Ara es Prat dela Riba quidiu aixo el 1916.Quan Catalunya i els altres dos estats del seu llinatge, Mallorca i València, van entrar a Espanya, llur llengua tenia exactament els mateixos drets i preeminències que la llengua castellana, compartint amb el llatí l’oficialitat en tota la vida pública interior, així com en les relacions internacionals. El nostre Dret civil, que ara és batejat de foral i destinat al panteó d’un apèndix, era un Dret tan substantiu, tan comú, com el Dret castellà. Els catalans tenien la plena potestat de regir llur administració interior i un poder legislatiu propi, un Parlament català amb totes les seves naturals i obligades seqüències. ¿Per què avui tenim només que pobres corporacions administratives lliurades a l’arbitrarietat d’un poder no català, i una representació parlamentària anegada en el conjunt d’un Parlament general establert, fet i manat fora de Catalunya? ¿Per què les nostres institucions administratives porten els noms i els cognoms i l’organització i l’impuls d’organismes que no són ni han estat mai de Catalunya, com si no en tinguéssim de propis, del nostre llinatge, il·lustrats per una tradició gloriosíssima? ¿Per què la llengua catalana, llengua de Cort i de Parlament, llengua de la diplomàcia i de les lleis, llengua de la ciència i de la poesia, igual en llinatge i drets a la castellana en fer-se la unió, ha estat, mercès a la unió, desterrada violentament de tota la nostra vida pública, proscrita com una intrusa del seu casal propi i encara a cada moment insultada per ministres i funcionaris qualificant-la de dialecte, de patois groller destinat com una antigalla inservible a anar-se morint vora la llar domèstica? Vesteixi’s com es vulgui per amagar-lo, el fet és aquest, amb tota la seva revoltant cruesa: a Espanya hi ha un poble que troba en la vida pública reconeguts i enaltits els elements de la seva personalitat que els pobles més fortament estimen; i uns altres pobles que veuen aquests elements substancials de llur espiritualitat, de llur personalitat, exclosos de les lleis de l’Estat, de tota la vida pública. [...]
divendres, 30 d’octubre del 2015
els Roca i el Liceu
Els germans Roca seran uns dels protagonistes destacats del nou espai gastronòmic i cultural que el Liceu inaugurarà l’any que ve i que pretén ser un lloc que concentri “tota la creativitat i el talent de Barcelona”, segons va explicar ahir en la presentació del projecte el seu promotor, Jordi Armengol, director de l’empresa Tast Barcelona. “El projecte vol fusionar un museu, un restaurant i un lloc de degustació gastronòmica”, va dir, i va explicar que en aquest nou espai el visitant no només podrà menjar sinó que “podrà viure experiències relacionades amb la història i la cultura catalanes amb un format innovador”. Armengol va voler deixar clar que “no serà un restaurant més dels 8.000 que hi ha a Barcelona”, sinó que es vol crear un lloc en el qual el visitant “gaudeixi de l’oci cultural amb un contingut gastronòmic i amb un ànima social, present des de tots els proveïdors que hi participen, fins a les repercussions que tindran les inversions al barri”.
L’espai tindrà 950 metres quadrats i estarà dividit en sis escenaris gastronòmics diferents. Un serà la gelateria Rocambolesc, de Jordi Roca, que obrirà el seu primer establiment a Barcelona, després dels que té a Girona i Madrid. Roca va explicar que està “molt il·lusionat” amb el projecte i va avançar que crearà un polo únic per a la ciutat de Barcelona que serà una representació del dit de Colom fet de xocolata, oli d’oliva i sal. Un altre dels espais serà la barra solidària, on cuiners catalans de prestigi, entre els quals hi ha els tres germans d’El Celler de Can Roca, oferiran les seves creacions i part de la recaptació anirà al Casal dels Infants del Raval i a la Fundació Joan Salvador Gavina. Dels altres espais no en van voler donar més detalls, però van explicar que inclouran espectacles audiovisuals que acompanyaran el menjar.
El producte català, protagonista
Annette Abstoss serà la responsable del desenvolupament de l’oferta gastronòmica, mentre que l’artista Franc Aleu s’encarregarà del disseny i la creació dels continguts artístics en les diverses instal·lacions i propostes integrades a l’espai. Abstoss va explicar que l’espai “no serà un restaurant, sinó un lloc on el producte català, l’emblemàtic i l’icònic, serà l’estrella”. “La gent s’enamorarà de Catalunya a través dels seus productes”, va dir.
