dimarts, 7 d’agost del 2018

drets politics

A Catalunya hi ha 1.130.000 persones d’origen immigrant amb permís de residència. D’aquesta xifra, 930.000 són majors d’edat, però no poden exercir plenament els seus drets polítics. Proporcionalment, són més de la meitat de la ciutat de Barcelona i, si votessin una sola força política, es convertiria en la segona del Parlament. Només un 49% de la població d’origen immigrant té dret a sufragi actiu a les eleccions municipals, però no al passiu -és a dir, a ser escollit-. I un 51% en queda totalment fora. En el cas de les eleccions autonòmiques i generals, tots en queden exclosos. La participació política és l’últim dret que aconsegueixen les persones immigrades, i només l’obtenció de la nacionalitat espanyola els permetrà superar aquesta última frontera.
La Constitució espanyola, a l’article 13.2, concreta que només els nacionals espanyols tenen dret a escollir representants i a ser escollits. Per tant, la comunitat immigrant queda fora del sistema polític. Tot i així, Espanya va signar 12 convenis de reciprocitat amb Bolívia, Cap Verd, Xile, Colòmbia, Corea del Sud, l’Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, el Paraguai, el Perú i Trinitat i Tobago. En aquests casos, es permet la participació en les eleccions municipals al cap de 5 anys de residència. Els nacionals europeus, en canvi, tenen aquest dret des que obtenen el permís de residència a l’estat espanyol gràcies al Tractat de Maastricht. Unes 455.000 persones queden fora de qualsevol participació. “Sona bèstia, però parlem d’un apartheid polític”, apunta Breogán Valcárcel, tècnic d’AMIC-UGT. “S’ha de plantejar dins el debat de la inclusió si és normal que en una democràcia tanta gent no pugui votar”, afegeix.
El segon aspecte que afecta l’obtenció de drets polítics és la llei d’estrangeria. L’estat espanyol diferencia l’accés a la nacionalitat en funció de l’origen. Les comunitats iberoamericana, filipina i guineana poden començar els tràmits de nacionalització quan porten 2 anys de residència continuada, les persones refugiades quan en porten 5 i la resta -grup on hi ha els magribins i les diferents comunitats asiàtiques- als 10 anys. Altres països europeus com França i el Regne Unit -tot i que aquest està actualment en dubte a causa del Brexit- fixen el termini en 5 anys. El secretari d’Immigració de la Generalitat, Oriol Amorós, lamenta que la nacionalització és “molt limitada” i que el procediment és “massa lent”. De fet, entre les propostes que la Generalitat va impulsar l’any 2008 en el Pacte Nacional per a la Immigració hi ha la reducció del temps de nacionalització fins als 5 anys. Tot i així, Amorós explica que “no hi ha marge de reforma autonòmica”, ja que la regularització i la participació política les estableix la Constitució, “massa difícil de modificar”.

Una representació ínfima

En els últims anys, la irrupció a la política de persones d’origen immigrant ha començat a ser una realitat, tot i que les xifres mostren que encara és un fenomen molt minoritari. La representació al Parlament és de l’1%, al Congrés de Diputats és de la mateixa xifra i, en l’àmbit municipal, dels 9.077 regidors de Catalunya només el 0,74% són d’origen immigrant. “La realitat s’imposa, i tenim referents de persones que es consideren catalanes i s’incorporen al sistema polític”, diu el tècnic d’AMIC.
Pel que fa a la representació, l’adquisició de la nacionalitat espanyola també és una trava. A les eleccions municipals del 2015, la llista del BNG a la Corunya va presentar dos candidats d’origen senegalès, Djiby Fall i Cheikh Faye, en la posició 13 i 19, respectivament. La junta electoral els va vetar perquè no tenien la nacionalitat. Fall portava nou anys vivint a Espanya, Faye catorze.
Saloua Laouaji és amaziga i va arribar l’any 1995 des de Tànger. Des de la primera setmana va començar a treballar amb SOS Racisme, posteriorment va ser cap del departament de drets humans i diversitat social d’UnescoCat i consultora de la secretaria d’Immigració de la Generalitat entre el 2005 i el 2008, entre d’altres. El 21 de desembre passat es va presentar amb JxCat i va obtenir l’acta de diputada el 30 de gener en substitució de Clara Ponsatí.
Laouaji va estar prop de 20 anys sense nacionalitzar-se. “Militava a ERC i practicava la meva ciutadania en tots els aspectes però no podia votar”, rememora la diputada de JxCat. Laouaji creu que s’ha de normalitzar la participació i que no s’ha de tractar el tema com una “quota” política. “Penso que el mecanisme no ha de començar pel context polític, hi ha d’haver un procés d’interiorització global. Encara no s’ha normalitzat la presència de persones immigrades; encara pesa l’origen”, sentencia.
Per al regidor de Salt Wilder Palacio (Canviem Salt), la incorporació de les persones migrants al sistema polític és fruit de “l’evolució social”. Ell va arribar a Catalunya l’any 2001 i el sorgiment del 15-M i les càrregues dels Mossos a la plaça Catalunya el van conscienciar i van fer que comencés a militar dins la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. L’any 2015 es va presentar per Canviem Salt i va ser l’únic regidor de la formació que va entrar al consistori. Per a Palacio, la seva funció no és representar únicament la població immigrant: “Represento les persones independentment de si són nacionals o no”, assegura. Tot i això, té clar que l’assoliment dels drets per a les persones immigrants és fonamental “per no tenir una democràcia esbiaixada”, puntualitza. Encara falta superar l’última frontera.

