l'infern d'argentina

Quan el nigerià Ahmed Musa va marcar el primer gol contra Islàndia, milions d’argentins es van trobar cantant un gol en un partit en el qual poc haurien imaginat, fa mesos, tenir alguna cosa en joc. El triomf de Nigèria contra Islàndia a Volgograd (2-0) permet a la selecció de Jorge Sampaoli, malgrat la desfeta de dijous contra els croats, tenir encara una última oportunitat per arribar als quarts de final. Si dimarts l’Argentina derrota els nigerians a Saransk i Islàndia perd o empata contra els croats, l’equip de Messi serà als vuitens de final. L’Argentina sap que necessita guanyar, perquè un empat classificaria nigerians o islandesos segur. I una derrota significaria que Nigèria acompanyaria els croats als vuitens de final. En cas de triomf tant de l’Argentina com d’Islàndia, l’equip sud-americà necessitaria guanyar per dos gols més que l’hipotètic triomf islandès.

Càlculs i somnis d’una selecció argentina que va atrinxerar-se a la concentració després d’una derrota contra Croàcia, que fins i tot va posar en risc que Jorge Sampaoli fos el seleccionador dimarts vinent amb una reunió entre directius de la Federació en què finalment es va acordar, en part gràcies al triomf dels nigerians, mantenir-ho tot igual fins al final del partit contra els nigerians. “M’agradaria guanyar el Mundial, però després, passi el que passi, que marxin tots. Qui es creuen que són aquests nens per no donar-ho tot? Són nens mimats. Qui es creu que és Messi per no córrer? I Maradona? Doncs Maradona corria”, va dir enfadat Hector El Negro Enrique, campió del món el 1986 i bon amic de Diego Armando Maradona. A cada hora que passava, de fet, anava apareixent un nou exjugador argentí de les plantilles campiones del món el 1978 o el 1986 que criticava els futbolistes. Osvaldo Ardiles, campió el 1978, va arribar a dir que Sampaoli havia demostrat ser un “covard i un estúpid”. Segons Ardiles, “Sampaoli ja ha acabat el seu cicle”. “Amb el millor jugador del món no ha sigut capaç de crear un equip competitiu”, va explicar, i seguidament va afegir que la Federació no podia permetre que Sampaoli continués en el càrrec després de veure un vídeo en què el tècnic insultava jugadors croats. “Aquesta és la imatge que volem donar? Aquesta pèrdua de papers, ¿insultant com un covard en una llengua que l’altre no entén? Cal un estil diferent. No és possible organitzar un bon equip que ha tingut tres entrenadors en un any: Martino, Bauzá i, finalment, Sampaoli. Falta lideratge sobre el camp. Que juguin a les grans lligues europees no vol dir que siguin líders naturals. Tenim un pla A que consisteix a donar les pilotes a Messi i que ell faci un miracle. ¿I si aquest pla no funciona? Doncs no en tenim cap més”. Molts futbolistes argentins, com Otamendi i Mascherano, van rebre bona part de les crítiques, ja que van acabar el partit fent faltes sense sentit. “També és culpa de Sampaoli. Ell havia de recordar als jugadors que la diferència de gols és important. Podies perdre 1-0, però no pas 3-0. Ara aquests gols poden ser els que decideixin el nostre futur. I ningú va demanar als jugadors que juguessin amb cap tot i la derrota. Encara sort no haver vist cap vermella, tot i que en el fons potser hauria servit per tenir més clar l’equip contra els nigerians”, diu des de Rússia resignat Jorge Valdano, campió del món el 1986. Segons l’exentrenador, ara comentarista de televisió, les derrotes “al futbol sempre són col·lectives”. “L’Argentina no va saber proposar gaire cosa, amb una alineació que ja era una errada. De fet, ningú sap quin és el nostre estil. A què juguem? Ningú ho sap. I ja es va veure a l’amistós de fa uns mesos contra Espanya a Madrid. El futbol argentí fa anys que treballa malament i ara al Mundial ha esclatat tot”, explica. Valdano també recorda com es va suspendre l’últim amistós abans del Mundial, contra Israel, o com l’estiu del 2016 els jugadors van queixar-se pels vols i els hotels durant la Copa Amèrica contractats per la Federació, que pensava a estalviar.

L’Argentina no queda eliminada a la primera fase del Mundial des de l’any 2002, quan al Mundial de Corea del Sud i el Japó l’equip de Marcelo Bielsa va derrotar els nigerians abans de caure contra Anglaterra i empatar contra Suècia. Ara Sampaoli, que de mica en mica ha vist com part de l’opinió pública es gira contra seu per incidents com els insults a un policia que li va posar una multa per excés de velocitat, té pocs dies per intentar canviar la dinàmica negativa abans del partit contra els nigerians. No ajuden, però, l’allau de crítiques, el fet que futbolistes com Agüero no amaguessin que els havia decebut la tàctica del seu equip i la filtració d’una nota de veu de l’entrenador de l’Atlètic de Madrid, Diego Simeone. Al missatge, Simeone diu que Cristiano Ronaldo és més decisiu que Messi, que Sampaoli no té personalitat i que l’equip és “un desastre”. Simeone va explicar que va enviar el missatge al seu ajudant, Mono Burgos, que la va enviar a periodistes. Una filtració interessada d’un candidat a ser algun dia el seleccionador d’un equip argentí que, per sobre de tot, enyora Messi. Contra Croàcia gairebé no va entrar en joc; va jugar amb la mirada trista i perduda.

