la pendent

Hi ha moments en què es pot veure amb claredat la quantitat d’oportunitats d’equivocar-se que la realitat subministra i l’interès col·lectiu dels polítics per no deixar-ne perdre ni una. A Catalunya, carregats de raons, però sense càlcul realista de les forces pròpies ni consciència de les armes d’un estat, alguns volen plantar batalla a pit descobert amb l’estratègia de generar una sensació de descontrol que hauria de permetre imposar el diàleg a l’Estat. Un Estat que espera amb delit qualsevol excusa que permeti reduir el gran problema polític d’Espanya a una simple qüestió d’ordre públic a Catalunya que, amb Europa mirant cap a una altra banda, pugui ser reprimida amb la justícia i la policia exemplarment. Com si en comptes de treure els presos polítics de les presons, l’objectiu principal fos omplir-les d’estudiants titllats de terroristes amb total impunitat per les institucions al servei del Regne. Si el sobiranisme pretén guanyar democràticament ho haurà de fer amb respecte i enginy i no agafant empenta per anar contra un mur de ferro.

El màxim exponent del càlcul errat per la supèrbia és avui a Espanya Pedro Sánchez, que per guanyar per golejada, és a dir, per no haver de negociar ni pactar amb l’esquerra, ha posat en risc la seva pròpia supervivència i el futur d’Espanya en el moment més crític políticament des de la Transició. Avui Pedro Sánchez està perdut dins del seu laberint, i al partit s’esmolaran els ganivets dels que l’advertien contra un pacte amb Unides Podem, que ell s’ha encarregat de demostrar impossible. Avui els votants de Pedro Sánchez a l’abril es deuen preguntar qui és, i la resposta no és fàcil, perquè en un món hiperconnectat ja no es poden donar missatges contradictoris segons les audiències sense deixar en evidència la desorientació de qui es mou a cop d’enquesta i amb principis marxistes, però de Groucho.

Pedro Sánchez pot acabar fent-se l’harakiri a Catalunya per intentar utilitzar-la. De l’Espanya diversa i el diàleg de Pedralbes ha passat a intentar amagar els acords interns del PSOE sobre el federalisme i a fer-li així una mala passada al PSC, que va de decepció en decepció fins a la decepció final sense tenir mai garantida la defensa d’un estat plurinacional, i que a més veu com Sánchez actua erràticament i flirteja amb el PP davant l’estupefacció del seu electorat.

La poca valentia del PSOE pel que fa a l’arquitectura territorial va tenir un moment televisiu interessant i alhora de vergonya aliena divendres quan, davant les preguntes sobre la quantitat de nacions que hi ha a Espanya d’una Arrimadas agressiva i una Álvarez displicent, la representant del PSOE, Adriana Lastra, es va quedar muda. Com recorda el politòleg Josep M. Colomer en una carta a l’ARA, la resposta hauria de ser fàcil: n’hi ha vuit, les que així es defineixen en els seus Estatuts d’Autonomia: Catalunya i el País Basc des del 1979 i Galícia des del 1981, més les que s’han autodefinit com a “nacionalitats” als seus Estatuts: les Illes Canàries (1996), el País Valencià (2006) i Andalusia, l’Aragó i les Illes Balears (2007). ¿El PSOE, el PP i Ciutadans no reconeixen els textos legals que estan en vigor i defineixen la plurinacionalitat del seu estat? ¿O potser pretenen laminar encara més la Constitució i els Estatuts reinterpretant Espanya segons el seu propi interès i oblidant l’esperit amb què alguns la van aprovar? ¿Potser els defensors de la Constitució són els que l’han matat?

L’única virtut de la campanya electoral és que serà curta. Hi ha un pacte no escrit però vigent entre tots els polítics per no fer res constructiu fins després de les eleccions, i el resultat és portar el debat públic al maximalisme i al descrèdit de l’adversari. Al que es pot aspirar ara és a no empitjorar les coses i a no permetre que rodolem pel pendent que tenim davant abans de les eleccions. Unes eleccions que s’han de defensar per expressar la voluntat política dins de les normes de què ens hem dotat els ciutadans en democràcia, imperfecta però democràcia. No s’entendria que aquells que defensen les urnes per votar sobre l’autodeterminació participessin en un boicot.

