divendres, 14 de setembre del 2018

quim torra

El president, Quim Torra, protagonitza avui una conferència clau per a l’estratègia de l’independentisme, ja que pretén posar les bases d’una unitat d’acció que des de les eleccions del 21-D ha estat inexistent. Segons fonts coneixedores del discurs, el president “dibuixarà” tots els “àmbits d’acció” per encarar l’anomenada “tardor calenta”: Torra descriurà la pota institucional, la internacional i la mobilització civil.

Marxa pels drets civils

Posarà èmfasi en les llibertats socials i l’autodeterminació
Davant l’aniversari de l’1-O i l’any de l’empresonament dels Jordis i els exconsellers Joaquim Forn i Oriol Junqueras -la resta de presos polítics van sortir abans del 21-D i van tornar a ser privats de llibertat al març-, el president farà una crida a impulsar una “marxa” per reinvindicar els drets civils i polítics, inclòs el dret a l’autodeterminació. Aquesta marxa també tindrà l’objectiu de construir una majoria que sobrepassi els límits de l’independentisme i que aglutini la gent que, segons Torra, comparteix que el conflicte s’ha de resoldre amb un referèndum, reprova la monarquia espanyola i reclama la llibertat dels presos polítics i exiliats.

Judici contra l’1-O

El president ha traslladat que no acceptarà una condemna
Torra va traslladar la setmana passada al consell executiu que no acatarà una sentència condemnatòria contra els líders independentistes que van impulsar l’1-O. El seu entorn més pròxim assegura que ho considera un “límit moral”. Ara bé, amb què es concretarà, això? Fonts coneixedores afirmen que tampoc revelarà aquesta incògnita durant la conferència. Defensen que, arribat el moment i en funció del grau de mobilització de la ciutadania a la tardor, es donarà una resposta o una altra a la repressió.

Diàleg amb l’Estat

Avisarà que qualsevol solució ha de passar per un referèndum
Torra assegurarà que el govern espanyol té una “oportunitat” aquesta tardor per oferir una solució política a Catalunya, la qual, a parer seu, només pot ser un referèndum que inclogui l’opció de la independència. Ara bé, en cas que l’Estat mantingui la seva negativa al dret a decidir, Torra també avisarà que això “no impedirà que es faci efectiva la República”. Sense explicar, això sí, com la tirarà endavant ni posant cap termini. Està previst que també al·ludeixi a l’elaboració d’una eventual Constitució catalana.

Internacionalització

La veu principal serà el Consell per la República
L’última línia d’acció que apuntarà Torra serà la internacionalització, amb la creació del Consell per la República com a eina principal. L’entorn de Torra explica que la “marxa pels drets civils” inclourà actes a l’exterior que posaran l’accent en l’autodeterminació. De fet, l’expresident Carles Puigdemont té prevista una conferència a Amsterdam el 2 d’octubre. L’independentisme té l’objectiu de convertir la tardor, especialment el judici contra l’1-O, en un altaveu internaciona

