la pocio

Ho diré d’entrada i sense embuts, ni que sigui a risc de guanyar-me unes quantes “amistats” més: en les reaccions i respostes a la sentència del Tribunal Suprem coneguda el passat dia 14 i en les seves conseqüències immediates, hi ha hagut més lucidesa i més sentit polític dins els murs de Lledoners, de Puig de les Basses i de Mas d’Enric que no pas fora d’aquells recintes. Mentre la presidenta Carme Forcadell confessava no haver plorat en conèixer la seva condemna a 11 anys i 6 mesos de presó, però sí en veure les imatges dels aldarulls pels carrers de Barcelona, la número u de l’ANC, la professora Elisenda Paluzie, deia que els incidents violents “fan visible el conflicte”. La consellera Dolors Bassa, amb 12 anys de condemna al damunt, li ha replicat molt millor que no ho podria fer jo: “Sortir al diari per coses negatives no ajuda a visibilitzar el conflicte. S’ha de visibilitzar amb la no-violència”.

Tanmateix, si la dirigència independentista pot decebre de moltes maneres (amb els heroismes de saló, amb els legitimismes portats fins a la caricatura, amb la confusió entre unitat i unanimisme, amb l’equívoc entre fer agitació i fer política, etcètera), la causa de la independència catalana segueix tenint una arma secreta, una poció màgica capaç de vèncer totes les decepcions, de superar tots els desànims, de tapar totes les esquerdes i cicatritzar totes les ferides: si estiguéssim de broma, podríem etiquetar el prodigiós elixir com a espanyolina; sent seriosos, el descriurem com l’actitud profunda del sistema, del règim polític, mediàtic, institucional i cultural espanyol envers les aspiracions d’almenys la meitat dels ciutadans de Catalunya.

Que aquesta actitud fos de rebuig, d’hostilitat política a la pretensió secessionista catalana, seria normal, i democràticament impecable. També davant el referèndum escocès de 2014, i del que es pugui celebrar en un futur proper, el govern de Londres i els partits d’àmbit britànic van fer i faran campanya pel no a la independència, van subratllar i subratllaran els desavantatges d’una Escòcia separada del Regne Unit, van furgar –i ho tornaran a fer, si cal– en les pors i les incerteses d’una part dels electors escocesos respecte del seu futur col·lectiu. Aquest joc pot ser més net o més brut, més transparent o més subterrani, però cal entendre que un estat del segle XXI no contemplarà de braços plegats la possibilitat que una part del seu territori se’n divorciï. El mateix capteniment va tenir Ottawa en relació als referèndums de 1980 i 1995 sobre la independència del Quebec.

Pràcticament sense matisos, Ciutadans, el Partit Popular i Vox consideren les quatre dècades d’autonomia una sèrie d'actes de lesa pàtria espanyola

L’actitud present dels poders espanyols enfront de l’independentisme català és d’una altra naturalesa, que no pot ser qualificada sinó de fòbica. D’odi, ara que el concepte s’ha banalitzat tant fins i tot en seu judicial. Examinem-ho amb calma.

Pràcticament sense matisos, Ciutadans, el Partit Popular i Vox consideren les quatre dècades d’autonomia –dins del marc constitucional, of course–, la creació i el desplegament dels Mossos d’Esquadra i de la Radiotelevisió de la Generalitat, la immersió lingüística o l’exercici de les altres competències en ensenyament com una sèrie d’actes de lesa pàtria espanyola, d’alta traïció, que cal revertir amb plantejaments propis del 1939. Uns, els “radicals”, ho formulen de manera oberta i explícita: proclamar l’estat de setge, il·legalitzar els partits independentistes, liquidar l’autonomia, empresonar el president Torra...; altres, els “moderats”, ho reclamen de forma implícita: activar de nou l’article 155, però ara de manera extensiva i il·limitada en el temps. En fi, els socialistes adverteixen que estan disposats a fer-ho, no fos cas que els titllessin de poc patriotes...

