La concertada

La demanda de places a P3 a l'escola pública de la ciutat de Barcelona ha superat les sol·licituds per accedir a la concertada per primera vegada.

De les 12.760 sol·licituds registrades, el 50,5% de les famílies van escollir l'escola pública, superant el 49,6% del curs passat.

D'aquesta manera, als centres concertats els queden unes 1.000 places vacants de P3 de cara al curs vinent.

107 noves places públiques després de mobilitzacions

El Consorci d'Educació ha decidit ampliar a 107 les places ofertes als barris de l'Eixample, Gràcia i Horta. Ho fa per donar resposta a les famílies que amb l'oferta inicial havien quedat fora de les escoles públiques del barri. Ampliarà ràtios i crearà, com a mínim, tres grups més de P3.

Desenes de famílies barcelonines van estar assignades d'ofici en escoles concertades, algunes confessionals, o en escoles públiques fora del seu barri.

Aquesta decisió del Consorci va donar lloc a mobilitzacions en què les famílies expressaven el seu "malestar" i que se sentien "enganyades, abandonades i ignorades". Alertaven de les greus conseqüències que podia tenir per als infants el fet d'anar a un col·legi lluny del barri.

Finalment, el president del Consorci, Josep González Cambray, ha assegurat que totes les famílies que només han escollit escola pública tindran plaça pública. També s'ha compromès a no assignar cap escola concertada religiosa a les famílies que no havien considerat aquesta opció en la seva preinscripció.

Això posa de manifest un canvi de tendència que s'ha anat veient en els darrers anys. El Consorci de Barcelona ha anat augmentant el nombre de centres públics a la ciutat.

El comissionat d'Educació a l'Ajuntament de Barcelona, Miquel Àngel Essomba, ha dit que aquesta preferència per la pública és una bona notícia. Considera que es comença a reconèixer la qualitat de l'educació pública.

due animes

Què va passar perquè en tres dies el PNB passés de consolidar el govern del PP a derrocar-lo? Ho van decidir per unanimitat de l’Euskadi Buru Batzar i ho poden explicar fàcilment: la sentència Gürtel, que, per fer-ho més rodó, si s’hagués fet pública quan tocava fins i tot els hauria estalviat haver d’explicar la ciavoga.

A les regates de traineres de la Concha, quan debuta el setembre i la tardor més que avançar-se ja es consolida, la ciavoga és la maniobra més espectacular. I si hi ha mar, encara més. La gent busca els millors llocs al llarg de la platja per veure-la. La ciavoga, realment, tanmateix no és més que fer un gir complet de tres-cents seixanta graus, és a dir, tornar al mateix punt.

El PNB ha fet moltes regates en la seva travessia de cent vint-i-tres anys d’història, però han tingut sempre la posició en ciavoga d’idees molt clares i una pragmàtica si més no tan clara com les idees. És el nacionalisme de la intrahistòria, que s’enuncia però en termes metafísics: les dues ànimes. La terminologia s’adiu perfectament amb un partit que va estampar la creu de sant Andreu, patró de Biscaia, a la ikurriña, i que s’ha articulat, com altres nacionalismes peninsulars des del Concili de Toledo, amb l’Església com a associada i comptepartícip.

Catalunya demanava al PNB que no s’empassés el que Catalunya estava disposada a empassar-se

Quan fem la necessària deflació de la teologia a la política, el lehendakari Ardanza era la governança a estribord, estesa amb un pacte amb els socialistes espanyols, mentre el president del partit, Arzalluz, era l’essència que quan calia s’entenia amb els independentistes de l’esquerra abertzale, a babord. Les famoses dues ànimes del PNB les podem traduir al castellà pel precís binomi “orden y concierto”. Entre una cosa i l’altra, els queda un conservadorisme socialdemòcrata amb uns resultats excel·lents en gairebé tots els sentits de la semàntica: PIB alt, taxa d’atur baixa, serveis públics de qualitat, administració diligent, fiscalitat a la carta. I el màxim confort constitucional d’un nacionalisme protegit per la reserva dels drets forals, que poden allargar fins a l’autodeterminació sense moure’s de la legislació vigent: l’independentisme basc seria possible sense que la Constitució quedés encotillada en l’article 155. A sobre, al PNB són tan clientelistes com es poden permetre després de governar totes les legislatures tret d’una, però sense que la corrupció els hagi martiritzat amb sentències judicials i titulars de diaris.

