Coneixent la Júlia

diumenge, 17 de febrer del 2019

caprabo

“Bravo Caprabo!", exclamava Ruud Hesp, el porter holandès del Barça, a les pantalles de televisió. Tot i el català precari del futbolista, la campanya publicitària i l’eslògan van ser un dels moments àlgids de la cadena de supermercats Caprabo, que en l’última dècada ha passat de ser un dels emblemes del comerç català a deixar de ser aquesta referència i a trobar-se amb una salut delicada. A més, no es pot descartar que Eroski -propietari de Caprabo des del 2007- es vegi obligada a vendre el grup de supermercats en la dura negociació que està mantenint amb la banca per refinançar el seu deute.

“Abans eren el supermercat de qualitat, eren la marca més ben situada, però de sobte es van convertir en un supermercat barat. S'han equivocat molt", explica un directiu.

Fundada el 1959 per tres empresaris de cognoms Carbó, Prats i Botet (els Prats serien substituïts posteriorment per la família Elías), Caprabo va anar creixent com a cadena de supermercats fins a esdevenir un referent del sector a Catalunya. Però el 2007 Eroski (una filial de la cooperativa Mondragón) va comprar el 75% de Caprabo, en aquells moments controlada en un 80% per les famílies fundadores i en un 20% per La Caixa. El 25% restant va continuar en mans d’aquests accionistes, que es van anar desprenent de la seva participació fins que el 2016 Eroski va completar l’adquisició del 100% de la companyia.

En el moment d’entrar en l’accionariat de la cadena catalana, Eroski va pagar 1.200 milions d’euros per comprar el 75% del capital i el president del grup basc, Constan Dacosta, va confessar públicament que aquest import -abonat amb deute, aportacions i fons propis- suposava un sobrepreu del 20% sobre el valor real de la companyia. Fins a quatre grups van competir per comprar Caprabo, i això en va fer pujar el preu.

Immediatament després Eroski va introduir canvis radicals a Caprabo. A banda de canviar-hi el conseller delegat, en dos anys va traspassar a Eroski els supermercats de la companyia catalana a Navarra i Madrid, que ha acabat operant quasi exclusivament a Catalunya. A més, va substituir els productes de marca pròpia de Caprabo pels d’Eroski.

La història d’aquesta etapa ha sigut dolorosa. Des del 2007 Caprabo ha perdut quota de mercat cada any: el 2006 era la segona cadena de supermercats de Catalunya, amb un 13,3% de quota de mercat per volum de vendes, només per sota de la francesa Carrefour, segons dades del departament d’Empresa de la Generalitat. Actualment, segons un informe de la consultora Kantar d’aquesta mateixa setmana, compta amb un 5,3% de quota d’un mercat dominat per Mercadona. La debilitat és manifesta: el 2018 Caprabo va obrir 10 botigues i en va tancar 16. “En molts casos els canvis en quotes [de mercat] s’expliquen pels canvis en aquesta presència al mercat”, diu una portaveu de l’empresa. Però la facturació també és eloqüent: el 2008 Caprabo va facturar 2.188 milions. El 2017 (últim any disponible), 1.058 milions. Menys de la meitat.

El grup basc nega rotundament que Caprabo estigui en venda i es mostra optimista sobre el seu futur.

Una de les claus és l’estratègia de Caprabo. “No hi ha un posicionament clar”, sosté Jaume Llopis, professor de direcció estratègica a l’Iese, sobre els canvis a Caprabo dels últims anys. Segons Llopis, l’empresa no mostra coherència. “Abans eren el supermercat de qualitat: eren la marca més ben situada, amb ubicacions prime, un bon producte fresc i clientela de bon nivell adquisitiu... i això li permetia cobrar més als clients. Però de sobte es van convertir en un supermercat barat. Es van comprar un Ferrari per vendre tomàquets... s’han equivocat molt”, lamenta una font del sector que coneix l’empresa per dins.

