barça

El espectador incondicional del Barça, y aunque él no lo sepa e incluso Espriu ni siquiera se lo haya planteado, es calcado al del hombre del poema de Espriu, “ Assaig de càntic en el temple ”. El hombre empieza a decir que está cansado de su tierra, que le gustaría alejarse hacia el norte, donde dicen que la gente es limpia, noble, culta, rica, libre, despierta, feliz. Pero si así hiciera, su pueblo le diría: “ Como el pájaro que deja el nido, así es el hombre que marcha de su lugar ”. El hombre nunca se irá, nunca traicionará el pacto entrañable: Más no he de seguir jamás mi sueño / y aquí me quedaré hasta la muerte. / Pues yo también soy cobarde y salvaje / y amo además, con un desesperado dolor, / está mi pobre, / sucia, triste, desgraciada patria. Este espectador catalán está muy castigado por la historia. […] Éste país está lleno de trampas sentimentales, en las que cayó Juan Gamper, cuya catalanidad nadie podía discutir ya en los años veinte. El Barça fue ante todo un pasatiempo de extranjeros y algún catalán de la órbita amistosa de Gamper. […] Había sido el fundador del Zurich y empezó a jugar en Barcelona por los descampados y solares urbanos. Una vez constituido el club en 1899 se jugaron ¡tres partidos!, y en 1900 el número de espectadores ya era milenario. El crecimiento posterior del Barça, sus gestas, pertenecen a la cultura deportiva del país […] En este reportaje, que busca clarificar qué hay detrás de ese triple grito, “¡Barça, Barça, Barça!, nos basta la levedad del dato que subraya una mínima evolución histórica. El club fue creciendo hasta un punto culminante: 1924. Entonces contaba 12.000 socios. Curiosamente, la etapa de máxima politización del país (1931-1939) señala el descenso de socios activos: de 9.000, en 1931, a 3.500, en 1939. Y desde este fondo de pozo hasta los 55.000 socios actuales han pasado treinta años de crecimiento constante, a pesar de las alternancias de épocas de derrota con épocas de victoria. El público del Real Madrid ha experimentado más alegrías que tristezas en estos últimos quince años. En cambio, el Barça posterior al de las Cinco Copas, el Barça posterior al esplendor de Basora, César, Kubala, Moreno y Manchón ha dado más de arena que de cal. Pero la fidelidad del público ha sido constante: […] el público era consciente desde el primer momento en que fue necesario salvar los restos del naufragio. Un presidente del Barça, José Sunyol Garriga, murió en el frente del Jarama. Un equipo del Barça hizo una gira americana en 1937, una gira que se instrumentó políticamente y que dio lugar a una serie de escaramuzas a lo James Bond para que los jugadores no volvieran a la zona republicana, sino a la otra. […] ¿Es de extrañar que al acabar la guerra no faltaran maniobras para que el Barça desapareciera? […]

Bonaventura clotet

Després de gairebé quatre dècades, Bonaventura Clotet segueix en la primera línia de la lluita contra la sida. Tant des de l’àmbit de la recerca com des del de la conscienciació, el doctor lliura la batalla a través de la Fundació Lluita contra la Sida, una entitat sense ànim de lucre que l’any passat va recaptar 745.000 euros exclusivament amb la gala People in Red.

Enguany la vetllada solidària torna amb més força que mai amb el presentador Jesús Vázquez com a ambaixador i una llarga llista d’atractius que van des de la música d’Aitana i Pablo López fins a la gastronomia de Nandu Jubany i Jordi Roca. Una nit solidària celebrada al Sant Jordi Club a la qual es pot assistir amb un tiquet mínim de 500 euros que es destinaran íntegrament a la investigació en la prevenció i la cura del VIH.

En quin punt es troba actualment la investigació contra la sida?

La recerca contra la sida ha aconseguit molts èxits. Un ha sigut cronificar una malaltia amb la qual es tenia una esperança de vida d’un any i que avui dia et permet tenir la mateixa que una persona no infectada. Si comences el tractament precoçment pots viure fins als 85 anys.

Però això no és així a tot el món.

