Calçotada Font del Bou

Les festes  i apats no acaben mai en aquest poble, disseminat, dispers i divertit. Com explicava el Carles Capdevila l'altre dia, vigilia dels enamorats, quan es compra unes sabates se les emporta posades. Aquí igual. A bona hora  del mati, apareix una mena de brigada amb camion i tot amb un munt de gent no tan jove però amb ganes de somriure, que se els empescant en un moment per encendre focs, preparar calçots, enegri les botifarres i recolzar les en un tou jas de mongetes de proximitat. El cartell i el seus 9 euros de cost van temptar a 100 persones que van passar a gaudir  de les instal·lacions comunes de la Font el Bou, ben equipades i sobre tot esportives. Alguns mes vestits, d'altres mes còmodes, corrien amb aquelles bambes no pot ser d'altre manera, també darrera la canalla davant d'un bacallà de Mercedes. Un vermouth de sortida, mes o menys controlat per el nou President Paco i el sortint, porró en ma, l'Angel. Se sortia a fumar, s'anyorava l'all i oli i la taronja no sabies si era per tirarse la o ferne suc. Desprès del silenci inicial, les llargues taules ja constituïdes, recollien les sortides safates i entre bromes i acudits, va començar una llarga tarde de sol filtrat a tots dos cantons de la barra amb una alegria honrada i els amics, mentre xerraven de res, saludant a les senyores mes majors a les que la comoditat de la llar  ja cridava. Per molt poc podies acabar de quedar be amb un cafè i gotes o un gin tònic de plàstic. Amb tot practicament recollit, el you tube es va arrencar per burleries i country i els grupets es van anar esfilagarsan o arrodonint, buscant allargar la tarda explicant anècdotes que l'unic que buidaven era el cava molt fresc. Mentre la feina es feia sola. Arribaves a saber on era el suministrador del correcte cava i la paraula sortia fàcil i ocurrent. La Marcela de perruqueria, la Rossana riallera i la Neus amunt i avall, casi no tenien temps d'entrar en els viatges parlats, no dels mars del sud, sinó de la ruta dels mobles. Ho semblava però ningú estava distret. El grup, ja mes cohesionat, per reduït, es va anar perdent anat cap el parking per el túnel del riure...
Això es repetira. Jo proposaria el mes que be una cargolada amb el casal d'avis.. i axis, treient banya, anar fent.

la xerrada

En Carles Cpadevila, dos dies despres de venir a Bigues. UN DISSABTE FELIÇ

Dissabte 13 de febrer.

A les 9 he de ser a la Vall d'Hebron, a passar-hi mig matí. Hi arribo deu minuts abans, i el sol il·lumina la porta principal. Sí, sí, sol a les 8.50, sol un 13 de febrer. Per la meva químio el fred és un problema, i la vaig començar el 21 de desembre. I el fred encara no ha arribat, i em sap greu el canvi climàtic, i la contaminació perquè no plou, Però a mi em va bé. Avui faré la cinquena sessió, i a totes ha fet sol. Dono gràcies al sol, i m'hi poso de cara els deu minuts que tinc lliures. Si ets aquí per donar-me energia, no seré jo qui ho negui.

A l'hospital de dia d'oncologia m'esperen dues infermeres que ja conec, que ja he tingut, que són fantàstiques. Empàtiques, atentes, discretes. Dos sols més. Gràcies.

Surto a les dotze, endollat a la bomba d'infusió de la químio les properes 48 hores, disposat a agafar un taxi. Però el sol segueix allà, ara més càlid encara, i entenc que m'està convidant a passejar. Gràcies, sol. Metro fins a Fontana, i caminadeta a casa. M'apareix una sabateria de rebaixes, recordo que les sabates que porto són comodíssimes i vellíssimes, i me'n compro unes de noves, molt agradables al tacte dels meus peus delicats pel tractament. 55 euros. I agafo el carrer Astúries. Hi trobo els amics dels gats de Gràcia. Dues noies joves que interpreten Bach al violí i al teclat Yamaha. Escolto tres peces, els dono l'euro i mig que duc de canvi i celebro que hi hagi músics de carrer.

