l'astenia

Suposo que sera aixo. vols fer un cosa, tens la voluntad. pero no pots. El neuroleg Dr. Pagonabarraga diu que lo dolent es al reves, que pots pero no tens la voluntad. Total que empalmar el aniversari i ara el Mountain Back Bossost, em veig incapaç de retallar tots els articles que us poso cada dia. Per aixo ho fare igual pero escribin nomes el titular per cada noticia. Quan em posi el dia, tornare a fer el format d'abans. Amb el titular, sempre podrieu anar al digital de l'ARA i copsar la noticia , entrevista o reportage que jo us hagi destacat. Començo a veure com va. Quedara tot el mateix mes Març/Abril. Sera un mes com si fessim
 twets
-El sacseig el maltractament mes freqüen en nadons

- per sant jordi, la ajntament obre lesportes

- Plats Bruts, 20 anys de la serie que tv3 no volia perque deien ostia i collons

- Creix la pressio sobre Assange

- Nissan presentara finalment un ERO per fer fora 600 empleats

- Cervera estrena l'obra 660 anys de Salvador Brotons

- la bombolla del lloguer divideix els partits en dos blogs

- La IKEA que coneixes es historia. Nou disseny i tanca extrarradis

-La hipotetica victoria d' ERC te un precedent

-Empat a Finlandia entre la ultradreta i la social democracia

- No es nomes entrenar sino tambe educar

- Esquerra i el PSC polaritzen la campanya catalana del 28 A

- Els arquitectes francesos ho defineixen com una catastrofe patrimonial

- Quan el port maritim va empoderar Barcelona

-Allo que el vent s'endugue, 80 anys, per nens?

-L'open Arms 100 dies bloquejat a Barcelona pel govern espanyol

- Lùltim adeu a Neus Catala esdeve un clam antifeixista

-De que ens hem de defensar: de totalitaris, pijos i consentits

- l' eutanasia, l'etern dilema etic que detona en campanya

-Renfe posara (?) en marxa l'AVE de baix cost

- la pelicula "gente hablando"  a favor del dialeg

-La UE exigeix joc net al Regne Unit a canvi d'ajornar el Brexit

- Tipus baixos tant temps com calgui

- El Barça derrota als dimonis vermells i s'acosta a semifinals

-El CIS dona totes les opcions de pacte a Sanchez

-El retorn a la vida de les campanes de la universitat

A  la illa  i al continent lliurem la mateixa batalla contra le'extrema dreta

Dos experts de Scotland Yard, neguen el 20 S fos un assalt

- El pirineu s'uneix contra l'especulacio

- on es el public de la cultura?

- La violencia de l'1-O que obvien els informes

- Sense parc infantil per culpa de les  xeringues

- Irlanda i el fracas de la idea d'Europa

- Catalunya davant el 28 A un plebiscit dins d'un plebiscit

- deu vacunes contra el fakes electorals

- les veus del genocidi del matxets

- Com afecta la declaracio dels mossos al judici?

- Gasos lacromigens contra refugiats al nord de Grecia

- Els boscos catalans no poden absorbir les emisions de CO2

- Un mon menys real

. La fiscalia retreu als mossos que no fesin us de la força ni patissin lesions 'l1-O

- Plou sobre mullat a la cambra  dels comuns

Maltractament

Un cas de maltractament infantil al dia. el 2018 van morir 7 menors per aquesta causa.

Jordi Muñoz

Veient l'aposta de l'estat per la ma dura, una part molt significativa de la societat catalana hi ha trencat de manera irreparable.

Zoido

Tampoc sabia res de l'operatiu de l'1-O

ikea dones

Un tribunal de Jerusalem ha acceptat una demanda col·lectiva de més de tres milions d’euros contra Ikea-Israel per haver publicat el 2017 un catàleg de mobles específicament dirigit a la població jueva ultraortodoxa del país en el qual no surten imatges de dones i nenes per no molestar aquest col·lectiu, que no accepta que les dones siguin fotografiades. En canvi, al catàleg sí que apareixen imatges d’homes i nens.

La demanda va ser presentada per Hannah Katsman, una dona ortodoxa del centre del país que va rebre el catàleg a la seva bústia, i per una associació del moviment reformista d’Israel, la congregació més progressista dels jueus religiosos. La branca del moviment reformista, el Centre per l’Acció Religiosa d’Israel, va dir que és la primera vegada que una multinacional que opera en aquest país ha estat denunciada per una discriminació d’aquest tipus.

