nevada

De nit s'han anat allunyant els ruixats i tempestes, i el dia de Tots Sants ha començat ja amb grans clarianes i algunes boires. Avui hi haurà estones de cel mig ennuvolat al Pirineu i en alguns punts de la Catalunya Central, però pràcticament no plourà enlloc. Al migdia la temperatura i la sensació tèrmica seran més altes que ahir, tant pel sol com pel fet que el vent ja no es deixarà sentir.

La nevada ha deixat més de mig metre de neu en alguns punts del Pirineu. El sensors de les estacions del Meteocat detecten aquest matí més de 60 cm al nord del Cadí, 50 a Malniu, 50 a Boí, 45 a Núria i 40 al Port del Comte. Una nevada extraordinària al vessant sud i al Pirineu Oriental per ser tot just el primer dia de novembre.

Penes

La presentació dels escrits d’acusació en contra dels líders del Procés i l’excúpula dels Mossos i d’Interior marcarà aquest divendres el primer aniversari de l’empresonament d’una bona part del Govern de l’1-O. Tant la Fiscalia com l’Advocacia de l’Estat fixaran els delictes i les penes de presó que demanen per als 18 processats al Tribunal Suprem, així com el major Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana, Cèsar Puig i Pere Soler. Fins ara han mantingut sempre la unitat d’acció, però avui està previst que es trenqui, ja que, tal com va avançar l’ARA en la seva edició digital, l’Advocacia de l’Estat acusarà per sedició i no per rebel·lió. La decisió és clau de cara al judici previst per al gener, i culmina dotze mesos que arrenquen amb la presó de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i la querella de la fiscalia contra l’executiu de Carles Puigdemont per rebel·lió, sedició i malversació.

La querella de Maza

El difunt fiscal general va traçar fa un any el camí

La declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017, seguida de l’aplicació del 155 i la destitució de tot el Govern, va reactivar l’ofensiva judicial de l’Estat. Sànchez i Cuixart ja eren a la presó i, després de múltiples amenaces, el difunt fiscal general, José Manuel Maza, va presentar dues querelles per rebel·lió, sedició i malversació contra tot l’executiu dissolt, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres sobiranistes de la mesa.

La presó i l’exili

Puigdemont i 4 consellers no es presenten a l’Audiència Nacional

Però la querella de Maza ja va enxampar Carles Puigdemont i una bona part del Govern a l’exili. Es va quedar a Brussel·les amb Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig, i no es va presentar a l’Audiència Nacional. Va començar la dicotomia presó-exili, que ha deixat fora del judici oral els exiliats. Fa tot just un any, la jutge Carmen Lamela va enviar mig Govern a la presó perquè considerava que el Procés era un pla delictiu.

El salt al Suprem

Llarena assumeix tota la causa per rebel·lió el 24 de novembre

El 9 de novembre van declarar al Suprem els membres de la mesa. Pablo Llarena es va convertir alguns dies en un magistrat més “tebi” que Lamela, per deixar Forcadell en llibertat sota fiança. Poc després va assumir tota la causa al Suprem i Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carles Mundó i Meritxell Borràs van sortir de la presó a les portes del 21-D, però els quatre primers hi van tornar a entrar, juntament amb Forcadell, el 23 de març, després que Llarena els processés per rebel·lió i malversació.

Intents d’investidura

El Suprem veta 3 candidatures: Puigdemont, Sànchez i Turull

Si el 2017 havia de ser un any clau per al procés sobiranista, el 2018 va començar un nou Procés marcat pel ritme del Tribunal Suprem. Rajoy no va aconseguir els resultats que volia el 21-D i la justícia va jugar un paper clau en la formació de govern a Catalunya. Llarena va vetar tant la investidura de Puigdemont com la de Sànchez i la de Turull.

L’únic canvi de la fiscalia

Ha rebutjat sempre les peticions de llibertat excepte amb Forn

Fins ara sempre hi ha hagut unitat d’acció total entre la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, el jutge Llarena, la sala d’apel·lacions del Suprem i el tribunal que jutjarà els líders independentistes. S’han rebutjat desenes de peticions de llibertat. L’únic cop que la fiscalia va fer un gest va ser al març, quan va demanar la llibertat sota fiança per a Forn per “raons humanitàries”. Havia donat positiu en la prova de tuberculina. Però el Suprem ho va rebutjar.

