Sindicalistes? Sindicalistes entre nosaltres? I amb quina ideologia, digueu-me, per a donar sentit i valor a son actuar? Amb la mateixa ideologia, tal vegada, que els sindicalistes francesos? Antidemòcrates, doncs? Formats i romputs en la metafísica de Georges Sorel? Partidaris de les concepcions proudhonianes contra les concepcions marxistes? Amics de l’existència i del manteniment de les “classes socials” contra el lliberal amorfisme i propagandistes exclusius de “la redempció de la classe per la classe”? Adversaris de l’amor lliure, defensors de la masculina castedat? Afirmadors conscients de l’eficàcia dinàmica dels “mites”? Antiracionalistes emparentats amb la crítica bergsoniana? Menyspreadors formidables de l’economia política científica? Malfiats i suspicaços envers tota ciència? Esquerps envers l’art, envers ses pompes i delícies? Conreadors, en fi, d’una modalitat nova i ardida dins la història universal del pensament? I, si és així, si aquestes realment són les seves idees, ¿en quins llibres, demanem, en quines revistes en les han mostrades? Quina estudiosa escola hem vist que vora nostre es produís, abans que l’agitadora acció? Quina aroma ens ha donat la flor del nou esperit, abans que esclatés, en un agost desolat, son fruit de violència? “¿Has vist alguna volta -digué la nostra Teresa, en la tarda de l’Ascensió-, has vist alguna volta quan els infants, per festa, se donen a encendre aquests àgils enginys de foc, que han per nom coets, com, mentre puja aire amunt la daurada estela, cau a terra alhora quelcom de ja inútil i de socarrimat, un lleuger desperdici? Doncs d’aital cendra és formada la natura, que caigué de les idees quan ascendien...” -Tristos de nosaltres, que de nosaltres els esdeveniments neixen, no, les idees! Tristos, que rebem al rostre la cendra miserable sense que abans els ulls gaudeixin de l’àuria esplendor!.
Els equips d'extinció comencen a controlar l'incendi que va començar cap a les 15 hores d'ahir a la localitat de Llutxent, a la Vall d'Albaida, i que ja ha cremat 1.500 hectàrees i ha obligat a desallotjar més de 2.500 persones residents d'urbanitzacions de Gandia i Barx, segons informen els Serveis d'Urgències.
A les tasques d'extinció i rescat s'hi ha sumat la UME. Entre tots, sumen sis-cents mitjans terrestres i vint-i-quatre d'aeris treballant per controlar i combatre l'incendi. Des d'ahir lluiten contra un foc que a hores d'ara sembla que comença a estar controlat, en una jornada negra amb més d'onze conats d'incendi al País Valencià. Les altes temperatures provocades per l'onada de calor, sumades a les tempestes i unes condiciones mediambientals adverses, sembla que han sigut les causants del que és ja l'incendi forestal més gran registrat enguany en terres valencianes. Els esforços més importants se centraven ahir a impedir que l'incendi amenacés la reserva mediambiental del Surar, d'un gran valor ecològic.
El director de l'Agència d'Emergències i Seguretat de la Generalitat Valenciana, José María Ángel, ha precisat aquest matí: "Si el vent i la humitat segueixen funcionant com fins ara, anirem avançant en una resolució lenta però molt efectiva de l'incendi". També ha declarat que el foc "comença a estar perimetrat" i, encara que existeix el risc de reviscolaments en alguns punts, s'estan aproximant "a tenir-lo perimetrat".
Segons informa Emergències l'incendi ha afectat diverses carreteres, com la CV-675 fins a Simat de la Valldigna i la CV-608.
El suport institucional arriba des de València i Madrid
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha visitat el Lloc de Comandament Avançat dels equips d'extinció i ha agraït l'esforç que han realitzat totes les persones que estan lluitant contra les flames i que "han estat treballant en unes condicions molt difícils tota la nit i encara continuen fent-ho". També ha destacat la ràpida capacitat de resposta dels equips d'emergències durant la jornada del dilluns durant la qual s'originaren altres onze focs.