Està previst que l’espai obri les portes el març del 2016. Serà accessible des de la Rambla i el carrer Sant Pau i estarà obert tots els dies de l’any fins a la 1 de la matinada a diferents nivells de preus -una experiència sensorial completa, per exemple, costarà uns 25 euros-, pensant en un ampli ventall de públic. Per al director general del Liceu, Roger Guasch, aquest projecte és “un pas més en la voluntat del Liceu d’obrir-se a nous públics”.
Fiat i Starbucks , evasors
La Comissió Europea ha donat avui el primer pas decisiu contra els pactes fiscals que alguns països van signar amb multinacionals amb l'objectiu d'evadir impostos. La Comissió Europea declara il·legals els acords fiscals –'tax rulings', en anglès– de la cadena de cafeteries Starbucks als Països Baixos i l’empresa d’automòbils Fiat a Luxemburg. Ambdues companyies hauran d’entregar entre 20 i 30 milions d’euros cada una, la quantitat que l’executiu comunitari calcula que van evadir en impostos.
La comissària de Competència, Margrethe Vestager, espera que amb l’anunci s’enviï un missatge als governs dels estats membres i grans companyies que aprofiten per evadir impostos. "Els 'tax rulings' redueixen artificialment la càrrega fiscal a les companyies i no estan en línia amb les normes comunitàries en matèria d’ajudes d’estat. És il·legal”, ha declarat Vestager.
Brussel·les investiga 65 casos més d'empreses, dels quals els únics que són públics són els d'Apple (amb Irlanda) i el d'Amazon (també amb Luxemburg)
La sanció anunciada avui reobre el debat i les suspicàcies sobre el paper que l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va tenir en els 'tax rulings'. Mentre es permetien que centenars d’empreses s’aprofitessin d’avantatges fiscals durant els pitjors anys de la crisi econòmica, els ciutadans europeus s'empassaven l’amarga píndola de l’austeritat. Tot plegat es va produir en la mateixa època en què Juncker va arribar a ser ministre de Finances del seu país, primer ministre i president de l’Eurogrup –entre 1995 i 2013–. Així mateix, el vicepresident primer de la Comissió Europea, l’holandès Frans Timmermans, formava part del govern del país, com a ministre d’Afers Europeus, quan Holanda va començar a aplicar els pactes fiscals a Starbucks.
Amb la decisió d’avui, Brussel·les obliga les multinacionals a tornar els diners que no han pagat ens els últims anys. En el cas de Fiat, des del 2012, i en el de Starbucks, des del 2008. La xifra exacta de quant hauran de pagar encara no és clara. Segons ha avançat Vestager, són els estats que van afavorir les empreses els que hauran de precisar quina és la quantitat que han de tornar, però obligatòriament haurà de rondar entre els 20 i 30 milions d’euros, basats ens els impostos que no van pagar i els seus interessos. Els Països Baixos i Luxemburg hauran de ser els encarregats de recuperar els diners, i no la Comissió Europea.
Segons ha explicat Vestager, l’acord entre Fiat i Luxemburg es va produir a través de la seva filial, que ofereix serveis financers a les empreses del seu grup i obté beneficis fiscals il·legals superiors als 20 milions d’euros. Starbucks també utilitzava la seva filial europea per evitar pagar: pagava a alts preus grans de cafè a Suïssa i uns "substanciosos" drets a una altra filial al Regne Unit, per aquesta raó la seva base imposable era menor i pagava menys impostos.
La Comissió Europea admet que la devolució "no és una xifra espectacular", però Vestager assegura que "no és l’objectiu", sinó que el que pretén és establir un precedent i enviar un avís als estats. Per si mateixos, els 'tax rulings' no són il·legals, tot i ser èticament reprovables, segons ha subratllat en diverses ocasions Vestager. Aquests acords entre empreses i governs permeten a les companyies saber per avançat quin serà el tractament fiscal que s'aplicarà al país i obtenir avantatges, cosa que no és necessàriament irregular. La il·legalitat es troba quan un estat decideix afavorir una empresa i no una altra. Tot i que no només les empreses van actuar malament, els països no seran multats perquè la normativa comunitària no ho permet. Sols en cas que els estats siguin incapaços de recaptar els diners, el Tribunal de Justicia de la UE sí que els podria imposar una sanció per negligència.
