Ucraïna

A Ucraïna no està passant res que no se sabés que passaria. Durant la signatura dels acords de Minsk s’albiraven esclats bèl·lics com els de fa unes setmanes a Màrinka. A Minsk es va acordar -sense que quedés escrit enlloc- congelar el conflicte, però a tan baixa intensitat que tothom donava per fet que qualsevol escalfament conjuntural podria provocar un desglaç controlable. O potser també un mullader imprevisible. I això dependria tant de l’impacte que Vladímir Putin hi apliqués com dels ritmes de frenada un cop fets els avisos al govern de Kíev, a la Unió Eurpea i a l’OTAN. ¿I què hauria mogut Putin a provocar l’esclat de Màrinka? D’entrada jo diria que el termòmetre. A Rússia se sap que durant l’hivern es fortifiquen posicions i l’estiu convida a fer avenços estratègics. I és el que ha començat a passar al Donbass. També cal no perdre de vista que els trets a Màrinka han sigut simultanis a l’entrada en vigor de la llei russa que veta les ONG estrangeres i les qualifica d’“indesitjables”, alhora que es publicaven les llistes de personalitats occidentals “no grates” a Moscou, com a resposta als noms russos vetats per Washington i Brussel·les. Una simultaneïtat pròpia de marcs mentals estratègics.

Putin anirà movent peces en el tauler d’escacs que per a ell és l’Europa Oriental i Ucraïna procurant que cap jugada se li escapi de les mans com li va passar el febrer del 2014 quan el president ucraïnès, Ianukóvitx, va haver de fugir. Putin també té una data al cap, que és el 2018, l’any que Rússia organitza el Mundial de futbol, un esdeveniment que, com el Jocs Olímpics de Sotxi, anuncia un màrqueting envoltat de conats armats i/o d’iniciatives diplomàtiques d’intensitat diversa.

I mentrestant a l’est d’Ucraïna pren forma una cosa semblant a un nou ens polític-territorial, mig estat fantasma mig protectorat rus, amb imaginari propi. Els llibres d’història que es reparteixen a les escoles de Donetsk i de Lugansk menystenen els efectes del Holodomor -la fam provocada per Stalin, que va matar més de dos milions de persones- i neguen que fos un genocidi. Alhora, s’acusa el nacionalisme ucraïnès de silenciar la complicitat amb el nazisme i de destacar tot allò que serveixi per allunyar i separar Ucraïna i Rússia. La malfiança dels russòfons s’alimenta també d’actes desafortunats de Kíev com ara nomenar el dirigent de l’extrema dreta Dmitro Iàroix conseller de l’estat major, i l’expresident georgià Mikhaïl Saakaixvili -enemic declarat de Putin- governador d’Odessa. Fets gens apaivagadors, que empenyen els administradors governamentals al Donbass -que viuen el dia a dia del camp de batalla- a advertir que la guerra durarà i que calen diners.

De moment Brussel·les ha concedit a Ucraïna un crèdit-rescat que no arriba als 2.000 milions d’euros. Una operació que intenta completar iniciatives com la de l’Agència de Modernització d’Ucraïna, que aplega diversos oligarques coordinats i beneïts intel·lectualment pel pensador francès Bernard-Henri Lévy. La discussió de fons, però, continua sent si l’OTAN hauria de transferir o no armes a Ucraïna si finalment els acords de Minsk quedessin en no res. I és que les perspectives no són gens amables: ara mateix res garanteix poder desplegar el pla polític que preveu la concessió d’autonomia al Donbass, ni la convocatòria d’eleccions municipals a tot el territori ucraïnès, incloent-hi l’est russòfon. De moment, els Kalàixnikovs s’imposen a les urnes

Where is Europe?

