Brexit

TV3 emetrà diumenge, en una sessió doble, els dos últims episodis de la primera temporada de "Mai neva a Ciutat", la sèrie original d'IB3, la televisió pública de les illes Balears, triada pel públic i dirigida per Joan Fullana. Amb l'emissió d'aquests dos episodis s'acaba aquesta primera temporada.

En el primer episodi, la Neus va a la ràdio perquè li facin una entrevista com a bloguera, en Fran deixa en Lluís i en Joan Rius, la Neus. A més, el cantautor Tomeu Penya fa un "cameo" en què s'interpreta a ell mateix. El segon episodi explica la ruta a Felanitx en furgoneta de la Neus i la Carme, des de ciutat fins a la casa del pintor Miquel Barceló, a qui van a entrevistar. En aquest viatge es desfaran malentesos del passat, perquè tot continuï sent com abans. Amb el Lluís costarà una mica més. Al tercer, la Neus va a una entrevista de la ràdio com a bloguera que resulta desastrosa, però que li obre la porta a una feina. Però també descobreix que en Joan Rius es veu amb una altra noia, antiga companya de l'institut. El quart episodi és la ruta surrealista en furgoneta de la Neus i la Carme a Felanitx, es reafirmen els vincles que han unit tants anys les dues amigues.

Capítol 5: "La primera adultesa de Neus Perelló"

La Neus ha començat a treballar a la ràdio, però no acaba d'estar-hi a gust, ni de controlar els entrevistats. S'adona que ha d'agafar les regnes de la seva vida i va a viure a casa la Carme, que, contentíssima, fa cinc dies que no pren cap pastilla i es troba millor que mai.

El Lluís està passant per una greu crisi: s'ha tenyit de rosa i vol marxar de Mallorca. La Neus rep una trucada de Londres. Volen que torni. La Neus té una conversa catàrtica amb la seva mare, ha decidit tornar a Londres. La conversa també es descontrola, i la Neus acaba dient coses que no vol.

Però el dia accidentat de la Neus no acaba aquí i quan arriba a casa la Carme la troba en un estat que no es podia esperar.

Capítol 6: "Fantasmes de la vella escola"

En aquest capítol final tots els personatges s'acabaran donant una nova oportunitat:

Isabel diagnostica al seu pacient habitual que no té res i que només ha d'aprendre a gaudir.

Lluís torna a Ciutadella, al convent on va passar la seva infantesa. Sor Àngels li dona algun consell de gran ajuda.

La Neus deixa la feina a la ràdio. La Marga li fa veure que el que ha de fer és el que li agrada, escriure.

La Carme i la Neus van al seu antic institut a veure el concert de Clay. També hi ha la seva mare i el pacient, i en Joan. Ell i la Neus se saluden seriosos i tímids. Quan sembla que ja no tenen res més a dir-se, el Joan admet que no és feliç. La Neus, la Isabel, el pacient i la Carme ballen. Li envien vídeos al Lluís. Això li canvia l'humor.

L'endemà al matí, mentre la Neus esmorza, apareix per sorpresa el pacient de la seva mare, que ha dormit allà. Està arrencant un projecte nou, i la Neus té un perfil que li interessa molt. És per escriure.

I si finalment tornar a Londres no és l'única opció?

sentiments animals

Massimo Vacchetta era un veterinari especialitzat en bovins que treballava amb granges i indústries de la zona de Cuneo, al nord d’Itàlia, on viu. L’any 2013, enmig d’una forta crisi personal, un eriçó li va canviar la vida, que va fer un gir radical, i així va trobar el que sempre havia volgut fer. Tot i que sembla l’argument d’un conte infantil és una experiència real i, d’aquesta vivència que li va transformar la vida, Vacchetta n’ha fet un llibre,25 gramos de felicidad (Kitsune Books), que s’ha convertit en un bestseller a Itàlia i que ara arriba a les llibreries de l’Estat.

Com va aconseguir un petit eriçó canviar-li la vida?

En aquella època jo treballava de veterinari de bovins i col·laborava amb una clínica de petits animals que tenia un amic. Recordo que un divendres em va demanar si podia cuidar durant el cap de setmana una petita cria d’eriçó que havien trobat. Només tenia dies, era òrfena i pesava 25 grams. La meva missió era salvar-li la vida.

Quina responsabilitat.