Davant un canvi de posicionament que no funciona, corregir la situació és complicat. Quan abaixes la qualitat i les vendes comencen a caure, l’empresa es troba que li falten diners i té la temptació d’augmentar els preus per intentar compensar la pèrdua de clients, però això encara fa allunyar més els clients, que no volen pagar més per un producte de menys qualitat. Tot plegat fa que s’entri en “un cercle viciós de molt difícil sortida”. Actualment, segons les fonts del sector consultades, malgrat la poca inversió en botigues i la caiguda de facturació, Caprabo té preus un 10% més cars que la mitjana en els 4.500 productes bàsics que hi ha a tots els súpers.

“El reposicionament els va sortir malament. Creien que el canvi els donaria fruits però no ha sigut així, i han persistit en l’error més enllà del que empresarialment sembla raonable... fa molts anys que van fer aquell gir”, diuen al sector.

Des d’Eroski es reconeix que “a Catalunya el negoci està patint més” que en altres comunitats. Una portaveu del grup basc admet que Catalunya és una de les zones on ha invertit menys, perquè fins ara ha prioritzat sobretot el País Basc (on tenen una quota de mercat del 30%), però que en els pròxims anys preveu capgirar la situació. “No hi hem actuat i altres sí”, reconeixen quan se’ls pregunta pel fet que molts competidors estan invertint molt tant en l’obertura de nous establiments com en la renovació de les botigues ja existents. Els experts coincideixen a dir que la falta d’inversions ha perjudicat la imatge de la marca, perquè mentre els competidors milloraven els seus supermercats, Caprabo hi dedicava els recursos mínims.

A Eroski admeten que el negoci "a Catalunya està patint més" i que no hi ha invertit tant com en altres zones d'Espanya, fet que es tradueix en uns locals poc cuidats.

El 31 de juliol venç l’acord de reestructuració de deute que actualment Eroski manté amb la banca. Aquest deute s’eleva a 1.550 milions (57 milions menys que fa un any, segons l’empresa), i aquesta xifra és la que el grup està renegociant amb set entitats bancàries. En aquesta renegociació, Eroski voldrà millorar les condicions que té amb la banca, però aquesta última li exigirà contrapartides. I una pot ser la venda de Caprabo.

El grup reconeix que l’estat del deute és lluny de ser ideal: “No és la situació que voldríem”, admeten, perquè “hi ha desequilibris que cal corregir”, però alhora destaquen que des del 2007 el deute que s’ha de refinançar ha disminuït gairebé a la meitat, de més de 3.000 milions fins als 1.550 milions que ara hi ha damunt la taula.

Algunes fonts sostenen que el govern basc ja ha establert contactes amb les entitats financeres per intentar que la companyia es pugui sanejar amb el mínim impacte sobre els comptes (com ja va passar amb Fagor), però Eroski ho nega amb rotunditat.

Caprabo és un dels grans actius del grup basc, i les fonts consultades afirmen que la banca ha posat damunt la taula la possibilitat de vendre l’empresa. Ara bé, no seria fàcil, perquè les mateixes fonts apunten que ha perdut una gran part dels 1.200 milions que en va pagar Eroski i valoren la companyia per sota dels 500 milions.

Si algú vol comprar Caprabo es fixarà en diversos elements, principalment aquests: quines vendes té; en quins llocs hi ha els seus súpers; quines inversions s’han de fer als locals (alguns creuen que serien unes quantes desenes de milions), i quins contractes de lloguer tenen els establiments. Perquè la majoria de locals continuen en mans de les famílies fundadoresa través de la societat Caboel i a uns preus que el sector veu desorbitats.

El fet de mantenir una marca i una estructura operativa separades de la resta d’Eroski la converteixen en una filial a priori més fàcil de vendre que altres parts de l’empresa. Ara bé, tant des de Caprabo com des d’Eroski són taxatius: “Caprabo no està en venda”. Eroski disposa de tres divisions més que es poden separar i vendre de manera relativament fàcil: les franquícies que té a Galícia, les que té a les Balears i l’agència de viatges que porta el seu nom.