A Israel no és estrany que les empreses locals distribueixin catàlegs en els quals no apareixen imatges ni de dones ni de nenes, especialment si aquesta publicitat es dirigeix a la població ultraortodoxa. “L’exclusió total de dones i nenes del catàleg transmet el missatge que les dones no tenen valor i que hi ha alguna cosa errònia amb la seva presència, fins i tot en l’espai de la casa o de la família descrit al catàleg”, diu la demanda publicada ahir pel diariHaaretz. “Aquesta discriminació i exclusió ha insultat greument i ha angoixat i traumatitzat els que han rebut el catàleg. El dany causat per aquesta exclusió afecta cercles més amples i té el potencial de fer mal a l’estatus de les dones a la societat en general i a la ultraortodoxa en particular”.

El polèmic catàleg es va publicar ara fa dos anys per iniciativa d’Ikea-Israel. Poc després, la casa matriu a Suècia en va tenir notícia i va ordenar que es retirés de la distribució. Posteriorment, Ikea-Israel va publicar un altre catàleg dirigit a la població ultraortodoxa, però aquest cop sense imatges de persones: ni homes ni dones.

Segons el centre dels jueus reformistes, Israel és l’únic país del món amb aquesta problemàtica. Un intent de publicar un catàleg similar d’Ikea a l’Aràbia Saudita no es va concretar finalment.

Els demandants exigeixen el pagament d’una compensació de 1.500 xéquels [350 euros] per cadascuna de les dones representades en la demanda col·lectiva: després de fer una enquesta, estimen que prop de 10.000 dones ultraortodoxes -el 20% de les que van rebre el polèmic catàleg- es van ofendre. A més, els demandats insten Ikea-Israel que a partir d’ara faci arribar a la població ultraortodoxa els catàlegs generals, als quals hi ha fotografies d’homes i de dones.

El setembre passat un tribunal va ordenar el pagament de 250.000 euros a una emissora de ràdio ultraortodoxa que es negava a emetre veus femenines. Aquesta demanda va ser presentada conjuntament pel grup feminista Kolech [La teva veu] i l’esmentat centre del moviment reformista. Els rabins ultraortodoxos diuen que les veus de les dones poden conduir els homes al pecat, especialment si se les sent cantant, i per aquest motiu s’han d’evitar. Els homes ultraortodoxos tampoc poden veure els cabells de les dones, i per això les dones d’aquest col·lectiu es cobreixen els cabells amb mocadors o perruques.

el cos del delicte

s fàcil imaginar-se l’escena. Sala d’un tribunal. A la banqueta dels acusats, el nostre protagonista. El fiscal l’acusa d’assassinat. Li pregunta si és soci del Club de Lectors de Novel·la Negra. L’acusat contesta que sí, encara que no entén la relació entre això i el crim del qual se l’acusa. I, realment, encara que no hi té res a veure, a la sala queda flotant la sospita que aquest gust literari podria ser considerat un indici de proximitat a l’univers del crim. El fiscal li pregunta pels tuits que ha fet en els darrers mesos, on parla de crims, d’assassinats no resolts, d’errors monumentals de les estratègies policials, de casos oberts, i li retreu la seva delectació en els detalls i en la imperícia policial. L’acusat reconeix l’autoria dels tuits, en què parla de crims perseguits per Maigret, d’escenes truculentes escrites per Hammett i Chandler. A casa de l’acusat, la policia hi ha trobat unes llibretes amb anotacions de lectures, plenes de detalls escabrosos, algunes amb retalls de notícies de crims i unes altres amb noms de gent del Club i comentaris seus. El fiscal li demana confirmació d’alguns correus electrònics rebuts enviats per unes associacions internacionals de lectors de literatura criminal.

