educar

Primers dies d’abril. De bon matí, tot i el dia esplèndid, l’aire és fresc i cal abrigar-se arran de mar. Com que les escoles fan festa, a la platja ja hi ha pares i mares amb criatures. Els adults prenen el sol o llegeixen i els menuts juguen a la sorra.

A prop meu, una mare joveníssima i una nena petita, de potser dos anys. La nena té els cabells foscos i arrissats i s’està a prop d’allà on trenquen les onades. M’hi fixo perquè la meva memòria de mare patidora s’ha activat momentàniament i un pensament llampec m’ha fet somriure: jo ja l’hauria avisat que anés amb compte de no mullar-se. Vigila, alerta, ves amb compte, seny. Quants quilos de paraules malbaratades, d’advertiments inútils. Que pesada.

Aquesta mare que tinc a prop, en canvi, es limita a contemplar la nena amb una expressió relaxada. L’observa mentre es dedica a omplir de sorra la galleda -blava, amb uns peixos grocs pintats i tot de bombolles- amb un gran esforç. Agafa sorra amb les dues manetes juntes, tot just un grapat, i les acosta a la galleda a poc a poc. Està seriosa i concentrada però, tot i així, va perdent sorra en el trajecte i ja es veu a venir que la tasca serà àrdua i feixuga. La mare fa cara de tant li fa, tenim tot el matí. Encara ajupida, la constructora decideix que ja té prou material. S’incorpora i agafa la galleda amb les dues mans. Fa una passa, trontolla i cau asseguda de cul a terra.

La mare continua observant-la en silenci i ara, veient l’ensopegada, esbossa un somriure. Veu com la seva filla es torna a aixecar i fa el segon intent. L’elevació que fa la sorra just abans del trencant de les onades dificulta una mica l’operació. Però la nena hi torna: agafa la galleda i fa un parell de passes vacil·lants. El cul li pesa massa i es repeteix la caiguda enrere. Ara, a més a més, la galleda ha quedat tombada i s’ha perdut una bona quantitat de sorra.

La nena alça la mirada i la mare amplia el somriure. En veure-ho, la nena canvia l’expressió sorruda per un petit somriure, també. S’aixeca i agafa la galleda. Abans de començar a caminar mira cap a la seva mare, com si calculés les dificultats del camí. La mare somriu encara més. La nena fa una passa, ara una altra i, com que el pes la desestabilitza, torna a entrebancar-se i cau. Alça la mirada perquè la seva mare ha esclatat en rialles. Ella, uns segons després, també riu.

La mare, de la tovallola estant, sense aixecar-se, pregunta: “Vols que t’ajudi?” I la nena fa que no amb el cap. Ho intenta encara un altre cop

Credibilitat Bonvehi

El procés sobiranista ha fet irreconeixible el panorama polític català en molts pocs anys (ha estat un tsunami, en paraules de Joan B. Culla) i ha sotmès alguns partits a unes tensions internes extremes. L’objectiu explícit del procés, que és la independència de Catalunya, porta implícit l’arraconament dels partits i la seva supeditació a una estratègia que va més enllà de les seves sigles i el seu perímetre electoral. Per això és normal que hi hagi friccions, perquè sovint el que és bo per al procés no ho és gens per a una organització concreta que aspira, com totes, a ocupar el màxim d’espais de poder. La paradoxa és que només la predisposició dels polítics sobiranistes a deixar de banda els seus partits atorga credibilitat al procés. I al contrari, cada vegada que algú fa càlculs en lògica partidista, tot i que és comprensible, n’hi resta. Ara mateix el procés té un dèficit de credibilitat perquè no està clar quin grau de sacrifici estan disposats a assumir els partits i els seus líders. I fins que això no s’aclareixi, els dubtes persistiran

Ara Estocolm

Suècia es va llevar de dol aquest dissabte. “Hem de transformar el dolor i la ràbia en alguna cosa constructiva”, va demanar el primer ministre, Stefan Löfven, als seus conciutadans, i va assegurar que l’atac amb camió que va matar quatre persones i en va ferir 15 divendres a Estocolm no trencarà el tarannà “obert i democràtic” del país. Les flors, les espelmes i els missatges de condol farcien la tanca metàl·lica que rodeja el carrer comercial on es va produir l’atropellament. Milers de persones es van acostar al centre de la capital sueca per fer un homenatge a les víctimes.