I tant. Vaig començar una cursa contra el temps per salvar-li la vida. Estava molt dèbil i no tenia clar si aconseguiria sobreviure. Li havia de donar una llet especial cada dues hores (de nit també), fer-li cures, mantenir-lo a una temperatura adequada... Recordo la sensació d’estar cansadíssim, però amb el pas dels dies vaig descobrir que era feliç cuidant aquell animaló. Jo, que m’havia passat la vida somiant aconseguir coses materials: una casa gran, un cotxe potent, vestits bonics, unes bones vacances cada any..., em vaig adonar que no havia aconseguit ser feliç amb tot allò. Vaig trobar la felicitat cuidant aquell animal tan petitó.

És sorprenent com va empatitzar amb un animal tan poc usual i desconegut per a molts.

Sí. Però des del primer moment que vaig veure l’eriçó, al qual més tard li vaig posar el nom de Ninna, em va commoure moltíssim. Era una sensació que no tenia des de feia molt temps perquè quan treballes de veterinari el cor se’t va endurint.

Per això em sorprèn la seva emoció. M’imagino que treballant tants anys de veterinari devia veure patir molts animals.

Sí, però abans de trobar-me la Ninna no era sensible a aquest dolor, no tenia compassió pels animals. Els veia des del punt de vista professional. De fet, havia vist molts eriçons atropellats al mig de la carretera i simplement passava de llarg.

I per què el patiment d’aquell eriçó sí que li va despertar compassió?

Era un ésser tan desvalgut, tan necessitat, tan desemparat, que em va arribar al cor. A partir del moment que vaig trobar la Ninna tot va canviar i vaig començar a veure els animals des d’un altre punt de vista, i ara entenc els seus sentiments i el seu dolor. Crec que els eriçons ens estan llançant un missatge important: ells són el símbol del mal que fem al planeta i als animals. La Terra és casa nostra -la seva i la nostra-, i l’estem destruint. Hem perdut el 70% de les espècies del planeta en només 40 anys, segons dades de WWF, i hem de començar a fer algun canvi substancial perquè això no és compatible amb la nostra supervivència.

Diuen que una civilització es pot jutjar per la manera com tracta els animals. No en sortiríem gaire ben parats.

No. Utilitzem els animals per als nostres interessos, sense tenir en compte que tenen sentiments, encara que fem veure que no. Si tots sabéssim com es tracta els animals en moltes granges, en la indústria, ens horroritzaríem. Poso un exemple: l’amor de la mare pels seu cadell és universal, no podem fer veure que quan separem una vaca del seu vedell poques hores després de néixer no pateix, perquè sí que pateix, i crida. Aquell dolor és terrible. I no només això, la indústria càrnia està consumint una gran part dels recursos del planeta -dos terços de l’agricultura es destinen al menjar d’animals- i això s’està menjant els boscos i els recursos naturals del planeta.

Com s’explica que un llibre tan personal, amb una història tan íntima, hagi tingut tan èxit?

És increïble, però crec que és precisament perquè en la nostra societat hi ha molta insatisfacció. Llegint aquest llibre a la gent se li desperta la sensació de meravellar-se davant la natura, una sensació que hem oblidat.

Quines conseqüències té la nostra desconnexió de la natura?

Jo, gràcies a la Ninna, he començat a apreciar de nou la natura i m’he adonat que és meravellosa, i feia anys que no ho veia: els arbres, el cel, els rius, els animals... Aquesta desconnexió és dolentíssima, la societat actual viu tancada a les ciutats. La sensació de passejar per un prat verd mentre et toca el sol és molt beneficiosa i totalment necessària.

I va deixar la feina i es dedica a cuidar eriçons, oi?

Sí. Vaig crear el centre de recuperació d’eriçons La Ninna, el primer a Itàlia d’aquestes característiques. M’hi estic tot el dia i hi dedico tots els meus esforços juntament amb un grup de voluntaris meravellosos

