dimecres, 18 de gener del 2017

missatge barça

Els canvis en el model de comunicació del Barça impliquen un nou equilibri de forces dins el club, una institució en permanent convulsió: tothom busca consolidar la seva parcel·la, si no ampliar-la. Els grans beneficiats de la marxa d' Albert Roura com a director de comunicació són Albert Soler, Òscar Grau i el nou director de 'Marca FCB', una figura que el club està buscant en el mercat i que s'encarregarà de potenciar la marca Barça arreu del món. Ells són els guanyadors, aconsegueixen reforçar-se dins un organigrama que ha dissenyat Josep Maria Bartomeu, amb José Manuel Lázaro com a responsable de la comunicació de l'àrea esportiva i Toni Ruiz de la corporativa.
Amb l'adéu d'Albert Roura -home de la confiança del vicepresident Manel Arroyo- es dibuixa un escenari que fa temps que es buscava al Barça. "Fa anys que s'hauria d'haver fet, el model no funcionava, era anacrònic, el director de comunicació assumia massa coses", asseguren els actors implicats en aquesta complexa equació. Ara hi haurà dos professionals amb dilatada experiència dins del club -Lázaro i Ruiz-, encarregats del dia a dia, amb parcel·les clarament diferenciades, mentre les decisions estratègiques les prendran els executius que formen part del comitè de direcció. 
"Fa anys que s'hauria d'haver fet, el model no funcionava, era anacrònic, el director de comunicació assumia massa coses"
D'aquesta manera, la Ciutat Esportiva passa a ser un òrgan independent des d'on es gestiona tot el que hi passa sense cap tipus d'ingerència des de les oficines del Camp Nou. "La coordinació serà més fàcil", admeten a Sant Joan Despí. El director d'esports professionals, Albert Soler, figura de màxima confiança de Bartomeu, controlarà juntament amb Lázaro –que va passar aquest estiu a treballar amb ell– tot el missatge esportiu. "Els jugadors fan cas al Lázaro; amb Roura, malauradament no passava", defensen al Camp Nou per justificar els últims moviments. Un canvi en l'equilibri de forces que arriba només uns dies després que Soler destituís Pere Gratacós com a responsable de relacions institucionals per haver parlat de la renovació de Messi, assumint ell mateix aquestes funcions a partir d'ara. 
També el CEO, Òscar Grau, reforça encara més la seva posició. És també una de les persones més properes a Bartomeu, i ja en la remodelació executiva de l'octubre va assumir el control del missatge. A l'organigrama que va presentar el Barça, comunicació passava a dependre de Grau i no directament de presidència, com havia passat en alguns moments del passat. Durant els pràcticament tres anys de mandat de Bartomeu, el dibuix de com ha de funcionar l'entitat ha variat moltíssim. Hi ha dues versions. La primera, positiva, que el president va afinant el model a mesura que pot moure les peces, escenificant la deriva cap a un model on els directius perden pes i en guanyen els executius. La segona, més crítica, que no hi ha un rumb clar i es va canviant el model a mesura que sorgeixen els incendis. "Grau cada vegada mana més", assumeixen al club, i ho lliguen amb l'adéu de Roura: "Ha de treballar amb persones de la seva confiança". 
Soler, Grau i l'esperat director de 'Marca FCB' seran els encarregats de gestionar el missatge. Conjuntament a un quart actor, Jaume Masferrer, una figura a l'ombra, ja que treballa com a  assessor del president des de fora del club. Ell va ser l'artífex de la victòria electoral de Bartomeu el 2015, i des de llavors l'acompanya en les grans decisions. Masferrer ajuda a dibuixar el camí que ha de seguir el Barça en el futur, dissenyant el pla estratègic, un rol que ha entrat en conflicte en alguna ocasió amb la feina de Roura.  
El problema és de model
L'adéu de Roura –que dilluns a la tarda va ser comunicat a la resta del departament– suposa el cinquè canvi de director de comunicació des que Bartomeu va arribar al club el 2010, de la mà de Sandro Rosell. La gestió del cas Messi ha estat la gota que ha fet vessar el got. Però ja feia temps que Roura s'havia plantejat abandonar el càrrec, cansat de no poder tirar endavant les polítiques comunicatives que ell considerava oportunes per explicar la realitat del club. El fins dilluns 'dircom' del Barça s'ha trobat moltes portes tancades durant aquests últimes mesos, ja que al Camp Nou preval la idea que cal 'bunqueritzar-se' més, utilitzar els canals oficials i reduir el missatge, una premissa que comparteix Bartomeu i la majoria de persones del seu entorn. Com menys missatges, menys soroll i menys escletxes. I no es tracta d'una imposició dels jugadors –cada vegada amb més poder i que ja combreguen amb aquesta política de mínims–, sinó de la visió de club que domina ara mateix a l'entitat.
Roura cau després que ho fes Albert Montagut fa un any i mig. L'anterior 'dircom' havia entrat al Barça de la mà de Rosell, i Bartomeu, quan va agafar el relleu presidencial, el va fulminar. Anteriorment, Xavi Martín havia portat el govern de la comunicació, però el seu enfrontament amb el llavors director general, Antoni Rossich, el va portar a marxar del club. Era el tercer 'dircom' de l'era Rosell, després que guanyés les eleccions amb Pere Jansà (actualment a l'àrea social) i posteriorment situés al càrrec a Ketty Calatayud (actualment dins el departament). El control del missatge és vital en un club de la dimensió del Barça, on conflueixen  interessos econòmics, empresarials i personals, tant de dins de la mateixa entitat com de l'entorn. 