Eroski va pagar 1.200 milions per Caprabo, i ara les fonts consultades opinen que el seu valor està per sota dels 500 milions.

Una hipotètica venda de Caprabo tindria pros i contres per a Eroski. Per un cantó, es desprendria d’un negoci que no ha rutllat com voldria però, per contra, li faria mal per dos motius. El primer, perquè l’absorció de Caprabo per una altra cadena faria perdre a Eroski poder negociador amb els seus proveïdors (ja que tindria menys supermercats i, per extensió, menys clients). En canvi, el competidor que adquirís la cadena catalana experimentaria l’efecte contrari, perquè incrementaria el volum de negoci i guanyaria força negociadora amb els proveïdors. Però el segon motiu, i potser el més important, és que la venda obligaria a actualitzar el valor de Caprabo. Dit d’una altra manera: si ara Eroski es vengués Caprabo per menys de la meitat del que va pagar-ne fa una dècada, obligaria l’empresa basca a apuntar-se unes pèrdues milionàries que li farien molt de mal al compte de resultats.

Caprabo té uns 325 establiments, 55 dels quals eren franquiciats el 2017. En total, la cadena catalana compta amb uns 6.500 empleats a Catalunya, Osca i Andorra, lluny dels més de 10.000 que havia arribat a tenir el 2008.

La situació de la cadena és un tema de conversa i una font de rumors en la indústria de la distribució. Però al sector encara es té present l’època en què Caprabo era l’exemple a seguir a Catalunya per a la resta de competidors. Ho recorda un veterà directiu: “Era una màquina de fer quartos. Molts i sostingudament. Una meravella d’empresa. L’enveja de tothom”. La seva història es continuarà escrivint, però al juliol pot arribar un capítol decisiu.

batalla legal

Per 2 a 1, els tres jutges que van analitzar la causa van donar la raó a les demandants, considerant que la segregació als autobusos atemptava contra la catorzena esmena de la Constitució dels Estats Units (“Cap estat podrà crear o implementar lleis que limitin els privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units”). La ciutat de Montgomery va recórrer la decisió, que va passar al Tribunal Suprem. El 13 de novembre l’alt tribunal ratificava la sentència i el 20 de desembre era ferma, posant punt final a la segregació als autobusos i també al boicot.

dilluns, 11 de febrer del 2019

Marxa

Milers de persones han desafiat aquest diumenge les autoritats russes en secundar les anomenades marxes de les ires de les mares, manifestacions no autoritzades per protestar contra la repressió i criminalització de la dissidència al Kremlin. L’ajuntament de Moscou no havia donat permís a la convocatòria així que els organitzadors han hagut de demanar als assistents que deixessin les pancartes a casa i no fessin ocupació de carreteres per evitar, precisament, l’actuació policial.

“La nostra ràbia no està sotmesa a cap autorització”, escrivia fa uns dies al seu Facebook Varvara Gryaznova, una de les convocants que il·lustra com poc a poc els russos s’alcen en contra d’una legislació que cada vegada més retalla els seus drets d’expressar-se i castiga la crítica, ja no només política.

Les marxes de les mares són una de les maneres en què els crítics a Vladímir Putin han trobat per denunciar l’obertura de casos penals contra les activistes Anastasia Xevtxenko i Liya Miluixkina. Totes dues dones són membres de l’ONG Rússia Oberta, fundada per l’exmagnat del petroli Mikhaïl Khodorkovski, actualment a l’exili i un dels més acèrrims adversaris del president rus Putin.

L’entitat és una de les 11 declarades “indesitjables” per les autoritats russes basant-se en una llei que des del 2015 persegueix les organitzacions estrangeres, a les que s’acusen de promoure i incentivar la inestabilitat a Rússia. La norma, però, ha acabat per ampliar el seu radi d’acció contra entitats locals que tenen suport financer de l’exterior.