estat federat

n ocasió de la rentrée política després de les vacances, s’han alçat veus qualificades del PSC anunciant que ells estaven a favor de fer que l’Estat espanyol es convertís en un Estat federal. I a més han avançat que no veien massa difícil de convèncer els seus companys del PSOE de la resta de l’Estat, en aquest sentit. I malgrat que ja hi hagi hagut personalitats del PSOE que hagin dit que no podia ser un Estat federal, els nostres socialistes han continuat insistint que ells el volen, i que no tindran gaires dificultats a fer que el PSOE en general també el vulgui. Cal dir que des d’un punt de vista nacionalista català una afirmació d’aquesta mena només pot causar alegria. I si volem de veritat la llibertat de la nostra nació no hem de començar a buscar segones intencions en aquestes afirmacions. Sinó que el que hem de fer és demanar-los aclariments sobre el projecte d’Estat federal que ens proposen, per quan, més o menys, pensen aconseguir-lo, i quan es posaran a treballar per fer realitat aquest Estat federal que pressuposa per al PSC la conformitat de tot el PSOE. [...] Encara que no sigui amb totes les precisions i disseny de mecanismes polítics que caldrà emprar per a arribar a l’Estat federal i també en el funcionament d’aquest Estat, crec que també hi ha uns punts generals de l’estructura de l’Estat federal que ja han d’estar dibuixats en el moment de pronunciar-se públicament i que, per tant, poden ser ja ara motiu de pregunta i resposta. A títol d’exemple en citarem alguns. Els membres federats correspondran a les diverses nacions que avui dia estan sotmeses a l’Estat espanyol, o es consideraran membres de la federació les diverses comunidades autónomas actuals? No és pas per ganes de tenir privilegis, sinó que em sembla que és una qüestió de justícia i també d’operativitat, sense necessitat de multiplicar les burocràcies, voler que els membres de la federació siguin les nacions. Si no és així, no sé veure en què pot diferir l’Estat federal de l’actual Estado de las autonomías. [...] I amb això ja empalmem amb allò que és bàsic en una federació: en quines coses cada membre serà sobirà, i per tant possiblement diferent dels altres i no dependent del que quedi d’Estat comú? Podrà ser que un membre de la federació tingui en la seva legislació la pena de mort i un altre no, com passa als EUA d’Amèrica? Podrà ser que un membre pertanyi a la CEE i un altre no, com passa a Dinamarca i a Groenlàndia? Crec que amb aquests exemples ja es veu per on han d’anar les preguntes que tots els que volem la llibertat de la nostra nació -si l’hem d’aconseguir en un Estat federal- ens farem. I que el PSC, abans que ningú s’ha d’haver fet i ens hauria de contestar per a fer que aquestes declaracions donin peu a refermar l’esperança en la sobirania de la nostra nació, que crec que som bastants els catalans que la desitgem.

Companys

Dijous passat la líder de Ciutadans al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, sostingué en roda de premsa que no va ser l’estat espanyol, sinó el règim franquista, qui assassinà Lluís Companys el 1940, i acusà de no saber història o no voler-ne saber aquells que sostenen el contrari. Més enllà de les reaccions immediates que aquesta tesi suscità a les xarxes socials, m’agradaria explicar de la manera més reposada possible per què la senyora Arrimadas s’equivoca.

En primer lloc, el franquisme no va ser una excrescència, un accident, un parèntesi menor i fortuït en la història contemporània d’Espanya. Tampoc no constituí el fruit d’una ocupació militar estrangera, com la França de Vichy. Fou, al contrari, un fenomen substantiu i endogen, que governà Espanya més temps que cap altre règim del segle XX. A més, el fet que durant aquelles gairebé quatre dècades Espanya conegués la seva definitiva modernització –autoritària, però modernització– tant econòmica com social, cultural, administrativa, etcètera, el fet que les estructures estatals avui existents (des de molts ministeris fins a l’arquitectura judicial) siguin en gran part filles del franquisme, permet afirmar que el seu llegat és molt més ampli i feixuc d’allò que hom acostuma a admetre.

Sobretot perquè mai no es produí un trencament clar i nítid –un trencament de legitimitats, de lleialtats, de servidors públics...– entre el règim de Franco i el sistema parlamentari posterior. Avui, ningú amb dos dits de front atribuirà a l’estat italià els crims del Ventennio feixista, perquè entre 1943 i 1946 Itàlia visqué una veritable ruptura amb el passat dictatorial, i el Duce i molts dels seus sequaços van ser afusellats, i els aparells de l’estat depurats... Ningú, tampoc, no imputarà a l’actual República Portuguesa les atrocitats del salazarisme, perquè el 1974 triomfà la Revolució dels Clavells, i els policies torturadors de la PIDE i altres servidors de l'Estado Novo van ser foragitats.

