dimarts, 11 d’agost del 2015

els set cartells

Cap de les paperetes que s’apilaran als col·legis electorals el 27-S s’assemblarà a les que es van imprimir per als comicis del 2012. Ni un sol cap de cartell repeteix, el món civil se situa a la primera línia, dues grans confluències opten a les primeres places, la formació que ha guanyat totes les eleccions catalanes des del 1980 -CiU- ja no existeix i els dos grans partits a l’Estat suaran de valent per no acabar desbordats per forces emergents a dreta i esquerra. El sotrac del procés sobiranista, sumat al reflux de la crisi i a l’erosió dels partits clàssics esquitxats per la corrupció, porta camí de revolucionar el taulell polític català i inaugurar un nou cicle encara imprevisible.
Ningú sap quin impacte tindrà una reordenació accelerada del mapa polític massa recent per ser mesurada amb dades demoscòpiques fiables. La insistència d’Artur Mas a bastir una candidatura transversal del sobiranisme, per envernissar la cita del 27-S amb una pàtina plebiscitària, ha cristal·litzat en Junts pel Sí, la llista que encapçala Raül Romeva. CDC i ERC cedeixen protagonisme per projectar un missatge: políticament, les del 27-S no seran unes eleccions ordinàries.
Núria Bosch, economista i presidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional, creu que el punt fort és haver “aixecat els ànims” del sobiranisme en trobar una fórmula unitària “quan tothom pensava que això era impossible”. El periodista José Antonio Zarzalejos hi troba un defecte: “És insòlit que els que volen governar, Mas i Oriol Junqueras, es camuflin. Això genera confusió”. Junts pel Sí competirà pel vot independentista amb la CUP, que es presenta amb Antonio Baños.
El fenomen Podem ha desencadenat l’altre gran cop d’efecte. ICV-EUiA ha convençut els de Pablo Iglesias per anar plegats a Catalunya Sí que es Pot. Hi ha ajudat l’èxit de Barcelona en Comú. El filòsof Josep Ramoneda, però, alerta d’una feblesa: “Buscaven un perfil com el d’Ada Colau, però no se’n troben cada dia”. Lluís Rabell liderarà una confluència que confia a aprofitar l’auge de la nova esquerra per situar-se almenys com a segona força del Parlament.
Aterrit pels sondejos a Catalunya, Mariano Rajoy ha fulminat Alícia Sánchez-Camacho i ha situat el polèmic Xavier García Albiol com a número u. “El seu discurs populista de dretes pot resultar eficaç per mobilitzar una part del seu electorat que pensava quedar-se a casa, però pot perdre vots centristes cap a Ciutadans”, raona Zarzalejos. Els d’Albert Rivera també renoven llista: Inés Arrimadas en serà la cara visible. El PSC, atordit pel procés i la crisi de la política tradicional, s’encomana a Miquel Iceta per evitar la desfeta, mentre que Ramon Espadaler aspira a obtenir representació per a una Unió que volarà sola.
I després del 27-S, què? Junts pel Sí necessita una victòria sòlida -si és possible, per majoria absoluta- per forçar la desconnexió d’Espanya. CDC i ERC formarien coalició i Mas ha posat les bases per renovar cares. A les llistes hi van l’emergent Neus Munté -a qui segons fonts nacionalistes consultades per l’ARA ha promès que la mantindrà en el pròxim Govern- i els consellers Germà Gordó i Irene Rigau, que no repetiran a l’executiu. Mas ha descartat incloure-hi Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz o Felip Puig, per petició pròpia o perquè el president no hi compta. Tampoc hi és Francesc Homs, que podria esdevenir l’home de Mas al Congrés. Sí que hi són Jordi Turull, Josep Rull, Lluís Corominas, el liberal Marc Guerrero i alcaldes com Carles Puigdemont. L’horitzó del congrés de refundació que CDC celebrarà possiblement el febrer o març del 2016 és cada cop més present.