No, l’hem cronificat a Europa, als Estats Units... Però a l’Àfrica no hi ha tractament per a tots els que el necessiten≠ i el que hi ha no és l’òptim. Hi ha un 25% de dones de menys de 30 anys infectades i, per tant, hi ha un gran repte d’avançar en una vacuna preventiva.

¿I a casa nostra en quin punt ens trobem pel que fa a la recerca?

Estem treballant en el disseny d’una vacuna preventiva que permeti desenvolupar uns anticossos àmpliament protectors contra virus de tota mena i que, per tant, sigui molt eficaç. Però això està en una fase d’experimentació en animals i encara li queda un llarg camí.

Com de llarg?

És difícil. Amb la prova de concepte que hem de fer en primats no humans, d’aquí cinc anys podríem tenir algun resultat preliminar. Però aleshores has de poder provar-ho en persones i, a nivell preventiu, la feina que això suposa és enorme.

¿S’imaginava tot l’avenç aconseguit quan va començar fa gairebé 40 anys?

Quan recordo els principis, al meu disc dur hi tinc gravades moltes mirades de gent jove que es moria i que em demanava que féssim alguna cosa. Em demanaven implicació. I jo tenia dues opcions: implicar-m’hi o no. Jo vaig decidir implicar-m’hi. Des de llavors hem avançat moltíssim. És la malaltia en què s’ha avançat més en menys temps.

¿I socialment en quin punt som? ¿Segueix l’estigma sobre els malalts?

Per ser políticament correcte et diré que l’estigma ha disminuït. Però també t’he de dir que la majoria de persones malaltes encara ho silencien i quan algú sap que algú té la sida l’estigmatitza. Per això cal lluitar molt perquè la malaltia deixi d’estar socialment estigmatitzada.

Per això s’han de fer donatius per lluitar contra la sida...

Per això i perquè la gent ha de ser conscient que la investigació de la sida, que destrueix el sistema immunitari -que és l’eix de la teva salut a nivell global-, ens porta a estudiar molt bé aquest sistema i això permet aplicar el coneixement generat a altres malalties. Per això estem avançant molt respecte al càncer, el macrobioma intestinal, l’envelliment... [...] El virus de l’hepatitis C es cura gràcies a un desenvolupament fet per al VIH. Crec que la societat no és conscient de la importància que ha tingut la lluita contra el VIH en la recerca en biomedicina.

Per això és necessària la gala i tantes altres iniciatives que vostè ha liderat.

Jo, amb l’ajuda de la meva dona, l’Anna, vaig començar el 1991 amb la primera exposició benèfica de pintures contra la sida, amb la qual vam recaptar 15 milions de pessetes de llavors. Ara tenim la sort de comptar amb Jesús Vázquez i Toni Cruz, que ens estan ajudant molt en la sensibilització que acompanya la gala. La nostra societat necessita esdeveniments com aquest en què la gent es relaciona i entra en contacte i que tenen una finalitat tan clara.

¿No li sap greu haver de fer tot això perquè l’administració no hi destina els diners que caldrien?

Em sap molt de greu. Sobretot perquè a mi el que m’agrada és fer recerca i no haver d’estar pidolant. Però també crec que amb la gala el que fem és sensibilitzar la societat sobre l’existència de la malatia i el fet que ha permès avançar en molts camps diferents. Això ajuda a disminuir l’estigma de la sida i a aconseguir que s’accepti millor.

el vot utitl

Es coneix com a vot útil el que s’aboca a una opció electoral només en funció de l’expectativa que serà més útil per barrar el pas a una altra opció que es considera pitjor. No es vota l’opció preferida, tot i estar disponible. A Catalunya es coneixia com a vot útil el dels que votaven habitualment partits sobiranistes però a les eleccions generals votaven partits estatals com el PSOE o, més tard, En Comú Podem, compromès amb Podem, per barrar el pas al PP. S’abandonava el partit preferit, que es creia massa petit per ser influent, per votar un partit gran i d’influència estatal que evités un mal major. Per tot això també es parla de vot dual.

