Lerroux

Es tracta, sens dubte, de l’espectre polític més invocat, temut o esperat al llarg del darrer mig segle a Catalunya. Em refereixo a l’espectre d’Alejandro Lerroux.

No hi fa res que el moviment sociopolític associat al seu nom -el lerrouxisme, hegemònic a Barcelona durant els primers lustres del segle XX- fos un fenomen, tant des del punt de vista identitari com organitzatiu, força complex i ric en matisos. La idea que, sobre Lerroux, ha restat emmagatzemada en l’imaginari col·lectiu d’aquest país és la d’un agitador foraster que, a base de demagògia, aconseguí mobilitzar unes masses obreres suposadament immigrades i castellanoparlants contra el catalanisme -burgès, of course -, al qual infligí severes derrotes i frenà durant almenys una dècada.

Partint d’aquesta imatge, i vistes les grans onades migratòries arribades a Catalunya durant les dècades de 1950 i 1960, s’entén que el temor a la reaparició del fantasma de Lerroux inquietés bona part dels polítics antifranquistes durant l’etapa final de la dictadura i els primers anys de la Transició. De fet, els posicionaments de Jordi Pujol sobre la immigració pretenien en gran mesura conjurar aquell risc. I és ben probable que el PSC-Congrés profundament catalanista del 1976 no s’hagués avingut a integrar-se dins el PSOE sense la por a veure el vell emperador del Paral·lelreencarnat en la doble figura de Felipe González i Alfonso Guerra.

L’any 1980, quan s’havien de posar en marxa les institucions de l’autonomia recuperada, la presència entre les candidatures al Parlament d’una llista del Partido Socialista de Andalucía disparà totes les alarmes, i el líder andalusista Rojas Marcos va ser rebatejat en alguna publicació catalana com a “Alejandro Lerroujas Marcos”. En qualsevol cas, les prevencions contra el ressorgiment d’alguna mena de lerrouxisme no eren del tot infundades: Federico Jiménez Losantos va deixar explicat (en una carta a Tarradellas datada el 20 d’agost del 1981) que, per a les eleccions de l’any anterior, ell havia intentat ordir “ una candidatura inmigrante, «castellana», española y de centro-izquierda ” que frenés “ la avalancha de demagogia nacionalista de Pujol y el enquistamiento político de la cuestión lingüística ”. No ho aconseguí, i més endavant resolgué continuar la seva guerra amb altres armes.

Des d’aleshores, les apel·lacions al lerrouxisme en el nostre escenari político-periodístic havien esdevingut escadusseres: a tot estirar, com a ocasional arma llancívola en alguna baralla entre partits. Tanmateix, el procés independentista està obligant els seus adversaris a recórrer al fons d’armari, i a mitjans d’aquest mes d’agost el fantasma de Don Alejandrosortí a passejar de nou. De manera al·lusiva, però sortí.

El va fer sortir l’hiperactiu vicepresident primer de Societat Civil Catalana (SCC) i encara militant del PSC, Joaquim Coll, i ho va fer en un article publicat a El País el dia 13 d’agost amb el títol “ Pablo Iglesias regala Podemos ”. La seva idea central queda resumida en aquestes frases: “ La aparición de Podemos causó pánico en el nacionalismo. Por fin un líder que podía apelar a las clases humildes, mayoritariamente castellanohablantes, que no se sentían concernidas por el proceso soberanista ”. Líder, humils, castellanoparlants i refractaris al nacionalisme: heus aquí la fórmula essencial del lerrouxisme tòpic. No sé si entre els independentistes hi hagué pànic; el que és segur és que Coll i altres com ell van creure que en Pablo Iglesias (ai, aquell míting del desembre al pavelló de la Vall d’Hebron!) havien trobat un nou Lerroux; en lloc de bigoti, amb cueta.

En l’article que cito, Joaquim Coll es mostra indignat perquè, traint aquelles expectatives, Iglesias ha renunciat a presentar-se al 27-S amb la seva pròpia marca, i Podem hi concorre diluït en una coalició que el dirigent de Societat Civil considera “ inequívocamente soberanista ”, a més de plena d’antics companys de viatge d’Artur Mas.

