entristit

Si hem de definir col·lectivament l’any 2017 hem de parlar, sobretot, d’emocions. D’indignació, d’incertesa, de por, de tristesa, però també de dignitat i superació. Aquest ha sigut un any emocionalment intens i així ho han expressat els nostres lectors allà on ho tenen més fàcil, a les xarxes i a la web del diari. L’equip de l’Ara Data ha analitzat què han sentit els lectors partint de les emoticones amb què han valorat les informacions publicades a Facebook. La conclusió -en una línia- de la lectura de 800.000 expressions és que la política relacionada amb el Procés ens ha fet enfadar, el vaixell delspiuets ens ha divertit i la repressió de l’1 d’octubre i la mort de Carles Capdevila ens han entristit enormement. Avui és dels pocs dies de l’any en què els adults tenim dret a expressar desitjos i il·lusions de futur sense caure en l’accepció d’il·lusos. Tenim al davant una llibreta per estrenar i omplir de bones intencions.

L’EMOCIONALITAT no acostuma a ser la millor guia per a l’actuació política. Conjurem-nos col·lectivament per passar de la política de les astúcies a la política amb majúscules. La racionalització de les emocions ha culminat en els resultats de les eleccions del 21 de desembre, que haurien d’obrir una nova etapa política. La clara majoria independentista i sobiranista dona legitimitat a una reflexió que renovi les estratègies amb la mirada posada al mitjà i el llarg termini. El moviment sobiranista és sòlid, de fons i ha deixat clar que ha superat l’efervescència. El seu èxit està més relacionat amb quines decisions es prenguin i com s’executin que no amb el calendari. Els “Tenim pressa” i els “Ara o mai” han de ser substituïts per l’exigència de recuperar i construir un país seriós on valgui la pena viure. Catalunya necessita un govern amb capacitat executiva que restableixi una certa normalitat dins la institució i governi.

LA LLIBERTATdels presos polítics i els líders dels moviments civils pacífics ha de ser una prioritat que superi les fronteres de l’independentisme. L’abús de poder i la politització de la justícia perjudica la política catalana, però també denigra la qualitat de la democràcia espanyola. Qui vol l’Espanya de l’1-O? El compromís dels comuns ha de mantenir-se clar mentre que el PSC haurà de continuar avergonyint-se del seu suport a un article 155 que, a més a més, no li ha donat els rèdits electorals que esperava.

LA LECTURA dels resultats del 21-D no només s’ha de fer amb valentia a Catalunya. Obliga també Madrid a fer l’esforç d’actuar amb lucidesa. Rajoy ha de revisar el fracàs de la seva estratègia amb Catalunya i canviar els que han sigut els seus responsables, des de Xavier García Albiol fins a Enric Millo i Soraya Sáenz de Santamaría. Deixar el partit que governa Espanya reduït a 4 diputats i 185.670 vots, el 4,2% del total, ha de tenir conseqüències polítiques i estratègiques. Però el desig difícilment es complirà perquè la temptació de Rajoy serà donar prioritat a bloquejar el desafiament per la dreta que significa per al PP uns Cs que han capitalitzat l’unionisme, l’anticatalanisme i l’aplicació del 155.

L’ANY JUDICIALserà intens i la causa general contra el referèndum i per la DUI es mantindrà implacable. La justícia ha actuat fins ara de manera inclement i no es poden esperar miracles. A Catalunya es tendeix a infravalorar la capacitat d’influència dels jutges sobre el poder polític i la duresa de la seva crosta ideològica. El desig per al 2018 és que el full de ruta independentista no obviï les conseqüències judicials de cada gest sobre tota una generació de polítics que, com a mínim, seran inhabilitats. Cal plantejar-se qui seran els nous actors i aspirar a ser representats pels millors i els més capaços per al diàleg i la construcció de majories.

DIÀLEG. L’aire ha sigut irrespirable en alguns moments d’aquest any i quan pensem en els presos encara ho és. El desig de diàleg no pot ser una il·lusió. El diàleg s’acabarà imposant si les majories s’amplien, i aquest ha de ser el principal objectiu del món sobiranista. Amb un Estat cec, si s’actua a favor d’un país millor, la majoria sobiranista continuarà creixent.

UN SOL POBLE. La transversalitat sobiranista és un fet malgrat que molesti als puristes d’una banda i l’altra. La independència es farà parlant els dos idiomes i estimant Espanya o no es farà.

Dit tot això, també tinc altres desitjos i propòsits: treballar menys hores, anar cada dia a córrer, arribar a algun concert, llevar-me encara més d’hora, no enfadar-me, pensar fins a mil abans de respondre whatsapps, escapar-me entre setmana a veure la meva mare, llegir més llibres i menys articles, escoltar més que parlar. Bon any, estimats lectors. Tanquem la porta d’aquest any convuls.

Nadal material

Quan fas un regal saps perfectament si l’has encertat o no. Per més que l’altra persona s’esforci a demostrar que li has encertat el gust o l’objecte, si no ha estat seduït, resulta molt evident el teatret. Sobretot, quan l’ésser regalat pronuncia alguna cosa així com “Em farà molt de servei”, però els seus ulls estan clavats en una paret del fons de l’habitació i en la seva mirada s’hi llegeixen frases del tipus: “Com li demano el tiquet sense que es noti la desolació que sento?”

Però el pitjor de tot és que els casos així no són puntuals. Hi ha molts regals fets sense cap mena de raciocini ni sensibilitat per part d’alguns regaladors, que els compren amb tanta desídia que en alguns casos es mereixerien que, en obrir el paquet, el regalat pronunciés frases com: “Ohhh! Moltes gràcies! És superchoni, segur que m’ho podré treure de sobre ben ràpid a Wallapop”. Si quan et compren els regals només pensen en la persona en què et volen convertir, en els propis gustos de qui regala o en la seva garreperia, no mereixen cap carinyo, ja que ells tampoc l’han fet servir gaire...

En fi, qui no ha viscut aquestes festes el drama dels regals insensibles ha sigut Kim Kardashian, que aquest Nadal ha rebut un regal absolutament encertat de part del seu home, el raper Kanye West. La musa del plàstic ha rebut un regal com ella, obvi i material, que l’ha alegrat molt, tal com ha mostrat desacomplexadament a les xarxes. I és que el pare dels seus fills enguany li ha tocat la fibra sensible: li ha regalat accions d’empreses que ella estima.

D’aquesta manera, West l’ha encertat de ple. I perquè el gaudi d’ella fos màxim, a més, li ha lliurat de manera infantilitzada. En una caixa li va deixar un peluix de Mickey Mouse, unes targetes de regal de Netflix i d’Amazon, uns mitjons d’Adidas i uns auriculars d’Apple. Tota una sèrie de regals que per a una persona de raça humil com jo suposarien fregar el cel, però que en el cas de Kardashian la van deixar freda i intrigada. Encara sort que la segona caixa que componia el regal la va treure de dubtes automàticament posant sobre una bàscula monetària aquella broma afable de la primera caixa. Allà dins hi havia els documents que acreditaven que Kardashian era ja propietària de 100.000 dòlars en accions de les empreses de la caixa número 1, els seus tòtems. Una brometa instagramitzable i un saldo molt positiu de calaix. La felicitat en estat pur, per a la celebrity estatunidenca, que s’entén que ha deixat enrere la seva predilecció per les joies des que va comprovar que eren un bé molt volàtil quan n’hi van robar per valor de nou milions d’euros en un hotel de París.

