dimecres, 15 de febrer del 2017

despres del cancer

El seu pare fa broma dient que el Sergi és aficionat del Bayern de Munic. La seva mare diu que el veu més ros. “Mama, és que soc alemany”, respon ell. El Sergi Cogolludo, de 9 anys, en fa dos que va rebre un trasplantament de medul·la d’un donant alemany -d’aquí la broma- després d’una recaiguda de la leucèmia que li van diagnosticar el 2012, quan tenia només quatre anys.
El càncer és una malaltia lligada a l’envelliment, però el càncer infantil, del qual avui se celebra el dia internacional, està lligat al desenvolupament. Pablo Menéndez, professor ICREA i director de recerca del Campus Clínic de l’ Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), va més enllà: “El càncer infantil no existeix. És molt diferent del dels adults -destaca-. Alguna cosa ha anat malament durant el desenvolupament que desencadena una proliferació cel·lular” que dona lloc a un tumor, afegeix. Són la cara i la creu d’un mateix procés. En el càncer pediàtric hi tenen molt poc a veure els hàbits de vida o els agents externs. De fet, els càncers en infants són malalties poc habituals. Són moltes malalties, totes elles molt rares, i se’n detecten un miler de casos nous a l’any a Espanya. La leucèmia és el càncer més freqüent: suposa un 30% dels càncers pediàtrics. I un 80% són leucèmies limfoblàstiques agudes que tenen, però, molt bon pronòstic. Un 85% dels pacients les superen.
Al Sergi li van detectar leucèmia fa cinc anys. L’agost del 2012, els seus pares van observar que caminava coix i li van diagnosticar osteomielitis, una infecció de l’os del peu. Arran d’aquesta dolença, van descobrir la leucèmia. La va superar amb quimioteràpia, però en un control rutinari van detectar una recaiguda que va superar fa dos anys gràcies a un trasplantament de medul·la d’un donant -la seva germana Berta no era compatible- que va gestionar el Registre de Donants de Medul·la Òssia (Redmo) creat per la Fundació Josep Carreras el 1991.
“Cada 22 de gener [dia del trasplantament] celebrem el seu cumplevida, que celebrem més que el seu aniversari”, diu la mare, Noelia Sancho. En aquests dos anys hi ha hagut molts virus, una anèmia greu, molts ingressos, una estada a la UCI i algunes restriccions: no córrer, no poder anar a escola, no poder menjar de tot, no poder anar al cinema... Però el Sergi és un“nen feliç” que ha viscut tot el procés “amb molta naturalitat”. Els pares són els que suporten la càrrega emocional. “Ara és quan comença a ser més conscient del que ha viscut”, diu la seva mare. Des del 2014, el Sergi rep classes a casa per evitar possibles infeccions. Superats els canvis físics provocats per la cortisona, ara ja té ganes de “tornar a fer vida normal”. “Ha estat molt limitat i ara comencem a passar pàgina, tot i que sempre et queden pors”, reconeix la Noelia. Fa quaranta anys leucèmies com la del Sergi no es curaven. I ara es curen en un 90% dels casos. I tot, gràcies a la investigació.
Potenciar la recerca
Aquesta tardor s’iniciarà un assaig clínic en humans d’un medicament ja conegut, l’apomorfina -que s’usa per a la malaltia de Parkinson-, per tractar un tipus de leucèmia en nens. Així ho ha anunciat l’IJC coincidint amb el Dia Internacional del Càncer Pediàtric. Així mateix, abans d’acabar l’any, s’inaugurarà un nou edifici de 10.000 m de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras que s’ubicarà a l’Hospital Germans Trias i Pujol. L’IJC consta actualment de tres campus: el del Germans Trias i els del Clínic i el Sant Pau, que també es volen ampliar. A més, es preveu inaugurar-ne un quart a l’ICO de Girona

