el preu del petroli

Sona a escena de La gran apuesta, una pel·lícula sobre l’especulació financera. Avions ultralleugers desplacen fotògrafs a prop de les instal·lacions d’emmagatzematge de petroli dels Estats Units. Utilitzant raigs infrarojos, mesuren l’ascens i la caiguda dels nivells de cru en 2.100 tancs per esbrinar si els futurs del petroli estan sobrevalorats.

De fet, això és menys estrany del que sembla. Aquests caçadors d’informació treballen per a una empresa, Genscape, que ven la informació als brokers de tot el món i els dona un marge d’uns dies abans que les enquestes d’emmagatzematge siguin publicades pel govern.

Aquestes dades són particularment útils en un moment en què els inventaris de petroli als Estats Units estan en nivells molt alts, gairebé de rècord, i afecten els preus del petroli i els intents frustrats per l’OPEP, el càrtel dels productors, de fer-los créixer. L’alt nivell d’emmagatzematge és de vital importància per entendre per què els preus del cru s’han desplomat al març, segons l’Agència Internacional d’Energia (AIE). El barril de West Texas Intermediate torna a estar per sota dels 50 dòlars, al nivell on era abans que l’OPEP acordés al novembre retallar la producció.

Hi ha tres raons per les quals els tancs estan tan plens. En primer lloc, l’acord de l’OPEP per reduir la producció l’1 de gener va provocar una onada de compra. Els productors de petroli d’esquist nord-americans es van afanyar a aprofitar-ho bombant més petroli. El nombre de plataformes petrolieres nord-americanes ha crescut fins a les 617, quan fa un any eren 386, i ara produeixen 400.000 barrils al dia més que en els mínims del setembre.

En segon lloc, l’OPEP ha caigut en la seva pròpia trampa. En els mesos previs a la reducció en la producció, tothom va augmentar tant la pròpia producció com també les exportacions. I, després de setmanes de viatge transatlàntic, aquest petroli arriba ara als Estats Units, i es guarda mentre les refineries fan el seu manteniment.

El tercer factor és la forma de la corba de preus dels futurs, estretament relacionada amb els inventaris. Quan l’OPEP va orquestrar la retallada del gener, volia reequilibrar l’oferta i la demanda a mitjans d’any, i empènyer el mercat de futurs a backwardation. La backwardation és la disposició del mercat a comprar petroli i utilitzar-lo en lloc d’emmagatzemar-lo.

L’estratègia va funcionar durant un temps, però des de la publicació de les dades d’inventari el 8 de març, el mercat va tornar a caure en contango, nom que es dona al moment en què és més útil comprar petroli i emmagatzemar-lo. El contango pot ser una profecia autocomplerta, perquè com més s’emmagatzema el petroli, més cauen els preus a curt termini. El desafiament de l’OPEP és trencar el bucle, possiblement amb la promesa d’estendre les retallades de producció més enllà de juny. Però en aquest cas, els perforadors d’esquist podrien afegir encara més pous. I els cavallets seguiran girant.

el fetus testimoni

Comparant l’última novel·la d’Ian McEwan amb l’anterior, La llei del menor, em sorprèn descobrir que aquesta té, en l’edició d’Anagrama en català, dues pàgines menys que la nova, i si dic que em sorprèn és perquè si La llei del menor és una novel·la plena, sucosa, vessant d’idees, de diàlegs brillants, amb un tema apassionant i amb un desenvolupament exemplar, aquesta Closca de nou que ara ens ofereix ens remet al McEwan més facilot, més superficial, més buit i amb menys coses a dir: no és la primera vegada que l’autor britànic ens demostra com omplir 224 pàgines gairebé amb no res.

Crec que McEwan és, entre la brillant generació de novel·listes nascuts a finals de la dècada dels 40 i principis dels 50 (Martin Amis, Graham Swift, Kazuo Ishiguro), el que millor ha sabut empeltar-se en la tradició britànica, al costat de John Le Carré (en un thriller com El inocente ) o de Graham Greene (a qui deu molt una aposta més arriscada com Expiació ). Closca de nou és una referència directa a Shakespeare, quan el príncep Hamlet diu: “Podria estar tancat en una closca de nou i considerar-me rei de l’espai infinit”. També juga amb l’expressió anglesa in a nutshell, que vol dir “resumint, en poques paraules”, adequat també perquè el que fa el narrador del llibre, sobretot al principi, és oferir una mena de diagnòstic del món en què es disposa a néixer. Perquè no ho he dit, encara, però el narrador és un fetus, un fetus dins la panxa d’una mare. I el fill, mentre espera el moment d’aparèixer entre els vius, descobreix que la seva mare està ordint un complot amb el seu cunyat per matar el pare. Sí, això és Hamlet (sobretot perquè l’assassí germà del pare es diu Claude), però també em sobta que s’hagi parlat poc de la referència a Tristam Shandy, on el narrador també comença la seva història dins l’ambient privilegiat d’un paradís amniòtic.