Sense entrar a discutir aquestes últimes tesis, el que em resulta admirable és que, a la Catalunya de la segona meitat del 2015, hi hagi qui consideri possible articular un gran bloc antiindependentista sobre la base de “ las clases humildes ” -la terminologia ja és de fulletó del segle XIX-“mayoritariamente castellanohablantes ”. Comprenc que construir aquell bloc a partir, posem per cas, dels socis del Círculo Ecuestre sería encara més difícil, però, ¿d’on infereix el senyor Coll l’equivalència entre humildes,castellanohablantes i contraris a la sobirania de Catalunya? ¿Sobre quina base dibuixa aquesta caricatura classista-etnicista de l’actual confrontació democràtica entre unionisme i independentisme?

Per no parlar del col·lectiu Súmate, n’hi hauria prou que examinés els seus cognoms (Coll i Amargós) o els del seu cap a SCC (Josep Ramon Bosch i Codina) i els comparés amb els del número u de la CUP (Antonio Baños Boncompain) o de l’anterior ocupant d’aquest lloc (David Fernàndez Ramos), tots dos més “humils” en tots els sentits del mot. No, senyor Coll, Iglesias no ha “ regalado Podemos al soberanismo catalán ”. Només deu haver entès que la realitat és més complexa de com vostès la pinten.(JB Culla)

la secessio

El plantejament plebiscitari del 27-S, en què les forces majoritàries aposten per proclamar la independència si guanyen, convida a anar més enllà en el debat polític, jurídic i filosòfic sobre el dret a la secessió. En campanya sens dubte se’n parlarà, però si fins ara no hem arribat a un acord, potser és millor acceptar que ens trobam en el terreny del desacord raonable.

En efecte, una vegada la independència de Catalunya té data (hipotètica) i se’n discuteixen la viabilitat i els efectes pràctics, també cal preguntar-se què pot fer l’Estat per impedir-la, si la secessió obté l’aval democràtic de la ciutadania. Existeix un dret a la unitat estatal? Si concedim que l’existència d’un dret a la secessió (unilateral) és controvertida -o no hi ha acord sobre les condicions per exercir-lo-, quin dret té l’estat afectat a impedir la secessió quan s’intenta dur a la pràctica? ¿Hi ha mecanismes legítims en democràcia per impedir-la de manera forçosa?

El meu punt de vista és que no existeix un dret general a la secessió. Això significa que els estats raonablement democràtics, liberals i justos en l’acomodació de la diversitat gaudeixen d’una presumpció a favor de la seua unitat. Essencialment, es tracta d’una interpretació del que diu la famosa resolució 2625 d’octubre del 1970 de l’ONU, que condiciona la protecció de la integritat territorial dels estats al fet que disposin d’un govern plenament representatiu de la totalitat de la seua població.

Dit això, a la Catalunya del 2015, després del fallit procés de reforma estatutària i els conflictes institucionals posteriors, hi ha bons arguments per qüestionar la presumpció favorable a l’ statu quo espanyol, i rebutjar per tant la legitimitat d’apel·lar a un hipotètic dret a la unitat estatal. En altres paraules, si el dret a la secessió de Catalunya és discutible, tant o més ho és el dret de l’estat espanyol a impedir-la per la força.

És evident que, entre el reconeixement d’un dret a la secessió (que implica l’obligació de respectar-la i cooperar en la constitució d’un nou estat) i el reconeixement d’un dret a impedir la secessió, hi ha un espai per a la política i la geopolítica. En aquest espai s’hi situen totes les actuacions de l’estat afectat (o tercers estats) per desincentivar la secessió o incrementar-ne els riscos, costos i incerteses, sense arribar a fer res per impedir-la a la força si aquesta segueix sent la voluntat majoritària de la població d’un territori.