Nou dels 15 ferits, un d’ells menor, seguien hospitalitzats en estat crític, segons van informar les autoritats d’Estocolm. Al llarg del dia també es van anar coneixent els detalls de la investigació, i la policia va confirmar que el conductor del vehicle i autor de l’atac era l’home detingut divendres a la nit a Märsta, una localitat situada a 40 quilòmetres d’Estocolm i pròxima a l’aeroport. La policia no en va revelar la identitat però sí que va dir que tenia 39 anys, que era nascut a l’Uzbekistan i que havia estat fitxat feia temps tot i que actualment no estava sent investigat.

Càrrecs per assassinat terrorista

Minuts abans de l’atemptat l’home va robar a un transportista un camió de cervesa que va fer servir per a l’atac i es va dirigir a Drottninggatan, el concorregut carrer comercial on es van produir els fets. Després d’envestir la multitud durant 600 metres i d’encastar el vehicle contra uns grans magatzems, va escapar cap a l’estació de trens per dirigir-se cap a Märsta. Allà, veïns de la localitat que havien vist la seva fotografia a la televisió van trucar als serveis d’emergència i el van acabar detenint. La policia ha presentat càrrecs contra ell per assassinat terrorista tot i que encara desconeixen les motivacions que el van empènyer a actuar.

Els mitjans locals apuntaven aquest dissabte que el jove era simpatitzant de l’Estat Islàmic, però la policia no ho va confirmar. “No tenim constància de cap vincle amb cercles extremistes”, va dir el cap dels serveis d’intel·ligència suecs, Anders Thornberg. Per la seva banda, Dan Eliasson, cap de la policia nacional, va explicar en roda de premsa que hi havia “similituds clares” amb l’atac de Londres però no va vincular-lo amb el jihadisme, i sobre el detingut va dir que era un home “de caràcter marginal”.

De moment cap grup ha reivindicat l’atac a Suècia, un país que des del 2010 no patia cap atemptat. “Penso que només era qüestió de temps que ens toqués a nosaltres, però tot i això costa de creure”, va explicar ahir a Reuters Cecilia Hansson, una infermera de 25 anys. “Es fa més inversemblant quan passa tan a prop teu”.

La televisió pública sueca citava fonts policials per dir que hi havia un segon home detingut que estava relacionat amb l’atacant, però en roda de premsa els cossos de seguretat es van negar a confirmar aquesta informació, tot i que van reconèixer que podria ser que hi hagués més persones implicades. Per aquest motiu s’han reforçat els controls a la frontera durant deu dies.

Sospita d’explosius

La policia també està analitzant un objecte no identificat que van trobar dins del camió, al seient del conductor. La televisió pública deia aquest dissabte que es tracta d’una bomba de fabricació casolana sense detonar, però tampoc hi ha hagut confirmació oficial sobre aquesta qüestió. “Hem trobat un dispositiu al vehicle que no hauria de ser-hi. Si es tracta d’un explosiu o no, no ho sabem, encara”, va dir Dan Eliasson.

L’alcaldessa d’Estocolm, Karin Wanngard, va apuntar, en sintonia amb el primer ministre del país, que la seva ciutat segueix oberta al món. “No és un atac que tingui a veure amb el color de pell de la gent -va dir-. És a les nostres mans demostrar, amb la integració i obrint les nostres ments, que és igual on hagin nascut les persones”.

Trucs politics

Algú s’enrecorda de l’acord entre Trump i l’empresa Carrier? Al desembre el president electe va anunciar, a so de bombo i platerets, que havia arribat a un acord amb l’empresa d’equips d’aire condicionat per retenir als Estats Units 1.100 llocs de treball que havien de traslladar-se a Mèxic. Un èxit que els mitjans de comunicació van celebrar durant dies. En realitat, però, el nombre de llocs de treball s’acostava més als 700, però ¿qui es preocupa de comptar? Com que cada dia es queden sense feina 75.000 treballadors nord-americans, ja no ve d’uns quants centenars.