Tot això no hauria estat possible sense una ben greixada teoria i pràctica del pacte amb el govern d’Espanya, fos del color que fos, perquè les raons de l’entesa no eren afinitats ideològiques sinó interessos polítics. Ha facilitat aquesta entesa que a la famosa unitat de la pàtria consagrada per la Constitució se li va obrir un esvoranc en el sistema electoral prou gran o petit perquè s’hi colessin cavalls de Troia en forma de diputats nacionalistes que resulta que condicionen els governs centrals. Ara per aquesta porta hi ha entrat no un equí de fusta sinó tota la cavalleria de Troia, fins i tot una avantguarda independentista que compta amb una rereguarda mobilitzada de dos milions de vots a Catalunya. I amb ella, esclar, la còlera d’Aquil·les que canta la musa d’Homer al primer vers de l’epopeia. Traduïda al català per Manuel Balasch.

El suport del PNB als pressupostos del PP s’incardinava perfectament en l’ordre i el concert. Els pressupostos del PP, que han sobreviscut al govern Rajoy i molt ibèricament regnen després de morir, com el Cid i Inés de Castro, van ser per al PNB una assegurança de la fiscalitat confederal, amb una nota no escrita a peu de pàgina sobre l’acostament de presos i una política penitenciària el més favorable possible a la remissió de penes. Encara que el despit els esmeni al Senat, tornaran al Congrés i allà seguiran estant amb la majoria, encara que la majoria hagi canviat de bancada.

Urkullu i Ortuzar s’han fet junts, van créixer a les joventuts del PNB (EGI), fins i tot eren de la mateixa quadrilla en la celebèrrima ruta del 'poteo'

Van condicionar els vots al fet que Catalunya s’hagués espolsat el tristament cèlebre 155, i no van complir precisament perquè la solidaritat del PNB limita al nord amb el mar Cantàbric i, esclar, amb les traineres de Donostia. Es van saber alleugerits de la paraula donada perquè, segons els 'jeltzales', els primers a no complir van ser els governants de Catalunya, que els havien assegurat que no s’arribaria on es va arribar els tres dies d’octubre. També sabien que si haguessin votat en contra dels pressupostos, ells haurien quedat amb el cul a l'aire i el 155 s’hauria aixecat pocs dies després, perquè la Generalitat acabaria fent el govern que el PP li exigia que fes. És a dir, que Catalunya els demanava que no s’empassessin el que Catalunya estava disposada a empassar-se.

Les dues ànimes del PNB segueixen allà mateix, amb el lehendakari Iñigo Urkullu i el president del partit Andoni Ortuzar. Però potser és el moment de la història en què són més pròximes, no sé si en unió hipostàtica. Primer, perquè Urkullu i Ortuzar s’han fet junts, van créixer a les joventuts del PNB (EGI), fins i tot eren de la mateixa quadrilla en la celebèrrima ruta del 'poteo', i han compartit molts càrrecs intermedis en moments difícils. Però sobretot perquè estan molt còmodes en el seu nacionalisme pràctic, després d’haver metabolitzat els fracassos de la via institucional –el pla Ibarretxe— i de la via armada –el final d’ETA–, que està escombrant la possible hegemonia d’una esquerra abertzale que s’ha quedat sense èpica.

Ara el PNB es troba a la cuina de la Moncloa tallant el bacallà en les seves tres receptes matrius: pil-pil, biscaïna i Club Ranero. No es descarta que a les regates del setembre vinent lloguin la suite alta de l’Hotel Londres, la de les millors vistes a la ciavoga, i hi convidin el president Sánchez per explicar-li sobre el terreny quina mena de gir en rodó en el menor espai possible depara la nàutica, i que les dretes i les esquerres canvien, però estribord i babord romanen. Com les dues ànimes.

devolucions en calent

L'activista ha manifestat que "quatre d'aquests cossos són al dipòsit de Nador [ciutat marroquina fronterera amb Melilla] i que els altres segueixen desapareguts". Només "va sobreviure" una dona de l'embarcació, ha afegit.

Maleno també ha indicat que "els mitjans marroquins parlen de 14 morts en aquest mateix incident", en comptes dels set que diu l'ONG.

Al seu torn, la Delegació del govern espanyol ja es va pronunciar dijous sobre aquesta qüestió i va assegurar que es tractava d'una pastera amb 40 immigrants subsaharians que havia arribat a una zona a la vora d'Aguadú, entre Melilla i el Marroc. D'aquests 40 immigrants, va assegurar la Delegació, n'hi ha 27 que es van llançar al mar, 13 dels quals van ser rescatats per la Guàrdia Civil i els altres 14 per les forces de seguretat marroquines.