Explica el Bassas des de Luxemburg, on s'han "revoltat" l'eurocambra contra el pacte comercial amb EEUU que lliberals i conservadors fan servir l'arbitratge com excusa per que no volen cap pacte.Els extrems esquerra i dreta expliquen millor tot el que hi podem perdre mes que guanyar. Tremosa també explica que no es tocaria res de l 'estat del benestar, que es creixement i que ja fa mes d'un segle que negociem amb els americans. I l'acord no seria fins el 2017, perquè molts d'ells no saben ni a on som. Estrasburg veu entrar per la porta del pacte comercial, la desregularitzacio. Ells que  tenen milers d'advocats, arbitres i mes ideologies que tècniques. La posicio comuna es molt difícil encara a Europa en front EEUU.  Els socialistes reclamen tribunals privats i el mateix Schultz, no es va presentar a presidir la sessió. On era? i Europa, on va?

el ronyo

El 23 de juliol del 1965 a la matinada es va produir un miracle a l’Hospital Clínic de Barcelona. Contra pronòstic, i amb l’oposició majoritària de la classe mèdica, l’uròleg Josep Maria Gil-Vernet Vila i l’internista i nefròleg Antoni Caralps Riera van aconseguir, amb èxit -el detall és important-, el primer trasplantament de ronyó a Catalunya, i a l’Estat. Aquesta fita va obrir la porta per fer els trasplantaments de pàncrees, testicle, fetge i cor, i convertiria Barcelona en capital mundial dels trasplantaments. Avui aquests dos metges reben per primer cop un reconeixement públic, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, amb la presència del president Artur Mas.

La reconstrucció d’aquell moment és de pel·lícula, amb retocs tragicòmics, i es remunta al 1963, amb una trucada providencial de Caralps. A instància del doctor Alsina, i després que els uròlegs enquestats l’haguessin engegat a dida, Caralps va aixecar el telèfon del Clínic i va demanar pel doctor Gil-Vernet, que treballava a la clínica Sant Josep. “Doctor, ¿s’atreviria a fer un trasplantament de ronyó?” Gil-Vernet va respondre: “Ara baixo”. Una resposta genial. “Gil-Vernet es pensava que anàvem a fer-ho en aquell moment”, explica Caralps. Encara tardarien dos anys i no va ser pas un camí de roses.

Barcelona no era la ciutat adequada per als trasplantaments: les condicions al Clínic tampoc eren les millors, aconseguir microscopis suposava una odissea i, per fer-nos-en una idea, les sales quirúrgiques estaven proveïdes d’una pala matamosques. Malgrat tot, van crear un equip sòlid, amb infermeres especialment motivades, encapçalades per Núria Codo i Marisa Llorca, i on hi havia un grup de metges il·lusionats com Joan Fíguls, J.M. Garcia i Jordi Andreu. No tenien cap ajuda institucional i es van passar dos anys assajant amb gossos al Zoo de Barcelona, sense cobrar, òbviament.

Treballaven de nit, fins a les cinc o les sis de la matinada, i sovint dissabtes i diumenges. “El problema principal -explica Caralps- era la conservació dels òrgans”. Practicaven tècniques d’extracció i d’implantació de ronyó, perfeccionaven l’anestèsia -doctor Tornos- i la microcirurgia vascular. Al Zoo, amb la col·laboració imprescindible del veterinari Miquel Luera, va néixer la cirurgia renal extracorpòria, un de tants conceptes introduïts per Gil-Vernet. “Un geni”, assegura Caralps del seu col·lega, l’inventor de la tècnica de Barcelona : aprofitar l’urèter del receptor del ronyó per evitar el reflux urinari.

L’ocasió es va presentar el 22 de juliol a la nit: el ronyó procedent d’un mort en accident de trànsit, i la segona part d’una pel·lícula que recorda Berlanga. “El diagnòstic de mort cerebral -explica Caralps- era desconegut, els jutges no l’acceptaven i encara menys els forenses”. Però el miracle es va produir. L’extracció es va fer al servei d’urgències del Clínic, gràcies a l’ajuda del doctor Torner, i el ronyó es va traslladar corrents al modest i primitiu quiròfan del servei d’urologia, on hi havia, cal recordar-ho, una pala matamosques. La resta és història: “Allí mateix , en aquell quiròfan, la pacient va començar a orinar”. Un instant que resumeix de manera magistral el doctor Caralps: “No hi ha paraules per descriure la sensació d’haver vençut la mort”.