I bé, posar fora de la llei les idees polítiques de dos o tres milions de suposats compatriotes; intensificar les detencions, les extradicions, els empresonaments preventius; considerar insignificants unes condemnes que totalitzen cent anys de presó, i voler-les el doble o el triple de llargues; tot això, ¿no és un programa d’odi? ¿Doncs què és, una declaració d’amor fratern? Quan l’altre dia Alejo Vidal-Quadras –ja se sap que, al voltant de l’1 de novembre, els morts surten de llurs tombes convertits en fantasmes– afirmà que “Catalunya no és una nació sense estat, sinó una regió on no hi ha prou psiquiatres”, i urgí a intervenir l’autonomia, “una mesura traumàtica i dràstica, però indefugible”, ¿no estava formulant un missatge d’odi, menyspreu i discriminació contra un col·lectiu definit exclusivament per les seves idees polítiques?

Sí, hi ha motius per a la decepció, per a la fatiga, per a la impaciència, per al desconcert, per a tots els sentiments d’aquesta mena que vostès vulguin. En cas de creure-s’hi vulnerables, donin un cop d’ull a qualsevol dels diaris o de les televisions que es dirigeixen des de Madrid. Després, triïn la papereta sobiranista del seu gust i, quan diumenge que ve la dipositin a l’urna, pensin en Vidal-Quadras, en Abascal, en Rivera, en Cayetana, en Casado o en Marchena.

el blat

Es deia Hetpet i era una alta funcionària que es va moure pels passadissos de la cort faraònica durant la cinquena dinastia de l'Imperi Antic o Alt Imperi (2498-2345 aC). La seva existència no es coneixia fins a l'octubre passat, quan es va començar a desenterrar la tomba que aquest dissabte ha donat a conèixer una missió d'arqueòlegs egipcis. Es tracta d'un espai farcit de pintures murals acolorides i a tocar de les piràmides de Guiza, al sud-oest del Caire.

La descoberta de la tomba d'Hetpet ha atret l'atenció d'arqueòlegs i historiadors d'arreu del món, i no només perquè la funcionària no formava part de la família reial. Tot i que no es tracta de la primera vegada que troben un sepulcre d'aquestes característiques a Egipte, l'equip arqueològic n'ha destacat la importància perquè, en l'època dels faraons, les dones eren enterrades a la mateixa tomba del seu marit exceptuant les que formaven part de la família reial.

• 

Una de les pintures murals de dins la tomba d'Hetpet / KHALED ELFIQI / EFE

"La idea d'un sepulcre d'una dona que no està enterrada a la tomba del seu marit no és freqüent a l'Egipte faraònic. Només les princeses de la família governant tenien les seves pròpies tombes", afirma el supervisor de les excavacions de l'equip egipci, Hasan Ramadan. El misteri no només envolta els motius pels quals Hetpet va ser enterrada sola, sinó també la mateixa existència de la funcionària, de la qual se sap ben poca cosa.

Entre les hipòtesis sobre qui era aquesta funcionària, hi ha la que diu que podria ser una sacerdotessa important o bé una dona vinculada a les feines agràries. Tenint en compte la rellevància de la tomba i el lloc on és, però, Hetpet havia de tenir algun càrrec més enllà de viure de la pagesia i havia de servir a la cort. I si bé la tomba està extensament decorada amb pintures en bon estat de conservació, els murals desxifren pocs detalls de la vida de la funcionària. En alguns fragments se la pot veure caçant, pescant i rebent ofrenes dels seus fills.  Els murals també mostren altres aspectes de la vida de l'Egipte faraònic de fa uns 4.000 anys. Una de les escenes més singulars la protagonitzen dos micos, que en aquella època es consideraven mascotes, recollint fruites i ballant davant d'una orquestra. 

l'any 2011

Oriol Junqueras va agafar la direcció d’ERC la tardor del 2011 amb l’objectiu de reimpulsar un partit que, fruit dels mals resultats electorals i de les guerres fratricides, passava per un dels seus pitjors moments en democràcia. Des del començament, l’aleshores alcalde de Sant Vicenç dels Horts va abraçar els independents -els candidats sense carnet del partit- per renovar de dalt a baix les llistes. Ell mateix havia començat a col·laborar amb els republicans com a independent, tant al Parlament Europeu com a l’ajuntament del seu poble. El cas més paradigmàtic aquella mateixa tardor va ser el de Barcelona. Junqueras es va implicar en primera persona perquè Alfred Bosch, independent, derrotés l’ex secretari general de la formació Joan Ridao en les primàries per a les eleccions generals que se celebrarien a finals d’any.