ENGINY, PERÒ POCA PROFUNDITAT

És un fetus, val a dir, que neix ben ensenyat, perquè de bon començament ja dona gràcies pel fet de ser a punt de guaitar el cap a “L’Europa antiga, escleròtica, força amable, turmentada pels seus fantasmes, vulnerable als abusananos, insegura, destí preferit de milions de desgraciats”, en comptes de, per exemple, a Corea del Nord (ara, pel que es veu, l’ovella negra de la humanitat). El pare és el poeta John Cairncross, que es considera a si mateix un poeta fracassat, tot i que té una petita editorial i “viu de la poesia”, en recita a la seva dona, forma part de jurats i promou la poesia a les escoles. “Se sap mil poemes de memòria”, cosa que no està malament. És un romàntic, algú que encara creu en l’amor, la bellesa, la torre d’ivori. És l’home que la seva dona i el germà han de matar per obtenir una mansió georgiana que té en propietat, valorada en vuit milions de lliures. Com a MacGuffin està clar que podria servir, si la trama ens portés per camins interessants.

Poc després de començar la lectura comprenem que les semblances amb Hamlet, deixant de banda l’assassinat, són poques: ni de trama, ni de tema ni d’evolució dels personatges. John el poeta sembla sempre una mica poca-solta, i ni la dona ni Claude tenen cap grandesa tràgica que ens els faci interessants. I també ens adonem aviat d’una altra cosa: posar de narrador un fetus tampoc és tan bona idea, ja que la seva visió del món sempre és limitada, i les seves reflexions, tot i que porti vuit mesos en una panxa sentint i escoltant, tampoc poden ser d’una gran profunditat, i el que al principi és una ocurrència potser enginyosa acaba sent un llast que no salven ni la brillant prosa de McEwan ni la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret.

fem nos petons

Besar és, segons el diccionari, l’acte de pressionar els llavis contra una superfície. Si es tracta de la pell o els llavis d’una altra persona, ho entenem com una expressió social d’afecte, de salutació o d’amor.

El pare de la teoria evolutiva, Charles Darwin, després d’investigar-ho, va arribar a la conclusió que el costum humà de besar reflectia un desig instintiu de rebre plaer a partir del contacte íntim amb la persona estimada. És a dir, que les persones ens besem com els animals es toquen, es pessiguen, es busquen i es refreguen. Alguns antropòlegs en discrepen i consideren que el petó, sobretot el romàntic, és un costum cultural que adquirim per imitació. Sigui com sigui, el que és evident és que el fet de besar no intervé per a res des del punt de vista reproductiu. Es tracta, doncs, i en definitiva, d’un acte d’amor, de confiança, d’afecte. Un recurs per comunicar els nostres sentiments sense haver de recórrer a les paraules. Un llenguatge universal posat al servei de l’amor.

I que encara avui, que ens hem tornat tan escrupolosos i desconfiats i que hem après a privar-nos d’allò que ens dona plaer perquè ens perjudica la salut, el bes -el contacte directe amb els llavis, la llengua, la saliva i els bacteris de l’altre- sobrevisqui, només es pot considerar un triomf. El desig de besar-nos és més fort que el recel que ens genera l’altre i que el nostre interès per la higiene i per la salut.

La nostra cultura està plena de besades. El petó de Klimt, com el retrat de la intimitat d’una parella que sembla surar en un fons daurat. El bes de Rodin, l’amor fet marbre. L’agosarat primer bes de Romeu a Julieta. Els petons desesperats del jove Werther a la seva Lotte. Els besos salvadors -i masculins- que desperten la Bella Dorment i la Blancaneu dels encanteris que les han deixat paralitzades (ai, la cultura heteropatriarcal...!). Els besos apassionats del cinema americà que el franquisme censurava. El mariner i la infermera de la famosa fotografia de Times Square. Rhett Butler besant Scarlett O’Hara mentre la sala de cinema sospira.