L’endemà el Tele/eXpres va titular: “ Robo de riñones en el Clínico ”. Gil-Vernet va haver d’afrontar un judici per apropiació indeguda d’òrgans, que al final va ser arxivat. I un il·lustre acadèmic havia arribat a pronunciar una conferència titulada El trasplante renal, una utopía. Encara avui resulta incomprensible que a la placa del Clínic que commemora la proesa no hi constin ni Gil-Vernet ni Caralps, sinó uns altres metges. No s’entén. És cert que l’episodi va crear un bon problema al centre: va elevar el nivell mèdic, fins al punt de convertir Barcelona en referent, no tan sols de trasplantament de ronyó, sinó també de pàncrees (Gil-Vernet i Fernández-Cruz), fetge (Eduard Jaurrieta i Carles Margarit) i el de cor com a colofó (Caralps) el 1984. L’impacte d’aquell primer trasplantament va desenvolupar noms com l’immunòleg Jordi Vives, i el doctor Albert Brulles i la doctora Viedma.

Avui a les 19 hores, a la sala Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, se celebrarà un acte obert al públic als doctors Gil-Vernet i Caralps. Estarà presidit pel president Artur Mas, l’alcalde de Barcelona en funcions, Xavier Trias, i el conseller de Salut, Boi Ruiz. Es tracta d’un acte que ret homenatge als pioners i reconstruirà el miracle que es va iniciar amb la famosa trucada i la genial resposta de Gil-Vernet: “Ara baixo”.

Antoni Caralps i Riera.- Nascut a Barcelona el 1934 i llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1957, es va especialitzar en nefrologia a l’Hospital Necker de París i va organitzar el primer dispensari específic de nefrologia a l’Estat, a l’Hospital Clínic de la UB, sota el servei d’Agustí Pedro Pons, el 1963. Va ser cap de servei de nefrologia de la Vall d’Hebron fins al 1974, i va crear amb Gil-Vernet la primera unitat de trasplantament renal l’any 1964, al Clínic. És autor i coautor de més de 150 treballs en revistes, llibres i monografies, com Llibre de text de nefrologia (1994).

Josep Maria Gil-Vernet i Vila.-Nascut també a Barcelona el 1922, es va llicenciar en medicina a Barcelona i es va doctorar a Madrid el 1951. Especialista en urologia, va ser cap de serveis d’urologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i el 1972 va ser nomenat catedràtic. A banda del primer trasplantament de ronyó, també va fer el primer trasplantament de testicle humà el 1978, amb el doctor Laureano Fernández-Cruz. També va fer simultàniament el primer de pàncrees i ronyó, i és responsable de nombroses innovacions de la tècnica quirúrgica.

acceptacio de la MAT

Us heu preguntat mai què passa darrere d’un endoll cada cop que hi connectem el carregador del mòbil? Red Eléctrica de España (REE) vol que ho sapiguem, perquè en siguem conscients i gastem menys, però també perquè entenguem que la seguretat de subministrament elèctric té uns peatges que s’han d’acceptar. I si ho comencem a entendre de joves, millor. Per aquest motiu des del 2010 tenen una exposició itinerant anomenada Una autopista darrere l’endollque intenta explicar de manera molt pedagògica com funciona el sistema elèctric espanyol, i està pensada, sobretot, per a alumnes de secundària. Aquesta exposició ja ha passat per Granada, Logronyo, Valladolid, Las Palmas, Sevilla i Mèrida, i ara ha arribat a Terrassa, concretament al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, on s’estarà fins al novembre d’aquest any.

REE és una de les empreses més grans de l’Estat -privada, però amb una important participació pública-, i té el monopoli de les infraestructures de transport d’energia. En els últims temps s’ha trobat amb molts entrebancs per construir les seves torres i subestacions: oposició de veïns i d’ecologistes, i enganxades amb la teranyina burocràtica dels ajuntaments. Fins fa un temps REE feia servir el comodí de la declaració d’interès públic que li signava el govern espanyol de torn per expropiar aquells amb qui no arribava a cap acord. Es va guanyar molta mala fama, i per això ha decidit canviar d’estratègia. Més diàleg i més esperit didàctic. Com el que es vol aconseguir amb aquesta exposició, encara que tingui alguns punts febles.