Camino feliç, pel sol, per les sabates noves (sempre que me'n compro me les emporto posades). Un parell de persones em reconeixen per la cara i em demanen si em trobo bé, amb un afecte que agraeixo. I els dic que molt bé. Vaig comprant, pa d'espelta al forn Reikiiawick, i diversos productes ecològics. Al carrer Astúries la feina seria comprar un producte no ecològic. Quines botigues més oportunes, ara que em cuido tant.

M'aturo a la plaça del Diamant. Els carrers són el passadís de casa, i les places la sala d'estar, em va dir un urbanista. Des que ho sé, m'aturo a cada plaça. A la de la Revolució, hi ha dos músics més. Un veterà i un jove, toquen blues, ragtime. Parelles joves amb nens a coll ballen. Jo moc el cap, seguint el ritme. M'alegren encara més el dissabte Deixo les bosses a terra, que pesen. Comprovo que el sol és encara allà. Els dono un euro i mig que he fet de canvi comprant productes ecològics. Només dono diners al carrer a músics, i només quan m'alegra trobar-los, quan m'animen. Alguns em desanimen.

I ja sóc a punt d'arribar a casa, i em trobo de cara amb una amiga, exgracienca, que ara viu a 150 quilòmetres. Apareix de sobte, justament avui. És un sol de dona, I anem a fer el vermut a la plaça Rovira. I ella em recorda que fa anys ens vam trobar casualment i allà mateix la vaig fitxar per una feina, i vam treballar junts dos anys, fins que l'amor i la maternitat la van portar lluny de mi. I comencem a parlar de tornar a fer coses junts, a distància. I sé que les farem, la trobada s'ha produït per això.

I torno a casa a les tres, i penso que és un dissabte feliç. Amb sol. Amb música espontània. Amb trobades espontànies. I a les 18.30 m'espera l'associació de dones de Llinars del Vallès, per fer una xerrada sobre com educar amb humor. És cert que la químio m'enrampa les mans, que tinc nàusees, i que des d'ahir estic afònic, fet realment poc adequat per fer xerrades d'una hora i mitja. Però a banda d'això, la resta va tan bé, però tant que mentiria si no us digués, agraït, que aquest 13 de febrer de 2016 està sent un dissabte molt feliç.

britannia

¿Es pot confiar en els britànics a l’hora d’anar a les urnes? La resposta que dóna Steven Catherall, gal·lès de 40 anys, és no. Mànager d’una atracció turística a Greenwich, a l’est de Londres, és fervent partidari de romandre a la Unió Europea (UE). “Sortir-ne seria un desastre. I tampoc no veig la necessitat de fer cap referèndum. Tries un govern perquè prengui decisions, oi? A més, no te’n pots refiar, dels britànics”. En altres paraules, que tem que podrien dir no a la UE. Temor que confirmen unes enquestes cada vegada més igualades: 51 a 49 a favor de romandre-hi, segons la mitjana de les últimes set publicades.

Steven és laborista. Parla d’Europa mentre es talla els cabells a la perruqueria d’Andy Savva, xipriota de 69 anys, arribat al Regne Unit el 1961. Els preus són populars, 10 euros una intervenció ràpida. Tarifes d’acord amb el barri, on hi ha molta barreja cultural i econòmica: gran presència de polonesos, russos, pakistanesos i italians, immigrants recents i de fa trenta o quaranta anys; classe mitjana, mitjana-baixa i mitjana-alta, molts professionals i molts treballadors de la City, ben a prop gràcies a un tren que la connecta en 15 minuts.

Dels clients de l’Andy, només els ciutadans amb passaport britànic podran participar en el referèndum. Si a la cimera comunitària que s’obre dijous a Brussel·les el primer ministre David Cameron tanca l’acord que ha negociat els últims mesos per modificar les condicions de pertinença del Regne Unit a la UE, la data triada serà el 23 de juny. Si no, es retardarà.

Ahir, a Hamburg, davant la cancellera alemanya, Angela Merkel, Cameron va defensar les reformes que ha impulsat per a la Unió. La setmana vinent ha de convèncer els altres 27 socis. I també ha de vèncer la creixent resistència del seu partit a acceptar el pacte.

Al juny o més tard, aquesta serà la segona consulta sobre una qüestió que ennuega els britànics i, en especial, els premiers conservadors, per bé que a l’origen del referèndum de 1975 hi ha la divisió que patia el laborisme.