la farra

Cada dia una passa més cap a la barbàrie. Cada dia una passa més i en els dies dolents –que no són pocs– una bona gambada. Ho deia el poeta i ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia. I en curtes hores hem vist com se succeïen distintes resolucions judicials que ens recorden com és de llarga i antiga la impunitat, la doble vara de mesurar i la indecència indissimulada del poder. En un sol mateix dia dues manades quedaven lliures: la patriarcal-masclista i l’elitista-extractiva. La de la violació múltiple d'Iruña i la de l’atracament-espoli del cas Castor. Una tercera –la monàrquica borbònica– quedava acomodada en el privilegi d’un mòdul solitari de la presó de Brieva. I aquesta dispensa tampoc no és nova: al general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo –condemnat a 80 anys de presó per l’assassinat en calç viva de Lasa i Zabala– li van atorgar igual tracte. De propina, no va complir ni 4 anys. Déjà-vu: tothom és igual davant la llei, però la llei –i els qui la maneguen– no és igual davant tothom.

La manada és al carrer –i les altres manades continuen al poder en la seva continuada farra criminal–. Prova del cotó fluix en la dialèctica de l'horror, la justícia no és deliberadament miop ni erràtica: pel que condemna –i pel que absol–, pel que persegueix –i pel que exalça–, per qui allibera –i per qui empresona– la coneixereu. Som en una societat travessada i tibada pel classisme, pel sexisme i pel racisme; per la desigualtat, el privilegi i l’abús. El somni emancipador –esdevingut malson– creia que democràcia, ètica i estat de dret en serien els fràgils i sisífics correctors, però aquests dies es demostra que no: que una cúpula judicial discrecional, arbitrària i autoritària és, fonamentalment, el seu reproductor més fervorós. També caldrà afegir-ho com a urgent antídot populista: no serà la presó i la temptació ultrapunitiva –almenys per als que no creiem en les presons ni en les voracitats inquisitorials– les que desterrin la violència masclista, bloquin la violència econòmica o frenin la violència verbal racista a la UE. La feina és una altra i fa temps que és ingent. I fa temps que fem tard. Ja li podem dir creixent pulsió feixistitzant o farem d’estruç i de Chamberlain molts anys més?

Fins al 2045 vostès li pagaran el rescat públic a Florentino Pérez en cada factura del gas. Se’n van de farra –criminal– i a sobre els hi pagarem la festa els propers 30 anys. I ho permetem. Aquest és l’escàndol

La justícia, sí, és com un punyal i mai fereix qui l’empunya, ni ofèn qui el clava, que diria Martín Fierro. L’acarona: perquè la qüestió del cas Castor no rau només en l’arxiu. Passa –no se n'oblidin– que fins al 2045 vostès li pagaran el rescat públic a Florentino Pérez en cada factura del gas. Se’n van de farra –criminal– i a sobre els hi pagarem la festa els propers 30 anys. I ho permetem. Aquest és l’escàndol. I no, no venen temps difícils: fa temps que van arribar però fem veure com si fossin bons o no tan dolents. I d’autoengany en autoengany –la pitjor mentida– retroalimentem els monstres. Mal mirat, venim d’un cicle llarg d’orgies de poder. Es fa difícil anunciar, preveure o anticipar com ens ho mirarem d’aquí uns anys, quan algú ens recordi que vam abonar el rescat bancari –60.000 milions pel cap baix– amb escasses i lloables resistències o que la brutalitat de la indiferència és el que sempre ha reflectit el mirall de vint-i-cinc anys ininterromputs de naufragis a la fossa comuna de la Mediterrània. "Per ara, tot va bé", deia el memorable protagonista de 'La Haine'. Fa moltes nits que va deixar de ser així, per molta bena i cel·lofana i virtuals ulleres Google que ens vulguem posar en cada il·lusió òptica que posem com a excusa. Com a barrera. O com a mur.

I com que és la guineu la qui encara vigila el galliner –i se la vota i se l’aplaudeix i se li riuen les gràcies– caldrà recordar que fa molts anys, des d’una cel·la nord-americana de la pròspera indústria carcerària que cotitza als parquets infames de la borsa amb sucosos dividends, algú, enmig del corredor de la mort, va escriure i cloure: "Hi ha qui diu que és una bogeria oposar-se al sistema, però el que realment és una autèntica bogeria és no fer-ho". Ara que ja sabem que el paradís no és viable a la terra –i, per contra, que l’infern, sí–, potser caldrà repensar –i enumerar– quantes són les manades que corren lliures pel carrer. I certificar –un cop més– que la pitjor manada potser és el mateix sistema. En mode 'hooligan', darrerament, i en múltiples fesomies d’una cultura del capitalisme a qui ningú pot guanyar ja en extremisme. Agustí d’Hipona 'reloaded': si dels governs traiem l’acció de la justícia només queda una colla de lladres i pirates.

