vigilants del Prat

L’últim episodi del conflicte dels vigilants dels controls de seguretat de l’aeroport del Prat ha implicat la intervenció de la Guàrdia Civil. Des d’ahir, el govern espanyol n’ha augmentat la presència als arcs per on passen els passatgers i dilluns els guàrdies podrien acabar substituint vigilants. El desembarcament de guàrdies serà progressiu, però si no es desencalla el conflicte laboral serà més evident a partir de dilluns, segons va advertir el ministre de Foment, Íñigo de la Serna. A partir de dilluns, la vaga parcial dels treballadors d’Eulen s’ha de convertir en total. L’última oportunitat per evitar-ho serà demà, al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat, en una nova assemblea de treballadors on es tornarà a votar la proposta impulsada pel Govern.

“En aquesta primera fase no es tracta de fer fora l’empresa”, va concedir ahir De la Serna, referint-se a Eulen. De moment, la mesura consisteix a “intensificar” la presència de guàrdies -no en va concretar la quantitat- per garantir “la seguretat i l’ordre” a l’aeroport de Barcelona. No vigilaran només la zona dels accessos dels passatgers, segons De la Serna, sinó que seran a totes les línies dels controls i també als escàners d’equipatge. De fet, va assegurar que s’oferirà la formació necessària als guàrdies civils perquè sàpiguen interpretar les imatges dels radioescàners d’equipatge. L’objectiu és que siguin capaços d’assumir la feina dels treballadors d’Eulen en cas que sigui necessari.

Comitè de crisi

“Si aquesta mesura no és suficient, tornarem a reunir el comitè de crisi per acordar-ne d’altres”, va assegurar De la Serna. De fet, ahir aquest primer comitè de crisi es va reunir a la delegació del govern espanyol a Catalunya per intentar resoldre el caos de l’aeroport, on el ministre de Foment també va rebre els consellers de Territori, Treball i Interior. La reunió va acabar amb un missatge unitari de les dues administracions. Els executius català i espanyol es van posar d’acord i van anunciar que treballaran plegats sense traspassar les seves competències. “Volem subratllar el compromís de les dues institucions per solucionar la situació”, va dir el conseller de Territori, Josep Rull. Abans d’aquesta trobada, el Govern havia posat a disposició de l’Estat els Mossos d’Esquadra per ajudar a “minimitzar les molèsties” als passatgers de l’aeroport de Barcelona.

“Com si ve la policia del Vaticà, però vull marxar de vacances”

Després de la reunió de l’Estat i el Govern, Rull va concretar que els Mossos es limitarien a reforçar la vigilància a l’espai públic de l’aeroport sense intervenir en els controls de seguretat, perquè el ministre de Foment va insistir que els accessos dels viatgers són competència de la Guàrdia Civil. Abans de la reunió, el conseller de Presidència i portaveu del Govern, Jordi Turull, ja havia deixat clar que no els molestava que la Guàrdia Civil assumís els controls de seguretat, tenint en compte que l’aeroport és de competència estatal. L’Associació Unificada de Guàrdies Civils, en canvi, afirmava ahir que el conflicte és una conseqüència de la decisió de l’Estat de “privatitzar la seguretat pública” i que n’hauria d’assumir les conseqüències en lloc de carregar-les als guàrdies. CCOO, per la seva banda, considera que enviar guàrdies als controls és un atemptat greu contra el dret de vaga dels vigilants.

Laude forçós

Els representants dels dos executius van sortir de la reunió amb un acord clar i contundent: forçar la fi del conflicte laboral dels vigilants amb un laude arbitral forçós si no hi havia cap altra manera. De la Serna va explicar que per aturar la vaga estudiarien aquesta opció. Els serveis jurídics dels dos governs analitzen ara qui l’hauria de dictar. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també es va reunir ahir amb De la Serna. Va dir que arribar a aquest extrem “seria un fracàs” i va demanar “responsabilitat” als empleats.

L’última possibilitat d’evitar la vaga total convocada dilluns -que si es fa serà amb uns serveis mínims del 90%- és l’assemblea de treballadors que s’ha convocat per demà. El Govern va enviar ahir mateix un requeriment al comitè de vaga en què reclamava que es tornés a reunir l’assemblea abans de dilluns per votar sencera la proposta del Govern acceptada per Eulen. La seva aprovació aturaria la vaga definitivament. I el comitè de vaga va cedir.