Amb independència del que Trump aconseguís o no amb Carrier, el que de debò estava en joc era si prendria mesures per introduir uns canvis que produïssin uns efectes palpables en l’ocupació. De moment no n’ha pres cap; ni tan sols tenim un vague projecte d’una autèntica política d’ocupació. I sembla que les empreses i els inversors han decidit que l’acord amb Carrier era només un muntatge sense cap mena de substància i que, malgrat la seva retòrica proteccionista, a l’hora de la veritat Trump és només un tigre de paper. Després d’una breu pausa, les indústries tornen a traslladar-se a Mèxic i el peso mexicà, el valor del qual és un baròmetre de la política comercial nord-americana, ha recuperat gairebé totes les posicions que havia perdut després del novembre.

En altres paraules, les accions espectaculars que generen titulars no poden substituir les polítiques reals i coherents. En realitat, de vegades el que fan és malbaratar la credibilitat del govern. I això ens porta al bombardeig de Síria de la setmana passada.

Aquest atac va capgirar a l’acte la cobertura informativa de l’administració Trump. De sobte, els grans titulars sobre la fermesa del president i les imatges del llançament dels míssils Tomahawk van substituir les informacions sobre disfuncions i lluites internes.

Però, a part dels efectes mediàtics, ¿què s’ha aconseguit amb aquest bombardeig? Poques hores després de l’atac, els avions de combat sirians s’enlairaven des del mateix camp d’aviació i es reprenien els bombardejos sobre la ciutat objecte de l’atac químic que va provocar la intervenció de Trump. Sens dubte, les forces d’Al-Assad han patit baixes, però no hi ha cap motiu per creure que una acció puntual incidirà en l’evolució de la guerra civil siriana.

En el fons, si tot plegat s’acabés amb la intervenció de la setmana passada, el resultat final podria fins i tot reforçar el règim d’Al-Assad -mira, han plantat cara a una superpotència!- i debilitaria la credibilitat nord-americana. Per obtenir uns resultats sòlids a Síria, Trump s’hi hauria d’implicar ininterrompudament durant un període de temps. Per fer-hi què?, em preguntareu. Doncs aquesta és la gran pregunta, i com que no hi ha respostes prou bones, el president Barack Obama va decidir no posar en marxa una cosa que ningú sabia com acabaria.

Així doncs, quina conclusió n’hem tret, del bombardeig de Síria i les seves seqüeles? No, no hem arribat a la conclusió que Trump és un bon líder. Ordenar a l’exèrcit nord-americà que dispari uns quants míssils és fàcil. El que és difícil és fer-ho afavorint alhora els interessos nord-americans, i no hem vist cap indici que Trump i els seus assessors hagin trobat la solució. De fet, el que sabem del procés de presa de decisions no tranquil·litza gens. Pocs dies abans de l’atac, semblava que l’administració Trump mostrava poc interès per un canvi de règim a Síria.

Què va canviar, doncs? Les imatges de les víctimes dels gasos tòxics eren esgarrifoses, però fa anys que Síria viu immersa en el terror. ¿Trump pren decisions de vida o mort, en matèria de seguretat nacional, en funció de la cobertura televisiva? Una cosa salta a la vista: la reacció dels mitjans davant de l’atac a Síria ha posat de manifest que molts experts i agències de notícies no han après res dels fracassos del passat.

Per molt que a Trump li agradi afirmar que els té en contra, la veritat és que els mitjans fan tots els possibles per guanyar-se el seu favor. Volen semblar ponderats, encara que no hi hagi gens de ponderació; han buscat desesperadament excuses per ignorar les dubtoses circumstàncies de la seva elecció com a president i la seva gestió erràtica, i comencen a tractar-lo com un president normal. Potser recordeu que, fa un mes i mig, els comentaristes afirmaven que Trump havia esdevingut president dels Estats Units perquè havia aconseguit llegir un discurs del teleapuntador sense sortir del guió. Després va tornar als tuits.

Seria lògic pensar que ja n’havíem après, de l’experiència. Però no: els EUA van disparar uns quants míssils i una vegada més Trump “es va convertir en president”. Penseu en les ales que això els dona. L’administració Trump ara ja sap que bombardejant algú sempre pot desviar l’atenció de les informacions sobre els seus escàndols i fracassos.

