Michel de Montaigne

Montaigne és inesgotable. En el seu jo expressat als Assaigs hi cap tota la humanitat. Jaume Casals, filòsof i rector de la UPF, es capbussa a¿Qué sé yo? (Arpa) en la filosofia del perigordià, d’aquell home que va escriure’s per ser. D’entrada hi troba la voluntat de l’autor de deixar sempre “espai a la interrogació”, a més de “precaució ideològica, apertura a la vida i capacitat de supervivència en el desordre”. La manera de pensar (o de pensar-se) de Montaigne demana temps: per això Casals el relaciona amb el verb boví rumiar, que seria, en paraules de Pascal, la seva capacitat de dubtar del dubte. O de ser “superficial per profunditat”, com va dir Nietzsche dels presocràtics. “La no-filosofia de Montaigne és una ontologia, una lucidesa als límits del saber que aposta per l’experiència”, precisa Casals.

¿Estoic, escèptic o epicuri? Una mica de tot, amb més o menys èmfasi segons el moment vital. Tendeix més a l’escepticisme -fuig de qualsevol dogma polític, moral o teològic-, però recolzat en el coixí del dubte no renuncia a les altres escoles de la filosofia grega. “No és contradictori, sinó tot el contrari”, escriu Casals, que alhora el veu tan físic com metafísic (bé, més físic, gens aristotèlic): Montaigne, en tot cas, es nega a considerar l’home com a ésser escindit, l’entén (s’entén) com un tot, esperit i carn perfectament imbricats. És tan naturalista com humanista. El mateix podem dir sobre les dicotomies paraula-cosa o pensament-acte. Busca l’harmonia dels contraris. Tot va plegat i barrejat en el seu món “ondulant” (avui, amb Bauman, en diríem “líquid”, oi?), en moviment perpetu, com els Assaigs. Sempre a la recerca, diu Casals, de “reconciliacions: del jo amb els altres, de l’escepticisme amb el coneixement, de la guerra religiosa amb la pau política, de la fortuna amb la llibertat, de la gramàtica amb les coses de la naturalesa, de la multiplicitat amb la forma”.

Filosofar és aprendre a morir, com aprèn molt d’hora Montaigne amb la desaparició del seu amic de l’ànima Étienne de la Boétie als 33 anys (l’edat de Crist). I és aprendre a viure, a ser lliure, per exemple, respecte la idea de Déu: Casals creu que no hi ha lloc als Assaigs per al que no existeix, és a dir, per a Déu. Sí que hi ha lloc, en canvi, per a la fe en Déu, perquè la fe és una cosa que existeix. En política és un tolerant conservador, perquè, segons Casals, creu en la llibertat de consciència però alhora creu que la llibertat de consciència fomenta la divisió. I és també un republicà d’esperit però monàrquic pragmàtic.

Un últim apunt aclaridor: “Les coses són el fet de no ser mai exactament la mateixa cosa. Aquest és el seu límit, el seu sentit. I el mateix és la paraula. Per això la paraula de Montaigne es contradiu però no contradiu la veritat [...] És una paraula antiga, una paraula de respecte”.

dani pedrosa

Dani Pedrosa ha decidit que és hora de plegar. Als 32 anys explica que ja no té la motivació necessària per seguir competint. El pilot de Castellar del Vallès tancarà a final de temporada el seu pas pel Mundial de Motociclisme després de 18 anys enfilat a la moto, durant els quals ha guanyat tres títols, un de 125 cc i dos de 250 cc. “He tingut algunes oportunitats, però ha sigut una decisió presa d'acord amb les meves sensacions i amb la manera d’entendre les carreres, i també per ser sincer amb mi mateix”, deia al traçat alemany de Sachsenring, seu aquest cap de setmana de la novena prova de la temporada.

Fa un mes Dani Pedrosa i Honda anunciaven que el pilot català no seguiria vinculat a la fàbrica japonesa, per a la qual sempre ha competit des que és al Mundial. Ja en aquell moment es van obrir tot d’especulacions sobre el futur de Pedrosa, que passava o bé per la retirada o bé per la titularitat d'un dels manillars de l’equip Yamaha Petronas, de nova creació. “Va sorgir aquesta oportunitat i a la vida mai es poden tancar portes. Per això vaig demanar més temps per prendre una decisió”. I al final ha decidit fer les maletes.

