FP dual

Millora l’ocupabilitat dels joves, redueix l’atur juvenil, abaixa l’abandonament escolar prematur i millora les relacions entre les empreses i els centres educatius. Aquestes són, segons l’informe d’evolució que va fer públic ahir el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, el CTESC, algunes de les virtuts de la formació professional (FP) dual, que es va posar en marxa a Catalunya -amb grans expectatives- fa quatre cursos (el 2012/13). Malgrat els bons resultats que ha donat fins ara, només 5.075 alumnes de FP, el 4,3% del total, cursen aquesta modalitat dual, que combina les classes lectives al centre educatiu amb pràctiques com a aprenents a les empreses.

Per això, el consell assessor de la Generalitat va demanar ahir, durant la presentació del seu informe, més implicació de les autoritats i de les empreses per estendre un model educatiu que, segons l’organisme, ja ha demostrat bons resultats.

En el seu informe, el CTESC assegura que la inserció laboral dels titulats de FP dual és del 70%, mentre que la taxa entre els alumnes de FP simple o tradicional amb prou feines supera el 50%. Segons va explicar ahir Ramon Bonastre, membre del CTESC i un dels autors de l’informe, aquesta modalitat formativa també suposa avantatges per les empreses perquè millora la qualificació dels recursos humans de cada vegada més empreses i afavoreix la selecció i la captació de persones amb talent.

Avantatges desaprofitats

A part de millorar l’ocupabilitat, un cop titulats, els pocs alumnes que fins ara han cursat la FP dual també aconsegueixen llocs de treball que s’adeqüen molt més als estudis que han cursat: el 90,6% dels estudiants asseguren que té una feina relacionada directament amb la seva formació. A més, quan aconsegueixen la vacant, el pes de la contractació indefinida se situa gairebé 10punts percentuals per sobre del conjunt de la FP simple, segons l’informe del CTESC.

Paral·lelament, els contractes a temps complet representen el 76,7% del total, xifra que representa 21 punts percentuals més que el conjunt de la FP tradicional. Finalment, la retribució d’aquests graduats també és més alta que la del conjunt d’estudiants de FP. Segons l’estudi, el 49% de titulats en un grau mitjà cobra més de 1.200 euros bruts al mes, mentre que la xifra entre els titulats amb FP normal no arriba al 18%. En el cas dels graduats en un grau superior, més de la meitat, el 52%, superen aquest llindar salarial, contra el 27% dels titulats amb la formació professional tradicional.

Una implantació fallida

La poca implantació d’aquest sistema (només s’aplica en el 36% dels centres educatius, la majoria públics) fa que tots aquests avantatges quedin desaprofitats, malgrat la campanya que va engegar fa quatre anys la Generalitat per posar en marxa el projecte i consolidar-lo.

A la pràctica, tot i que el nombre d’alumnes que s’apunten a FP dual ha anat creixent (del 0,5% el primer curs, el 2012/13, fins al 4,3% el 2015/16), la mitjana del nombre d’alumnes admesos per empreses s’ha reduït, i ara és més baixa a la FP dual que al conjunt de la formació professional simple.

Les xifres de companyies implicades també evidencien el fracàs. El cert és que l’aposta del departament d’Ensenyament i el Consell de Cambres per impulsar la FP dual el 2013 no va acabar de fer efecte: quatre anys després el repte continua sent el mateix: trobar empreses disposades a acceptar el model. L’objectiu el 2013 era que s’hi adherissin les 37.000 empreses que ja tenien convenis amb la FP normal, però el curs 2014/15 només n’hi havia 650 i el següent, el 2015/16, la xifra arribava a tot just 2.500.

Per tot plegat, el consell assessor de la Generalitat demana al Govern, als sindicats i a les empreses que redoblin els esforços: en l’apartat de recomanacions proposa dotar el sistema d’un pressupost propi i emmarcar la formació professional dual dins de la negociació col·lectiva amb les empreses. L’autor de l’estudi i membre d’aquest organisme econòmic i social, Ramon Bonastre, va demanar ahir aconseguir arribar fins als nivells d’inversió pública dels països de referència a Europa. A més, el CTESC també va recomanar la creació de cicles formatius de quatre anys que prevegin la possibilitat de dobles titulacions.

paralisis

La dura resposta de l’Estat a la determinació de la Generalitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació diumenge vinent ha deixat Rajoy sense els suports que creia tenir assegurats per aprovar els pressupostos generals de l’Estat del 2018. El ministre d’Hisenda i Funció Pública, Cristóbal Montoro, ho explicava aquest dimarts després que la setmana passada ja va haver d’endarrerir l’aprovació dels comptes prevista per divendres passat. Montoro va admetre -sense signes de preocupació- que ara mateix no té assegurats els suports, fent sempre referència implícita a uns nacionalistes bascos que van ser la clau de volta per aprovar els pressupostos del 2017 i que ara no es volen veure en la situació de donar suport al govern que està atacant tots els fronts per evitar el referèndum de l’1 d’octubre.

El més habitual és que els pressupostos, després de ser aprovats pel consell de ministres, triguin com a mínim dos mesos a debatre’s al Congrés i al Senat abans de convalidar-se definitivament. Per això s’haurien de presentar com a màxim en les dues pròximes setmanes i passar pel Congrés sense esmenes a la totalitat per arribar al 31 de desembre amb comptes. Com explicava aquest dimarts el ministre d’Hisenda, la Constitució espanyola estableix una mena de taula de salvació per a casos com aquest: si s’arriba al darrer dia de l’any sense pressupostos es prorroguen els de l’any anterior automàticament, i aquest és ara l’escenari més probable.

També es podrien produir altres escenaris com ara que s’arribin a acordar al novembre o al desembre, cosa que acabaria activant la pròrroga, però seria transitòria, fins que es convalidessin definitivament a principis d’any. Montoro es va mostrar convençut que hi hauria pressupostos sigui amb els terminis que sigui. “Hi ha precedents i antecedents de totes les situacions i qualsevol és possible”, va assegurar sempre sense fer cap referència ni al PNB ni a Catalunya.

Tot plegat es mesura amb el termòmetre de la tensió a Catalunya, que ara mateix marca una temperatura massa elevada perquè el Partit Nacionalista Basc doni suport a Mariano Rajoy. Però l’executiu espanyol creu que, un cop baixi la temperatura, tornarà a tenir els suports que fa setmanes donava per fets. Si el consell de ministres tenia a l’agenda de la setmana passada l’aprovació dels comptes públics era perquè el gruix de la negociació ja estava tancat i el projecte gairebé enquadernat. Segons Hisenda, només quedaven alguns serrells, com ara el salari dels funcionaris i les esmenes que hi poguessin presentar grups com Coalició Canària. I, per això, tant el ministre d’Economia, Luis de Guindos, com la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, explicaven ahir que el govern espanyol continuava negociant i recalcaven el missatge de seguretat de Montoro: “Soc optimista i estic convençut que els pressupostos s’aprovaran”, asseverava De Guindos.

I si els membres del govern de Rajoy n’estan tan convençuts, és perquè el PNB va pactar ara fa pocs mesos un paquet de millores econòmiques per a Euskadi lligades als pressupostos del 2017 que comprometien inversions i canvis a llarg termini. Secundar els comptes d’aquest any va suposar 1.400 milions d’euros més per al País Basc en compensació pels deutes pendents per la quota basca des del 2007. Però, a més, també van acordar acabar les obres de l’anomenada Y basca, la connexió de gran velocitat entre les tres capitals de província. Hisenda sosté que la continuïtat d’alguns d’aquests acords queda supeditada a la renovació del suport, però el portaveu del PNB al Congrés, Aitor Esteban, ja va reiterar aleshores que el seu compromís es limitava al 2017 i que “tenien les mans lliures” de cara a l’any vinent. I una cosa semblant passa amb Coalició Canària.