I el Guido i el Costantino, els personatges de la novel·la Esplendor, de Margaret Mazzantini: “Llavors va ser natural, va ser la nostra naturalesa que va esclatar i va trobar l’expressió més dolça i benèvola. Com el vent que organitza el món, el derrueix i el reedifica lentament”.

Aquesta setmana ens hem besat per rebutjar la intolerància i la violència. Fem-ho encara més.

la cua

Bòxers amb les orelles tallades per semblar més agressius o terriers de Yorkshire sense cua. Són gossos que han deixat de formar part del paisatge urbà i rural a Catalunya en l’última dècada. Des del 2003 que està prohibit mutilar un animal per qüestions estètiques. Ara, finalment, la norma s’implantarà a tot Espanya gràcies a la transposició d’un conveni del Consell d’Europa del 1987. El Congrés de Diputats va donar ahir llum verda al text amb trenta anys de retard i després que, a més de Catalunya, la Comunitat de Madrid, Múrcia, el País Valencià, l’Aragó, Navarra i Andalusia ja haguessin vetat les cirurgies estètiques en animals domèstics.

El govern de Mariano Rajoy ha buscat com fos evitar que la norma s’apliqués als animals de caça, al·legant que “es poden ferir en el moment de perseguir una presa per la seva impetuositat en no controlar el moviment de la seva presa” o bé quedar enganxats en un matoll, en paraules del diputat popular Bernabé Pérez. El consell de ministres va afegir una excepció al text en aquest sentit que el Congrés va eliminar ahir gràcies a una esmena d’Units Podem que van secundar tots els partits menys el PP, i Ciutadans i el PNB, que es van abstenir. Ara només queda que el Senat doni llum verda al conveni perquè finalment la prohibició entri finalment en vigor.

Sancions de fins a 20.000 euros

Però la principal incògnita és com s’aplicarà la prohibició. La llei de protecció dels animals aprovada pel Parlament el 2008 -i que posa en ordre totes les qüestions relatives a aquesta matèria aprovades fins llavors- estableix una sanció administrativa de fins a 20.000 euros per a qui mutili un animal que no sigui salvatge, sempre que no sigui per qüestions sanitàries. El conveni europeu no estipula, en canvi, cap punició concreta. Des de l’Associació Parlamentària en Defensa dels Animals celebren que, almenys, el debat al Congrés hagi servit per “conscienciar molta gent perquè ho denunciï quan vegi un gos amb la cua tallada”, explicava ahir a l’ARA el seu portaveu, Jesús Yagüe. “Amb la curta vida dels gossos de caça, en pocs anys sabrem si s’ha produït un delicte”, afegia.

El següent pas de la comunitat animalista és reivindicar una llei marc de protecció dels animals que “harmonitzi” el conjunt de normes autonòmiques. L’advocada Anna Mulà, especialitzada en dret i animals i promotors i responsable jurídica de la ILP que va portar a abolir els toros a Catalunya, recorda que el Codi Penal actual -que va entrar en vigor el 2015- considera delicte mutilar un animal i que, per tant, la multa per tallar la cua a un gos podria anar més enllà d’una fracció administrativa si hi hagués una norma estatal que aclarís les diferents regulacions autonòmiques, on es té plena competència.

La veterinària Maria Piferrer celebrava ahir que finalment la norma es fes extensiva a tot l’Estat. Membre de la junta del Col·legi de Veterinaris de Barcelona, va decidir deixar de tallar cues a la seva consulta el 1997, sis anys abans que es prohibís a Catalunya. Durant anys va trobar-se que hi havia gent que feia turisme a altres comunitats per raons estètiques, però ara assegura que ja no és xocant per a gairebé ningú aquí que els bòxers tinguin un posat menys agressiu.

Xina comercial

Recels, investigacions i acusacions creuades entre el govern xinès i les autoritats comunitàries europees han esquerdat les relacions comercials entre les dues potències. Ahir el govern xinès va anunciar l'inici d'una investigació sobre la importació de vins europeus -que representen el 70% del total que entra al país- per estudiar si les empreses practiquen dúmping, una pràctica deslleial que consisteix a fixar preus per sota del cost de producció. També investiga possibles subsidis a la importació d'aquests productes.