51%

Més de la meitat no tenen cap tipus de dret polític
El 51% dels immigrants amb permís de residència a l’Estat no tenen cap dret polític. Les comunitats més afectades són les del Marroc, la Xina i el Pakistan, que també són algunes de les més nombroses a Catalunya. La primera suma 213.433 persones, la segona 60.636 i la tercera 45.949. Per accedir a la nacionalitat han de residir de manera contínua 10 anys a l’Estat, però els tràmits poden allargar-ho fins a 14.

diumenge, 5 d’agost del 2018

Txell Bonet

Han posat una bomba a la creació de la meva família, però jo no tinc odi contra ningú”, va declarar la periodista Txell Bonet quan l’octubre de 2017 la jutge Lamela va empresonar el seu company, Jordi Cuixart. Fa la impressió que l’odi no hi cap, dins de la Txell, perquè les persones que estima l’omplen tota.
Ja avisa abans de començar: les seves amistats no caben en els 2.500 caràcters que té aquesta peça. “Em sento molt afortunada, perquè allà on vagi del món sempre tinc una porta oberta, un plat a taula i un llit on dormir”. I és curiós perquè al primer moment de conèixer algú assegura que és molt reservada. “No m’agrada ser molt efusiva al principi, m’agrada que aquella efusivitat de trobar-te amb un amic sigui real”, reflexiona. Es pren el seu temps amb les amistats, valora el procés d’intimar i conèixer una persona. “És una manera d’aprendre. Per això sempre he procurat tenir amistats més intel·ligents que jo”. I enumera algunes de les persones de qui ha après i amb qui ha intercanviat una visió del món, de la vida o de l’art: Anaïs Schaaff (que li deixa la casa quan va a Madrid), Jordi Fàbregas, Montse Barracón, Victòria Szpunberg, Miriam Mendoza, Íñigo Martínez Möller...
“Hi ha mirades de la vida que t’uneixen” i la feina de periodista “et dona una intimitat que propicia aquest intercanvi”. Li va passar amb el músic mallorquí Pep Toni Ferrer: “Quan vaig conèixer el Pep i la seva visió del món, vaig saber que seria amic meu”. També ho va experimentar amb la xef Ada Parellada. “És amiga des del primer dia que la vaig entrevistar, fa gairebé 18 anys. Amb l’Ada parlem el mateix idioma, sempre intenta fer les coses diferents, i hi posa totes les hores del món. També és molt patidora, però ens en sabem riure, de les desgràcies, i sempre diem que quan escrivim la nostra biografia vendrem més si hi ha alguns episodis complicats”.
La capacitat de riure’s de les tragèdies la uneix també a la periodista cultural Laura Sangrà: “Amb ella diem que tot plegat és una broma còsmica”. Hi comparteix, també, la passió per la moda, entesa com “una manera d’expressar-se”. “El món és més suportable gràcies a la bellesa. Sempre ho penso: a la presó, el meu company està privat de la bellesa del món, i em sap greu”. Ara més que mai certifica el que ja fa temps que pensava: “Les amistats hi són per a les celebracions i per als mals moments”. I cita una frase de Pep Toni Ferrer: “L’amistat són dos coixos que s’ajuden a caminar”.