Dones politica i preso

El moviment feminista ha estat un dels de més força i eficàcia dels últims decennis. Ha reivindicat l’equiparació de gèneres i la llibertat sexual i reproductiva de les dones. I s’han fet avenços importants, però no pas tants com alguns voldríem i esperàvem. No cal mirar gaire enllà per adonar-se de la situació de limitació i submissió en què es troben moltes dones. La mateixa Unió Europea n’és un escenari revelador. La majoria dels vint-i-vuit estats protegeixen la desigualtat, és a dir, la injustícia, entre homes i dones en tots els àmbits: domèstic, laboral, acadèmic, professional, sexual, religiós o polític. La inèrcia patriarcal és tan gran, està tan profundament arrelada en l’estructura social, que continuen vigents i acceptats moltíssims tractes injustos, petits i grans, contra les dones.
La nova llei electoral europea ho confirma: no recull sinó que vol evitar les llistes paritàries pel sistema anomenat de cremallera, que consisteix a anar alternant el nom d’una dona i d’un home a la llista. Hi ha llistes que sembla que ho fan i que presenten el mateix nombre global d’homes i dones, però no ho fan en cremallera sinó amb els homes en posició preferent per ser elegits. I així es continua sense acceptar la paritat autèntica. Algun partit ha decidit que remeiaria aquesta situació. Vejam com es concreta i si es contagia.
El fet és que, a casa nostra, la presència de dones en els càrrecs i encàrrecs oficials és encara molt petita, massa, però no pas insignificant. I és també en la persecució política que sofrim per defensar que els ciutadans decideixin el seu futur, és a dir, entre els encausats, presos i exiliats, que veiem dones, força dones, encara que sovint continuïn destacant més els homes.
Més enllà de la barbaritat jurídica, que hi hagi dones encausades és justament senyal que elles també hi eren, que ho defensaven cadascuna en la seva posició. Però, a més de les moltes encausades, també tenim dues polítiques a la presó i quatre més a l’exili. En època de democràcia oficial, enlloc d’Europa no hi ha polítics a l’exili. Només a Espanya. I a Turquia, esclar. No es tracta pas -com diuen els comandos que menteixen- de polítiques fugades de la justícia. Al contrari, s’han sotmès als tribunals de tres països europeus diferents, que no les han acusat de res. De fet, doncs, la seva millor protecció contra la justícia desbocada espanyola és, llastimosament, l’exili.
Em sembla, però, que el cas de les dues polítiques empresonades té connotacions i característiques especials, no solament perquè eren dones amb càrrecs polítics molt rellevants -presidenta del Parlament l’una, consellera de Treball l’altra- i perquè fa molts mesos que ja són a la presó sense judici i de manera absurdament preventiva, sinó perquè la presó les vol fer sobretot invisibles, fins i tot abans del judici. La presó fa perdre la llibertat i, amb la llibertat, et fa perdre presència, opinió, paraula. No consisteix només a no deixar-te anar o venir, sinó que consisteix a no deixar-te ser. Per això és tan important la llibertat. Mentre que les dones injustament encausades i exiliades es poden defensar, expressar, parlar, les empresonades estan condemnades, abans de qualsevol sentència, a ser invisibles, desaparegudes.
És, doncs, d’extrema importància el suport que totes dues reben en reunions, actes, càntics i accions de tota mena. També són importants els llaços grocs (les creus no m’agraden). Els comandos ignorants diuen coses terribles: que si algú té dret a posar llaços grocs, un altre en té a treure’ls. Als violents, una mica de lògica els podria anar bé: tots tenim dret a la llibertat d’expressió, però justament ningú no té dret a esborrar, eliminar, la llibertat d’expressió d’un altre amb la seva. Els que treuen llaços grocs fan el que pensen: s’ha de silenciar el contrari; si ja se’l té a la presó, no s’ha de permetre res que el recordi. És gent a qui molesta la presència de l’altre, fins i tot el record de la seva absència. Per això és tan important l’adhesió a les nostres dones empresonades: no estan oblidades, només volem que surtin. Ara estan en ocultació forçada per aquells que les volen fer desaparèixer de l’opinió pública, de la vida civil i política.
Es pot pensar que ara no tracto igual els presos que les preses. No és així. El mateix que dic d’elles ho dic també dels homes, i si avui subratllo la situació de les dones és perquè elles fora de la presó encara no tenen la mateixa presència política que els homes i perquè, quan se les empresona, se n’està confirmant brutalment la invisibilitat. El que vull dir és que el compromís polític de Carme Forcadell i Dolors Bassa ha de ser defensat del tot. Perquè avui elles, potser més que abans, són el germen de nous compromisos, d’una renovada presència política, forta, il·luminadora, de les dones al servei de la llibertat dels altres.

Veus sense casa

Contra els estigmes, contra les agressions, contra les addiccions, contra la falta de menjar, contra els taps burocràtics que impedeixen tenir papers, contra el fred, contra la calor, contra la pluja, contra un mercat immobiliari impossible, contra la solitud, contra la brutícia, contra les normes dels albergs i la falta d’intimitat, contra la duresa de l’asfalt. Viure sense llar és una lluita diària, i costa molt més sortir-ne que no pas entrar-hi. L’ARA ha parlat amb quatre testimonis en exclusió residencial.