Davant d'aquests fets, l'Associació Pro Guàrdia Civil (Aprogc) ha instat el director general de la Guàrdia Civil a querellar-se "d'una vegada contra Helena Maleno, la responsable de l'ONG Caminando Fronteras, i contra els mitjans de comunicació que calumnien i injurien sistemàticament els guàrdies civils de Ceuta i de Melilla".

L'organització sindical ha indicat que si es confirmen les morts de les immigrants ho lamentaran "profundament", però ha assenyalat que "la notícia tal com està publicada podria donar a entendre que els guàrdies civils van tenir alguna responsabilitat en l'ofegament de set dones per haver bloquejat la pastera en què anaven i haver tornat il·legalment els seus ocupants al Marroc, cosa que és absolutament falsa".

Narcis--sisme

Engeguem el mòbil, girem la càmera, estirem el braç i ens fem una foto. Dues. Vint. Fins que n’hi hagi una que ens agradi prou, i li fem tres retocs, li posem una tirallonga d’etiquetes i la pugem a les xarxes. Esperem, enganxats a la pantalla, per veure a qui li agrada i què en diuen. Tots ho hem fet, oi? La majoria algun cop, però altres de manera compulsiva.

“La gent avui, en aquesta societat tan informatitzada, s’explota massa fent-se fotos. La culpa la té la revolució tecnològica. Abans un carret de 24 et durava un estiu; ara fas 24 fotos en un minut”, compara Andrés Montes, director de la Clínica Psicologia Reus i membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). I continua obrint-nos els ulls a una conducta que ja hem detectat però potser no hem analitzat: “Fotografiar-se un mateix pot semblar la cosa més innocent però pot formar part d'un cercle viciós” en què la recerca de reforç aliè, dels famosos 'likes', ens fa estar enganxats a la pantalla. “I si no aconseguim el que volem, què fem? Més fotos”, conclou.

Un control descontrolat

Marta Perea, psicòloga del departament d'addiccions de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, recorda que “el culte a la imatge existia molt abans que existís la tecnologia” i opina que “l’addicció a les selfies és com una moda, no podríem parlar d’una patologia”. “Però com totes les modes, si es porta a l’extrem pot tenir riscos”.

La conducta de penjar fotos nostres a les xarxes socials “portada a l’extrem podria compartir característiques” amb algunes addiccions, segons diu Perea, i esmenta els possibles vincles: “La immediatesa, la recerca d’una recompensa externa i la incertesa de quan arribarà aquesta recompensa, cosa que pot comportar passar més temps” davant la pantalla per comprovar a qui li agrada i què diuen.

“Fer-se tantes fotografies pot arribar a ser tan perillós com mirar-se a un mirall, i tot depèn de la persona que ho faci i del control que tingui. Pot arribar a ser una droga, i el problema no és l’accés que hi tens sinó l’educació. Si saps quan ho has de fer i quan no”, explica Montes. La pregunta seria: sabem quan ho hem de fer? I en última instància, per què n’abusem?

Per què ho fem?

El psicòleg té clar què es busca amb aquesta conducta: “Aconseguir que la gent ens vegi per reforçar la nostra autoestima. La gent es torna addicta als reforços i sent la necessitat de continuar-ho fent. L’objectiu final és aconseguir la fama, la popularitat. Ens han venut que ser famós és l’èxit. Ara bé, cada dos dies surten famosos que no aguanten, però la gent això no ho analitza”.

La psicòloga apunta que “pot tenir més risc la gent amb trets com ara la inseguretat o baixa autoestima”, i que si et poses a gratar en un cas concret d'addicció a les selfies és possible que, submergides, hi hagi altres característiques que propicien aquesta addicció, com ara dificultats de relacionar-se o necessitat d’atenció.

Les alarmes ens han de saltar quan veiem que algú del nostre entorn, o nosaltres mateixos, tenim una conducta obsessiva i impulsiva que ens impedeix fer vida normal. Exemple: “Aquell que es fa 80 fotos cada dia i perd qualitat de vida perquè deixa de fer coses per quedar-se a casa retocant les fotos, preparant el pentinat per a la pròxima foto… i que això no el compensa”, relata Montes. Malgrat tot, la clau de volta no està en la quantitat de fotos que es fa: “Quantificar-ho és difícil. Hi ha gent que per fer tres fotos ja s’hi estarà tot el dia” i estaran igualment enganxats.