Cal recordar que Allen Buchanan (si fa no fa, el pare de les teories de la secessió) dedica bona part del seu llibre Secession: the morality of political divorce (1991) a discutir en quines circumstàncies estaria legitimat un estat per impedir a la força la separació d’una part del seu territori. Segons Buchanan, no només és discutible l’existència d’un dret a la secessió, sinó que hi ha casos en què l’estat afectat pot impedir-la activament. Però, si més no, resulta curiós que aquesta línia de debat hagi estat ignorada per la gran majoria de teòrics de la secessió.

L’única explicació que trob sobre aquest desenvolupament del debat teòric dels últims vint-i-cinc anys és la següent: els teòrics que neguen l’existència d’un dret general a la secessió admeten que és legítima quan l’estat sotmet un grup de població a discriminació, repressió o vulneració dels seus drets individuals o col·lectius. A la vegada, però, si un territori intenta independitzar-se (encara que sigui sense una “causa justa”), l’estat només pot impedir-ho a la força vulnerant els principis liberals, democràtics i d’acomodació de la diversitat. Una vulneració que, en cas de produir-se, legitimaria a posteriori la secessió. Aquesta paradoxa justifica, resumidament, per què no existeix o ningú no defensa un dret a impedir la secessió.

Tornant aquí i ara, resulta evident que l’estat espanyol fa i seguirà fent el que políticament cregui més eficaç per desincentivar el suport a la independència. El discurs de la por, en els precedents comparables, ha estat prou eficaç per derrotar democràticament els moviments secessionistes (almenys a curt termini). Altres mesures que s’han arribat a proposar, com suspendre l’estat d’autonomia, jutjar o empresonar els polítics independentistes que han liderat el procés, il·legalitzar formacions polítiques, prohibir mobilitzacions o fins i tot decretar l’estat de setge, no tenen precedents històrics comparats ni es poden emparar en un inexistent (legalment i moralment) dret a impedir la secessió. Al contrari, legitimarien la independència de Catalunya davant molta gent que, avui dia, es pot qüestionar si està justificada.

el convidat a la platja

Despertador a les 4.30 de la matinada, dutxa ràpida i cap al Port Olímpic, la gran zona d’oci nocturn per a turistes. La platja, com una prolongació salvatge de les discoteques de primera línia de mar. M’hi he passat dues hores (de 5.30 a 7.30) i he vist coses que no us creuríeu.

He vist un robatori, una detenció, dues parelles cardant al mar, una baralla a cops de puny, una noia vorejant el coma etílic arrossegada per la sorra per una amiga, un nudista hipster que es banyava en pilotes però amb barret, noies que, tal com sortien de les discoteques, es dutxaven a la platja amb el vestit de festa posat; he comptat centenars de llaunes, d’ampolles de plàstic, d’ampolles de vidre, de gots trencats, tot arrebossat a la sorra; he topat amb dues persones que, abans no passessin els serveis de neteja, rastrejaven la platja armades amb detectors de metalls per rapinyar objectes de valor que haguessin perdut els turistes; he sentit com taxistes amb el llum apagat demanaven 50 euros per portar una colla de nois a les Rambles; unes nigerianes m’han ofert dues vegades una fel·lació, i uns pakistanesos, 37 vegades “ cerveza, beer, amigo”; he llegit les pancartes trilingües que els veïns del carrer Trelawny 2-4 tenen als balcons: “Prou incivisme , queremos dormir, take care, bitch area”; he anotat que a les 6.15 el Shôko, l’últim local obert, parava la música, que a les 6.30 arribava el primer camió de Barcelona Neta, que a les 6.50 passava el primer ciclista i que a les 7.07 s’apagaven els focus de la platja, que feien la llum justa per intuir les coses sense que res s’acabés de veure del tot.