dissabte, 4 d’agost del 2018

David Bonvehi

David Bonvehí (Camps, 1979) entoma la presidència del PDECat en un moment en què l'espai que representa s'està reconfigurant sota l'influx dels lideratges de Carles Puigdemont, des de l'exili, i Quim Torra, des de la Generalitat.
Després de les declaracions de Torra, ¿s'obre l'escenari d'eleccions anticipades?
No. El Govern serà prou hàbil per intentar esbrinar si en l'arc parlamentari hi ha gent que permeti aprovar els pressupostos. No només tenim la CUP, i espero que Torra sigui president més enllà d'aquest mig any o l'any que ve.
¿Es podria governar amb pressupostos prorrogats?
És una opció. En aquests últims anys hem après a tirar endavant tot i les situacions molt complicades a què ens ha portat el Procés.
¿Quin és el seu justificant de recepció de la visita dels CDR de dijous?
Total respecte per qualsevol protesta si és pacífica, com ho va ser. També hem rebut el missatge. Volem la independència com la volen els CDR i entenem que no va venir ningú estrany. Ara bé, ni el PDECat ni els CDR deuen tenir la solució màgica per aconseguir la independència d'aquí una setmana.
¿"Desobeïu o dimitiu" és un bon consell?
No. Si desobeir en un moment concret ens garantís la independència, tots estaríem disposats a fer-ho. Però en aquest moment el que necessitem és unitat d'acció i que ningú dubti que anem al mateix lloc.
La legislatura durarà quatre anys?
Hauria de durar el temps suficient per anar coneixent com el Consell de la República va avançant el tema del dret a l'autodeterminació. També el temps suficient per veure quina solució posa el PSOE sobre la taula. La legislatura hauria de durar més enllà de les municipals.
Ja l'han dit: nou Estatut i reforma constitucional.
Saben que no és suficient i que nosaltres els donarem uns dies o mesos més.
Hi ha afirmacions en la línia "Hem de fer la República" i al mateix temps hi ha reunions bilaterals amb Pedro Sánchez. No es fa difícil de pair?
No és incompatible. Volem arribar a la independència, però també és veritat que estem estudiant com actua l'Estat, quines opcions tenim a Europa, dins el marc legal espanyol, i obrint tot el ventall de possibilitats.
Què els separa d'ERC?
Des que es convoquen eleccions el 21-D, el discurs anterior el canvien totalment. En canvi, al PDECat hem tingut més coherència des del 27-O fins al moment actual.
Acaben de fer plegar Marta Pascal i ella diu que no té la confiança de Carles Puigdemont.
Ella opta per no tornar-se a presentar fruit d'una anàlisi personal i veient que tenim altres actors polítics com JxCat. Jo era la persona més a prop d'ella i em demana que encapçali el partit.
Amb la moció de censura, Pascal va ser vista com l'encarnació del nacionalisme pactista. És així?
No. Pascal és molt independentista. D'acord amb Puigdemont i Torra, considerem que cal remoure el tauler d'escacs de l'Estat i fer saltar pels aires un govern del PP totalment fanatitzat.
La seva feina és tancar el PDECat?
No. He vingut a mantenir un espai ideològic. ¿És el que representava CDC? No ben bé, ha anat evolucionant. Un partit més de centre.
¿Com s'imagina la relació entre la Crida i el PDECat?
La Crida hauria d'aplegar tothom que és independentista, també els votants d'ERC i la CUP. Més que una suma de partits, és una adhesió personal.
Però se l'ha inventat un senyor que vostès volien de president del PDECat.
També Jordi Sànchez, que no és del PDECat, i Quim Torra, que tampoc. La Crida és transversal de veritat.
¿És possible una estratègia unitària per a les municipals?
Cal unitat d'acció, amb ERC és molt evident. Un segon cercle amb la CUP i un de més ampli amb l'àmbit dels comuns, i fins i tot amb el PSC.
¿També veu el judici com un moment per concretar la República?
No sé com s'ha de fer compatible el fet que es dictin les sentències amb la consecució de la República immediatament. Però crec que, quan instàncies internacionals ens donin la raó i diguin que convocar un referèndum no és delicte, el procés d'independència guanyarà rèdits.
Fins quan està disposat a esperar la proposta del govern espanyol?
Abans de finals d'any ha d'oferir una solució. Si no, el suport del PDECat serà fins i tot impossible. I per als presos polítics ja haurien d'haver fet alguna acció amb la fiscalia.
Quina oferta és acceptable?
Més avall d'un referèndum no podem passar, i en una de les opcions ha d'aparèixer la independència.
¿I que una de les altres opcions fos la millora del finançament?
Hauríem d'estar oberts per si se'ns formulés una pregunta així.
Si no obtenen el referèndum, com se surt de l'atzucac?
No se'ns hi pot fer renunciar. Ho hem provat amb lleis catalanes i crec que es pot fer amb la Constitució. A escala europea la feina de Puigdemont serà no parar i, vulguin o no, d'aquí uns anys estarem votant el nostre futur.
El PDECat està investigat pel 3%. Quina és la seva posició?
L'Audiència Nacional diu que som la continuïtat de CDC, però això és mentida. Els associats no som els mateixos i la gestió econòmica és totalment diferenciada.
¿No serà un intent d'il·legalització per la via de la corrupció?
Ens ho va semblar. Jo era responsable de fer que no ens tornessin a passar coses de CDC de què no ens sentim gens satisfets. No hi trobaran res.
El 27-O optava per eleccions?
No tenia tots els elements. Em pregunto si haurien evitat els empresonaments. En parlo amb ells i segueixen pensant que val la pena haver-ho fet com ho vam fer.