Sobirania nacional

En aquell moment, Peter Evans, ara de 69 anys, en tenia 28. Ell és un altre dels parroquians de l’Andy. Aleshores ja va dir no a l’embrió de la UE, el Mercat Comú. Va ser un més dels 8,4 milions (32,77%) que s’hi van oposar. “I ara jo i la meva dona tornarem a votar no”, diu, mentre es deixa fer pel perruquer que li ha tallat els cabells al llarg de tres dècades. Pensionista, nascut a Sheffield, l’home treballa tres dies per setmana per arrodonir una jubilació que li deixa 209 euros setmanals. “Si no treballés no arribaríem a finals de mes”. Sempre ha votat tory.

¿Quin és el seu problema amb la Unió? En termes genèrics, la sobirania. “No m’agrada que el nostre país sigui governat des de Brussel·les per Alemanya i França”. L’emigració? Certament. “Fa molt de temps que arriba massa gent a aquest país. Al barri es nota a les escoles, als habitatges, a l’hospital, a tot arreu. Potser és que els grans som menys tolerants, però el nostre govern no ens cuida i, en canvi, posa diners per salvar de la bancarrota Grècia i altres països”. Les seves paraules, expressades amb cordialitat a un estranger, semblen calcades d’un editorial del Daily Mail o del Daily Express, tabloides que voldrien eixamplar el canal de la Mànega.

“La majoria dels meus clients -diu l’Andy- són una mica com aquests dos que acaben de marxar. Els grans volen sortir de la Unió, els joves, no”. El perruquer, de l’edat del Peter, no ho té clar, encara. “Qui ho sap, oi?”

El breu patró que ofereix aquest local de Hoe Street, al districte d’E17, s’ajusta prou al que indiquen les dades amb què treballa el guru britànic de les enquestes, el professor John Curtice, de la Universitat de Strathclyde, a Glasgow. Els més grans de 55 anys volen marxar (46% contra 45%); entre 35 i 54 anys, la tendència es capgira: el 34% diuen no a la UE, i el 58%, sí. I de 18 a 34 anys, el 25% preferirien marxar i el 69% quedar-s’hi. Els estudis també són un factor clau. Com més qualificació, més a favor de la UE. Com menys formació acadèmica i cultural, menys europeisme.

Potser les xifres farien pensar en una victòria del sí. Però com diu Steven Catherall, “tot dependrà que sàpiguen mostrar-nos els avantatges de formar part de la Unió”. I també de la participació. El dilema és clàssic: “Ser o no ser a la Unió”, com va piular el president de la Comissió, Donald Tusk, quan va anunciar per Twitter l’esborrany d’acord que s’hauria d’aprovar a la pròxima cimera.

Comparteix a facebookComparteix a twitter

descubriment

Aguantar cinc mesos sense explicar el descobriment més gran de la teva carrera com a científic no ha de ser fàcil. I menys quan consisteix a donar la raó a una de les prediccions d’un dels científics més importants de la història: Albert Einstein. El 14 de setembre, a les sales de control de l’Observatori d’Interferometria Làser d’Ones Gravitacionals (LIGO), als Estats Units, saltaven totes les alarmes en detectar un senyal des de l’Univers més llunyà. Per primer cop a la història havien pogut detectar amb certesa les ones gravitatòries que Einstein havia predit el 1915 en la teoria de la relativitat, publicada el 1916.

La notícia es va fer pública ahir en una conferència de premsa celebrada a Washington i emesa per internet, després de cinc mesos d’investigacions per assegurar-se que no hi havia possibilitat d’error. “Senyores i senyors, hem detectat les ones gravitacionals. Ho hem aconseguit”, va dir el director executiu del LIGO, David Reitze, per a qui ara “s’obre una nova finestra a l’Univers”.

Més de 1.000 investigadors treballen al LIGO, l’instrument òptic de precisió més gran del món, amb dos detectors separats per 3.000 quilòmetres: un a Louisiana i l’altre a l'estat de Washington. Disposen de dos feixos de llum làser de quatre quilòmetres molt sensibles que es modifiquen amb el pas de l’ona gravitatòria. L’instrument és capaç de detectar variacions equivalents a una deumil·lèsima part del diàmetre d’un nucli atòmic.