Els vigilants del Prat tornaran a votar diumenge com reclama el Govern

Votar tota la proposta

A l’assemblea de dijous només es va votar l’aspecte econòmic de la proposta del Govern, un dels nou punts del document. Però ahir el comitè de vaga es va reunir i va decidir convocar l’assemblea demà, a les onze del matí, al Casal Cívic Delta del Llobregat, al barri de Sant Cosme.

Els punts no econòmics de la proposta del Govern no són un problema per als treballadors ni per al comitè, més enllà d’algun detall que falti concretar. Però la proposta preveu un augment de sou de 200 euros en dotze pagues, i el que es va aprovar a l’última assemblea era de 250 euros en quinze pagues. La majoria dels membres del comitè de vaga tenen clar que no podran aconseguir l’augment que es va aprovar. Però si els treballadors no accepten la proposta del Govern, el comitè no renuncia a tornar a insistir per ampliar-la de dotze a quinze pagues. Dijous ja van apostar per aquesta opció, tot i que, amb molt poca diferència, en va guanyar una de més ambiciosa. Si demà se’n surten la vaga no s’aturarà i caldrà continuar negociant.

sant Llorenç

L’estiu no és estiu sense una nit de pluja d’estels. Com cada any uns dies abans o uns dies després de Sant Llorenç el nostre planeta passa a prop de l’òrbita del cometa Swift-Tuttle. Les restes de l’última vegada que el cometa va ser allà xoquen amb la nostra atmosfera i provoquen la pluja d’estels que dota de màgia aquestes nits d’estiu.

Si bé l’any passat les condicions apuntaven cap a la possibilitat de veure més estels del normal, aquest any la presència d’una lluna que estarà plena gairebé al 75% durant el cap de setmana fa pensar que les condicions no seran tan bones. Més enllà d’això, l’any passat les previsions apuntaven que la pols del Swift-Tuttle provocaria l’impacte de més de 200 meteors per hora a la Terra, mentre que aquest any les previsions dels experts en meteoroides de la NASA apunten que n’hi haurà al voltant de 150 en el moment de màxima activitat. Els dos factors sumats fan pensar que probablement les llàgrimes de Sant Llorenç d’aquest 2017 seran menys lluïdes que les del 2016, i que en bones condicions de foscor de mitjana es podrà veure un estel cada dos minuts. Us donem algunes claus i consells per gaudir al màxim dels Perseids d'enguany:

El millor moment

Aquest any el moment de màxima col·lisió entre la Terra i les restes del cometa Swift-Tuttle s’entreveu al voltant de les 9 del vespre de dissabte, però a aquella hora encara no serà possible veure estels fugaços, de manera que el millor moment per observar les Llàgrimes de Sant Llorenç serà a partir de la mitjanit de dissabte a diumenge. La nit de diumenge a dilluns hi haurà alguns meteors menys que la de dissabte a diumenge, però tindrà un petit avantatge: i és que la lluna sortirà una mica més tard (poc després de les dotze de la nit) i, per tant, hi haurà una estona més de foscor al cel abans no surti.

Buscar la foscor

Per poder veure bé la pluja d’estrelles, s’ha de buscar foscor. És important allunyar-se el màxim possible de la il·luminació dels pobles o de les ciutats, i si es va amb llanternes a la muntanya apagar-les o posar-hi un paper de cel·lofana que faci que la llum no sigui blanca. Per saber si el lloc on som és millor que on ens hem parat fa cinc minuts només cal preguntar-se si des d’aquí veiem més estels quiets al cel que abans.

Sense presses

Tenir paciència és important, ja que als ulls els costa fins a 20 minuts adaptar-se a la foscor. A partir d’aquest moment serà més fàcil veure els estels fugaços. No us doneu per vençuts si no fa com a mínim una hora que hi sou.

On cal mirar?

No és necessari mirar a cap lloc en concret del cel, el millor és estirar-se i fixar la mirada en un tros de cel que se situï més o menys sobre el nostre cap. Les llàgrimes de Sant Llorenç provenen totes del mateix punt del cel, l'origen se situa al voltant de la constel·lació de Perseu, i des d'aquí es dispersen en qualsevol direcció. No és descartable veure estels que parteixin d'un altre punt aquests dies, ja que fa només dues setmanes es va produir el màxim dels anomenats Delta Aquàrids.