Però, a més, el pitjor escenari possible per a l’executiu popular seria que Montoro arribés al cap de l’any sense acord i fos incapaç de renovar-lo, la qual cosa podria acabar abocant Rajoy a unes eleccions anticipades. Una situació que, segons Hisenda, tampoc és la que busquen la resta de partits, fins i tot els que hi votarien en contra.

Pactes en ‘stand by’

El que de segur que quedaria com a mínim en pausa si no hi ha nous comptes per a l’any que ve són les mesures que el govern de Mariano Rajoy ja havia anunciat i que, en gran part, passen per l’acord que sí que ha aconseguit tancar amb el seu fidel soci de govern i d’investidura, Ciutadans. El seu líder, Albert Rivera, es felicitava la setmana passada per haver tancat un preacord amb Montoro que xifrava en un paquet de mesures de 8.300 milions d’euros a canvi del seu suport.

Entre les mesures que va anunciar Rivera hi havia la rebaixa de l’IRPF a les rendes més baixes (que implica que els treballadors que guanyen menys de 14.000 euros l’any no paguin aquest impost), però també l’ampliació de la baixa de paternitat de quatre setmanes a cinc i apujar el sou a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil perquè cobrin “el mateix que l’Ertzaintza”. I, a més, una mesura polèmica i esperada que es confirmava la setmana passada i que passa per rebaixar l’IVA als cinemes del 21% al 10%, com ja ha passat aquest 2017 amb la majoria d’espectacles a l’aire lliure. Tampoc s’aprovaria la pujada salarial gradual dels funcionaris.

Totes aquestes mesures quedarien en l’aire si no hi ha comptes públics, una llei bàsica per a qualsevol legislatura i que ha quedat bloquejada per la resposta de l’Estat al referèndum català. Per ara, doncs, el referèndum no ha fet moure Rajoy del seu lloc, però sí que l’ha obligat a moure l’agenda.

LES CLAUS

1. Per què Montoro no té suports per aprovar els pressupostos del 2018?

Perquè ara mateix només compta amb el suport explícit de Ciutadans. Els comptes públics vigents actualment es van aprovar gràcies al suport també del Partit Nacionalista Basc, que les últimes setmanes l’ha congelat a causa de la resposta de l’Estat a l’1-O.

2. Per què el govern espanyol es mostra segur que s’acabaran aprovant?

Perquè el PNB no hi ha donat un no obertament, sinó que ha congelat la negociació. Els nacionalistes bascos consideren “frívol” negociar ara amb Rajoy per la situació a Catalunya, però no li han negat el suport, sinó que han aturat les converses a l’espera del que passi després de l’1-O.

3. Aquest bloqueig suposa una pròrroga?

És el més provable i així ho admetia Montoro. Després de presentar-los en consell de ministres, els comptes necessiten com a mínim dos mesos per passar els tràmits parlamentaris (Congrés i Senat), cosa que dificulta molt que es puguin aprovar definitivament abans del 31 de desembre.

4. Per què es prorrogarien els comptes públics?

Perquè la mateixa Constitució espanyola preveu que en el cas que s’arribi a finals d’any sense pressupostos generals de l’Estat, es prorroguin els vigents automàticament fins que hi hagi unes noves eleccions o se n’aprovin uns de nous. La pròrroga, per tant, podria ser temporal.

5. Amb quins suports compta Montoro?

Ara mateix Ciutadans és l’únic partit que ha anunciat un preacord amb el govern de Mariano Rajoy després de pactar un paquet de mesures que xifren en uns 8.300 milions d’euros. Els anteriors comptes es van aprovar també amb el suport del PNB, Coalició Canària, Fòrum Astúries i Nova Canàries.

6. Què passaria si Rajoy no aconseguís aprovar els pressupostos del 2018 ni a principis d’any?

Tot i que l’executiu assegura que hi haurà comptes l’any que ve, si no ho aconseguís s’acabaria anant a unes eleccions anticipades perquè la llei dels pressupostos de l’estat és la base per a les futures actuacions de qualsevol govern.

Asia

Abans que esclatés la crisi econòmica, la Unió Europea era el millor client de Catalunya amb diferència. La implementació d’una moneda comuna el 2002 i la lliure circulació de persones, mercaderies i capital entre els 28 països membres van fer créixer les vendes a l’exterior a un ritme frenètic. Entre el 1998 (primer any del qual l’Idescat disposa de dades) i el 2007, les exportacions catalanes van créixer un 83% en termes absoluts, un augment motivat, precisament, per la liberalització del mercat comunitari. Durant aquest període, vora el 75% de les exportacions catalanes anaven destinades a altres països de la UE.

Des de llavors, però, els socis comunitaris han anat perdent pes sobre les exportacions catalanes en benefici d’altres regions, sobretot de l’Àsia i, en menor mesura, de l’Europa de l’Est. El 2007 va suposar un abans i un després en aquest sentit. Aquell any, el 72% de les exportacions catalanes es van dirigir a la Unió Europea, mentre que el 2012, quan la crisi econòmica va tocar fons, aquest valor va passar a ser del 62% (vegeu gràfic). La davallada en aquestes xifres té una explicació senzilla: la desacceleració econòmica a les principals potències del Vell Continent va frenar-ne el creixement i, per tant, va reduir-ne la capacitat importadora. Segons les dades del Banc Mundial, el PIB de França (el principal client de Catalunya) va patir un descens del 2,9% entre el 2008 i el 2009, un escenari que també es va donar en clients com Itàlia i Alemanya. Durant aquests anys, no tan sols va disminuir el pes de la UE en les exportacions catalanes, sinó també el valor absolut de les vendes a l’exterior. Entre el 2008 i el 2009, Catalunya va reduir el seu volum d’exportacions un 18%.

Enmig de tot aquest clima de recessió econòmica, altres mercats com la Xina evolucionaven de forma totalment oposada. Amb un creixement del PIB del 10% durant els anys més foscos d’Europa, la Xina no va aturar el seu ritme de compres sobre Catalunya. El 2007, les exportacions a aquest país asiàtic suposaven una quota que no arribava a l’1%, mentre que en el darrer exercici ja superaven el 2%. Si s’observa la quota que engloba l’Àsia, l’Àfrica i Oceania, les dades revelen que aquests mercats guanyen pes amb els anys tant en volum com en quota. En una dècada, el seu pes sobre les exportacions catalanes ha augmentat més de cinc punts.

Per a Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona, aquesta tendència no tan sols és natural sinó que és “desitjable”. “La diversificació permet a un país exportar encara més”, apunta Rovira. Així, és normal que les empreses tant de Catalunya com d’Espanya optin per aquesta estratègia en un període en què les exportacions augmenten.

Efectes de la congelació salarial

Els avenços tecnològics dels últims anys han permès a les empreses augmentar la seva producció i el seu volum d’exportacions. Però un dels motius pels quals les vendes a l’exterior s’han vist impulsades darrerament està en la reforma laboral que va aprovar el Partit Popular l’any 2012. Entre altres efectes, la normativa ha fet augmentar la taxa de temporalitat dels treballadors.

D’altra banda, els salaris dels treballadors segueixen estancats a Espanya tot i la pujada de preus. Aquesta important devaluació salarial ha tingut un paper clau en les exportacions: la congelació dels sous ha permès que la competitivitat de les empreses catalanes i espanyoles sigui més alta (perquè necessiten menys recursos que altres països per produir). D’aquesta manera, les empreses poden exportar més fàcilment el seu producte i, en particular, a aquells mercats on el creixement de l’economia és més gran. Aquest procés desemboca en la situació actual, on països asiàtics amb un PIB a l’alça guanyen pes sobre la quota de les exportacions.

