debacle

Albert Rivera no va dimitir ahir, però va admetre la derrota electoral “sense pal·liatius” que amenaça la continuïtat de la seva carrera política. El dirigent de Ciutadans va posar-se a disposició de l’executiva després d’una patacada històrica: poques formacions han perdut més del 82% dels escons en un termini tan breu al llarg de 42 anys de democràcia: de 57 el 28-A ha passat a 10. Ha perdut més de la meitat dels vots, i ha passat de quatre milions a un i mig. “Un líder polític ha d’assumir en primera persona no només els èxits sinó també el fracàs”, va dir en una compareixença breu, acompanyat per bona part de la cúpula del partit, en què va anunciar la convocatòria d’una executiva nacional urgent i extraordinària per avui a les 10 del matí, davant la qual està preparat per “assumir totes les decisions que calgui prendre”. També va anunciar la seva voluntat de convocar un “congrés extraordinari perquè els militants decideixin el futur del partit”.

I és que bona part de l’executiva de la formació es queda sense escó: José María Espejo-Saavedra, José Manuel Villegas, Fran Hervías, Juan Carlos Girauta, Joan Mesquida, Edmundo Bal, Miguel Ángel Gutiérrez i Melisa Rodríguez, a més del cap de llista per Tarragona, Sergio del Campo, són alguns dels que es queden fora del Congrés. Amb dos diputats, Cs és última força a la circumscripció de Barcelona, i només aconsegueix representació en quatre comunitats -Catalunya, el País Valencià, Madrid i Andalusia (on passa d’11 a 3)-. També perd els quatre senadors que va obtenir el 28-A: ara només té l’opció dels designats pel Parlament.

• 

Rivera condueix Ciutadans a una debacle sense precedents

El 28-A va obrir un període d’inconsistència en el partit, que va passar de vetar Pedro Sánchez a oferir-se al dirigent socialista. El resultat ha sigut la desorientació del votant, que ha optat per opcions més clares a dreta i esquerra. Ni la resposta a la sentència de l’1-O ni la reculada dels seus dirigents en campanya, que havien tornat a reivindicar-se com a partit liberal i centrista -tot i que donant pocs senyals de ser-ho i competint amb histrionisme pel to més dur contra Catalunya-, han servit per a la “remuntada” que els últims dies invocava Rivera davant l’angoixa dels seus, que en cada míting comentaven l’últim sondeig amb preocupació.

Ara tots els ulls miren cap a Rivera. Les cares de decepció que regnaven a la seu del partit a Madrid contrastaven amb els globus i la pancarta amb el lema “Rivera president” que decoraven les parets. El lideratge del català és molt fort, i malgrat el fracàs pot apostar per mantenir-se en el càrrec gràcies a una executiva afí i una estructura fortament vertical. Però tot i així ho té difícil. Aquest resultat el deixa sense capacitat d’influir en el futur govern espanyol. Hi tindrà un paper el grau de contestació interna que rebi. Ja durant la campanya algunes veus reclamaven una reflexió interna. S’hi podrien afegir, a més, els crítics que van abandonar el partit per l’escorament a la dreta -amb Toni Roldán o Francisco de la Torre com algunes de les baixes importants.

Precisament, en aquesta campanya els dirigents de Cs havien treballat per reconnectar amb les bases després d’uns mesos en què sectors tant de la militància com dels càrrecs locals havien expressat descontentament amb el gir ideològic i el poc espai per al debat intern a la formació. No hi ha hagut grans actes, sinó que el partit ha fet una aposta pels de petit format, i en l’únic gran acte, durant el tancament de campanya al Palau de Congressos de Barcelona, la sala no es va omplir. De fet, la convocatòria de més èxit de Cs es va fer fora del període de campanya, quan Rivera va reunir milers de persones a la plaça Sant Jaume i va convertir en un míting taronja la primera resposta unionista a la sentència del Procés. La concentració va servir per donar aire als càrrecs de Cs, que van iniciar la cursa cap al 10-N amb l’esperança que es produís una sorpresa gràcies a la indignació pels aldarulls. Però aquesta expectació també va decaure a mesura que passaven els dies, amb Vox inflat als sondejos i Santiago Abascal crescut als debats.