Durant moltes eleccions generals el vot útil el va recollir el PSC. Era un vot procedent de CiU i d’ERC. Algunes de les majories de Felipe González i les dues majories de Rodríguez Zapatero són filles del vot útil a Catalunya. La comparació dels resultats de les eleccions al Parlament amb les eleccions al Congrés de Diputats ha estat molt expressiva de la magnitud del vot útil en algunes eleccions. El març del 2008 Carme Chacón obtenia, a tot Catalunya, més del doble dels vots obtinguts per José Montilla a les eleccions al Parlament del 2006. A les eleccions del 2015 i el 2016 l’efecte vot útil va ser el que va promoure l’èxit de la candidatura En Comú Podem, encapçalada a Barcelona per Xavier Domènech, capaç d’atreure mig milió de vots més que els resultats que obtenia la mateixa candidatura quan es presentava al Parlament de Catalunya.

Aquesta dinàmica es va començar a trencar l’abril del 2019. Per primera vegada l’independentisme va aconseguir superar els 19 diputats (sobre els 48 elegibles a les quatre circumscripcions catalanes) obtinguts el 2011 per partits d’obediència catalana com CiU i ERC. Els 19 diputats no van ser superats ni el 2015 ni el 2016 (17 cada cop). Però l’abril del 2019 es va saltar a 22. Un canvi notable que reflecteix una reducció del vot útil, que, tot i això, ha estat encara visible en el PSC i en els comuns (tres-cents cinquanta mil cada un).

Si la majoria dels diputats elegits per Catalunya són independentistes, el que emergirà de les eleccions serà el missatge més poderós de protesta contra la sentència

Ara han canviat alguns paràmetres de manera radical. Mentre que l’abril del 2019 l’aposta per Pedro Sánchez era un possible vot útil per als que apostaven per la defensa dels drets de Catalunya davant de les amenaces d’una victòria de l’aliança del Partit Popular, Ciutadans i Vox, actualment és impossible votar Pedro Sánchez amb aquest argument. L’actual president del govern en funcions ha deixat ben clar que no vol pactar amb Unides Podem i que vol fer polítiques que li permetin pactar amb el PP i amb Ciutadans. El PSC no podrà gaudir de vot útil. Només podrà aspirar –que no és poc!– a recuperar vot que ara té Ciutadans però que abans havia votat socialista. Per la part d’En Comú Podem, i malgrat la digníssima gestió protagonitzada per Jaume Asens, l’esperança que els comuns poguessin forçar el PSOE a pactar amb ells (i amb Unides Podem, esclar) s’ha evaporat. Votar pels comuns ja no és garantia de pressionar eficaçment el PSOE. Els comuns estan a l’ostracisme parlamentari, com els partits independentistes. L’efecte vot útil ha desaparegut.

Què queda? Per als independentistes, votar independentista. Serà la primera vegada que els partits independentistes tindran els vots que també tenen a les eleccions catalanes o a les europees, o que poden tenir en un referèndum d’autodeterminació. L’emergència d’una candidatura com la de la CUP mobilitzarà l’electorat més radical que sovint s’absté a les eleccions al Congrés de Diputats. Amb ERC i Junts per Catalunya oferiran totes les opcions que poden mobilitzar l’electorat independentista. Estem, així, en una situació en què podria reflectir-se la majoria del Parlament de Catalunya al Congrés de Diputats. Això voldria dir 25 diputats sobre els 48 totals. Certament, si anessin units podria ser algun més, perquè la distribució dels restos electorals castiga la fragmentació, especialment a les províncies que elegeixen pocs diputats, però la unitat també genera alguns anticossos que poden provocar fuites de vots. No sabem quin factor pesa més.

Aquests 3 diputats més, que probablement seran l’aportació de la CUP –així ho estan indicant algunes enquestes–, poden fer una gran diferència a l’hora de llegir els resultats. Si la majoria dels diputats elegits per Catalunya són independentistes, el que emergirà de les eleccions serà el missatge més poderós de protesta contra la sentència del Procés i en favor dels presos polítics. Cada escó suplementari per damunt dels vint-i-dos actuals serà una major censura a la sentència i a la judicialització de la política. En realitat, és la millor forma de protesta i d’afirmació col·lectiva que té al seu abast la ciutadania de Catalunya, i un veritable plebiscit.

l'ibex

La persona amb el càrrec més alt a Inditex cobra 455 vegades el sou mitjà de l’empresa. És la companyia de l’Íbex-35 amb més diferència salarial entre directius i empleats comuns. La mitjana que publica Intermón Oxfam en el seu informe sobre desigualtat en les empreses de l’Íbex-35 s’allunya d’aquesta xifra, però, tot i així, no presenta un escenari favorable: els alts executius involucrats en aquest índex borsari cobren de mitjana 123 vegades el sou mitjà de les seves plantilles.