Malgrat que la Unió Europea ha guanyat tres punts de quota els últims tres anys, els experts consideren que el futur seguirà apuntant cap a la diversificació. “Un canvi que fomentés encara més la integració dins la UE podria afavorir el guany de quota de mercat”, però els nivells d’integració actualment “ja són bastant elevats”, conclou Joan Ramon Rovira.

separacio de noruega

Ho ha tornat a fer per quarta vegada. Angela Merkel va guanyar ahir les eleccions alemanyes i repetirà com a cancellera després que el seu partit, el bloc conservador de la CDU-CSU obtingués una clara majoria. No és absoluta, però, i això complicarà les coses. El candidat socialdemocràta, Martin Schulz, que ha quedat segon, va sortir de seguida a dir que no repetirien la Gran Coalició i que, per tant, l’SPD es quedarà a l’oposició. És una decisió que farà més difícil la governança del país, ja que Merkel haurà de negociar un govern de coalició amb els partits més petits. Però té els seus avantatges: d’aquesta manera s’assegura que l’oposició no quedarà en mans dels veritables triomfadors de la nit, els ultradretans d’Alternativa per a Alemanya (AdF), que han entrat amb força al Bundestag -s’han convertit en la tercera força-, en part perquè han rendibilitzat l’oposició d’una part de la població a la valenta política d’acollida de refugiats de la cancellera. Si s’hagués repetit la Gran Coalició, bona part dels mecanismes parlamentaris i de control del govern haurien quedat en mans d’un partit xenòfob i antieuropeu. El cordó sanitari ha funcionat i ahir ja es veien també al carrer les primeres reaccions de gent enfadada pel nou paper que tindran ara els ultradretans al país.

Ara a Merkel se li obrirà un període de negociació: necessitarà com a mínim dos partits més per poder governar amb tranquil·litat. Els analistes apunten a un possible pacte amb el Partit Lliberal i amb Els Verds, el que es coneix com a coalició Jamaica -en referència als colors dels tres partits (negre, groc i verd), que es corresponen amb la bandera d’aquest país-. Caldrà veure com funcionarà aquest pacte a nivell intern, ja que les propostes de les tres formacions es contradiuen en molts punts. Però sobretot serà important veure quin efecte tindrà en les polítiques europees que fins ara havien liderat amb mà de ferro Merkel i els seus socis socialdemòcrates.

Merkel guanya, però ha quedat debilitada en un Bundestag atomitzat. Fa mesos que la Unió Europea ha anat ajornant decisions importants esperant el resultat de les eleccions primer de França i ara d’Alemanya. Ara arriba el moment de la veritat. Potser ha arribat l’hora de pactes més amplis escoltant més a una població cada cop més diversa.

merkel guanya

Ho ha tornat a fer per quarta vegada. Angela Merkel va guanyar ahir les eleccions alemanyes i repetirà com a cancellera després que el seu partit, el bloc conservador de la CDU-CSU obtingués una clara majoria. No és absoluta, però, i això complicarà les coses. El candidat socialdemocràta, Martin Schulz, que ha quedat segon, va sortir de seguida a dir que no repetirien la Gran Coalició i que, per tant, l’SPD es quedarà a l’oposició. És una decisió que farà més difícil la governança del país, ja que Merkel haurà de negociar un govern de coalició amb els partits més petits. Però té els seus avantatges: d’aquesta manera s’assegura que l’oposició no quedarà en mans dels veritables triomfadors de la nit, els ultradretans d’Alternativa per a Alemanya (AdF), que han entrat amb força al Bundestag -s’han convertit en la tercera força-, en part perquè han rendibilitzat l’oposició d’una part de la població a la valenta política d’acollida de refugiats de la cancellera. Si s’hagués repetit la Gran Coalició, bona part dels mecanismes parlamentaris i de control del govern haurien quedat en mans d’un partit xenòfob i antieuropeu. El cordó sanitari ha funcionat i ahir ja es veien també al carrer les primeres reaccions de gent enfadada pel nou paper que tindran ara els ultradretans al país.

Ara a Merkel se li obrirà un període de negociació: necessitarà com a mínim dos partits més per poder governar amb tranquil·litat. Els analistes apunten a un possible pacte amb el Partit Lliberal i amb Els Verds, el que es coneix com a coalició Jamaica -en referència als colors dels tres partits (negre, groc i verd), que es corresponen amb la bandera d’aquest país-. Caldrà veure com funcionarà aquest pacte a nivell intern, ja que les propostes de les tres formacions es contradiuen en molts punts. Però sobretot serà important veure quin efecte tindrà en les polítiques europees que fins ara havien liderat amb mà de ferro Merkel i els seus socis socialdemòcrates.

Merkel guanya, però ha quedat debilitada en un Bundestag atomitzat. Fa mesos que la Unió Europea ha anat ajornant decisions importants esperant el resultat de les eleccions primer de França i ara d’Alemanya. Ara arriba el moment de la veritat. Potser ha arribat l’hora de pactes més amplis escoltant més a una població cada cop més diversa.

UVIC

La Universitat de Vic va retre ahir un emotiu homenatge pòstum a Carles Capdevila posant el seu nom a l’estudi de ràdio del centre. Amb el gest, la UVic i la seva Facultat d’Empresa i Comunicació reconeixen el llegat periodístic i humà de Carles Capdevila, director fundador de l’ARA mort l’1 de juny. L’acte va comptar amb la participació del degà de la facultat, Xavier Ferràs, que va destacar la manera ètica i compromesa de Carles Capdevila d’exercir la seva professió. “Ha sigut un gran ambaixador del territori i mestre de periodistes”, va dir Ferràs, que va afegir: “Volem que tots els estudiants el recordin i el tinguin com a referent”. Anna Magem, alcaldessa del poble natal de Capdevila, els Hostalets de Balenyà, va assegurar que “avui ell estaria agraït tot i que segurament evitaria l’elogi amb un comentari sarcàstic”. En nom de la família, el seu germà Josep, també periodista, va manifestar “el desig que d’aquest estudi de ràdio en surtin molts nois i noies que s’estimin la professió tant com la va estimar en Carles”. L’any 2012 Carles Capdevila ja va apadrinar la promoció d’estudiants de la facultat.

cap de campanya

La cartera de clients de l’advocat i consultor Paul J. Manafort és ben variada. Ha treballat per als expresidents nord-americans Bush, Ford i Reagan, per a l’expresident ucraïnès Víktor Ianukóvitx, per al dictador congolès Mobutu Sese Seko i, més recentment, per a la campanya del magnat i actual president dels EUA, Donald Trump. Els últims destinataris dels consells de Manafort, segons ha revelat el diari The New York Times, són els organitzadors del referèndum del Kurdistan iraquià, al qual s’oposa el govern dels Estats Units.

Treballar per a un client amb interessos divergents als del seu país no és cap novetat per a Paul Manafort. El seu nom és al bell mig de l’anomenat cas Russiagate, que busca els vincles entre Moscou i Trump, i pel qual l’FBI l’investiga des de fa mesos. A més, molts dels seus anteriors clients han estat sovint en obert desacord amb els EUA.

Malgrat que un possible sí en el referèndum no implicaria la proclamació immediata de la independència del Kurdistan iraquià, la Casa Blanca i la comunitat internacional s’han mostrat en contra de la consulta. Consideren que un canvi d’aquestes característiques a la regió debilitaria la lluita contra l’Estat Islàmic i desestabilitzaria tota la zona.

Segons dades del departament de Justícia dels EUA, el govern del Kurdistan iraquià, dirigit per Massud Barzani, ha destinat un milió i mig de dòlars a fomentar opinions favorables a la consulta els últims tres anys. Per fer-ho, Barzani ha contractat uns quants lobis que mirarien d’obtenir el suport de demòcrates i republicans als EUA.

La feina de Paul Manafort també aniria en aquesta direcció. Segons dues persones pròximes a l’acord consultades per The New York Times, Manafort hauria sigut contractat fa uns mesos per Masrour Barzani, fill del president del Kurdistan iraquià i cap del consell de seguretat de la regió. Entre les seves tasques hi hauria “ajudar en el referèndum i en les conseqüències de la consulta”, segons un portaveu de Masrour Barzani entrevistat pel diari nord-americà.