nobel de mates

Aquest dimarts es decideix a Barcelona, a l’Institut d’Estudis Catalans, el matemàtic de tot el món que mereix guanyar el Premi Abel, un premi que atorga l’Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres, que reconeix les aportacions de grans matemàtics. El guardós’equipara al Nobel de matemàtiques –als Nobel no hi ha aquesta categoria–, igual que la Medalla Fields.
La diferència entre ambdós guardons és que el premi que aquest dimarts es decideix a Barcelona reconeix tota una trajectòria de pesos pesants, mentre que la Medalla Fields ho fa a les aportacions de matemàtics menors de 40 anys, explica Marta Sanz-Solé, catedràtica de probabilitat i estadística de la Universitat de Barcelona (UB) i un dels sis membres del comitè internacional que ha de decidir qui rebrà aquest guardó.
El premi està dotat amb uns 770.000 euros, una xifra propera als Nobel –que està al voltant dels 876.000 euros–. El govern de Noruega és qui finança el guardó, que té com a objectiu reconèixer contribucions d’alt nivell i difondre les matemàtiques per tal de contribuir al seu estatus i atreure nous estudiants.
El primer guardó es va entregar l’any 2003 i deu el seu nom al matemàtic noruec Niels Henrik Abel (1802-1829), que tot i que va morir jove, als 27 anys, "va fer importants contribucions", explica Sanz-Solé. Cada any, el comitè es reuneix al país d’un dels membres, enguany ho fan a Catalunya per Sanz-Solé.
El nom del guanyador no es farà públic fins al 21 de març, i se celebrarà a Noruega amb una setmana d’activitats acadèmiques i lúdiques a l'entorn de les matemàtiques.
Llegendes vives
L’any passat va ser premiat Sir Andrew J. Wiles per la seva impressionant demostració de l'últim teorema de Fermat l’any 1994. Va trigar set anys a resoldre’l i va decidir treballar en solitari, un fet gens habitual dins el món dels matemàtics, que acostumen a preferir resoldre els problemes en equip.
El sistema de treball de Wiles té poc a veure amb el del guanyador del premi l’any anterior, el 2015, Louis Nirenberg, que aquests dies ha inaugurat amb una xerrada la jornada acadèmica celebrada a l’IEC 'Abel in Barcelona'. Als 92 anys encara imparteix conferències per tot el món i explica que la idea que els matemàtics treballen sols, aïllats i són gent estranya és un mite alimentat per la difusió de figures extravagants.
Ben al contrari, durant la seva vida, Nirenberg ha comptat amb un gran nombre de col·laboradors, prop d’una cinquantena. "Per fer matemàtiques cal viatjar, cal conèixer gent, col·laborar, veure món... es gaudeix molt amb els teus col·legues quan aconsegueixes resoldre un problema", explica el matemàtic.
L’any 2015 va compartir el premi amb John Nash, matemàtic conegut pel públic general gràcies a la pel·lícula 'Una ment meravellosa', guanyadora de quatre Oscars el 2002. Una de les grans contribucions de Nirenberg han estat les equacions en derivades parcials, una eina fonamental per a la modelització matemàtica de la natura i de les ciències socials. Gràcies a aquestes equacions es poden entendre des de les turbulències que afecten als avions fins a la dinàmica de les poblacions.
"És una llegenda viva de les matemàtiques", explica Xavier Cabré, investigador ICREA i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, a qui Nireberg va dirigir la tesi doctoral. "El més important per valorar l’aportació d’un científic són les citacions dels seus articles (Nirenberg en signa 175, però altres l’han citat 11.000 cops) i que hagi creat escola, i ell ho ha fet", diu Cabré.