I llavors m’ha vingut al cap el que ha passat a les 5.55. Dos venedors ambulants pakistanesos interrompen la meva conversa amb els guàrdies privats de seguretat: “ Unos marroquíes están robando”. I assenyalen cap a la platja: “ Los dos de negro”. Deuen tenir uns 20 anys, són prims, morenos de pell, i porten el cabell dels costats rapat i una tofa al mig. Ara ja no roben. Se’n van de la sorra caminant un darrere l’altre. Miren enrere. Sembla que no els ha vist ningú. Només els dos pakistanesos i jo sabem que estan a punt de detenir-los. Els nois pugen, confiats, una rampa de 20 metres i quan ja veuen el passeig per on s’escaparan, els guàrdies els tiren a terra i els immobilitzen. De les seves butxaques veig que en surten, com a mínim, tres mòbils i una cartera.

Agents de paisà de la Guàrdia Urbana es fan càrrec dels detinguts. Caldrà, altre cop, l’ajuda dels venedors pakistanesos per identificar qui són els propietaris dels objectes robats. “ Esos que duermen ahí”. En desperten un i li ensenyen un mòbil blanc. El noi, que resultarà ser de Londres, gira el cap a esquerra i dreta i no acaba d’entendre què passa ni qui són aquesta gent que ara el volten. No recorda que li hagin robat res. Tampoc recorda el número PIN del telèfon. O, com a mínim, els seus dits, a aquesta hora, no encerten a trobar les tecles adequades.

Pedro

Tal com s’esperava, es confirma la notícia que Pedro Rodríguez fa les maletes i marxa del Barça. El seu destí són les illes Britàniques. Però no Manchester, com es preveia inicialment, sinó la capital, Londres. Després que el United tensés massa la corda amb les negociacions i no presentés una oferta que satisfés les exigències del conjunt blaugrana, el davanter es va cansar d’esperar i va acceptar la proposta del Chelsea, que a última hora va entrar a la lluita pel futbolista canari, que ahir mateix va viatjar a la capital anglesa per passar la revisió mèdica amb el club que dirigeix el magnat rus Roman Abramóvitx. Avui es farà oficial l’acord.

A l’esprint final, en l’última recta de la cursa, el Chelsea va presentar una oferta de 28 milions fixos més dos de variables, superior als 25+5 que, segons diverses fonts, havien ofert elsred devils en la reunió que van mantenir dilluns a Barcelona Ed Woodward -vicepresident executiu del conjunt de Manchester- i el club blaugrana. Aquesta trobada, celebrada abans del partit de tornada de la Supercopa d’Espanya, havia de ser la definitiva per tancar el traspàs del futbolista al United, però es va tancar amb un no rotund del Barça, que des del primer moment havia insistit que no volia vendre el jugador i que, si algun club hi estava interessat, havia de pagar la seva clàusula de 30 milions.

De totes maneres, i conscient que el jugador volia marxar, el Barça va acceptar asseure’s amb altres clubs per negociar el possible traspàs, sempre que el preu final fos de 30 milions, ja fos de manera directa o amb una quantitat fixa elevada més una de més petita en condició de variables assequibles. Aquesta ha sigut la proposta del Chelsea, vista amb bons ulls tant pel jugador com pel Barça. “Al final, els diners que s’ingressaran seran 30 milions o gairebé 30”, asseguren des del club.

A Manchester la sensació va ser de desconcert. Segons fonts angleses, el club tenia coll avall el fitxatge i va quedar sorprès per la decisió final de Pedro d’anar al Chelsea, cansat d’esperar que els red devils fessin l’oferta definitiva per ell. Al club hi va haver cert malestar als despatxos, per la sensació que s’havia fet el ridícul, encara que de portes enfora la versió que es va donar per justificar-se era que havien perdut l’interès pel futbolista canari.

Tot el contrari que el Chelsea, que es va afegir a la lluita per aconseguir els serveis del jugador blaugrana, ja que necessitava un reforç d’urgència per tapar el mal inici de temporada dels de José Mourinho, que tan sols han sumat un punt després dels dos primers partits de la Premier League. Des del barri de Londres s’indica que la proposta de fitxatge va arribar directament del propietari Abramóvitx. D’altres indiquen que l’entrenador es va posar en contacte amb Pedro a principis de setmana per persuadir-lo.