Lluís Pinós, delegat de REE a Catalunya, ens hi va fer una visita guiada: “Es tracta d’una combinació de divulgació i conscienciació per fer entendre que s’han de fer moltes coses perquè tinguis llum a casa. L’objectiu és explicar que darrere de l’endoll no hi ha una paret buida”. L’exposició comença pel principi -i no és una obvietat-, és a dir, explicant el principi físic de l’electricitat, i com es genera: hidràulica, eòlica, cicles combinats, nuclears... Una de les mancances és precisament que no recorda els avantatges i desavantatges de cada font d’energia, com la nuclear. “No podem obrir tots els debats, no entrem en aquest tema, com a REE gestionem l’energia que tenim i prou”, es defensa Pinós.

Un mapa mostra en quins punts de l’Estat es produeixen tots aquests tipus diferents d’energia, i molts estan concentrats al nord. Ergo, com que la generació no coincideix amb la demanda, cal construir grans xarxes de transport. L’exposició tampoc explica, com defensen algunes persones, que també hi hauria la possibilitat de generar energia de manera més pròxima, més emmallada al territori, per evitar aquestes grans autopistes.

L’exposició està plena de jocs interactius i petits experiments, un dels quals vol demostrar que, per transportar energia, el millor és l’alta tensió, perquè se’n perd menys pel camí. És a dir, per això és important la molt alta tensió (MAT). A poc a poc anem arribant al nucli ideològic de la mostra. Un altre mapa mostra totes les línies de MAT a Espanya i Catalunya, i fa un zoom a l’àrea metropolitana. “Ho veus, aquí no arriba prou xarxa de molt alta tensió”, ens recorda el delegat de REE. L’ombra de la MAT per Collserola plana per la sala, però no s’explicita. Segur que a Lluís Pinós li encantaria convidar l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, gran opositora que la MAT passi pel seu municipi, a fer un volt per l’exposició.

el g-7 i Ucrania

Occident no vol transigir en el conflicte a Ucraïna i la pressió cap a Rússia va augmentar ahir amb les paraules del president dels Estats Units, Barack Obama, i dels líders europeus que es van reunir en la cimera del G-7 que té lloc al luxós castell d’Elmau, als peus dels Alps bavaresos.

Obama va assenyalar sense embuts que el G-7 ha de plantar cara amb unitat a l’“agressió russa a Ucraïna”. Les sancions contra Moscou han de mantenir-se, segons van declarar a l’uníson Washington i Berlín, fins que Rússia compleixi l’acord de pau signat a Minsk i respecti la plena sobirania d’Ucraïna. En això estan plenament d’acord Barack Obama i la cancellera Angela Merkel, amfitriona de la cimera que conclourà avui al sud d’Alemanya.

Un retorn de Rússia al grup del G-7 -per convertir-se de nou en el G-8- no és ara per ara possible, segons va insistir la cap del govern alemany. “Hi ha una barrera que difícilment es pot superar”, va analitzar Merkel, mentre destacava que tots els estats membres del G-7 (Alemanya, els Estats Units, França, la Gran Bretanya, el Canadà, el Japó i Itàlia) subratllen la importància de compartir valors conjunts.

El primer ministre britànic, David Cameron, pel que fa al tema de les sancions a Rússia, va concloure: “Hem d’estar segurs que Europa es manté unida”. Unida i ferma. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va descartar ahir una rebaixa de les represàlies en vigor contra Rússia. “Si algú vol començar un debat sobre canvis en el règim de sancions, llavors seria sobre l’enduriment de les sancions”, va remarcar Tusk just abans de l’inici de la cimera del G-7.

Des del 2014 els països més industrialitzats es tornen a reunir en el format de G-7, ja que la Rússia de Vladímir Putin va quedar fora del grup del G-8 després de l’annexió unilateral de la península ucraïnesa de Crimea. “El nostre grup no és només un grup d’interessos polítics i econòmics sinó, per davant de tot, una comunitat de valors”, va raonar el polonès Tusk alhora que afegia que Rússia no pot ser convidada “mentre es comporti de manera tan agressiva davant Ucraïna i altres països”.