Però, acabat d’arribar a la direcció, el nou president no tenia encara la influència que té vuit anys després. Malgrat les evidents diferències estratègiques que avui els separen, Junqueras va apostar aquell 2011 perquè el vicepresident d’Òmnium, membre del secretariat de l’ANC i militant de Reagrupament -una escissió d’Esquerra-, Quim Torra, encapçalés la candidatura dels republicans per Girona.

La federació gironina d’Esquerra no s’ho va prendre gens bé i va tirar pel dret nomenant l’exalcaldessa de Ripoll Teresa Jordà -ara consellera d’Agricultura- com a candidata, malgrat els acords a què hagués arribat Junqueras amb Reagrupament, dirigit per l’exconseller republicà Joan Carretero.

No és l’única vegada que Junqueras ha intentat fitxar Torra. Ja des de la presó, va intentar que s’incorporés a les llistes d’ERC en les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017, tal com revela el llibre Tota la veritat (Ara Llibres). No se’n va sortir, però ja no tenia res a veure amb les reticències internes: Carles Puigdemont li va guanyar la partida a Junqueras situant-lo com a número 11 de JxCat. I d’allà, a la presidència de la Generalitat.

la pendent

Hi ha moments en què es pot veure amb claredat la quantitat d’oportunitats d’equivocar-se que la realitat subministra i l’interès col·lectiu dels polítics per no deixar-ne perdre ni una. A Catalunya, carregats de raons, però sense càlcul realista de les forces pròpies ni consciència de les armes d’un estat, alguns volen plantar batalla a pit descobert amb l’estratègia de generar una sensació de descontrol que hauria de permetre imposar el diàleg a l’Estat. Un Estat que espera amb delit qualsevol excusa que permeti reduir el gran problema polític d’Espanya a una simple qüestió d’ordre públic a Catalunya que, amb Europa mirant cap a una altra banda, pugui ser reprimida amb la justícia i la policia exemplarment. Com si en comptes de treure els presos polítics de les presons, l’objectiu principal fos omplir-les d’estudiants titllats de terroristes amb total impunitat per les institucions al servei del Regne. Si el sobiranisme pretén guanyar democràticament ho haurà de fer amb respecte i enginy i no agafant empenta per anar contra un mur de ferro.

El màxim exponent del càlcul errat per la supèrbia és avui a Espanya Pedro Sánchez, que per guanyar per golejada, és a dir, per no haver de negociar ni pactar amb l’esquerra, ha posat en risc la seva pròpia supervivència i el futur d’Espanya en el moment més crític políticament des de la Transició. Avui Pedro Sánchez està perdut dins del seu laberint, i al partit s’esmolaran els ganivets dels que l’advertien contra un pacte amb Unides Podem, que ell s’ha encarregat de demostrar impossible. Avui els votants de Pedro Sánchez a l’abril es deuen preguntar qui és, i la resposta no és fàcil, perquè en un món hiperconnectat ja no es poden donar missatges contradictoris segons les audiències sense deixar en evidència la desorientació de qui es mou a cop d’enquesta i amb principis marxistes, però de Groucho.

Pedro Sánchez pot acabar fent-se l’harakiri a Catalunya per intentar utilitzar-la. De l’Espanya diversa i el diàleg de Pedralbes ha passat a intentar amagar els acords interns del PSOE sobre el federalisme i a fer-li així una mala passada al PSC, que va de decepció en decepció fins a la decepció final sense tenir mai garantida la defensa d’un estat plurinacional, i que a més veu com Sánchez actua erràticament i flirteja amb el PP davant l’estupefacció del seu electorat.