cami de setembre

Llegeixo a l’ARA l’article d’en Capdevila, titulat “Carta a Albert Om, l’amo de les contres d’agost”, en què explica que l’Albert, aquest mes, farà de guiri a Barcelona. I als comentaris al diari online, esclar, tot de gent el felicita per la idea. Entre ells, els habituals que sempre comenten les notícies, els pseudònims o noms dels quals tots coneixem. La senyora que firma com a Madovi (al seu perfil la veiem votant el 9-N) diu això: “Espaterrant. Quines ganes que tinc d’agafar el diari o de llegir-lo pel mòbil. Jo també plego avui per vacances. Us desitjo molt bon estiu a tothom. Encara que llegiré sempre que pugui l’ARA, vull fer vacances també de comentaris. Vindrà un setembre molt dens i vull descansar. Esclar que de segons què llegiré no em podré estar de dir-hi la meva”.
M’encanta i em sembla molt considerat per part de Madovi avisar-nos que farà vacances de comentaris (podríem pensar que ja no en té ganes). I em sembla molt sensat per part seva fer vacances de comentaris “perquè vindrà un setembre molt dens, amb moltes notícies per comentar”. Per comentar, com per escriure articles, s’ha de desconnectar. Ara bé, de la mateixa manera que els plomes del diari fem torns per fer vacances i així no deixar els lectors abandonats -efectivament, Madovi té raó i vindrà un setembre molt dens-, els comentaristes també s’haurien de posar d’acord per no abandonar-nos per vacances. Jo, aquest agost, llegiré el diari en paper, perquè seré en alguna platja de proximitat xarrupant llúpol de quilòmetre zero i rosegant snacks de slow food. Però al vespre obriré l’ordinador perquè no me’n puc estar, dels comentaris. Per a mi és la millor cosa que ens ha dut la premsa online. Per tant, seria un detall per part de Sucarrat, d’Anar-hi-anant, de Pagès o d’aquell senyor que escriu des de Montevideo... de tots els que sempre hi són, que també fessin torns com nosaltres. Si no, el diari queda desguarnit. Passeu molt bon estiu. Que, com diu Madovi, el setembre serà intens.

els lapsus del president

RAJOY HA PARLAT. Amb el seu estil contradictori. D’una banda, el 27-S és l’amenaça més gran per a l’estat espanyol. De l’altra, no seran plebiscitàries. Costa d’entendre que unes eleccions normals siguin tanta amenaça, però és la seva manera de fer, incapaç de mantenir cap coherència, les paraules diuen una cosa i el to ho rebaixa, ho vol fer tan avorrit com li sembla a ell tot plegat. Hi ha un fet anecdòtic, però rellevant. Va confondre’s d’article de la Constitució. Volia parlar del 135, el que el PSOE amb els vots del PP va modificar a corre-cuita un estiu a les ordres de Merkel per garantir l’austeritat, i va dir el 155, que és l’article que podria permetre suspendre l’autonomia. “M’ha traït el subconscient”, va admetre, i és fàcil deduir en què estava pensant. Tots tenim lapsus, però confondre dos articles tan importants, que comencen per 1 i acaben per 5, que un imposa austeritat i l’altre pot suspendre un govern, indica certa lleugeresa. Encaixa en aquest perfil de Rajoy emmandrit, que aborda els temes ben bé quan no hi ha cap altre remei, que s’ho mira des de lluny, per sobre. Però és que són dos articles bèsties, i parlem de decisions bèsties. Aquest seu caràcter, el de treure importància als hilillos de plastilina de la vida, serveix per a la caricatura. Penso que és ben bé mala sort que en un moment tan important i davant de fets tan decisius el destí hagi col·locat al davant de l’estat espanyol un home tan superficial. Però com que va ser la voluntat democràtica de la majoria d’espanyols, i no el destí, serà ell provisionalment el líder triat per gestionar l’amenaça més gran, i per decidir quin ús fa d’uns articles que té per allà, que comencen per 1 i acaben per 5.