Amb Pedro Rodríguez se’n va el jugador especialista a marcar gols en les grans finals, com va passar a la Supercopa d’Europa del 2009 -l’any del sis de sis de Guardiola-, en què va anotar el gol de la victòria a la pròrroga, o la diana de la setmana passada a Tbilissi contra el Sevilla, també al temps extra, per fer entrar la cinquena Supercopa europea a les vitrines del museu. Entremig, el gol que va marcar a la final de la Champions de Wembley el 2011, i que va servir per inaugurar el marcador contra el Manchester United, el club que s’ha quedat amb un pam de nas per no haver pogut incorporar un futbolista que, només dos dies abans, semblava destinat a vestir la samarreta vermella del conjunt que entrena Louis van Gaal. En total, 321 partits, 99 gols i 22 títols amb el primer equip.

De fet, Pedro Rodríguez acabarà jugant a la ciutat on ja va estar a punt de traslladar-se la temporada passada, però a un club diferent. L’estiu del 2014 l’Arsenal es va interessar per aconseguir els seus serveis i va arribar a tenir les negociacions molt avançades, tant amb el futbolista com amb el Barça, però l’arribada de Luis Enrique a la banqueta va frenar la sortida del canari. Finalment, el xilè Alexis Sánchez, un davanter d’un perfil futbolístic similar, va deixar el Barça per anar al conjunt gunner.

La insistència de Pedro per abandonar el club va acabar fent que el Barça accedís a negociar una possible sortida del futbolista del planter, que havia renovat a principis de juny però amb una rebaixa substancial de la clàusula de rescissió, que passava dels 150 milions als 30. Un gest per afavorir una hipotètica sortida del davanter a finals d’aquesta temporada, i no pas al principi, com s’ha acabat produint finalment.

Amb l’arribada de Neymar i Suárez, a més de Messi, Pedro passava a ser el quart davanter de l’equip. L’any passat ja va tenir menys minuts dels habituals i el canari no es resignava a aquest rol de suplent de luxe, i menys en una temporada com aquesta, que s’acabarà amb l’Eurocopa, on aspira a tornar a entrar a la convocatòria de la selecció espanyola. La intenció del Barça, però, era que el jugador es quedés aquest curs per aprofitar qualsevol lesió o rotació del trio de davanters titulars per ocupar el seu lloc a l’onze. La sanció de la FIFA, que impedeix inscriure cap recanvi fins al mes de gener, i la dificultat de trobar un futbolista amb el perfil tècnic de Pedro, feien que l’entrenador Luis Enrique i el secretari tècnic Robert Fernández insistissin perquè continués. Tanmateix, la suplència a la final de la Supercopa d’Europa -en absència de Neymar, per galteres, el jugador escollit per l’entrenador va ser Rafinha- va ser la gota que va fer vessar el got. Prèviament, però, ja havia comunicat al Barça que la seva intenció era marxar aquest estiu.

Aquesta venda, sumada a la d’Adama Traoré, que va fitxar la setmana passada per l’Aston Villa anglès a canvi de 10 milions d’euros, implica que aquest curs el Barça haurà sumat 40 milions en concepte de traspassos per jugadors provinents del planter. Una quantitat que servirà per quadrar els números a finals de temporada.

el tribunal

Avui dia a Catalunya hi ha un tractament frívol, irrespectuós i temerari del nostre sistema legal. Generalment, aquest tractament irresponsable s’agrupa en tres fórmules diferents.

La primera fórmula és utilitzar la legalitat com un mur per aturar debats polítics legítims, com l’aspiració que Catalunya sigui un país independent. En aquest cas, s’equiparen legalitat i democràcia i, per tant, qui va en contra d’una llei va en contra de la democràcia. Tenim, per exemple, la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, dient que qui no accepta “les resolucions dels tribunals”té una “actitud antidemocràtica”, ja que “la democràcia es la llei, els tribunals i l’estat de dret” ( La Razón, 25/02/2015).