L’any passat la diferència mitjana se situava en 132. Els responsables de l’informe ho atribueixen al fet que han baixat els sous més alts de cada empresa. Malgrat això, matisen, si s’analitza la direcció en general, s’identifica un augment salarial del 6%. En paral·lel, a més, l’estudi comptabilitza les filials que les empreses tenen en paradisos fiscals, i, amb una mitjana de 23, les notícies tampoc no són positives.

És la primera vegada que aquesta entitat publica la panoràmica general de la situació. Fins ara en els informes només apareixien les tres empreses que despuntaven més. Així, passa a ser d’informació pública que les empreses de l’Íbex-35 on els primers directius cobren més respecte al que paguen al treballador mitjà són Inditex (455 vegades més), Naturgy (424), ACS (388), Banco Santander (257) i Acciona (256). Al costat contrari hi ha Aena (els directius de la qual cobren quatre vegades més que el salari mitjà), Bankia (15), Red Eléctrica (18), Ence (25) i Siemens (27).

Delaware, el paradís més triat

En clau catalana, la radiografia no evidencia grans diferències. Els sous dels alts directius de Naturgy són els que queden a més distància del salari mitjà a l’empresa, i Colonial, amb una nòmina mitjana 33 vegades inferior a la dels alts directius, la que menys. Pel que fa al nombre de filials en paradisos fiscals, la companyia immobiliària repeteix a la part inferior de la llista -no en té cap-, i Grifols, amb 22, substitueix Naturgy en el primer lloc.

D’aquesta vintena de Grifols, 15 són a Delaware (Estats Units). Allà és on es troben les concentracions d’empreses més importants: Banco Santander, la que té més filials en paradisos fiscals, n’acumula 113 en aquest estat nord-americà, i ACS, la segona de la llista, 49. Naturgy, segona empresa en la llista de les catalanes, les té distribuïdes entre Holanda, Irlanda, Panamà, les Illes Caiman, Bermudes, Jersey, Luxemburg i Singapur; Banc Sabadell en té tres a Andorra, dues a Luxemburg i una a les Bahames; CaixaBank, dues a Luxemburg i una a Suïssa; i Cellnex, una a Suïssa i una a Holanda.

Tenint en compte sous, comportament fiscal i repartiment de dividends, l’informe apunta que les que estarien contribuint més a la desigualtat són ArcelorMittal, IAG i Mapfre. Acerinox és, en canvi, la que té un balanç més positiu.

Bretxa salarial del 15%

En 22 de les 35 empreses el primer executiu guanya 50 vegades el sou mitjà de l’empresa. L’estudi denuncia que, després de diversos anys de creixement econòmic, els sous continuen sense augmentar i el sector empresarial “canalitza els beneficis a accionistes i alts directius”. Des del 2015, diu l’informe, el resultat d’explotació de les empreses de l’Íbex-35 ha crescut un 65%, mentre que els sous s’han reduït un 0,5%.

L’estudi es fixa, també, en la bretxa salarial per qüestions de gènere, que identifica que les dones en aquestes empreses guanyen de mitjana un 15% menys que els seus companys. L’empresa on la diferència és més gran és el Banco Santander (amb un 31%), seguida de Mapfre (28%) i Viscofan (26%). Per contra, hi ha quatre empreses on s’identifica paritat salarial: Acerinox, Iberdrola, Inditex i Melià Hotels.

Entrevista a Miguel Alba, economista i autor de l'informe: “No entenc que algú guanyi 123 cops més que el seu empleat”

1. Quina lectura fa de les dades?

Hi ha una lleugera millora respecte a l’any passat en la diferència mitjana entre el sou més elevat i el sou mitjà. Això és perquè hi ha canvis en les empreses que conformen l’Íbex-35 i al fet que baixa el sou més alt: el salari mitjà baixa un 1,2%, i el més elevat, un 7%. Si ens fixem, però, en la situació a l’equip directiu en general, els sous hi creixen un 6%. Així, la distància salarial augmenta en comparar estrats de plantilla.