La poca valentia del PSOE pel que fa a l’arquitectura territorial va tenir un moment televisiu interessant i alhora de vergonya aliena divendres quan, davant les preguntes sobre la quantitat de nacions que hi ha a Espanya d’una Arrimadas agressiva i una Álvarez displicent, la representant del PSOE, Adriana Lastra, es va quedar muda. Com recorda el politòleg Josep M. Colomer en una carta a l’ARA, la resposta hauria de ser fàcil: n’hi ha vuit, les que així es defineixen en els seus Estatuts d’Autonomia: Catalunya i el País Basc des del 1979 i Galícia des del 1981, més les que s’han autodefinit com a “nacionalitats” als seus Estatuts: les Illes Canàries (1996), el País Valencià (2006) i Andalusia, l’Aragó i les Illes Balears (2007). ¿El PSOE, el PP i Ciutadans no reconeixen els textos legals que estan en vigor i defineixen la plurinacionalitat del seu estat? ¿O potser pretenen laminar encara més la Constitució i els Estatuts reinterpretant Espanya segons el seu propi interès i oblidant l’esperit amb què alguns la van aprovar? ¿Potser els defensors de la Constitució són els que l’han matat?

L’única virtut de la campanya electoral és que serà curta. Hi ha un pacte no escrit però vigent entre tots els polítics per no fer res constructiu fins després de les eleccions, i el resultat és portar el debat públic al maximalisme i al descrèdit de l’adversari. Al que es pot aspirar ara és a no empitjorar les coses i a no permetre que rodolem pel pendent que tenim davant abans de les eleccions. Unes eleccions que s’han de defensar per expressar la voluntat política dins de les normes de què ens hem dotat els ciutadans en democràcia, imperfecta però democràcia. No s’entendria que aquells que defensen les urnes per votar sobre l’autodeterminació participessin en un boicot.

El dia 10 els catalans podran decidir qui volen que els representi al Congrés de Diputats, i algunes enquestes indiquen que pot baixar el vot dual, el que feia que molts ciutadans votessin partits diferents en diferents convocatòries. Un vot inequívoc contra una sentència desproporcionada i injusta carregaria de raons el sobiranisme; un boicot o aldarulls que internacionalitzin el Procés -però amb la cara més contraproduent- només servirien per debilitar-lo.

arribar al 10 N

Quan Pedro Sánchez, Carmen Calvo o la Moncloa treuen el tema de Catalunya saps dues coses. La primera, que els trackings electorals no els van bé, i la segona, que Iván Redondo, el cervell del president, recomana seguir repartint llenya. Si en el seu primer mandat José María Aznar va popularitzar la idea de pluja fina, Sánchez ha desfermat per pànic electoral una forta granissada sobre Catalunya.

Però aquest recurs serveix de cortina de fum per cobrir una altra realitat: no existeix un debat sobre els problemes heretats de la Gran Recessió que, en vista de la desacceleració a la Unió Europea, ha anat ocupant el primer pla de la realitat política i social, temes que en aquesta campanya brillen per la seva absència.

Dimarts passat va ser el comiat a Frankfurt del president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi. L’anomenat “salvador de l’euro” va demanar una acció més forta d’Europa davant el clima de desacceleració. El seu vicepresident, Luis de Guindos, apuntava als estats. Però a Espanya, l’elevat índex d’atur, la precarització estructural del treball, la pèrdua de drets, les retallades socials perpètues són secundàries o inexistents. I davant el 10-N, per l’alquímia del cabreig, el desconcert i la pèrdua de confiança en els candidats i els seus partits, ens situem en mar obert

CAIXA FORUM

Aquí una fotografia de Man Ray i una altra d’André Kertész. I la Dona cega de Paul Strand. Allà unes altres de Cartier-Bresson i de Brassaï. També n’hi ha d’Aleksandr Ródtxenko, del París de Robert Doisneau i de la Nova York de Robert Frank. No hi falten imatges icòniques de William Klein, els adolescents de Diane Arbus, els retrats de Lisette Model, el llançador de llambordes que Giles Caron va immortalitzar el Maig del 68 i la jove amb la flor davant els fusells que la càmera de Marc Riboud va convertir en símbol del pacifisme... Sembla el Passeig de la Fama de la fotografia de carrer. És l’exposició Càmera i ciutat, que es pot visitar al CaixaForum de Barcelona fins al 8 de març de l’any que ve.