En canvi, Rivera va veure’s incapaç de competir amb l’extrema dreta en mà dura contra el Procés. També li van fer mal les crides al vot útil del PP, consolidat com a cap de l’oposició. El líder taronja no ha aconseguit treure’s de sobre l’etiqueta de partit de dreta ni seduir els votants de centre, que aquest cop han mirat cap als socialistes. La fi del veto a Sánchez en temps de descompte no va tenir l’efecte esperat i, de retruc, pot haver acabat desmobilitzant els seus votants més bel·ligerants amb el socialisme, que poden haver canviat la papereta per la de Vox per evitar haver d’entomar un pacte amb el PSOE. Ahir a la nit Cs va entrar en una fase d’abatiment, la primera des que va irrompre al Congrés. També va encetar un període d’inevitable reflexió interna que obliga Rivera a donar respostes als seus

divergencias

Fa just un any Angela Merkel assegurava davant el Parlament Europeu que la UE s’hauria de plantejar un dia tenir un “autèntic exèrcit europeu”. La cancellera alemanya s’apuntava així a les ambicions d’Emmanuel Macron, convençut que davant la inestabilitat trumpista Europa havia de poder defensar-se en solitari. Un any i uns quants desencantaments entre París i Berlín després, la idea d’una defensa continental es manté com el nou terreny de la integració europea que cal explorar si es vol construir aquesta visió d’una UE geoestratègica.

En unes declaracions al setmanari The Economist, Macron declara aquesta setmana la “mort cerebral de l’OTAN” i carrega contra la decisió dels EUA de retirar-se de Síria i contra la recent invasió turca del país. “Afrontem-ho. Compartim aliats a la regió, però no hi ha cap mena de coordinació en la presa de decisions estratègiques entre els EUA i els seus aliats de l’OTAN”, es lamenta el president francès, que reclama a la UE començar a pensar estratègicament com el “poder geopolític” que aspira a ser. Una vegada més, Alemanya diu que vol fer aquest pas endavant. La ministra de Defensa, Annegret Kramp-Karrenbauer, aspirant a succeir Merkel, demanava ahir “més coratge” en la defensa dels interessos estratègics i més pressupost militar -música celestial per a Mike Pompeo, el secretari d’Estat nord-americà, que avui visita Berlín-. La defensa europea s’ha convertit en el nou terreny per construir consensos franco-alemanys, sobretot retòrics, ja que estratègicament les visions de París i Berlín sobre temes clau com les relacions amb Rússia, la Xina o la futura ampliació de la UE continuen divergint.

Emmanuel Macron considera que Rússia és essencial per a la seguretat d’Europa i s’ha mostrat disposat a relaxar les sancions europees contra Moscou, una visió que no comparteix Merkel, menys condescendent amb Vladímir Putin. En un discurs pronunciat aquest estiu, el president francès va demanar una nova arquitectura de seguretat entre la UE i Rússia per deixar enrere els “malentesos de les últimes dècades”. En aquesta Europa que “s’estén des de Lisboa fins a Vladivostok -deia Macron-, Rússia és profundament europea”.

Amb els problemes de popularitat interna que té i la incapacitat d’arrossegar Merkel cap als seus ambiciosos plans de reforma de la zona euro, el president francès s’aferra al seu paper de lideratge internacional. Macron acaba de visitar la Xina acompanyat del comissari europeu, Phil Hogan, la ministra alemanya d’Educació i Investigació, Anja Karliczek, que representava Merkel, i empresaris alemanys. La bandera europea va presidir la foto oficial de la trobada del cap de l’Elisi amb Xi Jinping, i Macron es va permetre actuar en tot moment com a líder d’una delegació europea i no només francesa, per reforçar la idea d’unitat davant el gegant econòmic xinès. Macron intenta constantment reactivar un capital polític qüestionat, amb una Angela Merkel en retirada, absorta davant els seus problemes polítics interns i que ja ha decidit no presentar-se a les eleccions a la cancelleria del 2022. L’Europa geoestratègica de Macron i Von der Leyen no podrà ser global i coherent sense construir abans alguns consensos interns.