Musah, 22 anys

“Dormir? Al carrer sempre tens un ull obert”
L’oloreta arriba fins al carrer: algú està fregint pollastre salpebrat a l’interior d’un dels edificis de la plaça Gardunya, al Raval. Els únics baixos que encara tenen la porta oberta, malgrat que s’està fent fosc, són els del número 5. A la primera estança que s’entreveu, un home segueix la ronda de notícies del 3/24 des del sofà mentre d’altres entren i surten. Al fons, el Musah cuina el sopar per a tots ells en un fogonet. Té 22 anys, un Samsung esquerdat a la butxaca i la família a Accra, la capital de Ghana. “Si no hagués trobat aquesta gent, encara estaria dormint al carrer”, explica des d’un matalàs mentre vigila que la carn no s’enganxi. Quan parla d’“aquesta gent”, el Musah es refereix a les desenes de migrants que es van tancar a l’edifici de l’antiga Escola Massana el mes d’abril i encara hi són. S’hi han tancat indefinidament per demanar, entre d’altres, derogar la llei d’estrangeria.
El Musah volia venir a Barcelona des que va acabar l’institut: llavors va començar a estalviar per poder fer el viatge. Però quan va arribar a la capital catalana, fa cinc mesos, no coneixia ningú. “Quan viatges, vinguis d’on vinguis, estàs molt sol els primers dies”, diu en anglès, que és la llengua oficial del seu país. En el seu cas, ell va arribar-hi després d’una escala aèria al Marroc, un viatge amb pastera per creuar el Mediterrani i un últim trajecte en bus. I fins que no va conèixer els companys de la tancada va estar dormint -“Dormir? Sempre tens un ull obert al carrer!”- uns dies al centre de Barcelona: a la plaça Catalunya. Entre turistes, coloms i carros de neteja. Algunes persones li donaven adreces de serveis socials, d’altres passaven de llarg. “Encara que dormís al ras, tinc casa meva a Ghana i els meus pares treballen: si hi ha gent de Londres que ve aquí per passar una temporada i necessita treballar, per què no puc fer-ho jo?”
El Musah està tramitant l’empadronament per tenir accés a la sanitat pública. Els seus objectius ara són fer xarxa -“A tothom qui conec li explico la meva història”-, estudiar castellà i trobar alguna feina per tenir ingressos. “Almenys, per ara, tinc un sostre i no em roben”, diu.
Mentre acaba d’explicar la seva història, arriben un parell de noies estrangeres que es fan una selfie davant del decàleg reivindicatiu de la tancada. Ni se’l llegeixen. El punt número vuit de la llista diu: “Contra el racisme institucional”. El Musah les mira, es gira i insisteix: “No seria estrany que tu volguessis anar a l’Àfrica a treballar i conèixer algun país, no?”