Ser copropietari d’empreses que et motiven a mi em sembla una gran idea. Tot i això, si tens una mica de sentiments potser quan tens la idea del pobreWest optes per comprar accions d’alguna editorial petita que publica joies literàries. O d’alguna empresa que investiga en el camp de les energies renovables. O, per què no, d’alguna companyia relacionada amb la moda però que produeix sense destruir el planeta ni explotar gent... És a dir, mirant cap al bé comú i no cap a l’autosatisfacció més infantil. Però West, que sap de què va l’assumpte, no s’ha desviat ni un pèl de l’estricta sendera daurada que fa feliç la seva cònjuge. I així, un any de pau.

Per cert, ¿vostès creuen que quan s’ajunten totes les Kardashian se sent olor de basar xinès? És a dir, ¿al seu dinar de Nadal se sentia més pudor de plàstic de totes les pròtesis que porten que del gall dindi que els havien cuinat? No volia acabar el 2017 sense plantejar-los aquest dubte que tant m’angoixa. No volia quedar-me el pensament només per a mi. És el que passa quan reflexiones en primera persona sobre persones que no reflexionen, que acabes en punts de no retorn com aquest. Disculpin-me. Gangues de l’ofici.

També ho sento si el 2017 no els ha sigut tan propici com a Kardashian. En aquest cas, jo els recomanaria que no hi dediquin gaire atenció més. No cal viure presos de l’autoajuda barata -aquesta que recorre tasses, samarretes i, fins i tot, Instagram- i que recomana fer una lectura positiva de tot. Jo crec que poden engegar el 2017 a rodar tranquil·lament si no els ha satisfet. Desfoguin-se i entrin al 2018 relaxats, que els ajudarà més. I si no se senten segurs fent cas de la meva recomanació, pensin que els hi ha dit Marlene Dietrich, que sempre queda millor.

Al film Just a gigolo, l’artista (que el 2017 ha fet 25 anys que és morta) deia a David Bowie (que aquest gener farà dos anys que ens va deixar): “Ballar, música, xampany... La millor manera d’oblidar fins que trobes alguna cosa que vulguis recordar”. Els esmento l’escena com una forma cinematogràfica de desitjar-los un intens canvi d’any aquest 31 a la nit. Si el 2017 no ha estat el que esperaven, ballin, beguin o facin el que més els vingui de gust, que segur que el 2018 trobaran alguna cosa que vulguin recordar. ¿No els sembla una meravella passar el temps divertint-se fins que descobreixin alguna cosa que els apassioni realment? A mi una meravella no, però sí l’única via possible. Que tinguin un divertit 2018.

Bernat soler

El periodista Bernat Soler (Barcelona, 1973) ha notat que està de moda recordar els anys 80 i s’ha fixat en com li anaven llavors les coses al Barça. El resultat és el llibre Barça 80’s (B.Cat), en què descriu com el club que ara s’està fent un tip de col·leccionar títols era llavors un equip que gairebé es recorda més per les derrotes que per les victòries.

Escrius: “Potser no va ser el millor Barça però era el nostre Barça”. Què vol dir aquest “nostre”?

Era un Barça bastant perdedor, comparat amb el d’ara, i molt desgraciat. I amb derrotes inconcebibles, com la final de Sevilla, l’eliminació amb el Metz, la Lliga del Lattek que se li va escapar... Però, tot i així, quan tu ets jovenet, encara que no sigui una època brillant, li acabes agafant afecte i apreci, i al final et queda un record més positiu que negatiu.

Què tenen els 80 que ara tothom els vol recuperar?

Hi ha un boom vintage. S’està recuperant molta cosa d’aquella època. Sèries, pel·lícules, música, se’n fan llibres... Vaig pensar que del Barça no se n’havia parlat, en clau dels 80. I tot i que no és una època històrica a nivell de títols, té coses interessants. I, també, reivindicar que el Barça no ha sigut només el Dream Team, Guardiola, els triplets i les rues. Que també hi va haver un Barça que durant una època va donar les seves petites alegries als aficionats. I que es van celebrar molt, com les Recopes.

El Barça dels celebra-Recopes!

Jo soc un celebra-Recopes! La Recopa era un títol importantíssim. Aquella època només el campió de Lliga anava a la Copa d’Europa. I el campió de Copa jugava la Recopa. Era el segon títol en importància. Això de celebra-Recopes es diu amb un to una mica despectiu per aquells aficionats que es conformen amb poc o són una mica pessimistes. I jo penso que l’hem de valorar. El Barça en té quatre i el Madrid no en té cap.

Dediques un capítol a Núñez. Destaques que va contribuir a fer gran el Barça, però critiques que tenia una visió massa empresarial del club.

És el personatge troncal dels anys 80. Sempre hi és. I ell té una personalitat molt d’empresari dels d’abans: el patrimoni, el tenir per si un cas... Això va servir perquè el Barça tingués un escut econòmic. Però hi ha una altra part: això és Futbol Club Barcelona, futbol! I és allò que deia Cruyff, que volia els diners al camp i no al banc.

Dius que a vegades semblava que era més important tenir superàvit que no pas guanyar algun títol.

Penso que Núñez va començar molt malament, en tots els sentits, i en va anar aprenent. Fins que al final acaba amb la gran decisió que és fitxar Cruyff d’entrenador, i l’aguanta tot i que molta gent volia que el destituïssin, ja que no havia guanyat la Lliga. Tot allò que havia faltat a la dècada dels 80, la política esportiva, llavors començava a aparèixer. Fins aleshores s’havia fitxat els jugadors pensant en els cromos, no en una idea de futbol. O et trobaves que un any tenies un entrenador alemany, el següent era argentí, l’altre anglès... Tot això es va anar arreglant amb el temps.

I els àrbitres? El Barça s’ha associat al victimisme però consideres que, als 80, no el van perjudicar.

Potser hi ha alguna cosa puntual, però no es pot comparar amb el que t’expliquen els testimonis que van viure a la dècada dels 60 i dels 70, amb els Guruceta de torn o aquells arbitratges sibil·lins que et xiulaven penals en contra a l’últim minut. El Barça als anys 80 té la desgràcia de fer ell mateix les coses tan malament que no té la coartada arbitral. En la derrota de la final de Sevilla o a la Lliga de Lattek, per exemple, no hi tenen res a veure.

Una dècada en què el Barça va tenir grandíssims futbolistes, com Maradona. Però a tu, el seu pas, no et va deixar un bon regust de boca.

Maradona, per als maradonians, és intocable! Però jo el seu pas pel Barça el recordo amb molta frustració. Et porten el millor jugador del món i esperes que el Barça comenci a guanyar-ho tot. I un any lesionat, un altre amb hepatitis... I més quan, després, se’n va al Nàpols, que és un equip de la zona baixa a Itàlia, i el fa campió de lliga i de la UEFA. I a l’Argentina, que no era la millor Argentina, la fa campiona del món. Vam tenir el millor del món i no ho vam saber aprofitar, per això és la gran decepció.