la precarietat

En un estat amb 3,18 milions d’aturats i una taxa de temporalitat del 26,8% -que es dispara al 70% entre els menors de 25 anys-, la campanya electoral passa de puntetes pel debat de la precarietat. I això que ha sigut habitual aquests dies sentir els líders polítics afirmar que qui paga el bloqueig són els treballadors i que sense un govern efectiu no es poden dur a terme mesures profundes per combatre la precarietat laboral i l’atur a Espanya. Tanmateix, el debat no ha estat mai en el focus, ni tan sols perquè PSOE i Unides Podem presumissin de la pujada del salari mínim a 900 euros mensuals aprovada l’any passat i que va beneficiar aproximadament 1,6 milions de ciutadans.

“S’ha parlat molt de Catalunya, molt més que dels problemes reals que tenim a tot Espanya”, lamenta María Trinidad Jiménez, coordinadora de l’entitat en defensa de cambreres d’hotel -les autodenominades kellys - a Màlaga. Carrega contra la reforma laboral que va fer el govern del PP perquè potencia la subcontractació de serveis, l’enemic número u de les cambreres. Ella, per sort, està contractada directament per l’hotel on treballa de forma indefinida. Tot i això, ha de lluitar contra abusos de l’empresa i dels clients. Ara lliura una guerra per aconseguir que l’empresa li reconegui, tal com fa la llei, la lesió que té al cúbit com a malaltia professional.

En el cas de les cambreres subcontractades el panorama és pitjor, perquè responen al conveni d’una empresa multiservei i no al d’hostaleria. Això fa que moltes vegades cobrin el salari mínim i que en ocasions les facin treballar fins a deu hores tot i tenir contractes de mitja jornada o de sis hores. “Et diuen que has de netejar 25 habitacions d’hotel per dia, o sigui, més de 4 per hora si tens un contracte de 6 hores, i si no hi arribes o una habitació té el cartell de No molestar, els hi deus aquelles habitacions. Això és il·legal, perquè només es pot contractar per hores i no per aquesta càrrega excessiva”, explica l’Inma, també cambrera d’hotel a Málaga. Ella s’ha plantat, però encara té companyes que pateixen aquesta mena d’abusos. En els casos en què les treballadores arriben a obrir processos legals per denunciar aquestes il·legalitats, moltes vegades l’empresa ho acaba tancant amb petits augments de salari.

La trampa del conveni afecta també treballadors de plataformes digitals com els de Freenow, que mouen cotxes elèctrics amb poca bateria als punts de càrrega cobrant el salari mínim “quan haurien d’aplicar el conveni de lloguer de cotxes amb conductor, amb un sou de 1.300 euros”, explica Rubén Ranz, que assessora treballadors precaris de plataformes digitals des d’UGT. Segons explica Juanjo Lavergne, de Riders x Derechos, en aquestes plataformes els falsos autònoms poden arribar a necessitar “més de 10 hores de feina per arribar a un salari mínim”.

Però la falta de resposta dels partits no ha fet rebaixar l’interès d’aquests col·lectius per la política. Al contrari. “Des que estem organitzades ens fixem molt més en política i en qui diu què sobre el que ens afecta, i ho movem pels grups de WhatsApp amb altres treballadores”, explica María Trinidad.

Programes electorals

Tot i que no apareix en els mítings i els actes de campanya, el debat sobre la precarietat sí que ha arribat als programes electorals dels partits. El PSOE, com Unides Podem, planteja l’augment del salari mínim fins als 1.200 euros. Sánchez parla de “derogar els aspectes més lesius de la reforma laboral” i promet un nou estatut dels treballadors. Podem és més concret i demana que es deroguin per complet les reformes laborals del 2012 i el 2010, així com prohibir els contractes temporals de menys d’un mes i el frau de la concatenació de contractes. El PP torna a parlar de “flexibilitzar” el mercat de treball, però reclama “mecanismes que penalitzin la contractació temporal injustificada”. Cs proposa que tots els contractes siguin indefinits tret dels de substitució, un reforç de la “seguretat jurídica” en les feines de l’economia digital i un pla de xoc contra el frau laboral.

pablo iglesias

Quines possibilitats reals hi ha d’un govern d’esquerres a Espanya quan vostè i Pedro Sánchez s’estan tirant els plats pel cap cada dia?