L’ego ens retrata

Immortalitzar-se un mateix s’ha fet des de temps immemorials “per deixar un record per als ulls futurs” i com a “procés d’aprenentatge sobre qui soc i com soc”. “Els autoretrats són documents d’identitat”, explica a l’ARA per correu electrònic Liz Rideal, fotògrafa, retratista, professora de belles arts i comissària que ha treballat durant més de 30 anys a la National Portrait Gallery de Londres.

Rideal ha participat en la confecció de la nova versió actualitzada de '500 autorretratos' (Phaidon), un volum que, com indica el seu nom, aplega mig miler d’autoretrats fets per artistes, des de l’antic Egipte fins a l’actualitat. Tots són en dos dimensions, majoritàriament pintures i fotografies, i de casa nostra hi aporten el seu Dalí, Miró, Picasso i Luis Menéndez. Alguns són fidedignes, d’altres, onírics i distorsionats; uns quants servien per mantenir-se actiu i en forma entre encàrrec i encàrrec amb l’únic model que estava disponible les 24 hores i mai feia tard: el mateix artista.

• 

Portada del llibre '500 Autorretratos' de Phaidon

Quan se li pregunta a l’experta quina creu que és la raó principal per la qual un artista decideix convertir la seva imatge en una obra d’art, contesta una sola paraula, exclamativa i en majúscules: “EGO!!”, clama Rideal. I aquesta força interna que tenim tots els humans no implica que el resultat no desvirtuï la imatge del mateix autor. Mireu el que es va fer K.J. Marshall 'A portrait of the artist as a shadow of his former self' (1980), on és una ombra desdentada, o la desesperació amb què ha passat a la història Courbet.

Narcisime 3.0

Segons explica Perea, una persona narcisista és la que “es basa en expectatives molt grandioses i té una necessitat de ser admirada pel seu entorn i una falta d’empatia per la resta”. La quantitat poblacional que pateix aquest trastorn és “d’entre un 0% i un 6,2%, i el ventall és tan ampli perquè són dades de població general”.

El narcisista de vegades presenta altres trets de personalitat que apunten en la mateixa direcció, però, en tot cas, segons adverteix la psicòloga, el narcisisme “no té per què relacionar-se amb les selfies que fem”. “Les selfies són més aviat una moda, un fenomen sociològic, una actitud que ens fa relacionar-nos amb la resta i identificar-nos com a grup”.

Aquest narcisisme, “del qual sorgeix aquest impuls per estimar-se i exposar-se”, detalla Montes, pot tenir altres conductes associades, com indicava abans Perea: “Falta d’habilitats socials, baixa autoestima, falta de control de la frustració…” Però en aquesta vida tot té solució –tret d’una cosa– i l’ajuda que pot brindar un psicòleg especialitzat passa per la reeducació del pacient, fer-lo coneixedor dels “avantatges i desavantatges del que fa”, i la “desintoxicació”, és a dir, “racionalitzar els moments en què farà ús” de la càmera. “El que seria convenient no és deixar de fer-ho, sinó fer-ho de manera racional”, diu Montes. O sigui: poc i bo.

el clima

IL·LUSIONS. L’èxit de la moció de censura de Pedro Sánchez és un bé absolut, hi insisteixo, perquè cap democràcia homologada es pot permetre la vergonya de veure en el poder un partit corromput de cap a peus. Em sembla bé que els partits catalans i bascos hi votessin a favor. Ara bé: el nou govern Sánchez no ens permet deixar de ser escèptics, perquè és un govern en campanya electoral des del primer dia, i no farà cap pas en fals, especialment en la qüestió catalana. És un executiu que intentarà que l’hostilitat de Borrell, Ábalos i companyia es contrapesi amb les innocents picades d’ullet de Meritxell Batet, per tal d’assolir un empat continu que no afronti ni resolgui res. El discurs de Batet és zapaterisme de tota la vida, intencions i prou, amb maquillatge federal, com fa 15 anys. Hi haurà bona educació en lloc de macarrisme, perquè el PSOE això sí que ho té; però esperar-ne alguna cosa més és apuntar-se al realisme màgic, tant o més màgic que el que va practicar l’independentisme en els mesos anteriors als fets d’octubre.