diumenge, 15 de gener del 2017

finançaments

Un dels mantres que sovint es repeteixen des de la Moncloa quan es parla de competències i sistema de finançament de les comunitats autònomes és que Espanya és un “dels països més descentralitzats del món”. Ara bé, aquest adjectiu té molts matisos: oferir bona part dels serveis és el mateix que tenir la capacitat de finançar-los? O la possibilitat de legislar sobre els impostos implica gestionar-los? Segons els experts consultats, Espanya està lluny de disposar d’un sistema de finançament homologable al dels països federals, ja que els estats que normalment es posen d’exemple per parlar de federalisme fiscal tenen una capacitat recaptadora més àmplia. Fan referència als Estats Units, Alemanya o el Canadà, però també a altres països com Austràlia o Àustria, tot i estar més centralitzats.
Per analitzar els sistemes de finançament de les democràcies de l’entorn, la catedràtica d’hisenda pública de la UB Núria Bosch distingeix tres aspectes diferents a l’hora de valorar l’autonomia fiscal de les regions: la gestió dels impostos, la participació en els tributs estatals i la capacitat de legislar els tipus impositius. No tots els països enumerats tenen màniga ampla en els tres aspectes, i la majoria de sistemes acostumen a ser mixtos. Tanmateix, Bosch destaca que en els països federals la sobirania tributària originària pertany a les regions, és a dir, en el sentit contrari que succeeix a l’estat espanyol.
Recaptació de tots els impostos
A diferència d’Espanya, en què la major part de la recaptació la fa el govern de l’Estat (la Hisenda catalana només recapta un 5% del total), als Estats Units els estats gestionen també els seus propis tributs, mentre que el Quebec (Canadà) gaudeix d’un sistema asimètric que li dona capacitat de recaptar els impostos. És per això que Bosch constata que l’administració tributària a l’Estat està “molt centralitzada” si es compara amb els països federals, ja que les autonomies no participen en la gestió de cap gran impost, ni l’IVA, ni l’IRPF ni l’impost de societats. La qual cosa, segons Bosch, els dificulta saber quins efectes tenen els canvis legislatius que la llei sí que els permet fer en aquests impostos, com apujar els tipus de l’IRPF.
Un altre exemple és Alemanya -afegeix l’economista Miquel Puig-, que cedeix als seus lands la competència de recaptar la majoria d’impostos (tot i que no tenen capacitat de legislar sobre ells). “Qui recapta és molt important”, assegura, ja que és qui distribueix els recursos i acaba determinant l’“autonomia” de les regions.
Un altre dels vessants que cal tenir en compte a l’hora de valorar el sistema de finançament és el dels mecanismes d’anivellament fiscal: una de les principals reivindicacions de Catalunya, però també del País Valencià, les Illes Balears i Madrid, és que es respecti el principi d’ordinalitat, és a dir, que les comunitats que més aporten no quedin pitjor que les altres després del repartiment. En aquesta vessant, Bosch posa d’exemple el sistema de finançament alemany: hi ha un model de compensació entre les regions més pobres i més riques, però les que més aporten no en queden perjudicades.
Un sistema “opac i arbitrari”
En comparació amb el sistema alemany, Puig considera “opac” i “arbitrari” el sistema espanyol de règim comú, ja que no està clar quines són les variables importants a l’hora de repartir els recursos. Aquests mateixos adjectius són utilitzats per Bosch en el seu informe El finançament dels governs subcentrals en els països federals, on afegeix que [en el sistema espanyol] no hi ha establert “de forma explícita un criteri d’equitat”.
Si s’aborda la reforma del sistema, el 2017 serà un any clau per saber si Espanya tendeix cap al federalisme fiscal. De moment, no va en aquesta direcció.