La pràctica dels 'tax rulings' va sortir a la llum fa gairebé un any, quan el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va desvelar que 340 empreses es van aprofitar del flexible règim fiscal luxemburguès, on pagaven un simbòlic 1% en impostos. El Gran Ducat es va escudar, i segueix fent-ho ara, en el fet que no és l’únic país que ofereix 'tax rulings'. Aquest mateix matí, el ministre de finances luxemburguès, Pierre Gramegna, ha lamentat la decisió de Brussel·les: " Luxemburg està en desacord amb les conclusions arribades per la Comissió Europea en el cas de Fiat i es reserva tots els seus drets".
Tanmateix, com ha recordat Vestager avui, "més casos podran venir", ja que actualment Brussel·les està analitzant prop de 65 casos d’empreses. Formalment oberts, es troben els casos d’ Apple, a Irlanda, i Amazon, també a Luxemburg. Així mateix, estan sota vigilància els pactes fiscals a Malta, Irlanda, Xipre, els Països Baixos, Luxemburg i el Regne Unit. Tot i que també ha demanat explicacions a altres països sobre l’impost de propietats, entre ells a Espanya, França, Hongria, Portugal i Bèlgica.
la questio catalana
Aixo escribia el magnific i complex Josep Pla alla per l'any 1931. Es fa cada dia més difícil de parlar, de Madrid estant, de la qüestió catalana. La meva personal opinió és que els esdeveniments de Catalunya són mirats, a Madrid, i en general a tota la Península, amb una aprensió notòria, aprensió que els discursos oficials que es pronuncien aquests dies no arriben pas a esvair ni a dissimular. El que pertorba realment la qüestió és que allò que semblava que havia d’esdevenir un diàleg de lluna de mel entre Barcelona i Madrid, a conseqüència de la proclamació de la República, està esdevenint una cosa una mica diversa. Considero inútil subratllar l’efecte que han produït les declaracions i contestacions que s’han encreuat aquestes últimes hores entre Madrid i Barcelona. És impossible no fer remarcar el lloable esforç del senyor Macià, per tal de no treure la qüestió de l’estadi optimista. Però a Madrid es desconfia molt de poder mantenir la qüestió en aquest terreny. Fatalment entraran les coses, un dia o altre, en un ambient estrictament polític. [...] La complexitat enorme de la vida barcelonina, els problemes que tenim sempre plantejats -problemes que seria impossible de trobar en qualsevol altra població d’Espanya-, tenen la virtualitat essencial de gastar ràpidament les més bones intencions si aquestes no van acompanyades de l’acció política indispensable. Un dels elements que cal aportar a la controvèrsia política d’aquests dies és el dels vertaders interessos catalans. De vegades, per l’obtenció d’un dret insignificant, però de molta parenceria, se sacrifiquen les coses sòlides, substancials i realment útils, encara que més apagades, que constitueixen la base realment vital d’un nucli social determinat. Hom no pot oblidar, sobretot, en aquest moment, és clar, les qüestions de prestigi, però en l’ambient oficial de Madrid l’actitud de Catalunya és estudiada cada cop amb una atenció més sostinguda. [...] Fins ara, la tàctica del govern provisional de la República ha consistit a deixar que les coses de Barcelona s’endeguin per elles mateixes [...].
la llum
Com si estiguessim a les fosques. El preu de l’electricitat a les llars espanyoles va pujar pràcticament el doble que la mitjana de la Unió Europea (UE) entre el segon semestre del 2008 i el segon semestre del 2014. Segons un estudi presentat ahir per David Robinson, investigador de l’Oxford Institute for Energy Studies (un important think tank del sector energètic), el preu del megawatt per hora per a les llars a Espanya va pujar 81 euros, mentre que la pujada mitjana a la UE va ser de 42 euros. Així, en total el preu de la llum a Espanya va pujar un 52% entre el 2008 i el 2014, segons va explicar Robinson.
Aquesta pujada situa Espanya gairebé al podi dels estats europeus amb el subministrament elèctric més car per a les llars (vegeu el gràfic). La llum és més cara que a la mitjana de la UE i també que als països de l’eurozona. Només paguen més per la llum les llars d’Irlanda, Alemanya i Dinamarca, i en aquests dos últims estats s’ha de tenir en compte que el poder adquisitiu de les famílies és més elevat. Però a Espanya en el preu hi tenen un pes especialment important els impostos i costos regulats, tal com demostren les dades de l’Eurostat.
