai” tancarà cap acord que deixi “els habitants de Gibraltar sota una altra sobirania sense [comptar amb] la seva lliure voluntat expressada democràticament”.
El que fa May és treure el conflicte de la pugna amb accent bèl·lic, per descomptat, i apartar-lo també de la negociació en despatx tancat. El porta a un terreny on Espanya se sent molt incòmoda: el de vincular sobirania, territori i referèndum. Urnes i vots. Comptant, esclar, que els gibraltarenys sempre s’han mostrat contraris al canvi de sobirania.
El cas és que Espanya, en certa manera, no defuig aquest terreny de joc en una altra derivada del Brexit. En una entrevista publicada ahir mateix, el ministre d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, posava més llenya al foc de les relacions britànico-espanyoles anunciant que Espanya no té previst vetar l’accés a la Unió Europea d’una Escòcia independent. Un pretès dard a Londres que valida l’eina del referèndum per independitzar-se d’un estat i, acte seguit, entrar a la UE.
És a dir, el govern espanyol pretenia aprofitar el Brexit per posar almenys un peu a Gibraltar, jugant fins i tot la carta escocesa, i es pot trobar atrapada entre dos referèndums. Per més que digui que el cas català és diferent de tot.

diumenge, 2 d’abril del 2017

l'enquesta

Les enquestes se serveixen a la carta. Quan es fan públiques, cada govern, cada partit, cada mitjà tria el que més li interessa. Diuen que els sondejos d’opinió no són de fiar -i hi ha motius per pensar-ho-, però ells hi contribueixen fent-los dir el que volen. El CEO ha tret enquesta. El termòmetre a favor i en contra de la independència indica que el no va a l’alça (48%-44%) i l’unionisme s’ho apunta com un triomf definitiu. És curiós que els que diuen que la independència no es pot votar per principis estiguin tan pendents de qualsevol indici que els doni guanyadors. ¿Hem d’entendre que si tinguessin garantit un clar resultat favorable els límits constitucionals no serien tan innegociables? Em temo que no, per una doble raó: perquè en la seva concepció del poder concedir el precedent del referèndum ja seria en si una desfeta (cedir és una prova de debilitat) i perquè a Madrid no hi ha cap polític amb la seguretat necessària per córrer el risc de convocar un referèndum per guanyar-lo i ajornar així el problema un parell de dècades.
L’enquesta del CEO no diu res que surti dels paràmetres coneguts: que l’independentisme encara té molta feina d’acumulació de capital electoral per poder-se permetre vies unilaterals; que, tanmateix, segueix sent el primer projecte polític de Catalunya; que la majoria dels catalans pensen que el vot és la solució del problema, tot i que, com és lògic, són més els partidaris d’un referèndum pactat que d’un d’unilateral; que l’unionisme s’abstindria significativament en un referèndum que no fos homologat per restar-li legitimitat. I aquestes dades són les que han de tenir en compte tots plegats si no volen prendre mal en els pròxims mesos. Mentre el conflicte no havia arribat a la zona de contacte, govern espanyol i govern català en treien un benefici mutu, però ara ja es toquen i en qualsevol moment hi pot haver una bona batzegada. Tot es juga en això: què entén cada part per prendre mal. El gran perill és que totes dues pensin que un cert grau de xoc les beneficiaria: a partir d’aquí tot és possible. El més fort jugarà amb avantatge, però ai de qui no tingui consciència de les seves debilitats i limitacions.