El cop de les euroordres

La resolució d’Alemanya suposa una garrotada per a Llarena

La resposta d’Europa a les euroordres es va convertir en l’única pedra a la sabata per a Llarena. Després dels revessos de Bèlgica i Suïssa, tant Rajoy com el poder judicial tenien esperances en Alemanya arran de la detenció de Puigdemont en aquest país el 25 de març. Però el 13 de juliol Llarena va rebre una garrotada: només seria extradit si era jutjat per malversació. El jutge va processar els exiliats però els va apartar del judici perquè no fos desigual.

La suspensió dels diputats

Tota la causa té un efecte directe en el Parlament de Catalunya

¿A què es deu l’obsessió de Llarena per justificar la rebel·lió després de Nadal? Amb la victòria independentista del 21-D, l’única manera de trencar aquesta majoria era suspenent els diputats un cop processats forçant de nou la llei -amb un article fet per a terroristes-. I ho va consumar el 30 de juliol, obrint una crisi entre ERC i el PDECat sobre la manera d’afrontar-ho al Parlament.

El trasllat a Catalunya

L’arribada de Sánchez permet l’acostament dels presos polítics

Dictada la interlocutòria de processament el 23 de març, que ja no obligava els presos polítics a tornar a comparèixer al Suprem fins al judici, el Suprem va accedir finalment a traslladar-los a presons catalanes. Era una demanda que ja va abanderar Cuixart a l’abril i que es va consumar al principi de juliol gràcies al nou govern de Pedro Sánchez. Són a Lledoners (Bages), Puig de les Basses (Alt Empordà) i el Catllar (Tarragonès).

Obertura de judici oral

Està previst per al gener i que duri entre dos i tres mesos

El 25 d’octubre, el tribunal que jutjarà els líders del Procés va confirmar fil per randa la instrucció de Llarena i va enviar 18 processats a judici. La data se sabrà d’aquí poques setmanes, però es preveu cap al gener. La sentència sacsejarà el cicle electoral del 2019.

la preso

Tot, tot el que passa cada dia ho veuen des de la tele de la presó, ho escolten a la ràdio, des de la presó, ho llegeixen als diaris que arriben a la presó. Les jornades castelleres, els anuncis de Yaencontre, la mala educació de l’Albert Rivera dient-li “gilipollas” a un company de feina o la neu de les muntanyes. Llegeixen –potser cansats o qui sap si ja rient– allò que escrivim quan els anem a veure sobre “el soroll de forrellat i de porta que es tanca”, perquè la nostra sensació, quan anem allà, deu resultar-los (després d’un any) dolorosament adotzenada. De vegades els deu semblar que no en parlem prou, d’ells. De vegades, que no en parlem bé. Aquests dies tothom demana explicacions (però només a ells). “Ens han enganyat”, diuen. Qui?, penso sempre. La Carme Forcadell ens ha enganyat? En Raül Romeva? La Dolors Bassa ens ha enganyat? En Quim Forn? En Rull, potser? O en Turull? En Junqueras? En Sànchez i en Cuixart? Qui ens ha enganyat? I també penso que dir això, que “ens han enganyat”, és, sense voler, una defensa per no sentir culpa pel destí de tots ells.

Deuen haver vist, doncs, a la tele de la presó, la nena de sang blava llegint el capítol primer de la Constitució. Té tretze anys, però llegeix amb un to molt més infantil que el que li correspondria, cosa que em fa pensar, en fi, que els calés no ho poden comprar tot. Amb un vestit ranci que no va triar ella, perquè ella, esclar, no tria sinó que ha estat triada, ens la van ensenyar per recordar-nos que manen ells i que seguiran manant ells.