Si Arrimadas tingués raó respecte de l’afusellament de Companys, l’Audiència Nacional, simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público franquista, no existiria

A Espanya no passà res d’això. Per jove que sigui, la senyora Arrimadas ja deu saber que Franco morí al llit i que el trànsit del franquisme a la Constitució de 1978 es va fer “de la ley a la ley”, amb perfecta continuïtat jurídica. També sap, suposo, que els democratitzadors Adolfo Suárez i Rodolfo Martín Villa, i Fernando Abril Martorell, i Pío Cabanillas, i Antonio Ibáñez Freire, i..., havien vestit molts cops la camisa blava i la casaca blanca de la Falange, i fet la salutació feixista. I que sota aquests governants, lògicament, cap cos estatal (ni la judicatura, ni els militars, ni els policies, ni l’alt funcionariat...) no fou objecte de la més mínima neteja, ni a ningú no se li van demanar explicacions pels serveis prestats al Régimen del 18 de Julio.

No, no estic afirmant que l’Espanya del 2018 segueixi essent la del franquisme. Dic que entre l’estat espanyol actual i l’anterior a 1978 hi ha hagut poques ruptures i massa continuïtats, cosa que no permet endossar tranquil·lament al franquisme la mort de Companys o tantes altres, i absoldre’n l’Estat, com si aquest i el règim de Franco no haguessin tingut res a veure. Si l’Alemanya Federal ha demanat mil vegades perdó i ha indemnitzat els crims nazis –tot i que el Tercer Reich havia estat esclafat, i el país poc o molt desnazificat–, ¿l’estat espanyol no és en alguna mesura responsable pel franquisme, que no va ser ni derrotat ni depurat?

A veure, senyora Arrimadas, si amb alguns exemples m’explico millor. Si vostè tingués raó respecte de l’afusellament de Companys, la jutge Carmen Lamela no hauria pogut enviar a la presó cap líder independentista en qualitat d’instructora de l’Audiència Nacional, per la senzilla raó que aquesta Audiència –simple mutació, el gener de 1977, del Tribunal de Orden Público franquista– no existiria, com no existeix en cap altre país democràtic. Si vostè tingués raó, la membre del Tribunal de Comptes Margarita Mariscal de Gante no estaria a punt de dictar nova sentència per la consulta del 9-N, perquè sense les credencials del seu pare (Jaime Mariscal de Gante, inicialment policia de la dictadura i després magistrat del TOP) és poc probable que la filla hagués fet la carrera judicial i política que ha fet.

Si vostè tingués raó, la llei de la memòria històrica de 2007 hauria declarat nul·les totes les sentències de la repressió franquista; però no ho va fer, per por de violentar retrospectivament la pseudolegalitat dels consells de guerra sumaríssims. En fi, si la líder taronja tingués raó, probablement Espanya no seria un regne, o potser ho seria amb un altre monarca, perquè la tria del règim i de la família regnant van ser decisions omnímodes de Franco, ni revisades ni revocades des de 1947 i 1969, respectivament.

Segons el CEO, un 70% dels enquestats van trobar les intervencions d’Arrimadas en el darrer debat de política general “superficials i demagògiques”. No m’estranya.

Escocia

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va admetre ahir que el Partit Nacional Escocès (SNP, en les sigles en anglès) encara no està preparat per afrontar un segon referèndum d’independència. De fet, va anar més enllà reconeixent que és Escòcia la que no ho està, per la senzilla raó que els números encara no surten. Ho va dir en l’acte de cloenda del congrés que el partit ha celebrat a Glasgow des de diumenge, en què va fer una crida prou explícita a ampliar la base social de l’independentisme. “La nostra feina és portar aquesta passió [la mateixa que es va veure dissabte passat als carrers d’Edimburg, amb la manifestació sobiranista més gran fins ara mai celebrada a Escòcia] i combinar-la amb el pragmatisme, la perseverança i la paciència per persuadir els que encara no han estat persuadits. Si fem això, creieu-me, l’impuls per aconseguir la independència serà imparable”.