OPORTUNITAT. El canvi en les institucions espanyoles pot tenir, malgrat tot, alguns efectes positius. Una rebaixa de la tensió és indispensable perquè Catalunya recuperi l’alè i perquè tothom recompongui files, renovi lideratges i discursos, i plantegi horitzons a mitjà termini sense la necessitat de malgastar totes les energies a reaccionar als greuges i a les humiliacions diàries. A Catalunya tenim un govern amb un president inexpert, una coalició governamental dividida i desorientada, i prou feina tindrà tornant a engegar la maquinària autonòmica. Li cal acomodar-se en el poder i ser reconegut, cosa que passarà si Sánchez i Torra es reuneixen i acorden els seus desacords. L’altre element positiu és que Ciutadans ha quedat descol·locat, i pot molt ben ser que el PSC, revifat per l’efecte Sánchez, li disputi un espai electoral que semblava irremissiblement condemnat a caure en mans del lerrouxisme de la pitjor espècie. Les rebequeries constants d’Inés Arrimadas no fan sinó constatar la seva impotència, el disgust pel fet que el seu magnífic resultat el 21-D no li garanteix una posició central en la política catalana. Els partits sucursalistes depenen de la temperatura política de Madrid: per això ara mateix fa tota la sensació que és Miquel Iceta, i no Arrimadas, qui adopta aires de cap de l’oposició. Si tots ignoréssim una mica més els numerets de Ciutadans i Societat Civil Catalana (quin error, el de la CUP, boicotejant el seu últim acte públic), podríem substituir progressivament la crispació per una dinàmica més positiva, amb l’independentisme gestionant o potser incrementant el seu poder institucional.

PRESOS. Però no podrem arribar a aquest punt de, diguem-ne, normalitat, si no s’arriba a una solució per a tots els represaliats pels fets d’octubre. Hi ha moltíssima gent a Catalunya, més enllà i tot del 47% de votants independentistes, que exigeix que es posi fi a una situació humiliant i inhumana com la dels presos. En aquest punt cal ser inflexibles i insistents fins a l’extenuació. D’altra banda, abans de final d’any hi haurà els judicis, i tant si els presos continuen a la presó com si en surten, l’independentisme viurà un momentum mediàtic. Estaria bé que hi arribéssim emparats per una gestió de govern eficaç, orientada al conjunt de la població i especialment als sectors més desafavorits, que senyoregi la vida política catalana per damunt del malhumorat xivarri dels diputats de Ciutadans. Vindrà una segona oportunitat; com diu Miquel Puig, és inevitable. Cal presentar-s’hi amb la millor targeta de presentació possible.

Colpbol

Un esport sense cap Leo Messi, Cristiano Ronaldo o Neymar Júnior que pugui superar tots els rivals fins a aconseguir gol sense l’ajuda d’uns companys que, per moments, esdevenen autèntics espectadors de les filigranes de l’estrella de l’equip. Aquest va ser, justament, l’objectiu de Juanjo Bendicho, un professor d’educació física valencià que en el seu primer curs de docència, l’any 1997, va constatar a les seves classes com en els esports més populars “es discriminava les xiques i on els alumnes menys dotats físicament hi participaven poc i acabaven abandonant el joc”.

Bendicho només va necessitar 12 mesos per concebre una alternativa, el colpbol, un esport semblant al futbol sala però que es juga amb la mà i en què cada jugador només pot colpejar la pilota una vegada seguida, cosa que l’obliga a combinar amb la resta de companys. “Ací tot jugador que habitualment se sentia desplaçat hi participa, se sent útil i part del grup, i aquests sentiments l’ajuden a enfrontar-se a altres situacions motrius amb més confiança”, destaca el docent.

Dues dècades després, la implantació del colpbol no ha parat d’augmentar i actualment ja es juga arreu d’Europa i a Llatinoamèrica. Es practica en països tan diversos com Xile, Mèxic, Alemanya i Finlàndia. A més, hi ha una lliga de colpbol amb 4.000 participants, la majoria de centres escolars, però també d’altres entitats esportives. Fruit d’aquest treball, el 2001 el ministeri d’Educació li va concedir el premi d’Innovació Educativa. També va ser recompensat pel seu compromís lingüístic, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar-ne el reglament i va introduir el mot colpbol al seu diccionari.

Més enllà de reconeixements institucionals, Bendicho afirma sentir-se orgullós perquè nens com Andreu Chicano, estudiant d’11 anys en un col·legi de la petita localitat de Foios, a tocar de la ciutat de València, on es practica el colpbol en l’assignatura d’educació física i en les matèries extraescolars, defensi que la cosa més atractiva de l’esport és que “no s’hi pot jugar sol i es necessiten els companys”.