De fet, Xevtxenko és la primera persona a qui se li obre un cas penal i no administratiu per “la participació reiterada en les activitats d’una organització indesitjable”. L’activista es troba en arrest domiciliari a l’espera que comenci el seu judici oral, en què s’enfrontarà a una acusació associada a una pena que pot arribar fins als sis anys de presó. El 31 de gener, les autoritats no li van permetre sortir de casa seva per anar a visitar la seva filla de 17 anys que feia dies que estava ingressada i va acabar morint. “Avui, la persecució de dones, de mares que volen un futur millor i una millor organització de l’estat i de la societat, s’ha convertit en una cosa habitual”, assenyalava la convocatòria de la marxa publicada a les xarxes socials.

Agents policials detenen un dels manifestants a favor de la llibertat dels presos polítics, a Moscou / TATYANA MAKEYEVA / REUTERS

Una de les organitzadores de la manifestació, la periodista i politòloga Marina Litvinovitx, s'ha mostrat satisfeta de la resposta a la convocatòria i que va valorar especialment que marxa acabés sense incidents. “Les autoritats busquen amb aquestes persecucions judicials acabar amb tot indici d’activitat política”, ha declarat Litvinovitx, exconsellera de Khodorkovski.

diumenge, 10 de febrer del 2019

Jenn Diaz

"Em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista. No ho explico aquí en seu parlamentària com a víctima, sinó com a supervivent".

Amb aquesta frase, i sense poder aguantar les llàgrimes, la diputada d'Esquerra i també escriptora Jenn Díaz ha explicat des del faristol del Parlament que va ser víctima de violència masclista.

Jenn Díaz, emocionada en explicar al Parlament que va ser víctima de violència masclista (ACN)

Díaz ho ha revelat al final d'una intervenció en el ple de la cambra, durant un debat sobre violència de gènere i els drets de les dones.

dissabte, 9 de febrer del 2019

el quiosquer

Em diu: han tancat el quiosc del davant de casa, vaig pensar que t’ho explicaria perquè n’hauries d’escriure alguna cosa. I jo penso que vol que parli de la crisi de la premsa de paper, ja no es venen diaris, la desaparició dels quioscos. Recordo haver llegit que, a Barcelona, l’Ajuntament estudia possibles usos alternatius dels quioscos i que se’n faci càrrec una cooperativa de persones amb discapacitats.

Però torna a dir: avui he sortit al carrer i el quiosc estava tancat i el quiosquer no hi era... he pensat que no el coneixia gaire, de fet, no en sé el nom, però que el trobaré molt a faltar. I llavors entenc que no vol que escrigui sobre la desaparició dels quioscos i els diaris en paper. Vol que escrigui sobre aquestes persones que són presents en la nostra vida quotidiana durant molt de temps, potser durant anys, i que un bon dia desapareixen.

Els quiosquers són persones que, d’alguna manera, formen part del nostre paisatge, encara que sigui com a figurants

Hi afegeix: era un home molt rialler, sempre de bon humor, i et feia començar el dia amb alegria encara que no volguessis, amb aquell “bon dia!” enèrgic, dit en veu alta i amb molta simpatia. Tenia bona memòria i es recordava del diari que comprava cadascú i te l’oferia quan et veia aparèixer i preguntava: "Que vols res més?" Jo pagava el diari i ell deia, sempre: "Que tinguis bon dia, fins demà!" Aquest comiat em tranquil·litzava. És una bestiesa, però volia dir que l’endemà ell i jo encara hi seríem i començaria un altre dia, tot sencer, per estrenar.

Acaba: ara surto al carrer i vaig cap a la parada del metro i camino amb la sensació angoixant que m’he descuidat alguna cosa important a casa. Repasso les coses que he de fer durant el dia i al final me n’adono: em falta el bon dia del quiosquer. Crec que mai havíem creuat més enllà de dues o tres fases, els dies de grans titulars, però poca cosa més. No sé res de la seva vida i ell tampoc no gaire de la meva. Probablement no el tornaré a veure més, perquè va dir que es prejubilava i se n’anava de la ciutat, a viure tranquil.