Eufòria i confusió

Entre el miler de científics, els únics de tot l'Estat que han participat en el projecte són físics de la Universitat de les Illes Balears (UIB). El moment del descobriment, al setembre, el va viure en viu i en directe, a Washington, l’estudiant de doctorat Miquel Oliver Almiñana: “Va ser un moment d’eufòria i també de confusió”. Com tots els participants del LIGO, havia de mossegar-se la llengua atenent a la clàusula de confidencialitat que tots signen quan entren al projecte. “Els primers dies em va costar molt, sobretot no dir-ho als meus pares”, diu el jove investigador, que amb 28 anys està fent el primer any de doctorat.

Des de la distància, a la Facultat de Física de les Illes Balears els seus directors de tesi van començar a rebre des del primer moment e-mails amb dades. “Eren dades de manual, tot i que al principi ens costava de creure”, explica Alicia Sintes, membre del Consell de la Col·laboració Científica LIGO juntament amb Sascha Husa, tots dos professors del departament de física de la Universitat de les Illes Balears.

La incredulitat té fonament. Quan es va detectar aquest senyal, el LIGO encara estava en fase de proves. Tot i que ja estava a ple rendiment, faltaven tres dies perquè es posés en mode observació. Calia validar, doncs, aquesta detecció tan inesperada com ferma. “La confirmació ha trigat cinc mesos per la feina que comporta descartar que no fos una falsa alarma, perquè calia recollir dades acumulades durant un període més llarg per realment veure que era excepcional, que no podia ser una altra cosa”, explica Oliver.

“Sabem que és impossible que sigui una falsa alarma, tenim una certesa de 5 sigma”, apunta Sintes. A més, com passa habitualment en ciència, han hagut de redactar els articles científics amb els quals donen a conèixer el descobriment. El primer article amb els resultats es publicarà a Physical Review Letters, i anirà precedit per tota una col·lecció de publicacions que aniran aportant altres dades.

Després d’interpretar les dades de la que passarà a la història com la primera ona gravitatòria detectada, els científics han pogut determinar que “provenia de la fusió d’una parella de forats negres per produir-ne un de sol més massiu, cosa que va passar a 1.000 anys llum de la Terra”, explica Sintes. La investigadora ha dedicat gairebé vint anys de la seva carrera a la caça d’aquestes elusives ones i ha treballat per millorar els detectors existents.

Per la seva banda, l’altre investigador de la UIB que hi participa, Sascha Husa, treballa per eliminar “el soroll” que no correspongui a ones gravitatòries dels molts senyals que capta el LIGO. “La idea bàsica és molt similar a la d’aplicacions de telèfons intel·ligents per identificar música, com Shazam: si sents una cançó en un bar sorollós l’aplicació pot consultar una base de dades de possibles senyals i, sumant algorismes matemàtics per compensar el soroll, et dirà quin s’ajusta millor”, explica Husa.

El so de l’Univers

Les ones gravitatòries són ones produïdes per esdeveniments violents, com ara la fusió de forats negres o l’explosió de supernoves, que viatgen a la velocitat de la llum i provoquen distorsions en l’espai i el temps, que s’accelera o es desaccelera al seu pas. Així doncs, detectar-les i mesurar-les és indispensable per conèixer realment com és l’Univers i els fenòmens violents que hi han tingut i que hi tenen lloc.

Poder mesurar aquestes ones obre una nova era en l’observació i l’estudi de l’Univers. Fins ara, tota la informació s’obté a partir de l’anàlisi de la llum que arriba i que recullen els telescopis. Les ones gravitatòries, però, són vibracions comparables amb el so. Per tant, les ones recullen el so de l’Univers i, sobretot, la simfonia que en narra els orígens més violents.

clinton

Donald Trump, pels republicans, i Bernie Sanders, pels demòcrates, han guanyat les primàries a Nou Hampshire. Bruce Jentleson, professor de polítiques públiques i ciències polítiques a la Universitat de Duke i un dels màxims experts en política exterior dels Estats Units, analista els resultats.

Cliqueu aquí per consultar l'interactiu sobre les eleccions als EUA Com hem de valorar el resultat a Nou Hampshire?