dimarts, 14 de febrer del 2017

radio sabadell

El  Dia Mundial de la Ràdio ha tingut aquest dilluns un regust agredolç a Sabadell. Els treballadors de l’emissora municipal, Ràdio Sabadell 94.6, han exposat en una roda de premsa les acusacions d'" ingerència política", “precarietat” i “revengisme” que des de fa dos mesos denuncien a través de Ràdio Sabadell Diu Prou. Aquesta plataforma agrupa més del 70% d’una plantilla formada per 19 persones: només se’n mantenen al marge la directora, la cap d’operacions, la responsable comercial, la cap d’administració i una altra empleada d’aquest departament. En l’acte, els treballadors han presentat un  manifest “a favor d’una Ràdio Sabadell pública, lliure, plural i rigorosa” i han convidat ciutadans i entitats a adherir-s’hi.
Les acusacions de la plantilla van dirigides especialment contra el regidor de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, Miquel Soler, del qual depèn orgànicament Comunicacions Audiovisuals de Sabadell, l’empresa municipal a la qual pertany l’emissora. Segons Ràdio Sabadell Diu Prou, la seva gestió s’ha caracteritzat per “visites constants” als despatxosde direcció de l’emissora, “reunions de to amenaçador” amb representants dels treballadors i fins i tot “la imposició” per part de la regidoria de la selecció musical que emet la ràdio. Durant el ple municipal del desembre –el primer des de la creació de la plataforma–, Soler va desafiar els treballadors a “denunciar al jutjat” les acusacions contra ell.
La plantilla també veu la mà del regidor darrere de l’episodi més polèmic que s’ha produït durant les últimes setmanes a Ràdio Sabadell i que “més ha costat de pair” als membres de la plataforma: l’acomiadament, via burofax, del cap tècnic, Manolo Guerrero, a qui els treballadors definien en un comunicat com “un dels puntals” històrics de la ràdio. La decisió va ser àmpliament qüestionada a les xarxes per professionals que actualment o en el passat han estat vinculats a l’emissora, com ara el presentador d’'El Suplement' de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell, que en un article a  Nació Digital parlava de Guerrero com el seu “pare” radiofònic.
Segons els treballadors, els motius oficials per a l’acomiadament de Guerrero –que dirigia el departament tècnic de l’emissora des que es va posar en marxa, l’any 2001– són que el seu lloc de treball havia quedat “buit de contingut” i que no estava capacitat per desenvolupar aquesta tasca en un context de digitalització –malgrat que “fa un parell d’anys” es va fer càrrec de “digitalitzar els estudis de l’emissora”. La plataforma, però, creu que en realitat darrere de l’acomiadament s’hi amaga una revenja personal: Miquel Soler és la parella de l’antic cap d’emissions de Ràdio Sabadell, que va abandonar l’emissora fa vuit anys enmig d’un enfrontament amb Guerrero.
A tot això s’hi afegeixen queixes per la precarietat de les condicions laborals, amb “sous mileuristes” i “jornades clarament superiors a les vuit hores al dia”.
Amenaça de tancament
En l’última reunió del consell d’administració de l’emissora es va advertir els treballadors “que la cosa va molt malament i que hi ha números que habilitarien el tancament de la ràdio”. “Això pot arribar a passar? Esperem que no”, diu el portaveu de Ràdio Sabadell Diu Prou i presentador del programa 'Desperta Sabadell', Franc Lluís, que critica també que els nous responsables de l’emissora no els hagin explicat quin és el seu projecte per a la ràdio.
En tot cas, la plataforma denuncia que hores després que se’ls fes aquest advertiment es va publicar una oferta de feina per a un nou càrrec de “coordinador de comunicació digital i noves tecnologies”, una plaça que segons alguns treballadors han explicat a l’ARA podria estar feta a mida per al retorn de l’excap d’emissions.
Des de l’esclat de la polèmica, el govern municipal manté el silenci i aquest dilluns, contactat per aquest diari, tampoc no ha volgut fer declaracions. Dels quatre partits que formen l’equip de govern –que suma els 14 regidors imprescindibles per tenir majoria al ple–, només la Crida per Sabadell s’ha referit al cas: al desembre va emetre  un comunicat en què mostrava “preocupació” per la situació de l’emissora i es comprometia a “analitzar la situació a fons”.  
Canvis a la cúpula
Ràdio Sabadell va començar a emetre l’1 d’octubre del 2001 –sota el mandat de l’alcalde socialista Manuel Bustos–, sis anys després del tancament de la primera emissora municipal, EAJ-20, que havia nascut el 1933. Durant l’època Bustos – finalitzada abruptament el desembre del 2012, arran de l’esclat del cas Mercuri– l’emissora va ser acusada sovint de progovernamental. Després de les eleccions municipals del 2015 es va formar a Sabadell un govern quadripartit amb ERC –formació a la qual pertany l’alcalde, Juli Fernàndez–, la Crida (CUP i moviments locals), Unitat pel Canvi (coalició formada principalment per ICV-EUiA) i Guanyem Sabadell (escissió d’EUiA). Soler és un dels dos regidors d’aquesta última formació, la més petita de les quatre. Ara fa un any, els partits del govern i CiU van escollir Montse Pérez Creus com a directora de la ràdio i van tancar així un impàs de dos anys i mig sense director per la impossibilitat del ple de trobar un nom de consens.
La nova direcció va canviar radicalment la programació de la ràdio: va acomiadar els presentadors dels dos principals programes, va prescindir de bona part dels col·laboradors –alguns, històrics– i va confeccionar una graella eminentment musical. Mentrestant, l’emissora va incorporar una cap d’operacions –un càrrec de nova creació– i una responsable comercial, dos fitxatges que han estat qüestionats per la plantilla. Segons el pressupost municipal, Ràdio Sabadell rebrà aquest any 655.000 euros d’aportació pública –la mateixa xifra que el 2016– i n’obtindrà 146.000 per publicitat. Aquesta partida ha crescut en 45.000 euros des de l’any passat, tot i que, segons els treballadors, la mateixa direcció admet que els ingressos per aquesta via estan caient.