dissabte, 14 de gener del 2017

josep pallach

Les principals figures polítiques de tota una generació s’han preguntat mil vegades com serien les coses si Josep Pallach (Figueres, 1920 - l’Hospitalet de Llobregat, 1977) no hagués mort aquell fatídic 11 de gener. Han passat 40 anys i ningú en té la resposta, però tothom coincideix que la seva influència hauria sigut cabdal en la construcció de la Catalunya democràtica.
Pallach ocupava un paper central en l’escenari polític. Tant és així que personatges oposats com Jordi Pujol o Hans Matthöfer, responsable de la Internacional Socialista i gran finançador de l’SPD alemany, el volien a prop seu. Matthöfer va arribar a proposar-li que liderés el socialisme espanyol mentre que Pujol el va voler posar de número tres a la coalició del Pacte Democràtic per a les eleccions generals de juny del 1977. Pallach va lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil des de les files del POUM, després des de l’exili a França, i també va participar en centenars d’assemblees per aconseguir el retorn de la democràcia. Però no va arribar a veure aquelles eleccions.
“L’atac de cor que va patir va ser tan brutal com la pressió que van exercir contra ell”, lamenta la seva filla, Antònia Pallach. El seu pare era el líder del PSC Reagrupament, que més endavant es va fusionar amb el PSC Congrés i la federació del PSOE. Abans, però, hi va haver moltes tensions. Durant el seu exili a França, Pallach va connectar amb el socialisme europeu, i en tornar a Catalunya, l’any 1971, es va trobar que bona part de l’esquerra catalana i espanyola només tenia ulls per a l’URSS. “Li retreien que havia passat massa temps a França, que estava desconnectat, i en realitat era molt més modern que ells. Han trigat 20 anys a descobrir-ho”, explica dolguda la seva filla.
“En Pallach estava vacunat contra el somni revolucionari. Ell defensava el socialisme democràtic”, recorda Amadeu Cuito, escriptor i company de partit de Pallach des del 1954. Una part de l’esquerra no li va perdonar a Pallach la seva defensa de la socialdemocràcia. “Els que defensaven la dictadura del proletariat anaven contra ell”, recorda Pere Baltà, un dels seus seguidors, que amb els anys va passar a ser diputat per CiU.
“El criticava gent que deia que calia anar més enllà i fer la revolució, i amb els anys hem vist que és la gent que ha acabat venent-se al capital”, recrimina Eduard Moreno, membre del PSC-R i històric militant d’esquerres. Ell mateix reconeixia en un article publicat al llibre Recordat Josep Pallach que no el van tractar gens bé: “Recordo amb tristor aquell setge ideològic antagònic a què et vàrem sotmetre”, va escriure. El periodista Joan Tapia, que va militar i treballar amb Pallach, recorda que “a la clandestinitat els partits eren dogmàtics i ell era un home obert i cordial”. Tapia destaca que “Pallach havia reflexionat molt sobre què era el socialisme i la democràcia, mentre que molts altres havien adoptat una ideologia”.
Raimon Obiols, que va ser dirigent del PSC-C, va reconèixer també a l’ARA -però amb molta menys contundència que Eduard Moreno- que “potser una part de l’esquerra no el va tractar bé”. Obiols recorda que “en el seu darrer discurs abans de morir va fer una crida a la unitat socialista”. Aquesta podria haver sigut la seva aposta, però és impossible de saber com hauria acabat. Pallach hauria sigut clau en la negociació per acordar la relació del PSC amb el PSOE. “Ell deia que si calia tenir alguna relació amb el PSOE havia de ser de tu a tu”, recorda Cuito. L’acord final entre les dues formacions socialistes no va ser així i, 40 anys després, el debat segueix obert i el partit socialista es troba encara negociant quina ha de ser la relació.
Federalista o independentista
Pallach va refusar l’oferta de Matthöfer de liderar el socialisme espanyol: “És que jo soc català”, li va respondre. Una altra frase famosa de Pallach és la que diu: “De la independència no se n’ha de parlar gaire però cal tenir-la sempre present”. Algunes veus apunten que avui Pallach, que sempre es va definir com a federalista, s’hauria sumat a l’independentisme. La seva filla, però, destaca que Pallach era molt “reflexiu” i assegura que “les seves idees evolucionaven i podien canviar”. Si això és així, més enllà de revisions polítiques interessades, l’enigma Pallach quedarà per sempre pendent de resoldre. Però els adjectius que totes les fonts consultades han dit de Pallach, segurament avui es podrien mantenir: “Humil, pacient, tenaç, intel·ligent, persuasiu i bona persona”.