Vet aquí, doncs, una idea: l’autèntic lideratge consisteix a dissenyar i aplicar unes polítiques coherents que facin del món un lloc millor. Els trucs publicitaris potser faciliten un parell de dies de cobertura mediàtica favorable, però al final debiliten els EUA, no els reforcen, perquè demostren al món que tenim un govern que no sap acabar el que comença.

¿Heu vist el més mínim indici?

G7 v.s Russia

Trump, primer, era un heroi. En el seu honor, en l’honor del president estatunidenc que havia de reconduir les relacions entre Washington i Moscou, van aparèixer dibuixos i gravats que el representaven, juntament amb Putin, com la gran esperança.

Enrere, per al Kremlin, quedaven els foscos anys d’ Obama, que va promoure, juntament amb la UE, sancions contra el govern rus per l’ annexió de Crimea i el conflicte a l’est d’Ucraïna.

Trump, en aquells moments, era tan i tan bo que la televisió estatal russa, quan el magnat va guanyar les eleccions, va arribar a parlar de suposats complots per matar-lo: a Trump, llavors, se l’havia de protegir. Però, per descomptat, Trump segueix viu i segueix governant; i a Rússia, ara, això, no sembla que els agradi gaire.

El flirteig amb el nou president, menys intens del que es plantejava en un inici, s’ha acabat: n'està tant, d’acabat, que, segons el ministeri d’Afers Exteriors rus, les relacions bilaterals entre els dos països estan en el seu pitjor moment “des de la Guerra Freda”.

La culpa, segons el Kremlin, és de l’administració Obama: “Va fer tots els possibles per empitjorar les nostres relacions bilaterals”, diu un comunicat, emès aquest dimarts pel ministeri d’Afers Exteriors rus, just abans del viatge, a Moscou, del secretari d’Estat dels EUA, Rex Tillerson.

• 

Tillerson es reuneix aquest dimecres amb el seu homòleg rus, Serguei Lavrov. / MÀXIM XEMETOV / REUTERS

“Confiem que les negociacions siguin productives”, diu la nota del ministeri rus. Però Tillerson no sembla gaire convençut. A la sortida de la reunió del G-7, que es va acabar ahir a Itàlia, Tillerson va posar només dues opcions sobre la taula russa: o donen suport als Estats Units o al govern sirià. “Volem crear un futur per a Síria, i Rússia pot tenir-hi un paper o mantenir la seva aliança actual”, va dir aquest dimarts Tillerson abans de volar cap a Moscou.

Trump, de moment, calla

Sobre l’atac nord-americà a la base siriana de Shayrat, ordenat pel mateix Trump, tothom s’ha pronunciat. Tothom menys Trump. Donada la seva retòrica d’“Amèrica primer”, sembla difícil de justificar una intervenció a l’exterior, en aquest cas, contra el règim de Baixar al-Assad per l’ús d’armes químiques contra la població civil.

Rússia esperava uns Estats Units que els deixessin fer i desfer a Síria. No ha pogut ser, i ara els EUA han decidit apostar per una Síria sense el dictador Al-Assad.

“Rússia dona el seu suport a Al-Assad perquè desitja estabilitat. És per això que, tot i l’atac químic, Putin no considera que el règim de Damasc hagi de marxar: creu que l’estabilitat passa per Al-Assad. L’ ús d’armes químiques, per al Kremlin, no és tan important”, diu a l’ARA el professor de relacions internacionals de la Universitat Europea de Madrid Javier Morales: “Això els genera una contradicció. Volen estabilitat a Síria, però donen suport a qui l'altera”.

Però aquí, segons l’investigador, regnarà el pragmatisme. “Si Rússia veu que els EUA ofereixen alguna cosa que els interessi més que el que pugui oferir Al-Assad, abandonaran Damasc a la seva sort”, diu Morales.

Síria es discuteix al G-7

Durant la reunió del G-7, que es va acabar aquest dimarts a Itàlia, els ministres d’Afers Exteriors de les set potències econòmiques mundials – EUA, Alemanya, Canadà, França, Regne Unit, Japó i Itàlia–, a més de la representant de la UE, van acordar buscar una sortida “política i no militar” al conflicte sirià.