Algú dirà que el pessimisme realista no és alternativa –malgrat que sigui sempre un esperó: saber on som per evitar d’anar a parar a un lloc encara pitjor–. El que mai ha estat alternativa, això segur, és l’optimisme irracional, fatu i gairebé fantasiós. Contra el màrqueting de la llei del silenci, contra la falsa normalitat que vol camuflar l’excepció real, continuem vivint en un país amb nou presos i preses polítics, amb vuit exiliats, amb peticions de presó de 30 anys en un sumaríssim mccarthista, amb 750 batlles investigats i amb desenes de persones monitoritzades, controlades i rastrejades. I mentre tot això s’escriu, arriba la gestualitat buròcrata i grisa del 1984 orwellià. Esborrar-ho tot i qualsevol rastre i qualsevol resistència, la primera decisió de l’alcalde aparent de Badalona –qui manega els fils, revifat pel PSC, és Albiol; tampoc ens enganyem– ha estat retirar la pancarta que reclama la llibertat dels presos i preses polítics. Com si així deixessin d’existir. Com si així deixéssim d’existir. Normalitat ciutadana. Circulin. Que la farra criminal del poder continua. La mateixa farra que també sap i per això ens vol fer oblidar –el primer dia d’octubre com a refugi permanent– que no hi ha ningú més que totes i tots nosaltres per aturar-la i anul·lar-la.

Tensio asl Mossos

El final del 155 que tant desitjaven els Mossos d’Esquadra no ha resultat com esperaven. L’aterratge abrupte del nou conseller, Miquel Buch, ha obert un nou període en què la sensació d’incertesa instal·lada entre agents i comandament des de l’octubre s’ha prorrogat en lloc d’acabar-se. En pocs dies s’han acumulat l’acceptació de la renúncia de Ferran López -el comissari que va rellevar com a cap Josep Lluís Trapero quan l’Estat el va destituir-, el fet que no s’hagi triat cap substitut -i que s’hagi donat al director de la policia, Andreu Martínez, un paper molt més actiu del que era habitual en el dia a dia del cos- i una reunió molt tensa que va acabar amb la sensació que el conseller no té “gens d’empatia” amb els uniformats.

Dilluns Ferran López recollia les seves coses del despatx i no sabia on traslladar-les. Encara no té destinació i s’ha agafat dies de descans pendents fins que li comuniquin què ha de fer a partir d’ara. En la seva carta de renúncia, presentada deu dies abans de l’acceptació i en què al·legava que era conscient de la temporalitat del seu càrrec, López deia a Buch que es posava “a la seva disposició per assumir les responsabilitats” que considerés “adients”. Però de moment el conseller no ha pres cap decisió sobre ell, i el tracte “fred” i “injust” que ha rebut -així ho perceben la majoria dels seus companys- ha aixecat les protestes del Sindicat de Comandaments de Mossos d’Esquadra (SICME). També les organitzacions sindicals de la base, que es mostraven escèptiques quan va rellevar Trapero, ara li donen suport: “Professionalitat” i “respecte estricte per la llei” -sense concessions al que consideren “politització” del cos- són les dues expressions que repeteixen més. I és el que reclamaran a Andreu Martínez en la ronda de trobades que ha obert.

“D’esbroncades, les justes”

La “bronca” que segons moltes veus Buch va clavar en la reunió maleïda als comandaments del cos -una trentena de comissaris i intendents més el subdirector general d’administració i serveis, el subdirector general de recursos humans i el cap del gabinet jurídic- no l’hi perdonen. Acostumat a fer d’alcalde, el nou conseller va reaccionar bruscament a les explicacions dels seus interlocutors sobre les dificultats que passen i els va recordar que els problemes van amb el càrrec i que ell, com a polític, fa front a crítiques i recels. “Allà hi havia policies imputats per l’1-O; no els podia dir això”, li retreu un comandament. “Els Mossos no són una policia local de 4.000 agents. D’esbroncades, les justes”, afegeix una font sindical.

Alguns comandaments temen que la situació en què ha quedat el cos propiciï guerres internes entre els interessats a substituir López, però d’altres creuen que ningú vol cremar-se dirigint el cos quan està més fràgil que mai i mentre Trapero, el major i cap “legítim”, espera judici.

Mentrestant, a la conselleria, silenci. Només asseguren que no hi ha la voluntat de prolongar la situació actual més temps de l’estrictament necessari. Parlen de “setmanes”, sense concretar més. I Andreu Martínez ja ha començat a treballar amb els comandaments per analitzar a fons l’estructura abans de decidir res.

set millons

La Barcelona de set milions, una metròpoli d’escala europea, es basaria en la xarxa ferroviària d’alta velocitat que segueix els corredors de l’AP-7 i l’AP-2, que formen la columna vertebral del país. Un sistema que es completaria amb els eixos radials de Vic, Manresa i Igualada. És la metròpoli que ens mostra la fotografia nocturna des de satèl·lit.