divendres, 13 de gener del 2017

Valls a l'elisi

Dos mesos després que els conservadors escollissin François Fillon com el candidat de dretes per disputar la cursa cap a l’Elisi, ara és el torn de les esquerres. Ahir hi va haver el primer dels tres debats televisats previs a les primàries de l’esquerra, que se celebraran, en dues voltes, el 22 i 29 d’aquest mes. Com els conservadors, els aspirants a representar l’esquerra en les presidencials d’aquesta primavera són set. Una altra particularitat que es repeteix en aquests comicis interns és la poca representació femenina. Sylvia Pinel, presidenta del Partit Radical de l’Esquerra, és l’única dona entre els candidats.
Els noms que sonen amb més força en la cursa són els de Manuel Valls, Arnaud Montebourg, Benoît Hamon i Vincent Peillon, tots membres del Partit Socialista (PS) tot i representar-hi una escala de grisos. En més o menys mesura, tots quatre són fruit del quinquenni de François Hollande, que el mes passat va renunciar a representar-se com a president de França, una decisió històrica en la V República. Precisament, haver format part del mandat d’Hollande podria jugar en contra seu, principalment per a l’ex primer ministre Valls, que és qui hi té més a perdre. Manuel Valls propugna ara la supressió del mecanisme -inclòs a la Constitució- per aprovar lleis per decret, sense passar per l’Assemblea General. Un mecanisme que Hollande va qualificar de “brutalitat i negació de la democràcia” quan era primer secretari del PS el 2006, i que Valls no s’ha estat d’utilitzar -sota la presidència d’Hollande- per fer passar la llei Macron i la contestada reforma laboral. Valls, “el candidat socialista de la reconciliació”, tal com va definir-se ell mateix el dia que va oficialitzar la seva candidatura, també inclou en el seu programa desgravar els ingressos lligats a les hores suplementàries, una mesura que, paradoxalment, Sarkozy va aprovar el 2007 i que Hollande va suspendre el 2012.
Montebourg, exministre d’Economia que va deixar el govern Valls el 2014 juntament amb l’exministre d’Educació, Hamon, per desavinences amb la política econòmica de Valls, també està a favor de desgravar les hores suplementàries, tot i que va criticar la mesura quan Sarkozy va implantar-la. Abolir l’última reforma laboral és un dels altres punts forts del seu programa. Per la seva banda, Hamon proposa disminuir de 35 a 32 les hores de treball setmanal, implantar una renda bàsica universal de 535 euros mensuals per “ser menys dependents” del treball i legalitzar el cànnabis, posant l’accent en la prevenció en lloc de fer-ho en la repressió.
Candidats a última hora
Com Valls, l’exministre d’Educació Vincent Peillon va ser dels últims a oficialitzar la candidatura. En els dos casos, el detonant va ser la decisió d’Hollande de no presentar-se a la reelecció, amb una remarcable diferència: Valls ho esperava amb candeletes, Peillon va improvisar-ho. El programa d’aquest professor de filosofia posa l’accent en l’ensenyament superior i la recerca, amb la creació de 12.000 llocs de treball. Amb el primer debat d’ahir, François de Rugy, del Partit Ecologista, i Jean-Luc Bennahmias, del Front Democràtic -menys coneguts pel gran públic-, també van poder donar veu i cara als seus programes.
Per a Anne Hidalgo, Vincent Peillon o ningú
L’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, sosté la candidatura de Vincent Peillon a les primàries, un candidat sense el qual “no hi havia l’expressió de la socialdemocràcia que encarna” i en la qual ella es reconeix, va assegurar ahir en una entrevista a Le Monde. Hidalgo estima que Peillon “és l’únic que pot permetre a l’esquerra arribar a la segona volta” i acusa Hollande, Valls i Macron de ser els responsables “de l’immens desastre del quinquenni”. De fet, si el candidat vencedor de les primàries de l’esquerra no és Peillon, Hidalgo no deixa clar si donarà suport a la candidatura del guanyador.