Segons l’estudi de Robinson, una gran part de l’augment del preu de l’electricitat a Espanya es deu al que ell denomina “falca governamental”. Sota aquesta denominació inclou els impostos, taxes i altres regulacions energètiques que imposa l’Estat, i que al seu parer expliquen gairebé tres quartes parts (73%) de la pujada del preu. Aquests costos públics, segons l’informe, suposaven el 32% del preu de la llum el segon semestre del 2008, mentre que el desembre del 2014 havien passat a ser el 46%, gairebé la meitat.
Per això, i amb la finalitat d’abaratir el preu de l’energia a les llars, Robinson proposa passar alguns d’aquests costos als pressupostos generals de l’Estat i treure’ls del rebut elèctric. Així, s’haurien de passar als comptes públics -amb càrrec als impostos generals- alguns elements que ara són al rebut de la llum, com els costos extrapeninsulars -derivats d’haver de garantir el subministrament a les Balears i les Canàries- i algunes partides de subvencions a les energies renovables.
Ineficiència estatal
Segons l’expert, la falca governamental només és “un símbol de la intervenció de l’Estat, ineficient i costós”. Tot i això, afirma que aquest cost ha baixat lleugerament amb la reforma elèctrica iniciada l’any 2013 pel ministre José Manuel Soria, que entre altres factors va reduir les primes a les renovables.
Les dades del ministeri d’Indústria i Energia corroboren aquesta tesi. El ministeri té estadístiques del preu de la llum sense impostos que indiquen que el 2010 el preu del quilowatt hora a Espanya era de 0,145 euros, quan la mitjana europea era de 0,139 euros, i va pujar fins a 0,177 euros el 2014 a Espanya i a la UE ho va fer fins als 0,139 euros. Segons les dades del ministeri, la reforma es va notar especialment entre el primer semestre del 2013 i el primer semestre del 2014, amb taxes de variació interanual negatives (quasi el 3% el primer semestre del 2014). Després, però, va tornar la tendència alcista: el segon semestre del 2014 la taxa va ser del 4,2%, i el primer semestre del 2015, del 6,6%.
Aquestes pujades de la llum afecten el rebut de les famílies però no passa el mateix amb el preu que paguen les indústries. Segons l’estudi britànic, el preu per a les empreses mitjanes entre el segon semestre del 2008 i el segon semestre del 2014 va pujar el 9%, i per a les grans empreses l’augment encara va ser més baix, del 7%. La conclusió que en treu l’autor és que la falca governamental suposa el 28% del rebut per a les empreses mitjanes i el 20% per a les grans empreses. “Les decisions del govern estan afectant més els consumidors que la indústria”, conclou Robinson, raó per la qual “els consumidors més petits han sigut més penalitzats”. Tot i això, el preu de la llum per a la indústria a Espanya és el doble de car del que tenen les empreses als Estats Units.
Un element més que reforça la tesi que gran part de la pujada de la llum obeeix a costos públics són els beneficis de les grans elèctriques. L’any passat les cinc companyies que formen part d’Unesa -Endesa, Iberdrola, Gas Natural Fenosa, Viesgo i EDP- van guanyar 2.443 milions d’euros, una xifra que suposa un 5,5% menys que l’any anterior i que és la més baixa de l’última dècada, segons es recull en la Memòria estadística – Informe elèctric de la patronal Unesa, conegut ahir.
Barça contra tractors
El Barça visita per primer cop l’estadi del BATE Borissov amb l’objectiu d’aconseguir una victòria que el consolidi al capdavant del Grup E de la Lliga de Campions. Ara fa cinc anys el Barça ja va visitar aquest club, però llavors el partit es va jugar a l’estadi de Minsk. “Han canviat molts jugadors, espero un rival tancat, un partit diferent”, deia Sergio Busquets, supervivent d’aquell partit. Els bielorussos, que van donar la campanada en l’anterior jornada en derrotar a casa el Roma, reben el Barça amb la moral pels núvols després d’haver aconseguit el seu desè títol de lliga consecutiu.
El Barça, sense Leo Messi, Andrés Iniesta i Rafinha Alcántara, però amb Thomas Vermaelen ja recuperat de la lesió al soli de la cama esquerra que va patir fa cinc setmanes al Calderón, visita un club que fa 25 anys no existia. Bielorússia és un estat on l’esport més popular és l’hoquei sobre gel, el preferit del president, Aleksandr Lukaixenko, que ha guanyat recentment les últimes eleccions a la presidència del país amb un 83,47% dels vots. Des del 1994 aquest antic soldat soviètic mana a Bielorússia, considerat un dels estats més hermètics i menys democràtics d’Europa. Lukaixenko, que el 1985 era director d’una granja estatal a Gorodets, va arribar al poder el 1994. Ja no l’ha deixat mai, i ha convertit Bielorússia en un estat tancat amb estètica soviètica en els símbols, poc espai per als oligarques que sí que fan fortuna a Rússia i poca llibertat d’expressió.