El dia 10 els catalans podran decidir qui volen que els representi al Congrés de Diputats, i algunes enquestes indiquen que pot baixar el vot dual, el que feia que molts ciutadans votessin partits diferents en diferents convocatòries. Un vot inequívoc contra una sentència desproporcionada i injusta carregaria de raons el sobiranisme; un boicot o aldarulls que internacionalitzin el Procés -però amb la cara més contraproduent- només servirien per debilitar-lo.

arribar al 10 N

Quan Pedro Sánchez, Carmen Calvo o la Moncloa treuen el tema de Catalunya saps dues coses. La primera, que els trackings electorals no els van bé, i la segona, que Iván Redondo, el cervell del president, recomana seguir repartint llenya. Si en el seu primer mandat José María Aznar va popularitzar la idea de pluja fina, Sánchez ha desfermat per pànic electoral una forta granissada sobre Catalunya.

Però aquest recurs serveix de cortina de fum per cobrir una altra realitat: no existeix un debat sobre els problemes heretats de la Gran Recessió que, en vista de la desacceleració a la Unió Europea, ha anat ocupant el primer pla de la realitat política i social, temes que en aquesta campanya brillen per la seva absència.

Dimarts passat va ser el comiat a Frankfurt del president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi. L’anomenat “salvador de l’euro” va demanar una acció més forta d’Europa davant el clima de desacceleració. El seu vicepresident, Luis de Guindos, apuntava als estats. Però a Espanya, l’elevat índex d’atur, la precarització estructural del treball, la pèrdua de drets, les retallades socials perpètues són secundàries o inexistents. I davant el 10-N, per l’alquímia del cabreig, el desconcert i la pèrdua de confiança en els candidats i els seus partits, ens situem en mar obert

CAIXA FORUM

Aquí una fotografia de Man Ray i una altra d’André Kertész. I la Dona cega de Paul Strand. Allà unes altres de Cartier-Bresson i de Brassaï. També n’hi ha d’Aleksandr Ródtxenko, del París de Robert Doisneau i de la Nova York de Robert Frank. No hi falten imatges icòniques de William Klein, els adolescents de Diane Arbus, els retrats de Lisette Model, el llançador de llambordes que Giles Caron va immortalitzar el Maig del 68 i la jove amb la flor davant els fusells que la càmera de Marc Riboud va convertir en símbol del pacifisme... Sembla el Passeig de la Fama de la fotografia de carrer. És l’exposició Càmera i ciutat, que es pot visitar al CaixaForum de Barcelona fins al 8 de març de l’any que ve.

La mostra és el primer fruit del conveni de col·laboració que la Fundació Bancària La Caixa i el Centre Pompidou de París van signar al juliol i que preveu l’organització de sis exposicions conjuntes fins al 2024. El Pompidou, que temps era temps va ser un referent per al CCCB, s’afegeix així a la llista d’institucions amb què treballa el CaixaForum i que inclou el Louvre, el Prado i el British. “És una de les presentacions més esperades de la temporada”, assegurava ahir Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa, durant la presentació d’aquest “homenatge a la fotografia de carrer” que aplega 244 peces de 80 creadors, la majoria de la col·lecció del Pompidou. Tanmateix, l’homenatge va més enllà de l’antologia i dels grans èxits internacionals, perquè aporta una particularitat: insereix en el relat expositiu material d’arxius catalans i espanyols, com ara fotografies emblemàtiques de Carlos Pérez de Rozas, Agustí Centelles, Francesc Català-Roca, Joan Colom, Pilar Aymerich, Leopoldo Pomés i Anna Malagrida, entre d’altres. El diàleg l’ha establert el comissari de l’exposició, Florian Ebner, cap del departament de fotografia del Pompidou, amb la col·laboració de la doctora en història de l’art Marta Dahó, que ha assessorat en la selecció de les peces que provenen de les col·leccions catalanes i espanyoles.