el metode espanya

El president espanyol, Mariano Rajoy, va sortir ahir a avançar les línies generals dels pressupostos de l’Estat per al 2016 i a fer balanç de l’acció de govern i la situació del país abans de marxar de vacances. Relaxat, amb el missatge ben après, Rajoy va fer pivotar el seu discurs optimista sobre la recuperació econòmica, per a la qual només veu tres amenaces. La primera, el repte independentista català. La segona, el perill que una alternativa política al PP acabi desfent la feina feta (sense mi, el caos). I la tercera, la situació grega, que tot i que al seu parer està ben encaminada, encara presenta incògnites. Rajoy es va presentar precisament com a garantia d’estabilitat davant la temptació d’una deriva a la grega, la temptació d’una alternativa ideològica i, sobretot, la temptació independentista catalana. L’Espanya de Rajoy, doncs, es veu a si mateixa com un país fiable per a l’Europa de Merkel que s’esforça disciplinadament per sortir de la crisi, i com “la nació més vella d’Europa”, constitucionalment i metafísicament indivisible.
A l’Espanya de Rajoy la pobresa i exclusió només són un problema en curs de solució, la corrupció és una nosa del passat de la qual val més no parlar i el clam democràtic català per decidir el seu futur polític és senzillament “il·legal”, “absurd”, “un disbarat” i “una amenaça” per a la recuperació econòmica. En definitiva, és impensable i impossible: “No hi haurà independència de Catalunya de cap de les maneres”. I, per tant, no hi haurà diàleg amb el president Mas ni amb cap representant electe dels catalans que vulgui donar sortida a la voluntat àmpliament majoritària de votar. Una vegada més, Rajoy va tancar portes. Cap autocrítica per com ha afrontat la qüestió. Cap oferta alternativa. Cap tercera via. Va descartar una reforma constitucional, va allunyar un nou sistema de finançament, va fer l’orni sobre més inversions. Per a ell, ni el 9-N va ser un referèndum ni el 27-S seran unes plebiscitàries. L’única oferta de Rajoy als catalans té regust d’amenaça: si seguiu sent espanyols podreu seguir sent europeus (i si no...). Rajoy busca el xoc. I el pitjor és que ni tan sols sembla estratègia. És així.

dilluns, 3 d’agost del 2015

la missa de Ada Colau

Dono per fet que, a la propera Cavalcada dels Reis Mags a Barcelona, l’alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, sortirà davant de tothom i, després de fer-se una selfie amb el rei negre, agafarà el micro i cridarà: “Nenes i nens de Barcelona! Sapigueu que els Reis són els pares!”
Em considero, mal que bé, un paio d’esquerres, i als meus quaranta-tres anys en deu fer trenta que no vaig a missa, com no sigui obligat per bodes, batejos i comunions. Però que el programa de festes d’una ciutat o d’un poble inclogui una missa entre els actes oficials no tan sols no em molesta, sinó que em sembla el més normal del món.
Per un motiu, i és que tot el nostre calendari de festes, i de fet tota l’organització del cicle anual (i quan dic “nostre” no parlo només de Barcelona ni de Catalunya, sinó de la civilització occidental sencera) està construïda a partir de referències religioses, que en el nostre cas vénen del cristianisme. No cal ser devot ni simpatitzar amb l’Església per entendre això. No entendre-ho ens hauria de dur per lògica no tan sols a suprimir una missa d’un programa de festes, sinó també a canviar el calendari i a prescindir d’un noranta per cent de la història de la música i de l’art.
Treure una missa del programa de la Mercè no em diu que Ada Colau sigui d’esquerres, sinó que la perd el gust per la foto i el titular fàcils. I que digui que ho fa en nom de l’aconfessionalitat i de la convivència, senzillament em sembla demagògic.