Persones que, d’alguna manera, formen part del nostre paisatge, encara que sigui com a figurants. Ens acostumem al seu bon dia, a la seva amabilitat rere un taulell, al seu somriure darrere la caixa, o a l’ambulatori. Es crea un corrent de simpatia, que mai creixerà ni es transformarà en amistat, una pacte no explícit per fer-nos l’un a l’altre la vida un xic més agradable.

Des d’aquí, molta sort al quiosquer, que tinguis un bon dia!

abusos

MÉS INFORMACIÓ

Armentano va arrencar la seva carrera com a entrenador de natació a Molins. D’allà va saltar a Olot, després a la residència Blume i posteriorment a Las Palmas, on va estar-se sis anys. Era un dels millors tècnics de natació de tot Espanya, amb mètodes poc convencionals, com expliquen la majoria d’entrenadors que el van conèixer.

El 2003, el tènic va ser condemnat a dos anys de presó per abusar de tres nedadores a Les Palmes, una de les quals era menor. S’aprofitava de l’esperança de les noies de participar en campionats i se les enduia a una sala on –sempre a soles– els feia “adoptar postures indecoroses i els feia tocaments al pits, natges i fins i tot la vagina”, tal com va detallar la sentencia contra ell.

La notícia va sortir a la llum quan era a Astúries treballant, i això va fer que hagués de marxar precipitadament per tornar a Catalunya. Llavors, tres anys després de la condemna, va arribar a Sant Feliu de Llobregat, on s’hi va estar tres anys, fins que el 2009 el CN Lloret, un club jove que necessitava un tècnic per impulsar l’entitat, va anar-lo a buscar.

Tal com s’explica al reportatge consultat, dins del món de la natació molta gent coneixia la història d’Armentano, però ningú va alertar la cúpula lloretenca dels antecedents que tenia l’home que s’encarregaria de gestionar els nedadors, la majoria menors. Durant aquests anys va compaginar la feina a Lloret amb la direcció tècnica del Prat Triatló, i començava a reorientar la seva carrera sense que els seus antecedents penals l’afectessin en el transcurs de la mateixa.

Armentano va continuar abussant

Deu anys després d’abusar de tres noies a Las Palmas, el 2013, va tornar-hi. Va ser a Pontevedra, en uns campionats d’Espanya celebrats entre el 23 i el 26 de juliol. La sentencia per aquest segon cas d’abusos no es va dictar fins el 29 de març del 2016, i la pena quedava suspesa mentre no cometés cap més abús en els següents 3 anys.

Abans que se sabés la sentència del cas de Pontevedra, ja el van denunciar per un altre delicte d’abusos sexuals, un cas que es va acabar arxivant el 2014 a Sant Feliu de Llobregat perquè no es va poder acreditar que ell cometés el delicte.

L’any passat, el 5 de març de 2018, va tornar a abusar, un altre cop sense impugnació. Les càmeres de vigilància van enregistrar com li tocava els pits a una nedadora i després li donava un petó una nit a la piscina de Molins de Rei.

El silenci dels “comprats” per Armentano

El tècnic sabia crear el clima adequat perquè ningú parlés. Es guanyava la complicitat d’elles i també d’ells. No de tots, però de la majoria. El setembre del 2000 van anar a Andorra a fer una estada en un alberg de dues plantes, a Canillo. L’entrenador va permetre que els nedadors fessin forats al terra de fusta de l’habitació de material, que donava a la de les noies, per espiar-les.

Això sí, intentava que les nedadores que tenia a prop no estiguessin dins de l’habitació quan els nois miraven. Els hi donava el que ell no volia perquè estiguessin contents i callats.