El diàleg és especialment intens en els espais dedicats a la ciutat proletària i a la ciutat militant dels anys 30, on les fotografies de Cartier-Bresson i Ródtxenko es relacionen amb les de Gabriel Casas i Pérez de Rozas. Però també és eloqüent quan Ebner connecta els cossos al carrer de Klein i Colom. “Joan Colom és una mena d’escultor que mostra els cossos de la ciutat, que és el mateix que fa Klein però d’una manera més frontal”, diu Ebner. També hi ha diàlegs que evidencien ritmes històrics diferents: les protestes del 68 a París conviuen amb les fotografies de Manel Armengol sobre la violència policial a Barcelona i amb les de Tino Calabuig sobre l’enterrament dels advocats d’Atocha, dues sèries que documenten la Transició. Si l’exposició es fes a París o Nova York, es podria pensar que un dels objectius és incorporar els fotògrafs d’aquí en el cànon internacional, però el propòsit és més aviat homenatjar la fotografia de carrer seguint un fil històric, amb un arc moral que va de la fascinació per la modernitat tecnològica dels anys 20 -“les antenes de ràdio com a símbol de la utopia moderna”, diu Ebner- a la desconfiança tecnològica del segle XXI, i amb una ciutat vertical confrontada a una ciutat horitzontal i perifèrica que els fotògrafs fan visible.

Una història social i política

El recorregut de l’exposició recorda que la manera com els fotògrafs miren la ciutat no coincideix necessàriament amb la imatge que el poder (i el turisme) en vol projectar. Per això són tan potents els espais dedicats a la ciutat rebel i a la ciutat crítica. “L’exposició explica també una història social i política de la ciutat”, diu Ebner, que defensa Càmera i ciutat com un assaig “sobre la vida urbana”. És un assaig organitzat temàticament, però alhora un pèl esclau de la cronologia.

Dolors Bassa

“La presó és com tornar al segle XIX”, comenta Dolors Bassa -condemnada a 12 anys pel Suprem- rere el vidre de Puig de les Basses mentre explica com funciona la comunicació al locutori: ella parlarà pel telèfon i la sentirem a través de l’altaveu de l’intèrfon.

Com està?

Malgrat que m’havia preparat psicològicament, en el meu pronòstic mai havia considerat una condemna de dos dígits. Em va costar assumir-ho. Ara estic passant de nou a la quotidianitat de la presó. No hi estic bé, però he après a adaptar-me a les circumstàncies i a buscar el millor possible de cada moment.

Com l’hi van comunicar?

Van venir dues persones del Suprem, em van donar la sentència i em van dir: “ Firme aquí ”. Quan vaig veure 12 anys em va sortir: “ Hijos de puta”. Em van advertir que podien aixecar-me una acta. “Puede levantarme 50 actas si quiere”, els vaig respondre. La vaig firmar i després em vaig desmuntar. No hi havia ningú més, la vaig rebre sola. Més tard van arribar la meva germana Montse i el meu advocat.

Què és el que més l’ha fet empipar?

Em va indignar la desproporció de la pena. Pensàvem que seria d’entre 4 i 9 anys, però era brutal. En arribar al mòdul amb la resta de companyes, la meitat de les internes estaven plorant perquè ho havien vist als mitjans. De les 47 que som, només n’hi ha una que tingui una pena més alta, i hi ha delictes molt greus. Per exemple, una companya em deia, sense entendre-ho: “Nosaltres vam matar un home, el vam esquarterar i vam llençar el cos a un pou, i m’han condemnat a 8 anys! I a tu, per deixar votar, 12!”

Diu que podria pensar que el judici ha sigut en va.

Totes les proves de descàrrec que vam presentar és com si no les haguéssim presentat. Tinc la sensació que la sentència era el mateix que havia llegit a la instrucció, com si no s’hagués celebrat el judici. El relat de la Guàrdia Civil ha prevalgut per sobre de tot, fins i tot en coses que nosaltres donàvem per fet que havíem desmuntat. Vaig tenir i tinc la sensació de ser un cap de turc d’una venjança i un escarment col·lectius.