L’entrenava Menotti, a qui defineixes com “el poeta dels biorritmes”.

Entrenava a les tardes, que és una cosa insòlita al futbol, amb l’excusa que els partits es jugaven a la tarda i, per tant, els biorritmes dels futbolistes s’hi havien d’acostumar. En realitat, el que volien, alguns jugadors i ell mateix, era sortir de nit. I anaven a dormir bastant tard...

Llegeixo: “Per ser barroer i políticament incorrecte, els 80 van ser uns anys molt escalfabraguetes pel Barça”.

[Riu.] En el sentit que t’imagines que la cosa acabarà bé i et posen els cracs i et fitxen els millors jugadors i allò de l’“aquest any sí”. I al final, res. Tot i que també s’ha de dir una cosa, no era un Barça molt perdedor. D’acord, si el compares amb el d’ara... però els anys 60 i 70 són un desert. En canvi, als 80 tens les teves Copes, les Recopes, guanyes el Madrid... no és un Barça desastrós, el que passa és que les derrotes són tan sonades que ho tenyeix tot. Però és el primer Barça que comença a guanyar un mica, a treure el caparró. I, llavors, ja arriba el Dream Team.

l'arquitecte

Citizen Jane: Battle for the city és un documental extraordinari que contraposa les figures de Robert Moses (arquitecte en cap de Nova York del 1930 al 1970) i Jane Jacobs (periodista i pensadora de la condició urbana). Moses i Jacobs són la cara i la creu de l’Ajuntament de Nova York durant els anys setanta. Ell, personatge autoritari i “tècnic” persuasiu; ella, pencaire inesgotable, escriptora perspicaç i observadora audaç, confronta amb arguments un urbanisme maldestre, icònic i de funcionalisme mal entès. Jacobs ha inspirat totes les generacions d’urbanistes amb debilitat per les humanitats.

Jacobs aconsegueix fer dimitir un personatge sinistre, Moses, que menysté la capacitat de la gent normal per rebel·lar-se contra un aparell burocràtic que destrossa els barris amb l’excusa del progrés. Com totes les bones pel·lícules, relata uns fets molt locals, els plans d’higienització de Nova York, que avui estan a l’ordre del dia en totes les ciutats del món. És l’eterna tensió entre transformació i identitat. Però el més interessant és la polèmica intel·lectual entre dos rols necessaris a les ciutats consolidades: el de l’arquitecte en cap i el de l’activisme. Perquè el fet que Moses fos un cretí no invalida la necessitat de posar al capdavant de la ciutat un professional qualificat. Ens calen moltes Janes Jacobs, però no podem prescindir de l’arquitecte en cap.

A Barcelona hem tingut successius responsables de l’arquitectura i l’urbanisme: Joan Busquets, Oriol Bohigas, Josep Acebillo, Oriol Clos, Vicente Guallart i, ara, Ton Salvadó. Cadascú ha tingut el seu criteri, i si som un referent en matèria urbana és, en gran part, gràcies a la seva capacitat de persuasió. Però ¿què s’espera d’un arquitecte en cap, avui, per oposició al que s’esperava d’un Robert Moses fa unes dècades?

El rol de l’activisme és fonamental però no suficient per projectar la ciutat; ens calen professionals

Amb la democratització de les institucions, l’arquitecte en cap ha perdut, per sort, responsabilitat unívoca. Avui el que ell opini sobre un edifici, sobre si és bonic o lleig, o si és alt o baix, més aviat importa poc. Quan jo era estudiant, l’arquitecte en cap feia molta por. Era algú a qui convenia caure bé, perquè tenia poder absolut per desacreditar l’arquitecte davant d’un promotor o del cos tècnic municipal. A l’arquitecte en cap no se’l contradeia, perquè s’assumia que ell era l’“autoritat planificadora” que representava el bé comú.

Avui, amb la quantitat d’informació, entitats, notícies, col·lectius, escriptors, periodistes i opinadors que tenim a l’abast, el bé comú és més difícil de capturar. Ara la legitimitat per representar l’interès general la tenen sobretot els “veïns”, que és una convenció pràctica, encara que no prou completa, sobre els interessos contraposats de tota la ciutat.

S’espera de l’arquitecte en cap que no impulsi les seves preferències personals sinó que sigui capaç de comprendre les voluntats col·lectives. ¿Voldríem pisos amb terrasses? ¿Ens agradaria viure en alçada? ¿Preferim habitacions exigües o espais multiús? ¿Viuríem en fàbriques reconvertides amb menys confort? ¿Quina cultura volem als barris? ¿Què exigim als hotels? ¿Cal destinar més diners públics a fer habitatge? Fer les ciutats per a les persones implica canviar lleis i normatives, i no conformar-se amb anar fent. Cal un arquitecte en cap que exerceixi amb l’autoritat del coneixement la transformació necessària, sense imposar-la.

La dicotomia avui ja no és entre Moses o Jacobs. Col·lectivament, hem enderrocat els aspirants a Moses: ja no ens creiem les seves genialitats. El rol de l’activisme és fonamental per escoltar, per ponderar i per revisar críticament, però no és suficient per projectar la ciutat; ens calen professionals que vetllin perquè les grans qüestions estratègiques de la ciutat no quedin oblidades per interessos massa particulars o dinàmiques electoralistes.

Si volem de veritat abordar la qüestió de l’habitatge cal que es posin sobre la taula els emplaçaments on es construiran. Com que els grans reptes de Barcelona són de dimensió metropolitana, convé que l’arquitecte en cap ho sigui sobre els 36 municipis, i que derivi les inversions cap als llocs on són necessàries. Que sedueixi el sector privat perquè integri les energies renovables als edificis, afronti el problema del lloguer i pensi a llarg termini. El projecte metropolità requereix algú que faci l’esforç de síntesi; que acosti els temes a la ciutadania, que posi les bones preguntes sobre la taula, i que es mobilitzi pel sí.

La política és molt ingrata, i els partits han tendit a fagocitar el càrrec. Durant massa anys s’ha esperat de l’arquitecte en cap que justifiqui el programa electoral de qui ocupa el consistori, encara que fos un independent. El que plantejo és que no sigui una tria de partits, i que s’esculli des de la societat civil: ens cal algú que impulsi polítiques urbanes amb independència de criteri, sense ser un professional de l’eslògan partidista.

Vancouver

De qué ciudad del mundo se puede decir que es más cara que Tokio y San Francisco, tiene una burbuja inmobiliaria mayor que la de Sydney o Hong Kong, y más diferencia entre ricos y pobres que Nueva York y Londres? La respuesta es Vancouver.

Si en la capital inglesa o en la Gran Manzana ya es problema grave una inversión de capital extranjero (con frecuencia compañías offshore) que distorsiona el mercado inmobiliario y lo hace inaccesible a los residentes locales, en ...

la feina

Respecte, escolta, tracte just, confiança i feedback. Aquestes són algunes de les qualitats que els treballadors troben a faltar en els seus caps directes. Tant és així que el 45% dels empleats que decideixen abandonar voluntàriament una feina ho fan per la mala relació amb el seu superior immediat. Són les conclusions a les quals ha arribat l’estudi Por qué se van?, del think tank laboral Future for Work Institute, que ha demanat els motius de la seva decisió a 609 treballadors i directius que han abandonat el seu lloc de treball els últims tres anys.