“No existeix una solució purament militar per a aquest conflicte, sinó una política que garanteixi l’aprovació d’una nova Constitució que culmini amb la celebració d’eleccions”, va dir, acabades les reunions del G-7, el cap de la diplomàcia italiana, Angelino Alfano, que també va assegurar que és una necessitat dialogar amb Rússia: “Hem d’evitar aïllar-la i necessitem encoratjar Putin perquè posi fi al seu suport al règim d'Al-Assad”.

De fet, durant les reunions a Itàlia, el titular britànic d’Exteriors, Boris Johnson, va demanar que s’imposin noves sancions contra comandaments militars russos, cosa a què el G-7 s’ha oposat. “No hi ha consens. Creiem que serà més útil intentar comprometre Rússia a través del diàleg”, va dir Alfano.

Així, entre cants de sirena i amenaces, Tillerson es reunirà aquest dimecres amb el seu homòleg rus: la continuïtat d’Al-Assad està en joc.

Trump de EUA

Hi ha una idea senzilla i simplificadora: Trump s’oposa a la globalització; la globalització ha estat el principi que ha permès el creixement del món en les darreres dècades; per tant, la política econòmica de Trump serà un fracàs. Les simplificacions són perilloses, poden conduir a l’error per haver oblidat paràmetres bàsics del problema que s’analitza. Simplificar és complex. S’ha de saber què és important i què no.

Pot passar que les simplificacions resultin certes a llarg termini però falses a curt, i si el curt corregeix a la inversa el llarg en retardarà, inevitablement, la realització i, per tant, la verificació.

L’economia dels EUA com a conseqüència de la crisi, i per evitar que es repeteixi, està avui intensament regulada, probablement fins a un punt que dificulta el creixement.

L’impost de societats als EUA és alt, del 35%, mentre que és del 20% al Regne Unit, del 25% a Espanya, del 16% a Alemanya, del 15% al Canadà i del 13% a Irlanda. S’ha de dir que la xifra a Espanya és enganyosa perquè les desgravacions fan que les empreses de l’Íbex paguin un 17%.

D’altra banda, els beneficis generats per empreses americanes fora dels EUA tributen el 35% quan aquests són repatriats. Això fa que més de 2,5 bilions de dòlars no es repatriïn per evitar pagar aquest impost, o que Apple s’endeuti als EUA disposant de 200.000 milions de dòlars de liquiditat a fora.

La balança comercial dels EUA i la Xina està desequilibrada. Els EUA han importat 482.000 milions de dòlars de la Xina i hi han exportat per valor de 116.000 milions, un dèficit de 366.000 milions. És cert que les restriccions administratives, comercials i operatives per a la importació a la Xina de productes americans són més altes que per a la importació de productes xinesos als EUA...

Ford ha anunciat que el previsible canvi de legislació fiscal als EUA i l’aparició del risc d’aranzels per a productes provinents de Mèxic l’han portat a traslladar una inversió industrial de 1.600 milions de dòlars de Mèxic a Michigan.

La producció d’energia de combustibles fòssils ha estat continguda sota l’administració Obama pel compromís amb el medi ambient i l’Acord de París... Les dificultats administratives per construir centrals de liqüefacció que permetrien exportar gas d’esquist han estat grans. Això ha retardat la producció de gas i ha estat un fre per a l’expansió d’aquest sector. El mateix es pot dir respecte dels grans oleoductes que haurien de connectar el sud del país, eminentment consumidor d’hidrocarburs, i el nord, productor.

És previsible que el pressupost de Defensa creixi un 10% en detriment del de Sanitat, si efectivament el programa de sanitat pública promogut i aprovat sota l’administració Obama es veu cancel·lat o significativament reduït. Invertir en Defensa significa fer créixer les inversions en productes industrials. Reduir la despesa pública sanitària serà un estalvi per al pressupost públic -bàsicament sous i salaris-, més enllà del que això pugui significar socialment...