Com s’afronten 12 anys de presó?

Sobrevivint físicament i mentalment de la millor manera. M’he matriculat a un màster de la UOC per mantenir la ment activa i intento anar a activitats que m’aportin un creixement personal: ioga, reiki, gimnàs... També faig un taller de ràdio i una revista, i la resta del temps miro d’ocupar-me en temes de servei col·lectiu. Faig classes d’autoescola i de català, i ara hem muntat una comissió de participació per intentar arreglar algunes coses, perquè hi ha molt de masclisme a la presó.

Aquests dies hem viscut tot tipus de mobilitzacions i protestes. ¿Era la resposta que esperava?

Les Marxes per la Llibertat i les manifestacions m’han emocionat i m’han ajudat a recuperar-me del sotrac inicial. M’ha decebut que a nivell institucional no s’hagi estat a l’altura de les circumstàncies després de dos anys de poder-ho preparar i planificar.

¿Creu que s’havien d’haver evitat els aldarulls?

No m’han agradat gens. Però res és blanc ni és negre. Un sabotatge o cremar un contenidor no és terrorisme ni és violència, no podem entrar en el seu marc mental. Els joves han demostrat que ells tenen una altra manera de mobilitzar-se i no crec que s’hagin de criminalitzar les seves protestes. Aquí hi ha cinc joves detinguts pels aldarulls a Girona. A un el van detenir quan sortia d’un bar i no havia participat en cap manifestació, i un altre va venir amb tot de cops de porra a l’esquena. Per a mi, això sí que és violència.

La presidenta de l’ANC va afirmar que els aldarulls ajuden a visibilitar el conflicte. Hi està d’acord?

No, hi estic en contra. Sortir al diari per coses negatives no ajuden a visibilitzar el conflicte. S’ha de visibilitzar amb la no-violència.

Per què considera que les institucions no han estat a l’altura?

Perquè han tingut dos anys per preparar la resposta i elaborar una unitat estratègica. S’ha reaccionat tard. La primera setmana els joves feien una cosa, els partits una altra... Les discrepàncies es viuen molt malament a la presó, perquè no saps ben bé per què hi són.

Com valora l’actuació dels Mossos aquestes setmanes?

No s’ha de generalitzar quan es parla dels Mossos, però he vist imatges concretes que no m’han agradat. Això també s’ha de poder dir en democràcia, i s’ha de poder investigar i s’han de depurar responsabilitats, si cal.

¿Creu que Buch ha de plegar?

És un moment molt complicat per dimitir o fer plegar. ¿Qui hi poses, en el seu lloc? En molts moments ni el Govern ni el Parlament han estat a l’altura. La resposta a la sentència ha estat molt millor al carrer que a les institucions.

¿Forcadell i vostè senten que reben menys atenció que els presos?

I tant. Més que oblidades, hem estat més silenciades. El focus mediàtic sempre ha estat on hi havia els homes. I a nivell institucional passa el mateix. La presó és molt més dura per a nosaltres que estem soles. Sense menysprear que és molt dur estar privat de llibertat i lluny d’amistats i família, no és el mateix rebre la sentència junts que soles.

¿Els membres dels CDR empresonats i els manifestants detinguts pels aldarulls són presos polítics?

Sí, perquè si són a la presó és per la situació política que viu Catalunya. Dubto que haguessin investigat els membres dels CDR detinguts un any abans si no haguessin estat catalans i del moviment independentista. Tot fa pensar que, si és un tema polític, són presos polítics. I això no vol dir que siguin innocents, s’haurà de veure quan s’aixequi el secret de sumari. Però el que està clar és que un sabotatge no és terrorisme.

¿ERC va fer bé intentant investir Pedro Sánchez?