Nits encara fresques

Tot i que la temperatura de la nit de dissabte a diumenge serà de 2 a 6 graus més alta que la de les últimes matinades, l'ambient no serà el de les nits xafogoses de fa 4 o 5 dies. Tingueu en compte que parats a l'auire lliure s'agafa fred més fàcilment i emporteu-vos un bon jersei o alguna jaqueta. Tot fa pensar que el cel es mantindrà serè gairebé arreu, no cal buscar una zona específica de Catalunya.

Millor sense prismàtics

El millor és l’ull nu, sense prismàtics ni telescopis, ja que ens tancaran massa el camp de vista i ens privaran de veure el recorregut dels meteors.

Gaudir-les en comunitat i amb experts

Diversos observatoris organitzen trobades per veure les Llàgrimes de Sant llorenç en comunitat, i alguns ofereixen activitats paral·leles per aprendre més. És el cas per exemple de l' Observatori de Castelltallat, al Bages, o també de l' Observatori de Pujalt, a l'Anoia.

L'última vegada que el cometa Swift-Tuttle va passar pel punt que la Terra travessa aquests dies va ser l'any 1992 i no tornarà a passar per aquí fins a l'any 2126. Els estels que veurem aquest cap de setmana són el rastre que va deixar el cometa fa 25 anys

segways

L'Ajuntament de Barcelona prohibirà els 'segways', patinets, bicitaxis i rodes al districte de Ciutat Vella. La restricció afectarà només els vehicles de lloguer, i n'estaran exempts els veïns que circulin amb el seu propi vehicle o els que transportin mercaderies, així com els carretons que transporten nens de l'escola bressol. Ho ha anunciat aquest dimecres la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, que ha denunciat que aquest tipus de cicles contribueixen "a la massificació de l'espai públic" que pateix el districte, sobretot quan l'ús que se'n fa és comercial i turístic. El nou decret no afectarà les bicicletes, que, en cas que siguin de lloguer, podran seguir circulant amb un màxim de nou persones més el guia.

Un cop la nova normativa entri en vigor, previsiblement a finals d'agost, els 'segways', patinets, bicitaxis, tricicles, i rodes, entre d'altres, hauran de limitar-se a circular per dues rutes especialment habilitades. La primera anirà des del Portal de la Pau pel passeig de Colom, el passeig d'Isabel II, l'avinguda del Marquès de l'Argentera i el passeig de Circumval·lació; la segona passarà pel passeig de Picasso, el passeig de Lluís Companys i el passeig de Pujades fins a l'avinguda Meridiana. De moment la restricció tindrà una validesa de sis mesos; passat aquest temps el consistori analitzarà l'efectivitat de la mesura i decidirà si s'estableix de manera permanent o si s'hi fa algun canvi. Mentre duri la normativa, les empreses de lloguer de 'segways' o similars hauran de traslladar els vehicles fins a les rutes especialment habilitades, on s'hauran de citar amb els turistes.

Per detectar els infractors, l'Ajuntament posarà al carrer una patrulla especial de la Guàrdia Urbana, formada per dos agents, que s'asseguraran que la normativa es compleixi, tal com ja va avançar l'ARA. També n'estaran pendents els vuit agents cívics que hi ha al districte de Ciutat Vella i qualsevol altre agent de l'autoritat que estigui per la zona. L'any passat, quan el consistori ja va aplicar restriccions a aquest tipus de vehicles, 20.000 persones van rebre avisos per infraccions. "Aquestes xifres donen idea del grau d'incompliment que hi ha al districte", ha afirmat Gala Pin.

Barcelona estudia multar les bicis de lloguer que ocupen l'espai públic

La regidora de Ciutat Vella també ha explicat que els serveis jurídics de l'Ajuntament de Barcelona estudien el mecanisme més adient per poder multar les empreses de lloguer de bicicletes que utilitzen els espais públics per aparcar els vehicles. Segons Gala Pin, fa dos mesos que s'està treballant en aquesta direcció, després que el consistori fos alertat pels veïns del Barri Gòtic, un dels més afectats per aquesta pràctica cada vegada més habitual de moltes empreses turístiques de Barcelona.