Óscar, 56 anys

“M’agrada viure a la zona alta de la ciutat”
L’Óscar dorm al terra d’un portal. Es lleva cada dia a les set del matí, pren un cafè al bar més pròxim i, llevat de quan està buscant menjar, passa la resta del dia “mirant els cotxes i com passa la gent”, assegut a la vorera de la seva cantonada preferida del barri de Sant Gervasi, acompanyat del seu gos, el Moreno. Surt fins i tot a les imatges del Google Maps. “No vaig veure passar el cotxe que fa les fotos: m’ho va dir un amic”.
Als seus 56 anys, en fa tretze que és al carrer i respon al perfil dels sensesostre cronificats que gairebé renuncien a deixar-ho de ser o ho tenen molt coll avall. Va perdre la seva feina de soldador, es va enfadar amb els seus pares i va marxar de casa, ja amb 43 anys. “Tenia set de llibertat i em vaig dir: em donaré un respir. Però encara dura”, explica. Amb les seves germanes també ha trencat la relació. Assegura que “seria un somni” tenir un habitatge on viure, però creu que “a aquesta edat és impossible trobar feina”. Tanmateix, no dramatitza mai la seva situació i de vegades mostra un cert orgull per la seva condició: “La llibertat que tinc no la canvio per res del món”. “No em falta de res, aquí. A més, m’agrada viure a la zona alta de la ciutat. Jo no demano diners, deixo el pot i que em donin el que vulguin. No em puc queixar: em deixen bastant”, explica.
Quan només feia un any que vivia al carrer s’hi va trobar el seu gos, el Moreno, i des de llavors no se n’ha separat. “Ho és tot per a mi. Parlo més amb ell que amb la gent”, explica mentre es fan petons. “No m’agraden els albergs perquè no puc entrar amb ell”, diu. Representa desenes de persones que continuen al carrer perquè no volen que els separin de les seves mascotes. La fundació animalista FADA està fent una campanya de conscienciació per tal que deixin entrar els animals als albergs, i mira de connectar a través de les mascotes amb la població que viu al carrer i que no confia en les institucions. Un assistent social ha de visitar aviat l’Óscar i ajudar-lo a trobar un llit i un sostre per a ell i el Moreno.
Allà podrà portar les seves dues maletes: una està amb ell tot el dia i l’altra, amb la roba d’hivern, la té guardada en un traster. No té gaires pertinences més i, fora d’algunes fotografies que fa guardar en un bar, la resta de records els guarda “aquí”, diu, assenyalant-se el cap amb el dit.

José, 55 anys

“Ara guanyo 800 euros, però costa molt trobar habitació”
Tot i que fa quatre anys que no té llar, José Carrasco Neto, Pepe, de 55 anys, no ha parat mai de treballar. Bé, només durant els sis mesos que va passar amb depressió durant la seva primera etapa al carrer. “No tenia ganes de res i el metge em va donar unes pastilles, però les vaig deixar a les dues setmanes quan vaig veure que no em feien res”. Va ser més aviat la seva empenta el que li va permetre superar-ho.
Originari de La Línea de la Concepción -“allà, si no és amb la droga no tens feina”-, va arribar a Barcelona l’any 2004 perquè el seu germà hi havia trobat feina. Al cap de dues setmanes va entrar a treballar com a cap d’equip de Pàgines Grogues, però “amb tot el tema d’internet, la publicació cada cop era més prima i anaven acomiadant gent fins que em va arribar a mi”. Amb coneixements d’electricitat, mecànica i construcció, encara va tenir un parell de feines més com a taxista i a Energies de Portugal abans de quedar-se al carrer, a la mateixa època que va trencar amb la seva parella.
Es va quedar al carrer l’any 2014 i allà, explica, “beus alcohol tant sí com no, perquè no tens res a fer i a més estàs en un pou: no pots trobar feina i, si en trobes, havent de pensar cada dia on dormir i on dutxar-te, costa molt mantenir-la”. Al Parc de la Ciutadella, on dormia, s’hi va trobar un dels seus millors amics, excompany de feina a les Pàgines Grogues i que havia sigut guàrdia civil. “Qui ens ho havia de dir, que ens trobaríem al carrer, si ens havíem recorregut tot Espanya fent entrega de les guies!”, s’exclama. Quan els van fer fora del parc dormien als porxos del Born, de l’avinguda Marquès de l’Argentera, i de vegades en algun caixer.
Durant el primer any al carrer el José cobrava l’atur, però a partir del segon va haver de buscar feina. Alguna vegada va guanyar uns calés extra inflant bombolles al passeig de l’Arc de Triomf, però, sobretot, repartia papers pels bars i els carrers oferint-se per fer reparacions i petites obres a casa. Però continuava bevent. “Fins que un dia vaig pensar: he de buscar un suport, alguna cosa a què agafar-me. I el primer que vaig fer és deixar de beure i allunyar-me d’un entorn al carrer on qui més qui menys bevia o es drogava”. El segon pas va ser plantar-se tres dies seguits a l’alberg de la Zona Franca l’estiu de l’any passat fins que li van donar un llit. “Un cop tens un lloc per dutxar-te i dormir és més fàcil mantenir una feina”, admet.
Amb un contracte fix
I així, de seguida i amb l’ajuda de Càritas, va trobar feina dirigint el trànsit de taxis a l’aeroport. Després el van contractar com a mosso de magatzem durant quatre mesos en una gran empresa de roba per a les campanyes de Nadal i el Black Friday. Amb les bones referències -“soc un currante : no m’agrada estar-me quiet”- el van trucar de la seva actual feina, on l’acaben de fer fix i on condueix un carretó mecànic i, a més, li han donat el títol de conductor, tot i que ja sabia portar-lo. “Ara guanyo 800 euros però costa molt trobar habitació”, diu. Mentre cerca, continua dormint a l’alberg per a sensesostres Creu de Molers, on té una habitació individual des de fa set mesos. “Dec haver vist unes 200 habitacions en els tres mesos que fa que en busco una, però o em diuen que prefereixen noies o la donen a algú altre”, diu, resignat.