dilluns, 13 de febrer del 2017

els banlieus

Només volien manifestar-se pacíficament per protestar per la violència policial, però tot plegat se’ls va girar en contra. Unes 2.000 persones -segons la policia- es van agrupar dissabte a la tarda davant dels jutjats de Bobigny, al departament del Sena Saint-Denis, per protestar “pacíficament” contra els abusos de l’autoritat policial que en repetides ocasions han afectat alguns barris populars dels suburbis de París. L’última, la violenta detenció d’un jove de 22 anys, el Théo, en una barriada del municipi d’Aulnay-sous-Bois, que ha acabat amb la imputació d’un dels policies per violació i de tres més per violència agreujada. “No crec que s’hagués procedit de la mateixa manera si haguessin estat a la plaça de l’Òpera de París”, va denunciar llavors el diputat socialista del Sena Saint-Denis Daniel Goldberg.
Malgrat que la consigna de la manifestació era clara -“França ens està mirant, fem-ho bé, fem que en surtin bones imatges”-, algunes desenes de joves, externs a la protesta, van començar a llançar projectils contra la policia, a incendiar papereres i vehicles, i a atacar diversos edificis, marquesines i mobiliari urbà. En total, es van detenir 37 persones. “Es continuarà dient que tots els joves dels suburbis són uns casseurs [així és com s’anomenen a França aquests grups que intervenen violentament contra la policia en manifestacions]”, es lamentava una noia que havia acudit a la convocatòria, impulsada per Issa Bidard i Yanis Rezzoug, dos joves provinents d’una barriada de Bobigny. “Quan era petit, van ser el Bouna Traoré i el Zyed Benna, avui són l’Adama Traoré i el Théo. Ens preguntem qui serà el pròxim”, va apuntar Bidard en declaracions al diari Le Monde, recordant els noms de quatre nois símbols de les contínues confrontacions entre la policia i els joves dels suburbis.
La més important va ser l’any 2005, després de la mort de Bouna Traoré, de 15 anys, i Zyed Benna, de 17, electrocutats en un centre de transformació elèctrica de Clichy-sous-Bois quan s’escapaven de la policia. L’afer es va saldar amb tres setmanes de disturbis, milers de detinguts i danys materials importants als suburbis. Uns desordres que ara es podrien repetir amb la detenció del Théo, que deixen en evidència, una vegada més, la crisi social que viuen els extraradis francesos i que desperten la fúria i indignació dels habitants dels barris populars.
A poc més de dos mesos perquè se celebrin les eleccions presidencials a França, les reaccions polítiques a aquest cas no es van fer esperar. Mentre que el fundador d’En Marxa, Emmanuel Macron, va voler matisar que “justícia per al Théo no significa autoritzar que es cremin cotxes”, la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, va carregar contra els successius governs francesos assegurant que “alguns creuen que poden actuar amb tota impunitat perquè fa anys que precisament és la impunitat el que s’està aplicant”. Le Pen, com ja ha reiterat en diverses ocasions, dona suport a la policia “per principis”, tret que la justícia demostri el contrari.
El silenci del govern
Per la seva banda, el líder conservador, François Fillon, va denunciar “la responsabilitat del govern” per haver-se arriscat a autoritzar aquesta manifestació, i va llançar un dard enverinat al ministre de l’Interior, Bruno Le Roux, preguntant-se: “¿Hi haurà d’haver ferits perquè el senyor Bruno Le Roux surti del seu silenci?” De fet, ni Le Roux ni el primer ministre, Bernard Cazeneuve, i ni tan sols el mateix president Hollande -que fa uns dies va visitar el Théo a l’hospital en una posada en escena ben orquestrada pel seu equip de comunicació-, han fet cap comentari sobre els desordres que denigren, una mica més, els suburbis de París.