Un altre element clau en el vessant inclusiu del colpbol és el caràcter mixt. En aquesta línia, Neus Martí, també d’onze anys i companya de l’Andreu al col·legi, reclama que “tots els esports siguen mixtos i així poder jugar tots junts”, un desig que encara veu llunyà perquè “els xics s’hi resistixen perquè es creuen superiors i només volen guanyar”.

L’aposta per la inclusió també abasta els ciutadans amb capacitats diferents. Ho destaca David Soler, monitor al centre ocupacional de Xàtiva, que comenta els beneficis que està aportant al seu centre un esport integrador com el colpbol. “Enguany, en el segon campionat d’Espanya que tindrà lloc el 22, 23 i 24 de juny a València, hi participarem junt amb nens de primària de la localitat del Genovés [una població veïna] que jugaran en el nostre equip. Aquesta col·laboració és molt positiva, tant per al nostre alumnat com per als dels altres centres, sobretot si després hi ha un treball a l’aula. És allò que anomenem educació vivencial”.

La raó de ser

Ho resumeix el seu promotor, Juanjo Bendicho, que assegura que “l’esport massa vegades ha empès en la direcció equivocada; ha educat en valors negatius, en la discriminació dels menys hàbils, dels menys poderosos físicament, de les dones, i ha promogut la desigualtat, la competitivitat i la victòria com a valor màxim”.

“Cal refer aquest camí, i en aquesta tasca els mitjans de comunicació hi juguen un paper fonamental. Han de deixar d’estar focalitzats en certs esports i difondre també l’esport femení i el de base”, reclama l’impulsor del colpbol.

Poveda

Un concert pot ser com un relat. A vegades la memòria conserva el fil argumental o el color poètic de la prosa, però també passa que és una frase el que imposa la seva força. En l'actuació de Miguel Poveda al Festival Jardins de Pedralbes, la frase inoblidable va ser la interpretació d' Oda a Walt Whitman, el gest de ràbia del braç quan el cantaor de Badalona va atacar el vers " pero sí contra vosotros" a la manera del Niño de Elche.

Pletòric i dominador en escena, va estrenar l'espectacle basat en el disc Enlorquecido, una immersió en Federico García Lorca que evita les lectures de Morente i Camarón (tot i que en el bis va fer La leyenda del tiempo) i que està guiada per la convicció de mostrar "molts Federicos": el jove que explica la seva identitat, l'home "mort d'amor", el poeta de l'alegria cubana i el que a Nova York crida per una societat més justa. El concert també va mostrar molts Poveda: el cantant que es fa fort en la melodia acompanyat de catorze músics i que se sent còmode en els dibuixos dels arranjaments de Joan Albert Amargós, ja siguin arabescos de corda ( ¡Ay, voz secreta del amor oscuro!) o jazzístics ( Alba i Federico y las delicadas criaturas); el cantaor sobri que s'atreveix amb les frases lorquianes menys musicals ( Carta a Regino Sainz de la Maza i El silencio); l'artista que admira el poeta popular i el canta amb la seguretat de tenir un guitarrista com Jesús Guerrero, i, esclar, el Poveda que s'identifica amb Lorca fins a convertir-se en Lorca, que és el que fa a Oda a Walt Whitman; que la repetís al final de concert ja indica que se la quedarà per sempre.

"Quines ganes que tenia que arribés aquesta nit de l'estrena a la meva terra", va dir abans d'admetre que se sent amarat "d'adrenalina i incertesa". L'aposta conceptual és una bona notícia perquè allunya l'artista de la poltrona de la convenció i l'obliga a gestionar la incertesa, que al cap i a la fi és un dels motors de l'art, però també comporta riscos, especialment ara que l'espectacle tot just comença a caminar i mostra algun desajustament, com un Son de negros en Cuba que dilueix les expectatives de la primera part i perd potència cubana respecte al disc. Potser per això, per mitigar el rigor conceptual, abans de Grito hacia Roma desde la torre Chrysler Building va anunciar, gairebé com una disculpa, que després faria "una festa meravellosa" de " cante flamenc", però que abans tocava "un poema dur". En aquesta part festiva, Poveda es va relaxar per tangos, alegrías i bulerías fent lluir Guerrero i la cantaora Genara Cortés. Era una manera de desempallegar-se de la pressió, i el públic, fins aleshores més admirat que partícip, també ho va agrair lliurant-se amb passió a la seguretat dels protocols flamencs. En qualsevol cas, Poveda fa un pas endavant i aquesta és la millor notícia.