Segons l’informe, la relació laboral amb el cap directe és una qüestió que preocupa més els homes que no pas les dones. De fet, entre ells, aquest és el motiu principal que provoca la fugida laboral. Més de la meitat, un 57% dels homes enquestats, van assegurar que el seu cap directe era la causa principal de la renúncia al seu lloc de treball.

Per a elles, la impossibilitat de seguir-se desenvolupant professionalment passa per davant dels problemes amb el seu superior. Aquesta és l’opció que van marcar com a prioritària un 58% de les dones, però, tot i això, un 43% també van destacar el tracte amb el seu responsable directe.

“La gent no se’n va de les feines, se’n va dels caps; influeixen moltíssim, i sempre és per motius molt bàsics de lideratge”, explica Santi Garcia, fundador del Future for Work Institute i autor de l’informe. “La situació és encara més evident als estaments directius, on la confiança en el cap directe és un factor clau per prendre decisions empresarials”, assegura Garcia.

El salari no apareix com a causa de l’abandonament laboral fins al tercer lloc del rànquing en el cas de les dones i el quart en el cas dels homes, que anteposen motius com la governança de l’empresa. El fet que les dones destaquin més la retribució constata, segons els autors de l’informe, la bretxa salarial que encara hi ha entre gèneres. “La reclamació salarial és més habitual entre les dones i de jerarquies baixes”, explica Garcia. Aquest expert, però, destaca que és especialment preocupant quan passa entre directives: “Als estaments baixos hi ha una regulació de mínims, amb els convenis, que garanteix la igualtat entre gèneres en els salaris; en canvi, en els càrrecs directius això ja no passa, i les dones es queixen de menys salaris i menys primes, fet que els genera molt de malestar”.

Els costos d’anar-se’n

A Espanya el nombre de persones que han optat per deixar la feina voluntàriament s’ha multiplicat per cinc en els darrers anys, segons aquests consultors laborals. “Està associat amb la recuperació del cicle econòmic però també amb l’augment de la temporalitat, que fomenta el malestar”, assegura Garcia.

Aquesta rotació voluntària té un cost directe per a la companyia: el cost de substitució no previst suposa entre un 30% i un 120% del sou brut anual del treballador que se’n va, segons els càlculs d’aquest estudi. “L’empresa ha de substituir, fer tasques de selecció, de vegades recórrer a una agència, fer formació, i tot això té un cost”, remarca Garcia.

A banda de l’ impacte directe sobre els comptes, la companyia també en pateix d’indirectes: “Entre que es pren la decisió i es produeix finalment la marxa, de vegades hi ha una baixada del rendiment; la sortida també pot afectar els companys de feina o la motivació de l’equip i, per tant, la productivitat”, recorda l’autor de l’estudi, on també es remarquen les repercussions futures, ja que “un 60% dels treballadors que se’n van voluntàriament reneguen d’aquella empresa i se’n van amb una acritud que afecta la imatge reputacional”.

Segons l’estudi, un 90% dels abandonaments laborals voluntaris són evitables, però per aconseguir-ho cal “un replantejament global de la cultura corporativa i del lideratge”. Hi ha un sector que demostra que és possible: el de les TIC. Segons el mateix estudi, els empleats d’aquestes empreses no tenen problemes amb els seus superiors. “Sovint és perquè ningú entén la seva feina i perquè són empreses joves amb una visió del lideratge molt diferent de la de la mitjana espanyola”.

LES CLAUS

1. Quins motius porten els treballadors a deixar voluntàriament la feina? La falta d’opcions per desenvolupar-se professionalment (52,2%), la mala relació amb el cap directe (45,2%), la governança de l’empresa (33,2%) i el salari (31,7%) són les quatre causes principals per les quals els treballadors deixen una feina, segons un estudi del think tankFuture for Work Institute.

2. Quines crítiques fan els treballadors als seus caps?

La majoria de subordinats destaquen la falta d’escolta, de respecte i de confiança i el pocfeedback. També reclamen un tracte just. Unes condicions que segons els autors de l’informe són “eines bàsiques del lideratge” que, quan no es respecten, fan que les persones “no deixin la feina, sinó els seus caps immediats”.

3. Quin cost suposa per a l’empresa que un treballador deixi la feina?

La renúncia no prevista d’un treballador suposa per a la companyia un cost d’entre un 30% i un 120% del salari brut d’aquell empleat. Hi ha costos directes, com la selecció d’un nou candidat o el temps destinat a formació, i d’altres d’indirectes, com l’eventual desmotivació de l’equip o la baixa productivitat inicial del nou treballador fins que s’adapta al seu càrrec.

4. És evitable, la rotació voluntària?

Sí. Segons l’informe, un 90% de les baixes voluntàries d’una empresa es podrien evitar amb una millor cultura empresarial i càrrecs directius més ben formats en tècniques de lideratge d’equips.

l'ivori

La policia del Camerun va trobar la setmana passada 216 ullals d’elefant dins la camioneta d’un coronel de l’exèrcit. El nou decomís significa que 108 elefants més han mort a mans de caçadors furtius, ja sigui al mateix Camerun o en països veïns com el Gabon o la República del Congo. En aquesta zona de l’Àfrica central, la població d’elefants s’ha reduït un 66% en els últims vuit anys. Un descens que es deu en gran mesura a la demanda d’ivori de la Xina, on les escultures fetes amb aquest material són, a més d’una tradició mil·lenària, un senyal d’estatus i prestigi social. És per això que la prohibició de vendre i processar ivori a tota la Xina, que entrarà en vigor l’últim dia de l’any, és el pas més important que s’ha fet fins ara per acabar amb la caça furtiva. Tancar el mercat més gran del món d’ivori podria suposar la fi de la principal amenaça que ha portat l’elefant africà al límit de l’extinció.

“De fet, ja hem vist l’impacte de la decisió xinesa en aquest any 2017: la caça furtiva s’ha reduït i els preus de l’ivori també han caigut”, explica per telèfon des de Pequín Steve Blake, activista de WildAid China. Molts venedors s’han volgut desfer dels estocs abans que la prohibició entrés en vigor i el preu de l’ivori s’ha reduït un 65% aquest 2017, segons dades d’aquesta organització, que també ha comptabilitzat una caiguda del 80% en les confiscacions d’ivori que entren a la Xina. El govern de Xi Jinping va anunciar la prohibició de la venda d’aquest material el 31 de desembre del 2016 i el març passat ja va tancar 67 botigues i tallers d’escultures d’ivori, als quals se n’afegiran 105 més que tancaran aquest 31 de desembre.