Roberta, 26 anys

“Només vull els diners per tornar a casa”
Quan estàs assegut al terra d’una boca del metro veus centenars de genolls cada hora. Els usuaris que transiten amb presses ni et miren, t’esquiven -en molts casos sense aixecar la vista del mòbil-. Però la indiferència creix si hi ets per demanar diners, com la Roberta, que està asseguda a pocs metres de les màquines expenedores d’una de les entrades amb més afluència de la parada d’Universitat. Amb les mans sosté un got de cafè amb monedes a dins, però ningú li presta atenció. Mentre s’acaricia les trenes llargues dels cabells, ja desfilades, explica que fa tres setmanes que dorm als carrers de Barcelona. Es fa entendre en italià perquè durant un temps va estar cuidant una senyora gran a Bari, al sud d’Itàlia. Però ella és de Bucarest, la capital de Romania. Diu que va decidir venir a Catalunya perquè una amiga de la infància hi té un restaurant i li va assegurar que li donaria feina. Però la promesa no es va complir i es va veure obligada a passar les nits al ras mentre busca com tornar a casa. Com la Roberta, hi ha moltes persones que només s’estan al carrer de manera puntual: uns dies o unes setmanes. De fet, aquest és un dels perfils que més ha crescut l’últim any. “Tinc ganes de tornar amb el meu fill: quan aconsegueixi els diners, marxaré”, explica trista mentre treu del bolso una fotografia plastificada en què apareixen un nen rosset als braços de la seva àvia i dues preadolescents amb vestits llargs, que són les seves germanes.
El bitllet de tornada a casa costa uns 90 euros, i al got de la Roberta amb prou feines hi ha diners. Ella en va portar alguns quan va venir, però va gastar-se’ls en el lloguer de l’habitació on va dormir els primers dies que era a Barcelona. S’hi va estar pocs dies perquè, com que la feina no arribava, va haver de marxar. Des d’aleshores, el lavabo d’un bar de Sant Antoni i alguns racons del barri, com aquesta boca del metro d’Universitat -“Vinc aquí perquè estic més amagada i, així, la policia no m’empaita tant”-, són casa seva. El cambrer del bar del costat li deixa utilitzar el lavabo quan ho necessita. Però la Roberta no sap que Barcelona té alguns locals que, amb més o menys recursos, ofereixen algun àpat i la possibilitat de dutxar-se a les persones que viuen al carrer. Ningú s’ha ajupit a dir-l’hi -el dia que vam parlar amb ella només s’hi havia acostat una persona, que li havia dut dos kiwis-. La falta d’informació és una de les principals queixes que formulen els que s’han vist abocats a dormir al carrer. Els primers dies, diuen, són els més difícils. Sobretot si ets dona, perquè també estàs exposada a discriminacions de gènere. La Roberta té 26 anys.