No és un adeu per sempre, sinó un comiat momentani, perquè Pedrosa va dir que li agradaria “seguir vinculat a MotoGP”. Ara bé, segons comentava, “encara és aviat per saber-ho”. Després de la cursa a Xest, l’última en què competirà, es prendrà un període de reflexió per decidir el seu futur. Pedrosa plega amb 32 anys, 285 Grans Premis, 153 podis, 54 victòries (31 a MotoGP) i tres campionats al seu historial.

Aquest currículum de luxe només queda tacat perquè mai ha aconseguit el títol de la categoria reina. “He sigut campió en altres categories i no haver-ho sigut a MotoGP és circumstancial, però me'n vaig sabent que sempre ho he donat tot, fins i tot en els moments més difícils”, deia Pedrosa, que passarà a ser el 29è pilot que entra a formar part del Saló de la Fama del Mundial de Motociclisme.

Avis

Encara no disposem del text de la decisió adoptada pel Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein. Només estem al corrent del comunicat de premsa que ha fet públic. Procedeixo, per tant, a fer un comentari d'urgència, que haurà de ser complementat per algun o alguns més en els pròxims dies, ja que els problemes purament jurídics que planteja la decisió són nombrosos. I nous, ja que no hi ha precedents a Europa de persecució penal de presidents de lands, regions o comunitats autònomes pel delicte de rebel·lió. (Dels problemes polítics també caldrà parlar-ne.)

Em limitaré a l'apartat 5 del comunicat de premsa, que em sembla d'una importància extraordinària. Diu així: "El tribunal no veu cap obstacle formal a l'extradició ni preocupacions en relació amb el permís d'extradició que concedirà el fiscal general de l'estat de Schleswig-Holstein. Això també es refereix al compliment del principi d'especialitat (l'enjudiciament penal a Espanya es limita ara a l'extradició declarada admissible). El tribunal assumeix que els tribunals espanyols respectaran aquest principi i no processaran el perseguit Puigdemont per càrrecs de corrupció o rebel·lió després de la seva extradició" (les negretes són meves).

De la lectura de l'apartat transcrit se'n desprenen les conclusions següents:

1) La decisió d'extradició ja està presa. El fiscal general simplement executa una decisió que ha estat adoptada pel tribunal. Això ja no es pot seguir discutint davant els tribunals, excepte per part de Carles Puigdemont, que és l'únic per a qui la decisió no és ferma.

2) El fiscal general de Schleswig-Holstein no pot atendre cap petició que pogués fer-li el jutge instructor espanyol en el sentit que es considerés l'euroordre com a no cursada i que, en conseqüència, procedís a no concedir l'extradició. No sé si hauria sigut possible retirar l'euroordre abans que el tribunal superior hagués fet pública la seva decisió, tot i que penso que no. Però el que és segur és que, un cop feta pública la decisió, no pot fer-se. Un cop hi ha una decisió ferma del tribunal superior de Schleswig-Holstein sobre l'euroordre, només es pot procedir a complir-la.

3) El compliment de la decisió del tribunal superior de Schleswig-Holstein és imperatiu tant per al fiscal general de l'esmentat land com per als tribunals espanyols. Els termes en què s'expressa el tribunal no poden ser més taxatius: "L'extradició es concedirà"; "Els tribunals espanyols respectaran el principi d'especialitat i no processaran..." Carles Puigdemont pels delictes de corrupció i rebel·lió. L'ús del futur imperatiu no pot ser més inequívoc.

El desgast de la justícia espanyola després de la persecució penal dels polítics comença a passar factura

Sorprèn que el tribunal alemany hagi inclòs aquest paràgraf en el comunicat, ja que s'hauria de donar per fet que el Tribunal Suprem espanyol coneix el contingut i l'abast del principi d'especialitat i que no cal recordar-l'hi. És un indicador de les reserves que hi ha fora de les nostres fronteres sobre la fiabilitat de la justícia espanyola.

Curiosament, l'apartat 5 ve immediatament després que el tribunal hagi formulat en l'apartat 4 una declaració emfàtica de confiança en la justícia espanyola com la justícia pròpia d'un estat de la Unió Europea que comparteix la comunitat de valors i l'espai jurídic comú amb els altres estats membres de la Unió. No s'acaba d'entendre, després de l'apartat 4, per què és necessari la introducció del 5. Sembla clar que el desgast de la justícia espanyola després de la seva actuació aquest últim any en la persecució penal dels polítics catalans comença a passar factura. És el que sol passar quan un jutge instructor i uns tribunals de justícia comencen a faltar-se al respecte a ells mateixos. Acaben faltant-los al respecte els altres.