La fal·làcia d’aquesta fórmula recau en el fet que la legalitat no sempre va vinculada a la democràcia. Hi ha democràcies que no se sustenten en l’estat de dret, com l’Índia dels anys 50, i també hi ha estats de dret que no són democràcies. Una llegenda alemanya, certa o no, il·lustra el prestigi que tenien els tribunals de Prússia durant l’època del rei absolutista Frederic el Gran. Un molí de vent pertorbava el rei al palau d’estiu de Sans-Souci. Quan el rei va voler comprar el molí i el moliner s’hi va negar, el rei el va amenaçar d’expropiar-l’hi. El moliner va respondre: “Sí, Majestat, això serà si ho permet el tribunal cameral de Berlín!” ( Historia de un alemán, de S. Haffner, pàg. 195)

La segona fórmula és la de dividir les lleis, de facto, entre les que s’han de complir, les que ningú compleix i les que tu has de complir però jo no.

Així, no es pot fer un referèndum a Catalunya perquè és il·legal, tot i que hi ha moltes lleis que no es compleixen. Algunes lleis no es compleixen perquè no es poden complir, com les diferents lleis de l’administració electrònica. I d’altres no es compleixen perquè generarien agitació social, com haver de tancar la majoria d’esplais per motius de seguretat.

Les lleis de “tu sí que les has de complir però jo no” requereixen més penques. Tenim, per exemple, el cas de l’il·lustre diputat del PP Agustín Conde, que assessorava el Banco Santander tot i que “expressament la llei prohibeix treballar en entitats de crèdit” als diputats. Quan la notícia esclata, la cambra ho esmena retroactivament i en paus ( El País, 11/06/2015).

La tercera fórmula és menys sofisticada i més interessada: és la de subrogar la legalitat a un poder superior. Així doncs, una llei concreta no és vàlida si va en contra dels meus objectius polítics, a més d’anar en contra de la voluntat popular, de les urnes, del poble de Catalunya o de la història.

Tenim el conseller de la Presidència, Francesc Homs, dient que els membres del Govern “no poden acceptar que la legalitat són els altres [Espanya], perquè aquesta ve a través de la legitimació democràtica de les urnes” (ARA, 17/07/2015).

Tenim l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dient: “Si s’han de desobeir lleis injustes, es desobeeixen” ( El País, 1/06/2015), referint-se a la consulta, i Oriol Junqueras dient: “Ha arribat l’hora que ens saltem la legalitat” (ARA, 14/09/2014). El maig del 2015 els seus partits van sumar 1.545.640 vots (un 49,7% dels votants).

La temeritat d’aquesta fórmula no recau en el fet que s’estigui en contra d’unes lleis injustes i les vulguin desobeir: la irresponsabilitat és que això es faci des de l’administració, amb el poder polític i recursos de tots. Que es faci des d’un escenari que té mecanismes coercitius per fer complir la seva voluntat. Políticament i democràticament està molt bé que els insubmisos lluitessin contra la mili, assumint el cost de la seva desobediència i assolint tots els seus objectius pacíficament. El perill es produeix quan són els poders polítics els que malmeten la legalitat, seguint els seus interessos amb arguments ectoplàstics.

La millor manera de fer que tothom compleixi la llei és que els ciutadans la respectin i el respecte sempre es guanya, no es demana. I per guanyar-se el respecte, cal incrementar la qualitat de les lleis: disminuint el nombre de lleis, implementant mecanismes eficaços per garantir que es compleixin i assegurant que hi encaixin totes les demandes polítiques pacífiques i legítimes. Jo això ho entenc. El que també crec que entenc és que, si els nostres partits degraden el compliment d’aquestes lleis, estem assumint uns riscos molt greus.

A curt termini, assumim el risc de tornar a introduir l’arbitrarietat en la vida pública, fent que grans decisions polítiques que afecten a tothom depenguin de la discrecionalitat de certes persones amb interessos polítics i mitjans coercitius. A llarg termini, el risc és la degradació del concepte de l’estat de dret i de les constriccions que aquest imposa als poderosos. I, amb aquests condicionants, és molt difícil construir una societat oberta, avançada, justa i productiva.