L'anunci va arribar només 24 hores després que la Comissió Europea (CE) decidís imposar un aranzel a la importació de plaques solars xineses, justament per les acusacions a les empreses d'aquest país d'incórrer en la mateixa pràctica. Segons Brussel·les, les empreses xineses venen els seus panells un 88% per sota del cost real de producció. La situació ha dut les autoritats comunitàries a fixar un aranzel de l'11,8% a l'entrada d'aquests productes al mercat, i Europa ha advertit que pot elevar-se al 47,6% si no s'avança en la negociació.

El govern del gegant asiàtic, disgustat amb la decisió europea, considera "injusta" la mesura i ahir va defensar la seva "sinceritat" a l'hora d'iniciar un diàleg sobre la qüestió amb la UE. En paral·lel a aquesta reacció, i tot i anunciar-ho en comunicats separats, l'executiu xinès va posar la lupa sobre els vins que arriben d'Europa.

Berlín va sortir al pas per posar pau i va advertir que un enfrontament no convé ni als uns ni als altres. L'any passat el principal soci comercial de la Xina va ser la Unió Europea, tot i la disminució del 3,7% en el volum d'intercanvi. El ministre alemany d'Economia, Philipp Rösler, va qualificar ahir de "greu error" l'aranzel aprovat per la Comissió.

El president francès, François Hollande, va instar a convocar una reunió monogràfica de la UE per tractar el tema i teixir solidaritats entre els socis. El president de la CE, José Manuel Durão Barroso, va defensar que la política comercial és cosa seva i va rebutjar-ho.

Dos sectors bandera

Els sectors que ara enfronten les dues potències són prou representatius d'aquests lligams. En els tres primers mesos del 2013, de fet, Espanya ha exportat gairebé vuit milions de litres de vi al gegant asiàtic per un valor de 20 milions d'euros. Això suposa un increment del 53% sobre el mateix període de l'any passat, segons dades de l'Institut de Comerç Exterior (ICEX). L'any passat va exportar-hi per valor de 98 milions d'euros, només per darrere de França. En tot el 2012, la Xina va importar 430 milions de litres de vi i set de cada deu unitats els va comprar a Europa.

Pel que fa a les plaques solars, la Xina és un autèntic tità, amb set dels deu productors solars més grans a escala mundial. Ven el 90% dels panells fora de les seves fronteres i set de cada deu van a parar a Europa. De fet, la colonització de plaques xineses és especialment patent al sud d'Europa i Espanya n'és un estat bandera. Ara el sector està enfonsat per la supressió de primes a les renovables i d'altres mesures restrictives que han provocat que en els últims dos anys el 90% dels fabricants hagin hagut de tancar o estiguin en concurs de creditors, segons la Unió Espanyola Fotovoltaica (UEF). En aquest sentit, Espanya és un dels que més ha pressionat la CE perquè s'impulsés l'aranzel als panells xinesos.

La denúncia origen de l'aranzel va néixer de la indústria europea, que atribuïa a les pràctiques deslleials dels asiàtics la pèrdua de milers de llocs de treball i més de 60 tancaments de fàbriques europees.

el genere

“Les tendències laborals mostren que les dones hem pagat el preu de la crisi”, assegurava la setmana passada la investigadora de l’Institut Europeu per la Igualtat de Gènere Jolanta Reingarde en un acte amb motiu del Dia Internacional de les Dones organitzat pel Parlament Europeu. Reingarde justificava les seves paraules explicant que les reformes del mercat laboral i en els sistemes de pensions i les retallades en serveis socials -que han provocat un retorn de la dona a casa per cuidar els fills, els avis i els familiars malalts- han contribuït a fomentar les desigualtats entre homes i dones en el si dels països de la Unió Europea. “El tema ha desaparegut del debat públic i el més perillós és que hi ha un auge de moviments contraris a la igualtat”, denunciava la investigadora. Ahir el Parlament Europeu li va donar la raó, i va aprovar una resolució que denuncia l’estancament de les iniciatives europees per promoure la igualtat.