diumenge, 12 de febrer del 2017

turistes

Quan la Martina -nom fictici- es va separar de la seva parella, una de les primeres conseqüències va ser haver de fer front sola i amb un sou de poc més de mil euros a totes les despeses. Per començar, un lloguer de 850 euros per un pis sense ascensor ni calefacció al barri del Born. “No volia deixar casa meva ni el barri on m’agrada viure”, explica. ¿La solució? Llogar una de les dues habitacions del pis a turistes. “Si comparteixes amb turistes, continues sentint que és casa teva i tu poses les normes, i en una setmana obtens la meitat del lloguer, que és el que et pagaria un company de pis fix”, reconeix.
Situat en un dels carrers més cèntrics del Born, el pis, de sostres alts i terra hidràulic, té molts pretendents. És lluminós i està decorat amb molta cura. En cada racó s’hi intueix la personalitat de la seva inquilina. “Sabia que llogaria fàcilment l’habitació perquè als turistes, sobretot nòrdics, els crida l’atenció aquest estil de pis”, explica. Ja fa tres anys que lloga l’habitació a través de la plataforma Airbnb per 55 euros la nit en temporada baixa i 65 en temporada alta. L’any passat va ingressar 11.387 euros. “Em serveix per pagar el lloguer i les despeses del pis, perquè un sou de 1.100 euros no dona per més”, lamenta. Intenta no llogar més de quinze dies al mes per preservar uns mínims d’intimitat.
El Guillermo -que també prefereix amagar el seu nom real perquè, com la Martina, opera sense llicència d’apartament turístic (un 60% dels pisos oferts a Airbnb no en tenen)- des que es va quedar a l’atur, fa dos anys, comparteix el seu pis de 65 m amb turistes. El que cobra li serveix per pagar “puntualment” el lloguer i les despeses. Ara és autònom i el seu sou oscil·la entre els 1.000 i els 1.600 euros. El lloguer és fix: 800 euros. Però defensa que no ho fa només per diners. Li agrada conviure amb gent de tot el món. “És una activitat que t’enriqueix, coneixes gent, altres realitats, i practiques anglès”, argumenta. Només lloga de Setmana Santa a setembre i obté uns ingressos d’entre 3.500 i 5.000 euros anuals.
Turisme col·laboratiu
La Rosa Maria Sánchez Valls exerceix d’amfitriona -així s’autoanomenen els que practiquen homesharing - des que es va quedar viuda. Amb 63 anys i dues filles emancipades, el pis se li feia gran i la pensió era insuficient per cobrir la hipoteca. I va optar per llogar a turistes dues de les quatre habitacions del seu pis del Fort Pienc. Ha hagut d’actualitzar el seu anglès per rebre turistes dels Estats Units, Rússia, Taiwan i Corea. Li queda un any per acabar de pagar la hipoteca i, tot i que continuarà, abaixarà el ritme. “Em porta feina. Vull per als turistes el mateix que vull per a mi. Netejo i desinfecto a fons abans de cada visita i els faig el llit i el lavabo cada dia”, explica. El Guillermo també inclou en el preu esmorzar self-service. Els ingressos oscil·len en funció de la temporada i dels esdeveniments culturals de la ciutat. Els mesos “fluixos”, de Nadal al març, la Rosa Maria ingressa 800 euros, i a l’estiu o coincidint amb el Sònar i el Primavera Sound, pot arribar als 1.300 euros. “Els turistes són la meva taula de salvació per poder viure, pagar la hipoteca, el telèfon, la llum i el gas”, reconeix. La Rosa Maria, que també és portaveu de l’Associació Veïns i Amfitrions de Barcelona (ViA), declara aquests ingressos però reclama poder-ho fer en concepte d’economia col·laborativa.