El fiscal ha aconseguit crear un clima teixit per sospites, insinuacions difuses i inferències no verificades, que fan que l’acusat, de manera versemblant, pugui respondre al perfil del responsable d’un crim com aquell sobre el qual el fiscal ha bastit el relat acusatori. El fiscal pregunta a l’acusat on ha estat tal dia, si s’ha reunit amb tal personatge, si recorda haver assistit a trobades de literatura criminal, posant l’èmfasi sempre en l’adjectiu 'criminal'. L’acusat ho reconeix tot. Però quan arriba el tram final de la intervenció del fiscal, quan hauria de provar la relació de l’acusat amb el crim, el fiscal acaba l’interrogatori, i no pregunta per cap crim, ni recorda els detalls de l’assassinat, ni parla de cap mort. Perquè no n’hi ha cap. En realitat, tota l’acusació del fiscal s’ha basat en sospites, perfectament travades, d’un crim que no s’ha comès. No hi ha, doncs, cos del delicte. El jutge, estupefacte, li recorda una evidència: sense assassinat, no hi ha crim. Sense mort, no hi ha delicte. El fiscal no ha pogut preguntar pel crim, simplement, perquè no n’hi ha cap.

Aquest escàndol de judici, que hauria d’avergonyir qualsevol persona decent, s'hauria d’acabar avui mateix amb l’absolució immediata i la llibertat automàtica dels acusats

No cal ser independentista. Només cal no ser idiota. Només cal tenir orelles per haver escoltat el que s’ha dit aquestes setmanes al Suprem i algunes neurones capaces per extreure’n les conseqüències més elementals. Després de les declaracions dels acusats en la macrocausa contra l’independentisme, i després de les preguntes del ministeri fiscal i de l’Advocacia de l’Estat, no s’ha preguntat, ni un sol cop, als acusats, per la realitat de cap fet que pugui avalar l’acusació de rebel·lió que pesa sobre els nou presos polítics. Cal recordar que, segons el Codi Penal espanyol, el delicte de rebel·lió es defineix com un alçament violent i públic (article 472). Ni la Fiscalia ni l’Advocacia de l’Estat han pogut presentar ni un fet d’alçament públic ni un fet de violència, i, en conseqüència, no han pogut preguntar ni un sol cop als acusats per la seva relació amb uns fets, a hores d’ara, inexistents en la causa.

Però la perversió del sistema judicial espanyol, a la seu de la màxima instància del sistema, ha permès que s’estengui una boirosa capa de sospita indiscriminada sobre uns acusats, dos dels quals avui fa 500 dies que estan empresonats, als quals no s’ha pogut relacionar, fins ara, quan se suposa que les acusacions havien d’haver confrontat fets ocorreguts amb la participació dels acusats, amb cap delicte de rebel·lió realment existent.

La situació és realment grotesca i és, per dir-ho suau, un escàndol per a la intel·ligència, fins i tot per a la d’un jutge del Tribunal Suprem. Hannah Arendt, la més important pensadora política del segle XX, va escriure l’any 1963: “La màxima principal de tots els sistemes jurídics civilitzats, que la càrrega de la prova ha de recaure sempre sobre l’acusador, té el seu origen en la idea que només el delicte pot ser provat de manera irrefutable. Al contrari, la innocència, en la mesura que és alguna cosa més que ‘no culpabilitat’, no pot ser provada, sinó que ha de ser acceptada”. Això sustenta el que, en la versió popular, es tradueix habitualment en el principi segons el qual “tothom és innocent fins que no es demostra el contrari”. Aquest és l’escàndol que aquests dies està tenint lloc al Suprem: no és que no s’hagi pogut provar l’acusació de manera irrefutable, és que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, simplement, 'no han preguntat per cap delicte'. Sense alçament ni violència, no hi ha rebel·lió. De la mateixa manera que sense crim no hi ha assassinat i que sense delicte no hi ha culpable. I si no hi ha prova del delicte, no hi ha prova de culpabilitat. Aquest escàndol de judici, que hauria d’avergonyir qualsevol persona decent, s'hauria d’acabar avui mateix amb l’absolució immediata i la llibertat automàtica dels acusats. Avui mateix. Qualsevol altra opció és intolerable. Que vol dir que no pot ser tolerada.