L’altre gran missatge que Sturgeon va transmetre a la militància va ser el següent: “Els dos últims anys han demostrat per què Escòcia ha de ser independent [en referència al Brexit i al fet que Escòcia es veu forçada a sortir de la Unió Europea (UE), tot i que el 62% de la població va optar per quedar-s’hi]. I estic més segura que mai que Escòcia serà independent. Però ara, amics, la nostra tasca és intensificar la nostra feina per actualitzar i enfortir les raons [per esdevenir un nou estat]”.

Un altre moment clau del discurs va ser quan va vincular la independència a la idea d’associació. És, si fa no fa, adoptar el mateix motor de la campanya unionista del 2014, que tenia com a bandera l’eslògan Better together (Millor junts), segons el qual quedar-se dins del Regne Unit era continuar agermanats amb els iguals -els pobles britànics- abans que trencar res. Quatre anys després, però, arran del “caòtic” Brexit, Sturgeon va etzibar: “La independència és obrir-se, mirar cap a l’exterior, aspirar a participar plenament en el món que ens envolta. I es tracta d’una associació. Una real associació amb els nostres germans de les illes britàniques i els nostres amics d’Europa i del món”.

Com ja va anunciar diumenge en una entrevista, serà després que el Regne Unit i la Unió Europea hagin finalitzat les converses de sortida del club quan el seu govern decidirà quin és el millor moment per plantejar un altre referèndum. Londres, de moment, s’hi oposa, almenys en la present legislatura. Però Sturgeon va advertir clarament Westminster: “Els polítics tories i laboristes ens diuen que la decisió sobre el futur d’Escòcia pertany no a la gent, sinó a Westminster. Avui els envio aquest missatge, però: podeu oposar-vos a la independència, aquest és el vostre dret democràtic. Però no podeu, i no ho fareu, negar el dret d’Escòcia a triar”. Ara cal saber quan.

Santiago Rusiñol

Jo em creia que els poetes portaven els cabells llargs”, diu en Quimet, un dels protagonistes d’ Els Jocs Florals de Canprosa. “Aquests són els poetes cadells”, respon el senyor Nofre, jutge de pau. “I els vells, que se’ls tallen?”, demana el primer. “I què s’han de tallar! Als vells els en cauen la meitat, i l’altra els donen a les senyores per omplir-ne els medallons. Encara no els surt un risso, ja tenen dotze pedidos”. Aquesta comèdia en un acte de Santiago Rusiñol (1861-1931) es pot veure al TNC fins a l’11 de novembre transformada en musical per Jordi Prat i Coll. Escenifica els Jocs Florals d’un petit poble català a principis del segle XX. Els presideix un “poeta veterano”, i hi apareixen bards “magres i de veu femellenca”, d’altres de grassos, “amb molta salut i veu mascla”, i fins i tot un periodista i expoeta que es considera “un pobre planeta atret per aquestes estrelles”.

A l’obra “la cosa més noble de totes, la poesia, es veu degradada en una cerimònia rutinària, basada en interessos que la menyspreen”, escriu Raül Garrigasait a El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984), assaig que indaga sobre un escriptor i pintor recordat a batzegades i sempre des de la parcialitat, potser perquè es tracta d’una figura polièdrica i, sobretot, incòmoda. Rusiñol es pot reivindicar des de la seva novel·lística passada de voltes -com ha fet L’Avenç amb El català de la Manxa (1914), La ‘niña gorda’ (1917) i El Josepet de Sant Celoni (1918)-, des de la mirada antropològica i costumista d’ El poble gris (1902), rescatada per Edicions de 1984 l’any 2007, des del vessant pictòric -motivant exposicions com la del Museu de la Vida Rural (2017), la del Museu de Màlaga (2014) o la reobertura del Cau Ferrat de Sitges (2014)- o a través de les representacions teatrals.

El TNC ha obert la temporada amb Els Jocs Florals de Canprosa i presentarà al desembre un monòleg teatral basat en La ‘niña gorda’.També L’Avenç, editorial que ha tingut un paper destacat en l’expansió del rusiñolisme, reuneix ara sis de les obres més irreverents de l’autor en un volum. Són Llibertat! (1901), Els Jocs Florals de Canprosa (1902), L’Hèroe (1903), El Místic (1903), El bon policia (1905) i La ‘merienda’ fraternal (1907). “Totes sis obres comparteixen, malgrat les diferències de gènere dramàtic -hi ha dos drames, tres comèdies i una farsa- uns escenaris prou vagues per ser representatius de qualsevol vila o ciutat catalana”, explica Margarida Casacuberta, una de les principals estudioses de l’autor, que signa el pròleg de l’edició. “També comparteixen la focalització d’uns personatges mediocres, d’allò que en diríem «la gent normal», personatges que reflecteixen els vicis i les virtuts -poques- d’una societat gregària, tancada, grisa, intolerant amb la diferència, immobilista, que pensa i parla amb estereotips i actua a partir d’automatismes, prejudicis i partits presos”.