Daniel Lopez Serrano

Daniel López Serrano (Múrcia, 1977) dirigeix un laboratori de recerca en biologia molecular de les infeccions al Centre Nacional de Biotecnologia del CSIC i ha rebut el XIII Premi Fundació Banc Sabadell a la Investigació Biomèdica per una innovadora contribució a l’estudi de la resistència bacteriana als antibiòtics.
Quina és la magnitud del problema de la resistència als antibiòtics?
És un problema que afecta tots els hospitals del món. Qualsevol intervenció, per senzilla que sigui, implica un risc de contraure una infecció. Aproximadament un 20% de les persones que se sotmeten a un procés invasiu s’infecten. Si el bacteri que provoca la infecció és resistent als antibiòtics la recuperació s’allarga, la infecció es pot fer crònica i fins i tot pot arribar a ser mortal. Un 20% de les persones infectades moren. A Espanya cada any hi ha 35.000 morts per aquest motiu, 30 vegades més que els morts en accidents de trànsit.
Com està evolucionant el problema?
Els últims estudis indiquen que, si seguim així, el 2050 aquestes infeccions seran la primera causa de mort al món. És un problema molt difícil de combatre perquè la resistència apareix com a conseqüència d’un procés biològic. En presència d’antibiòtics, els bacteris o s’adapten o es moren. Hi ha una pressió evolutiva perquè aparegui la resistència. En aquest sentit, la situació no pot millorar. És un procés que avança a mesura que utilitzem més antibiòtics.
Però els antibiòtics salven moltes vides.
Sens dubte, però l’origen del problema és l’abús i el mal ús dels antibiòtics. Molta gent apunta com a origen de la resistència dels bacteris els ambients hospitalaris, però en aquests ambients l’ús d’antibiòtics està molt controlat. En canvi, en la ramaderia i en altres sectors hi ha menys control. Quan hi va haver la crisi dels cogombres jo vivia a Alemanya i la vaig viure de ben a prop. Al final va resultar que els bacteris infecciosos no procedien dels cogombres, sinó de la sorra d’unes capsetes que es venien per cultivar menta a casa, que provenien d’una planta de reciclatge. Els canals de disseminació d’aquests bacteris són insospitats.
Quines solucions hi ha?
Una opció és desenvolupar nous antibiòtics que funcionin a partir de molècules diferents i amb nous mecanismes d’acció. Actualment ja s’estan fent assajos amb diverses molècules. Però, des del punt de vista de la prevenció, a llarg termini seria interessant desenvolupar vacunes. Encara que generem nous antibiòtics, tard o d’hora apareixerà la resistència. En canvi, si es desenvolupa una vacuna es pot trobar un mecanisme per erradicar infeccions sense forçar els bacteris a evolucionar per ser resistents.
En què consisteix el seu treball?
Hem trobat una manera de desactivar la maquinària de resistència del bacteri que provoca el 50% de les infeccions, l’Staphylococcus aureus resistent a la meticilina, conegut com a MRSA. Hem descobert unes zones a la membrana dels bacteris on s’organitzen les proteïnes responsables de la resistència. Amb uns compostos que hem creat podem desactivar aquestes zones, de manera que aquestes proteïnes deixen de produir-se i desapareix la resistència. La combinació d’aquests compostos amb antibiòtics ja coneguts fa que puguem eliminar infeccions causades per bacteris resistents.
En quin grau de desenvolupament es troba aquesta tecnologia?
Nosaltres fem ciència bàsica i hem treballat amb ratolins. No tenim ni els coneixements ni els recursos necessaris per fer un estudi clínic amb persones. Seria ideal que a alguna empresa farmacèutica li interessés fer-lo.

Tardor calenta?

L’estiu s’acaba i, amb l’estiu, també la treva política. A partir de demà s’inicia un nou curs en què el diàleg, llargament reivindicat al Palau de la Generalitat, conviurà amb mobilitzacions populars per recordar l’octubre de l’any passat.