Imatges de la visita del president @ximopuig al Lloc de Comandament Avançat per conèixer l'evolució de l'#IFLlutxent i agrair l'esforç i la labor de coordinació de tots els organismes intervinents.
El cap del Consell també ha indicat que encara que l'incendi ha estat perimetrat, l'extensió del mateix és molt gran i encara no s'ha pogut controlar, ja que afecta zones inhòspites de molt difícil accés. Puig també ha confirmat que ha estat un raig el causant de l'incendi i confia que l'oratge doni una treva, encara que, com ha declarar l'alcalde de Llutxent, Pep Estornell, "a la tarda s'esperen tempestes en la zona que podrien condicionar els treballs d'extinció".
El delegat del govern espanyol a València, Juan Carlos Fulgencio, però, ja ha alertat aquest matí en roda de premsa que "arriba un moment molt perillós", ja que l'augment de les temperatures podrien reactivar el foc.
D'altra banda, el president del govern espanyol també ha volgut donar el seu suport a les xarxes socials i, com Puig, ha mostrat el seu agraïment a totes les persones que participen en les tasques d'extinció i lamenta que "són moltes les famílies desallotjades i milers les hectàrees arrasades".
Gracias a todos los efectivos que están trabajando sin descanso por extinguir el fuego en #Llutxent. Lamentablemente son muchas las familias desalojadas y miles las hectáreas ya arrasadas. #IIFF
“El que ara es planteja és que com a solució a la crisi catalana s’entreguin a Catalunya les competències exclusives i blindades en matèria de llengua, cultura i ensenyament, de manera que el govern català pugui dur a terme sense cap restricció una política de cohesió identitària de la societat reformant en el que sigui necessari les persones que la componen perquè s’emmotllin al tipus nacional català predefinit pel Govern. Un pacte profundament antiliberal perquè entrega persones concretes de carn i ossos a canvi de relacions de superioritat o lleialtat entre ens ficticis merament instrumentals. Les nacions són per a les persones i no les persones per a les nacions”. José María Ruiz Soroa a El País fa uns dies.
Sempre resulta difícil convèncer que, més enllà de la pròpia creença, n’hi ha d’altres, i que l’aplicació del propi procés mental a circumstàncies i entorns diversos pot portar a l’error, en tant que la línia de pensament pròpia constitueix un mecanisme que pot estar lluny dels raonaments que sustenten les idees dels altres. No són les idees les que poden ser diverses, sinó la manera com neixen, es transformen i evolucionen. ¿És útil projectar les pròpies creences sobre les presumptes idees dels altres per extreure’n conclusions?
La idea de Ruiz Soroa és certa si es projecta sobre una realitat nacional i social idèntica a la coneguda, viscuda i practicada per ell al llarg dels anys, és a dir, l’espanyola.
¿És cert això en el cas de Catalunya? ¿El nacionalisme practicat, no anunciat, a Catalunya és igual que el practicat a Espanya? ¿Els catalans volen que tota la població sigui uniformement de creença nacionalista sense distincions i matisos? ¿És aquesta una realitat que s’adiu amb el que passa a Catalunya?
Quan l’Estat s’ha projectat en la nació, aquesta equació sempre s’ha donat; quan la nació s’ha construït sense l’ajut de l’Estat, en canvi, això esdevé necessàriament diferent. Però parlem d’un cas tan singular que extreure’n conclusions des del paral·lelisme amb altres circumstàncies es fa difícil, una dificultat que cal ponderar per tal de no caure en la crítica fàcil. ¿Es pot mantenir que la diversitat ideològica a Catalunya és igual que a Espanya? Si un reflex d’això és la premsa escrita o la televisió i la ràdio, la diferència entre l’uniformisme d’opinió a Espanya i la situació a Catalunya és innegable. Però si això no es percep per raons de desconeixement de la realitat o d’orientació ideològica -i no crec que sigui el cas de Ruiz Soroa-, les conclusions poden ser errònies per la voluntat d’aplicar un motlle rígid a una realitat que no s’hi adiu.