LA POLÍTICA DEGRADA LA POESIA

Quan es va estrenar Els Jocs Florals de Canprosa l’enrenou va ser tan notable que Rusiñol va haver d’escriure una nota introductòria quan la peça es va editar, en què assegurava que no hi havia “el pecat antipatriòtic” que alguns hi havien “volgut veure” i sí, en canvi, el seu amor incondicional per la poesia: “L’estimo tant, la considero [...] necessària en un poble com el nostre que, afanyat d’omplir-se de xemeneies, no té temps, o ganes, o voluntat, d’enlairar-la com s’ha d’enlairar, la poesia, que em reca fins al fons de l’ànima que, en comptes de ser sagrada, en facin imitacions per portar-la a les fires i casinos”.

Rusiñol creia que el patriotisme no havia de passar per damunt del valor de les obres premiades, com denunciava que estava passant. “Criticava la politització i folklorització d’un ritual que hauria d’estar basat en qüestions estètiques”, recorda Garrigasait, que a El fugitiu que no se’n vadedica unes pàgines a analitzar la complexa posició política de l’autor: “El Modernisme s’ha descrit com un moviment que intentava convertir Catalunya en una cultura moderna. Rusiñol sempre es va mirar les idees hegemòniques de la modernitat, com ara el progrés i la igualtat, amb ironia. És per això que l’Estat és un altre dels ídols de la modernitat que l’autor vol fer caure. No hi ha cap obra en què la visió de Rusiñol sobre l’Estat sigui positiva”. Al llibre analitza L’Hèroe, Els Jocs Florals de Canprosa i L’auca del senyor Esteve, que molt abans d’arribar al teatre va ser una novel·la, publicada el 1907. “La societat està feta de senyors Esteve repetits, i el senyor Esteve autèntic té una esma natural que li permet encertar-la sempre -escriu Garrigasait-. Si pensés, s’arruïnaria en una hora”. No és un personatge nascut per qüestionar l’ordre: el seu fill, en Ramonet, amenaça de subvertir-lo perquè en comptes de seguir el negoci familiar té la pretensió de dedicar-se a l’art.

“Rusiñol era descendent d’empresaris tèxtils de Manlleu, i després de perdre el pare i la mare als 20 anys, el seu avi Jaume el volia posar al capdavant del negoci -recorda Garrigasait-. Es va casar amb Lluïsa Denís, molt enamorat d’ella, i dos mesos després del naixement de la seva filla Maria va morir l’avi i va començar a preparar la fugida”. El fugitiu que no se’n va trenca amb la imatge del bohemi que deixa plantada la família per convertir-se en artista. “Sempre va tenir present l’aspecte econòmic -diu-. Quan va marxar va donar poders a la dona perquè pogués disposar dels béns i no li faltés res, ni a ella ni a la nena. Instal·lat a París entre el 1889 i el 1895 [hi va arribar als 28 anys], Rusiñol va viure en un pis atrotinat de Montmartre, però entre tots els artistes que freqüentava era el que tenia una idea més clara dels diners”.

LA TROBADA AMB ERIK SATIE

Va ser a la capital francesa que Rusiñol va pintar un joveníssim Erik Satie el 1891, quan el compositor tenia 25 anys. El quadre, que actualment és a l’Arxiu Joan Maragall, va ser el desllorigador del primer dels quatre assajos que integren el llibre de Garrigasait. “En aquest text ressegueixo algunes de les semblances entre l’art de Satie, que va inventar l’estètica musical del segle XX, i el de Rusiñol -explica-. Hi ha, entre d’altres, la quietud i l’antisentimentalisme”.