Va ser simbòlica la manera com Merkel i Obama es van posar d’acord per mostrar la seva mà de ferro a Rússia i obligar Putin a cedir. La cancellera alemanya i el president nord-americà van passar revista a diferents assumptes en una cimera bilateral, just abans de l’inici del G-7 en què van posar de relleu la seva bona relació.

“Els Estats Units són un soci fonamental i cooperem estretament perquè ho necessitem per interessos mutus, perquè ho volem i perquè compartim valors comuns”, va apuntar Merkel, que en absolut va voler posar sobre la taula l’escàndol d’espionatges: “Tot i algunes diferències d’opinió que avui tenim, els Estats Units són els nostres amics i els nostres socis”.

En les últimes setmanes s’ha sabut que l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana (NSA) va enredar els serveis secrets alemanys per a l’exterior (BND) per aconseguir una llista amb termes de recerques i dades amb què han sigut espiats socis europeus i empreses. Res agradable per a la cancellera, que, anteriorment, quan es va descobrir que la NSA havia punxat fins i tot el seu telèfon mòbil, va pregonar decidida que era inconcebible “espiar-se entre amics”.

Preparats

• 

Diumenge el Girona pot ser de Primera. La ciutat té ganes de celebrar l’èxit de l’equip gironí. / DAVID BORRAT

“Ho tenim interioritzat, la ciutat està preparada”. Les paraules de l’alcalde en funcions de Girona, Carles Puigdemont, demostren que la ciutat té ganes de tenir un equip a Primera per primer cop en la història. Els gironins són a un pas de ser de Primera, només necessiten fer els deures diumenge contra el Lugo a Montilivi. “Girona està de moda últimament. Esperem que nosaltres puguem aportar el nostre granet de sorra”, explica Patxi Otamendi, president del Girona, que es mostra caut, conscient que encara els queda un partit: “Cal rebaixar el clima d’eufòria, però el que és cert és que hem fet un gran any”.

Fa dos anys, el Girona es va quedar a les portes de l’ascens -llavors va haver de passar per una feixuga promoció i va caure contra l’Almeria-. Ara té a les seves mans pujar directament. “Esclar que interessa l’ascens. A qualsevol ciutat li interessa tenir un club a Primera”, explicava Richy, capità del Girona, en una entrevista a l’ARA. “Des del punt de vista econòmic tothom es pot imaginar el que comportaria per al club pujar a Primera, però jo també penso en el projecte social, en el que pot suposar per a la ciutat. Tot això és difícil de quantificar, no ens ho hem volgut plantejar”, apunta Otamendi. Amb l’ascens de categoria poden arribar un bon grapat de diners. El Manchester City, del qual Ferran Soriano és el director executiu, voldria vincular-se als gironins amb un acord semblant al que tenen amb el Vitesse holandès, que té jugadors cedits pel City. “Pujar seria un salt abismal en tots els aspectes, també pel que fa a jugadors”, diu Otamendi, que no confirma l’interès dels anglesos

Girona

Aquest dilluns El Celler de Can Roca va recuperar el tron del millor restaurant del món. Demà passat, l’equip de futbol de Girona pot assolir el somni de pujar per primer cop a Primera. I, per acabar-ho de rematar, també aquesta setmana s’ha confirmat que una de les sèries estrella del moment, Joc de trons, gravarà alguns episodis de la pròxima temporada als carrers gironins, i mostrarà la ciutat arreu del món. Potser sí que és veritat que Girona està de moda. I sembla clar que en sentirem a parlar al llarg de tot l’any.

El que es podrien veure com fets puntuals són, de fet, el fruit de l’esforç de moltes persones que des de fa anys han treballat per transformar l’economia i la cultura gironina en un pol d’atracció per a la resta del país. Ja fa temps, per exemple, que el sector teatral ha girat la vista cap al nord i té clar que el gran festival de referència de les arts teatrals és el Temporada Alta. O que tota la ciutat, i més específicament el Barri Vell i les activitats que s’hi fan, com el Temps de Flors, s’ha convertit en un pol d’atracció d’un turisme cultural que s’ha incrementat en els últims temps amb l’arribada, el 2013, de l’AVE.