“No era ell sol, era tot un grup que es protegia”, lamenta el nòvio d’una de les nedadores que van patir els abusos d’Armentano, que també era exnedador del club de Molins.

la princesa

Que les paraules substitueixin les urnes, de moment. Aquest és el missatge que es va llegir ahir entre línies durant la presentació dels treballs que durant els últims tres mesos ha portat a terme el consell assessor del Fòrum Cívic i Social que presideix el cantant, escriptor i periodista, Lluís Llach. El pla de treball va ser presentat ahir al president Quim Torra i l’objectiu d’aquesta feina és arribar a crear les bases fundacionals del futur polític de Catalunya. A grans trets es vol saber com volen els ciutadans que sigui Catalunya, per la qual cosa el primer pas serà posar en marxa debats ciutadans arreu del territori després de les eleccions municipals que s’han de celebrar el 26-M. Llach va fixar l’arrencada d’aquests debats a l’estiu. Aquesta primera fase del procés tindrà una durada de sis mesos i està oberta a tota la ciutadania amb inscripció prèvia. “Que la gent s’expressi i mostri quines són les seves inquietuds sobre el futur del país i la gestió pública”, explicava ahir el president del consell acompanyat de la resta de membres de l’ens. “No pressuposem cap resultat final”, reiterava Llach, que insistia que la feina del consell no és redactar cap constitució.

Després del debat ciutadà, es disposarà d’un primer resultat i unes conclusions que es traslladaran a una plataforma a la xarxa. A partir d’aquí agafarà les regnes del procés i la gestió d’aquesta informació un nou ens que s’ha acordat anomenar Entesa Nacional per al Debat Constituent, amb representants d’entitats i associacions, que serà l’òrgan encarregat de crear el Fòrum Cívic i Social. El consell recomana que aquest nou ens, d’entre 1.000 i 2.000 persones, estigui format per quatre grups: un estaria format pels participants en els debats ciutadans, que serien triats per sorteig; un altre per ciutadans majors de 16 anys que també serien triats a l’atzar; el tercer grup constaria de representants de la societat civil, i, finalment, l’últim grup es configuraria amb representants polítics, fonamentalment càrrecs municipals. Serà aquest fòrum l’encarregat de redactar les “bases constitucionals” del futur polític de Catalunya que es lliuraran als partits polítics, els quals serien els competents per crear una assemblea constituent.

LA FRASEQue les paraules substitueixin les urnes, de moment. Aquest és el missatge que es va llegir ahir entre línies durant la presentació dels treballs que durant els últims tres mesos ha portat a terme el consell assessor del Fòrum Cívic i Social que presideix el cantant, escriptor i periodista, Lluís Llach. El pla de treball va ser presentat ahir al president Quim Torra i l’objectiu d’aquesta feina és arribar a crear les bases fundacionals del futur polític de Catalunya. A grans trets es vol saber com volen els ciutadans que sigui Catalunya, per la qual cosa el primer pas serà posar en marxa debats ciutadans arreu del territori després de les eleccions municipals que s’han de celebrar el 26-M. Llach va fixar l’arrencada d’aquests debats a l’estiu. Aquesta primera fase del procés tindrà una durada de sis mesos i està oberta a tota la ciutadania amb inscripció prèvia. “Que la gent s’expressi i mostri quines són les seves inquietuds sobre el futur del país i la gestió pública”, explicava ahir el president del consell acompanyat de la resta de membres de l’ens. “No pressuposem cap resultat final”, reiterava Llach, que insistia que la feina del consell no és redactar cap constitució.

LA FRASEQue les paraules substitueixin les urnes, de moment. Aquest és el missatge que es va llegir ahir entre línies durant la presentació dels treballs que durant els últims tres mesos ha portat a terme el consell assessor del Fòrum Cívic i Social que presideix el cantant, escriptor i periodista, Lluís Llach. El pla de treball va ser presentat ahir al president Quim Torra i l’objectiu d’aquesta feina és arribar a crear les bases fundacionals del futur polític de Catalunya. A grans trets es vol saber com volen els ciutadans que sigui Catalunya, per la qual cosa el primer pas serà posar en Els últims dos dies, a les xarxes socials a Tailàndia s’ha fet servir constantment el hashtag#Got, que acostuma a fer referència a la popular sèrie Joc de trons. Però en aquest cas era només una metàfora del panorama polític davant de les eleccions del mes de març, les primeres des del 2014, quan el país va caure en mans de la junta militar. D’una banda es presenta als comicis el mateix colpista que va aconseguir el control total fa quasi cinc anys, el general Prayuth Chan-o-cha. El dictador, que va prometre eleccions al cap de poc i les va endarrerir cinc anys per fer de primer ministre no electe, serà el cap de llista d’una nova formació que vol continuar la tasca del govern militar, amb més pressupost i visibilitat que qualsevol altre partit.