Aquest territori aniria més enllà de la BCN-3, o àmbit de les rondes i el Delta, i de la BCN-5, que és la regió de cinc comarques: Barcelonès i Baix Llobregat, més Maresme i Vallès, que avui és una regió tancada per peatges. La densitat barcelonina no és pura modernitat, ni tan sols ho és la regional. És clarament un desequilibri i un dèficit que sovint acusa de manca de modernitat la resta de país, quan el fet productiu interior supera en intensitat (encara que no en valor absolut) el de la regió barcelonina.

Avui dia és possible un projecte d’integració metropolitana de l’escala 7, que superi el vell debat olímpic de Barcelona versus Catalunya (Maragall/Pujol), i resoldre’l amb una marca única, es digui BCN o es digui CAT, segons es miri des del centre o des del conjunt. La seva base partiria d’integrar la major part del sistema urbà/comarcal català (uns 7 milions dels 7,5). No tot el país pot ser metròpoli, ni cal, però la integració de la major part del sistema de ciutats consolidaria una herència històrica a través d’una infraestructura de futur. Avui hi ha persones que treballen a Figueres i hi van des de Barcelona en un AVE barat a primera hora del matí. El mateix podria succeir a escala catalana, la qual cosa no potenciaria un únic centre sinó molts. Representaria un salt en la modernització de la Catalunya Ciutat(s) amb visió de projecte de nou país. Però la integració no significaria la dissolució dels nuclis urbans en un país de pols forts.

La base ha de ser necessàriament ferroviària, o sigui, urbana de centre a centre, relligant les extenses Rodalies catalanes i els Regionals, amb serveis per a les línies d’alta velocitat. Per fer-ho possible només cal afegir estacions en llocs de coincidència amb la xarxa convencional. I la geografia i la casualitat ens ho han deixat prou bé. A la façana atlàntica de Galícia, en dues províncies, ja hi funcionen unes Rodalies en alta velocitat, amb 13 estacions respecte a les 17 que formarien la nostra xarxa en quatre províncies. No és res d’il·lusori, sinó un horitzó plenament factible, un sistema de primer nivell del qual penjarien les Rodalies, que a Catalunya són massa extenses i lentes per a llargs desplaçaments. És cert que ens cal recuperar les inversions pendents a Rodalies des de fa dècades, però hem d’aspirar a un rotund projecte de país. No hem de ser pobres ni dèbils d’horitzó.

A més de les estacions actuals de l’alta velocitat, hi afegiríem els aeroports del Prat, Girona i Reus. Tots tres, però, lligats amb les Rodalies i no només amb l’aeroport. Hostalric i el Vendrell (Bellvei) formarien els nodes extrems del vuit català d’intercanvi amb Rodalies i, entremig, hi apareixen Vilafranca i Montmeló, en les quals una caixa soterrada ja suporta en paral·lel l’alta velocitat i les Rodalies. Als extrems del sistema hi hauria Lleida, Figueres i l’Aldea (certament, amb trams encara pendents de vies al Camp i l’Ebre). I en l’àmbit més metropolità, Martorell enllaçarà amb les línies de FGC a Igualada i Manresa.

Finalment, quedaria el món del darrere del Tibidabo. En aquest pas, que és crucial en la continuïtat del corredor prelitoral, hi haurà els enllaços de FGC amb Terrassa i Sabadell i de Renfe amb Manresa (R4) i Vic (R3). Avui, l’alta velocitat només passa per una banda del Tibidabo, sense by-pass extern, com sí que hi és a Lleida, Saragossa o Madrid mateix. L’eix que va des del Prat a Sants i la Sagrera, paral·lel a la costa, haurà de completar-se amb un accés perpendicular i ràpid des del centre de Barcelona fins a Sant Cugat, per tal de situar en l’imaginari barceloní no solament una relació mental amb la ignorada vall prelitoral sinó també un nou accés físic immediat amb els serveis regionals al llarg del corredor prelitoral, és a dir, amb tots aquells que no entrarien a la ciutat de Barcelona. Barcelona és el cor i el cervell de Catalunya, però no la seva columna vertebral, que se situa a la seva esquena. El país és un organisme viu, complex, amb funcions diverses, i no solament un astre rei presidint uns altres astres similars però simplement distants i menors.

el madrid imperial

Els conflictes del World Press Photo encara cremen les parets de les sales d'exposicions del CCCB, que ja ha obert portes a la mateixa sala una nova exposició d'alt voltatge polític, la de 'Presos polítics a l'Espanya contemporània' de Santiago Sierra, l'obra que es va vetar a la fira Arco el febrer passat. L'empresari i col·leccionista d'art Tatxo Benet la va comprar en el moment que es va produir la polèmica i la va cedir perquè s'exposés al Museu de Lleida al març –amb xifra rècord de visites: 7.153 persones–. Ara arriba a Barcelona, on es podrà veure gratuïtament fins al 17 de juny. Aquesta setmana el Parlament Europeu s'ha negat a exposar-la, com havia proposat ERC, perquè podria crear "reaccions adverses" i interferir en la feina del Parlament d'Estrasburg.