El representant de Barzani no aporta informació sobre qui estaria pagant a Manafort, ni quin seria l’import dels serveis. El que sí que sembla prou clar és que l’excap de campanya de Trump hauria viatjat al nord de l’Iraq unes quantes vegades i que ell i un dels seus consultors de confiança podrien tornar al Kurdistan els dies previs al referèndum, que es farà el dilluns 25 de setembre.

Manafort forma part d’un equip internacional d’experts, i segons el govern kurd va ser escollit per a la feina gràcies a la seva experiència en referèndums i afers internacionals. Tot i això, els experts consideren que el més probable és que Barzani decidís contractar l’advocat pels seus vincles amb el president dels Estats Units. Molts partidaris del referèndum kurd, però, consideren que contractar algú com Manafort només perjudica la seva causa.

Peter W. Galbraith, un antic diplomàtic nord-americà i defensor de la independència del Kurdistan, va declarar a The New York Times : “Algú que és al centre d’una controvèrsia sobre activitats subversives de Rússia en les eleccions presidencials dels Estats Units i que ha rebut advertiments que serà imputat, no està exempt de deficiències com a intercessor”.

Galbraith, que treballa d’assessor voluntari del govern kurd, va assegurar que es va adonar de la contractació de Manafort pels mateixos periodistes de The New York Times, i va indicar que n’hauria desaconsellat l’acord. “D’altra banda -va afegir l’exdiplomàtic-, el Kurdistan és un país estranger que vol tenir reconeixement internacional, i si pot aconseguir algú tan proper al president dels EUA per ser el seu intercessor, hi podria ajudar”

el quebec i les pensions

Si Catalunya finalment s’independitzés, ¿els jubilats catalans podrien cobrar les pensions? Aquesta ha sigut una de les preguntes més freqüents que tant els partidaris d’una nova República Catalana com els contraris han intentat contestar. Uns, per donar tranquil·litat als catalans assegurant que no hi hauria cap problema per cobrar aquesta prestació. Els altres, per advertir que una República Catalana seria incapaç de pagar-les. El ball de xifres és considerable i la interpretació que en fan tant des del govern espanyol com des de la Generalitat és diferent. Tot i que el PP ha advertit reiteradament que una Catalunya independent no podria pagar bona part de les pensions als jubilats catalans, dilluns la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, va anar un pas més enllà i va assegurar que una independència de Catalunya faria trontollar la totalitat del sistema de pensions a l’Estat. Això sí, la part més perjudicada continuaria sent Catalunya i, en concret, Barcelona, segons va assegurar Báñez. La pregunta continua sent, doncs, fins a quin punt el sistema de pensions seria viable en una Catalunya independent. ¿Tots els jubilats rebrien la prestació tal com ara?

EL NOU ESTAT LES GARANTIRÀ

La setmana passada, la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, va presentar un estudi en què posava sobre la taula una sèrie de xifres per demostrar que la Seguretat Social d’una Catalunya independent seria totalment viable i que, fins i tot, seria “més sostenible”. En l’informe s’assegura que el sistema de pensions contributives català seria perfectament viable a partir de la primavera del 2018, quan tindria superàvit.

Tot i que la Generalitat admet que, com a l’estat espanyol, el principal repte que caldria superar és l’envelliment de la població, també assenyala que alguns indicadors econòmics són millors a Catalunya que al conjunt de l’Estat. La directora d’anàlisi econòmica del departament d’Economia, Natàlia Mas, explica que, “estructuralment, la fotografia és més estable a Catalunya”. Segons dades de la Generalitat, al territori català la taxa d’ocupació és del 70,1%, enfront del 63,9% de la mitjana espanyola -i la contractació indefinida és més gran-, i la cotització mitjana dels contribuents catalans és de 6.365 euros per afiliat, un 7,7% més que la mitjana espanyola.

La Generalitat admet que el sistema de la Seguretat Social a Catalunya és deficitari, però explica que ho és menys que al conjunt de l’Estat: a Catalunya el dèficit equival a un 0,6% del PIB, mentre que a l’Estat és d’un 1,6%. Un dèficit que l’economista Albert Carreras afirma que s’acaba cobrint amb impostos.

Els que defensen la viabilitat de les pensions en una República Catalana posen com a argument principal que els treballadors catalans passarien a cotitzar a la Seguretat Social catalana, cosa que garantiria el pagament d’aquesta prestació. En tot cas, en el període de transitorietat, la Generalitat defensa que els que han cotitzat a l’Estat haurien de “cobrar de l’Estat”. Així ho va explicar Bassa la setmana passada, i el secretari d’Economia, Pere Aragonès, va afegir que després s’hauria de negociar el repartiment d’actius i passius. En “qualsevol dels escenaris”, però, Natàlia Mas explica que les pensions estarien “100% garantides” perquè és un dret emparat pel “dret internacional”.

ALGUNS NO COBRARAN

Un dels temes que han fet servir més vegades els contraris a la independència per argumentar que un estat català seria inviable ha sigut que el trencament amb Espanya suposaria també que els jubilats deixarien de cobrar la pensió. Un discurs que el PP, fins i tot, va fer servir per iniciar una campanya per donar arguments econòmics contra la secessió. Els populars asseguren que un 30% dels jubilats catalans no cobrarien la seva pensió en una República Catalana i el líder del partit a Catalunya, Xavier García Albiol, va donar xifres del ministeri d’Ocupació per justificar-ho: el 2016, els catalans van aportar 16.668 milions d’euros per pagar pensions, mentre que la despesa per pagar-les va ser de 23.140 milions, cosa que, segons els populars, indica que es deixarien de cobrar 6.000 milions d’euros. La campanya pel no a la independència del PP estava il·lustrada per la imatge de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i la seva esposa, Marta Ferrusola, sota el títol “Ells no necessiten pensió, per això juguen amb la teva”. Amb aquest lema i les citades xifres a la mà, el PP va començar una campanya a peu de carrer perquè, tal com va dir Albiol, calia explicar “la veritat” als jubilats “cara a cara”.

Dilluns va insistir-hi la ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, que va tornar a negar que el territori català pugui pagar les pensions sense l’Estat. Aquesta vegada, però, va admetre que una sortida de Catalunya d’Espanya faria trontollar tot el sistema de pensions estatal. “El trencament de la caixa única de la Seguretat Social és el risc més gran que pot tenir la Seguretat Social a Catalunya i a la resta d’Espanya”, va afirmar. Perjudicaria tot l’Estat, però la que ho patiria més seria Barcelona, segons la ministra. Báñez va explicar que Catalunya té un dèficit de 4.700 milions d’euros en el sistema de pensions, dels quals 1.400 són només de la província de Barcelona, i que és la “solidaritat del conjunt de l’Estat” qui fa front a aquest dèficit. Una xifra que suposa, va dir, un 25% del dèficit de tota la Seguretat Social.

l'hort

É s una activitat que no té edat ni contraindicacions. La practiquen des d’estudiants d’escola primària -nens i nenes de 6 o 7 anys- fins a jubilats de 65 o 70 anys, o encara més grans. Xifres aproximatives de l’Associació Nacional de Parcel·les per al Conreu de Vegetals o Flors (National Allotment Society, NAS, en les sigles en anglès) indiquen que al Regne Unit hi ha gairebé mig milió de persones que en posseeixen una, en bona part en grans propietats comunals destinades a això, ja siguin dels districtes de les grans ciutats o dels municipis rurals.

Una parcel·la d’aquestes característiques són, per regla general, 250 metres quadrats de terreny. Es lloguen anualment per un preu que, amb oscil·lacions segons les zones, no supera els 110 euros anuals.

L’afició és tan gran que unes 90.000 persones formen una llarga llista d’espera per aconseguir-ne una en el sorteig anual que se celebra, que posa en circulació els trossos de terra que queden alliberats. Al Londres interior hi ha uns 13.000 arrendataris. Al gran Londres la xifra s’eleva als 45.000. És una xarxa que recorda la d’horts urbans que té la ciutat de Barcelona, però amb unes xifres més discretes.