D’altra banda, la sorpresa va saltar ahir quan la princesa Ubolratana Mahidol va presentar la seva candidatura com a número 1 d’una formació contrària als militars i, curiosament, també nodrida amb molts enemics de la monarquia. La primera filla del reverenciat monarca Bhumibol Adulyadej -mort el 2016- i germana del rei actual, Maha Vajiralongkorn, va provocar un terratrèmol a la política tailandesa, ja que la monarquia està per sobre del bé i del mal. En un país on regeix encara la llei de lesa majestat, que permet empresonar els contraris a la família reial, que un membre de la corona entri en política està considerat per als uns una revolució i per als altres una insensatesa.

Amb tot, el cas d’Ubolratana té molts matisos. La princesa, amb 67 anys, va perdre el títol i va passar a ser una plebea quan amb 21 anys va decidir casar-se amb un nord-americà i deixar el seu país i la seva família. Anys després es va divorciar i va tornar a Tailàndia, on ha enregistrat discos, ha fet d’actriu en sèries de televisió i ha impulsat accions socials.

Per reforçar la seva candidatura, Ubolratana va recordar que ja fa molts anys que va abandonar els títols reials, que ara té una vida normal i corrent, i que vol exercir els seus drets i postular-se per a primera ministra. A Tailàndia es va recordar que, a la televisió, Ubolratana va dir molts cops que no acceptava les paraules “llarga vida a la princesa” perquè, tot i que és la filla del rei tailandès més estimat, es considera una persona del carrer, i que, en comptes del conegut lema reial, li agrada més que la gent digui “llarga vida al bon estil”. No en va, l’encara considerada princesa és coneguda pels seus vestits estridents i la seva passió per la moda.

La candidatura d’Ubolratana va significar un cop fortíssim a l’establishment tailandès i va tenir una gran acollida popular, però en aquest particular joc de trons hi faltava un altre actor per entrar en escena i fer-ho tot més cinematogràfic. El germà de la princesa, el rei Vajiralongkorn, que sempre ha estat envoltat per la polèmica a causa de les seves escapades i les seves companyies, va fer interrompre les emissions de tots els canals de televisió per emetre un comunicat oficial. “Tot i haver perdut els títols reials, [Ubolratana] encara és part de la casa reial i la monarquia està per sobre de la llei”, deia el text, que afegia que “l’entrada en política d’un membre d’alt rang de la família reial es considera un acte que desafia les tradicions de la nació, els seus costums i la seva cultura, i per això es considera extremadament inapropiat”. Aquestes paraules van ser una galleda d’aigua freda per als internautes tailandesos.

Molts ulls de tot el món estan posats en les eleccions tailandeses del mes vinent, les primeres des que el 2014 el general Prayuth Chan-o-cha va aconseguir el poder absolut, segons ell, per retornar la pau i l’ordre al país. Els primers dies del seu govern dictatorial va repetir constantment que hi hauria eleccions quan es reforcessin el que, segons ell, són els pilars bàsics del país: el nacionalisme, la religió i la monarquia.

Si bé sempre ha dit que no volia ser primer ministre i que assumia el càrrec com “un sacrifici, per fer un bé al país”, any rere any el militar ha anat endarrerint la convocatòria d’eleccions fins que ja li ha resultat impossible eternitzar-se. Amb tot, ha convocat comicis un cop ha dibuixat un pla que li permet continuar al poder.