És evident que Sánchez està buscant els vots de la dreta, d’aquí els seus missatges sobre Catalunya, gairebé competint amb l’extrema dreta, que demani a Casado que li aixequi el cordó sanitari, i que vulgui nomenar Nadia Calviño com a vicepresidenta econòmica. Aquesta és la voluntat del PSOE. Com es pot evitar? Bàsicament si nosaltres som forts. Si som forts el 10-N serà molt difícil per al PSOE vendre un acord amb la dreta.

¿Pensa que llavors Sánchez tiraria enrere les mesures que ha proposat sobre Catalunya?

Sánchez no entén de principis, només de correlació de forces. Per al 28-A va fer una campanya d’esquerres, però ara algú l’ha convençut que havia de girar a la dreta per menjar-se Cs i que això gairebé li donaria la majoria absoluta perquè nosaltres ens enfonsaríem. Però si el 10-N nosaltres som forts, Pedro Sánchez s’adaptarà a les circumstàncies, i nosaltres som aquí per ser govern. He dit moltes vegades sobre els presos que Pedro Sánchez mai renunciarà a la prerrogativa de l’indult si políticament li pot donar beneficis.

¿L’entrada d’Unides Podem al govern tornarà a ser una condició sine qua non ?

És imprescindible si els ciutadans no donen cap majoria absoluta. A Catalunya ningú entendria que ERC o JxCat governessin en solitari, ho fan en coalició, i tirant-se els plats pel cap de manera més o menys elegant. És el que passa a Europa, i és inacceptable que algú que no té majoria absoluta vulgui acaparar tot el poder.

L’altra vegada vostè va dir que el referèndum no seria una línia vermella. ¿Les dues taules de negociació que proposen sí que ho seran?

És que és de calaix. Hem plantejat que cal asseure’s a dialogar i trobar una solució democràtica, que passi per trobar un nucli comú denominador que protegeixi l’autogovern. Crec que cap govern de l’Estat pot renunciar al diàleg com a via per resoldre el conflicte. En un context, a més, en què crec que és evident la renúncia pràctica a l’unilateralisme per part de l’independentisme.

Quina proposta portarien vostès a aquestes taules?

La clau és un acord. Estem sentint gent que parla d’il·legalitzar partits pel fet de ser independentistes. Estem arribant a un punt en què es pot ser d’extrema dreta i exaltar la División Azul i no passa res. Però si ets del PNB et poden il·legalitzar. Per això crec que el més assenyat seria apostar per un encaix de Catalunya que blindés l’autonomia, l’escola catalana, que permetés aprofundir en l’autogovern i que d’alguna manera reconegués, per vies federals o confederals, una realitat plurinacional que és pròpia del nostre estat.

¿El va sorprendre la sentència?

D’entrada no hi ha condemna per rebel·lió, de manera que tot el discurs que s’havia construït sobre l’1-O com a cop d’estat s’ensorra. Es canvia un tipus penal per un altre de menor entitat, el de sedició, que en alguns països no existeix, però les penes són altes. Quan Jordi Cuixart reconeix que l’1-O és un exercici de desobediència massiva estava reconeixent una cosa evident, que pot tenir una sanció administrativa o civil, però la desproporció és evident. Barrionuevo i Vera [ministre de l’Interior i secretari d’estat de seguretat els anys 80] van ser condemnats a 10 anys i els van indultar als dos mesos. La justícia no és igual per a tothom. Els presos polítics catalans porten dos anys empresonats.

¿L’ha sorprès la virulència de la reacció a la sentència?

A mi i a molts catalans. Una de les característics del moviment independentista era el caràcter pacífic, que és una de les claus del seu èxit com a fenomen interclassista i transversal. Crec que les imatges de disturbis han molestat molts independentistes. A partir d’aquí, dir que el problema català és d’ordre públic és una enorme irresponsabilitat.