Aquestes empreses van ser algunes de les afectades pels atacs contra béns turístics del grup de l'esquerra independentista Arran, que van punxar les rodes de les bicicletes de lloguer per a turistes aparcades a la via pública.

el sorbete

Se ha impuesto entre nosotros la moda del sorbete a la hora del postre. Con ello no hacemos otra cosa que imitar la enorme boga que el sorbete ha adquirido últimamente en Francia. Y cuando escribo sorbete no me atengo al “Diccionario de la Real Academia”, según el cual las palabras helado y sorbete parecen ser sinónimas, ya que la primera es “refresco o sorbete de zumos de frutas, huevos, etcétera, en cierto grado de congelación”; y sorbete, “refresco de zumo de frutas con azúcar, agua, leche o yemas de huevo azucaradas y aromatizadas con esencias y otras sustancias al que da un cierto grado de congelación pastosa”. Como puede verse, las dos definiciones son un auténtico galimatías. Gastronómicamente hablando, habremos de acudir al francés, donde las definiciones -y la legislación- son exactas. Helado, “glace”, es en francés: “una crema congelada perfumada con diversas esencias o sustancias empleadas en confitería”. Se usa este nombre desde principios del siglo XVII. En cuanto a sorbete, “sorbet” en francés, que viene del italiano “sorbetto” y del turco “chorbet” -y que se usa en francés desde que los cocineros toscanos de Catalina de Médicis llegaron en el siglo XVI a la Corte de los Valois-, es una bebida “a base de jugos de frutas y azúcar helados convenientemente”. […] Antiguamente los sorbetes formaban parte de lo que los franceses llaman “coup du milieu”, que en Normandía, se llama “trou normand” -el agujero normando-. El “coup du milieu” era una bebida generalmente alcohólica que servía para reconfortar el estómago en medio de un banquete. Según parece este trago tuvo su origen en Burdeos. La capital girondina era el puerto ultramarino de Francia, y este trago podía ser de ron, de Martinica o de Jamaica, o de un vino fuertemente amargo. Los bordeleses, grandes comedores y muy aclarados bebedores, apreciaban este ejercicio que les permitía continuar la comida felizmente. En Normandía este trago se hacía con Calvados, que no es otra cosa que un aguardiente de sidra, es decir, con delicioso e insistente perfume de manzana. […] Hoy, desaparecidos por razones económicas, higiénicas y dietéticas aquellos grandes banquetes, el sorbete ha resucitado después de la comida y lo ha hecho generalmente en forma no alcohólica a base de frutos perfumados por la fresa, la frambuesa, la pera o, como en el caso de mi inolvidable amigo Josep Mercader del Hotel Ampurdán de Figueres, con una de las más exquisitas hierbas silvestres: la hierbabuena, como su nombre pondera

quim arrufat

Quim Arrufat (la Seu d’Urgell, 1982) capitaneja la CUP un cop superada la tensió interna pel no a Artur Mas i al pressupost del 2016. A dos mesos per a l’1-O, Arrufat marca distàncies amb les accions contra el turisme protagonitzades per Arran.

Arran són les joventuts de la CUP?

No responen a una estructura ni a uns estatuts que depenguin de la CUP. Les seves estratègies i també les maneres de fer de la CUP no són les mateixes que les d’Arran.

Però Arran forma part del conglomerat CUP - Crida Constituent. Comparteix una acció com l’assalt a un bus turístic? Té la cobertura ideològica de la CUP?

Irrompre al mig del debat amb una acció polèmica és un tipus d’intervenció que l’activisme dels moviments socials ha fet sempre. Primer es parla molt de l’acció i finalment la gent s’apunta a parlar del que hi ha al darrere. Nosaltres, com a CUP, no fem aquesta mena d’accions, però l’excés de criminalització d’Arran tampoc el compartim.

Atacar béns privats és vandalisme. Si hi hagués danys personals es travessaria una frontera...

Evidentment. I llavors parlaríem d’una cosa molt diferent.

El cas és que tot plegat s’està aprofitant per traslladar una imatge de Catalunya amb kale borroka .