Prayuth va modificar la Constitució per blindar la possibilitat d’una intervenció militar si a l’exèrcit no li convé el que faci el nou govern. I a més, va ampliar la cambra de representants fins a 750 escons, dels quals 250 -un terç- s’adjudiquen a personalitats afins a l’exèrcit.

Els partits només poden aspirar en les eleccions a un terç dels escons, ja que la resta els adjudiquen els militars segons el seu criteri, i donaran suport al candidat que considerin apropiat. A més, s’ha canviat la llei electoral per penalitzar Pheu Thai -una formació d’esquerres més coneguda amb el sobrenom delsVermells-, que sempre guanya les eleccions gràcies als vots de les regions més pobres i que és aliat del partit amb què concorre la princesa Ubolratana.

A més d’això, el general Prayuth ha donat suport a un nou partit promilitar que, finalment, el va designar com a cap de llista. Gràcies als 250 escons que ja s’ha assegurat, Prayuth és el candidat que ho té més fàcil -en qüestió d’aritmètica parlamentària- per guanyar els comicis del 24 de març.

Ara només falta saber què passarà amb la candidatura de la princesa Ubolratana i si les paraules del rei no fan que acabi retirant-se de la cursa electoral, superada per la pressió del seu germà. De moment, els analistes li donaven ahir la victòria als comicis. I a les xarxes socials, molts internautes la consideraven l’heroïna que combat els dolents, que són al poder. Just com un dels personatges de Joc de trons.

marxa debats ciutadans arreu del territori després de les eleccions municipals que s’han de celebrar el 26-M. Llach va fixar l’arrencada d’aquests debats a l’estiu. Aquesta primera fase del procés tindrà una durada de sis mesos i està oberta a tota la ciutadania amb inscripció prèvia. “Que la gent s’expressi i mostri quines són les seves inquietuds sobre el futur del país i la gestió pública”, explicava ahir el president del consell acompanyat de la resta de membres de l’ens. “No pressuposem cap resultat final”, reiterava Llach, que insistia que la feina del consell no és redactar cap constitució.

“La gent està desmobilitzada, però no pas desmotivada”, assegurava Llach, que espera que la resposta de la ciutadania sigui molt positiva a l’hora de participar en aquests primers debats que començaran a l’estiu. Tot el procés podria acabar la primavera del 2020. “Fa més de set anys que ens estem constituint a sobre i aquesta pulsió honesta dels ciutadans s’ha de poder expressar”, hi afegia Llach, que assegurava que un procés com aquest no s’ha fet mai abans, tot i que per a la seva elaboració han tingut en compte altres processos constituents. El consell assessor, però, rebutja que es tracti de la redacció de cap constitució, ja que no hi ha prefixada cap idea de país, sinó que seran els ciutadans els que ho determinin.Que les paraules substitueixin les urnes, de moment. Aquest és el missatge que es va llegir ahir entre línies durant la presentació dels treballs que durant els últims tres mesos ha portat a terme el consell assessor del Fòrum Cívic i Social que presideix el cantant, escriptor i periodista, Lluís Llach. El pla de treball va ser presentat ahir al president Quim Torra i l’objectiu d’aquesta feina és arribar a crear les bases fundacionals del futur polític de Catalunya. A grans trets es vol saber com volen els ciutadans que sigui Catalunya, per la qual cosa el primer pas serà posar en marxa debats ciutadans arreu del territori després de les eleccions municipals que s’han de celebrar el 26-M. Llach va fixar l’arrencada d’aquests debats a l’estiu. Aquesta primera fase del procés tindrà una durada de sis mesos i està oberta a tota la ciutadania amb inscripció prèvia. “Que la gent s’expressi i mostri quines són les seves inquietuds sobre el futur del país i la gestió pública”, explicava ahir el president del consell acompanyat de la resta de membres de l’ens. “No pressuposem cap resultat final”, reiterava Llach, que insistia que la feina del consell no és redactar cap constitució.