nostalgia d'obama

Quan preguntaven a Ted Sorensen, l’home que va escriure els discursos del president Kennedy, per què els missatges d’ara no sonaven tan brillants com els de la seva època, solia contestar: "Perquè els polítics d’avui volen comunicar, però han renunciat a inspirar". No ha estat mai el cas de Barack Obama. Tampoc aquesta nit, en el discurs que ha tancat un capítol de la història dels Estats Units.
Si alguna ambició ha tingut Obama ha estat la d’inspirar. Inspirar una societat que estava a punt d’expirar, que li costava respirar, que perdia l’esperança en aspirar i que aquesta nit, davant la pantalla, ha començat a sospirar.
Perquè Obama podrà ser mesurat per la mida dels seus incompliments, però no podrà ser discutit pel gruix del seu to. Una presidència és, essencialment, un to. Obama ja era el to quan va parlar a la convenció demòcrata del 2004 i va girar cap a ell els primers focus. Obama va derrotar Hillary el 2008 amb el to consolador après als púlpits del diumenge al matí, passat pels discos d’Al Green i Steve Wonder. I ahir, 2017, Barack Obama va tancar la seva presidència esculpint la primera pedra del seu llegat polític amb la mateixa frase que omplia aquell to de contingut: " Yes, we can". Mira si començaven a sospirar, que així que va començar a parlar, el públic va cridar a cor "quatre anys més!". "No ho puc fer", va replicar Obama amb un somriure.
Si bé el to d’Obama ha sonat indiscutiblement consistent durant vuit anys ha estat perquè el nucli central del seu missatge també ha estat consistent, i aquest missatge és "nosaltres". El "nosaltres" és la paraula que va infondre vida a la democràcia americana, i aquesta nit Obama ha tancat el seu cicle presidencial amb una llaçada impecable, tot tornant, senzillament, al "nosaltres": "Només hi ha canvi real quan la gent s’implica, i encara ho crec".
Obama encara camina amb el swing de Tigger Woods i per això els dissenyadors dels seus actes de masses fan construir una passarel·la fins al faristol. Però el seu balanç polític no és tan harmònic, més aviat s’assembla als seus cabells grisos. Obama mateix ha resumit el seu llegat: va salvar el país de col·lapse financer, va salvar la indústria de l‘automòbil, fa sis anys seguits que es crea ocupació, ha estès la cobertura sanitària, va matar Bin Laden. I per això ha dit que Amèrica és avui millor que fa vuit anys. Però això ha acabat amb un 'Yes we can, yes we did'.
Però ha sonat terrenal i discutible quan ho ha dit, perquè els llocs de treball han tornat, sí, però els sous, no. I perquè, com ell mateix ha reconegut, la democràcia americana té avui dues grans amenaces: la desigualtat econòmica i la discriminació racial. Que, per desgràcia, no és veritat allò que va proclamar 'The New York Times' a la portada de la seva victòria el 2008, quan va suggerir que havia començat l’era post-racial.
Obligats com estem a mantenir la sospita davant el poder, un no pot deixar de preguntar-se com és que Obama ha tingut aquesta rara habilitat (a la FOX en diuen "cinisme") per advertir dels problemes com si no fos la seva responsabilitat solucionar-los, com si més que el president, fos el tutor que vol tenir una conversa adulta amb tu sobre allò que no t’acaba de sortir bé. Durant vuit anys, Obama no ha apel·lat a les vísceres sinó a la consciència. I en consciència sabem que un sol home no pot canviar el cor d’un país. Aquest ha estat el secret de la seva habilitat: Un país només el podem canviar... nosaltres.
No ha estat el discurs més emocionant ni més ric d’Obama. En realitat, tot ja estava dit. Li pesava el contrast entre aquella esperança mundial que li va fer guanyar un premi Nobel de la pau mentre dormia i la crua realitat d’un balanç presidencial qualsevol. Esclar que si parlem de crua realitat, la presidència de Trump és a nou dies de distància. A partir del divendres 20 de gener de 2017, l’esperança serà substituïda per l’arrogància. Sentirem el to de la por. I per això aquesta matinada hauríem volgut tornar a ser el 2008, a New Hampshire, allà on Barack Obama va dir per primera vegada "Yes, we can", i que el somni tornés a començar per a nosaltres.