Què havia de fer si no? No era investir Pedro Sánchez, era no investir la dreta. Ara no l’investiria, perquè s’ha posicionat clarament al costat de la dreta. Però què havia de fer en aquells moments, ERC? Jo també l’hauria investit.

¿Entén que hi hagi persones decebudes pel canvi de discurs d’ERC?

ERC sempre ha mantingut el mateix ideari: aconseguir la independència. Qui digui que no és veritat que vingui aquí. A ERC s’han pres les decisions que s’han cregut convenients per obligar els partits estatals a negociar.

¿I a Catalunya, creu que hi haurà eleccions després del 10-N?

Això és potestat del president Torra. Només puc dir que en algunes ocasions he vist un Govern i un Parlament febles, esgotats, poc cohesionats i sense decisions clares, tot i que els temps són difícils per prendre decisions.

Com ha viscut des de la presó les diferències entre ERC i JxCat?

Des de la presó no es viuen bé les discrepàncies. Costa d’entendre que la tàctica sigui prioritària a l’estratègia. De vegades, el partidisme ha sobrevolat l’estratègia comuna de país, sobretot perquè hem estat molt de temps en campanya electoral.

Torra va dir que volia fer un nou referèndum. Què n’opina?

Crec que un referèndum continua sent el millor instrument, però el més important és com el fem. La millor manera és pactant, negociant i amb reconeixement internacional. Estic d’acord amb Torra, però el que no vaig entendre és com ho va fer palès. Em sembla que les propostes no es poden anunciar en un Parlament sense tenir el consens del seu govern, del seu grup parlamentari i dels que li donen suport.

¿Li va saber greu que la UGT no secundés la vaga del 18-O?

M’hauria agradat que la secundessin, perquè jo entenc que la sentència afecta el dret de protesta i de manifestació. També m’hauria agradat que CCOO hagués estat en una manifestació que demanava la llibertat. Però tampoc em va agradar que l’ANC demanés a la gent que s’afiliés a un determinat sindicat. ¿L’independentisme vol ser inclusiu? Doncs això vol dir transversalitat.

¿Manté relació amb la resta de presos i amb els exiliats?

Sí. Amb les que més, amb la Meritxell Borràs, amb qui vam estar juntes empresonades, i amb la Carme Forcadell ara. Però m’he escrit amb tots diverses vegades. També amb els exiliats, excepte amb Toni Comín i Clara Ponsatí, perquè no hem trobat un mitjancer per intercanviar-nos cartes.

¿I amb Carles Puigdemont?

També. Ens hem escrit diverses vegades, però no per parlar de política, sinó més de temes personals.

ramon besa

a sèrie de TV3 Merlí ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Comunicació en l'àmbit de televisió, el periodista Ramon Besa ha guanyat el de premsa, i el director programa de Ràdio 4  L'altra ràdio, Cinto Niqui, ha estat distingit en la categoria de radiodifusió. El Govern, que atorga els premis, ho ha anunciat aquest dimarts, després de la reunió del consell executiu. 

La llista de premiats la completen el diari  Crític, en la categoria de mitjans d'arrel digital; el grup Segre, en l'apartat de comunicació de proximitat, i Jaume Alemany, director de màrqueting de Damm, en l'àmbit de la publicitat. A més, s'han atorgat dues mencions honorífiques: una a Tomàs Alcoverro, corresponsal de  La Vanguardia a l'Orient Mitjà, i l'altra al grup Mediapro. 

El jurat dels premis destaca els "continguts i plantejaments indubtablement innovadors" de  Merlí, que "han interessat tots els públics, però especialment els joves", i destaca que "ha sigut de les primeres grans sèries catalans que, sense renunciar a un exigent nivell de qualitat, ha obtingut grans audiències i difusió a nivell internacional". 

En el cas de Besa, el jurat reconeix "la seva llarga i prolífica trajectòria professional en diversos mitjans" i remarca que es tracta d'un "periodista esportiu diferent, amb registres redaccionals que van molt més enllà", i que "ha esdevingut un referent de l'ofici pel seu caràcter independent, crític i ponderat". 