dimarts, 31 de juliol del 2018

la vulva

El metge anglès Isaac Baker-Brown (1811-1873) ha passat a la història com un dels grans estudiosos de l’òrgan sexual de les dones. Enemic acèrrim de la masturbació femenina, era partidari de l’extirpació del clítoris per prevenir el problema. La intervenció, adduïa, també servia per curar la histèria, el mal de cap, la depressió, la desgana i fins i tot “la desobediència”. La va practicar amb freqüència fins que el 1860 el van expulsar del col·legi de metges, però no per extirpar el clítoris de les pacients alegrement, sinó per fer-ho abans de rebre el vistiplau dels marits. Baker-Brown és un dels “homes massa interessats en l’òrgan sexual femení” que l’autora sueca Liv Strömquist cita en el seu revelador còmic El fruto prohibido (Reservoir Books, 2018), un assaig que traça una història cultural de la vulva a través de tots els significats, mites i funcions que la ciència i la religió li han atribuït en diferents èpoques.
El relat que en resulta és esfereïdor. De ser considerat un òrgan sagrat i en contacte amb la divinitat, adorat per les religions paganes i representat constantment en escultures i pintures primitives, la vulva va passar a ser considerada impia, bruta i pecaminosa pels cultes monoteistes. La persecució i la invisibilització arriba fins i tot al llenguatge: ¿Per què es fa servir sempre vagina per referir-se a la part exterior de l’òrgan sexual i no vulva, molt més precís? “A Suècia no hi ha cap paraula per referir-se educadament a les parts exteriors dels genitals femenins, només paraulotes -diu Stromquist-. La gent diu vagina, però la vagina és una cavitat de l’úter. No en tenim un llenguatge adequat perquè al llarg de la història la vulva s’ha envoltat de culpa i vergonya. Ningú en vol sentir a parlar”.
Naus espacials puritanes
Strömquist inclou al còmic un exemple prou revelador d’aquesta invisibilització. El 1972, la NASA va llançar a l’espai la sonda espacial Pioneer amb informació sobre el planeta Terra i els seus habitants per si era interceptada per extraterrestres. Una placa representava els éssers humans amb un dibuix d’un home i una dona despullats; en la versió original del dibuix de la dona una petita línia representava la vulva, però algú va pensar que allò ofendria els extraterrestres i la va esborrar. Sembla una broma, però com apunta Strömquist no és sinó la conseqüència de desterrar la vulva de l’esfera pública durant segles. “En l’antiguitat ensenyar la vulva era un gest humorístic i vigoritzant -diu-. Aristòfanes descriu les dones d’Eleusis ensenyant-se els genitals les unes a les altres. També es feia a Egipte. I en moltes faules europees ensenyar-li la vulva al diable és una manera d’enfrontar-s’hi i derrotar-lo”.
La religió i el puritanisme van convertir els genitals femenins en un pecat vergonyós que calia amagar. “La nostra cultura evita representar i fins i tot anomenar les parts visibles del nostre òrgan sexual: els llavis menors, els llavis majors i el gland del clítoris són censurats en alguns llibres de text i reservats a la literatura científica”. L’aversió cultural a la representació de la vulva, afegeix, alimenta la tendència actual a fer-se labioplàsties, una cirurgia que redueix el volum dels llavis menors. “És una de les operacions d’estètica més demanades tot i tenir efectes secundaris que alteren la sensitivitat dels òrgans sexuals -assegura Strömquist-. Els llavis menors són considerats com una cosa lletja i repulsiva i és molt estrany que, tant com hem avançat, una idea així continuï vigent”. Un dels motius, apunta, és que “l’únic àmbit en què encara es representen els òrgans sexuals” és la pornografia. “L’hàbit d’afaitar el pubis era una forma d’esquivar una censura que penalitzava la visió del pèl púbic. Amb els llavis menors passava una mica el mateix, els petits eren menys escandalosos. Amb el pas del temps es van convertir en un estàndard i la gent va pensar que així és com havien de ser”.
Strömquist aborda tots aquests temes i d’altres amb rigor documental, una gran capacitat divulgadora i, sobretot, amb un sentit de l’humor extraordinari, sempre punyent, que fa més lleuger un contingut de vegades colpidor. Per a ella és essencial. “Quan tenia 17 anys vaig descobrir el feminisme i vaig anar a un parell de festivals underground feministes. Era com entrar en unes catacumbes -recorda-. Tothom era extremadament seriós i feien xerrades llarguíssimes sobre violació i assetjament sexual. Hi trobava a faltar passar-m’ho bé, disfrutar de la vida [riu]. Parlo de temes molt seriosos, però no veig per quin motiu cal sacrificar el goig i l’humor a l’hora de fer-ho”. Un exemple entre molts seria la vinyeta en què imagina un grup d’homes discutint sobre les seves dificultats per disfrutar del sexe o per arribar a l’orgasme; l’efecte és demolidor perquè posa en relleu la construcció de gènere d’aquests problemes.
Menstruació, el gran tabú
Però l’humor no rebaixa l’impacte de llegir els testimonis de dones parlant de l’angoixa i la violència amb què experimentaven l’arribada de la menstruació; l’anàlisi dels anuncis de compreses o tampons, on les paraules neta i segura es repeteixen de manera obsessiva, i el descobriment que la paraula tabú ve del polinesi tupua, que significa menstruació. Strömquist situa l’origen de l’obsessió menstrual de les societats patriarcals en “la lluita de poder” entre les religions monoteistes i els cultes pagans. “En el món premodern a la menstruació se li atribuïen qualitats màgiques -diu-. És lògic: succeïa al ritme dels cicles lunars, apareixia al mateix lloc d’on venien els nens... Era un fet sagrat i poderós, connectat amb la divinitat: a les pintures rupestres es veuen dones menstruant. Les religions monoteistes, en canvi, ho van associar amb la bruixeria i la brutícia”. Al text bíblic del Levític, per exemple, es parla de la dona durant la menstruació: “Qualsevol lloc on s’ajegui en la seva impuresa menstrual serà immund. I qualsevol que toqui el seu llit haurà de rentar-se amb aigua i serà immund fins a la nit”.
L’error, per a Strömquist, és creure que som molt moderns i que la nostra cultura ha superat aquests prejudicis, especialment el sentiment de vergonya. “Sents culpa per una cosa que has fet i vergonya pel que ets -precisa-. Als 15 anys, un dia vaig tenir molt de dolor menstrual, necessitava un analgèsic però no volia anar a la infermeria de l’escola perquè em feia vergonya. Així que em vaig aguantar fins que em vaig desmaiar pel dolor. De gran no entenc com em va passar una cosa així, és com si tingués un trastorn psicològic. Però hi ha alguna cosa en la societat que fa emergir aquestes reaccions en els individus”. Strömquist, per cert, no volia adoctrinar ningú amb el còmic: “El vaig escriure per a mi. M’agrada cultivar-me”.