2. ¿Escenari negatiu, doncs?

Les diferències són molt contundents. No entenem que una persona pugui guanyar 123 vegades més que un empleat mitjà, no té sentit ni tan sols en termes de productivitat. Això sense esmentar les xifres més elevades, que són desorbitades, i que no estem comparant amb el sou més baix.

3. ¿Hi ha una diferència salarial òptima?

Fa temps coincidíem que la ràtio òptima era que els alts directius cobressin 20 vegades més, però és cert que posar una diferència màxima en empreses tan diferents no té gaire sentit. El que proposem és que les mateixes empreses fixin la ràtio màxima, que no se sobrepassi mai aquest indicador i que qualsevol millora salarial afecti el conjunt dels treballadors.

4. ¿Les filials en paradisos fiscals impliquen sempre ‘mala praxis’?

En l’estudi no computem les filials operatives que realitzen una activitat econòmica, no ho entenem com a paradís fiscal. Incloem només aquells casos en què no podem justificar l’activitat i entenem que són susceptibles de ser filials instrumentals o financeres.

La desproporció en xifres

455

L’empresa que registra més distància entre el sou del primer directiu i el dels empleats és Inditex. Cobra 455 vegades més que el sou mitjà dels treballadors.

4

Aena és la companyia del selectiu que presenta menys diferència entre salaris de directius i treballadors. El primer sou és quatre vegades més alt que el salari mitjà.

207

L’organització que té més filials distribuïdes en paradisos fiscals, segons l’informe d’Intermón Oxfam, és el Banco Santander. En té 207, situades sobretot entre Delaware (Estats Units) i Irlanda. El segueixen ACS, amb 102 filials, i Repsol, amb 70. 

dret a decidir

En un moment com l’actual, presidit per l’anàlisi dels efectes del dictat de la sentència del Procés i, en conseqüència, per l’efervescència emocional dels que la consideren, més enllà de condicionaments tècnics i jurídics, massa dura o massa tova, sembla coherent concloure que la solució a la qüestió catalana no pot derivar de propostes insòlites com ara, per exemple, traslladar el Senat o un parell de ministeris a la ciutat de Barcelona -la qual cosa no passaria de ser una simple operació de maquillatge-, així com tampoc del tradicional posicionament immobilista de Madrid, cooperador necessari de la cronificació del problema, o d’una aposta unilateral per la independència fonamentada en un sentiment legítim però que fàcilment ens pot fer caure en un més que frustrant miratge.

Convé que totes i tots, d’aquí i d’allà, tornem a tocar de peus a terra. En aquesta línia, com acaba d’expressar un expresident de la Generalitat de Catalunya, és indispensable treballar per assolir un encaix efectiu de la identitat del poble de Catalunya dins del marc espanyol i europeu. Per aconseguir-ho, tots tenim present que la majoria social més àmplia és la que reclama una solució democràtica del conflicte, i esdevé inajornable dissenyar un nou model de finançament autonòmic, afrontar un reequilibri competencial presidit pel sentit comú, l’estabilitat i la manca d’ambigüitats, i dotar de contingut allò que hauria d’implicar el reconeixement de la identitat de Catalunya.

La presència mediàtica dels que podrien qualificar-se com a hooligans d’una banda i l’altra del tauler polític no facilita, en absolut, la construcció d’un espai de reflexió que requerirà una notable altura de mires de la nostra classe política. Els nostres representants polítics no poden ni han de convertir-se en actors d’un escenari que debiliti, per manca de projectes i polítiques que vagin més enllà de la simple confrontació, la construcció i el futur del nostre país. No poden limitar-se a parlar, per importants i legítims que siguin, dels problemes d’ahir i de reivindicacions històriques, tot oblidant-se, en paral·lel, de la gestió diària dels problemes de la ciutadania. No es poden permetre mostrar la seva incapacitat per prendre en consideració qualsevol pensament o reflexió crítica de l’adversari que faciliti, fruit del diàleg, trobar una sortida raonable a l’actual laberint català. I tampoc poden seguir instal·lats, aquí i allà, en l’aparent comoditat de conviure amb un problema que, potser, en moments puntuals, els pot aportar un hipotètic rèdit electoral a curt termini.