Mexic

Els enyorats Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, que van viure bona part de l’exili a Mèxic, explicaven moltes anècdotes d’aquest país. Eren tan divertides que jo em pensava que se les inventaven, però quan hi vaig viatjar vaig comprovar que es quedaven curts, ja que en aquell país hi ha molt més realisme màgic del que ens podem arribar a imaginar.

Ho vaig confirmar un dia que vaig anar a parar a un poble anomenat Jalcomulco, no gaire lluny de la ciutat de Veracruz. Algú m’havia dit que al riu Los Pescados s’hi podien fer esports d’aventura, però un cop allà em vaig deixar seduir per un paisatge en què els boscos s’alternaven amb les plantacions de cafè, mango, blat de moro i canya de sucre, i per la calma d’un poble que semblava sorgit de les pàgines de Cien años de soledad.

Recordo que allà vaig pensar que Octavio Paz, escriptor premiat amb el Nobel de literatura el 1990, tenia tota la raó quan va escriure que Mèxic és un país en el qual “conviuen no tan sols diferents races i llengües, sinó també diferents nivells històrics”. Jalcomulco, en efecte, era com si s’hagués escapat d’un altre segle. Després de visitar el cementiri, guarnit amb un excés de flors i de colors, com sol passar a Mèxic, vaig anar a buscar una bona ombra a la plaça del poble, a prop d’una petita capella. Fins aquí res d’estrany, ja que els cementiris i les capelles abunden a Mèxic.

Estava assegut al terra quan un camperol amb un barret de palla se’m va acostar i em va explicar la història de la Virgen del Mamey, una marededéu que, segons em va dir, venerava tot el poble. Tot havia començat el 1997, quan uns homes del poble estaven descarregant un camió de fruita a la plaça. Quan ja en quedava poca, el camperol havia vist que en el paper de diari que hi havia al fons d’una caixa de mameis havia quedat gravada una imatge de la Virgen de Guadalupe. Es va quedar tan astorat que va avisar tothom. Quan els altres van mirar la imatge, un descregut li va dir que allò era tan sols un efecte del polsim de la fruita sobre el paper de diari, però ell, mogut per una fe pètria, es va deixar caure de genolls al terra i va jurar que li faria una capella a aquella marededéu.

L’home va construir la capella amb les seves mans i, quan la va acabar, va posar al mig de l’altar la caixa de fruita amb el paper de diari on havia quedat reflectida la imatge de la Virgen de Guadalupe. “El mossèn del poble va voler portar la imatge a l’església -em va explicar-, però durant el trasllat el paper es va arrugar i la imatge desapareixia. Vist això, va optar per deixar-la a la capella”. No sabia si creure’m aquell camperol, però quan va acabar l’explicació em va fer entrar a la petita capella de la plaça. Era molt senzilla, d’una sola planta i pintada de blanc de dalt a baix. A l’altar, tal com m’havia anunciat, es veia una marededéu pintada sobre un paper de diari posat al fons d’una caixa de fruita.

Quan li vaig fer notar que es notava molt que la imatge estava pintada sobre el diari, l’home va arronsar les espatlles i em va dir: “La primera marededéu es va esborrar amb el pas del temps... i vaig tenir la idea de pintar-la. No és el mateix, ja ho sé, però cada any al maig fem unes grans festes en honor de la Virgen del Mamey i no perquè s’esborrés la imatge havíem de prescindir-ne”.

Em va semblar un bon argument. Tot sigui per la festa! El vaig felicitar de tot cor i li vaig prometre que un mes de maig, al cap dels anys, tornaria a Jalcomulco per viure les festes. Encara no ho he fet, però sempre que arriba la primavera penso que hauria d’anar a Jalcomulco a visitar la Virgen del Mamey.

tsipras

El govern grec està complint al peu de la lletra els seus últims propòsits. Amb un primer mig any que ha deixat mala impressió, amb corralito, referèndum i espectaculars topades amb els creditors, l’equip del primer ministre grec, Alexis Tsipras, ha aconseguit seguir els terminis d’una agenda més que atapeïda i ajustada per a un calorós mes d’agost: avui encarrila definitivament la conclusió d’un tercer rescat. Ho farà aquesta nit en una sessió extraordinària al Parlament, votant-lo en un projecte de llei que inclou 35 noves mesures. Concretament, es tracta de reformes que suposen entre un 4% i un 5% del PIB del país i que tenen a veure, entre d’altres, amb nous canvis en el sistema de pensions i en el tracte fiscal que reben els agricultors, i amb les privatitzacions.