Des de la presó deuen haver sentit això que llegia amb involuntària impertinència. “España es un estado de derecho”. Suposo que sentir-ho quan fa un any que estàs en presó preventiva, acusat de delictes totalment inversemblants, inventats i fets a mida deu ser molt macabre.

castanyada

Cada cosa al seu temps. Això és el que pensen la majoria de catalans a l’hora de consumir determinats productes com les castanyes, una fruita de la qual es vendran un miler de tones aquesta setmana de Tots Sants, la més tradicional per menjar-ne. També es consumiran un miler de tones de moniatos, un altre producte associat a la castanyada.

“La castanya és una de les bases de l’alimentació de molts països europeus i de la resta d’Espanya, on es consumeix tot l’any”, com explica la portaveu de l’Associació Gremial d’Empresaris Majoristes de Fruites i Hortalisses de Barcelona i Província, Eva Cano, que espera que “per moda i per proximitat aquí s’acabi consumint tot l’any”. Hi ajudarà el fet que l’interès gastronòmic per aquesta fruit “va a més”. Amb preus més baixos que l’any passat, per la bona producció, la majoria de castanyes vénen de Galícia.

El moniato, l’altre producte estrella de Tots Sants en les seves varietats taronja i blanca, ha eixamplat el seu consum gràcies als hàbits alimentaris de la població sud-americana que viu a Catalunya, que en menja tot l’any. “És un producte que, a més, cada cop té més aplicacions a la cuina”, afirma Cano.

El caqui, el que creix més

Però de les fruites i verdures típiques de la tardor, el caqui és el que ha crescut més en vendes gràcies a les exportacions a França, Itàlia i Alemanya, sobretot les varietats de pell dura com la Persimon, que permeten transportar-lo. A Catalunya el consum està estabilitzat perquè és una fruita que “embruta”, i per això el doctor Miguel de la Guardia assegura que cal redescobrir la varietat dura, que és més menjable. De la Guardia és l’autor d’un estudi que conclou que el caqui té beneficis homeopàtics i que “cada quilo d’aquesta fruita conté 15 grams de potassi, comparable al plàtan, i no porta elements tòxics perillosos”.

Tot i que la festa de Halloween cada cop està més introduïda, la venda de carabasses amb finalitats decoratives o festives “té poca incidència en el mercat”, explica Eva Cano. Els últims anys el consum d’aquesta fruita ha augmentat, sobretot de les varietats cacauet o violí i la rodona de València, molt preuada a la cuina. La magrana és un altre fruit que cada any es consumeix més, ja que “ha passat de ser un producte feréstec a ser un fruit molt ben treballat”, indica Cano, i per tant ha incrementat la producció en origen. D’altra banda, el codony, si bé és de consum més modest, també guanya presència.

Els bolets són companys indispensables de molts plats de la gastronomia catalana de tardor. Aquest any la producció no ha sigut gens bona ni aquí ni a l’estranger. Només s’ha salvat el cep, “del qual n’hi ha hagut en quantitat i qualitat”, com afirma l’expert en bolets Jordi Serentil, que aconsella “consumir-ne perquè estan bé de preu”.

Paul Krugman

A l’Amèrica del 2018, reaccionar amb un “I tu què?” és l’últim refugi dels canalles i l’equidistància és l’últim refugi dels covards. Per si no us n’heu adonat, als EUA estem enmig d’una onada de crims d’odi. Els últims dies uns quants demòcrates destacats, i també la CNN, han sigut destinataris d’un seguit de paquets bomba. D’altra banda, un home va matar a trets onze persones en una sinagoga de Pittsburgh. Mentrestant, un altre home armat va matar dos afroamericans en un supermercat de Louisville després d’haver intentat sense èxit entrar en una església negra –si hi hagués arribat una hora abans, probablement hi hauria hagut una altra massacre.

Tots aquests crims d’odi semblen clarament relacionats amb el clima de paranoia i racisme deliberadament impulsat per Donald Trump i els seus aliats al Congrés i als mitjans de comunicació. Assassinar negres és una vella tradició americana, però en l’era Trump està experimentant una revifalla.