¿Com valora l’actuació policial?

No ha sigut bonic veure com Amnistia Internacional denunciava pràctiques que s’allunyaven dels seus protocols d’actuació.

¿A què atribueix vostè la pujada de l’extrema dreta?

Hi ha dues grans causes. Primer, si em permeteu ser irònic, l’enorme perícia de Sánchez a l’hora de fer coincidir la repetició electoral amb la sentència, pensant-se que això el beneficiaria a ell i no a l’extrema dreta. Això passarà als annals dels grans errors polítics de Sánchez. El segon motiu és una realitat mediàtica que impulsa tots els temes que interessen l’extrema dreta: la immigració com a problema, comparar Catalunya amb el terrorisme d’ETA... I també és el resultat de la imprudència de Cs i el PP, que van descobrir que dir barbaritats sobre Catalunya donava molts vots. El problema és que ara no poden competir amb Vox, malgrat que ho intenten, en dir barbaritats.

Hi ha la sensació que la investidura fallida va deixar molt tocada la seva relació amb Sánchez...

Mai hem tingut una mala relació. És veritat que Sánchez és un tipus fred, però la relació sempre ha sigut cordial. S’ha construït el mite que Sánchez i Iglesias no se suporten, però no és veritat. Sempre ens hem dit les coses sense aixecar la veu. Hi tinc la mateixa relació ara que quan vam signar junts els pressupostos.

Si finalment hi ha una entesa entre el PSOE i el PP, ¿vostè se sentirà culpable per no haver acceptar l’oferta de ministeris que li van fer?

En realitat la vam acceptar. Simplement vam demanar que s’hi afegissin les polítiques actives d’ocupació.

Això no és acceptar l’oferta.

Quan qui m’ho proposa és José Luis Rodríguez Zapatero...

O sigui, que si li fessin la mateixa oferta la tornaria a rebutjar?

Home, m’agradaria sentir a Aragonès si li proposen gestionar el 5% del pressupost. Hi ha d’haver proporcionalitat. Si hi hagués hagut voluntat hauríem tingut tot el mes d’agost per acostar posicions. Estic segur que si hagués dit que sí m’haurien trucat amb alguna excusa.

¿Tornarà vostè a visitar els presos polítics catalans?

Esclar, això forma part de la normalitat política. Perquè, a més a més, si el líder d’un partit polític és a la presó i jo hi vull parlar, bé que hi hauré d’anar, no? Faria exactament el mateix amb Pablo Casado.

la pocio

Ho diré d’entrada i sense embuts, ni que sigui a risc de guanyar-me unes quantes “amistats” més: en les reaccions i respostes a la sentència del Tribunal Suprem coneguda el passat dia 14 i en les seves conseqüències immediates, hi ha hagut més lucidesa i més sentit polític dins els murs de Lledoners, de Puig de les Basses i de Mas d’Enric que no pas fora d’aquells recintes. Mentre la presidenta Carme Forcadell confessava no haver plorat en conèixer la seva condemna a 11 anys i 6 mesos de presó, però sí en veure les imatges dels aldarulls pels carrers de Barcelona, la número u de l’ANC, la professora Elisenda Paluzie, deia que els incidents violents “fan visible el conflicte”. La consellera Dolors Bassa, amb 12 anys de condemna al damunt, li ha replicat molt millor que no ho podria fer jo: “Sortir al diari per coses negatives no ajuda a visibilitzar el conflicte. S’ha de visibilitzar amb la no-violència”.

Tanmateix, si la dirigència independentista pot decebre de moltes maneres (amb els heroismes de saló, amb els legitimismes portats fins a la caricatura, amb la confusió entre unitat i unanimisme, amb l’equívoc entre fer agitació i fer política, etcètera), la causa de la independència catalana segueix tenint una arma secreta, una poció màgica capaç de vèncer totes les decepcions, de superar tots els desànims, de tapar totes les esquerdes i cicatritzar totes les ferides: si estiguéssim de broma, podríem etiquetar el prodigiós elixir com a espanyolina; sent seriosos, el descriurem com l’actitud profunda del sistema, del règim polític, mediàtic, institucional i cultural espanyol envers les aspiracions d’almenys la meitat dels ciutadans de Catalunya.