A Lukaixenko, a diferència dels seus veïns, tampoc li interessa gaire el futbol. Ell juga a hoquei sobre gel, la seva gran passió. I per aquest motiu ha invertit milionades a construir més de 40 pavellons de primer nivell d’hoquei, cosa que ha permès que el Dinamo de Minsk jugui la Continental Hockey League (KHL) amb un pressupost quatre cops més alt que el BATE Borissov de futbol. Malgrat que el futbol no li interessa gaire, els últims anys ha aprofitat l’èxit del BATE per treure pit. Cita els èxits del club als discursos, va posar la primera pedra del nou estadi del club, que és l’únic estadi modern amb permís de la UEFA ara mateix -els altres clubs juguen aquí els seus duels europeus-, i va acceptar treure impostos als clubs de futbol per facilitar la feina del rival del Barça.
Dels tractors a la Champions
La història del BATE és sorprenent, ja que, a diferència d’altres clubs de l’Est, no ha tingut ajudes estatals ni cap empresari que hi invertís xifres astronòmiques de diners. Borissov és una ciutat grisa i pobra coneguda per la seva fàbrica estatal de tractors, que va fer fallida després del col·lapse de l’URSS. El BATE era precisament l’equip dels treballadors d’aquesta fàbrica, un club modest que mai va passar de la Tercera Divisió soviètica. BATE, de fet, vol dir Borisovski zavod AvtoTraktornogo Elektrooborudovaniya [Equipament Electrònic per a Automòbils i Tractors de Borisov]. El 1984 el club va desaparèixer quan la fàbrica va deixar d’aportar-hi diners. És a dir, el club va estar 20 anys mort, desaparegut.
A començaments dels anys 90, quan Lukaixenko va accedir al poder, l’esport bielorús no tenia clar cap on tirar. Faltaven diners i els empresaris estaven pendents de trobar el seu espai en un estat que s’obria menys que Rússia. De mica en mica petits empresaris locals o membres de les elits polítiques van prendre el control dels clubs. Iuri Txij, empresari amic de Lukaixenko, va arribar al Dinamo, el club més gran, i va prioritzar l’hoquei. I un empresari de tot just 30 anys, Anatoli Kapski, va començar a fer soroll a Borissov.
Kapski es va posar al capdavant de la fàbrica de tractors que havia fet fallida el 1994, la fàbrica on havien treballat els seus familiars, i de mica en mica la va aixecar. El següent pas va ser refundar el BATE, el 1996, després d’uns anys d’inactivitat. La seva idea, deia, era “ajudar la gent de Borissov”. Però, sorprenentment, el club va encadenar dos ascensos i el 1998 ja era a Primera, amb un Kapski que prioritzava invertir els seus diners a fitxar jugadors juvenils i entrenadors de futbol base i a construir una modesta ciutat esportiva. El 2002 el club va guanyar la lliga per primer cop i el 2009 ja era a la fase de grups de la Champions. Els diners aconseguits pels punts a la fase de grups, segons Kapski, van permetre tenir “pressupost per als deu anys següents”. Els últims anys el BATE ha jugat gairebé sempre la fase de grups de l’Europa League o la Champions, i ha rebut uns diners que han permès fitxar més qualitat, millorar les instal·lacions, construir un nou estadi i seguir fitxant joves. Ara porten deu lligues consecutives guanyades -dotze en total- i fins i tot han aconseguit un fet històric: que Lukaixenko els faci cas. Contra el Barça, però, no hi serà. Potser perquè no hi ha Messi
polartizacio politicas
Tant a Europa com a Nord-amèrica, la política ha entrat en una nova fase, extraordinària, conflictiva i volàtil. El centre polític, aquest espai que s’estenia des del liberalisme moderat i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia, i que havia estat la base de la vida pública dels dos continents des de la postguerra, s’ha encongit dramàticament. Al seu lloc hi trobem ara polítics estridents, combatius, sovint d’una causticitat malaltissa, disposats a trencar amb un sistema que consideren disfuncional: Trump als Estats Units, Farage a la Gran Bretanya, Le Pen a França, Grillo a Itàlia, Blocher a Suïssa. Una llista cada vegada més llarga que ha generat una esquerra també més combativa, més pura: Corbyn, Bernie Sanders, els populismes del sud d’Europa.