Tot i que la forma de la sala ha obligat a modificar la disposició de les fotografies, la peça es manté intacta, amb 24 fotografies en blanc i negre de rostres pixelats –entre els quals hi ha Jordi Sànchez i Oriol Junqueras– que representen 74 persones "que han estat condemnades per les seves idees, particularment en els àmbits abertzale i anarquista, tot i que no exclusivament", escriu en la introducció a la mostra l'artista, que no ha assistit a la inauguració. El que sí que ha canviat és un dels casos que hi denunciava: ahir mateix els set joves d'Altsasu van ser condemnats a presó però no per terrorisme. També hi ha els casos dels titellaires de Madrid, d'activistes del 15-M, de 'Ciutat Morta', de grups ecologistes i els periodistes d''Egin', entre d'altres. 

El director del Centre de Cultura Contemporània, Vicenç Villatoro, s'ha posat la bena abans de la ferida i ha justificat que aculli l'obra afirmant que "el CCCB  és un espai públic neutral en el els debats conjunturals però no és ni vol ser neutral en els debats de fons que toquen temes culturals: no vol ser neutral en la defensa de les llibertats i de la llibertat d'expressió, dels mètodes pacífics i democràtics per a la consecució d'objectius polítics i en la protesta en contra de qualsevol forma de persecució política", ha afirmat. Villatoro ha afegit que "t ant pel text com pel context, tant per la peça en si com per la seva peripècia pública" l'obra de Sierra entronca amb la línia de reflexió que té oberta el CCCB sobre la llibertat d’expressió i que cada any té més o menys pes en la programació al voltant del Dia Orwell, que enguany se celebra entre el 5 i el 13 de juny i inclou activitats com una conferència de l'activista Masha Gessen, la projecció de 'Tijera contra papel' dins el BCCFF i una taula rodona en què participaran els rapers encausats Elgio i Pablo Hassel, entre altres activitats. 

El tinent d'alcalde de Barcelona Jaume Asens ha defensat la "repolitització de l'art" però lluny "del control del poder" i alhora ha afirmat, davant de la germana del conseller Toni Comín, que Barcelona ha de ser "un bastió en la defensa dels drets i les llibertats" en uns "temps excepcionals, foscos i d'ignomínia, de vulneració de drets i de barbaries, on convivim amb refugiats, exiliats i presos polítics que estan lluny dels seus lligams i de la seva terra". El delegat de Cultura de la Diputació, Juanjo Puigcorbé, ha atacat un estat repressor i censurador i ha apuntat un nom que ja es podria afegir a la galeria de presos polítics, el del raper Valtonyc. Un nou cas que contradiria –un cop més– la resposta que va donar el llavors ministre de Justícia Rafael Catalá a Arnaldo Otegi el 2016: "En una democràcia no hi ha presos polítics". 

les preses

“Si se’ns queden, no us oblideu de nosaltres”. Aquestes van ser les últimes paraules que l’exconsellera de Treball i Afers Socials Dolors Bassa va pronunciar en llibertat. Les va dirigir als periodistes que el divendres 23 de març s’aplegaven davant les portes del Tribunal Suprem per conèixer la decisió del magistrat Pablo Llarena. Minuts després, Llarena dictava que Bassa tornés a Alcalá-Meco, en un trajecte en què va anar acompanyada de Carme Forcadell, també empresonada. Aquell mateix dia, Marta Rovira posava rumb a Suïssa, un país on ja hi havia exiliada Anna Gabriel. La cupaire va seguir el camí de Meritxell Serret, a Brussel·les des del novembre.

En ple debat d’investidura, el jutge també va ordenar l’ingrés a la presó de l’aleshores candidat a la presidència, Jordi Turull, i dels exconsellers Josep Rull i Raül Romeva. Tots cinc ja havien estat 32 nits tancats -excepte Forcadell, que només n’hi havia estat una-, i tots ells havien ostentat alts càrrecs en l’última legislatura. Però, malgrat compartir un punt de partida, el relat del seu empresonament seria diferent.

“Ens vam adonar que els mitjans mai s’oblidaven de Soto de Real o d’Estremera, però sí d’Alcalá-Meco”, recorda Meritxell Borràs, exconsellera de Governació i presa el passat mes de novembre. “A l’hora de citar els empresonats, per exemple, sempre se’ns deia les últimes. A vegades ni tan sols se’ns anomenava”, lamenta. Les polítiques han tornat a quedar relegades a un segon pla, un fet gens excepcional: és un patró històric que es va repetint. I és que, més enllà de la duresa inherent de la privació de llibertat i la cruesa d’estar lluny de la família, les preses i les exiliades han de lluitar també contra l’oblit.