dimecres, 11 de gener del 2017

eurocambra

La pau només ha durat mitja legislatura. Els dos grans grups polítics del Parlament Europeu, populars i socialistes, han fet miques la gran coalició que van construir a l’inici del mandat per fer front al preocupant augment del nombre de diputats populistes i euròfobs a l’hemicicle. Les dues formacions han deixat de banda la bona sintonia mostrada fins ara i el front comú contra els extremismes per declarar-se la guerra. La culpa la té la votació que tindrà lloc la setmana que ve per decidir qui ocuparà el càrrec de president de la institució els dos anys i mig que queden per acabar la legislatura.
L’origen de la tensió política que es viu al Parlament és el trencament per part dels socialistes del pacte que tenien amb els populars per repartir-se el càrrec. Tot i que els socialdemòcrates han intentat matisar l’acord durant les últimes setmanes, ahir el Partit Popular Europeu (PPE) va fer públic el document, fins ara secret, de l’acord. Els socialistes es comprometien a cedir la presidència als populars a meitat de legislatura, una pràctica habitual entre els dos grups majoritaris atès que cap té majoria absoluta.
No es tractava d’un acord verbal sinó que el líder socialdemòcrata i candidat ara a convertir-se en president de l’Eurocambra, Gianni Pittella, havia estampat la seva signatura al document. També l’havia signat el líder dels liberals (ALDE), Guy Verhofstadt, per obtenir a canvi del seu suport als dos grans grups vicepresidències de l’Eurocambra.
El gest de treure a la llum un acord secret no té precedents i és tota una declaració de guerra. Posa en evidència el malestar dels conservadors davant l’anunci dels socialistes de no donar suport al candidat popular, l’excomissari europeu italià Antonio Tajani, i davant l’intent dels socialistes de posar en dubte el contingut concret de l’acord. El document fet públic demostra que no hi ha cap matís en el compromís del grup de centreesquerra en donar suport al candidat del PPE a presidir el Parlament en la segona meitat de la legislatura.
Sortida forçada de Schulz
El fins ara president de la institució, l’alemany Martin Schulz, va anunciar al desembre que abandonava l’Eurocambra per fer el salt a la política alemanya. La seva decisió va tirar per terra els plans dels socialistes de pressionar el PPE perquè Schulz es mantingués en el càrrec fins a finals de legislatura. En realitat -en això coincideixen fonts dels dos grups- la seva sortida va estar motivada per la negativa del grup conservador al fet que Schulz seguís com a president. Els populars volien que es respectés el pacte i van empènyer l’alemany a fer el pas per concórrer a les eleccions del seu país.
Ahir el PPE no amagava una dura realitat: qui més es beneficiarà del trencament de la gran coalició són els populistes. “A conseqüència de la ruptura del nostre acord, els extremistes podran fer valer la seva influència. Si és el cas, la culpa serà dels socialistes”, advertia ahir el líder dels conservadors, Manfred Weber. “El problema no és qui guanyarà la votació sinó què passarà després. Es podria donar la legislatura per acabada perquè no hi haurà gran coalició”, afirmen fonts del PPE.
Els populars asseguren que les negociacions estan trencades i que no hi haurà un candidat de consens a l’últim minut per substituir Tajani, figura controvertida i poc apreciada entre les files socialdemòcrates. L’italià, de Força Itàlia, va ser portaveu de Silvio Berlusconi durant el seu primer mandat com a primer ministre d’Itàlia i comissari europeu amb José Manuel Durão Barroso.