Sobre Cinto Niqui, que dirigeix  L'altra ràdio des del 1985, destaca que, amb un to divulgatiu i un llenguatge radiofònic senzill, reflexiona setmanalment sobre l'ús i l'impacte en la societat de les TIC". A més, recorda que el programa, en antena des del 1979, celebra aquest any el seu 40è aniversari, la qual cosa el converteix en "el magazín amb més anys d'emissió de la radiodifusió catalana". 

Pel que fa a  Crític, el jurat valora, en l'any del seu cinquè aniversari, el seu "periodisme alternatiu i de continguts informatius de profunditat i reflexió", que li ha permès "donar visibilitat a temes silenciats per grans mitjans". 

En referència al grup Segre, que edita el diari  Segre i gestiona Segre Ràdio i el canal Lleida Televisió, el jurat assenyala que "converteix la proximitat en un valor del periodisme, no tant per la proximitat geogràfica com per la proximitat amb els fets que s'expliquen". 

Sobre Jaume Alemany, el jurat destaca "la innovació, l'activisme de marca i el compromís social" que ha demostrat al capdavant de l'àrea de màrqueting de Damm, que ha permès a l'empresa cervesera aconseguir "un posicionament de marca únic i diferencial", vinculat a "valors del territori, la cultural, la gastronomia, el paisatge i la sostenibilitat de Catalunya". 

Pel que fa a les mencions d'honor, Alcoverro ha estat reconegut per la seva tasca com a "testimoni excepcional de les crisis i els canvis succeïts" al Pròxim Orient, com "els 15 anys de la guerra civil libanesa o la guerra de Síria". En aquest sentit, el jurat destaca que "ha sigut l'únic català que durant més de 40 anys i de forma ininterrompuda ha treballat per explicar-nos l'Orient Mitjà, i ho ha fet sempre des del terreny". 

D'altra banda, la menció a Mediapro es justifica perquè "s'ha convertit en la productora i grup empresarial de comunicació més gran del país" i perquè "és líder en el sector audiovisual europeu". 

Els premis es lliuraran el dia 13 de novembre al Palau de la Generalitat, en un acte que presidirà el president, Quim Torra. Els Premis Nacionals de Comunicació es van crear el 1999, coincidint amb el 75è aniversari de les primeres emissions regulars de ràdio a Catalunya, amb l'objectiu de "reconèixer les aportacions més rellevants en el camp de la comunicació a Catalunya o en llengua catalana". Aquesta és la 18a edició dels guardon

caspa

Amb el subversiu Revolutionary blues, de Mezz Mezzrow, interpretat en directe al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, es va cloure ahir al vespre l’acte de lliurament de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural al crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944), una cerimònia marcada per un to festiu i alegre: al final de la sessió, familiars i amics de l’homenatjat es van posar la careta del crític: “No és un, som molts”.

“No sé què dir davant de tants elogis”, va engegar sorneguer Giralt-Miracle quan li va arribar el torn de paraula. Les lloances havien desfilat -“amable”, “bondadós”, “generós”, “altruista”, “filantrop”- en boca dels dos glossadors, la catedràtica d’història de l’art Mireia Freixa i l’arquitecte Juli Capella, per acompanyar el reconeixement que fa el consistori a les seves aportacions sobre el patrimoni artístic barceloní, que s’han concretat, per exemple, en la donació recent del llegat artístic del seu pare, l’il·lustrador i dissenyador gràfic Ricard Giralt-Miracle. “Estic content perquè és la ciutat qui m’ha donat la medalla”, va dir. I tot seguit va evocar la seva figura: “Va ser un mestre en l’ètica, la cultura i l’espiritualitat, un pare col·lega, amic i confident”. A través seu va accedir a un món que, tot i haver estudiat filosofia, el va absorbir empès per personalitats com Josep Lluís Sert i Miquel de Moragas. Amb 22 anys guanyava el premi Destinoi entrava a formar part de la baula daurada dels crítics d’art, amb noms com Joan Teixidor, Joan Perucho i Josep Corredor Matheos. La Pedrera, un edifici “brut i vell” que van transformar sota les seves directrius; la creació del Macba, “una feina dura, difícil, controvertida”, però que li va ensenyar a ser “diplomàtic”, i, sobretot, la gran exposició de Gaudí del 2002, “que va situar Barcelona i Gaudí al centre del món”, són alguns dels atots que va recordar del seu recorregut. Segons Capella, “Giralt-Miracle va treure la caspa a Gaudí, que aleshores estava en mans de personatges foscos”. Li va reconèixer, a més, haver fusionat el món de l’art, el disseny i l’arquitectura, així com haver fet de pont, com a “home de l’establishment”, entre creadors i institucions. Per acabar, Giralt-Miracle va formular un desig referent al seu arxiu: “Espero que l’Arxiu Nacional l’accepti com han promès”. I va demanar un aplaudiment “per a aquells que no han pogut venir ni els han deixat venir”.