La majoria dels catalans tenen la seguretat que és aquest mestissatge el que constitueix la fortalesa de la societat catalana
Si mai Catalunya arriba a ser una nació independent, no es pot discutir que el perill de canviar la realitat actual en la direcció que es dona avui a Espanya -l’argument de Ruiz Soroa- augmentarà. Però és dubtós que hi arribi. El mestissatge català, amb una proporció de població immigrada des del 1950 respecte de l’autòctona en origen que és la més gran del món, constitueix una realitat social impossible de canviar. Això és una dada, no una opinió.
Però hi ha un altre fet més profund, i és que la majoria dels catalans tampoc ho volen, perquè tenen la seguretat que és aquest mestissatge el que constitueix la fortalesa de la societat catalana, que formem tots aquells que vivim a Catalunya. No negaré que la col·lectivitat més profundament nacionalista d’un o altre sentit hi pot discrepar, però ¿són majoria?
Hi ha dos models d’ensenyament: la separació per llengües i la immersió en una llengua com a vehicle únic de comunicació. El model català és el segon. ¿Això planteja problemes d’integració més grans que la separació per llengües, tenint en compte la seva semblança i proximitat? ¿Algú pot mantenir avui, si no és per un interès ideològic o polític, que aquest model agredeix una comunitat, la dels que habitualment parlen castellà, tal com porta a pensar el text de Ruiz Soroa?
Sembla que el nacionalisme català vol que el país s’administri a si mateix en major mesura que no ho fa ara, i que ho vol a partir del convenciment que així les coses anirien millor. Però pocs volen canviar la realitat cultural actual.
La realitat cultural catalana és complexa i difícil de comunicar i, per tant, és impossible esperar que els que no l’han viscuda i l’han vist de prop l’entenguin, i encara menys que l’acceptin, perquè explicar el contrari és fàcil, i tothom tendeix a acceptar-ho ràpidament.
Les tempestes d’ahir a l’interior i el Pirineu anunciaven els primers canvis després d’una setmana de calor extrema. L’onada de temperatures rècord, que es va consolidar a partir de dijous, ha tingut el moment àlgid durant el cap de setmana. La causa de la calorada ha sigut la presència d’una bombolla d’aire calent que s’ha emplaçat a la vertical del sud-oest peninsular. Les temperatures més altes s’han assolit en aquestes zones: s’han registrat 46,6 ºC a El Granado (Huelva), 46,0 ºC a Badajoz i 45,1 ºC a Còrdova, entre d’altres. A Catalunya s’han batut diversos rècords de temperatura, malgrat que l’onada de calor no ha afectat la zona de manera directa.
La ciutat de Barcelona ha viscut les pitjors nits d’insomni dels últims anys. La nit més tòrrida va ser la de dissabte a diumenge, quan al Raval no van baixar de 29,8 ºC i a l’Observatori Fabra de 28,4 ºC. Aquella mateixa nit, la tramuntana reescalfada va fer que el termòmetre no baixés de 32 ºC a Roses.
Al Fabra tan sols hi consta una nit més calorosa: la del 6 al 7 d’agost del 1982, tot i que finalment la xifra va quedar emmascarada als registres històrics d’aquell dia perquè a última hora la temperatura va acabar baixant força més.
Aquesta vegada, i a diferència d’altres onades de calor com la del 2015, les temperatures més elevades -i els rècords- no s’han produït terra endins, sinó en sectors pròxims al litoral. Els 39,8 ºC dissabte al migdia a Barcelona són la temperatura més alta anotada mai a la ciutat: superen l’antic rècord de 39,3 ºC del centre de l’agost del 2010 i s’igualen amb els 39,8 ºC del 6 d’agost del 1982 al Fabra.