Ella, com molts altres amfitrions, vol que la seva activitat es reguli i vol desmarcar-se dels apartaments turístics il·legals. “M’agradaria poder fer-ho de manera legal i transparent, poder declarar els ingressos i estar tranquil·la”, assegura la Martina, que s’ha trobat amb algun inspector a l’edifici, tot i que no ha tingut mai cap queixa dels veïns. És més, a vegades l’han ajudat a rebre turistes. Això sí, selecciona molt bé qui fica a dins de casa i es responsabilitza del que puguin fer. “Han de tenir clar que s’allotgen a casa d’una altra persona”, diu. “Entenc que hi hagi gent enfadada amb Airbnb, perquè hi ha pisos turístics que són una molèstia per als veïns, però hem pagat justos per pecadors”, afegeix.
El Guillermo relloga fins i tot amb coneixement del propietari. “El meu no és un pis turístic. Jo convido a casa meva a qui vull, no marxo del pis. Sempre hi soc i controlo què passa a dins”. Com que conviuen amb els hostes, al·leguen que, a diferència del que passa quan es lloguen pisos sencers a turistes, ells vetllen perquè es compleixin les normes bàsiques de convivència.
Els habitatges d’ús turístic (HUT) són aquells que el propietari lloga per un període màxim de 31 dies, dues o més vegades a l’any. I han de tenir llicència de l’Ajuntament per dur a terme l’activitat turística. La Rosa Maria recorda que llogar habitacions per dies a canvi d’una compensació econòmica és una pràctica molt antiga i demana que la llei de turisme que prepara la Generalitat els distingeixi dels pisos turístics: “No ens poden posar al mateix sac perquè no som professionals. Som a casa nostra i compartim espais infrautilitzats per pagar les despeses”. El perfil d’amfitrions és variat. Des de pensionistes, estudiants i aturats que han trobat una ajuda per arribar a final de mes fins a persones soles que volen companyia. “La gran majoria ho fa per necessitats econòmiques”, admet la Rosa Maria.
Els turistes volen sentir-se veïns
Pablo Díaz, professor del departament d’economia de la UOC, destaca que “el homesharing ha monopolitzat altres xarxes més altruistes, com el coachsurfing, en què no hi havia intercanvi econòmic”. “S’ha donat la tempesta perfecta perquè qui té una habitació de més aprofiti l’oportunitat per obtenir uns ingressos”, diu.
Els hàbits dels viatgers han canviat. Els turistes no valoren només el preu. Volen sentir-se barcelonins per uns dies i conviure amb el seu amfitrió els sembla una experiència menys impersonal que allotjar-se en un hotel. “Els recomano els meus restaurants preferits i llocs per visitar. Intento que se sentin com a casa. I amb alguns hem acabat obrint una ampolla de vi o intercanviant telèfons”, explica la Martina. També hi ha hagut males experiències, sobretot per temes d’higiene.
Però la Martina i el Guillermo, que viuen al Born, també pateixen els efectes col·laterals del turisme. “A l’estiu és dur i et venen ganes de marxar perquè hi ha molt de soroll i no descanses. Pràcticament només sents parlar en anglès, al carrer”, diu la Martina, que també es queixa de com ha canviat el teixit comercial del barri. És un peix que es mossega la cua. El barri s’ha gentrificat -el turisme hi ha contribuït- i els veïns, per no marxar, obren als turistes les portes de casa seva.