Els pròxims dies veurem quines són les conclusions que en treuen les diverses parts concernides: la Fiscalia General i el Tribunal Suprem, d'una banda, i els querellats i l'acusació particular, de l'altra. En la meva opinió, només Carles Puigdemont té marge de maniobra per prendre decisions alternatives. Des de recórrer l'extradició per malversació, ja que només ell pot recórrer la decisió del tribunal alemany, fins a donar per bona la decisió i acceptar l'extradició per ser jutjat per malversació.

El que sí que sembla clar és que l'abast de la persecució penal als querellats comença a quedar delimitada en uns termes completament diferents dels que va intentar dibuixar el fiscal general de l'Estat José Manuel Maza, que va arrossegar tant l'Audiència Nacional com el Tribunal Suprem cap a la consideració de la conducta de Carles Puigdemont i els altres querellats com a constitutiva del delicte de rebel·lió.

Afortunadament no som a l'Espanya de Franco, encara que a González Pons o Albert Rivera, vistes les seves reaccions de després de conèixer el comunicat de premsa del tribunal superior de Schleswig-Holstein, sembla que els agradaria que encara hi fóssim. A la Unió Europea ja no es pot actuar de qualsevol manera: hi ha maneres de defensar-se de persecucions polítiques disfressades de processos judicials.

Belgica

Bèlgica s’ha despertat. “Ara que la festa s’ha acabat, que el somni de ser campions del món ha volat, ¿què en quedarà d’aquestes emocions col·lectives?”, es demana el diari francòfon Le Soir. Durant uns dies, Bèlgica s’ha agradat. Les portades dels principals diaris del país han sortit a pàgina sencera amb fotos d’abraçades de grup entre Lukaku, Chadli, Kompany, Hazard o De Bruyne. Els símbols són importants. I, de cop, la premsa del nord i del sud ha venut la imatge d’una Bèlgica intercultural i multiètnica. La bandera tricolor s’ha imposat arreu i ni tan sols els independentistes flamencs se n’han estat, de donar suport als diables vermells (cosa que no van voler fer en l’anterior Mundial). Bèlgica ha jugat a ser el país que li agradaria ser. Fet de la realitat del que ja és. Fa quatre anys, durant la fase prèvia de la Copa del Món al Brasil, un diari holandès li va preguntar a Kompany, en una entrevista, si se sentia un “nou belga”. El jugador, de pare congolès i mare belga, va contestar que no li agradava el terme perquè implicava “una mena d’aprovació”, com si hagués estat acceptat a esdevenir alguna cosa. “Ets belga si tens nacionalitat belga. Ser belga no és un tret de la personalitat”, va dir Kompany.

Bèlgica és un país dividit per una frontera interior. Sis milions de flamencs al nord. Quatre milions de valons francòfons al sud, i una Brussel·les on conviuen totes les onades migratòries i el funcionariat comunitari que ha transformat el país. Hi ha tres comunitats lingüístiques però, al nord i al sud, la majoria de la població viu una existència monolingüe. Els belgues practiquen un “patriotisme pràctic” -com en diu un historiador flamenc- en què la meitat del país viu indiferent a l’altra meitat. I cada formació política parla només per als seus. Però aquest pragmatisme ha entrat, a través del futbol, en una nova dimensió.

A la dècada dels 80 la selecció belga s’organitzava amb quotes (sempre extraoficials) de jugadors flamencs i valons, que seien en taules separades al menjador de les concentracions, i estaven a les ordres d’un entrenador que havia de ser bilingüe. Ja aleshores es deia que els únics símbols que unificaven el país eren la monarquia i el futbol -a més del deute públic, que arrossegaven com una llosa-. Avui al vestidor dels diables es parla anglès, tenen un seleccionador català, un segon tècnic francès, la majoria de futbolistes juguen en lligues estrangeres i la marca de cervesa més popular de Bèlgica ha patrocinat tot el marxandatge de l’equip per al Mundial en anglès. Els seguidors que han viatjat a Rússia criden a favor de “Belgium” durant els partits. “El futbol és una llengua global”, deia Robert Martínez en una entrevista en un diari holandès.