La mostra és el primer fruit del conveni de col·laboració que la Fundació Bancària La Caixa i el Centre Pompidou de París van signar al juliol i que preveu l’organització de sis exposicions conjuntes fins al 2024. El Pompidou, que temps era temps va ser un referent per al CCCB, s’afegeix així a la llista d’institucions amb què treballa el CaixaForum i que inclou el Louvre, el Prado i el British. “És una de les presentacions més esperades de la temporada”, assegurava ahir Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària La Caixa, durant la presentació d’aquest “homenatge a la fotografia de carrer” que aplega 244 peces de 80 creadors, la majoria de la col·lecció del Pompidou. Tanmateix, l’homenatge va més enllà de l’antologia i dels grans èxits internacionals, perquè aporta una particularitat: insereix en el relat expositiu material d’arxius catalans i espanyols, com ara fotografies emblemàtiques de Carlos Pérez de Rozas, Agustí Centelles, Francesc Català-Roca, Joan Colom, Pilar Aymerich, Leopoldo Pomés i Anna Malagrida, entre d’altres. El diàleg l’ha establert el comissari de l’exposició, Florian Ebner, cap del departament de fotografia del Pompidou, amb la col·laboració de la doctora en història de l’art Marta Dahó, que ha assessorat en la selecció de les peces que provenen de les col·leccions catalanes i espanyoles.

El diàleg és especialment intens en els espais dedicats a la ciutat proletària i a la ciutat militant dels anys 30, on les fotografies de Cartier-Bresson i Ródtxenko es relacionen amb les de Gabriel Casas i Pérez de Rozas. Però també és eloqüent quan Ebner connecta els cossos al carrer de Klein i Colom. “Joan Colom és una mena d’escultor que mostra els cossos de la ciutat, que és el mateix que fa Klein però d’una manera més frontal”, diu Ebner. També hi ha diàlegs que evidencien ritmes històrics diferents: les protestes del 68 a París conviuen amb les fotografies de Manel Armengol sobre la violència policial a Barcelona i amb les de Tino Calabuig sobre l’enterrament dels advocats d’Atocha, dues sèries que documenten la Transició. Si l’exposició es fes a París o Nova York, es podria pensar que un dels objectius és incorporar els fotògrafs d’aquí en el cànon internacional, però el propòsit és més aviat homenatjar la fotografia de carrer seguint un fil històric, amb un arc moral que va de la fascinació per la modernitat tecnològica dels anys 20 -“les antenes de ràdio com a símbol de la utopia moderna”, diu Ebner- a la desconfiança tecnològica del segle XXI, i amb una ciutat vertical confrontada a una ciutat horitzontal i perifèrica que els fotògrafs fan visible.

Una història social i política

El recorregut de l’exposició recorda que la manera com els fotògrafs miren la ciutat no coincideix necessàriament amb la imatge que el poder (i el turisme) en vol projectar. Per això són tan potents els espais dedicats a la ciutat rebel i a la ciutat crítica. “L’exposició explica també una història social i política de la ciutat”, diu Ebner, que defensa Càmera i ciutat com un assaig “sobre la vida urbana”. És un assaig organitzat temàticament, però alhora un pèl esclau de la cronologia.

Dolors Bassa

“La presó és com tornar al segle XIX”, comenta Dolors Bassa -condemnada a 12 anys pel Suprem- rere el vidre de Puig de les Basses mentre explica com funciona la comunicació al locutori: ella parlarà pel telèfon i la sentirem a través de l’altaveu de l’intèrfon.

Com està?