dilluns, 30 de juliol del 2018

Dinamarca

El govern de Dinamarca està tramitant un paquet de lleis per regular la vida en 25 àrees que considera “guetos”, formades bàsicament per persones amb baixos ingressos i d’origen immigrant. Imposar penes el doble d’altes als crims comesos en aquestes àrees, prohibir parlar àrab a les reunions d’escala o obligar tots els nens d’aquests barris a anar a la guarderia des que tenen 1 any són algunes de les mesures més rellevants que el primer ministre, el conservador Lars Lokke Rasmussen, al govern des del 2015, vol aplicar a través d’un programa que té com a nom Una Dinamarca sense societats paral·leles: fora els guetos el 2030.
El pla s’aplicarà a les zones que compleixen almenys dues de tres condicions: tenir més d’un 40% d’atur, una ràtio de criminalitat superior al 2,7% i més d’un 50% de població estrangera. La majoria d’habitants d’aquests barris provenen de països com Turquia, Síria, l’Iraq, el Líban, el Pakistan o Somàlia.
El paquet legislatiu doblarà automàticament les sentències per delictes comesos en aquestes àrees. També prohibeix l’ús de la llengua àrab i altres idiomes que no siguin el danès en les reunions d’escala entre veïns, encara que la majoria de persones no el dominin. Aquest últim punt és una iniciativa del Partit Popular Danès (PPD), el grup d’extrema dreta que és avui la segona força al país i dona suport parlamentari a Rasmussen. El ponent del PPD, René Christensen, va fer mans i mànigues per obtenir el requisit de l’idioma a l’acord. Tot i això, no s’especifica com es farà perquè es compleixi, o quines conseqüències tindrà no fer-ho.