En un país dividit i tensionat, el futbol ha imposat un parèntesi. “La identitat sorgeix perquè ens identifiquem amb una determinada elecció i avui tenim una oferta que poques vegades arribem a veure de debò: un grup molt divers de joves que tenen un gran èxit, explícitament connectats amb Bèlgica i visibles arreu del país”, explica el geògraf social Eric Corijn. “Bèlgica és un país que no existeix. Ho sé molt bé perquè jo hi visc”, canta -en francès- Arno. Però Bèlgica ha existit aquest mes a Rússia i davant el món. Encara que ho hagi fet com a Belgium.

Disminueix el CI

Un dels aspectes que componen la cognició humana és la intel·ligència. Segons el diccionari, és l’acció d’entendre alguna cosa amb la pensa, la facultat de conèixer i la capacitat de comprendre, d’aprendre i de resoldre situacions noves. Hi ha diversos tests que permeten assignar una mesura numèrica a la intel·ligència, i se sap que en la seva manifestació hi intervenen factors genètics i ambientals.

Malgrat que la intel·ligència és una característica inherent a les persones, des de principis del segle XX s’ha detectat un increment del coeficient d’intel·ligència, especialment als països desenvolupats. Aquest augment s’ha anomenat efecte Flynn, atès que la primera persona que ho va investigar va ser el politòleg, filòsof i psicòleg neozelandès James Flynn. Tanmateix, un estudi que acaben de publicar a la revista PNAS els investigadors noruecs Bernt Bratsberg i Ole Rogeberg indica que a partir del 1990 l’efecte Flynn ha començat a revertir. És a dir, el coeficient d’intel·ligència d’aquestes mateixes poblacions ha començat a disminuir. ¿Això vol dir, com han titulat algunes publicacions efectistes, “que ens estem tornant més ximples”?

Les causes de l’efecte Flynn

Per calcular l’efecte Flynn s’utilitzen tests d’intel·ligència estandarditzats, que mesuren les capacitats de resolució de problemes d’aritmètica, de similituds lingüístiques i d’orientació espacial de figures geomètriques. Aquests tests es fan a diverses cohorts, que se sotmeten a observació durant un període concret de temps. En recerca biomèdica, una cohort és un grup de persones que comparteixen alguna característica. En aquests estudis, les cohorts estan formades per persones que han nascut en intervals concrets de temps, la qual cosa permet comparar les variacions que es produeixen en la mitjana del coeficient d’intel·ligència en funció de l’època en què s’ha nascut. Com han demostrat diversos investigadors en poblacions europees, nord-americanes i asiàtiques, el coeficient d’intel·ligència ha augmentat 3 punts cada dècada.

En principi, l’efecte Flynn pot ser degut a dos factors diferents. D’una banda, a canvis en la composició genètica de les poblacions, atès que se sap que hi ha més d’una seixantena de gens que influeixen en el coeficient d’intel·ligència. Tanmateix, el contingut genètic canvia molt lentament, i diversos estudis en què s’han comparat membres d’una mateixa família, que comparteixen bona part de la seva càrrega genètica, han demostrat que no és aquest el motiu. L’alternativa passa per l’existència de canvis ambientals, principalment en l’alimentació i la millora dels sistemes educatius. En aquest context, se sap que una alimentació variada i equilibrada afavoreix les funcions cognitives, i que el sistema educatiu pot potenciar o mutilar les característiques pròpies de cada persona, segons com estigui dissenyat. I els dos factors han millorat en el decurs del segle XX.

El treball que acaben de publicar Bratsberg i Rogeberg, però, indica que a partir del 1990 el coeficient d’intel·ligència d’aquestes mateixes poblacions ha començat a disminuir, en alguns casos a raó de 7 punts cada dècada. L’han anomenat efecte Flynn invers. Per calcular-lo han utilitzat trenta cohorts de persones, principalment de Noruega, a les quals han aplicat un test estandarditzat que mesura capacitats aritmètiques (30 ítems), similituds lingüístiques (54 ítems) i orientació geomètrica (36 ítems). En principi, aquest test permet quantificar tant l’anomenada intel·ligència fluida, que és la capacitat de raonar i de resoldre problemes independentment dels coneixements previs que es tinguin, com la cristal·litzada, que és la capacitat d’utilitzar habilitats, coneixements i experiències previs.