Quan es van descobrir les bombes, molta gent de la dreta va declarar immediatament que era una notícia falsa o una operació encoberta dirigida pels liberals. Però l’FBI va detectar ràpidament l’origen obvi dels explosius: un partidari fanàtic de Trump a qui molts ja anomenen MAGAbomber (en referència a l'eslògan que va fer popular Trump en campanya electoral: 'Make America Great Again' [Fem Amèrica Gran de Nou]). El seu objectiu eren persones i una cadena de notícies que Trump ha atacat en molts discursos. (Des que hi va haver els paquets bomba, Trump ha seguit atacant els mitjans de comunicació com l'“enemic del poble”.)

Els recents crims d’odi als EUA semblen clarament relacionats amb el clima de paranoia i racisme deliberadament impulsat per Donald Trump

L’home detingut a la sinagoga de la congregació L’Arbre de la Vida ha sigut crític amb Trump, a qui aparentment considera no prou antisemita. Però el que sembla que ha alimentat la seva ira és una teoria de la conspiració que han estès sistemàticament els partidaris de Trump: l’afirmació que els financers jueus estan portant persones de pell fosca als Estats Units per desplaçar els blancs.

Resulta que aquesta teoria de la conspiració és un element bàsic dels neonazis d’Europa. És el que els neonazis nord-americans –a qui Trump qualifica de “gent fantàstica”– van estar dient a Charlottesville l’any passat, quan cridaven: “Els jueus no ens substituiran”.

També és el missatge amb prou feines dissimulat de la histèria inventada sobre la caravana de migrants provinent de l’Amèrica Central. Els venedors de la por no només retraten un petit grup de gent espantada i famolenca que encara és lluny de la frontera dels Estats Units com una invasió imminent. També han suggerit sistemàticament que, d’alguna manera, darrere de tot plegat s’hi amaguen els jueus. Hi ha una línia directa que va de la cobertura que Fox News ha fet de la caravana a la massacre de L’Arbre de la Vida.

Assassinar negres és una vella tradició americana, però en l’era Trump està experimentant una revifalla

I com aborden els apologistes de Trump aquest panorama esgarrifós? En part, a través de la negació, fent veure que no veuen cap vincle entre la retòrica odiosa i els crims d’odi. Però també a través d’intents de disseminar la culpa afirmant que els demòcrates són igual de dolents, si no pitjors. ¿Els partidaris de Trump intenten matar els seus crítics? També algunes persones que s’oposen a Trump han escridassat polítics en alguns restaurants!

Aquest “I tu què?” no es limita a equiparar protestes amb violència. També es basa en la mentida més descarada.

L’endemà de la massacre de Pittsburgh, John Cornyn, el número dos dels republicans al Senat, va tuitejar: “Pelosi: si hi ha «danys col·laterals» per als que no comparteixen la nostra visió, «què hi farem»”. Això és, senzillament, mentida. Ho sé perquè jo hi era.

El comentari de Nancy Pelosi sobre els danys col·laterals el va fer quan jo l’entrevistava en públic. No parlava de castigar els oponents polítics, sinó de l’impacte econòmic de les polítiques per lluitar contra el canvi climàtic, que va reconèixer que afectarien negativament algunes indústries, tot i que n’impulsarien d’altres. Molta gent li ha assenyalat això a Cornyn. En el moment en què escric aquest article, no ha retirat la seva falsa acusació.

Però el cas és que els partidaris de Trump no són les úniques persones que intenten fer veure que ell es limita a fer el que fa tothom, que els demòcrates són igual de dolents i igualment responsables de l’explosió de l’odi. Aquesta falsa equiparació, que retrata els partits com a simètrics tot i que és evident que no ho són, ha sigut durant molt de temps la norma entre els que s’autoanomenen centristes i algunes figures influents de la premsa. 

Pot ser que penséssiu que els horribles esdeveniments dels últims dies trencarien aquesta norma. Us equivocàveu. L’equidistància resulta que és un culte fanàtic impermeable a l’evidència. És ben sabut que Trump es va vantar que els seus seguidors es mantindrien fidels a ell encara que disparés a algú en plena Cinquena Avinguda; el que no va recalcar va ser que els devots comentaristes atribuirien l’acció a l’“incivisme” i que els programes de debat dels diumenges donarien veu als defensors de l’assassinat de la Cinquena Avinguda i els escoltarien respectuosament.