La crisi econòmica no pot explicar aquest fenomen. Els Estats Units —ara amb un atur del 5%— i el Regne Unit han superat la gran recessió del 2007. El nord i el centre d’Europa o no la van patir (Suïssa) o l’han domesticat (Alemanya, Escandinàvia). I, de fet, el lepenisme i l’ala dreta del partit republicà precedeixen la crisi.
La Unió Europea tampoc n’és la causa principal. És veritat que la distància emocional entre els europeus i les institucions de la UE ha augmentat des de la crisi: l’any 2006 al voltant d’un 50% dels europeus declaraven tenir confiança en la Comissió i el Parlament. L’any 2013 només hi confiava un de cada quatre enquestats. La política (absurda) d’imposar dèficits públics zero i la lentitud a fer una política monetària expansiva des del BCE són al darrere de la pèrdua de legitimitat d’Europa. Però, un cop més, la nova política —amb una dreta antiimmigrants i antiglobalització i una esquerra antibancs i anti lliure comerç, coalitzades totes dues contra l’establishment— ha arribat també als Estats Units, malgrat la política econòmica keynesiano-krugmaniana d’Obama.
La polarització política emergent té unes arrels més profundes. Durant l’època daurada del capitalisme de postguerra, entre 1945 i 1980 aproximadament, l’economia va créixer al voltant d’un 5% anual als països de l’OCDE. Aquesta taxa de creixement va permetre finançar l’estat del benestar, reduir el deute públic heretat de la Segona Guerra Mundial, absorbir les grans migracions internes (de sud a nord, del camp a la ciutat) a Europa i desactivar progressivament els grans partits radicals (per l’esquerra i per la dreta) que havien tingut un paper hegemònic durant el període d’entreguerres.
Aquella època de creixement va coincidir amb el punt àlgid d’una economia industrial inventada per Ford a Detroit: cadenes de producció mecanitzades; substitució d’una massa laboral sense cap qualificació per treballadors semiqualificats; emergència d’un estrat de classes mitjanes urbanes, d’administratius i professionals, i tot això acompanyat de salaris més alts i un procés d’igualació en els ingressos. Un exemple: als Estats Units la proporció dels ingressos en mans del 10% més ric va caure del 45% l’any 1939 al 30% l’any 1979.
El model econòmic Detroit (que a Catalunya caldria rebatejar com a Seat-Volkswagen i a França com a Citroën-Peugeot-Renault) ha passat a ser marginal. El canvi tecnològic i informàtic imaginat a Silicon Valley ha començat a substituir les classes mitjanes del segle vint: on hi havia secretàries ara hi ha ordinadors; on hi havia agències de viatge ara hi ha una web que connecta directament amb els proveïdors; on hi havia llibreries ara hi ha Amazon. La globalització i la deslocalització han erosionat els treballs manuals que quedaven al sector industrial: les empreses que tenien centenars d’empleats ara en tenen unes dotzenes com a molt.
Carles Boix ens explica desde la seva universitat de Pinceton de que va aquest canvi tecnològic, que probablement s’accelerarà, ha vingut de bracet d’una activitat econòmica modesta. Excepte durant la primera revolució informàtica dels noranta, la taxa de creixement anual ha passat a fluctuar entre l’1% i el 2% en el millor dels casos. Els salaris mitjans als Estats Units no han crescut en termes reals en els darrers quaranta anys. Als països (com Espanya) que van tapar el canvi estructural amb un boom immobiliari i augments salarials ficticis perquè no es corresponien amb cap millora productiva real, els salaris reals han acabat caient. Mentrestant, la distribució de la renda s’ha fet més desigual —almenys al món angloamericà i a la perifèria europea—. Ara mateix el 10% més ric dels Estats Units torna a rebre el 45% de tota la renda -la mateixa proporció que l’any 1939.
La resposta a aquestes transformacions econòmiques és un alt grau d’ansietat col·lectiva i el retrobament amb polítics radicals. A la dècada dels seixanta, tot i la Guerra de Vietnam i la conflictivitat d’aquells anys, tres de cada quatre americans deien que confiaven en el govern federal. Avui només ho fa un de cada cinc. La solució és, lògicament, combinar creixement i redistribució. La veritat, però, és que ningú sembla que plantegi cap programa econòmic creïble per aconseguir-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