Als republicans, Donald Trump ha guanyat pel percentatge que més o menys s’havia predit, a diferència d’Iowa, on va perdre tot i el que apuntaven les enquestes. Per tant, Trump en surt reforçat. Marco Rubio, en canvi, queda tocat ja que tothom es pensava que ho faria millor i al final ha quedat el cinquè. Ted Cruz continua lluitant i Jeb Bush no ho ha fet bé fins ara i crec que es retirarà aviat. Al demòcrates, s’esperava que Bernie Sanders guanyés, però ho ha fet per molt més del que s’havia dit i això crec que ha erosionat la candidatura de Clinton. Als pròxims dos estats que faran primàries, Nevada i Carolina del Sud, serà molt important veure si Clinton guanya i ho fa de manera convincent.

El Superdimarts de l’1 de març serà clau en aquestes primàries?

Sí, aquell dia votaran més de 15 estats. Després del Superdimarts, sabrem una mica més què pot passar. Encara hi haurà moltes coses a l’aire, però serà una cita clau.

Donald Trump i Bernie Sanders poden acabar competint per la Casa Blanca?

No ho crec. Trump té molts números per guanyar la nominació, però no crec que el senador Sanders tingui prou suport a nivell nacional per ser el candidat demòcrata. Hillary Clinton serà la candidata previsiblement, però encara ha de demostrar la fortalesa de la seva candidatura. Cal tenir en compte que els bons resultats a Iowa i Nou Hampshire de Sanders no són representatius del conjunt dels Estats Units, aquests dos estats no tenen minories entre la seva població i són petits. El senador de Vermont encara té molta cursa al davant.

El resultat de Nou Hampshire quin missatge transmet?

El missatge per als dos partits és que la gent està insatisfeta amb l’'establishment', amb els candidats tradicionals i entre els electorats dels dos camps, a dreta i esquerra, també hi ha molta insatisfacció en l’economia. La clau aquí és la desigualtat econòmica, amb visions òbviament molt diferents sobre la qüestió entre Trump i Sanders. Però el missatge és que la gent no està contenta amb les solucions tradicionals i van a la recerca d’alternatives.

Estan en qüestió les primàries com a mètode per designar els candidats presidencials?

Potser hi ha d’haver alguns ajustos, però les primàries van sorgir d’una preocupació als anys seixanta pel fet que donava la impressió que tot es decidia al nivell dels alts dirigents dels partits, als despatxos, i va néixer aquest mecanisme que se suposa que és més democràtic. És complex i potser cal fer-hi ajustos, però el sistema continuarà.

l'ale al clatell

Ernesto Kaizer si que es un periodista dels que  trepitjant els talons...i poques vegades per no dir cap, se'l a agafat en fals. Avui feia aquesta cronica que nomes es pot llegir d'una manera, be. El jutge José de la Mata i la tinent fiscal d’Anticorrupció, Belén Suárez, estan trepitjant els talons de l’expresident Jordi Pujol i Soley. Tots dos porten molt de temps lligant caps, però el salt l’han aportat les dades secretes d’una comissió rogatòria d’Andorra. Si l’inspector Kurt Wallander, personatge de les novel·les de Henning Mankell, fa servir la seva reflexió deductiva per relacionar fets i persones, el duo Suárez-De la Mata representen el nostre Wallander local, recolzats en la policia judicial, la UDEF, el cos que va fer exclamar a l’expresident el 2014: “Què cony és això de la UDEF?”. Jordi Pujol i Soley aquest dimecres per primera vegada a l’Audiència Nacional. I la seva dona, Marta Ferrusola, ho farà després d’ell. L’endemà, el dijous dia 11, ho farà el seu fill Jordi Pujol Ferrusola. Però Pujol Jr. declararà per pròpia iniciativa. És una compareixença voluntària, sol·licitada abans fins i tot que la citació dels seus pares.
El jutge De la Mata tenia des del mes d’octubre dos escrits de la fiscal Suárez, que va encetar la seva carrera a Catalunya, en què sol·licitava imputar l’expresident. Va accedir als escorcolls en catorze domicilis i empreses (entre els quals l’habitació a casa dels seus pares on Jordi Jr. es recuperava d’una operació) però només ha resolt citar la parella després de fer un estudi del material disponible i comptar amb la inhibició de la jutge Beatriz Balfagón, titular del jutjat d’instrucció número 31 de Barcelona, materialitzada a primers de desembre passat.La interlocutòria en què cita la parella en qualitat d’imputats (ara sota la denominació més elegant d’ investigats ) és una resolució que podríem anomenar d’estil Wallander per la manera de travar els indicis. El jutge descriu el comportament del clan com una “família/organització” i analitza els moviments de Jordi Pujol Ferrusola i la seva exdona, Mercè Gironès, a través del que anomena societats instrumentals, contractes simulats i factures falses. Precisa que cada vegada que es produeix un ingrés “sospitós” producte de les seves activitats presumptament il·lícites, Pujol Ferrusola ordenava traspassos als comptes andorrans dels seus germans i de la seva mare.