dissabte, 11 de febrer del 2017

incerteses electorals

Un 80% dels francesos volen “un líder fort disposat a trencar les regles”. És només un dels resultats d’una enquesta d’Ipsos Mori feta en 22 països i publicada al mes de gener, però que col·loca França -quan falten només tres mesos per a unes eleccions a l’Elisi- al capdavant dels que reclamen una figura forta per liderar el país.
La líder del Front Nacional, Marine Le Pen, ha transformat desproporcionadament el paisatge i el discurs polític francès durant més d’una dècada. Le Pen ha aconseguit erigir-se en aquesta figura forta. En la Joana d’Arc d’una França en descomposició. Però hi ha molts més elements que poden acabar decidint les pròximes presidencials, del mes de maig. Tot depèn de com es resolguin les incerteses que s’hi van acumulant.
La més immediata és com castigaran els francesos la corrupció. El líder conservador, François Fillon, que va arrencar amb la força d’haver descavalcat dos intocables del seu partit -Juppé i Sarkozy-, s’enfonsa ara a les enquestes, acusat d’haver proporcionat uns lucratius contractes falsos a la seva dona i els seus fills, que cobraven a canvi de res. Marine Le Pen, per la seva banda, es nega a tornar els 340.000 euros que li reclama el Parlament Europeu i que hauria assignat fraudulentament a dos col·laboradors que no treballaven a l’Eurocambra.
L’altra incertesa és qui es pot adjudicar la imatge de renovació en un sistema polític que molts consideren obsolet. Els favorits a les enquestes en aquest moment, Le Pen i el centrista Emmanuel Macron, exemplifiquen la superació del duel tradicional pel control de la República Francesa. Però Le Pen ja no pot acaparar, en canvi, l’etiqueta d’ outsider que la convertia en l’element revolucionari de cada elecció.
Un candidat sense partit
Macron és un candidat sense partit al darrere. El líder d’un moviment que s’ofereix com a superació de l’eix dreta-esquerra. L’exministre estrella d’Hollande, de 39 anys, ven presidencialisme sense establishment. També a l’esquerra, Benoît Hamon, amb l’etiqueta de “rebel”, ha aconseguit contra pronòstic la candidatura socialista. Ells són, en certa manera, les cares noves, els convidats inesperats de les eleccions. Com assegura la directora de la consultora política Counterpoint, Catherine Fieschi, a The Guardian, “el Front Nacional ja no té el monopoli del mercat de la renovació”.
El populisme fa temps que ha deixat de castigar la Unió Europea per les seves polítiques per concentrar-se sobretot a atacar el que representa de projecte institucional de cessió de sobirania i pel seu dèficit de control democràtic.
El mateix dilema es viu en la campanya electoral a França o als Països Baixos -on hi ha eleccions el mes que ve-. El gran dubte és com cotitzarà a les urnes la recuperació del creixement econòmic holandès i el seu baix nivell d’atur, o quin pes real tindrà la inconsistència pressupostària del programa polític de Le Pen. Si el debat se centra en el “què som”, el populisme se sent guanyador. El públic del Front Nacional crida “som a casa nostra” a cada míting. Geert Wilders ha intensificat la provocació pública en una campanya marcada per una atomització encara més gran del nombre de partits petits i mitjans que esperen entrar al Parlament holandès. Com més identitària sigui la campanya, més pesarà la inèrcia del vot populista que els manté al capdavant de les enquestes.