El mercat negre persisteix

Tot i així, des de Traffic, la principal organització per a les espècies amenaçades, s’adverteix que no es pot cantar victòria. “El comerç legal és només una fracció de l’il·legal. I hi ha signes que els mercats d’ivori als països veïns, com Laos, el Vietnam o Birmània, i fins i tot al Japó, on encara és legal, estan proveint de manera creixent els compradors xinesos, amb punts de venda gestionats per ciutadans xinesos”, advertia a l’ARA Richard Thomas, portaveu de Traffic. I afegia que, cada cop més, el processament de l’ivori “es fa dins de l’Àfrica gestionat també per nacionals xinesos”. Per això, Thomas reclama al govern xinès que “apliqui la prohibició d’una manera molt estricta i dura” perquè tingui efectes reals. Des de WildAid China, que ha treballat colze a colze amb el govern xinès en aquesta qüestió, Blake assegura que l’executiu de Xi Jinping “s’ha pres molt seriosament l’assumpte i està decidit a aplicar la prohibició fermament”.

I és que la pressió internacional i dins del mateix país sobre el govern xinès ha sigut molt gran en els últims anys. Va ser decisiva la insistència de l’anterior president nord-americà, Barack Obama, en les seves trobades amb Xi Jinping, i la prohibició que van fer ja el 2014 els Estats Units. Altres figures d’alt nivell com el príncep Guillem del Regne Unit i l’exjugador xinès de la NBA Yao Ming han treballat insistentment perquè el govern xinès assumís la responsabilitat del seu país en la davallada de la població d’elefants a l’Àfrica. Des que les escultures d’ivori xineses van ser declarades Patrimoni Cultural Nacional l’any 2007 fins al 2014, els caçadors furtius van matar més de 100.000 elefants africans per fer entrar il·legalment els seus ullals d’ivori a la Xina.

“La premsa internacional ho ha denunciat repetidament i els mitjans xinesos també han donat molta cobertura a la crisi de la caça furtiva, de manera que la consciència entre els ciutadans xinesos respecte a això ja és molt alta”, explica l’activista establert a Pequín.

De fet, una enquesta d’opinió elaborada per WWF a la Xina conclou que el 86% dels consumidors habituals d’estàtues d’ivori a la Xina diuen que donaran suport a la prohibició. Més de la meitat dels compradors d’ivori n’han deixat de comprar en els últims tres anys, en bona part a causa d’aquest augment de la consciència mediambiental. Però també és cert que la davallada en la compra a les grans ciutats com Pequín o Chengdu “s’ha traslladat a ciutats regionals més petites”, on ha crescut, diu l’estudi, que alerta també que molts ciutadans xinesos encara desconeixen la prohibició.

Blake explica que no hi ha hagut cap campanya de protesta dels consumidors d’escultures d’ivori, una tradició amb més de 3.000 anys d’antiguitat a la Xina. És cert, però, que tampoc hi ha hagut una mobilització a favor de la prohibició, perquè en general “la gent no surt al carrer per fer pressió a la Xina”, recorda Blake. Però l’activista assegura que a les xarxes socials xineses els temes mediambientals hi són molt presents. Fa només uns dies, un vídeo sobre els pangolins, uns mamífers petits perseguits per les escates de la seva pell, va tenir fins a 27 milions de visites a la Xina en només un dia. Altres tradicions emblemàtiques com la cuina amb aleta de tauró també estan retrocedint gràcies a campanyes internacionals de conscienciació en què han participat molts famosos xinesos. “El greu problema de pol·lució que hi ha a la Xina ha fet elevar la consciència de la població respecte a les qüestions mediambientals”, explica Manel Ollé, professor d’història i cultura xineses de la UPF.

Els interessos a l’Àfrica

El govern de Xi Jinping no ha pogut obviar totes aquestes pressions, però també hi ha un altre factor decisiu en la prohibició de la Xina: les seves relacions amb els països africans. Pequín ja és avui el principal inversor a l’Àfrica “i en el desembarcament d’inversions i intercanvis a l’Àfrica, aquest pot ser un element que li doni cert prestigi” davant els governs del continent, apunta Ollé.

No obstant, tant el govern xinès com els africans han de lluitar també contra la implicació dels seus propis funcionaris i diplomàtics en les xarxes de caça furtiva, destapades en més d’una ocasió. “El paper de la corrupció estatal en els delictes contra la vida salvatge és evident”, diu Margaret Kinnaird, cap del programa d’espècies de WWF, que reclama més contundència en les polítiques estatals, com les del Camerun, per evitar que es trobin més ullals d’elefant amagats al vehicle d’un coronel de l’exèrcit

la vellesa

Catalunya envelleix. Ho diuen les estadístiques després d’un primer semestre de l’any en què els naixements van marcar un mínim, segons la dada provisional de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A més, les defuncions entre el gener i el juny -34.000- van superar els naixements -32.100-, un fet inèdit en les sèries demogràfiques recents, que arrenquen el 1975. El creuament de les corbes per primer cop en dècades -vegeu el gràfic- implica que Catalunya ha entrat tècnicament en un creixement vegetatiu negatiu de 1.963 persones aquest semestre.

Malgrat que encara queda tota la segona meitat del 2017 per comptabilitzar-se, la previsió és que aquest pot ser el primer any en què el saldo vegetatiu català acabi globalment en números vermells, reconeix l’investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) Julián López Colás. “A Espanya ja fa dos anys que ho veiem i el 2015 va tancar amb un saldo vegetatiu negatiu de 2.300 persones, mentre que l’any passat aquest saldo va ser de 28 persones”, subratlla.

Un nombre superior de defuncions que de naixements en un país com Catalunya és símptoma d’envelliment. D’una banda, l’esperança de vida s’ha situat en els 83,43anys, tot un “triomf social”, recorda López. Però, de l’altra, no neixen prou nadons com per compensar les persones que moren.

La davallada de la natalitat s’explica, d’entrada, per la piràmide poblacional: a Catalunya hi ha menys dones en edat reproductiva. Durant tot el 2016, van néixer 68.900 nadons, seguint la corba de descens iniciada el 2008, quan es va arribar al pic amb 89.000 naixements. Però la de l’any passat no és la xifra més baixa, perquè el 1995 es va tocar fons amb només 53.800 nadons. El 2017 no ha començat gaire millor: feia 15 anys que no hi havia tan pocs naixements. A Espanya, la caiguda de la natalitat ha sigut més accentuada: per primer cop els naixements en un semestre han sigut per sota de la barrera dels 200.000.

• 

Una Catalunya cada cop més vella

Envelliment de la població

Les dones continuen tenint fills al mateix ritme, el problema és que són menys, diu López. Avisa que actualment hi ha 80.000 dones entre els 20i els 35 anys a Catalunya, però que les que avui tenen 10-24 anys -la generació que puja- són només 50.000, és a dir, 30.000 menys. La taxa de fecunditat a Espanya és de les més baixes d’Europa i no ha fet grans variacions els últims anys. La taxa a Catalunya era de l’1,45 fa 10 anys (l’últim any de bonança abans de la crisi) i avui està a l’1,41.

L’envelliment és un fet a la societat catalana i espanyola, però no és una excepció. Les projeccions sobre com evolucionarà la població mundial més enllà del 2050 ja assenyalen que Europa quedarà reduïda i que la massa de la població quedarà desplaçada cap a altres indrets del món, sosté el sociòleg de la UOC Francesc Núñez.