Equilibri institucional
La publicació del document de l’acord va ferir susceptibilitats. “Ha sigut una agressió dels populars”, asseguraven fonts del grup de centreesquerra. Els socialistes volen continuar presidint el Parlament per mantenir “l’equilibri institucional”. Al·leguen que si un popular ocupa la presidència de l’Eurocambra, les tres grans institucions comunitàries -Comissió, Consell i Parlament- estaran dirigides per polítics de la família conservadora. “És una broma de mal gust que vulguin dirigir totes les institucions. El grau de deslleialtat és lamentable”, es queixava la socialista Elena Valenciano. De fet, prometen batallar per la presidència del Consell Europeu, en mans del conservador Donald Tusk, que acaba mandat a la primavera, si perden la del Parlament.
La pèrdua de popularitat i influència política de la socialdemocràcia a Europa ha sigut especialment dura en els últims anys. La crisi ha esborrat del mapa pràcticament tots els dirigents socialistes. Entre els grans països, només França està dirigida per un socialdemòcrata. I a les institucions comunitàries, el domini de la dreta és clar. El Parlament Europeu és l’únic feu en mans d’aquesta família política. Dimarts que ve el podria perdre.
Gianni Pittella
El socialista europeista i discret
El candidat del grup socialdemòcrata, l’italià Gianni Pittella, és un dels eurodiputats que coneix més bé la casa. Es pot dir que ha fet mitja carrera al Parlament Europeu: n’és diputat des de fa gairebé 18 anys. És el líder del grup socialista i ocupa una de les vicepresidències de la cambra. A diferència de Tajani i Verhofstadt, Pittella és poc conegut al seu país, on només havia ocupat càrrecs regionals i més tard el de senador abans de convertir-se en eurodiputat. L’italià té un tarannà més discret que els seus rivals. De 58 anys i metge de formació, Pittella havia sigut un dels principals defensors de la gran coalició amb els conservadors per poder frenar els populistes al Parlament Europeu.
Antonio Tajani
L’amic de Berlusconi a la UE
El Partit Popular Europeu ha triat com a candidat a presidir l’Eurocambra una figura controvertida. Antonio Tajani, de 63 anys i llicenciat en dret, genera molts recels entre els grups d’esquerres pel seu perfil polític. Tajani, un dels fundadors de Força Itàlia, el partit de Silvio Berlusconi, va ser portaveu del primer ministre italià. També va ser comissari europeu entre el 2010 i el 2014, sota la presidència de José Maunuel Durão Barroso. Com a comissari, va ocupar la cartera d’Indústria. L’esquerra europea li retreu haver mirat cap a una altra banda en l’escàndol de Volkswagen, el Dieselgate.
Guy Verhofstadt
L’últim federalista europeu
El flamenc Guy Verhofstadt, el candidat del grup dels liberals i els demòcrates (ALDE), és eurodiputat des del 2004. Verhofstadt ha fet carrera sobretot en la política belga abans de fer el salt a la política europea, on és conegut per ser un dels pocs defensors del federalisme, per la seva bona oratòria i pel seu europeisme. Entre el 1999 i el 2008 va ser el primer ministre belga. Al Parlament Europeu ha protagonitzat algunes polèmiques com a líder dels liberals en donar primer suport a l’antiga CiU als inicis del procés català i després integrar Ciutadans al grup polític. Verhofstadt comparteix edat (63) i formació (llicenciat en dret) amb el candidat conservador, Antonio Tajani.