l'estiu mes pobre

TV3 posa en marxa avui una graella estiuenca en què, a primera vista, el que més destaca no és el que hi ha sinó el que hi falta: per primer cop en cinc anys, Televisió de Catalunya no ha inclòs Plats bruts a la programació d’estiu. Finalment tampoc hi serà Polseres vermelles, tot i que el director de la cadena, Eugeni Sallent, va anunciar fa un mes que se’n reemetria la segona temporada. Les línies mestres d’aquesta graella -que es mantindrà fins al 6 de setembre- són les mateixes que les de les últimes temporades de vacances: reemissions de sèries i programes de producció pròpia, alguna novetat de ficció a la tarda, més dosis de cinema i una estrena en prime time.
L’objectiu de la cadena pública serà capgirar la tendència de l’estiu passat, en què va encadenar juny, juliol i agost sense liderar -els dos últims, com a tercera classificada- i va marcar el mínim històric amb el 10,2% de quota de pantalla de l’agost. De moment, aquest any les coses pinten molt millor, ja que TV3 va ser primera al juny i va camí de mantenir-s’hi també aquest mes. La clau de volta serà l’agost, en què la pública competirà amb els següents continguts.
Matí
‘39+1’, detectius, hortalisses i excursions a peu
TV3 començarà els dies amb notícies, i fins a les 10.40 oferirà les rodes informatives del 3/24. A aquella hora arrenca una doble oferta de ficció, amb la reposició de dues propostes força recents que deixen de banda clàssics estiuencs com La sagrada família i Temps de silenci. Així, TV3 oferirà, cada matí, un capítol de 39+1, i a continuació (11.45) un de Kubala, Moreno i Manchón. Abans de dinar encara hi haurà temps per a dos programes més: a les 12.55 s’emetrà l’espai de divulgació Benvinguts a l’hort, estrenat fa tres anys, i a les 13.25 serà el torn de GR, l’espai del 33 que proposa rutes a peu. Per començar es recuperarà la primera temporada, centrada en el Camí de Sant Jaume. Pel que fa als caps de setmana, hi tindran un pes important els documentals i s’hi incorporarà la reemissió d’ El mur a les 12.40.
Tarda
Tres sèries franceses i cançons enganxoses abans del ‘Telenotícies’
Després del Telenotícies comarques -presentat temporalment per Lídia Pràdanos, que substituirà Mariona Bassa fins a mitjans d’agost- i el del migdia -amb Carles Prats primer i Pràdanos durant la segona quinzena del mes-, TV3 obrirà un bloc monogràfic de ficció francesa. Així, a la sobretaula s’emetrà Unitat d’investigació, una producció de la cadena TF1 sobre un equip d’elit de la Gendarmeria dedicat a investigar assassinats. La sèrie ha acumulat un gran èxit d’audiència a França des del 2006 i ja va camí de la novena temporada.
Aquesta proposta serà l’única novetat de la franja, ja que a continuació s’oferiran dues sèries que TV3 ja ha emès anteriorment, també de temàtica policial: Julie Lescaut (16.45) iBoulevard du Palais (18.30), un títol al qual la cadena pública ja va recórrer l’estiu passat. La programació de tarda es completarà, a partir de les 20.20, amb la reemissió de No me la puc treure del cap, el programa sobre cançons que va presentar Roger de Gràcia entre el 2010 i el 2012. Aquest espai deixarà pas al Telenotícies vespre, que serà conduït durant la major part de la temporada d’estiu per Ramon Pellicer.
Els caps de setmana dominarà la franja el cinema, però també hi tindran espai algunes redifusions - Ja t’ho faràs, els dissabtes a la sobretaula, i Tenim un pla, als vespres- i el nouSalpem!, estrenat la setmana passada i que ocuparà la mitja hora prèvia al Telenotícies vespre dels diumenges fins al setembre.
‘Prime time’
Improvisacions, més cinema i els documentals de més èxit del curs
Aquesta nit s’acaba la temporada de Cites, i a partir de la setmana que ve les nits de dilluns es podrà tornar a veure 300, el programa divulgatiu sobre els últims tres segles de la història de Catalunya que va presentar Toni Tortajada a principis de temporada. Després de cada entrega s’oferirà un capítol de John Adams, la minisèrie de la HBO que TV3 va emetre també al setembre.
Els dimarts continuaran en mans del Sense ficció, tot i que a partir de demà s’oferiran alguns dels documentals més vistos de la temporada, començant per Els internats de la por i continuant, la setmana que ve, amb L’últim partit. 40 anys de Cruyff a Catalunya. La mateixa estratègia s’aplicarà els diumenges amb el 30 minuts, que precedirà l’espai de viatges Gent de món, estrenat a finals de juny. Pel que fa als dijous, aquesta setmana i la vinent s’oferiran els dos últims resums de la temporada del Polònia, que aniran seguits del nou programaImprostarr, un xou d’humor basat en la improvisació que s’estrena aquesta setmana i que constitueix la principal aposta de la cadena per a l’estiu. A partir del 13 d’agost, aquest nou espai s’emetrà just després del Telenotícies.
La resta de dies el protagonista del prime time serà el cinema: els divendres es manté La gran pel·lícula, els dissabtes tornen els films d’acció i els dimecres es destinaran novament a les comèdies romàntiques.
Futbol
Tota la pretemporada del Barça i el Trofeu Ciutat de Barcelona
La graella d’estiu es veurà alterada puntualment per transmissions futbolístiques: TV3 emetrà en directe tots els partits de pretemporada del Barça, a més del Trofeu Ciutat de Barcelona, organitzat per l’Espanyol.