Davant d’una alternativa presidida per la grisor de l’anomenada “societat del sandvitx mixt” -on els mediocres tenen tendència a constituir-se en sords reproductors d’allò que santifiquen com a evident per a si mateixos-, la classe política, d’aquí i d’allà, ha de ser capaç de cuinar una resposta, presidida per la lògica, sobre la qüestió catalana. Seguir instal·lats, per no dir empantanats, en una realitat en què certs dirigents espanyols senten “menyspreu” per tot allò que implica la identitat de Catalunya (història, llengua, cultura, dret civil propi, etc.) i en què, al mateix temps, certs dirigents catalans segueixen apostant per incentivar la confrontació directa amb Espanya, no sembla, ni de bon tros, la millor de les opcions.

La moderació i la racionalitat haurien d’haver guiat, incloent-hi el llarg procediment judicial que l’ha acompanyat (també pel que fa a la redacció de la sentència), tot el que envolta el Procés. L’eslògan “Ho tornarem a fer” -tant predicable dels que van aprovar l’article 155 com dels que van declarar unilateralment una desconnexió que, tot seguit, van incomplir normativament- sembla raonable defensar que hagi de ser substituït per un nou tarannà, tant a Madrid com a Catalunya, en què tothom reconegui les seves errades, sigui capaç d’aprendre del que hem viscut -tot recuperant el respecte recíproc- i, per sobre de tot, posi el seu granet de sorra per cosir una fractura social que ha trobat un terreny adobat tant a certes accions de la caverna mediàtica espanyola com també a algunes manifestacions de certs teòrics del Procés.

A partir d’aquí, mitjançant la integració responsable de la diversitat i la recíproca lleialtat institucional, el camí cap a la solució de la qüestió catalana serà sinuós, però hi serà. Davant del com pitjor molt millor, sembla l’hora de reivindicar un cert possibilisme que ens retorni a una política real on puguin tenir cabuda totes les legítimes expectatives de futur del poble de Catalunya, que s’han d’exercir per vies legals, així com el reconeixement de la seva història, però en el qual, per sobre de tot, lluny de fantasies i ficcions, es torni a governar per a tothom i en present.

benzine

Les etiquetes del dièsel tindran forma quadrada i s'identificaran amb la lletra B. En el cas del dièsel, la nomenclatura identifica el percentatge de biocarburant, de manera que el B7 identifica el dièsel amb un 7% de biocarburant i el B10 amb un 10% de biocarburant. Encara hi haurà un darrer tipus de dièsel identificat amb les lletres XTL, que donen nom al dièsel sintètic que no deriva del petroli.

Pel que fa als combustibles alternatius, els cotxes d'hidrogen hauran de buscar el símbol H2, els de gas natural comprimit les inicials CNG, els de gas natural liquat, LNG, i els de gas liquat de petrol,i LPG, tots identificats sempre dins d'un rombe.  

I COM SÉ QUIN COMBUSTIBLE NECESSITA EL MEU COTXE?

Els cotxes, motos, camions, quads o qualsevol vehicle amb motor de combustió hauran d'identificar el combustible compatible amb una etiqueta al tap del dipòsit i també hauran d'especificar-ho al manual del vehicle.

Però si el nostre cotxe és més antic, convé que tinguem clar quines seran les equivalències corresponents per evitar possibles errades a l'hora d'omplir el dipòsit. Si utilitzem la gasolina de 95 caldrà que busquem l'etiqueta E5, i si fem servir la de 98, l'etiqueta E10. Si en canvi tenim un vehicle dièsel la cosa és més senzilla, perquè la majoria de cotxes de gasoil faran servir el combustible B7

brexit "Johnson

El joc dels despropòsits sobre el Brexit continua. El primer ministre britànic, Boris Johnson, ha enviat aquest dissabte a la nit dues cartes a la Unió Europea (UE), la primera sense signar, per demanar-li una pròrroga; la segona, signada, en què afirmava que, al seu parer, una nova extensió de la pertinença del Regne Unit al bloc dels 27 és un error.