dones i sport

La dona cada cop fa més esport i cada cop el fa de manera més competitiva. Tot i que encara hi ha molts més homes que dones fent esport de manera federada a Catalunya, en l'última dècada la proporció ha passat de comptar amb una dona per cada cinc practicants, a una per cada quatre. Les dades d'aquest increment les recull el Consell Superior d’Esports en l'últim estudi corresponent al 2018: la proporció de dones ha crescut més de cinc punts en nou anys, del 20,05% al 25,54%.

Proporció del total de llicències esportives a Catalunya

A l'ARA hem volgut posar la lupa per saber quins són els esports més practicats entre les participants. El cert és que les llicències femenines estan força repartides, tot i que hi ha dues disciplines amb més llicències que la resta: són el bàsquet i el patinatge. Aquestes, però, amb prou feines arriben a una quarta part del total. La resta de llicències es distribueixen en esports que, en la fotografia general, tenen un pes molt petit. 

Llicències femenines per esport

"La dona sempre s'ha sentit atreta pel bàsquet i se l'ha fet seu"

ENRIC PRATSVICEPRESIDENT DE LA FCBQ

El bàsquet, el gran triomfador

Què fa tan atractiu el bàsquet per a les dones? Des de la Federació Catalana de Bàsquet s'explica l'èxit del seu esport perquè "la dona sempre s'ha sentit atreta pel bàsquet i se l'ha fet seu". El vicepresident Enric Prats explica a partir de tres grans moments per què la dona s'ha sentit inclosa en l'esport de la cistella al llarg de la seva història. "Els inicis del bàsquet ens porten a finals del segle XIX als Estats Units i només una setmana després del primer partit del qual es té constància, ja es juga un partit femení. Als Jocs Olímpics, el primer esport d'equip que es juga en categoria femenina és el bàsquet. I durant el franquisme, quan a la dona se li prohibien gairebé totes les activitats físiques, el bàsquet va ser promocionat". Tres victòries històriques que expliquen l'estat de salut del bàsquet respecte a altres esports.

Dos esports entre els homes

A diferència de la dispersió que s'ha vist en les llicències femenines, en homes les llicències estan molt més concentrades. Només el futbol té aproximadament una tercera part del total de fitxes, i el segon esport és el bàsquet, tot i que queda a molta distància del futbol. Entre els dos concentren prop de la meitat de les llicències.

Llicències masculines per esport

La gimnàstica creix

La tendència de creixement és generalitzada, tot i que en xifres absolutes, és la gimnàstica l'esport que més augmenta les seves llicències. En nou anys ha passat de menys de 500 a més de 7.000 llicències. També segueixen guanyant volum els dos esports amb més practicants, seguits del futbol, el voleibol i el pàdel.

Variació de les llicències femenines

"A l'escola jugava un partit cada trimestre. Ara entreno tres cops i jugo un partit cada setmana"

BERTA CORTADA (12 ANYS) JUGADORA DE FUTBOL

Una de les que s'han federat en aquesta última temporada és la Berta Cortada, de 12 anys. Després de fer futbol a l'escola s'ha incorporat a l'aleví del Martinenc. N'està encantada. "He viscut l'any amb moltes ganes. A l'escola només m'entrenava un cop per setmana i jugava un partit cada trimestre, i ara he passat a entrenar-me tres cops i a jugar un partit cada cap de setmana", descriu. Jugar amb gespa artificial i conèixer noves companyes són altres arguments que l'han entusiasmat. 