La inexistència de la marinada, combinada amb l’elevada temperatura del mar, ha fet que el litoral visqués durant moltes jornades valors propis de l’interior. Ha sigut una calor més aviat seca, impròpia a tocar del mar.
Aquesta calor intensa ha costat que arribés a la península ibèrica, a diferència del centre i el nord d’Europa, on fa setmanes que és notícia. Malgrat tot, la primera onada de calor que s’hi ha viscut ha tingut conseqüències i ha deixat un balanç de dues víctimes mortals: una a Múrcia i una a Barcelona, on un home sensesostre va morir divendres a la tarda d’un cop de calor. També s’han vist els efectes de la calor en forma d’incendis forestals, sobretot a l’Algarve i a Extremadura. Dissabte també es va declarar un foc a la Jonquera que va cremar 3.800 m 2.
El termòmetre ja ha tocat sostre. Avui assenyalarà entre 1 i 3 graus menys que ahir i a partir de dimecres el descens de la calor es farà força més contundent. Els xàfecs de tarda aniran a més durant aquesta setmana, i dijous podrien ser força generals. Els mapes no anuncien cap nova onada de calor a mitjà termini.
A Catalunya hi ha 1.130.000 persones d’origen immigrant amb permís de residència. D’aquesta xifra, 930.000 són majors d’edat, però no poden exercir plenament els seus drets polítics. Proporcionalment, són més de la meitat de la ciutat de Barcelona i, si votessin una sola força política, es convertiria en la segona del Parlament. Només un 49% de la població d’origen immigrant té dret a sufragi actiu a les eleccions municipals, però no al passiu -és a dir, a ser escollit-. I un 51% en queda totalment fora. En el cas de les eleccions autonòmiques i generals, tots en queden exclosos. La participació política és l’últim dret que aconsegueixen les persones immigrades, i només l’obtenció de la nacionalitat espanyola els permetrà superar aquesta última frontera.
La Constitució espanyola, a l’article 13.2, concreta que només els nacionals espanyols tenen dret a escollir representants i a ser escollits. Per tant, la comunitat immigrant queda fora del sistema polític. Tot i així, Espanya va signar 12 convenis de reciprocitat amb Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea del Sud, l’Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, el Perú i Trinitat i Tobago. En aquests casos, es permet la participació en les eleccions municipals al cap de 5 anys de residència. Els nacionals europeus, en canvi, tenen aquest dret des que obtenen el permís de residència a l’estat espanyol gràcies al Tractat de Maastricht. Unes 455.000 persones queden fora de qualsevol participació. “Sona bèstia, però parlem d’un apartheid polític”, apunta Breogán Valcárcel, tècnic d’AMIC-UGT. “S’ha de plantejar dins el debat de la inclusió si és normal que en una democràcia tanta gent no pugui votar”, afegeix.
El segon aspecte que afecta l’obtenció de drets polítics és la llei d’estrangeria. L’estat espanyol diferencia l’accés a la nacionalitat en funció de l’origen. Les comunitats iberoamericana, filipina i guineana poden començar els tràmits de nacionalització quan porten 2 anys de residència continuada, les persones refugiades quan en porten 5 i la resta -grup on hi ha els magribins i les diferents comunitats asiàtiques- als 10 anys. Altres països europeus com França i el Regne Unit -tot i que aquest està actualment en dubte a causa del Brexit- fixen el termini en 5 anys. El secretari d’Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós, lamenta que la nacionalització és “molt limitada” i que el procediment és “massa lent”. De fet, entre les propostes que la Generalitat va impulsar l’any 2008 en el Pacte Nacional per a la Immigració hi ha la reducció del temps de nacionalització fins als 5 anys. Tot i així, Amorós explica que “no hi ha marge de reforma autonòmica”, ja que la regularització i la participació política les estableix la Constitució, “massa difícil de modificar”.