I, arribat a aquest punt, el jutge es posa sobre el rastre de Jordi Pujol i Soley. “En el context anterior -diu la interlocutòria de 30 de desembre de 2015- cal ressaltar l’existència d’un compte obert l’any 2000, a la Banca Reig, el número 63810”. Si bé en el document d’obertura figura la signatura de Jordi Jr., amb un ingrés inicial de 307.000 pessetes, consta un contracte en què s’identifica el titular de manera manuscrita, i amb lletres el número del compte. És a dir, el 63810. Hi ha una sèrie d’operacions, cinc, de disposicions en efectiu, fins el 28 d’octubre de 2010, quan se’n retiren 1.145.000 euros en efectiu i queda el saldo en negatiu.
Però... hi ha d’altres documents. En un d’ells, Jordi Jr. deixa constància que no és el propietari dels fons que s’hi ingressen. El titular real, assenyala, és Jordi Pujol i Soley. Un altre document és un manuscrit de Jordi Pujol i Soley. Declara ser el propietari del compte 63810 i precisa que en cas de defunció els fons han de passar a nom de Marta Ferrusola Lladós, la seva esposa. El jutge, basant-se en les observacions de la fiscal, estima que això no es correspon amb el presumpte llegat hereditari anunciat per l’expresident el 25 de juliol de 2014. “No consta ni s’ha acreditat la quantitat del llegat, el lloc en què es trobaven els fons i el seu destí”. Però el jutge afegeix alguna cosa més. A Andorra membres de la família han afirmat “que els diners provenien d’una herència, però de la branca familiar de Marta Ferrusola Lladós”.
Situant els pares al costat dels fills, en el que el jutge qualifica com a “família/organització”, i considerant que els negocis de Pujol Jr. provenen de “l’explotació de concursos, projectes i licitacions amb el sector públic, especialment de tipus urbanístic”, sobre els quals “no s’ha aportat el més lleu indici que justifiqui els treballs d’assessorament, consultoria i intermediació”, la fiscal Suárez i el jutge de la Mata es disposen a preguntar a l’expresident de la Generalitat i la seva dona per tot aquest totum revolutum.
Perquè el llegat hereditari no hi és... ni se l’espera.

borses mundials

Ni tan sols el no news, good news, aquella màxima anglosaxona que es podria traduir com que l’absència de notícies és una bona notícia, va servir ahir als inversors per trobar la serenor. En una jornada sense sessió a la Xina, focus de tots els mals des de fa mesos, i sense grans dades macro que poguessin fer tremolar els inversors, els mercats mundials van protagonitzar una nova jornada negra, l’enèsima en un inici d’any nefast, en què l’Íbex-35 ha caigut més d’un 15%.

El selectiu espanyol va tancar ahir la pitjor jornada des de l’agost del 2015, amb un descens del 4,44% i tots els valors en negatiu, i va tocar mínims des del juliol del 2013. Els bancs i les empreses relacionades amb les primeres matèries van liderar les caigudes, pressionades per una nova baixada del preu del petroli: el barril Brent, de referència a Europa, cotitzava al voltant dels 33 euros. Però el parquet espanyol no va ser una excepció a Europa. La majoria de selectius del continent van tancar amb caigudes compreses entre el 3,5% i el 4%.

La confiança dels inversors s’erosiona a passos de gegant i ahir a la borsa ja hi havia por a una recessió mundial. I això que, segons els analistes consultats, la realitat econòmica no acompanya aquesta predicció. “De les quatre potes que sustenten el mercat, tres són relativament sòlides, i només falla la del moviment de capitals, perquè hi ha molts fons que venen”, resumeix Xavier Brun, professor de la UPF. L’analista de Citigroup José Luis Martínez Campuzano comparteix l’opinió, però alerta que aquests mals presagis dels inversors poden acabar convertint-se en una “profecia autocomplerta”.