Malgrat que m’havia preparat psicològicament, en el meu pronòstic mai havia considerat una condemna de dos dígits. Em va costar assumir-ho. Ara estic passant de nou a la quotidianitat de la presó. No hi estic bé, però he après a adaptar-me a les circumstàncies i a buscar el millor possible de cada moment.

Com l’hi van comunicar?

Van venir dues persones del Suprem, em van donar la sentència i em van dir: “ Firme aquí ”. Quan vaig veure 12 anys em va sortir: “ Hijos de puta”. Em van advertir que podien aixecar-me una acta. “Puede levantarme 50 actas si quiere”, els vaig respondre. La vaig firmar i després em vaig desmuntar. No hi havia ningú més, la vaig rebre sola. Més tard van arribar la meva germana Montse i el meu advocat.

Què és el que més l’ha fet empipar?

Em va indignar la desproporció de la pena. Pensàvem que seria d’entre 4 i 9 anys, però era brutal. En arribar al mòdul amb la resta de companyes, la meitat de les internes estaven plorant perquè ho havien vist als mitjans. De les 47 que som, només n’hi ha una que tingui una pena més alta, i hi ha delictes molt greus. Per exemple, una companya em deia, sense entendre-ho: “Nosaltres vam matar un home, el vam esquarterar i vam llençar el cos a un pou, i m’han condemnat a 8 anys! I a tu, per deixar votar, 12!”

Diu que podria pensar que el judici ha sigut en va.

Totes les proves de descàrrec que vam presentar és com si no les haguéssim presentat. Tinc la sensació que la sentència era el mateix que havia llegit a la instrucció, com si no s’hagués celebrat el judici. El relat de la Guàrdia Civil ha prevalgut per sobre de tot, fins i tot en coses que nosaltres donàvem per fet que havíem desmuntat. Vaig tenir i tinc la sensació de ser un cap de turc d’una venjança i un escarment col·lectius.

Com s’afronten 12 anys de presó?

Sobrevivint físicament i mentalment de la millor manera. M’he matriculat a un màster de la UOC per mantenir la ment activa i intento anar a activitats que m’aportin un creixement personal: ioga, reiki, gimnàs... També faig un taller de ràdio i una revista, i la resta del temps miro d’ocupar-me en temes de servei col·lectiu. Faig classes d’autoescola i de català, i ara hem muntat una comissió de participació per intentar arreglar algunes coses, perquè hi ha molt de masclisme a la presó.

Aquests dies hem viscut tot tipus de mobilitzacions i protestes. ¿Era la resposta que esperava?

Les Marxes per la Llibertat i les manifestacions m’han emocionat i m’han ajudat a recuperar-me del sotrac inicial. M’ha decebut que a nivell institucional no s’hagi estat a l’altura de les circumstàncies després de dos anys de poder-ho preparar i planificar.

¿Creu que s’havien d’haver evitat els aldarulls?

No m’han agradat gens. Però res és blanc ni és negre. Un sabotatge o cremar un contenidor no és terrorisme ni és violència, no podem entrar en el seu marc mental. Els joves han demostrat que ells tenen una altra manera de mobilitzar-se i no crec que s’hagin de criminalitzar les seves protestes. Aquí hi ha cinc joves detinguts pels aldarulls a Girona. A un el van detenir quan sortia d’un bar i no havia participat en cap manifestació, i un altre va venir amb tot de cops de porra a l’esquena. Per a mi, això sí que és violència.

La presidenta de l’ANC va afirmar que els aldarulls ajuden a visibilitar el conflicte. Hi està d’acord?

No, hi estic en contra. Sortir al diari per coses negatives no ajuden a visibilitzar el conflicte. S’ha de visibilitzar amb la no-violència.

Per què considera que les institucions no han estat a l’altura?

Perquè han tingut dos anys per preparar la resposta i elaborar una unitat estratègica. S’ha reaccionat tard. La primera setmana els joves feien una cosa, els partits una altra... Les discrepàncies es viuen molt malament a la presó, perquè no saps ben bé per què hi són.

Com valora l’actuació dels Mossos aquestes setmanes?