El president Trump reduirà probablement l’impost de societats del 35% al 15%; reduirà l’impost de repatriació de dividends del 35% al 10%; obligarà la Xina a reduir les barreres a l’exportació americana, amb la qual cosa equilibrarà la balança comercial; incentivarà, via aranzels i ajuts, les inversions fetes als EUA en lloc de països amb baix cost de mà d’obra, i incrementarà la inversió en Defensa. Impulsarà la indústria de combustibles fòssils i possiblement emprendrà un pla d’obra pública ambiciós per millorar les infraestructures, que estan certament infrainvertides, cosa que va voler fer el president Obama i no va poder per la ferma oposició d’un Congrés controlat pels republicans, en raó de la contenció de la despesa pública, que ara perd virulència a la vista de la seva naturalesa, la inversió industrial i la no despesa corrent.

Si això, com és previsible, passa, l’economia americana creixerà a curt termini malgrat que a llarg termini la tendència no es mantingui. Serà un reforç de la política del president. El creixement taparà molts altres problemes... i la població més feble per ingressos, alguns dels quals l’han votat, patirà. Sempre ha estat així en els règims autoritaris, perquè la temptació de fer i fer veure el resultat sense considerar el llarg termini és una temptació difícil de vèncer.

John Paulson, conseller de Trump a la campanya electoral, ho ha explicat amb una claredat que espanta per l’esquematisme dels conceptes... És una altra -i oposada- simplificació respecte de la política econòmica del president contra la globalització abans referenciada. S’haurà de patir primer per corregir-ho més tard.

filmoteca exposa

Una de les iniciatives que resumeix millor la transformació de la Filmoteca de Catalunya en un equipament cultural polivalent del govern de la Generalitat de Catalunya és l’activitat expositiva que s’hi duu a terme.

‘Antoni Padrós. Pertorbador de consciències’

Des del 9 de març fins al 28 de maig, la Filmoteca mostra l’exposició Antoni Padrós. Pertorbador de consciències. És una exposició antològica -impulsada per l’Ajuntament de Terrassa i comissariada per Valerio Carando- dedicada a l’inclassificable pintor i cineasta català Antoni Padrós. La dimensió pop de Padrós, l’abast de la seva modernitat i el seu desig de ruptura no s’entenen plenament si no descobrim que, al costat d’uns films irreverents i que van a contracorrent, hi havia un pintor amb la mateixa “ironia sàdica”, per dir-ho amb paraules del poeta Joan Perucho.

La retrospectiva dedicada a l’artista egarenc pretén acostar-nos l’obra del cineasta més representatiu del moviment underground català, que va desafiar l’imaginari franquista a través de la seva obra, sempre als marges de la indústria i de la tècnica per voluntat pròpia. Padrós va iniciar-se en la pintura als anys seixanta, va ser considerat un dels creadors catalans més originals. L’any 1967 participaria a la IX Biennal de São Paulo, en una mostra de pintura de l’escola catalana al costat de pintors tan reconeguts com Hernández Pijuan, Tàpies, Vila Casas, Alfaro, Subirachs o Bartolozzi. A finals de la dècada, aquest fabricant d’imatges va fer una transició natural cap al cinema, utilitzant els formats 8 mm i 16 mm com a experiment i, a través del gra d’aquest suport, va reivindicar la marginalitat de la seva obra, que, aliena a la censura, trobaria els seus espais en cineclubs clandestins, cinefòrums universitaris o festivals independents. Un ric patrimoni cultural que, gràcies a la recent revaloració de l’underground, en l’actualitat gaudeix d’un major reconeixament, que l’ha dut a ser homenatjat a Nova York, Londres, París o Berlín.

L’edició, per part de la Filmoteca de Catalunya, de l’obra completa remasteritzada en quatre DVD de la filmografia d’Antoni Padrós confirma que la tasca d’una filmoteca va molt més enllà de la projecció de films; tant o més important és la funció de preservació i difusió del patrimoni fílmic d’un país i dels seus artistes.

Al llarg d’aquests cinc anys a la nova seu del Raval, la Filmoteca ha programat dotze exposicions, de les quals deu han estat de producció pròpia i amb fons propis, amb quasi 12.500 visitants.