Que aquesta actitud fos de rebuig, d’hostilitat política a la pretensió secessionista catalana, seria normal, i democràticament impecable. També davant el referèndum escocès de 2014, i del que es pugui celebrar en un futur proper, el govern de Londres i els partits d’àmbit britànic van fer i faran campanya pel no a la independència, van subratllar i subratllaran els desavantatges d’una Escòcia separada del Regne Unit, van furgar –i ho tornaran a fer, si cal– en les pors i les incerteses d’una part dels electors escocesos respecte del seu futur col·lectiu. Aquest joc pot ser més net o més brut, més transparent o més subterrani, però cal entendre que un estat del segle XXI no contemplarà de braços plegats la possibilitat que una part del seu territori se’n divorciï. El mateix capteniment va tenir Ottawa en relació als referèndums de 1980 i 1995 sobre la independència del Quebec.

Pràcticament sense matisos, Ciutadans, el Partit Popular i Vox consideren les quatre dècades d’autonomia una sèrie d'actes de lesa pàtria espanyola

L’actitud present dels poders espanyols enfront de l’independentisme català és d’una altra naturalesa, que no pot ser qualificada sinó de fòbica. D’odi, ara que el concepte s’ha banalitzat tant fins i tot en seu judicial. Examinem-ho amb calma.

Pràcticament sense matisos, Ciutadans, el Partit Popular i Vox consideren les quatre dècades d’autonomia –dins del marc constitucional, of course–, la creació i el desplegament dels Mossos d’Esquadra i de la Radiotelevisió de la Generalitat, la immersió lingüística o l’exercici de les altres competències en ensenyament com una sèrie d’actes de lesa pàtria espanyola, d’alta traïció, que cal revertir amb plantejaments propis del 1939. Uns, els “radicals”, ho formulen de manera oberta i explícita: proclamar l’estat de setge, il·legalitzar els partits independentistes, liquidar l’autonomia, empresonar el president Torra...; altres, els “moderats”, ho reclamen de forma implícita: activar de nou l’article 155, però ara de manera extensiva i il·limitada en el temps. En fi, els socialistes adverteixen que estan disposats a fer-ho, no fos cas que els titllessin de poc patriotes...

I bé, posar fora de la llei les idees polítiques de dos o tres milions de suposats compatriotes; intensificar les detencions, les extradicions, els empresonaments preventius; considerar insignificants unes condemnes que totalitzen cent anys de presó, i voler-les el doble o el triple de llargues; tot això, ¿no és un programa d’odi? ¿Doncs què és, una declaració d’amor fratern? Quan l’altre dia Alejo Vidal-Quadras –ja se sap que, al voltant de l’1 de novembre, els morts surten de llurs tombes convertits en fantasmes– afirmà que “Catalunya no és una nació sense estat, sinó una regió on no hi ha prou psiquiatres”, i urgí a intervenir l’autonomia, “una mesura traumàtica i dràstica, però indefugible”, ¿no estava formulant un missatge d’odi, menyspreu i discriminació contra un col·lectiu definit exclusivament per les seves idees polítiques?

Sí, hi ha motius per a la decepció, per a la fatiga, per a la impaciència, per al desconcert, per a tots els sentiments d’aquesta mena que vostès vulguin. En cas de creure-s’hi vulnerables, donin un cop d’ull a qualsevol dels diaris o de les televisions que es dirigeixen des de Madrid. Després, triïn la papereta sobiranista del seu gust i, quan diumenge que ve la dipositin a l’urna, pensin en Vidal-Quadras, en Abascal, en Rivera, en Cayetana, en Casado o en Marchena.

el blat

Es deia Hetpet i era una alta funcionària que es va moure pels passadissos de la cort faraònica durant la cinquena dinastia de l'Imperi Antic o Alt Imperi (2498-2345 aC). La seva existència no es coneixia fins a l'octubre passat, quan es va començar a desenterrar la tomba que aquest dissabte ha donat a conèixer una missió d'arqueòlegs egipcis. Es tracta d'un espai farcit de pintures murals acolorides i a tocar de les piràmides de Guiza, al sud-oest del Caire.