Els serveis ocupen el 91,2% dels empleats de la ciutat, i el fet que tingui menys atur que la mitjana catalana mostra que les accions empreses per ajudar el sector turístic, com ara l’experiència d’oferir hotels a 10 euros en temporada baixa, estan funcionant. Sense oblidar, esclar, la presència d’una indústria que, com és el cas de Bicentury o d’EurekaKids, treballa a fons amb innovació i creativitat.. Mirem d’analitzar el model Girona a través de 20 històries d’èxit en diversos àmbits, de la gastronomia a l’economia, passant per l’esport o la cultura, i també cinc grans reptes que la ciutat encara té pendents d’afrontar. Des del perill que, com li ha passat a Barcelona, acabi morint d’èxit en el terreny turístic, especialment per la cada vegada més intensa sobreocupació del Barri Vell, fins a la infrautilització de l’aeroport per l’excessiva dependència de Ryanair. Girona encara no ha fet prou per recuperar la llera del riu i tampoc s’acaba de creure, sembla, la importància que podria tenir El Canal, el centre d’arts escèniques que apuntava a vaixell insígnia de l’oferta teatral.

“ Impossible vol dir que no has trobat la solució”. És la frase que Jordi Roca, postrer -com a ell mateix li agrada anomenar-se-, va escriure en una de les parets transformada en pissarra de la cuina del Celler de Can Roca. Es creu que l’autoria és del nord-americà Henry Ford, fundador de la Ford Motor Company. Ara bé, la sentència esprem el pensament dels tres germans -Joan, Josep i Jordi-, que han portat el nom de Girona a tots els extrems del planeta. Tres ambaixadors que estimen la seva ciutat i en fan bandera.

Els germans Roca han transformat el concepte El Celler de Can Roca fins a tres vegades. El 1986, quan van obrir les portes del restaurant per primera vegada, adjacent al dels pares -Can Roca-, i que encara avui està obert a la carretera de Talaià de Girona. El 1996, quan van reformar el local i també els plats. I el 2007, el gran canvi, quan van fer maletes i van traslladar-se a La Masia, uns carrers més enllà, on fins llavors feien els casaments, que sempre ha sigut un negoci complementari d’El Celler.

Els germans destinen molts recursos a aconseguir que l’equip format per seixanta persones se senti motivat i còmplice del restaurant. “Fem gestió emocional amb una psicòloga, l’Imma Puig, que és una més del nostre equip multidisplicinari”, en el qual també hi ha el botànic Evarist March i l’enginyer agrònom i enòleg Joan Carbó. Aquesta és la prosa del Celler, i la poesia és la creació. Tots tres treballen conjuntament en la invenció de plats, en el que es converteix en un combat ple d’arguments i d’estira-i-arronses. Els costa tancar plats perquè l’exigència dels tres i la mirada atenta a les tendències mundials els comporta que de totes les idees només un 10% passin pels fogons. La resta es queden damunt del paper. “Som tres inconformistes amb dret de decisió, d’aquí que no sigui fàcil”. No obstant això, els tres germans es coneixen bé i sovint abans que un hagi convertit en paraules els pensaments els altres dos ja ho saben. Són molt ràpids de reflexos, i per tant ja es preparen amb contraarguments. A la pel·lícula El somni, del director Francesc Aleu, es reprodueix una de les converses que els tres germans tenen a la cuina. La frase del Joan, la més habitual, és: “Abans que espectacular, el gust ha de ser molt bo”.

El Celler de Can Roca és el número 1 del món, però la ciutat de Girona té altres restaurants d’anomenada. Fins al mes de maig la cuinera Iolanda Bustos hi tenia obert La Calèndula, on fusionava cuina i begudes amb flors. Ara l’espai l’ha traslladat a Regencós (Baix Empordà), però a Girona també hi ha el restaurant Massana -amb una estrella Michelin-, el Plaça del Vi, l’Occi, el Ca la Pilar, el Món Oncle i el Pati Verd. L’oferta gastronòmica gironina és d’alta volada.