L’autor ultima una nova edició del volum de prosa poètica contemplativaOracions (1893), que publicarà Edicions de 1984 al desembre. “M’interessa tant el Rusiñol que va marxar i que buscava l’art per l’art com el que va tornar, el que es va desmorfinitzar i va refer la vida amb la dona i la filla -admet-. A partir dels 40 anys, el gran esforç artístic de l’autor va ser per connectar amb el públic”. Ho va fer amb obres accessibles i alhora valentes, addictives però també carregades d’una provocació que va acompanyar l’autor fins al final de la seva trajectòria, quan va publicarMàximes i mals pensaments (1927). El llibre acabava així: “I per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”.

UN ASSAIG I UN RECULL D’OBRES IRREVERENTS

El fugitiu que no se’n va

Garrigasait defineix Rusiñol com “una reserva d’art i literatura que espera apagada” que algú la revifi. Ell n’explora els anys de bohèmia a París, s’aproxima a les aparicions tètriques de l’Estat a les novel·les i obres de teatre de l’autor modernista i dona una imatge alternativa a les seves últimes dècades de vida.

Teatre polèmic

Després de recuperar tres de les novel·les més representatives de Rusiñol -entre les quals destaca La ‘niña gorda’ - L’Avenç aposta per reunir en un volum prologat per Margarida Casacuberta sis de les obres més càustiques de l’autor escrites entre 1901 i 1907: Llibertat!, Els Jocs Florals de Canprosa, L’Hèroe, El Místic, El bon policia i La ‘merienda’ fraternal.

greuge electric

Torres elèctriques a Barcelona en una imatge d’arxiu. / MARC ROVIRA

Un grup d’empresaris catalans porten un parell d’anys denunciant una discriminació per la tarificació elèctrica que els fa perdre competitivitat. Ara aquests empresaris demanen als polítics catalans al Congrés que votin en contra de la validació del reial decret per a la transició energètica impulsat per la ministra Teresa Ribera si no corregeix aquesta situació. El conflicte ve de lluny, quan el PP -llavors al govern- l’any 2017 va pactar amb el PNB un model de peatges elèctrics que afavoria determinades indústries, bàsicament del País Basc.

Les entitats que han encapçalat aquesta lluita són l’Associació d’Empreses i Propietaris de Can Roqueta, Cecot, el Consell d’Empreses Distribuïdores d’Alimentació de Catalunya, el Centre Metal·lúrgic, la Confederació Catalana de la Fusta, la Federació Empresarial del Metall, el Gremi de Tallers de Reparació i Venda d’Automòbils i Recanvis de Sabadell i Província de Barcelona, l’Institut Industrial Tèxtil, RETAILcat i la Unió Empresarial Metal·lúrgica.

“En conjunt és un reial decret positiu”, destaca el president de Cecot, Antoni Abad, que lamenta que el redactat “deixa en desavantatge competitiu 4.450 empreses a Espanya, 3.277 de les quals són a Catalunya”.

El problema ve de la distribució de tarifes. El peatge 6.1A va d’1 quilovolt (kV) a 30, mentre que la que era la tarifa 6.1B, de 30 a 36 kV, queda ara inclosa en la tarifa 6.2, més barata. Els empresaris catalans demanen que perquè no hi hagi aquesta discriminació la tarifa 6.2 comenci a partir de 25 kV. Perquè, a més, aquestes empreses no poden escollir, ja que la xarxa de distribució a Catalunya és de 25 kV. Les entitats asseguren que el tall tarifari que es proposa suposarà un sobrecost d’uns 300 milions d’euros a 3.277 empreses catalanes afectades.

Herència del pacte PP-PNB

“El més greu d’això és que aquest criteri tarifari el va decidir el govern anterior sense cap criteri tècnic per justificar-lo”, al·leguen aquestes organitzacions empresarials, que ja van denunciar el tema a Brussel·les, on s’ha obert un procediment d’infracció a Espanya. I la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) va denunciar el govern espanyol al Tribunal Suprem perquè considerava que les competències sobre tarificació elèctrica eren seves i no del govern.

Un conflicte polític que afecta l’economia

Pacte PP-PNB

El pacte del 2017 per als pressupostos de l’Estat entre el PP i el PNB va incloure la modificació dels trams dels peatges.

Benefici al País Basc

Les xarxes de distribució elèctrica són quasi monopolis. A Catalunya la xarxa és de 25 kV i els empresaris no poden saltar al tram més barat, el de 30 a 36 kV.

Conflicte de competències

El govern del PP va assumir les competències de tarifes, que segons Brussel·les són de la CNMC.