“Valors danesos” a la guarderia

El paquet inclou també la inscripció obligatòria de tots els nens d’entre 1 i 6 anys que visquin als “guetos” a 25 hores setmanals de guarderia. L’objectiu és que els infants siguin instruïts en els “valors danesos”, incloses les tradicions nadalenques i la Pasqua. Si els pares s’hi neguen podrien quedar-se sense ajudes socials. A més, s’imposa a les guarderies un màxim del 30% d’alumnes immigrants per forçar la diversitat de l’alumnat. A partir del curs 2019-20, les escoles que tinguin més d’un 30% d’alumnat d’una àrea considerada un gueto hauran de fer una prova de llengua danesa a tots els alumnes.
La reforma legislativa ja s’ha aprovat parcialment al Parlament gràcies al suport del govern i l’ultradretà PPD, però també dels socialdemòcrates, que justifiquen el pla per protegir l’ús del danès, les tradicions, les normes i valors del país.
Malgrat l’amplia majoria que hi dona suport, partits com l’Esquerra Radical en són molt crítics. Adverteixen que “ser igual davant la llei és un dels valors més fonamentals de la societat danesa” i demanen “solucions reals als problemes del dia a dia”. També el partit anticapitalista Verd i Roig se’n desmarca: el seu portaveu, Pernille Skipper, critica el suport dels socialistes i veu el nou pla com un fracàs per als infants més vulnerables.
Entre les mesures que planteja el govern hi ha també la inversió d’1,6 milions d’euros en 10 anys per tirar a terra edificis d’aquestes àrees i afavorir l’habitatge lliure en lloc de les cooperatives que ara hi predominen. Per aconseguir que s’hi instal·lin ciutadans d’origen danès es prohibirà a les persones que viuen de prestacions socials de tornar a optar al mateix lloc.
També es pretén acabar amb el costum d’enviar els fills al país d’origen dels pares durant les vacances escolars (cosa que a Dinamarca es coneix com a viatges de reeducació ) i es podrà castigar els que ho facin amb penes de fins a quatre anys de presó i l’expulsió del país.
Durant el debat del projecte el PPD va proposar restriccions encara més dures, com la d’obligar els menors de 18 anys residents als “guetos” a quedar-se a casa a partir de les vuit del vespre, una idea que finalment va ser rebutjada. Però la croada antiimmigració ja no és exclusiva del partit d’extrema dreta, com va quedar clar l’any passat quan la ministra d’Immigració i Integració, la liberal Inger Stojberg, va celebrar les seves pròpies polítiques restrictives amb un post de Facebook. “Avui s’aprova la cinquantena restricció sobre la immigració. Això s’ha de celebrar!”, hi va escriure, i va afegir un enllaç amb un llistat 98 reglaments del ministeri, com “la llei de les joies”, que exigeix als sol·licitants d’asil a Dinamarca de lliurar objectes de valor com joies i or per ajudar a pagar la seva estada.
La directora del diari Refugees Welcome de Dinamarca, Michala Clante Bendixen, explica a l’ARA que quan visita els amics d’algunes d’aquestes zones considerades guetos no veu res més que nens jugant al futbol, mares amb nadons i homes grans jugant a escacs sota els arbres. Són llocs ordenats, ben cuidats i acollidors, molt lluny de la imatge deprimida a què la paraula gueto ens remet, assegura. Clante posa també en dubte que es puguin complir molts dels objectius, com la quantitat màxima de nens d’origen estranger a les guarderies, ja que comportaria transportar-los lluny d’on viuen. Tampoc creu que hi hagi molts compradors per als pisos nous d’aquestes zones, perquè els que tenen diners, diu, aniran a un altre lloc.
Sobre la possibilitat que els partits canviïn la seva posició per frenar les mesures que encara queden per aprovar, Clante només veu possible canviar el vot dels partits Radikale i Socialista, que van votar certes parts del paquet i ara podrien lamentar-ho. Però encara hi hauria una majoria molt gran formada pel govern, el PPD i els socialdemocràtes, que no canviaran d’opinió.