L’efecte Flynn invers

Segons els autors d’aquest estudi, l’efecte Flynn invers pot ser degut a un empitjorament de l’alimentació, per la introducció de nous costums alimentaris i de productes que dificulten el manteniment de la varietat i de l’equilibri nutricional, i també a un deteriorament dels sistemes educatius. Pel que fa a l’alimentació, se sap que, per exemple, un consum excessiu de greixos i de sucres refinats dificulta les funcions cognitives, i aquestes últimes dècades se’n consumeixen molts més que en qualsevol moment històric anterior.

Tanmateix, pel que fa a l’educació, l’efecte és controvertit. D’una banda, també s’han produït canvis significatius, especialment a l’hora d’incrementar les activitats que potencien les capacitats crítica i analítica i les anomenades competències bàsiques. De l’altra, però, no és gens clar que aquests canvis facin disminuir el coeficient d’intel·ligència. Tot i que els autors de l’estudi no ho indiquen de manera explícita, és possible que els tests que s’utilitzen en aquests estudis no discriminin convenientment altres aspectes de la intel·ligència que tant la societat actual com els sistemes educatius potencien, com la capacitat socialitzadora i globalitzadora o les habilitats integradores i analítiques. En conseqüència, cal valorar la possibilitat que no ens estiguem tornant més ximples, com han apuntat algunes publicacions efectistes, sinó que el concepte d’intel·ligència estigui canviant cap a nous paradigmes.

David Bueno és investigador en genètica de la UB i divulgador científic.

autocomplaença

Que a l’estat de xoc i l’abatiment de seguida els segueixi l’autocrítica és un clar indici que el cor i el cap no estan alineats. Segurament ara Joachim Löw ja sap amb claredat per què la seva selecció ha marxat amb estrèpit de Rússia: per evitar actuar a contracor, el seleccionador va deixar de prendre decisions racionals.

Enmig de la frustració d'haver perdut contra Corea de Sud (2-0) i d'haver-se consumat la primera eliminació d’Alemanya en la fase de grups d’un Mundial, Löw va trigar ben poc a assumir que la vigent campiona no havia merescut continuar en el torneig. A les catacumbes de l’estadi no era moment de fer anàlisis profundes, però el seleccionador germànic va apuntar que al seu equip li va faltar “lleugeresa” en el joc i, de retruc, precisió en tres quarts del camp i en la rematada. Segurament això s'explicava perquè jugava garratibat a causa de la tensió d’haver perdut el primer partit contra Mèxic, d’haver esquivat el drama davant Suècia tot just amb una victòria a l’últim sospir i de tenir l’extrema urgència de guanyar en un partit sense inspiració a una Corea del Sud que ja jugava eliminada i sense pressió.

L’estupefacció que ha precedit el bloqueig d’Alemanya durant el Mundial ha sigut directament proporcional a l’arrogància amb què es va plantar la selecció campiona a Rússia. “Abans del partit davant Mèxic algú es creia que només prement un botó ja estaríem de nou afinats”, va admetre Löw.

Fa justament un any, Alemanya presumia d’haver guanyat la Copa Confederacions amb un equip B, sense els seus campions mundials Neuer, Boateng, Hummels, Kroos, Khedira, Özil i Thomas Müller. En l’esplendor del moment, Alemanya va celebrar poc després que la seva selecció sub21 s'hagués proclamat alhora campiona d’Europa davant l’Espanya d’Asensio, Ceballos, Saúl, Bellerín, Deulofeu, Denis Suárez i companyia.

¿Qui gosava pensar, doncs, que es podria derrotar aquesta Alemanya tan exuberant que, a més, va sumar de manera immaculada deu victòries en els seus deu partits de la fase de classificació per al Mundial?

Però la supèrbia tot ho enverina. I, com va sincerar-se Hummels des de l’estadi de Kazan: “L'últim partit convincent que hem jugat va ser a la tardor del 2017”. En els amistosos posteriors contra Anglaterra (0-0), França (2-2), Espanya (1-1), el Brasil (0-1), Àustria (1-2) i l'Aràbia Saudita (2-1), Alemanya va mostrar una deixadesa competitiva que Löw no va saber corregir.

El seleccionador va desatendre senyals importants de perill i va confiar que, d’alguna manera, Alemanya se n’acabaria sortint. És cert que, des del 2006, sota la seva direcció la selecció no havia baixat d’unes semifinals en cap dels tornejos importants. Però ja se sap que en època d’èxits és quan més s’encobreixen els errors i quan més es dilata la presa de decisions complexes.