Però encara hi ha una tercera carta en circulació. La que també ha enviat el representant permanent britànic davant de la UE, Tim Barrow, adreçada a Jeppe Tranholm-Mikkelsen, secretari general del Consell de la Unió, en què aclareix que la carta no signada l'ha hagut d'enviar en compliment d'una llei aprovada pel Parlament. A més, aquesta darrera aclareix que el govern del Regne Unit introduirà la setmana vinent al Parlament la legislació necessària per ratificar l'acord de retirada de les institucions comunitàries. 

Ha acabat així una nova jornada prou caòtica que havia de ser la del dia del judici final sobre el Brexit i ha esdevingut la del dia de la marmota, després que el Parlament de Westminster  hagi aturat, hores abans, a migdia, la ratificació definitiva de l’acord de divorci amb la Unió, que dijous passat havia portat de Brussel·les el primer ministre britànic, Boris Johnson.

Per setze vots de diferència (322 a 306), els diputats han aprovat una moció -patrocinada pel diputat tory Oliver Letwin amb l’objectiu de garantir que no hi haurà un trencament a la valenta- que ha congelat la hipotètica aprovació del pacte. En virtut de l'anomenada Llei Benn, aprovada a primers de setembre, si abans de les 23.00, hora de Londres d'aquest dissabte Johnson no havia aconseguit aprovat l'acord, es veia forçat a la sol·licitut de l'esmentada pròrroga. 

Pot amb un to una mica irònic i provocador, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va anunciar al seu compte de Twitter que havia rebut la carta en què es demanava l'extensió però no la segona. Hi deia: "Acaba d’arribar la sol·licitud d’ampliació. Ara començaré a consultar els líders de la UE sobre com reaccionar." Però encara que aquest dilluns hi ha una reunió dels ambaixadors, molt probablement els líders europeus no reaccionaran fins que la situació s'aclareixi una mica més a Westminster.

The extension request has just arrived. I will now start consulting EU leaders on how to react. #Brexit

— Donald Tusk (@eucopresident) October 19, 2019

Molt desafiant, immediatament després de conèixer el resultat de la votació sobre l’esmena del rebel Letwin, Johnson va afirmar des de la tribuna del Parlament que la seva intenció continua sent "sortir de la Unió Europea el 31 d’octubre". I va afegir: "Diré als nostres amics i col·legues de la Unió exactament el que he dit a tothom els 88 dies que he servit al càrrec de primer ministre. Que noves extensions serien dolentes per a aquest país, per a la Unió Europea i per a la democràcia". I va reblar: "No negociaré una extensió del Brexit".

Johnson, però, es va abstenir molt de dir que no remetria la carta, perquè si no ho hagués fet hauria trencat la llei. Una altra cosa és la utilitat i com la rebi la Unió. Perquè no només n'ha enviat l'esmetnada segona, siní que el premier ha parlat també aquesta nit passada, telefònicament, amb Angela Merkel, cancellera alemanya, i Emmanuel Macron, president francès, per repetir-los el que havia dit a la cambra: "No vull la pròrroga".

L’efecte que ha tingut la moció de Letwin és, bàsicament, el de retardar el Brexit -s’ha de veure fins quan-, l’acord del qual en principi no serà vàlid fins que la llei oficial de retirada de la Unió Europea (UE) -que inclou el tractat internacional, que és el document signat amb la UE, i que ahir s’hauria d’haver aprovat- no superi tots els tràmits legislatius tant a la Cambra dels Comuns com a la dels Lords.

Però després que l'esmena del diputat Oliver Letwin rebés l'aprovació de la cambra, l’acord del Brexit pròpiament dit ja no es va votar, perquè el govern ho va desestimar. Així, els plans de Downing Street per al que havia de ser un superdissabte -feia 37 anys que els Comuns no es reunien en cap de setmana, llavors per declarar la guerra a l’Argentina per la invasió de les Malvines- han quedat relativament aigualits.

Insults al final del dia

La nova i extraordinària jornada viscuda als Comuns ha afegit una mica més de drama i agror a un debat que té paralitzada la vida política del Regne Unit des de fa tres anys i mig.