Diane Appleyard, portaveu de la NAS, assegura des d’Escòcia que “després d’un període de decreixement durant els anys noranta i estancament els 2000, els últims mesos, potser l’últim any, s’ha produït una revifalla, tant en la demanda de parcel·les com en el nombre de gent que les conrea: de mitjana, n’hi ha unes 20 per cada mil llars”. El resultat ha sigut que la immensa majoria de les 333.000 registrades a tot el Regne Unit, de 250 metres quadrats, s’han hagut de dividir per la meitat davant del nombre de peticions per tenir-ne una.

Un estil de vida

Tot plegat va molt més enllà del tòpic sobre els britànics, o més en concret els anglesos, del seu amor als jardins. “És una estil de vida i de viure”. James Curtis (imatge superior esquerra), de 59 anys, és un d’aquests milers d’aficionats londinencs que treballen la seva parcel·la. En el seu cas són dues, en total 250 metres quadrats. La té a St. James Park, no el famós Royal Park del centre de la ciutat sinó un que és en una zona del districte de Waltham Forest, al nord-est, en una terra comunal (imatge superior dreta). El James s’hi dedica fa més de vint anys. I hi conrea des de pastanagues fins a ruibarbres. “És agraït saber que menges el que has treballat i fet créixer amb les teves mans”. Hi veu, però, molts altres avantatges: “Ho pots compartir entre els familiars, els amics, els veïns. És una forma de generositat. El que no necessitem per a la subsistència, o que no podem consumir, perquè no menjarem només pastanagues o bledes, ho donem”.

Però també es pot vendre. No pas amb ànim de gran lucre, sovint ni tan sols per compensar les despeses bàsiques -des de les eines fins a la terra per renovar el terreny de conreu-, sinó com una manera de donar a conèixer el fet que al darrere de casa -o de gairebé cada casa- al Regne Unit sí que hi ha un petit hortet.

Dissabte passat l’entitat Capital Growth va organitzar una fira de productes d’horts urbans promoguda pels seus poc més de 2.000 associats. A través dels butlletins locals i de les xarxes socials, els diferents grups del que se’n pot dir camperols londinencs van dur a terme el festival anomenat The Urban Harvest (la collita urbana), també per donar sortida als seus excedents i oferir un tast directe de la terra a la boca sense haver de passar pel supermercat.

Però més enllà de la passió individual que se suposa als compromesos amb el fet de treballar la terra del costat de casa en les seves hores lliures, al darrere d’aquesta activitat també hi pot haver un activisme ecologista, un esforç per tenir cura del medi ambient i de la sostenibilitat.

¿Hi pensa James Curtis mentre treballa la parcel·la i cuida els porros o les patates? “No, perquè ho faig perquè m’agrada, però...”

Quantificació

En tot cas, així ho ha entès l’equip de MyHarvest.org.uk. Són Jill Edmondson, Roscoe Blevins, Miriam Dobson i Darren Grafius, tots quatre activistes ecologistes amb diferent formació científica. Amb la col·laboració de la Universitat de Sheffield i el suport econòmic de l’Engineering and Physical Sciences Research Council, han posat en marxa un projecte de cinc anys de durada que pretén mesurar la contribució de les petites parcel·les individuals de conreu -ja siguin horts urbans o de municipis rurals- a la producció d’aliments al Regne Unit.

A partir de precises instruccions a la pàgina web que han posat en marxa, i de la campanya feta a les xarxes i en publicacions especialitzades, demanen als aficionats camperols que enviïn dades sobre les collites.

En temps de superpoblació i potser de futura escassetat d’aliments, és una manera de pressionar per dedicar més terreny als horts urbans.

pla de xoc

El Pla d'Acció de Drogues 2017-2020 de Barcelona inclou per primer cop les addicions tecnològiques, tenint en compte que s'ha detectat que entre el 3 i el 4% dels adolescents presenta una conducta de risc amb les pantalles, els mòbils i el joc patològic online. S'habilitarà el CAS d'Horta-Guinardó com a centre de referència en aquest sentit. Una altra novetat és que també s'han incorporat accions per lluitar contra l'ús de substàncies vinculat al sexe, ja que s'han detectat gairebé uns 200 casos l'últim any d'utilització de metanfetamines entre el col·lectiu homosexual. A més, el 30% dels estudiants de 4t d'ESO i el 50% dels de 2n de Batxillerat que declaren haver tingut relacions sexuals ho han fet sota els efectes de l'alcohol o de les drogues. D'aquests, entre el 70 i el 89% no han utilitzat preservatiu. Un dels eixos del pla continua sent l'alcohol, la primera addició a la ciutat, amb el 45% dels tractaments. Per aquest motiu, l'Ajuntament prepara una instrucció contra la publicitat indirecta de les begudes d'alta graduació.

El pla de drogues de l'Ajuntament de Barcelona per als propers quatre anys està format per cinc eixos, començant per la lluita per trencar l'estigma. L'alcohol continua sent un dels capítols importants, ja que és la primera droga amb demanda de tractament amb un 45%. La cocaïna representa un 17% i l'heroïna un 16. El 5% dels barcelonins, uns 65.000, presenta conducta de risc respecte a l'alcohol i la mortalitat en persones consumidores habituals és de 24 vegades més que una persona que no en pren. En aquest sentit, el pla inclou mesures per controlar l'oferta i reduir la publicitat a l'espai públic. L'Ajuntament està preparant una instrucció en aquest sentit per acabar amb la publicitat indirecta en espais públics de begudes d'alta graduació. El tercer i el quart eix del pla són novetats respecte a l'anterior, ja que tenen a veure amb nous fenòmens socials que s'estan detectant, en gran mesura entre el públic adolescent. Així, s'incorporen les addicions tecnològiques, ja que entre 2.500 i 3.000 alumnes fan un ús problemàtic del mòbil i Internet.A més, s'incorporen accions per lluitar contra la relació entre drogues i sexe, ja que s'han detectat uns 200 casos l'últim any, especialment entre homosexuals, de l'anomenat 'chemsex'. En aquests casos s'utilitzen substàncies com les metanfetamines per allargar la relació sexual i gaudir-la més. A això cal sumar-li que hi ha un nombre creixent d'adolescents i joves que declaren haver tingut relacions sota els efectes de l'alcohol i les drogues.El cinquè eix prioritari té a veure amb el seguiment i el control de fàrmacs que generen potencial addició. Aquest capítol ja es va incloure en l'anterior pla i es va aconseguir reduir el nombre d'envasos prescrits de benzodiazepines, però ara es vol posar el focus opiacis perquè no passi com als Estats Units, on s'ha detectat que el consum d'aquests medicaments genera una addició que després acaba derivant en consum d'heroïna.

va que falta poc

El dia 1 d’octubre a Catalunya sortirà a la Viquipèdia d’una manera o d’una altra. Per això, ara, val la pena fer tot el possible perquè puguem votar. Al tramvia i a les terrasses dels bars, enraono amb desconeguts. Ens preguntem coses que no sabem contestar. Les senyores em diuen que han tornat a veure programes de famosos del cor, d’aquests de les teles espanyoles, perquè no es volen posar més nervioses. Els ciclistes de l’últim vagó del tren em pregunten, després d’un lleu cop de cap, que com ho veig, i dic que no ho sé, però que espero que votarem, perquè si no el que els espera als nostres fills és la grisor més absoluta. Si no votéssim, m’imagino que la Soraya procuraria treure’ns del cap la frustració i l’“ órdago ”, perquè no hi tornéssim, entrant a sac a les escoles, a la tele, a les editorials dels llibres de text, a les lleis, als senyals de trànsit i a la playlist de cada calçotada que féssim.