dijous, 9 de febrer del 2017

consell de garanties

¿El referèndum d’independència -pactat o unilateral- té cabuda als pressupostos de la Generalitat? És la pregunta que el PSC, C’s i el PP volen que respongui el Consell de Garanties Estatutàries (CGE), que la setmana que ve tindrà els tres recursos contra la llei de pressupostos sobre la taula. No serà, però, la primera vegada que l’òrgan consultiu es posiciona sobre el procés sobiranista. Ho ha fet de manera recurrent durant els últims anys, especialment el 2014, tot i que ja el 2010 va haver de resoldre sobre una petició ciutadana de referèndum d’independència promoguda, entre d’altres, per l’exdiputat Alfons López Tena. “La proposta de consulta popular per via de referèndum sobre la independència de la nació catalana és contrària a l’Estatut”, va dictaminar aleshores.
Per què? La pregunta plantejada pels promotors era la mateixa que s’havia fet servir en les consultes populars. Feia referència explícita a la independència i reclamava una resposta binària: “¿Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?” El CGE va situar “clarament fora de la competència autonòmica” la pregunta. L’òrgan consultiu va apuntar que no es podia consultar directament sobre la independència, sobre la qual el Govern no té competència legal, sinó que calia preguntar sobre la reforma de la Constitució espanyola. La mesa del Parlament va acceptar el dictamen del CGE i, per unanimitat, CiU, ERC, ICV-EUiA, el PSC i el PP van rebutjar que es tramités la proposta.
Diners per a la consulta
Durant el pròxim mes, el Consell de Garanties no haurà de resoldre sobre la constitucionalitat de la convocatòria del referèndum -encara sense data-, sinó sobre la referència que en fan els pressupostos del 2017. El PSC, el PP i C’s estan convençuts que el compromís explícit per finançar el referèndum sobrepassa les competències de la Generalitat, encara que el Govern defensi que la via pactada no ha sigut anul·lada pel Tribunal Constitucional (TC).
El 2014 el CGE va haver de dirimir una qüestió similar a petició del PP. El projecte de pressupostos no feia una referència explícita a la consulta del 9-N, però reservava una partida oberta a “processos electorals i consultes populars”. El Consell de Garanties va acabar avalant els pressupostos en entendre que no es podia “predeterminar” que la partida en qüestió acabés finançant una consulta “contrària a l’ordenament constitucional”.
Les estructures d’estat
La llei de mesures fiscals i financeres que acompanyava els pressupostos del 2014 també va ser subjecte del recurs del PP perquè incorporaven algunes de les anomenades estructures d’estat. El CGE va considerar inconstitucional l’impuls d’una llei tributària que pretenia preparar Catalunya per gestionar, liquidar, inspeccionar i recaptar tots els impostos; l’elaboració d’un inventari d’actius i passius per distribuir amb l’Estat en cas d’independència; la redacció del projecte de llei de seguretat nuclear, i la possibilitat que la Generalitat assumís eventualment les competències en energia, telecomunicacions i transport ferroviari.
En els últims anys, el Consell de Garanties ha dictaminat que les estructures d’estat no es poden desenvolupar en el marc autonòmic, que la Generalitat no pot convocar referèndums i que, en les consultes, no es pot preguntar directament sobre la independència. El Govern n’és conscient, però també sap que l’opinió del CGE és merament consultiva i no vinculant.


dimecres, 8 de febrer del 2017

sentit comu?