Això s’ha d’aturar, i s’ha de trobar la manera que els que continuen practicant l’equidistància sentin vergonya. En aquest moment, pretendre que les dues parts són igualment culpables, o atribuir la violència política a l’odi en expansió sense identificar qui és el responsable d’aquesta expansió, és una forma de profunda covardia.

El fet és que un costat de l’espectre polític està difonent l’odi, mentre que l’altre no. I negar-se a assenyalar això per por de semblar partidista significa, a la pràctica, ajudar i encoratjar les persones que enverinen la nostra política. Sí, l’odi se sotmet a votació la setmana vinent

franquisme

“ Recuperemos España”. Aquest és un dels missatges que pengen d’una orquídia blanca col·locada a la tomba de Carmen Franco, duquessa de Franco, escrit en una cinta amb la bandera espanyola en la qual també es llegeix el nom de Vox. L’orquídia és l’única flor natural del sepulcre de la filla del dictador, que va morir el desembre de l’any passat. La resta són clavells i flors de plàstic amb els colors de la bandera espanyola. A la mateixa tomba descansa el marit de Carmen Franco, Cristóbal Martínez-Bordiú, marquès de Villaverde. Aquest és el lloc on els nets del dictador voldrien traslladar el seu avi, tot i que des de la Moncloa estan segurs que ho evitaran, amb ajuda del Vaticà o sense. Els que visiten el lloc -alguns provenen del Palacio Real, que és just al costat i avui està tancat per un acte oficial- s’aturen encuriosits. Un visitant em diu que Franco té tant dret a ser-hi enterrat com tots els altres. “Si ell no pot, tampoc poden la resta; per tant, que els treguin a tots”. L’Encarni creu que no hi ha res a fer: “Han pagat i suposo que hi tenen dret. Que el portin on vulguin mentre no li facin cap homenatge. Jo el llençaria en una cuneta i després que el busquin”. La Conxita és de Reus i està de visita a la catedral amb unes amigues de Madrid: “Trobo que és una barbaritat que l’enterrin en un lloc que és de tots els catòlics, però mentre no el portin a Reus...” L’Encarni afegeix: “Tot plegat és increïble. Qui són els Franco per exigir tantes coses?”

La majoria de les sepultures de la cripta de la catedral de l’Almudena, on s’entra per un accés lateral, són del segle XXI. És un edifici separat de la catedral, al cor de Madrid, on potentats i aristòcrates han pogut comprar el seu lloc per passar-hi l’eternitat. Hi ha, per exemple, Joaquín Franco Muñoz, un empresari del sector del joc, fill d’un republicà que va créixer en la misèria però que es va convertir en milionari. Entre els nobles tenen tomba els marquesos de Torremilanos o els Urquijo. Hi ha també Gonzalo Lacalle Leloup, alcalde franquista de Vitòria entre 1951 i 1956 i subgovernador del Banc d’Espanya.

Les tombes són als passadissos laterals; al mig hi ha l’espai de culte on es fan les misses. Una pantalla va emetent missatges pedagògics sobre com acostar-se a Déu, com combregar, qui té dret a ser perdonat, en quines circumstàncies es pot rebre l’extremunció... Just al darrere de la pantalla hi ha un llum atrapamosquits, amb aquella llum blava, que de tant en tant fa espetecs.

Els nets de Franco volen que l’avi descansi per sempre aquí i sigui enterrat amb tots els honors. La família ho va pagar. L’arquebisbat de Madrid diu que no ho pot impedir perquè són propietaris de la sepultura. El govern espanyol havia dit que només es faria responsable de l’exhumació, però els últims dies ha assegurat que evitarà l’enterrament a l’Almudena, sense aclarir si utilitzarà la pressió legal o patrimonial. El Vaticà, com l’Església espanyola, diu que no impedirà l’exhumació i que està obert al diàleg per buscar una solució al segon enterrament del dictador. Si no fos així, es produiria un fet insòlit: un dictador, responsable de milers d’assassinats, enterrat en una catedral catòlica.