La tensió acumulada s'ha fet evident en tota la seva cruesa quan, a l’acabar el debat, alguns ministres del govern -Jacob Rees-Mogg, Michael Gove i Adrea Leadsom- han rebut una pluja d’insults al sortir del Palau de Westminster. La policia els ha hagut d’escortar i interposar-se entre ells i un nombre ínfim de manifestants que havien format part de la marxa per un segon referèndum que ha recorregut el centre de Londres i que ha aplegat, segons l'organització, un milió de persones.

Què ha de passar ara, de què ha d'estar pendent ara la UE? Com a últim acte del debat, l’ultra brexiter Jacob Rees-Mogg, el líder dels Comuns, ha apuntat que el govern te la intenció de tornar a presentar l’acord del Brexit perquè sigui votat aquest dilluns. Però l’ speaker de la cambra, John Bercow, li ha recordat que seria contrari a la tradició votar una moció pràcticament en els mateixos termes que la celebrada ahir.

L’altra opció de Downing Street, doncs, és portar directament el projecte de llei de retirada de la UE dimarts perquè comenci el procés de segona lectura, que és esmenable línia a línia. El primer pas hauria de ser admetre-la a tràmit sotmetent-la a la cambra i, si s’aprova, validaria el Brexit pactat de Johnson.

D’acord amb el patró que va seguir la votació celebrada aquest dissabte, Boris Johnson compta ja amb una majoria de cinc diputats per tirar endavant el projecte legislatiu. Són claus, en aquest sentit, onze diputats laboristes que, en teoria, hi donarien suport, malgrat que la direcció del partit el veta. En aquesta ocasió, i a diferència del que va passar tres vegades amb el pacte de Theresa May, els números semblen conduir inevitablement a la consumació del Brexit en les pròximes setmanes, encara que la probabilitat que tingui lloc el 31 d’octubre és escassa.

La derrota d’ahir del premier potser és l’última, i la victòria de tots aquells que voldrien un segon referèndum potser també és l’última. Alguns conserven l’esperança de poder convocar-lo, però. De fet, a la fi del debat, destacats líders del laborisme han pujat a la tarima que hi havia instal·lada a Parliament Square per adreçar-se als congregats i atiar unes esperances més aviat mínimes.

La lluita, però, pot continuar la setmana que s'obre dilluns en el moment en què s’introdueixi la llei del Brexit i comenci a ser esmenada. Serà el moment en què els proeuropeistes intentaran, d’una banda, posar tants bastons a les rodes com sigui possible per entorpir al màxim els plans del govern i, de l’altra, plantejar la necessitat del segon plebiscit confirmatori sobre qualsevol pacte.

Tard o d’hora, però, llevat d’un cataclisme apocalíptic en forma de moció de censura, Boris Johnson tindrà el seu Brexit. L’aconseguirà contra la voluntat d’Escòcia i aquest serà el pròxim i gran maldecap que haurà d’entomar.

Contra la voluntat dels unionistes

El Partit Conservador i Unionista -aquest és el nom oficial- ha tirat i pretén tirar endavant el Brexit a costa de tots i de tothom, també de la unió de les quatre nacions que formen el Regne Unit, com va recordar durant el debat el diputat tory rebel Dominic Grieve, ex fiscal general de l’Estat. Escòcia va votar en contra del Brexit i Irlanda del Nord també. Fins ahir, però, Johnson i els conservadors comptaven amb els aliats nord-irlandesos del DUP per sostenir la seva majoria -ara minoria- al Parlament. Però des que el premier va tornar de Brussel·les dijous amb un acord que els unionistes interpreten que els ha deixat a la intempèrie, el DUP ha passat a engrossir la llista d’enemics. I ahir el portaveu del partit a Westminster, Nigel Dodds, va etzibar un advertiment clar a Downing Street. “Mirarem totes les esmenes de la llei del Brexit amb molta cura, inclosa la del segon referèndum”. En altres paraules, els nord-irlandesos unionistes prefereixen cancel·lar i oblidar-se del Brexit abans que posar en perill els vincles amb la Gran Bretanya. I creuen que Johnson els ha posat acceptant una frontera duanera i aranzelària al mar d’Irlanda.