Sí, tot s’acaba relacionant amb l’1-O. Per això el fet que una acció pugui ser utilitzada per a un altre tema també s’ha de tenir present. Al marge de si hi estàs a favor o no, mira quins titulars provoca. Ara bé, la gent no és tonta i veu perfectament que és exagerat dir que hi ha un clima de violència a Catalunya.

El discurs del PP és que Puigdemont està segrestat per la CUP.

La CUP és la baula més feble. Ens volen criminalitzar per desacreditar el conjunt de l’independentisme i el Procés. Som conscients que fa temps que estan omplint un dossier d’il·legalització de la CUP. No els hem donat cap argument, però tenen preparada una estratègia de repressió. Per això hem de ser conscients que l’Estat va darrere nostre.

Aquesta estratègia no és contra tot l’independentisme?

Correcte. De la mateixa manera que obren dossiers de corrupció i no van a buscar corruptes, sinó que s’exagera per desacreditar tot un moviment.

Una altra estratègia és la de la por.

I funciona. Ningú és valent i immune a la por per naturalesa. Anar citant de manera tan obscura càrrecs públics i en Joan Ignasi Elena, a banda de ser una estratègia franquista, de claveguera de l’estat, funciona. Congela la valentia de la gent.

Té interlocució directa amb el president Puigdemont?

Sí.

Hi ha coordinació, doncs.

Sí. En el camí cap al referèndum hem fet l’aposta arriscada d’aprovar uns pressupostos que ens generen no poques contradiccions. Per responsabilitat fem un seguiment exhaustiu de la preparació de l’1-O.

I estan tranquils?

Bastant més que fa tres mesos.

La part logística està a punt?

Pràcticament. L’únic que podria fallar són les ordres que han de fer funcionar la logística. Si l’Estat no fa res, el referèndum es farà. I si no es fa per error nostre, ja ho hem dit, acabarem la legislatura.

Les urnes són en algun lloc?

El president ho ha dit: hi ha urnes. I l’Estat comença a saber-ho. La tesi que no hi ha garanties, que arribaríem fluixos, que dubtaríem... es va esvaint. A més, totes les enquestes diuen que hi participarà molta més gent del no del que es pensen. No és el mateix desacreditar a posteriori el resultat del 9-N que desacreditar un 60% de participació.

Però l’Estat no ho intentarà aturar d’alguna manera?

Com? Enric Millo va dir que es podia retirar la competència de convocar eleccions i dissoldre el Parlament. L’última vegada que va passar va ser el 1939 quan entraven tancs per la Diagonal. Seria greu i no creiem que s’atreveixin a aplicar-ho. Ho han fiat tot a la falsa neutralitat dels tribunals, però són reactius, suspenen allò que aproves. La iniciativa repressiva la té el govern, però ha fet tard i no sap quina decisió prendre. Si dissol el Parlament, se li subleva tothom i li piquen el crostó arreu d’Europa, què passa?

És plausible que la proclamació de la independència tingui efectes?

S’ha de desplegar tot el que la faci efectiva. Però hi haurà un procés de reconeixement i negociació que no serà immediat.

Quan serà necessària la mobilització ciutadana?

En molts moments. La primera, dilluns passat davant la Guàrdia Civil. Era necessària per activar el xip que cada atac de l’estat espanyol ha de tenir reacció. Si dissolen el Parlament, la gent ha de sortir en massa per frenar-ho.

Aquella concentració va provocar una contramanifes

una ruina

Recentment el ministeri d’Hisenda i Funció Pública va publicar les dades corresponents a la liquidació del sistema de finançament autonòmic del 2015. Sempre es publiquen amb dos anys de retard, que és més o menys el temps que triga el ministeri a tancar els comptes.

Les dades de la liquidació anual permeten conèixer quins són els recursos que va rebre cada autonomia i també la seva posició relativa respecte a les altres. Així, segons càlculs de la Generalitat, l’any 2015 Catalunya va percebre 2.352 euros per habitant, i es va situar per sota de la mitjana del conjunt d’autonomies de règim comú, 2.387 euros. En canvi, si el sistema de finançament autonòmic no comportés cap tipus de redistribució, la Generalitat hauria percebut 2.602 euros per habitant provinents dels impostos que exigeix.