Aquest envelliment pot provocar tensions als estats, per exemple, a l’hora d’assegurar el pagament de les pensions a un grup cada cop més nombrós de població. El 2050, els fills delbaby boom seran homes i dones entre els 75 i els 95 anys. “No es pot culpar la demografia de les futures tensions; si se’n produeixen és perquè no aprofitem prou la força del mercat laboral i tenim un atur elevat a moltes franges d’edat, com el juvenil”, diu l’investigador.

No només creixerà la demanda de pensions sinó també la de serveis d’atenció i cura a la gent gran. El sociòleg de la UOC adverteix que és urgent obrir debats per afrontar el problema de l’envelliment i plantejar-nos, com a societat, cap a on volem anar. “Cada cop més, deixem en mans de robots la tasca de tenir cura o vigilar la gent i ens hauríem de preguntar on són els límits en què l’esforç social pot quedar substituït pel d’una màquina”, insisteix Núñez. No és un parlar per parlar, perquè alguns països com el Japó -on l’envelliment també és un fet- s’han bolcat en el disseny de robòtica enfocada només a la gent gran que compleixi cada cop més tasques.

Futurs moviments migratoris

Una societat on hi ha més gent que es mor que no pas que neix és, a priori, una societat que perd població. Aquesta estadística, però, no preveu els moviments migratoris, les entrades i sortides de persones que poden influir decisivament. “Les onades migratòries són difícils de preveure. Als anys 80 i 90 dèiem que érem sis milions a Catalunya i en 10anys hem arribat als 7,5 milions d’habitants”, subratlla López. El saldo migratori va caure els anys més crítics de la crisi, però a partir del 2015 va tornar a ser positiu: de 26.000 persones, i de gairebé 50.000l’any passat. “Això demostra que fer previsions a llarg termini és difícil i que d’aquí al 2050 poden canviar coses”, reconeix l’investigador.

Mares amb més de 34 anys

La natalitat va caure l’any passat per sobre del 2% a Catalunya, però només entre les dones autòctones, mentre que va créixer un 1,9% entre les dones d’origen estranger. L’edat mitjana de les mares va ser de 32 anys, tot i que va créixer el nombre de dones que van tenir el primer fill a partir dels 34 anys, fins a representar el 38% del total. Fa deu anys, les dones que s’iniciaven en la maternitat als 34anys o més representaven el 24% del total, segons dades del departament de Salut. Segons la procedència de la mare, els percentatges més alts de mares amb edats superiors als 34 anys van ser els de mares autòctones i de països de la UE (43,1% i 46,1%, respectivament). Per contra, els més baixos van ser de mares procedents de la resta d’Europa i Àsia (un 22,7% i un 16,8%, respectivament).

repta puigemont

L’escenari ha canviat, però els protagonistes no. Gairebé dos mesos més tard i després d’unes eleccions convocades a cop de 155, Carles Puigdemont i Mariano Rajoy tornen a veure’s les cares. Ahir el president de la Generalitat va comparèixer a Brussel·les revestit de cap de l’executiu in pectore -la majoria absoluta independentista i el resultat de Junts per Catalunya el situen a les portes de la presidència- i en el seu primer missatge va adreçar-se directament al president espanyol per reclamar-li una reunió “sense condicions”. Una trobada que, va concretar, s’hauria de produir fora d’Espanya “per raons òbvies”, i que Rajoy no va trigar gens a refredar. En una compareixença des de la Moncloa, el líder del PP va avisar Puigdemont que abans de reunir-se cal que torni a l’Estat -on hi ha una ordre de detenció contra ell- per sotmetre’s al debat d’investidura i ser nomenat.

Conscient de la situació processal de Puigdemont, Rajoy li va parar un parany: no li va negar la qualificació d’interlocutor vàlid, com sí que va fer en el tram final de l’anterior legislatura, abans de l’1-O, però va dir que només ho seria un cop reconfirmada la seva autoritat pel Parlament. Tot i modular el to i mostrar-se més conciliador que en ocasions anteriors, doncs, Rajoy desafiava així el president català a tornar a l’Estat -arriscant-se a ser detingut- i aconseguir la majoria al Parlament abans d’asseure’s a parlar. Puigdemont va evitar respondre ahir si amb els resultats del 21-D tornarà a Catalunya, però Junts per Catalunya estudia encara fórmules per a una possible presa de possessió a distància.

El cap de l’executiu espanyol, gran perdedor de les eleccions de dijous, evitava amb la jugada donar per fet que l’independentisme serà capaç de formar govern, fins a tal punt que va afirmar, en primera instància i a preguntes de si estava disposat a reunir-se amb el líder de JxCat, que “amb qui hauria d’asseure’s és amb qui ha guanyat les eleccions, que és la senyora Arrimadas”. Després va matisar, i va ser quan va parar-li el parany a Puigdemont: “Jo hauré de parlar amb aquella persona que exerceixi la presidència de la Generalitat, per a la qual cosa ha de prendre possessió de l’escó i sotmetre’s a un debat”. Queda descartada, doncs, una reunió prèvia a aquest debat en un país europeu, o una reunió amb ell si la seva formació tria un altre candidat a la investidura.

Fonts de la Moncloa precisaven encara més. Si Puigdemont ve a Espanya, se sotmet al debat d’investidura i acaba en presó provisional, també seria un interlocutor vàlid per a la Moncloa, sempre que es comprometés a complir la llei a partir d’ara. De fet, aquesta va ser la línia vermella que va marcar amb més insistència Rajoy. El nou Govern de la Generalitat -encara que sigui independentista- es lliurarà de noves mesures repressives, com una reedició del 155, si s’ajusta al marc legal actual. En aquest punt va ser on el president espanyol va suavitzar les formes. L’advertència es mantenia, però Rajoy introduïa conceptes fins ara desconeguts en el seu vocabulari, com el de “reconciliació”, que és, segons ell, “necessària”, però sempre “de la mà de la llei i del respecte als drets de tothom, de les majories i les minories”. Les eleccions, va dir, són una “oportunitat” d’obrir una nova etapa que faci innecessari haver de pensar en escenaris de mesures coercitives. “No em faci posar en el pitjor dels escenaris possibles”, responia a una pregunta sobre si hi hauria un nou 155.

El diàleg que oferia Rajoy no era “sense condicions”, com el que li reclamava Puigdemont, sinó “realista” i basat “en la cooperació”, i en la “pluralitat” i no en la “unilateralitat”. Tampoc, segons es desprenia de les seves paraules, en la bilateralitat, com demanen les forces independentistes. El president conservador no està disposat a moure’s dels seus plantejaments bàsics, i manté que no pot negociar sobre la sobirania nacional. Però ahir no va voler incidir en les línies vermelles i, conscient que el moment és llegit amb atenció des de l’exterior, es va centrar en els missatges en positiu, i va dir que veu a tocar un “nou començament”. De moment, la comunitat internacional segueix fent costat al govern espanyol. Ahir el portaveu comunitari, Alexander Winterstein, va afrimar que la posició de les institucions comunitàries no canviarà malgrat el resultat de les eleccions. “La nostra posició sobre la qüestió catalana és ben coneguda i l’hem reiterat amb regularitat, en tots els nivells. I no canviarà”, va subratllar.