Nosaltres som molt petits i ells molt grans. Potser és la gràcia de ser nosaltres. Que no tenim res

És cert que, com va dir oportunament aquell senyor del PP, en Pablo Casado, “l’Estat és un transatlàntic i Catalunya una zòdiac punxada”. Nosaltres som molt petits i ells són molt grans. Però fem “castellets”. Aquesta potser és la gràcia de ser nosaltres. Que no tenim res. Ara ens prohibeixen l’anunci, ara ens tanquen la web, ara es baixen el PDF de la llista de municipis adherits a l’AMI (aquí cal ovacionar el servei d’intel·ligència) i citen els 700 alcaldes a declarar. I doncs, no passem l’anunci, però n’ensenyem un fragment, i ens quedem sense web, però allotgem la informació en un servidor estranger, i comprem 700 clavells per als 700 policies que hauran d’escortar els 700 alcaldes.

Al tren i als bars, només per la cara de complicitat amb què em miren, endevino la gent que votarà. Ahir la meva amiga unionista ja em va dir que si hi ha col·legis vota. Perquè jo li demanava: “Digue’m, si a sota casa teva hi ha una urna, ¿no hi aniràs? ¿Podràs no anar-hi?

ciberatacs

Jordi Puigneró ocupa la secretaria de Telecomunicacions del Govern, de la qual depèn la nova Agència de Ciberseguretat de Catalunya. A menys de 15 dies del referèndum, explica l’evolució dels ciberatacs.

Quines noves funcions assumeix l’Agència de Ciberseguretat que fins ara no tenia la fundació del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat)?

La primera gran diferència és que la ciberseguretat passa a ser un servei públic, com pot ser la seguretat dels carrers, i que qui vetllarà per la ciberseguretat a Catalunya no serà, com fins ara, una fundació privada en la qual el Govern participa amb altres entitats i empreses, sinó una entitat de dret públic. La considerem una estructura d’estat.

S’hi destinaran més recursos?

Sí. Com a conseqüència de la creació de l’agència, hem passat d’un pressupost d’aproximadament 4 milions a un de 7 i escaig. L’altre gran canvi és que l’agència podrà analitzar i investigar ciberincidents. La facultat se li ha atribuït per llei. Això vol dir que davant d’un ciberatac podrem procedir a una investigació amb tots els ets i uts, cosa que no vam poder fer el 9-N.

Tal com ho va ser el 9-N, la ciberseguretat és una peça clau de cara a l’1-O. A menys de 15 dies han augmentat els ciberatacs?

Sí. De l’1 al 15 de setembre hi ha hagut un increment del 200% en els ciberatacs en comparació amb el 2016. És una xifra important. D’aquests ciberatacs, un 16% s’han convertit en ciberincidents respecte a l’any passat, cosa que vol dir que han afectat d’una manera o altra un sistema. A mesura que s’acosta el dia 1 d’octubre anem observant amb preocupació el creixement de ciberatacs i ciberincidents.

Són més sofisticats que els del 9-N?

De moment no, són atacs de baix perfil, però han crescut molt.

Segueixen un patró que pot conduir a atacs de més intensitat? Quines mesures s’estan prenent?

No puc donar més informació, ni d’això ni de les mesures que prenem.

N’hi ha hagut de destacats?

Sí, dos casos. Els dos dies després que el Govern enviés la carta als alcaldes en què s’especificava una adreça de correu per a la coordinació de cara als pròxims dies (coordinacio.local@gencat.cat), aquest correu va ser bombardejat amb spam, fet que va inutilitzar la bústia durant una estona.

I el segon incident?

Hi va haver un intent d’usurpació de la contrasenya del compte de Twitter del president de la Generalitat.

Se sap d’on venen, els atacs?

Ho estem investigant. Però és evident que, depenent de com evolucionin els fets, farem les denúncies pertinents. És obvi que existeixen hackers patriòtics arreu de l’Estat que utilitzen qualsevol situació per intentar fer mal als sistemes d’informació de la Generalitat.

Parla de hackers patriòtics. ¿Descarta que hi hagi el govern espanyol al darrere?

No podem descartar mai cap hipòtesi. Aquesta vegada, atès que ja tenim les facultats per fer-ho, mirarem que qui cometi aquest tipus d’accions no en surti indemne.

De cara al referèndum, ¿s’han pres mesures per augmentar la ciberseguretat?

Tinc una notificació del Tribunal Constitucional en relació amb això. No he de fer cap acció relativa al referèndum, no puc donar cap informació sobre què fem o farem. Però he de dir que la nostra obligació és actuar davant de qualsevol atac que es produeix en el si de la Generalitat, així com en altres xarxes a Catalunya. No actuarem ad hoc, els pròxims dies: actuem sempre, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.

Hi ha licitacions del Cesicat que s’han fet en les últimes setmanes destinades a la ciberseguretat.

Són la renovació de contractes per funcionar de manera ordinària.

En unes eleccions, el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) gestiona les dades dels resultats. Ho farà, l’1-O?

Com diu el vicepresident, Oriol Junqueras, es farà com sempre.

¿Hi ha diferents canals previstos a l’hora de transmetre les dades electorals? Per les eleccions del 27-S es va habilitar la via telefònica.

Es farà tot el possible perquè la gent pugui votar amb garanties.

Luxemburg

Els esdeveniments es precipiten. El lector comprendrà que no pugui escriure d’altra cosa. Per la banda de la Generalitat tot es desplega com s’havia anunciat. No hi ha sorpreses. Per la banda del govern espanyol, es disposava de dues opcions tàctiques. Una de suau, sense represàlies individuals, que portés, per exemple, a una convocatòria d’eleccions autonòmiques per via extraordinària, i una altra d’estrictament repressiva. Amb una manca notable d’intel·ligència han triat la segona. Hem vist disposicions esperpèntiques que situen el conflicte en el terreny que li és menys favorable: el dels drets fonamentals, en particular el de la llibertat d’expressió.

Un element clau per la forma que prengui la propera etapa del conflicte és l’impacte exterior del que està passant. Permeteu-me tres comentaris.

El primer és assenyalar que la reacció dels mitjans internacionals és la que caldria esperar i és, en conjunt, positiva per als interessos catalans. El to general està ben descrit per la conclusió de l’editorial del New York Timesdel 24 de juny: el que el govern espanyol hauria de fer és acceptar un referèndum d’independència i guanyar-lo. El món pensa que els catalans tenen raons vàlides i no entén la intransigència del govern espanyol. Inquiet per qualsevol senyal d’inestabilitat, prefereix que Catalunya no prengui el camí de la independència, però entén que això demana concessions del govern central. L’opinió pública mundial no va més enllà, però deunidó.

El segon és sobre la reacció oficial dels diferents estats. La de Washington deu haver causat un cobriment de cor a Madrid. La portaveu de la Casa Blanca, preguntada en una roda de premsa, va respondre que era un assumpte intern espanyol i que s’entendrien amb qualsevol “ens” que emergís d’aquest procés. No ens fem il·lusions: la portaveu no sabia de què li parlaven (la cultura no és un tret de l’administració Trump) i se’n va sortir amb algunes frases que creia innòcues. No ho eren i, sens dubte, es faran més diplomàtiques. Però la ingenuïtat és reveladora. Reflecteix la veritat: l’opinió pública americana no perdrà el son per la unitat d’Espanya.