Una representació ínfima
En els últims anys, la irrupció a la política de persones d’origen immigrant ha començat a ser una realitat, tot i que les xifres mostren que encara és un fenomen molt minoritari. La representació al Parlament és de l’1%, al Congrés de Diputats és de la mateixa xifra i, en l’àmbit municipal, dels 9.077 regidors de Catalunya només el 0,74% són d’origen immigrant. “La realitat s’imposa, i tenim referents de persones que es consideren catalanes i s’incorporen al sistema polític”, diu el tècnic d’AMIC.
Pel que fa a la representació, l’adquisició de la nacionalitat espanyola també és una trava. A les eleccions municipals del 2015, la llista del BNG a la Corunya va presentar dos candidats d’origen senegalès, Djiby Fall i Cheikh Faye, en la posició 13 i 19, respectivament. La junta electoral els va vetar perquè no tenien la nacionalitat. Fall portava nou anys vivint a Espanya, Faye catorze.
Saloua Laouaji és amaziga i va arribar l’any 1995 des de Tànger. Des de la primera setmana va començar a treballar amb SOS Racisme, posteriorment va ser cap del departament de drets humans i diversitat social d’UnescoCat i consultora de la secretaria d’Immigració de la Generalitat entre el 2005 i el 2008, entre d’altres. El 21 de desembre passat es va presentar amb JxCat i va obtenir l’acta de diputada el 30 de gener en substitució de Clara Ponsatí.
Laouaji va estar prop de 20 anys sense nacionalitzar-se. “Militava a ERC i practicava la meva ciutadania en tots els aspectes però no podia votar”, rememora la diputada de JxCat. Laouaji creu que s’ha de normalitzar la participació i que no s’ha de tractar el tema com una “quota” política. “Penso que el mecanisme no ha de començar pel context polític, hi ha d’haver un procés d’interiorització global. Encara no s’ha normalitzat la presència de persones immigrades; encara pesa l’origen”, sentencia.
Per al regidor de Salt Wilder Palacio (Canviem Salt), la incorporació de les persones migrants al sistema polític és fruit de “l’evolució social”. Ell va arribar a Catalunya l’any 2001 i el sorgiment del 15-M i les càrregues dels Mossos a la plaça Catalunya el van conscienciar i van fer que comencés a militar dins la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. L’any 2015 es va presentar per Canviem Salt i va ser l’únic regidor de la formació que va entrar al consistori. Per a Palacio, la seva funció no és representar únicament la població immigrant: “Represento les persones independentment de si són nacionals o no”, assegura. Tot i això, té clar que l’assoliment dels drets per a les persones immigrants és fonamental “per no tenir una democràcia esbiaixada”, puntualitza. Encara falta superar l’última frontera.
51%
Més de la meitat no tenen cap tipus de dret polític
El 51% dels immigrants amb permís de residència a l’Estat no tenen cap dret polític. Les comunitats més afectades són les del Marroc, la Xina i el Pakistan, que també són algunes de les més nombroses a Catalunya. La primera suma 213.433 persones, la segona 60.636 i la tercera 45.949. Per accedir a la nacionalitat han de residir de manera contínua 10 anys a l’Estat, però els tràmits poden allargar-ho fins a 14.
Han posat una bomba a la creació de la meva família, però jo no tinc odi contra ningú”, va declarar la periodista Txell Bonet quan l’octubre de 2017 la jutge Lamela va empresonar el seu company, Jordi Cuixart. Fa la impressió que l’odi no hi cap, dins de la Txell, perquè les persones que estima l’omplen tota.