Dubtes sobre la investidura

Puigdemont manté, però, la mà estesa. “Ens hem guanyat el dret a ser escoltats”, va subratllar ahir en al·lusió a la Moncloa i la UE, i va retreure a Rajoy que “ho hagi intentat tot menys el diàleg”. Per això va reclamar “poder parlar de qualsevol cosa” amb el president espanyol. En aquesta línia, va demanar “un gest de bona voluntat” cap a Catalunya, com la retirada dels agents de policia que es van desplegar abans de l’1-O i “dels homes de negre que prenen decisions de manera il·legítima en nom d’un govern ocupat”.

la novela de nadal

Anys llum, de James Salter, fa pensar en Mecànica terrestre, de Gabriel Ferrater. És aquell poema en què l’autor de Les dones i els dies insta el lector a projectar “les figures senzilles, els acords / i els contrasts, les anades cauteloses i les vingudes ràpides, els gestos / que no s’amaguen a ningú”, i que continua descrivint flaixos d’escenes quotidianes, i que, després d’haver mostrat “els cossos i les distàncies”, acaba interpel·lant de nou el lector: “Ara calcula / les masses, les libracions del cor”. Amb una prosa escrupolosament cuidada i fluïda, en què les el·lipsis elegants conviuen amb les descripcions detallistes, amb les transicions subtils, amb les observacions morals penetrants, amb les reflexions transcendents i amb els diàlegs plens d’una gràcia sempre natural i versemblant, Salter és un virtuós a l’hora de mostrar la peripècia exterior dels seus personatges i les ocultes ondulacions de la seva intimitat, tot alhora i en dramàtica harmonia.

Publicada el 1975 i ben traduïda ara al català per Albert Torrescasana, Anys llum es proposa un dels objectius més ambiciosos a què pot aspirar una novel·la: el de capturar literàriament el ritme i els colors de la vida en trànsit, de la vida que transcorre i es transforma. Les figures i els cors -per dir-ho encara a la manera ferrateriana- que protagonitzen la novel·la són els Berland, el matrimoni format pel Viri, un ambiciós arquitecte que se sent dolgut i frustrat perquè no pot atènyer la grandesa que cobeja, i la Nedra, una dona espurnejant de vitalitat que s’ha fet a ella mateixa partint d’uns orígens severament humils. Al seu voltant, hi orbiten les seves dues filles i una nodrida colla d’amics, de coneguts i d’amants ocasionals amb qui comparteixen els dies. Benestants, cultes i adinerats -posseeixen una casa enorme i esplèndida als afores de Nova York-, els Berland ho tenen tot per ser feliços, però, com diu en Viri, hi ha dues menes de vida, “la que la gent es pensa que vius, i l’altra, i és precisament aquesta altra la que causa els problemes”.

Una mirada delicada i intel·ligent

La novel·la abasta disset anys en la vida dels protagonistes, des del 1958 fins al 1975, i els lectors assistim a la seva evolució, a les pujades i les baixades, als revolts i als canvis de direcció de les seves trajectòries. Els veiem en la seva rutina conjugal, fent de pares, passant-s’ho bé mantenint converses frívoles i patint mentre es despullen en confidències essencials. També els veiem reinventar-se després de prendre decisions complicades. Gràcies a una prosa i una mirada reflexives i feridores, radiants de delicadesa i d’intel·ligència, Salter tot això ens ho mostra d’una manera que no és mai explícita ni unívoca i que és rica en contradiccions insolubles però plenes de sentit, és a dir, d’una manera que fa que comprenguem que en Viri i la Nedra s’estimin però se siguin infidels, que tinguin motius per ser feliços però que la malenconia i el neguit els devorin, que visquin entre seguretats però se sentin marejats per la incertesa.

La sobrietat sensual i incisiva amb què Salter descriu els dilemes, les ambicions, les ànsies i els desconcerts dels seus personatges fa pensar en les crisis nervioses d’un expressionista pintades amb la gràcil exuberància d’un Matisse. Particularment potents són les escenes de sexe, d’un erotisme tan intens i incitant que l’autor no necessita recórrer a trucs pornogràfics per assolir temperatures desbocades, exultants. Coherent amb la voluntat, ja assenyalada, de capturar la vida en transició, un aspecte destacat de la novel·la és el tractament que fa d’una de les preocupacions centrals de l’edat adulta: la velocitat indecent a què el temps se’n va i la mescla d’estupor i d’indefensió que això ens genera. Desbordant d’humanitat i de força narrativa, Anys llum és suggeridora com un poema en prosa i precisa i enigmàtica com la recepta secreta d’un còctel sofisticat.

Junqueres

El president d'ERC, Oriol Junqueras, està disposat a presidir el Govern: "Espero que puguem formar govern, estic segur que en formarem. Estic segur que jo mateix, si el Parlament ho decideix, tindré l'oportunitat de presidir-lo". El líder republicà està convençut que podrà sortir de la presó per assistir a la sessió d'investidura: "No hi ha cap raó per mantenir les mesures cautelars; som a la presó de forma preventiva", ha assegurat en una entrevista enregistrada des de la presó a RAC1. "Hi ha 150 catedràtics que així ho diuen. Ho han dit de manera clara i contundent", ha afegit. Junqueras espera guanyar: "Em sembla que tenim tot el dret a guanyar".

"Espero guanyar, tenim tot el dret del món a guanyar. Tenim un equip formidable, cohesionat, preparat, fort i generós", ha dit Junqueras. El líder republicà ha volgut transmetre un missatge "ple d'optimisme i esperança": "Tot allò que he fet a la meva vida des de l'educació, el respecte, la bona voluntat, l'esforç i el rigor ha contribuït a plantar llavors que segur que fructificaran, llavors de justícia, de llibertat i de dignitat humana".

Junqueras ha dit que buscarà el màxim consens possible i "oferirà la mà a tothom": "Estic convençut que puc ajudar el meu país. Jo soc aquí perquè no m'amago mai d'allò que faig i soc conseqüent", ha assegurat.

Villar

Ángel Maria Villar va trencar el seu silenci públicament en una roda de premsa a Madrid on va defensar la seva innocència, atacant tant al govern espanyol com a dirigents del futbol espanyol. El darrer cop que el dirigent basc havia parlat havia estat davant del jutge que l’interrogava per la seva suposada participació en un cas de corrupció que va marcar l’inici de la seva caiguda, doncs va ser empresonat. Però en espera del judici i amb la llibertat condicional sota el braç, Villar va decidir-se a parlar en públic afirmant que Espanya podria quedar-se fora del proper Mundial de Rússia. “Si passa, tota la responsabilitat seria del govern” va dir, tot afegint que ell no té res a veure en la investigació de la FIFA, qui ha amenaçat la Federació espanyola (RFEF) en excloure la selecció si confirma que a Espanya s’està produint un cas d’ingerència del govern, fet prohibit per la FIFA per garantir la independència dels ens esportius. “Preocupa veure al govern gent que no coneix la normativa internacional” va dir un Villar agressiu.