La reacció europea és també significativa. La doctrina oficial sobre Catalunya, o Escòcia, és la que la UE ha repetit, amb les mateixes paraules, una vegada i una altra. Diu que si una regió d’un estat europeu se separa esdevindrà un tercer país i l’ingrés a la UE s’haurà de plantejar des de zero. És una posició formulada per espantar i afavorir el vot negatiu en cas de referèndum. Però, inspeccionat amb cura, es veu que és un enunciat formalista i sense gaire contingut. Catalunya o Escòcia només poden esdevenir països tercers a ulls de la UE si hi ha hagut un procés de negociació amb intervenció de la mateixa UE. Aquest procés serà necessàriament global i inclourà per tant la incorporació a la UE en el mateix paquet. Durant les últimes setmanes hem vist l’aparició d’una doctrina nova, clarament preferible per al govern espanyol. És la que diu que el referèndum és un tema intern i, més important, que en aquests assumptes manen la Constitució i el Tribunal Constitucional de cada país. El govern del PP ha aconseguit que dues primeres autoritats d’Europa, totes dues del grup popular europeu, el president del Parlament, Antonio Tajani, i el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, fessin seva aquesta posició. Ara bé: aquesta no és la doctrina oficial, ni crec que ho pugui arribar a ser. La raó és Hongria i Polònia. La UE no pot donar un xec en blanc als tribunals constitucionals d’aquests dos països i, per tant, per extensió, no ho pot fer per a cap. Ho hem vist aquests dies. Després de la declaració de Tajani el portaveu del Parlament va explicar que el que realment havia volgut dir és el que jo he anomenat la doctrina oficial. I Juncker es va veure obligat a complementar la seva declaració amb una altra en què esmentava les dues doctrines i, sorprenentment per a un polític tan experimentat, es feia un embolic i acabava sonant com la portaveu de Trump.

Finalment, tercera observació: la repressió, especialment si toca la llibertat d’expressió, porta directament a la internacionalització del conflicte. Simplement perquè el conflicte és polític i el que un jutge espanyol pugui considerar il·legal no necessàriament ho serà per a un jutge europeu. Què passaria si, per exemple, un jutge, o el govern espanyol, demanessin a Luxemburg, la pàtria de Juncker, l’anul·lació d’una web allotjada en un servidor d’aquell país?

ensenyar per millorar el mon

El 31 d’agost va ser el primer dia de classe del nou curs d’estudis catalans a la Universitat de Harvard. A pesar de l’experiència acumulada, dels anys de docència i de rodatge, la Maria Dasca estava nerviosa. No ho pot evitar. Els primers dies són els primers dies, la litúrgia del contacte inicial, les cares desconegudes, el neguit de saber amb què i amb qui et trobaràs.

Un nerviosisme lògic, esclar, gens excepcional, tampoc per a una catalana de Valls, que ja està familiaritzada a donar classes en una de les universitats més prestigioses del món. Conversem per Skype uns quants dies abans de començar el curs. Després d’unes vacances a Barcelona, ja està instal·lada i preparant el temari i les classes. Està contenta amb la imminència del nou curs i també per afrontar de nou aquest repte permanent que per a ella és ser professora: “Per molt que tinguis una formació sòlida i estiguis molt preparada, el dia a dia sempre és imprevisible, sempre et proposa estímuls nous i especials”. La paraula mestre li fa respecte perquè li sona a referent i pensa en el pòsit que són capaces de deixar les persones que contribueixen a engrandir-te, a fer-te més savi, més ple, més feliç: “Ensenyar és el resultat d’un procés molt lent que requereix molta preparació, dedicació, tenacitat i paciència”, relata. El procés que ha seguit la Maria és apassionant. Val la pena conèixer-lo.

Els orígens de tot s’han de buscar en la seva irrefrenable afició lectora, que la va encaminar sense dubtes cap als estudis de lletres. “Llegir és un acte solitari, però quan pots explicar de què va i tot allò que has après es converteix en un acte social extraordinari”. S’enrecorda de l’impacte que li va produir l’encontre amb Dostoievski, i també el de Pla i Rodoreda, autors, tots ells, després molt presents en el seu trajecte. Es va decidir per la carrera de filologia catalana.

Recerca a París i Londres

Va ser important, cabdal, la decisió de continuar els estudis i fer el doctorat, ja que la va impulsar a fer estades de recerca a París i Londres. Això li va permetre familiaritzar-se amb diferents sistemes d’ensenyament i, esclar, amb les seves llengües i cultures, un aprenentatge molt rellevant arribat el moment d’esdevenir, el 2007, professora d’estudis catalans a la Sorbona de París, on es va estar tres anys com a docent i dos com a investigadora, gràcies a una beca de recerca. Destaca com a molt enriquidora la coneixença en profunditat de la realitat educativa, social i política francesa: va coincidir amb els anys del mandat de Nicolas Sarkozy i de forta contestació contra les seves polítiques educatives.

Fer les Amèriques

Una nova beca de recerca l’encamina després fins a la universitat americana de Brown, on s’està un any també com a professora de català, una experiència força més xocant que l’anterior en tots els aspectes, tant laboral -universitat privada, cultura i llengua anglosaxona i no romànica- com d’infraestructura -visat de treball, assegurança i allotjament-. I com que a la Maria li agraden els canvis de rumb al llarg del recorregut, arriba el moment de tornar momentàniament a casa, a la Universitat Pompeu Fabra, també com a professora d’estudis catalans però aquest cop dins la branca de traducció. “De la mateixa manera que no és el mateix ensenyar La plaça del Diamant a un estudiant de català que a un d’anglès, tampoc és el mateix ensenyar-la a un de filologia que a un de traducció”: interessant reflexió per entendre la personalitat i els matisos de l’ofici de la Maria, que amb el pas dels anys va agafant cada vegada més importància.

L’última baula -per ara- del recorregut és la del moment present, la de Harvard. L’estada a Brown se li va fer curta i va quedar-se amb ganes d’una experiència americana més llarga. I n’està contentíssima! El sistema educatiu americà, a més de contenir les classes ordinàries d’un curs concret, permet l’ampliació d’estudis i la creació de classes i cursos a demanda. Els estudiants estableixen així itineraris personals molt desitjats i molt engrescadors tant per a ells com per als professors: “Cada any passen coses noves, puc organitzar nous cursos però també activitats culturals i acadèmiques que contribueixen a crear comunitat i context, a millorar el fons de l’ensenyament”.

Exemples? Un curs de Barcelona i la cultura catalana, un sobre Miquel Bauçà, una activitat amb Jordi Savall... I un repte per a aquest curs: un viatge a Barcelona que permetrà als seus alumnes trencar amb la distància respecte a allò que estan estudiant.

La Maria Dasca està molt contenta. Valora molt l’entusiasme que es respira a la universitat americana i el valor que es dona a la feina, que compensa l’excés de pressió i de competitivitat. Ensenyar és per a ella un valor en si mateix, una forma de vida i d’enriquiment personal. De millorar el món, en fi.

rohingyves

Experts i ONGs expressen la seva frustració davant la dèbil resposta de la Unió Europea a la crisi humanitària dels rohingya a Myanmar, l’antiga Birmània. Segons expliquen, la manca d’una alternativa democràtica a la premi Nobel de la pau Aung San Suu Kyi, la por que Birmània retorni a l’esfera d’influència xinesa i que la UE sigui un dels principals inversors al país justificarien el clamorós silenci europeu.

“Els governs internacionals poden i han de fer més, ja que de moment eviten criticar l’executiu birmà per no haver pres mesures per rebaixar la tensió, i per difondre missatges inflamatoris”, assegura des de Birmània Laura Haigh, una experta d’Amnistia Internacional (AI).

Durant les últimes setmanes l’ONU calcula que fins a 270.000 rohingyes han creuat la frontera amb Bangladesh per fugir d’una nova operació militar contra la comunitat, que va començar després de l’atac d’una milícia a les forces armades el 25 d’agost. “Sembla un exemple de llibre de text de neteja ètnica”, adverteix Zeid Ra’ad al-Hussein, l’Alt Comissionat per als Drets Humans de l’ONU, segons recollia la BBC.

De moment, la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, ha condemnat “els atacs del 25 d’agost contra les forces de seguretat [...] i la violència posterior”, i ha fet una crida a “obtenir accés humanitari immediat” a la regió. De manera similar, la delegació de la UE al país ha explicat a l’ARA que els serveis diplomàtics estan ajudant el govern birmà a fer front als “seriosos reptes” de la zona.