Ja avisa abans de començar: les seves amistats no caben en els 2.500 caràcters que té aquesta peça. “Em sento molt afortunada, perquè allà on vagi del món sempre tinc una porta oberta, un plat a taula i un llit on dormir”. I és curiós perquè al primer moment de conèixer algú assegura que és molt reservada. “No m’agrada ser molt efusiva al principi, m’agrada que aquella efusivitat de trobar-te amb un amic sigui real”, reflexiona. Es pren el seu temps amb les amistats, valora el procés d’intimar i conèixer una persona. “És una manera d’aprendre. Per això sempre he procurat tenir amistats més intel·ligents que jo”. I enumera algunes de les persones de qui ha après i amb qui ha intercanviat una visió del món, de la vida o de l’art: Anaïs Schaaff (que li deixa la casa quan va a Madrid), Jordi Fàbregas, Montse Barracón, Victòria Szpunberg, Miriam Mendoza, Íñigo Martínez Möller...
“Hi ha mirades de la vida que t’uneixen” i la feina de periodista “et dona una intimitat que propicia aquest intercanvi”. Li va passar amb el músic mallorquí Pep Toni Ferrer: “Quan vaig conèixer el Pep i la seva visió del món, vaig saber que seria amic meu”. També ho va experimentar amb la xef Ada Parellada. “És amiga des del primer dia que la vaig entrevistar, fa gairebé 18 anys. Amb l’Ada parlem el mateix idioma, sempre intenta fer les coses diferents, i hi posa totes les hores del món. També és molt patidora, però ens en sabem riure, de les desgràcies, i sempre diem que quan escrivim la nostra biografia vendrem més si hi ha alguns episodis complicats”.
La capacitat de riure’s de les tragèdies la uneix també a la periodista cultural Laura Sangrà: “Amb ella diem que tot plegat és una broma còsmica”. Hi comparteix, també, la passió per la moda, entesa com “una manera d’expressar-se”. “El món és més suportable gràcies a la bellesa. Sempre ho penso: a la presó, el meu company està privat de la bellesa del món, i em sap greu”. Ara més que mai certifica el que ja fa temps que pensava: “Les amistats hi són per a les celebracions i per als mals moments”. I cita una frase de Pep Toni Ferrer: “L’amistat són dos coixos que s’ajuden a caminar”.
David Bonvehí (Camps, 1979) entoma la presidència del PDECat en un moment en què l'espai que representa s'està reconfigurant sota l'influx dels lideratges de Carles Puigdemont, des de l'exili, i Quim Torra, des de la Generalitat.
Després de les declaracions de Torra, ¿s'obre l'escenari d'eleccions anticipades?
No. El Govern serà prou hàbil per intentar esbrinar si en l'arc parlamentari hi ha gent que permeti aprovar els pressupostos. No només tenim la CUP, i espero que Torra sigui president més enllà d'aquest mig any o l'any que ve.
¿Es podria governar amb pressupostos prorrogats?
És una opció. En aquests últims anys hem après a tirar endavant tot i les situacions molt complicades a què ens ha portat el Procés.
¿Quin és el seu justificant de recepció de la visita dels CDR de dijous?
Total respecte per qualsevol protesta si és pacífica, com ho va ser. També hem rebut el missatge. Volem la independència com la volen els CDR i entenem que no va venir ningú estrany. Ara bé, ni el PDECat ni els CDR deuen tenir la solució màgica per aconseguir la independència d'aquí una setmana.
¿"Desobeïu o dimitiu" és un bon consell?
No. Si desobeir en un moment concret ens garantís la independència, tots estaríem disposats a fer-ho. Però en aquest moment el que necessitem és unitat d'acció i que ningú dubti que anem al mateix lloc.
La legislatura durarà quatre anys?
Hauria de durar el temps suficient per anar coneixent com el Consell de la República va avançant el tema del dret a l'autodeterminació. També el temps suficient per veure quina solució posa el PSOE sobre la taula. La legislatura hauria de durar més enllà de les municipals.
Ja l'han dit: nou Estatut i reforma constitucional.
Saben que no és suficient i que nosaltres els donarem uns dies o mesos més.
Hi ha afirmacions en la línia "Hem de fer la República" i al mateix temps hi ha reunions bilaterals amb Pedro Sánchez. No es fa difícil de pair?