4 DE SETEMBRE

LA CONFERÈNCIA
La conferència del president del Govern, Quim Torra, al Teatre Nacional de Catalunya marcarà l’inici d’un curs polític que combinarà la tensió i el diàleg. Torra s’ha compromès personalment a no acatar la sentència del judici de l’1-O i així ho farà públic demà. Sense entrar en detalls, el president pronunciarà un discurs que no renunciarà a la desobediència i la unilateralitat, tot i que les combinarà amb les crides a la negociació -durant la tardor es reunirà amb el president espanyol a Barcelona- i amb la reivindicació d’un referèndum acordat amb l’Estat. Durant els últims dies, Torra s’ha reunit amb els presos polítics i també amb el vicepresident de l’executiu, Pere Aragonès. Abans ho havia fet a Waterloo (Bèlgica) amb el seu mentor, Carles Puigdemont.

11 DE SETEMBRE

UNA DIADA REIVINDICATIVA
Des del 2012, la manifestació sobiranista de la Diada ha adquirit el rang més alt de protagonisme. La influència de les mobilitzacions al carrer -sovint amb més d’un milió de persones- ha marcat la política dels últims sis anys. Aquest 2018 el lema escollit és “Fem la República” en un missatge que, a diferència d’altres ocasions, ja no apel·la només a l’Estat. L’ANC, que un any més coorganitza la manifestació amb Òmnium, ja ha reclamat públicament al Govern que faci efectiva la República a què es va comprometre l’octubre passat.

1 D’OCTUBRE

EL REFERÈNDUM
L’1 d’octubre farà un any des que més de dos milions de catalans van participar en el referèndum convocat per la Generalitat. Enguany s’estan preparant diferents actes per reivindicar la memòria d’aquella jornada. Tant pel mandat que l’executiu afirma que va generar -el sí a la independència va arribar al 90% dels votants- com per les càrregues policials. Aquesta segona imatge és la que va fer la volta al món i contra la qual es van sentir més veus més enllà dels partidaris de la independència. Per això, les mobilitzacions de l’1 d’octubre no només apel·laran als independentistes, sinó també a tots els que rebutgen la repressió policial d’aquella jornada i als que consideren que Catalunya té dret a l’autodeterminació.

16 D’OCTUBRE

UN ANY AMB ELS JORDIS A LA PRESÓ
La Diada haurà servit perquè els independentistes tornin a sortir al carrer i l’1 d’octubre per defensar el dret a l’autodeterminació. Però el 16 d’octubre s’espera que la reivindicació encara sigui més àmplia. El sobiranisme treballa en una gran mobilització per denunciar la repressió de l’Estat, precisament el dia que es complirà un any des que l’Audiència Nacional va empresonar els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Ells van ser els primers presos polítics del Procés i l’independentisme treballa per reunir aquest dia l’ampli espectre social que rebutja la judicialització de la política. Està prevista la presència dels comuns, que s’oposen frontalment a la presó provisional contra els responsables de l’1-O, i també d’entitats socials, sindicals i patronals. La solidaritat amb els presos polítics és, de fet, un dels principals consensos del sobiranisme.

INICI DEL 2019

UN JUDICI POLÍTIC
Els líders independentistes van anar renunciant un a un a la unilateralitat davant el Tribunal Suprem. L’estratègia, destinada a intentar sortir en llibertat abans del judici, va canviar radicalment quan es va veure que ni la fiscalia ni el jutge estaven disposats a transigir. Ara el judici que es preveu que s’iniciï durant els primers mesos del 2019 es concep com un “judici polític” en el qual els acusats per rebel·lió intentaran demostrar als ulls de la comunitat internacional que l’independentisme és perseguit a l’estat espanyol. El Govern confia que sigui un judici amb molts altaveus en el qual quedi demostrada la “injustícia” comesa contra els líders independentistes. Serà, molt probablement, el moment més tens dels pròxims mesos i, un cop Quim Torra ha anunciat que no acceptarà la sentència, s’obre la porta a l’opció que el president dimiteix i convoqui eleccions. El que tothom dona per fet és una sentència condemnatòria.