Segons les últimes dades recollides en l’Índex d’Igualtat de Gènere de la UE, mentre que la bretxa salarial mitjana a la Unió és del 16,2% -el 2010 era del 16,6%-, la diferència en les pensions és encara més gran: del 40,2%. En la meitat dels estats membres aquesta xifra ha augmentat. En els últims anys, el nombre de diputades als Parlaments dels països membres només ha crescut un 6%. Un 33% de les dones de la UE han patit violència de gènere, física o sexual, i un 55% han sigut assetjades sexualment. És el que recull un informe del Comitè per la Igualtat de Gènere i pels Drets de les Dones del Parlament Europeu, que va ser exposat ahir durant el debat previ a la votació de la resolució. Per a l’encarregat de defensar el document -l’eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya - Verds, Ernest Urtasun-, Europa està bloquejada i fins i tot fa passos enrere en matèria d’igualtat de gènere. “Si seguim a aquest ritme trigarem dues generacions a assolir la igualtat”, es queixa, i coincideix amb Reingarde que “les polítiques de la crisi han fet molt mal a la igualtat i han tingut un impacte claríssim en les activitats professionals de les dones”.

Fora de l’agenda política

Urtasun assenyala una altra causa del retrocés en drets: una aturada legislativa en molts països que també afecta la UE. “L’agenda en aquest àmbit està aturada; hem tingut èpoques en què hi havia molta ambició i això ja no és així”, critica l’eurodiputat. El Consell Europeu ha bloquejat en els últims temps dues directives vitals per avançar en aquesta direcció: una que feia referència als permisos de maternitat i una altra sobre quotes en els consells d’aministració.

9.000 euros per fer comentaris masclistes

Les declaracions misògines que va fer l’eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke al ple de l’Eurocambra -va assegurar que “les dones han de guanyar menys perquè són més dèbils i menys intel·ligents”- no han quedat impunes. El Parlament va anunciar ahir que no cobrarà les dietes de 30 dies, prop de 9.000 euros, i que durant 10 dies quedarà suspès de la seva activitat parlamentària, tot i que podrà participar en les votacions. A més, durant un any no podrà representar el Parlament en reunions, conferències ni fòrums.

16 anys sense Barnils

Això dels bascs no ho va poder arreglar ni en Tarradellas. Un vespre a Saint Marti-le Beau, i mentre fèiem temps per anar a sopar, ell mateix ens ho va explicar al dilecte amic Joan de Sagarra i a qui signa: el president del govern basc a l’exili li havia demanat que fes de bo entre aquell president i aquella ETA. A veure si ens hem explicat: no és que aquell basc hagués demanat al català que negociés en nom seu amb uns altres bascs: és que ni tan sols no se li volien posar al telèfon. Tarradellas no ho va aconseguir -sospitava que l’havien utilitzat. I és que bascs amb bascs, ells s’entenen. I sobretot amb espanyols. El jovent basc de Neguri anava a esquiar a... Madrid, concretament al Guadarrama. I poc abans el tinent nacionalista basc Goicoetxea, que havia muntat el Cinturó de Ferro per defensar Bilbao, s’havia passat als assetjants, els nacionals de Franco, amb els plànols del Cinturó. El problema dels bascs és que quan baden se’ls veu que són la Prehistòria d’Espanya -els espanyols prehistòrics. Ho va demostrar científicament i en vers l’eximi Josep Carner. Definint la llengua espanyola, el Príncep dels Poetes va versificar científicament així: “la trista llengua / de les cinc soles vocals”. Efectivament i mercès al coneixement ambient de diversos idiomes, qualsevol conciutadà sap com el poeta que la llengua espanyola té “només” cinc vocals: a, e, i, o, u. [...] Doncs bé, l’escarit sistema vocàlic espanyol és, exactament, el sistema vocàlic basc, això és: a, e, i, o, u. Tenint en compte que els bascs són anteriors als espanyols [...] i afegint a la prova de les cinc vocals totes les que convingui, se’n dedueix de tot plegat necessàriament que els espanyols són hereus directes dels bascs. Que els bascs són la prehistòria dels espanyols. [...] Els catalans necessitem els bascs com el pa que mengem, [...] els bascs són els únics que saben exactament com són els espanyols, ho duen a la Història comuna, de la llengua a la ideologia. En resum, ¿per què malgrat tot a Madrid són ben vistos els bascs i no els catalans, i per què ells n’obtenen més que no nosaltres? Elemental, amic Fritz, perquè enllà de la comunitat de vocals els espanyols saben comptar: els bascs són només dos milions i nosaltres sis, i segons com deu, i a un parell de gossos se’ls pot deixar córrer per casa mentre que a sis, o deu, se’ls ha de tancar a la gossera.