No és incompatible. Volem arribar a la independència, però també és veritat que estem estudiant com actua l'Estat, quines opcions tenim a Europa, dins el marc legal espanyol, i obrint tot el ventall de possibilitats.
Què els separa d'ERC?
Des que es convoquen eleccions el 21-D, el discurs anterior el canvien totalment. En canvi, al PDECat hem tingut més coherència des del 27-O fins al moment actual.
David Bonvehí: “Sánchez ha d’oferir una solució a finals d’any, si no el nostre suport serà impossible” / FRANCESC MELCION
Acaben de fer plegar Marta Pascal i ella diu que no té la confiança de Carles Puigdemont.
Ella opta per no tornar-se a presentar fruit d'una anàlisi personal i veient que tenim altres actors polítics com JxCat. Jo era la persona més a prop d'ella i em demana que encapçali el partit.
Amb la moció de censura, Pascal va ser vista com l'encarnació del nacionalisme pactista. És així?
No. Pascal és molt independentista. D'acord amb Puigdemont i Torra, considerem que cal remoure el tauler d'escacs de l'Estat i fer saltar pels aires un govern del PP totalment fanatitzat.
La seva feina és tancar el PDECat?
No. He vingut a mantenir un espai ideològic. ¿És el que representava CDC? No ben bé, ha anat evolucionant. Un partit més de centre.
¿Com s'imagina la relació entre la Crida i el PDECat?
La Crida hauria d'aplegar tothom que és independentista, també els votants d'ERC i la CUP. Més que una suma de partits, és una adhesió personal.
Però se l'ha inventat un senyor que vostès volien de president del PDECat.
També Jordi Sànchez, que no és del PDECat, i Quim Torra, que tampoc. La Crida és transversal de veritat.
¿És possible una estratègia unitària per a les municipals?
Cal unitat d'acció, amb ERC és molt evident. Un segon cercle amb la CUP i un de més ampli amb l'àmbit dels comuns, i fins i tot amb el PSC.
¿També veu el judici com un moment per concretar la República?
No sé com s'ha de fer compatible el fet que es dictin les sentències amb la consecució de la República immediatament. Però crec que, quan instàncies internacionals ens donin la raó i diguin que convocar un referèndum no és delicte, el procés d'independència guanyarà rèdits.
Fins quan està disposat a esperar la proposta del govern espanyol?
Abans de finals d'any ha d'oferir una solució. Si no, el suport del PDECat serà fins i tot impossible. I per als presos polítics ja haurien d'haver fet alguna acció amb la fiscalia.
Quina oferta és acceptable?
Més avall d'un referèndum no podem passar, i en una de les opcions ha d'aparèixer la independència.
¿I que una de les altres opcions fos la millora del finançament?
Hauríem d'estar oberts per si se'ns formulés una pregunta així.
Si no obtenen el referèndum, com se surt de l'atzucac?
No se'ns hi pot fer renunciar. Ho hem provat amb lleis catalanes i crec que es pot fer amb la Constitució. A escala europea la feina de Puigdemont serà no parar i, vulguin o no, d'aquí uns anys estarem votant el nostre futur.
El PDECat està investigat pel 3%. Quina és la seva posició?
L'Audiència Nacional diu que som la continuïtat de CDC, però això és mentida. Els associats no som els mateixos i la gestió econòmica és totalment diferenciada.
¿No serà un intent d'il·legalització per la via de la corrupció?
Ens ho va semblar. Jo era responsable de fer que no ens tornessin a passar coses de CDC de què no ens sentim gens satisfets. No hi trobaran res.
El 27-O optava per eleccions?
No tenia tots els elements. Em pregunto si haurien evitat els empresonaments. En parlo amb ells i segueixen pensant que val la pena haver-ho fet com ho vam fer.
Imatges de la visita del president 
ACTUALIZAMOS datos 
264 militares desplegados
70 vehículos
2 helicópteros 