el lliure

Lluís Pasqual ha dimitit com a director del Teatre Lliure perquè considera que ja no té el suport de l’equip d'aquesta institució per seguir exercint el càrrec. Les acusacions de despotisme que es van llançar contra ell al juliol, i que ell qualifica de “calúmnies”, han afectat l’ambient intern del teatre i, segons Pasqual ha assegurat en una carta dirigida al patronat, li impedeixen continuar amb el projecte, tant a nivell de gestió com artístic. Les acusacions les va llançar inicialment una actriu, Andrea Ros, que en un post a Facebook va protestar pel fet que s’hagués renovat el contracte de Pasqual al capdavant del Lliure i l’acusava d’haver-la maltractat psicològicament als assajos quan era membre de la companyia de joves actors del teatre.
En un context animat per les denúncies públiques del #MeToo –tot i que en cap moment hi hagut cap acusació d’abusos sexuals–, es va publicar un manifest anònim d’una associació que s'anomena Dones i Cultura i que suposadament està integrada per 800 professionals. El manifest reclamava el cessament de Pasqual i ampliava les acusacions afirmant que hi havia altres casos, anònims, que demostraven un tractament despòtic per part del director. Tot i que poc després hi va haver un altre manifest en què, amb nom i cognom, persones reconegudes del món del teatre donaven suport a Pasqual, la polèmica ja s'havia estès. El comitè d’empresa del teatre va mostrar el seu malestar i es va sumar a les protestes. I el patronat, que a finals de juny ja havia decidit reduir a dos anys la renovació del contracte, va anunciar que investigaria les acusacions per garantir el bon ambient laboral al teatre.
En el rerefons de la polèmica –filies i fòbies subjectives a part– hi ha l’etern debat sobre el control de les institucions públiques. Des de quina ha de ser la manera d’elegir els seus gestors fins a l'exigència de més presència femenina a les programacions o la demanda dels més joves que hi hagi un relleu generacional i els menors de 50 anys agafin el poder.
Tots són temes interessants de debat que plantegen qüestions que val la pena analitzar, però aquest estiu totes aquestes demandes s’han focalitzat en una persona, Lluís Pasqual, que ha passat a ser l’epicentre d’una polèmica que l’ha acabat superant. És molt trist, i ens hauria de fer reflexionar que aquest sigui el final de la relació entre Lluís Pasqual, un dels millor directors que hem tingut mai, i el Lliure, el teatre que va cofundar i convertir en un dels grans referents culturals del país. Si el Lliure és un gran teatre és perquè ha valorat la creativitat, l'excel·lència i la llibertat creativa. Sense eslògans fàcils, sense quotes i amb la màxima exigència. Confiem que el concurs per trobar un nou director que ara es posa en marxa mantindrà aquests valors i, sobretot, evitarà el perill que el Lliure caigui en una mediocritat benpensant que afortunadament fins ara havia esquivat.

josep Rull

CADA DIA del món hi ha com a mínim un motiu específic per recordar que hi ha presos polítics i exiliats, i que aquesta situació no és només injusta i indignant, sinó també absurda i sense sentit. Cada dia hi ha com a mínim un fet específic que actua com aquelles pessigades que ens fem per constatar que no estem enmig d’un malson, tot i que els fets semblen obeir més a la lògica esbiaixada i incomprensible dels somnis que no pas a cap lògica racional. Si ens haguessin dit fa dos anys que hi hauria presos i exiliats com els que tenim, no ens hauria semblat possible. Quan expliques a fora aquesta situació, més enllà de la tinta de calamar que hi deixa anar l’Estat, et diuen que no pot ser. Quan Pedro Sánchez diu que Veneçuela no és una democràcia perquè hi ha presos polítics, penses que com pot tenir tanta barra. La pessigada d’avui, el motiu específic per recordar allò que cada dia hi ha motius per recordar, és que en Josep Rull fa cinquanta anys i els fa a la presó. I no saps què dir-hi, entre la felicitació, l’agraïment i la indignació. Cada dia es podria fer un article com aquest. Però hi ha altres coses de les quals també hem de parlar. Els presos i els exiliats no poden ocupar tota la pantalla, però no poden deixar de ser-hi mai.