pindoles

L’ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ marcarà els pròxims mesos. L’Estat està disposat a utilitzar els seus instruments, que són molts, contra la convocatòria del referèndum. El seu nou pas endavant assenyala els treballadors de l’administració com a objectiu i amenaça amb el delicte de malversació de fons públics que havia evitat fins ara. És curiós que l’autoinculpació, comunicada oficialment per carta des del primer moment davant del TSJC, de l’aleshores conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, no tingués conseqüències i la fiscalia preferís mirar cap a una altra banda quan va triar els objectius del 9-N. ¿Hauria sigut massa difícil d’explicar pel món?
Ara, en canvi, l’estratègia és una altra i el grau d’amenaça va pujant. Els secretaris judicials visiten les institucions catalanes amb assiduïtat portant a firmar les permanents notificacions de la justícia, i Rajoy demana al Tribunal Constitucional que continuï fent-li la feina que li estalvia assumir les seves responsabilitats polítiques i negociar. La pressió de la CUP, que va posar com a condició per votar els pressupostos una partida específica dedicada al referèndum, i l’acceptació de JxSí de les seves condicions fan la resta. El nou recurs del govern espanyol assenyala 19 persones. A més del president i el govern en ple, s’apunta a cinc alts càrrecs: el secretari de Govern, el secretari general de Vicepresidència, la interventora general, la directora de Contractació Pública i la directora general de Pressupostos.
QUATRE MINISTRES I QUATRE MISSATGES.El creixement econòmic és sòlid, es recuperen els nivells de recaptació precrisi, Catalunya no serà singularitzada financerament ni políticament i, si cal, s’amenaçarà tota l’administració per aturar el procés. Prietas las filas.
L’amenaça i la sensació de risc seran claus en els pròxims mesos. La percepció de risc no només podria debilitar el sí, sinó que podria mobilitzar el no en un referèndum.
Apuntar al segon grau de l’administració té l’objectiu clar d’esquerdar la majoria independentista i tindrà els seus efectes. La inquietud sobre les inhabilitacions creix en el segon escalafó i, de fet, també en el primer. Més d’un responsable pregunta en privat com “posar el cascavell al gat”, posa en dubte uns terminis que considera “precipitats” i actua per lleialtat i sentit del deure, més que per acord amb el full de ruta. Preguntem-nos honestament si aquells que no assumeixen costos directes amb el procés tenen legitimitat per demanar sacrificis o heroïcitats quan calgui.
CREDIBILITAT. Els pròxims mesos es necessitarà més que mai polítics amb cap fred, credibilitat i capacitat d’actuar coordinadament en la resposta al govern espanyol. Però la credibilitat política no viu un bon moment. El CEO diu que el principal problema de Catalunya, segons els enquestats, és la insatisfacció amb la política, que passa del 33,7% al 43,7%, per davant de l’atur i la precarietat laboral. El 79% està poc satisfet o gens satisfet amb el funcionament de la democràcia. Els escàndols per presumpte finançament irregular i corrupció no semblen aliens a la desconfiança, i casos com el de Millet o el 3% deterioren la confiança. El diari d’avui inclou una interessant entrevista amb Joan Llinares, la persona que va encarregar-se d’auditar el Palau de la Música, que deixa dos interrogants interessants. D’una banda, la dificultat d’establir el destí de 9 milions d’euros i la falta de col·laboració dels bancs. De l’altra, la curiosa generositat de la FAES (la fundació presidida per Aznar i aleshores directament vinculada al PP) amb el Palau i les relacions de Millet amb la seva cúpula.
ELS LLIBRES QUE ENS FAN GRANS. En l’última mudança tampoc no he aconseguit despendre’m d’alguns llibres que em van obrir mons. Estan grocs i el cartró de les cantonades està arrugat. Alguns han anat morint pel camí, però d’altres són ja a la biblioteca de la meva filla. Només cal dir “Aquests encara no cal que els llegeixis...”
EL GUARDIÀ DE LES HORES.Llegeixo amb interès el document anomenatBases per a l’impuls del pacte nacional per la reforma horària. Espero trobar-hi alguna idea revolucionària per adaptar el nostre horari al món civilitzat. Hi trobo el sentit comú que som incapaços d’aplicar. Els horaris escolars optimitzats xoquen amb els de les famílies o, més concretament, amb els de la majoria de mares. De què serveix que els nens pleguin abans si no els podem recollir? Quants de vosaltres heu començat aquesta setmana una reunió a quarts de vuit? Quants actes públics s’arrisquen a convocar a mitja tarda? Quina audiència tindria el TN a les 8? Quin sentit tenen els dinars de feina entaulats dues hores? Em sumo a la revolució, però haurem de capgirar-ho tot: no sé ni per on començar a racionalitzar horaris.