El futbol ha anat tenint un creixement sostingut, estimulat per campanyes com #Orgullosa de la Federació Catalana. El voleibol ha crescut de manera accelerada els últims anys. El patinatge va tenir el punt àlgid el 2016, coincidint amb uns canvis de normativa -que són els que sovint expliquen un pic tan marcat-.

Evolució any a any de les llicències femenines

Més dones que homes

En les dades detallades de proporció de llicències femenines i masculines per esport, es pot apreciar que en patinatge hi ha hagut un intercanvi de papers. El 2009 les llicències masculines superaven les femenines, i després de nou anys passa el contrari.

Proporció de llicències de patinatge

En gimnàstica, en canvi, s’ha consolidat el repartiment que ja hi havia. Si el 2009 el percentatge de dones ja era molt alt, del 78%, el 2018 ha passat a ser encara més alt, del 86%. Sembla, però, que en els últims anys s’ha estabilitzat.

Proporció de llicències de gimnàstica

En les dades del voleibol podem comprovar que és un esport practicat majoritàriament per dones, però les xifres han canviat poc del 2009 al 2018. En l’últim any, això sí, la proporció de dones ha pujat set punts, després d’haver baixat els dos anys anteriors.

Proporció de llicències de voleibol

Per contra, el futbol continua sent un esport majoritàriament masculí. Tot i l’increment del nombre absolut de llicències femenines, la proporció sobre el total només ha augmentat dos punts en nou anys, i continua per sota del 10%. És d'esperar que l'impacte mediàtic que ha tingut el Mundial de França ajudi a creuar aquesta barrera d'una de cada deu jugadors.

Proporció de llicències de futbol

Trobar referents als mitjans de comunicació

"Veia la natació sincronitzada a la televisió i volia aprendre a fer-ho jo també"

MARTINA CORTADA (14 ANYS)NEDADORA SINCRONITZADA

El pes que tenen les referents en les nenes més petites és essencial. Ho explica Martina Cortada, germana gran de la Berta i que fa quatre anys que fa natació sincronitzada a l'Esportiu Claret. De moment no s'ha federat per falta de temps i diu que s'hi va enganxar perquè va quedar impactada per l'esport que veia a la pantalla. "El veia per televisió i m'agradava molt el que feien. Volia aprendre a fer-ho. M'agraden molt els esports aquàtics i que sigui un esport d'equip m'enganxa. Si falla una, fallen totes", diu. Quan troba una Ona Carbonell a la tele, es fixa "en els moviments que fa, les figures o la col·locació del cos en cada exercici". Són el millor mirall.

D'això sempre se n'ha beneficiat el bàsquet. "Fa més de 25 anys que es va crear el programa Segle XXI, d'on han sortit moltes de les campiones de la selecció", apunta Prats. Tot i que encara predominen els homes, la proporció de dones ha augmentat molt en els darrers anys, fruit de la inversió convençuda dels dirigents de la Federació, del seguiment televisiu que es fa a La Xarxa (on s'emet alternativament un partit masculí i femení cada cap de setmana), i d'altres accions com la Capital de l'Any, que des del 2016 promociona el bàsquet femení en diferents ciutats de Catalunya amb xerrades, clinics i partits internacionals (va arrencar a Sant Feliu, Girona, Igualada i, ara al 2020, se centrarà a Malgrat de Mar). Amb tot, del 25% del 2009 s'ha passat a un 36% el 2018. Un increment d’11 punts que ha estat molt regular al llarg dels últims anys. "Juguem amb avantatge respecte a altres esports perquè nosaltres fa anys que som el gran esport de les noies", subratlla Prats.

Proporció de llicències de bàsquet