A Rússia, Löw, com Vicente del Bosque el 2014 al Brasil, ha fet una cosa molt humana: entregar-se a les vaques sagrades, les mateixes que van carregar la glòria a l’anterior Mundial. Però ni Hummels, ni Boateng, ni Khedira, ni Özil ni Thomas Müller han respost a les exigències del present. La majoria acaben una època a la selecció. També probablement ho fa Mario Gómez. Alemanya no ha tingut l'estabilitat del joc que se li pressuposava, ni tampoc gol. Tot just n’ha marcat dos i cap ha estat materialitzat per un davanter nat. En cap partit d'aquest Mundial la vigent campiona ha anat per davant al marcador.

I s’acaba una era per a Löw? Aquesta és ara la pregunta futbolística més important en una Alemanya deprimida, on la majoria de ciutadans recullen les banderes nacionals que penjaven dels balcons. La federació de futbol del país va reaccionar de seguida, i va declarar que comptava amb el tècnic, que al maig havia renovat fins al 2022. Indubtablement s’ha fet molt bona feina fins ara, massa per permetre que se'n vagi tot en orris. Però el mateix Löw va admetre que necessitava pensar què faria. Diversos mitjans de comunicació van trigar ben poc a demanar la seva destitució. L'última paraula la té el mateix tècnic. Primer ha d’esbrinar si té prou energia per fer un canvi de guàrdia entre els jugadors de la selecció o si el llast de la desfeta a Rússia és massa gran. Ja no es poden fer més els ulls grossos. És qüestió de revisar l’autocomplaença de la selecció i, de passada, la sobrevaloració de la Bundesliga, on s’estén la mediocritat en equips als quals els costa estar a l'altura en competició internacional.

Orbanitzacio

El primer ministre d’Hongria fa temps que ha deixat de ser l’excepció. A la Unió Europea es multipliquen els admiradors i aprenents de Viktor Orbán. Els nous governs d’Àustria i Itàlia li copien polítiques i arguments. La radicalització del discurs antimigratori s’ha estès fins al cor de les institucions europees: el president del Consell de la UE, Donald Tusk, utilitzava a la cimera de Brussel·les l’amenaça populista per advertir que el blindatge de fronteres i l’externalització dels centres de reclusió dels migrants són mesures necessàries per frenar l’extrema dreta. Com si la mà dura d’uns estats que es neguen a pactar una mínima solidaritat amb els països d’entrada dels migrants, i que criminalitzen els que els ajuden, no fos ja una solució de l’agenda política de l’extrema dreta.

Ironies d’aquesta cimera: un mateix argument servia, aquest dijous, per defensar una posició i la contrària. “Això no és una crisi migratòria, sinó una crisi política”, deia el primer ministre irlandès, Leo Varadkar, en arribar al Consell, mentre reclamava més solidaritat entre estats membres. “La qüestió no és la migració, sinó la democràcia”, assegurava Orbán.

La fractura migratòria s’ha fet cada cop més profunda a la UE, malgrat que les arribades han caigut a nivells d’abans de la crisi del 2015, i a Itàlia, durant aquest primer semestre de l’any, han rebut un 80% menys de migrants que en els primers sis mesos de l’any passat. Cada enduriment de control, cada euro gastat en centres d’internament de migrants a Líbia, cada capitulació en la defensa de la legislació internacional a canvi d’aconseguir que els migrants es quedin a l’altra banda del Mediterrani, no han servit, en canvi, per rebaixar la pressió política sobre una Unió trencada interiorment. Blindar les fronteres exteriors no ha enfortit ni l’entesa ni la col·laboració entre els Vint-i-vuit. Les arribades migratòries han disminuït, però el populisme xenòfob ha guanyat pes entre els governs europeus. Orbán té cada cop més aliats.

La crisi és política perquè està arrossegant políticament la UE a un punt de no retorn. Un punt que transformarà la naturalesa democràtica d’una Unió pensada per comunitaritzar responsabilitats i compromisos. Construïda sobre la confiança entre estats membres o, com a mínim, sobre el respecte a una legislació que tots haurien de complir.

Per això no hi pot haver un acord real en aquesta cimera, més enllà de mesures que complaguin més l’un o l’altre i calmin les respectives crisis internes. Aquesta és una Unió de desitjos, polítiques i visions diametralment oposades.