El greuge que pateix Catalunya encara es fa més evident si es compara amb els recursos que perceben altres autonomies

Dit d’una altra manera, la redistribució va ocasionar una pèrdua per a la Generalitat de 1.875 milions d’euros, i si els recursos percebuts s’haguessin situat a la mitjana, hauria disposat de 262 milions més. Per relativitzar aquestes xifres hem de tenir en compte que està previst que el 2017 dos impostos polèmics establerts pel govern català, el de grans establiments comercials (grans superfícies) i el de begudes ensucrades, proporcionin uns ingressos de 15 i 31 milions d’euros, respectivament, molt per sota de les xifres esmentades. També cal dir que la diferència que separa el finançament de la Generalitat de la mitjana podria cobrir completament programes del seu pressupost de despesa com el d’inclusió social i lluita contra la pobresa -213 milions- o el d’atenció a la infància i l’adolescència -238 milions.

L’actual sistema de finançament es va començar a aplicar el 2009, i només aquell any la Generalitat va disposar d’uns recursos una mica per sobre de la mitjana del conjunt d’autonomies (un 2,3% per sobre). El govern català va participar activament en el disseny del model de finançament actual i el seu objectiu era aconseguir que Catalunya es quedés en recursos per sobre de la mitjana de les comunitats (es parlava d’un 5% per sobre), ja que la seva capacitat fiscal de generar ingressos se situa al voltant d’un 19% per sobre de la mitjana. La pèrdua de recursos es deu a la redistribució que comporta el model.

No obstant això, l’evolució del sistema ha implicat que només el primer any de la seva aplicació la Generalitat se situés per sobre de la mitjana; des de llavors, sempre s’ha quedat per sota. Si del 2009 al 2015 s’hagués situat en la mitjana (i no per sobre), durant aquest període la Generalitat hauria percebut 1.498 milions d’euros més, i si hagués mantingut la posició relativa del 2009 (un 2,3% per sobre de la mitjana), 2.259 milions més.

El greuge que pateix Catalunya encara es fa més evident si es compara amb els recursos que perceben altres autonomies. Per exemple, el 2015 Extremadura se situava un 18% per sobre de la mitjana en recursos, amb 2.828 euros per habitant; l’Aragó, un 17%, i Castella i Lleó, un 16%. I també cal mencionar els casos particulars de Cantàbria i la Rioja, un 30% i un 23% per sobre de la mitjana, respectivament.

Catalunya només se’n pot sortir amb una Hisenda i un estat propis

La qüestió rellevant és que canviar aquests resultats tan arbitraris és un sudoku irresoluble. El Govern ho ha intentat moltes vegades i mai ha pogut. Una millora per a Catalunya, encara que sigui justa, sempre serà mal vista per la resta d’autonomies. S’ha vist aquests dies amb la possibilitat, plantejada pel secretari d’organització del PSOE, d’una quitança del deute català amb l’Estat per poder desencallar la situació política catalana actual. Aquesta proposta va aixecar de seguida l’oposició d’algunes autonomies socialistes, malgrat que es fes extensiva a totes les més endeutades.

D’altra banda, la comissió d’experts per a la reforma del sistema de finançament autonòmic, una vegada finalitzada la seva feina, no sembla que proposi cap mesura que pugui ser favorable a Catalunya, com ja vaig anunciar fa unes setmanes en un altre article en aquest diari. Recordo que en aquesta comissió hi ha hagut un representant de cada comunitat autònoma, llevat de Catalunya, ja que el Govern no va considerar oportú nomenar-lo. Crec que és una decisió molt encertada. El professor Guillem López Casasnovas, representant a la comissió de les Illes Balears, a l’inici la va qualificar de martingala del govern espanyol. Li dono la raó i li agraeixo públicament les hores que hi ha dedicat per intentar millorar el producte, però com he dit abans és una feina impossible. Per això Catalunya només se’n pot sortir amb una Hisenda i un estat propis.