Jutjat 13

Encara que no es comparteixi, perquè es poden defensar altres opcions respectables i potser millors, cal acceptar que la independència de Catalunya és un objectiu legítim i ben comprensible. Ara bé, tant la independència com qualsevol altra opció necessiten un requisit previ: la constatació que hi ha una majoria suficient de ciutadans catalans que manifesten formalment que la volen. Durant els últims anys, el Govern ha actuat amb presses i oblidant o passant per sobre d’aquest pas previ. I per la part espanyola hi ha hagut una tossuda incapacitat de fer cap proposta alternativa o d’acceptar cap negociació, desviant el tema al poder judicial. El resultat ha estat el bloqueig, l’enfrontament i la frustració. No serà fàcil sortir-ne si cap de les dues bandes no admet errors estratègics, cosa que en alguns moments ha semblat que passava però de forma massa tímida, segurament per no donar la impressió de fer passos enrere respecte a les promeses d’uns i altres (la baixada del suflé, o la independència fàcil en 18 mesos...).

Escric això sota l’efecte de tres situacions preocupants. Primera, la celebració d’un judici que intenta, sense prou raó, convertir en greus delictes actuacions polítiques discutibles però que no justifiquen ni els relats manipulats, ni la qualificació penal, ni les mesures preventives dictades. En segon lloc, l’anunci de noves eleccions que estan agreujant la situació a l'afegir mentides, desqualificacions i insults personals a allò que hauria de ser un enfrontament ideològic. I finalment, l’enfrontament d’algunes autoritats catalanes, i de part de la societat civil, amb les institucions de la UE, potser pensant erròniament que així es pot forçar el seu suport.

1. L’actuació espanyola. No em cal estendre'm gaire en qualificar l’actuació del govern del PP, que crec fonamentada en una visió antiquada dels estats, en una concepció equivocada de la unitat en una societat plural i en un reflex emotiu de la voluntat de revisar de forma retrògrada el pacte de la Transició i la Constitució; pacte que penso que cal actualitzar, però en un sentit contrari, per adaptar-lo als nous temps. Existeix un quart fonament, i aquest sí que es correspon amb la realitat, que és el convenciment que per la via de l’enfrontament tindran les de guanyar, perquè tenen les armes polítiques i jurídiques que necessiten i que Catalunya no té, i tenen els suports exteriors (especialment europeus), que, si no cometen cap error important, no els fallaran.

El partit socialista, mentre era a l’oposició, predicava idees com la plurinacionalitat o l’estat federal, que crec que reflectien el seu pensament real; però en moments crítics, penso que equivocadament, va fer passar per davant el seu “sentit d’estat”, i va donar suport a polítiques del PP. Una vegada al govern, ha flexibilitzat clarament les actituds tancades del PP, però no ha tingut prou valentia per encetar una veritable estratègia de negociació. A aquest trencament hi ha contribuït també el govern independentista. Tots dos governs han de revisar estratègies. Vull parlar ara només de les del govern català. Deixo per a un altre moment les del PSOE.

2. L’estratègia catalana. He explicat sovint alguns dels que jo veig com els errors estratègics del Procés. No haver valorat adequadament les dificultats reals fruit de les forces respectives, o potser haver-les volgut amagar. No haver mesurat bé la importància de les aliances exteriors i molt concretament les esperables actituds dels estats de la UE, compromesos amb un dels seus socis més importants. No haver sabut treure profit dels errors de l’Estat que van tenir un impacte important a la UE, com ara la violència policial de l’1 d’Octubre, impactes que van quedar 'compensats' per actuacions equivocades o il·legals com la DUI. I haver buscat enfrontaments amb les autoritats europees com les declaracions del president Puigdemont en què posava en dubte la conveniència de seguir a la UE, les crítiques a la “neutralitat i passivitat” europea, l'ocupació de la seu barcelonina de la Comissió Europea, o la recent desqualificació del Parlament Europeu feta pel president Torra...

3. Cal reclamar política i fer política. Això vol dir, entre altres coses: fermesa però paciència; no descartar solucions alternatives; buscar una àmplia majoria social al voltant d’alguna d’aquestes solucions; no pensar que la manera d’aconseguir el que es vol és desprestigiant l’Estat; comprendre millor els interessos de les altres dues parts; buscar suports a l’Estat que no obliguin a renegar de la identitat espanyola; entendre que per a la UE serà difícil acceptar solucions que la perjudiquin; mantenir amb declaracions, però també amb fets, l’exigència de diàleg i de negociació, tant a Catalunya, com a Espanya, com a la UE. Vull pensar que no serà fàcil, però que es pot canviar la visió dels altres dos. En tot cas, espero que el 28 d’abril el bloqueig no es converteixi en una situació pitjor, com va passar a finals del 2017.