Els diners fugen del risc

Els temors que ahir van fer que les borses es col·lapsessin són, a grans trets, els mateixos que han estat presents durant les últimes setmanes. El petroli barat és a la vegada símptoma i causa dels problemes de l’economia mundial. Denota que la demanda és dèbil als països emergents, especialment a la Xina, però també pot provocar terrabastalls a economies com la veneçolana, la russa o la dels països àrabs. I, de retruc, rebaixa la inflació a les economies avançades i afegeix pressió als bancs centrals, que, amb els interessos per terra, cada cop tenen menys eines per animar els preus. A més, segons Brun, això provoca que els grans fons sobirans que es nodreixen de petrodòlars, com el de Noruega, estiguin venent a un ritme accelerat, i això deprecia les borses.

Però la situació als mercats és més una qüestió d’estat d’ànim. Per això s’està produint un “fly to quality (vol a la qualitat) ”, explica Brun. Els diners estan marxant cap a valors segurs i per això, ahir, mentre les borses es clavaven una sonora patacada, valors refugi com el bundalemany, el bo dels EUA o l’or estaven més cotitzats. Això va tenir una altra conseqüència: la pujada de la prima de risc espanyola, que és el diferencial entre el bo espanyol i l’alemany a 10 anys, i termòmetre de la confiança dels inversors en la fortalesa de l’economia espanyola. Aquest indicador va escalar fins als 154 punts bàsics, màxims des de l’estiu, però va ser més per la baixada del bund teutó que per la baixada de l’espanyol.

“La gestió del risc és un aspecte molt complicat. Els grans fons estan prenent posicions i reduint el risc, i, per fer-ho, el més fàcil és vendre accions a borsa, que són molt líquides”, explica Campuzano. És a dir, davant dels dubtes i la incertesa, els grans inversors estan redefinint la seva cartera, i això està castigant de manera exagerada la borsa, que està caient molt més que altres tipus d’inversions, amb lògiques a més llarg termini.

Els bancs van ser el motor de la caiguda d’ahir. També a Espanya, i per diverses causes. D’una banda hi havia el temor a fallides en cadena d’empreses de fracking nord-americanes, molt endeutades, i que podrien causar un nou forat als comptes del sector financer dels EUA, que podria acabar contagiant la banca europea. I, de l’altra, el pessimisme sobre la situació dels bancs italians -que ahir queien al voltant del 10%- va seguir pesant en els inversors, que van castigar les entitats financeres espanyoles amb baixades del 7,32% en el cas del Popular, que va liderar les pèrdues de l’Íbex, i per sobre del 6% a Bankia, el Sabadell, el Santander i CaixaBank. Poc per sota del 6% es va situar el BBVA, mentre que Bankinter va ser qui va sortir més ben parat, amb un descens del 3,15%. La banca té un pes del voltant del 40% a l’Íbex. És a dir, que ells sols expliquen en gran part la baixada, però ahir tampoc es va salvar el gran damnificat espanyol de la crisi del petroli, Repsol, que va perdre un 5,83%.

També van arribar males notícies des d’Atenes, on la borsa va fregar una caiguda del 8% per la possible fractura política ocasionada per la reforma de pensions que prepara l’executiu d’Alexis Tsipras. L’euro, per la seva banda, es va mantenir estable als 1,11 dòlars.

LES CLAUS

1. Per què baixen les borses?

Hi ha diverses causes de fons que estan marcant les baixades des de fa mesos: el petroli barat i la por per la frenada de la Xina. Ahir, però, no hi va haver grans males notícies. Per això, els analistes consultats parlen d’un estat d’ànim que comença a anticipar una recessió mundial que està provocant vendes massives dels grans fons.

2. Per què la banca és especialment castigada?

El sector financer està molt exposat a les males notícies en qualsevol altre sector. I de fora vénen les pors a les fallides d’empreses petrolieres que creïn un forat a les financeres. També tenen un context negatiu per si mateixos, perquè amb els tipus baixos tenen menys marge per fer el seu negoci i rendibilitzar els dipòsits.

3. Vol dir que ha esclatat una bombolla?

Els experts coincideixen a assenyalar que no hi ha una situació general de preus massa alts que ara s’estigui corregint. És cert que hi ha molts diners al mercat, per la política expansiva del BCE, i això incrementa el risc de bombolla, però no sembla que s’hagi produït, amb ràtios de valor dels actius inferiors als nivells precrisi.