Per concloure, encara donaré més xifres, i que em perdoni el lector si abuso de la quantificació. La pèrdua d’ingressos que el finançament actual ocasiona a la Generalitat encara empitjora si es té en compte l’impacte del cost de la vida. Des d’aquest punt de vista, no és el mateix viure a Catalunya que a Extremadura. Així doncs, si es té en compte el cost de la vida, el 2015 la Generalitat va percebre en recursos una quantitat equivalent (en poder de paritat de compra) a 2.112 euros per càpita i, per tant, la diferència entre estar a la mitjana en ingressos o per sota passa dels 262 milions d’euros esmentats abans a 2.063 milions. En definitiva: tot plegat, una ruïna per a la Generalitat.Nuria Bosch.

el millor anunci

Aquest dimarts es compleix un quart de segle d’un dels reptes més importants que ha tingut mai la ciutat de Barcelona: acollir els vint-i-cinquens Jocs de l’era moderna. Un esdeveniment multitudinari i una oportunitat daurada de promocionar-se com a ciutat. De deixar enrere el blanc-i-negre i presentar-se com un territori modern i mediterrani que no tenia res a envejar a ningú. I si bé els Jocs duraven més de dues setmanes amb els millors esportistes del planeta, totes les mirades estarien posades a l’Estadi Olímpic de Montjuïc a les vuit del vespre d’aquell 25 de maig del 1992: a la cerimònia inaugural.

EFE

El publicista Lluís Bassat, encarregat de la cerimònia, recordava que per preparar-la va fer un qüestionari a diferents països del món per preguntar sobre Barcelona, Catalunya i Espanya. Les respostes van ser diverses, però destacaven, principalment, pel desconeixement. De Barcelona i Catalunya no se’n sabia gran cosa. I de l’Estat, que alguns amb prou feines situaven al mapa, en va sortir una “llista de tòpics” inacabable, com que “el vi és barat, és un país amb sol, ballen flamenc, maten toros, fan la migdiada i sempre arriben tard”. Bassat tenia la missió de donar-hi la volta: projectar una imatge al món que servís per “sumar els valors” que la gent desconeixia. I, a més, fer-ho d’una forma atractiva, amena. Amb el poder de la televisió i la complicitat dels 65.000 espectadors que omplien Montjuïc, aquella cerimònia inaugural es va concebre com un gran anunci de quasi quatre hores que veurien uns 3.500 milions de persones en directe arreu del planeta. “I crec que ho vam fer bé”.

La trampa de la cerimònia

Feia sis anys de l’elecció a Lausana, on Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, pronunciava el mític “À la ville de… Barcelona”. I molts més que la capital catalana aspirava a acollir uns Jocs, sense oblidar la fallida Olimpíada Popular del 36, suspesa per l’esclat de la guerra just un dia abans de la inauguració. De l’elecció el 1986 a l’estrena, el 1992, la ciutat va fer un canvi radical per posar-se al dia. Però als organitzadors els rosegava un neguit, el de la trampa de la posada en escena. “És que si la vesses a la cerimònia d’inauguració perquè no agrada, i ja no diguem si tens un incident, ja pots fer-ho bé els 16 dies següents, que no aixeques el cap”, explicava Josep Miquel Abad, el conseller delegat del Comitè Organitzador Olímpic (COOB 92). Però s’havia de provar.

Barcelona sabia que no podia fallar. I no ho va fer en una cerimònia que encara molts recorden com un model a seguir. Començava amb puntualitat estricta. A les vuit es donava el tret de sortida a una representació que començava amb la salutació al món, un “Hola” gegant al centre de l’estadi, per seguir amb els anells olímpics formats a ritme de sardanes, cantades per Josep Carreres i Montserrat Caballé. La Fura dels Baus va representar l’escena mitològica d’Hèrcules separant els continents d’Europa i Àfrica per crear el mar Mediterrani. Apareixien els castellers, els timbalers d’Aragó, les bandes musicals, el flamenc, les sevillanes i la jota. A més d’una representació de pintura i arquitectura i una desfilada de moda. I tot, sota l’atenta mirada del Cobi, la mascota dels Jocs ideada per Mariscal. “Calia explicar-ho tot”, diu Bassat. Explicar-ho tot i complir amb el protocol.

Des de Catalunya es va exigir que el català fos un dels idiomes de la inauguració, conjuntament amb el castellà, el francès i l’anglès, tot i que aquest problema era menor comparat amb el que es podia produir quan el rei Joan Carles I entrés a la llotja. La solució, per evitar una eventual xiulada, va ser que sonessin primer uns compassos d'Els segadors per, just després, seguir amb la Marxa reial. O, en el parlament, que el rei comencés en català –“Benvinguts tots a Barcelona”– per seguir amb la proclamació d’obertura, ja en castellà.