Després d’unes intenses negociacions que van acabar dimarts amb la redacció final del Memoràndum d’Entesa -el document que recull les condicions del rescat-, Tsipras confia que l’acord es tancarà amb èxit “malgrat els obstacles”. Així ho va fer saber ahir en una trobada al ministeri d’Infraestructures, on va tornar a atacar els crítics del seu propi partit titllant-los de Cassandres, el personatge mitològic a qui mai ningú no creia per culpa d’una maledicció divina.

Aplanar el camí de cara a les més que probables eleccions que viurà Grècia a la tardor és a curt termini una de les noves tasques a les quals s’haurà d’acostumar el primer ministre. La tensió a Syriza és cada vegada més insostenible i la presidenta del Parlament, Zoe Konstandopulu, va arribar ahir a posar problemes a Tsipras per reobrir la cambra per aprovar el rescat. Konstandopulu, que va votar en contra dels dos anteriors paquets de mesures imposats pels creditors, és una de les veus més radicals i crítiques de la formació, però no s’ha posicionat públicament per cap de les faccions que de mica en mica van esquerdant el grup. Els membres de la Plataforma d’Esquerres, en canvi, ja han començat de facto una campanya electoral amb mítings en diversos llocs del país. A aquests díscols és a qui el ministre de Finances, Euclides Tsakalotos, i d’Economia, Iorgos Stathakis, intentaven convèncer ahir en un comitè permanent d’assumptes econòmics.

Davant la mirada escèptica dels rebels i les incisives preguntes en relació a la recapitalització bancària, el programa de creixement i el risc de desnonaments, els dos ministres van vendre l’accent social que pot rascar-se del text, al qual ha tingut accés l’ARA. Així, el Memoràndum recull mesures importants per a Tsipras que preveuen la creació de 150.000 llocs de treball i els preparatius per establir un salari mínim garantit a partir del 2016. La promesa de complir els estàndards europeus i l’ajuda d’entitats com l’OCDE -aliada de Syriza des del principi- són alguns dels factors que els juguen a favor.

A més, Grècia disposarà de 35.000 milions d’euros per fomentar la recuperació i la competitivitat, i els creditors han flexibilitzat els objectius fiscals del país, de manera que els exigeixen un superàvit primari (abans del pagament dels interessos del deute) del 0,5% del PIB per al 2016 i de l’1,75% el 2017. En cas que els comptes sortissin millor del que està escrit, l’executiu haurà de transferir almenys un 30% del que sobri per reduir el deute, i un 30% més per a altres pagaments endarrerits.

A l’octubre, amb la primera revisió que farà el quartet ampliat de la troica -format pel Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat-, Atenes haurà d’aplicar un bon reguitzell d’accions prèvies, que avui es votaran. Per exemple, els primers passos de l’eliminació progressiva de la jubilació anticipada -que preveu fixar-se en els 67 anys el 2022-, canvis en l’IRPF, l’abolició dels privilegis fiscals per als agricultors i la creació d’un fons de privatització format pels béns del país susceptibles de ser venuts. Supervisat per les institucions europees i amb la previsió de generar 50.000 milions d’euros en 30 anys, l’objectiu del fons és que la meitat s’utilitzi com a garantia bancària i la resta vagi a creixement econòmic i pagament del deute. Passada la votació d’avui, faltarà que divendres hi donin llum verda els ministres de Finances de l’eurozona i la setmana que ve alguns Parlaments europeus, com l’alemany i el finlandès. Grècia necessita tenir-ho tot ben lligat abans del 20 d’agost per rebre la primera injecció de diners, que li permetrà fer front al pagament de 3.400 milions d’euros al BCE.