el ttip

Què és el TTIP?
TTIP són les sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, o Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió. És un acord de lliure comerç entre els EUA i Europa que pretén eliminar aranzels, a més de canviar regulacions per fer que els productes es puguin vendre a una banda i l’altra de l’Atlàntic sense modificar-los.
Per què es negocia?
La majoria dels experts consultats apunten que la negociació del TTIP és més un moviment geopolític que econòmic, sobretot per als EUA. Aquest gran acord, sumat al tractat similar que els nord-americans estan a punt de firmar amb diversos països asiàtics, però excloent la Xina, són un avís al gegant roig que el poder econòmic encara és a Occident.
Quan s’aprovarà?
La voluntat expressa dels negociadors és fer-ho abans de la fi de la legislatura d’Obama, el novembre de l’any que ve. Pràcticament tothom, però, dóna per fet que això no serà possible. La distància entre els dos blocs és encara molt gran, i el calendari electoral ho dificulta. Si ho ha d’aprovar un nou Congrés als EUA, hi ha seriosos riscos que no s’aconsegueixi. Europarlamentaris i altres experts situen el 2020 com a data possible.
Per què és polèmic?
A més del contingut, del qual encara no se’n sap el detall, el TTIP està sent negociat amb molt secretisme per les dues parts -sobretot els EUA-. Els crítics reclamen més transparència.
Rebaixarà les regulacions?
Es crearà un cos de cooperació regulatòria que buscarà eliminar diferències entre regulacions als EUA i la UE. En general, els EUA són més laxos en àmbits com la seguretat alimentària i el medi ambient. Els crítics diuen que l’acord pot arrossegar a la baixa els estàndards europeus.
Com em pot beneficiar?
Si hi ha més productes disponibles al mercat, l’acord pot abaratir alguns productes a Europa, i també donaria més opcions de compra.
Pot ser bo per a l’economia?
Les primeres estimacions de Brussel·les apuntaven a una generació de riquesa de 119.000 milions. Vist com van fallar les estimacions anteriors i considerant que algunes àrees hauran de quedar fora de l’acord, la CE ha deixat de fer servir aquestes dades, però defensa que generarà riquesa i llocs de treball.
Com em pot perjudicar?
Si es compleixen els pitjors presagis i es rebaixen les regulacions europees, es podrien perdre proteccions en matèria sanitària o de privacitat. Alguns crítics alerten que la pressió de les farmacèutiques farà més difícil l’entrada de medicaments genèrics.
És dolent per al planeta?
En principi els dos blocs mantindran les regulacions mediambientals, i no hi hauria impacte. La regulació més laxa als EUA, però, els dóna avantatge competitiu, i hi ha veus que temen que podria desencadenar més màniga ampla a la contaminació a Europa.
Què és l’ISDS?
És un dels aspectes més polèmics i tècnics de l’acord, i mereix un capítol a part. És un mecanisme de resolució de disputes entre els estats i els inversors. La proposta dels EUA és que sigui independent i estigui format per advocats, que tant poden fer de jutges com d’acusació o de defensa. A més, els judicis serien privats. Europa vol que sigui un organisme públic amb judicis a cara descoberta. Aquests sistemes han sigut polèmics en països com Austràlia, on es va donar el cas que Philip Morris va denunciar el govern per haver prohibit els logotips als paquets de tabac per motius sanitaris.