La icona de l’obertura

Encara que, esclar, la imatge d’aquell 25 de juliol va ser la famosa fletxa en flames que va llançar Antonio Rebollo. Una paràbola al cel de Montjuïc de gairebé tres segons en què l’estadi va emmudir. Quan la flama olímpica va il·luminar el peveter, tothom va esclatar d’alegria. I Barcelona podia respirar tranquil·la. “Ara sí, ja està”.

Aquella icona també va ser la més delicada de dur a terme. Ideada pel dissenyador Carles Riart –que encara recorda amb rancor que no va ser convidat a la inauguració–, es va estar provant al fossar del castell de Montjuïc durant mesos. Es feia de nit i passava que les fletxes, a més de desviar-se, s’apagaven gairebé a l’instant. Va fer falta modificar-ne el disseny, usar un combustible especial i realitzar milers de llançaments. Fins i tot, amb l’ajuda de ventiladors de cinema per recrear les pitjors condicions possibles. El dia de la inauguració, al matí, hi havia una xarxa de protecció per si la fletxa es desviava i anava a parar als espectadors. Josep Miquel Abad la va fer treure. “Calia córrer el risc”. On no es va córrer, però, va ser amb els arquers. A banda de Rebollo n’hi havia un altre, Joan Bozzo. Tots dos en igualtat de condicions. Expliquen que un sorteig, sols unes hores abans, va decantar la balança cap al madrileny.

Barcelona s’havia fet gran i tot el món ho va veure. “He vist moltes inauguracions i recordo que la de Pequín (2008) va ser un prodigi de la tecnologia. Però la gent em diu que d’emocionant com la nostra, cap”, comenta Bassat. La ciutat pot presumir d’uns Jocs que van ser considerats pel president del COI com “els millors de la història”.

També aquell dia...

"El somni de moltes generacions, fet realitat"

Pasqual Maragall va començar el discurs inaugural fent menció de l’Olimpíada Popular que s’hauria d’haver celebrat a Barcelona el 1936 i que es va suspendre per la Guerra Civil. Començava allà el camí que havia de dur algun dia la ciutat a organitzar uns Jocs. “I ho hem aconseguit amb l’ajuda de tots”, destacava l’aleshores alcalde de Barcelona. “La nostra ciutat, aquesta ciutat oberta que és Barcelona, és ara la vostra ciutat”. Maragall parlava d’una metròpoli “europea i orgullosa de Coubertin –el fundador dels Jocs Olímpics – i dels seus amics” i d’una festa “per a homes i dones, de les nacions i ciutats de tot el món, i que signifiqui l’inici d’una pau duradora”. Després passava el relleu al president del COI, que mencionava que “el somni de moltes generacions s’havia fet realitat”. Joan Antoni Samaranch destacava per sobre de tot la col·laboració de tots els estaments polítics del país, des de la ciutat de Barcelona fins al govern espanyol, passant, evidentment, per la Generalitat, i “sense oblidar els col·laboradors i milers de voluntaris”. Aquell era “un moment memorable per a la família olímpica”. Començava “la festa més gran de la nostra societat actual: els Jocs Olímpics”.

I al món passa...

Les universitats es queden petites

Set universitats de Catalunya xifraven en 130.000 milions de pessetes (781 milions d’euros) la inversió que havia de fer la Generalitat per millorar les infraestructures i construir nous centres docents a causa de l’increment d’alumnes. La petició era quatre vegades superior al pressupost inicial de la Generalitat.

La sida dispara el pressupost de Salut

Només en un any es va incrementar un 20% el pressupost per atendre els malalts de sida, dels 3 als 3,6 milions de pessetes de mitjana per pacient (21.600 euros). La tendència es preveia a l’alça per l’augment del cost dels fàrmacs, el nombre més gran d’infectats i el fet que tenien més esperança de vida.

Creuada a Itàlia contra la màfia

El govern italià va enviar 7.000 efectius de l’exèrcit a Sicília per combatre la màfia, com a resposta a l’augment alarmant de la violència. Els soldats tenien un permís extraordinari per efectuar registres a domicilis sense ordre judicial, mentre el grup La Cosa Nostra augmentava les amenaces a polítics.