Condicions precàries

Bassa i Forcadell ja fa 117 i 86 nits que dormen en una de les 423 cel·les de 8 metres quadrats que hi ha a Alcalá-Meco, una de les tres úniques presons de dones de l’estat espanyol. Aquest, a més, és un dels centres penitenciaris més vells i amb unes instal·lacions més precàries. “Les presons representen les virtuts i els defectes de qualsevol estat”, explica Esther Giménez-Salinas, catedràtica de dret penal a la Universitat de Barcelona.

Del total de la població reclusa a Espanya, només el 8,8% són dones. És precisament per ser minoria que gran part de les internes han de residir en presons masculines que han adaptat petites i pitjors zones per a elles. Centres que, en qualsevol cas, no estan habilitats per donar resposta a les necessitats específiques de les dones. A més, com explica Borràs, els productes de primera necessitat que se’ls dona també són insuficients. “Se’ns donava un paquet cada mes amb paper de vàter, compreses, preservatius i pasta de dents”, assenyala . Una circumstància agreujada per a les preses amb menys recursos econòmics: a l’economat no es venen productes de marca blanca i, per tant, els preus de productes bàsics resulten ser més elevats del que podrien trobar en qualsevol supermercat.

En el cas de les preses polítiques, a la insuficiència d’espais i béns s’hi suma la llunyania, 600 quilòmetres que separen les presons madrilenyes de Catalunya. Una distància que els dirigents presos a Estremera i Soto del Real aconsegueixen cobrir amb una presència en mitjans amb entrevistes i reportatges de les visites. Un cop més, en el cas de Forcadell i Bassa la seva presència és molt inferior.

“Les oblidaven per ser dones”

“Em pensava que a la Dolors i a la Carme, per ser qui són, no els passaria. Però de seguida vaig adonar-me que se les oblidava. Perquè són dones”. Amb aquesta contundència va expressar-se Montse Bassa, germana de l’exconsellera, en l’últim acte de l’associació Cap Dona en l’Oblit, celebrat el 23 de maig. “Mentre van estar on es dirimia el poder, van formar part de la dinàmica. Però quan van haver de sortir-ne, sigui per la presó o per l’exili, van perdre la condició de polítiques”, argumenta Patrícia Martínez, doctora en història i experta en polítiques de gènere, que lamenta que les preses tenen menys presència perquè a la dona “se la deixa entrar en política”, com si no en formés part.

De fet, les quatre conselleres del govern Puigdemont i les exiliades han abandonat l’acta de diputades, un gest que no han fet la majoria de presos que eren també parlamentaris. “Ho veig com una manera d’entendre el lideratge femení: més cooperatiu i menys personalista”, diu a l’ARA, des de l’exili, l’exconsellera Meritxell Serret, que lamenta que la discriminació a les dones és un fet també inherent a la política: “De la mateixa manera que quan érem al Govern es parlava poc de les conselleres i durant la campanya es va parlar poc de les candidates”, recorda Serret.

“L’oblit és patriarcal, una eina dels homes per invisibilitzar-nos”, va lamentar l’exdiputada cupaire Mireia Boya, en l’acte per recordar Bassa i Forcadell. És precisament per aquest motiu que el dia 23 de cada mes, i sota el lema “Cap dona en l’oblit”, desenes de persones s’apleguen per exigir que les preses i exiliades també són referents a reivindicar. Un canvi d’estratègia respecte al primer període d’empresonament, que, ja en llibertat, l’exconsellera Borràs ha pogut percebre. “Ara es parla més de les dones perquè hi ha hagut accions concretes. Un fet que hem d’agrair, en gran part, a l’activisme de Dolors Bassa”. Les preses volen que a la condemna de la presó no s’hi sumi la de l’oblit.

Les polítiques a l’exili i a la presó durant la història

Enriqueta Gallinat

Militant des de la fundació, va ser secretària de l’últim alcalde republicà de Barcelona. El 1939 va exiliar-se a França, des d’on va col·laborar amb les xarxes d’evasió de refugiats que fugien de l’ocupació nazi.

Frederica Montseny

Primera dona a ser ministra a Espanya i figura emblemàtica del moviment obrer, va exiliar-se a França i, fugint dels nazis, va passar pels Estats Units, Mèxic, el Regne Unit i Itàlia.

María Salvo

Activista antifranquista. Exiliada a França, va tornar a Espanya, on va ser torturada i condemnada a 30 anys de presó. En tornar a Barcelona, en llibertat, va seguir al PSUC.

Tomasa Cuevas

Després de passar per més de cinc presons, l’any 1944 va ingressar al centre de les Corts. El 1961 va exiliar-se a França. En tornar, va dedicar-se al suport als presos polítics.

el 2040

Glashow va compartir el premi Nobel de física del 1979 amb Abdus Salam i Steven Weinberg per demostrar que l’electromag-netisme i la força nuclear feble es poden considerar la mateixa força. Convidat per la Reial Acadèmia Europea de Doctors, va oferir una xerrada sobre serendipitat al CosmoCaixa.