Algunes mesures per a les 25 àrees de

“

gueto

”
Idioma
Prohibir parlar en àrab i cap altra llengua que no sigui el danès en les reunions d’escala.
Guarderies
Obligar a la matriculació a partir d’un any d’edat i fixar un màxim del 30% d’alumnat immigrant.
Delictes
Doblar automàticament les sentències per infraccions si s’han comès en una àrea de “gueto”.
Coaccions
Altes multes o fins i tot penes de presó per als que no informin dels pares sospitosos de violència domèstica.
Enderrocs
Tirar a terra edificis de les àrees vulnerables i construir-hi nous habitatges en què es vetarà l’accés a les persones que viuen d’ajuts socials.
Viatges
Penes de quatre anys de presó o expulsió del país per als pares que enviïn els fills al seu país d’origen durant les vacances d’estiu per “reeducar-los”.

divendres, 27 de juliol del 2018

taxistes

El sector del taxi decidirà demà divendres si es duen a terme més protestes contra les llicències VTC (les que utilitzen plataformes com Uber i Cabify per operar a Espanya). Aquesta tarda el col·lectiu s'ha reunit a la T2 de l'aeroport del Prat i ha acordat esperar a la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per emprendre més accions. El tribunal decidirà demà si finalment manté la suspensió contra la normativa de l'AMB, que imposa una doble restricció perquè els conductors amb llicències VTC puguin operar a l'àrea metropolitana.
Tot i que els magistrats encara no han emès una resolució judicial, la interlocutòria celebrada aquest dijous indica cap a quina direcció va la decisió del tribunal. Els magistrats han recordat que les VTC "són títols estatals" i que "no poden veure's curtcircuitats per altres títols indegudament juxtaposats", fent referència a la llicència extra que proposa l'AMB.
En la interlocutòria també es llegeix que l'entrada en vigor del reglament proposat per Ada Colau comportarà "una pèrdua automàtica de vigència de bona part de les autoritzacions VTC que operen actualment en l'àmbit metropolità de Barcelona". Davant aquesta situació, el tribunal apunta a "una pèrdua de llocs de treball, d'inversors o deprecació dels actius de les empreses". Ara mateix hi ha 1.373 autoritzacions VTC a Barcelona, però amb l'aplicació del reglament només 399 podrien operar, apunta el document.
Finalment, els magistrats consideren que "la paralització de l'entrada en vigor del reglament" no es traduirà en un "empitjorament significatiu de les condicions del servei del taxi". 

La vaga es manté

Malgrat que la tensió ha desescalat, els taxistes mantenen la vaga que va arrencar el dimecres i que tenen previst que s'allargui fins demà divendres a les 6 del matí. En declaracions a l'ARA, el portaveu d'Elite Taxi, Alberto Álvarez, ha explicat que al llarg d'aquesta tarda també "es reforçaran els piquets a tota la ciutat", localitzats en punts com l'estació de Sants, l'aeroport de Barcelona i el Port Olímpic.
La segona jornada de protestes del sector del taxi ha començat a les onze del matí, quan els taxistes han protagonitzat una marxa lenta per la ronda Litoral de Barcelona. 
La marxa ha sortit de la T2 de l'aeroport del Prat i ha ocupat un carril de la ronda Litoral. Els taxistes han arribat al port de Barcelona i, un cop allà, han tornat a l'aeroport del Prat. Durant la marxa d'aquest dijous s'ha tornat a viure alguna escena de tensió. En aquesta ocasió, dos taxistes que participaven de la marxa lenta han aturat un cotxe d'una empresa privada sense identificar. Els manifestants haurien llançat diversos ous al vehicle que havien aturat a Gran Via, a l'altura de l'Hospitalet de Llobregat, i haurien increpat el conductor.

Foment retira el recurs contra l'AMB

A través d'un comunicat emès aquest dijous, el ministeri de Foment ha anunciat que retirarà la seva petició de mesures cautelars en relació amb el reglament de l'AMB. La decisió arriba després que representats del ministeri i de l'òrgan supramunicipal es reunissin ahir a la capital catalana en plena vaga dels taxistes. Segons el comunicat, "les dues administracions aposten per mantenir una línia oberta de diàleg i coordinació per assegurar una convivència ordenada i equilibrada entre el taxi i les VTC".
No obstant això, la interlocutòria que s'ha celebrat aquest dijous es basa en el recurs interposat per la CNMC i, per tant, la retirada del ministeri no suposa una gran afectació a la causa judicial.

Primera jornada de protestes descontrolades

Dimecres passat el sector del taxi va iniciar una jornada de protestes marcades per la violència contra vehicles d'Uber i Cabify. A primera hora de la tarda, diversos membres del col·lectiu van perpetrar atacs en grup a cotxes que, fins i tot, estaven ocupats per famílies amb nens petits. Arran d'aquests comportaments, els Mossos d'Esquadra van confirmar la detenció ahir de dos taxistes.
El portaveu d'Elite Taxi, Alberto 'Tito' Álvarez, va desmarcar-se ahir dels atacs violents i va denunciar que "aquestes imatges fan mal al col·lectiu". No obstant això, el mateix Álvarez va avisar ahir a la tarda que el sector recorreria a una "vaga salvatge indefinida" en cas que els tribunals mantinguin la suspensió de la normativa de l'AMB.