No s’ha de generalitzar quan es parla dels Mossos, però he vist imatges concretes que no m’han agradat. Això també s’ha de poder dir en democràcia, i s’ha de poder investigar i s’han de depurar responsabilitats, si cal.

¿Creu que Buch ha de plegar?

És un moment molt complicat per dimitir o fer plegar. ¿Qui hi poses, en el seu lloc? En molts moments ni el Govern ni el Parlament han estat a l’altura. La resposta a la sentència ha estat molt millor al carrer que a les institucions.

¿Forcadell i vostè senten que reben menys atenció que els presos?

I tant. Més que oblidades, hem estat més silenciades. El focus mediàtic sempre ha estat on hi havia els homes. I a nivell institucional passa el mateix. La presó és molt més dura per a nosaltres que estem soles. Sense menysprear que és molt dur estar privat de llibertat i lluny d’amistats i família, no és el mateix rebre la sentència junts que soles.

¿Els membres dels CDR empresonats i els manifestants detinguts pels aldarulls són presos polítics?

Sí, perquè si són a la presó és per la situació política que viu Catalunya. Dubto que haguessin investigat els membres dels CDR detinguts un any abans si no haguessin estat catalans i del moviment independentista. Tot fa pensar que, si és un tema polític, són presos polítics. I això no vol dir que siguin innocents, s’haurà de veure quan s’aixequi el secret de sumari. Però el que està clar és que un sabotatge no és terrorisme.

¿ERC va fer bé intentant investir Pedro Sánchez?

Què havia de fer si no? No era investir Pedro Sánchez, era no investir la dreta. Ara no l’investiria, perquè s’ha posicionat clarament al costat de la dreta. Però què havia de fer en aquells moments, ERC? Jo també l’hauria investit.

¿Entén que hi hagi persones decebudes pel canvi de discurs d’ERC?

ERC sempre ha mantingut el mateix ideari: aconseguir la independència. Qui digui que no és veritat que vingui aquí. A ERC s’han pres les decisions que s’han cregut convenients per obligar els partits estatals a negociar.

¿I a Catalunya, creu que hi haurà eleccions després del 10-N?

Això és potestat del president Torra. Només puc dir que en algunes ocasions he vist un Govern i un Parlament febles, esgotats, poc cohesionats i sense decisions clares, tot i que els temps són difícils per prendre decisions.

Com ha viscut des de la presó les diferències entre ERC i JxCat?

Des de la presó no es viuen bé les discrepàncies. Costa d’entendre que la tàctica sigui prioritària a l’estratègia. De vegades, el partidisme ha sobrevolat l’estratègia comuna de país, sobretot perquè hem estat molt de temps en campanya electoral.

Torra va dir que volia fer un nou referèndum. Què n’opina?

Crec que un referèndum continua sent el millor instrument, però el més important és com el fem. La millor manera és pactant, negociant i amb reconeixement internacional. Estic d’acord amb Torra, però el que no vaig entendre és com ho va fer palès. Em sembla que les propostes no es poden anunciar en un Parlament sense tenir el consens del seu govern, del seu grup parlamentari i dels que li donen suport.

¿Li va saber greu que la UGT no secundés la vaga del 18-O?

M’hauria agradat que la secundessin, perquè jo entenc que la sentència afecta el dret de protesta i de manifestació. També m’hauria agradat que CCOO hagués estat en una manifestació que demanava la llibertat. Però tampoc em va agradar que l’ANC demanés a la gent que s’afiliés a un determinat sindicat. ¿L’independentisme vol ser inclusiu? Doncs això vol dir transversalitat.

¿Manté relació amb la resta de presos i amb els exiliats?

Sí. Amb les que més, amb la Meritxell Borràs, amb qui vam estar juntes empresonades, i amb la Carme Forcadell ara. Però m’he escrit amb tots diverses vegades. També amb els exiliats, excepte amb Toni Comín i Clara Ponsatí, perquè no hem trobat un mitjancer per intercanviar-nos cartes.

¿I amb Carles Puigdemont?

També. Ens hem escrit diverses vegades, però no per parlar de política, sinó més de temes personals.