La descoberta de la tomba d'Hetpet ha atret l'atenció d'arqueòlegs i historiadors d'arreu del món, i no només perquè la funcionària no formava part de la família reial. Tot i que no es tracta de la primera vegada que troben un sepulcre d'aquestes característiques a Egipte, l'equip arqueològic n'ha destacat la importància perquè, en l'època dels faraons, les dones eren enterrades a la mateixa tomba del seu marit exceptuant les que formaven part de la família reial.

• 

Una de les pintures murals de dins la tomba d'Hetpet / KHALED ELFIQI / EFE

"La idea d'un sepulcre d'una dona que no està enterrada a la tomba del seu marit no és freqüent a l'Egipte faraònic. Només les princeses de la família governant tenien les seves pròpies tombes", afirma el supervisor de les excavacions de l'equip egipci, Hasan Ramadan. El misteri no només envolta els motius pels quals Hetpet va ser enterrada sola, sinó també la mateixa existència de la funcionària, de la qual se sap ben poca cosa.

Entre les hipòtesis sobre qui era aquesta funcionària, hi ha la que diu que podria ser una sacerdotessa important o bé una dona vinculada a les feines agràries. Tenint en compte la rellevància de la tomba i el lloc on és, però, Hetpet havia de tenir algun càrrec més enllà de viure de la pagesia i havia de servir a la cort. I si bé la tomba està extensament decorada amb pintures en bon estat de conservació, els murals desxifren pocs detalls de la vida de la funcionària. En alguns fragments se la pot veure caçant, pescant i rebent ofrenes dels seus fills.  Els murals també mostren altres aspectes de la vida de l'Egipte faraònic de fa uns 4.000 anys. Una de les escenes més singulars la protagonitzen dos micos, que en aquella època es consideraven mascotes, recollint fruites i ballant davant d'una orquestra. 

l'any 2011

Oriol Junqueras va agafar la direcció d’ERC la tardor del 2011 amb l’objectiu de reimpulsar un partit que, fruit dels mals resultats electorals i de les guerres fratricides, passava per un dels seus pitjors moments en democràcia. Des del començament, l’aleshores alcalde de Sant Vicenç dels Horts va abraçar els independents -els candidats sense carnet del partit- per renovar de dalt a baix les llistes. Ell mateix havia començat a col·laborar amb els republicans com a independent, tant al Parlament Europeu com a l’ajuntament del seu poble. El cas més paradigmàtic aquella mateixa tardor va ser el de Barcelona. Junqueras es va implicar en primera persona perquè Alfred Bosch, independent, derrotés l’ex secretari general de la formació Joan Ridao en les primàries per a les eleccions generals que se celebrarien a finals d’any.

Però, acabat d’arribar a la direcció, el nou president no tenia encara la influència que té vuit anys després. Malgrat les evidents diferències estratègiques que avui els separen, Junqueras va apostar aquell 2011 perquè el vicepresident d’Òmnium, membre del secretariat de l’ANC i militant de Reagrupament -una escissió d’Esquerra-, Quim Torra, encapçalés la candidatura dels republicans per Girona.

La federació gironina d’Esquerra no s’ho va prendre gens bé i va tirar pel dret nomenant l’exalcaldessa de Ripoll Teresa Jordà -ara consellera d’Agricultura- com a candidata, malgrat els acords a què hagués arribat Junqueras amb Reagrupament, dirigit per l’exconseller republicà Joan Carretero.

No és l’única vegada que Junqueras ha intentat fitxar Torra. Ja des de la presó, va intentar que s’incorporés a les llistes d’ERC en les eleccions catalanes del 21 de desembre del 2017, tal com revela el llibre Tota la veritat (Ara Llibres). No se’n va sortir, però ja no tenia res a veure amb les reticències internes: Carles Puigdemont li va guanyar la partida a Junqueras situant-lo com a número 11 de JxCat. I d’allà, a la presidència de la Generalitat.