Villar, reelegit president de la Federació Espanyola el darrer maig, va ser apartat del càrrec un cop va ser empresonat, a l’estiu, dins d’un cas de corrupció al futbol. En espera de judici, Villar vol recuperar el seu càrrec a la RFEF i va defensar-se dels atacs del Consell Superior d’Esports (CSD) i el Consell d’estat, que l’han apartat de les seves responsabilitats i d’unes possibles noves eleccions. “El grau d’intervencionisme del govern és alt, en apartar-me injustament i de manera arbitrària, sense respectar la presumpció d’innocència, comprometent l’autonomia i independència de la RFEF i incomplint la normativa de la FIFA” va dir.

El Consell Superior d’Esports (CSD), ha demanat que es repeteixin les eleccions del maig en entendre que llavors no es coneixia el cas on Villar va ser acusat de cobrar comissions en l’organització de partits. Aquesta decisió del CSD va provocar una queixa de la FIFA, que podria comportar que Espanya quedés fora del Mundial per intromissió d’un govern en els afers del futbol, fet prohibit pel estatuts de l’entitat. “ La possibilitat que Espanya no sigui al Mundial és ben seriosa. Ningú ho desitja, però tenim múltiples exemples de governs que han portat les federacions a ser sancionades” va dir el basc.

Segons l’exjugador de l’Athletic, “aquest govern és únic responsable de l’amenaça que Espanya no jugui el Mundial. Em preocupa el poc coneixement dels representants governamentals , i especialment el president del CSD, el senyor José Ramón Lete, d’un tema tan conegut dins l’àmbit esportiu internacional”. Segons Villar, “aquests conflictes no es donen en altres països perquè els poders públics d’aquests països compleixen escrupolosament l’autonomia de les seves federacions”.

El dirigent va recordar que la FIFA “únicament està complint amb la seva normativa estatutària; la inscripció a qualsevol organització internacional és voluntària i prèvia autorització del Consell Superior d’Esports”, desmentit “de manera categòrica” la seva intervenció en aquest tema, en referència a la publicació d’una informació segons la qual Villar hauria demanat a la FIFA que amenacés la RFEF amb l’expulsió del Mundial per tal d’aconseguir que el CSD no intervingués en l’afer, cosa que ajudaria els interessos de Villar.
Villar va insistir en defensar que no és culpable en cap cas de corrupció, deixant clar que anirà fins al final, inclosos tribunals internacional si cal, per lluitar per defensar el seu nom. “No hi ha un complot del Govern, però sí que hi ha persones que volen el meu cap. A la RFEF li han fet un cop d’Estat. Em van suspendre quan era a la presó. No em van voler escoltar” va dir, tot burxant a Mariano Rajoy. “Diu que Espanya serà al Mundial malgrat que s’incompleixen les normatives de la FIFA. I diu que a més, Espanya el guanyarà. Si torno a la presidència el faré ajudant del seleccionador, si tant en sap

princeses

Al matí, després d’esmorzar, el Joan -nom fictici- es va posar a jugar a fer veure que netejava. Quan la seva mare li va preguntar què feia, el Joan li va respondre que netejar com la mare deLes set cabretes i el llop. “I per què no neteja el pare?”, va preguntar aquest cop la mare al Joan, que li va contestar que perquè “estava lluny, treballant”.

“Quan vaig sentir la resposta li vaig dir que tant la mare com el pare poden netejar i treballar”, expressa la Paula -nom fictici-, que lamenta que encara s’hagi de lluitar contra els rols dels contes clàssics, que sovint són sexistes. El cas de la família Martí no és un aïllat. Tot i que cada vegada hi ha més conscienciació, els experts lamenten que l’oferta del joc segueixi reproduint majoritàriament els rols sexistes.

“Cada vegada es fan més esforços, però des de ben petits els nens interioritzen aquests estereotips”, apunta la professora del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Mònika Jiménez-Morales, que afegeix que afecta molt “l’aprenentatge dels nens i nenes”. Jiménez-Morales recorda que actualment a les botigues de joguines “segueix havent-hi els passadissos roses i blaus, plens de nines semblants a la figura de la Barbieoa superherois”.

“Els nens tenen consciència de la imatge corporal a partir dels cinc anys i estan adquirint nines de cossos impossibles”, opina la professora de comunicació, que avisa que “és nefast perquè, quan creixen, poden patir trastorns alimentaris”. Com a experta en comunicació, recorda que els nens “consumeixen per imitació” i critica el paper de la publicitat en el joc infantil.

“El pes que té la publicitat audiovisual és brutal: tot comença aquí”, considera Jiménez-Morales, que defensa que “caldria fer pedagogia durant tot l’any”. En aquest sentit, insisteix que “o es canvia el paradigma de la comunicació al voltant de les joguines o seguirem amb rols sexistes”.

Regular el sexisme a la televisió

L’experta creu que caldria que un “ens superior” regulés el sexisme en la publicitat. “Actualment hi ha màniga ampla en els anuncis”, apunta la professora de comunicació de la UPF, que considera que cal que hi hagi “educació mediàtica en publicitat”.

El sociòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Sergi Fàbregues també creu que els catàlegs tenen una gran part de la responsabilitat en la construcció dels estereotips de gènere. A més, denuncia que, a les botigues i als catàlegs, la separació i la segregació està “molt marcada”. Una de les poques botigues que han trencat amb la dinàmica dels catàlegs sexistes és l’Abacus. Sota el títol “Aquest Nadal, no compris estereotips”, dins el catàleg d’aquest any s’aposta per “un consum de joguines crític, responsable i allunyat dels estereotips”.

Per al sociòleg, el problema és que “el sexisme a les joguines està molt arrelat culturalment”, i reivindica que cal despertar la consciència que el que es considerava normal “no ho és tant”. Un d’aquests vicis arrelats és que el joc de les nenes està associat a les cures. “Les joguines reprodueixen la vida adulta en molts nivells”, apunta el sociòleg, que afegeix que “si una nena rep com a joguina un bebè i un cotxet interioritza uns valors que tenen a veure amb la cura”. El mateix opina del fet que el joc del nen es tradueixi “en determinades feines i amb relacions dominants respecte a la dona”.

“Dins la societat patriarcal, les joguines són un mirall”, apunta Fàbregues. Per evitar que es reprodueixin aquestes conductes i per potenciar un ensenyament igualitari des de ben petits, a l’Escola Virolai Grimm es fan activitats unisex. “Quan fem una representació a classe plantegem qui vol fer de Caputxeta i qui de llop”, apunta la directora tècnica del centre, Anna Íñigo, que assegura que els papers els poden representar indistintament tant nens com nenes.

El mateix passa quan parlen de colors, professions o disfresses. “Els donem una educació igualitària en tots els nivells”, apunta Íñigo, que afegeix que els grups són mixtos i juguen per igual. Tot i així, la directora tècnica del centre assegura que alguns pares es mostren preocupats si els nens es volen disfressar de princeses. “Els diem que no és anormal i que no passa absolutament res”, expressa.

Campanyes pro igualtat

En un moment de gran consum de joguines com són les festes de Nadal, la Generalitat i diferents ajuntaments impulsen campanyes a favor de trencar amb els estereotips. “M’agrada carregar la cuineta al camió”, “M’agrada disfressar-me de fada ninja” i “No som roses o blaus” són alguns dels eslògans de les campanyes que s’han engegat en els últims anys. “Cal impulsar una educació crítica si volem trencar amb els esterotips”, conclou Fàbregues.