al.lergia

“Quan era petita no podia prendre Coca-Cola perquè era una beguda imperialista americana, i tampoc em deixaven veure les pel·lícules de Walt Disney”, explica Laurence Debray, filla de la historiadora i antropòloga Elizabeth Burgos i l’assagista Régis Debray, un dels intel·lectuals d’esquerres més importants de França durant les últimes cinc dècades. “Els pares vivien influïts per grans ideals, però mai no em van explicar quin havia sigut el seu paper a la Cuba i la Bolívia dels anys 60 -admet-. Va arribar un moment en què vaig necessitar indagar en aquests punts foscos tot i que sabia que ells no col·laborarien, perquè ni l’un ni l’altre han volgut divulgar mai les seves intimitats”.

De la necessitat de furgar en la “petita història” d’Elizabeth Burgos i Régis Debray n’ha sortit Hija de revolucionarios (Anagrama, 2018), unes “memòries familiars” que van fer enfadar el pare. “Em va demanar que n’eliminés algunes parts i em va costar molt fer-li entendre que no era un llibre contra ell, sinó per a mi”, assegura. Laurence Debray va néixer el 1976 a París en un entorn privilegiat: Jane Fonda li va regalar una manta que es va convertir en la seva peça de roba preferida i Simone Signoret li va ensenyar a rentar-se les dents i a posar-se perfum. El pare no deixava de viatjar a països com Cuba i Nicaragua, “on va arribar amb el seu uniforme de guerriller l’endemà de la victòria dels sandinistes”. La mare se l’emportava a tot arreu on podia: a sopar a casa d’amics, a una recepció oficial a l’ambaixada o a les classes de la universitat. “Fa quatre anys, quan va sortir la traducció de la biografia que vaig escriure sobre el rei Joan Carles [Alianza], un periodista em va demanar quin havia sigut el paper del pare en la delació del Che -diu-. Evidentment, a casa ningú creia que jo n’hagués d’estar informada”. Després de passar una llarga temporada a Cuba -on s’havia convertit en una de les persones de confiança de Fidel Castro-, Régis Debray havia marxat a Bolívia per participar en la guerrilla comandada pel Che Guevara. El 20 d’abril del 1967 va ser detingut i empresonat a Camiri. “Hi va passar quatre anys -recorda l’autora-. ¿En què pensava, el pare, quan va agafar les armes i es va endinsar en aquelles muntanyes on no hi havia res, amb l’únic objectiu de salvar el món? ¿Com va poder aguantar tant de temps entre reixes sense tornar-se boig?” Laurence Debray creia que després de publicar Hija de revolucionarios rebria alguna resposta, però no va ser així. “No hi ha hagut diàleg amb ells: ha sigut decebedor”, reconeix.

• 

Laurence Debray a Barcelona / CRISTINA CALDERER

De Cuba a Califòrnia

A més de mostrar les investigacions que desmenteixen que Régis va col·laborar en la captura del Che, “que va acabar morint com un heroi i es va convertir en la figura crística de l’esquerra revolucionària”, Debray mostra episodis de la seva pròpia infantesa. Un dels més extrems va ser l’estada al “campament de joves pioners comunistes de Varadero l’any 1986”, quan només tenia 10 anys. Allà li van fer un curs intensiu d’instrucció militar, on havia d’aprendre a disparar amb un fusell tan llarg com els seus braços. “Després d’aquell mes a Cuba em van enviar un mes a Califòrnia, en un lloc molt chic ”, diu. La filla de pares revolucionaris assegura que ha quedat vacunada de per vida en relació als grans ideals. “Soc al·lèrgica a la ideologia -admet-. Puc fer política en la meva vida quotidiana, com ara vetllar pel medi ambient, però seria incapaç d’entrar en un partit i obeir a ningú com van fer ells”. Després de passar comptes amb el passat familiar, Laurence Debray prepara un assaig sobre Veneçuela, on carrega contra el chavisme. “No entenc aquells francesos que, tenint la vida assegurada, es posen a favor de la revolució veneçolana -diu-. Aquesta mena d’impostura em subleva”.