Tot i això, alguns apunten que la principal preocupació de Brussel·les és evitar un enfrontament directe amb la Nobel de la pau Aung San Suu Kyi, que lidera el país com a consellera d’estat i que és considerada una peça clau en la transició cap a la democràcia. “La UE sap que ara mateix Birmània no té cap alternativa democràtica a Aung San Suu Kyi”, argumenta també Harn Yawnghwe, que ha exercit de mediador entre Naypyidaw i diverses guerrilles de minories ètniques en el passat.

La governant, que té dos fills de nacionalitat britànica, ha sigut considerada tradicionalment una persona pròxima a les potències occidentals. Tot i això, des que el seu partit, la Lliga Nacional per la Democràcia (LND), va guanyar les eleccions del 2015, la Nobel de la pau ha rebut nombroses crítiques per haver guardat silenci respecte a la situació dels rohingyes. Com a resposta, la setmana passada va criticar que la difusió de suposades “notícies falses” està empitjorant la situació al país.

“Ha deixat clar que qualsevol consell de l’estranger li és molest”, recalca Fraser Cameron, director del Centre UE-Àsia, un think tank especialitzat en la relació entre les dues regions. La por a fer descarrilar el procés democràtic, així com un possible retorn de Birmània a l’esfera d’influència xinesa, està frenant les crítiques de la UE, afirma.

El bloc europeu va ser la primera potència occidental a aixecar les sancions econòmiques al país per encoratjar la transició cap a la democràcia, el 2012, després de dècades d’aïllament internacional. Des de llavors, s’ha convertit en un dels principals donants d’ajuda econòmica al país, i el 2015 la inversió directa europea a Birmània va arribar als 400 milions d’euros, segons dades del bloc econòmic. “Un retorn a les sancions suposaria perdre oportunitats d’inversió, i diverses companyies es veurien afectades”, recalca Yawnghwe, que actualment dirigeix l’ONG pro drets humans Euro-Burma.

Més enllà de la postura de Suu Kyi, sembla difícil exercir pressió sobre un exèrcit que encara no està sota el control del govern civil. “Durant els foscos anys de la junta militar, la UE va negar-se a dialogar amb el Tatmadaw [les forces armades birmanes], i ara és molt probable que el Tatmadaw faci el mateix amb Brussel·les”, apunta Sophie Boisseau, experta en el Sud-est Asiàtic de l’Institut Francès de Relacions Internacionals. L’analista adverteix de la necessitat de “calibrar” la resposta de la diplomàcia europea davant les tensions internes del país, i l’amenaça d’un possible retorn al poder de la cúpula militar.

No obstant, Harn Yawnghwe reclama que la comunitat internacional emeti “condemnes més contundents” per evitar que la situació es converteixi “en un genocidi”. “Si això acaba passant, per aturar-lo seria necessària una intervenció militar”, subratlla.

La Nobel que s’amaga de l’ONU

La líder de Birmània, Aung San Suu Kyi, premi Nobel de la pau el 1991, no assistirà al debat de l’Assemblea General de les Nacions Unides en què es parlarà de la crisi dels rohingyes. L’ONU ha acusat el govern birmà d’estar duent a terme una neteja ètnica per la violència desfermada contra aquesta minoria, però l’exèrcit del país insisteix que només combaten els rebels i que no ataquen la població civil. L’Assemblea General se celebrarà entre el 19 i el 25 de setembre i s’esperava que Suu Kyi hi assistís, però un dels seus portaveus va assegurar ahir que “potser té qüestions més urgents a atendre”, tot i que va deixar clar que “ella mai té por de les crítiques i d’afrontar els problemes”. De moment, les úniques declaracions que ha fet la líder birmana sobre la crisi van ser per denunciar la desinformació que impera. Ahir una trentena de premis Nobel, expresidents i exministres d’Exteriors d’arreu del món van signar una carta demanat a l’ONU que hi intervingui “immediatament”.

hillary/trump

El llibre de memòries de Hillary Clinton va sortir a la venda ahir. Feia setmanes que se’n filtraven fragments i ara és a les llibreries sota el títol What happened [El que va passar]. L’excandidata demòcrata hi explica la seva versió de la derrota electoral del mes de novembre passat. Als seus anteriors llibres, Clinton mesurava molt les seves paraules, però ara, convertida en una ciutadana corrent, lluny de la política, s’esplaia. Parla de feminisme i carrega contra l’exdirector de l’FBI James Comey, contra el seu rival demòcrata Bernie Sanders, contra els mitjans, contra Vladímir Putin i contra Donald Trump. D’aquest últim, diu: “Si sumes el temps que passa jugant a golf, escrivint a Twitter i mirant les notícies per cable, què li queda?”

Els companys de Hillary del Partit Demòcrata han expressat en privat, durant els mesos previs a la publicació de les memòries, molta preocupació, perquè podria reobrir ferides i suposar una distracció. Però el llibre no és només un recull dels esdeveniments del 2016: és també la història del que representa lliurar-se a la cursa presidencial si ets dona, la primera que ho fa als Estats Units, i a més en un moment crític, durant una campanya atípica. “Em presentava amb els esquemes d’una campanya tradicional, amb polítiques molt pensades i estratègies curosament construïdes -escriu-, mentre que Trump dirigia un reality show i alimentava la ira i el ressentiment dels nord-americans”.

Ioga i tranquil·litzants

En els dos primers capítols Clinton explica el que va fer i el que li va passar durant les setmanes posteriors a les eleccions, un temps que va dedicar, diu, a mirar televisió de mala qualitat i a fer molt de ioga. Assegura que un dels seus seguidors la va animar a veure la sèrie Gilmore girls, i que alguns amics li van recomanar que prengués Xanax -tranquil·lizants- o que anés al terapeuta. Ella va declinar els consells.

L’exsecretària d’Estat d’Obama també lamenta que se li atribueixi un caràcter poc humà, i apunta que també l’afecten les crítiques. “Perquè en quedi constància: fa mal quan et destrossen”. I descriu com “d’increïblement incòmode” va ser que Trump provés d’intimidar-la acostant-se massa al seu clatell mentre ella parlava en un dels debats electorals que van fer a la televisió.

Bona part del llibre se centra a parlar de la misogínia i del sexisme durant les eleccions, tot i que sovint resulta difícil comprar el seu argument que la gent no hi confiava i l’acusava de ser falsa pel fet de ser dona. El que sí que pot haver jugat en contra seva -ella mateixa ho explica- és que la política presidencial és molt més crua i se serveix més de l’èpica del combat cos a cos que la política parlamentària, que és més realista i un terreny en el qual la demòcrata es mou millor. I precisament les eleccions del 2016 han sigut les de la fatxenderia. En aquest sentit, Hillary critica que Bernie Sanders, el seu rival a les primàries dels demòcrates, sempre intentava superar les propostes que ella feia amb promeses més suculentes però menys realitzables. “Em deixava en molt mala posició”, lamenta.

What happened és un llibre fet des de la fúria, desafiant, en què Clinton ha sigut capaç per primer cop de no contenir la seva irritació. El més perjudicat és l’excap de l’FBI James Comey, però també hi ha retrets per als mitjans de comunicació majoritaris, el New York Times inclòs. A Trump, per la seva banda, el titlla en vàries ocasions de ser “odiós” i un “frau”, “l’home que està acabant amb les normes democràtiques”. “No només li agrada Putin -diu-, sembla que vol ser com ell, un líder autoritari blanc que pot acabar amb els dissidents, reprimir les minories, deixar desemparats els votants, debilitar la premsa i acumular milers de milions per a ell. Somia en Moscou”.

El perquè del seu fracàs

Tal com diu el mateix títol, el llibre vol ser una explicació de la versió de Clinton sobre el que va passar a les eleccions i per què va perdre. El motiu: la carta que James Comey va enviar al Congrés el 28 d’octubre del 2016, deu dies abans de les eleccions, en què deia que es reobria la investigació contra Clinton per l’ús d’un servidor de correu privat quan era secretària d’Estat. La demòcrata creu que allò va acabar amb la seva candidatura i ho argumenta amb anàlisis i dades. El que va passar és que, tot i guanyar el vot popular, no en va tenir prou.