La batalla judicial sobre el polèmic decret migratori del president dels Estats Units, Donald Trump, va viure ahir un nou episodi. El Tribunal d’Apel·lacions del Novè Circuit (denominació que determina l’àrea d’influència, en aquest cas la Costa Oest) va escoltar els arguments a favor i en contra de l’ordre executiva, que veta l’entrada d’immigrants de set països de majoria musulmana i de refugiats d’arreu del món, i que va ser bloquejada per un jutge federal de Seattle (estat de Washington, al nord-oest) el cap de setmana passat.
Els advocats del govern van assegurar que la mesura és un “exercici legítim” de l’autoritat del govern i que el bloqueig “posa en perill” la seguretat nacional. A més, consideren excessiva la decisió del jutge, James Robart, que hauria de ser revocada i reinstaurar el veto migratori.
Per contra, els fiscals generals dels estats de Washington i Minnesota -que van presentar la demanda i tenen el suport de 17 fiscals més de tot el país- van argumentar que reprendre la prohibició d’entrada a immigrants i refugiats crearà un altre “caos” i tornarà a dividir famílies i perjudicar l’economia. També van assenyalar que la retòrica de Trump durant la campanya electoral prova que el seu veto busca discriminar els musulmans.
D’altra banda, un centenar d’empreses tecnològiques -liderades per Facebook, Google i Apple- i dos exsecretaris d’Estat, John Kerry i Madeleine Albright, així com diversos ex alts funcionaris, van presentar també mocions contra el veto migratori. Les companyies de Silicon Valley el critiquen perquè creuen que farà més difícil “fitxar, contractar i retenir alguns dels millors empleats del món”. Els experts en seguretat, per la seva banda, diuen que el decret “posa en perill les tropes” nord-americanes i “alimenta la narrativa que els EUA estan en guerra amb l’islam”, com diu el grup jihadista Estat Islàmic.
Més duresa en immigració
“No puc creure que hàgim de lluitar per protegir la seguretat de la nostra nació”, va afirmar Trump en un acte amb xèrifs del país a la Casa Blanca. El president nord-americà va explicar que l’Estat Islàmic ha amenaçat d’“infiltrar-se als Estats Units i en altres països a través de la migració”. “¿I no podem ser més durs amb les persones que entren?”, es va preguntar, i va acabar dient que la mesura “és sentit comú”.
El tribunal d’apel·lacions que va escoltar ahir el cas -format per tres jutges- només decidirà si s’ha de restaurar o no el veto migratori. Els tres jutges són William Canby Jr., nominat per l’expresident demòcrata Jimmy Carter; Richard Clifton, nominat pel republicà George W. Bush, i Michelle Friedland, nominada pel demòcrata Barack Obama. Altres audiències judicials determinaran si el decret del president Trump és legal.
Sigui com sigui, aquesta batalla judicial té tots els números d’acabar al Tribunal Suprem. Les sentències de l’alta instància judicial del país són finals, és a dir, sense dret a l’apel·lació. Tot i així, es podria donar el cas d’una decisió dividida a causa de l’actual distribució del tribunal, que té quatre jutges progressistes i quatre de conservadors, i encara no s’ha cobert la vacant que va deixar la mort del jutge Antonin Scalia ara fa un any. Si aquest fos el cas, la decisió de l’últim tribunal federal és la que prevaldria.
El decret migratori, que ha afectat entre 60.000 i 100.000 persones i ha provocat protestes a tot el país, és el primer gran maldecap del govern de Trump. I la seva conclusió, de moment, va per llarg.