Uber i Cabify suspenen el servei

La patronal de les VTC, Unauto, va emetre ahir un comunicat anunciant que empreses com Uber i Cabify "suspenen temporalment" la seva activitat a Barcelona almenys "fins que la situació torni a la tranquil·litat". De fet, Uber va qualificar de "salvatjada" les protestes d'ahir i va confirmar que els manifestants van agredir dos treballadors de la plataforma. Per la seva banda, Cabify va fer una crida als seus usuaris perquè compartissin les seves idees sobre mobilitat amb l'etiqueta #HaciaDondeNosMovemos.

dijous, 26 de juliol del 2018

vacances 2018

Desconnectar. Aturar-se uns dies. Unes setmanes. Frenar el ritme que ens manté durant onze mesos en alertes constants. Com si el món no pogués girar sense que nosaltres ens n’assabentéssim. Com si no girés sense els nostres comentaris a les xarxes socials. Com si no es pogués llegir un llibre a la platja, o al pis de l’agost en silenci, o al vespre fresc de la muntanya sense dir res a ningú. Ni que t’hagi entusiasmat. Ho pots explicar al setembre. Fent un cafè. Un te. Un suc verd. Un whisky doble.
Per què trobem les vacances tan extraordinàries? Com hi arribem amb aquestes ganes i aquesta necessitat? Ens aturem, amb sort i vacances pagades, durant un mes, si és que no som autònoms o anem malvivint en el mercat laboral de contractes temporals i precarietat. Si el preu del lloguer o la hipoteca ens permet fer algun viatge. No cal anar gaire lluny. Només canviar el paisatge, perquè el paisatge ens canvia la rutina i ens recorda que ens hem despertat i no hem d’anar a treballar. Perquè un nou paisatge ens aclareix la vista. Fins i tot si ens agrada molt la nostra feina som capaços de gaudir molt de les vacances. De fet, per poder continuar fent bé la nostra feina, necessitem aquesta aturada. Carregar piles, en diuen. En una expressió que ens acosta més a una màquina que es va apagant per culpa d’una bateria que s’ha quedat sense força si no es carrega de nou. Les vacances ens semblen extraordinàries perquè funcionem durant l’any en un exercici de precisió i de responsabilitat. No som màquines però se’ns imposa un ritme frenètic de presa de decisions, de girar l’esquena a la contemplació i de ser prou productius per merèixer el nostre lloc al món. Encara hi ha qui pensa que la feina ens dignifica, però naixem dignes sense haver començat a treballar. Embogim sovint en l’exigència laboral de la competitivitat i ens allunyem de viure d’una manera més solidària i menys estressant. I les xarxes. Les maleïdes xarxes. Una addicció contemporània que ens té enganxats en una teranyina. Som preses ja devorades. Però ens mantenim a la teranyina, creient que encara no ens han engolit del tot. Per al bo i per al dolent, tant és. No es tracta d’un judici. És només una reflexió. De quan t’atures i comences a pensar en com vivim i en com volem viure.
Desitjo sort a tothom que hagi d’agafar un avió. No es pot tenir paciència en el món dels aeroports ni en el de les companyies aèries. És un despropòsit que cada any augmenta. Ara ja no són només els retards sense explicacions ni els controls de seguretat irritants. Ara és haver de facturar-te tu la maleta i d’aquí poc pilotar l’avió. Són els monopolis i els beneficis empresarials que es planten davant teu com una qüestió irresoluble. I contra els quals tu no fas res. Perquè vols el bitllet més barat i t’has acostumat a la negligència. I si no t’hi vols acostumar hauràs de parlar amb màquines, aquestes sí, literalment, que et diran que el món d’avui no està fet per a ningú però que el món d’ahir era encara pitjor. I la gent passava els estius a 30 quilòmetres de casa si és que sortia de casa per passar l’estiu.
Les vacances no haurien de ser una oportunitat per fer tot allò que no podem fer durant l’any. Hem de poder fer coses durant l’any. Canviar de paisatges de tant en tant per obrir una finestra nova que ens recordi que som éssers humans i no màquines que hem de carregar piles per continuar funcionant. De vacances també funcionem. Encara que no ens passem el dia opinant i gaudim del silenci en un món ple de soroll. Passeu-ho bé. Sempre.