Amb 84 anys, Sheldon Glashow no es mossega la llengua a l’hora de criticar col·legues i polítics. S’acarnissa especialment amb Bill Clinton i amb els defensors de la teoria de cordes, una proposta que té per objectiu explicar totes les forces físiques en el marc d’una sola teoria. Segons Glashow, aquesta teoria no ha aconseguit cap dels seus objectius ni es pot posar a prova amb cap experiment. En aparicions televisives ha arribat a dir que per una banda hi ha físics, i per l’altra hi ha qui es dedica a la teoria de cordes. En contra de premis Nobel com David Gross i Murray Gell-Mann, fins i tot ha qualificat la proposta de tumor.

¿És veritat que Sheldon Cooper, el personatge de la sèrie televisiva The Big Bang Theory , està inspirat en vostè?

Això m’han dit.

Què li sembla la sèrie?

No n’he vist ni un capítol.

No té curiositat?

Hi ha tan bona televisió, ara, i tanta, que mai m’he parat a mirar-la. Tinc moltes altres coses per mirar.

Vostè és molt conegut pel treball que li va valdre el Nobel, però també va descobrir un quark.

De fet, no el vaig descobrir, sinó que me’l vaig inventar, és a dir, vaig deduir-ne l’existència.

I el va anomenar charm (encant).

No recordo que hi hagués cap motiu concret per posar-li aquest nom. M’agradava, era bonic. Però anys després vaig descobrir que el nom quedava justificat perquè aquest quark servia per cancel·lar alguns processos que no s’observaven, però que estaven predits per la teoria. O sigui que actuava per allunyar el mal, com un amulet [ charm també es pot traduir com a amulet].

Després del descobriment del bosó de Higgs, quins reptes oberts hi ha en el camp de la física de partícules?

Em fa l’efecte que el problema més important és l’existència de nombres inexplicablement grans. Per exemple, la diferència entre la massa de les partícules més lleugeres, els neutrins, i la més pesant, el quark top, és fantàstica, de l’ordre del bilió. No tenim ni idea de per què hi ha tanta diferència. Un altre problema és que la teoria que explica les partícules és molt bonica, però no tenim ni la més remota idea de per què és com és.

¿No hi ha cap teoria que miri de respondre a aquestes preguntes?

Els meus amics que als anys 80 es dedicaven a la teoria de cordes defensaven amb contundència i amb orgull que podrien donar-hi resposta. I ara diuen que no, que l’origen d’aquests números tan enormes és, senzillament, un accident en el naixement de l’Univers. Segons expliquen, hi ha un nombre incomptable d’universos i ens ha tocat viure en el millor possible. Estic molt decebut amb aquesta teoria.

Físics com el Nobel Murray Gell-Mann no entenen la seva bel·ligerància contra la teoria de cordes. Diuen que potser algun dia es pot posar a prova.

Quan la teoria de cordes semblava molt prometedora, jo ja escrivia articles en què expressava aquesta posició. Gell-Mann ja em criticava llavors per no estar d’acord amb la majoria, però jo no tinc per què anar de bracet amb ningú. Mai m’ha agradat la teoria de cordes. Ni la supersimetria, que requereix l’existència del doble de partícules de les que coneixem. Encara no n’hem vista cap, d’aquestes partícules extra. Les virtuts de la supersimetria, com les de la teoria de cordes, han desaparegut. La realitat és que estem tan confosos ara com ho estàvem abans que apareguessin aquestes propostes.

Què s’ha de fer, doncs?

El problema és que encara no hem trobat la teoria correcta. Aquestes dues no han complert el que prometien i, per tant, crec que s’haurien d’abandonar i buscar intensament una proposta alternativa. Estic segur que n’hi ha una. Tard o d’hora començarem a entendre per què les coses són com són.

En aquest sentit, ¿cap on creu que s’avançarà en els pròxims anys en física de partícules?

El problema que tenim és que el pròxim descobriment important podria requerir molt de temps. Ara disposem de l’LHC [el Gran Col·lisionador d’Hadrons], al CERN, però malauradament no és la màquina que ens agradaria tenir. La que volíem la va aturar el president Clinton el 1994 en un dels errors més grans que va cometre. Aquella decisió va acabar amb la física d’altes energies als Estats Units. Aleshores el pes va recaure sobre Europa, que molt coratjosament i amb molta eficàcia ha construït l’LHC, que té una potència limitada per la mida del túnel on s’allotja. De fet, no és prou potent per trobar la nova física que pensem que existeix a energies més altes. Ara Europa, com la Xina, planeja construir un accelerador més gran. Potser el 2040 podem començar a fer experiments per respondre a les preguntes pendents.

¿És cert que, per a vostè, Shakespeare ha sigut tan important com Galileu?

Shakespeare i molts altres autors. Einstein, per exemple, era molt brillant, però, si no hagués existit, algú altre hauria descobert la relativitat. Tots els descobriments haurien estat fets per algú altre. En literatura, en canvi, això no és així.