Des de la seva inauguració el febrer del 2012, la sala ha acollit diverses exposicions dedicades al món del cinema o a diferents disciplines de les humanitats que fan del cinema un veritable setè art integrador. S’ha explorat en l’univers de la direcció a partir de l’obra de cineastes catalans com Francesc Rovira i Beleta o Jacinto Esteva i, d’estrangers com Jacques Demy; s’ha interessat per la imatge que el cinema ha reflectit del barri al llarg dels anys amb la mostra El Raval al Raval. Imatges d’un barri ; ha proposat un joc de miralls de com la Guerra Civil es mostra en els films dels dos bàndols: els republicans i els franquistes.

També amb fons documentals propis, conservats al Centre de Documentació de la Biblioteca del Cinema, s’han celebrat dues mostres prou significatives del cartellisme cinematogràfic a través del dibuix i la il·lustració de Macario Gómez Quibus (Mac), una de les figures catalanes més emblemàtiques d’aquesta disciplina; i la segona, proposant un recorregut per les façanes de Can Pistoles, aquell entranyable cinema Capitol de la Rambla de Canaletes, quan era reducte del cinema popular. Les seves façanes lluïen amb els cartells d’artistes com Antoni Clavé, Fernando Piñana o Àngel Camacho. La fotografia també ha tingut i té un lloc destacat en aquest espai expositiu: bé a través de la foto fixa dels històrics estudis Sabaté o bé a través de la fotografia d’autor des de l’objectiu d’Óscar Fernández Orengo. I què es pot dir de la moda? Amb l’exposició Del film a l’agulla: cinema i moda es traçava un retrat entre aquest dos mons a partir de la identificació d’una trentena de pel·lícules en què la imatge -vestuari, estètica, indumentària...- tenen un paper cabdal en la representació fílmica.

Des dels inicis, i amb la voluntat de portar al territori català els fons documentals i fílmics que té la Filmoteca de Catalunya, moltes de les exposicions de producció pròpia s’han formulat contemplant la itinerància tant per la geografia catalana, de l’estat espanyol o internacionals. Un bon exemple ha estat l’acollida, a l’Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España, de l’exposició Mac, cartellista que es va poder veure a Madrid l’octubre del 2016.

SALA D’EXPOSICIONS

Filmoteca de Catalunya

Plaça Salvador Seguí, 1-9 08001 Barcelona

Horari de visites: de dimarts a diumenge, de 16.00 h a 21.00 h.

Entrada gratuïta

Visites guiades per a grups: dimecres a les 18.00 h (mínim 10 persones). Preu: 2 euros

Cal reserva prèvia per correu electrònic: filmoteca.informacio@gencat.cat o per telèfon al 935 671 070

EXPOSICIONS EN ITINERÀNCIA

Les façanes de “Can Pistoles” Cinema Capitol, 1926-1989

Cineastes al seu lloc: Retrats d’Óscar Fernández Orengo

Mac, cartellista

PROPERES EXPOSICIONS

50 anys del Festival de Sitges

Del 22 juny al 17 setembre 2017

El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges fa cinquanta anys. Ho celebrem amb una retrospectiva nodrida amb títols representatius de la seva història i una exposició antològica sobre totes les seves edicions, que arrencarà a la Filmoteca de Catalunya per viatjar a Sitges durant el festival. Cartells, programes, fotografies i documents ajudaran a recordar els moments més fantàstics de la seva història.

COMISSARI: DIEGO LÓPEZ

PRODUCCIÓ: FUNDACIÓ FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE CATALUNYA / FILMOTECA DE CATALUNYA

La quadratura del cercle A

De l’octubre 2017 al gener 2018

A les sales del Cercle A barceloní, del qual es compleixen cinquanta anys, hi destacava la programació de qualitat, però també la creativitat d’unes campanyes publicitàries plenes d’enginy o uns cartells atractius que provocaven la complicitat d’espectadors que feien del fet d’anar a veure pel·lícules en versió original un acte de cinefília o, durant els darrers anys de la dictadura, també de llibertat. Actualment dipositats a la Filmoteca de Catalunya, els fons d’aquell Cercle A impulsat per Pere Fages, Jaume Figueras i Antoni Kirchner seran objecte d’una exposició comissariada per Octavi Martí que s’acompanyarà d’un cicle amb algunes de les pel·lícules més representatives que s’hi van estrenar.