Tots els descobriments?

Potser hi ha una excepció: el de les ones gravitatòries. Si no hagués sigut per l’observatori LIGO i per l’empenta de la gent que l’ha impulsat, potser hauríem abandonat la idea de detectar-les. Ens hauria semblat massa difícil.

Com valora aquest descobriment?

Obre un nou camp. Hi ha molts experiments que es faran en un futur relativament pròxim, com ara l’europeu LISA, que buscarà ones gravitatòries des de l’espai. I n’hi ha d’altres que s’estan desenvolupant a la Xina, al Japó o a l’Índia. Com que seran molt més sensibles que els detectors actuals, podrem veure molts més fenòmens i detectar esdeveniments més interessants, i no només els avorrits forats negres.

És el primer físic que conec que diu que els forats negres són avorrits.

Bé, potser no ho són tant [riu]... A més a més, gràcies a les ones gravitatòries hem descobert que els forats negres són més grans del que esperàvem. I hi ha una proposta interessant, que penso que no és correcta però que no es pot descartar del tot, segons la qual els forats negres podrien ser la matèria fosca de l’Univers.

A quins forats negres es refereix?

Als que tenen una massa de cent sols.

Però d’aquesta mida encara no se n’ha detectat cap.

Encara no, però n’hem trobat de 30 masses solars, i no ens ho pensàvem.

A banda dels que hi ha en la física de partícules, quins altres reptes científics creu que mereixen atenció?

El més important que tenim és el finançament. La ciència ja no és barata. Quan xavals com Heisenberg i els seus amics estaven inventant la mecànica quàntica només necessitaven llapis i paper. Però ara es necessiten superordinadors, acceleradors de partícules, etc. La recerca s’ha de finançar i la gent ha d’estar disposada que sigui així. Perquè tota la ciència està insuficientment finançada, i és un problema, sobretot en llocs com Espanya. No hi ha hagut un premi Nobel de ciències espanyol en els últims 50 anys. En gran part, aquesta situació es deu a com Franco va fer retrocedir la recerca durant molt temps. Avui, en canvi, Espanya és un membre orgullós del CERN des de fa molts anys, i hi ha gent molt bona, però l’un és a França, l’altre als EUA...

El nomenament recent de Pedro Duque com a ministre de Ciència ha despertat esperances en alguns sectors.

El conec. He coincidit amb ell diverses vegades. També he tingut l’oportunitat de parlar amb el rei, que diu les coses que s’han de dir sobre ciència però que en realitat no té cap poder sobre el tema. En aquest sentit, l’exemple dels Estats Units és molt clar: hem tingut bons ministres de Ciència, com Steven Chu [premi Nobel de física 1997], amb Barack Obama de president, però no va poder aconseguir gran cosa.

Ha fet una conferència sobre la serendipitat en ciència. Per què la troba tan important?

Després de veure com es van fent descobriments accidentalment un rere l’altre, comences a pensar que potser no s’haurien de planificar amb tant de detall els experiments ni encaixonar-se tant en el que s’està fent. S’haurien de mantenir els ulls ben oberts a tot el que passa al voltant. Hi havia un general romà, Terenci, que deia que has de treure profit de tot allò que passa per sorpresa. Ell es referia a les campanyes militars, però em sembla una frase molt sàvia que es pot aplicar en altres àmbits. Els generals romans eren més llestos del que se sol pensar.

A banda dels exemples del descobriment de la penicil·lina, dels raigs X o de la radioactivitat, ¿hi ha algun exemple recent de serendipitat?

M’agrada pensar que el descobriment de la fusió d’estrelles de neutrons de fa uns mesos no era completament esperat, perquè les estrelles de neutrons no eren un dels objectius principals de l’experiment. Potser es tenien en compte com a possibilitat, però vam tenir la sort que passés.

Ara hi ha un projecte europeu finançat amb 1,4 milions d’euros amb l’objectiu d’estudiar el paper de la serendipitat en la ciència.

Són molts diners, però penso que podrien ser útils si s’aconseguís que els governs, les indústries i altres institucions que fomenten la recerca científica entenguessin que la investigació directa és interessant, però que s’ha de tenir sempre la ment oberta. De vegades passen coses sorprenents, els experiments no donen els resultats esperats sinó uns altres, que també poden ser interessants, fins i tot més que els previstos.

Els científics necessiten més llibertat, doncs? ¿Hi ha massa burocràcia i massa necessitat de justificar cada pas que es fa durant la recerca?

Penso que hauríem d’aprendre d’experiències com la del descobriment de la radiació del fons còsmic de microones dels anys 60. Aquella gent només intentava que la seva antena de telecomunicacions funcionés correctament, però hi havia un soroll que no podien eliminar. Van descartar la contaminació electromagnètica de la ciutat de Nova York, la dels excrements de coloms i la de totes les fonts de senyals de què van ser capaços. Però el soroll seguia allà, en contra del que s’esperaven. I al final va resultar que aquell soroll era una evidència del Big Bang. Va ser un descobriment sensacional!