taxi!!!

“Fa 18 anys que sóc taxista i ara que ja m’acosto a l’edat de jubilació començo a patir pel preu de la meva llicència”, diu Carles Casanovas, un taxista de Barcelona de 53 anys que està molt pendent del que està passant “amb les llicències de vehicles amb conductor”, les anomenades VTC. Fins ara, plataformes com Uber o Cabify havien fet tremolar un sector protegit per una regulació estricta i antiga que va trobar l’empara de l’administració a l’hora de mantenir els seus privilegis. Vista la impossibilitat de trencar aquesta barrera, aquestes aplicacions mòbils han dirigit la seva pressió cap a l’única alternativa legal a la qual poden aferrar-se, les VTC, que qualsevol conductor pot adquirir sense haver de passar un examen. Aquí és on han trobat el suport de l’autoritat de la Competència.

Una setmana després que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) donés un mes al ministeri de Foment per anul·lar els articles de l’última normativa de regulació del transport que blinden qualsevol possibilitat de liberalització de les VTC, els taxistes de París han protestat des de dilluns a les principals vies de la ciutat precisament perquè consideren que la liberalització d’aquest mercat a França és competència deslleial i ha provocat la devaluació de les seves llicències.

Una llicència que és la pensió

Luis Berbel, el president del Sindicat de Taxistes de Catalunya, explica que l’administració pública -que és la titular d’aquest servei- no dóna noves llicències de taxi des de finals de la dècada dels setanta. Segons el portaveu d’aquesta associació, a Catalunya hi ha unes 12.000 llicències de taxi atorgades, més de 10.000 de les quals a Barcelona. Les llicències les concedeix l’administració i després és cada Ajuntament o àrea metropolitana qui en fixa les tarifes.

“Per aconseguir la llicència vaig haver de passar un examen, tenir el meu propi cotxe i pagar 36.000 euros [aleshores sis milions de pessetes]”, explica Casanovas. Però si l’administració no en concedeix de noves, ¿com s’ho fan, els nous taxistes? En molts casos les compren directament a taxistes que les venen quan es jubilen; en d’altres, operen a càrrec dels anomenats “empresaris del taxi”. “A Barcelona hi ha 500 permisos en mans de pocs taxistes que les administren i les lloguen a altres conductors”, diu Berbel.

El preu, doncs, el regula el mateix sector segons la demanda i el que calculen que costarà amortitzar-la. Diferents taxistes i representants del sector expliquen que el preu actual és d’entre 135.000 i 140.000 euros. “És just, perquè com a autònom és la meva pensió”, diu un taxista de Barcelona que fa més de 40 anys que treballa al sector. Però aquest preu va arribar a caure fins als 90.000 euros quan va esclatar la crisi econòmica i els bancs no donaven crèdits per poder-les comprar. Ara pateixen perquè l’entrada de nous competidors les faci baixar altre cop.

Blindats a la competència

A més de la barrera d’entrada que suposen aquests preus, els taxistes només tenen un possible competidor: els vehicles amb conductor. Miguel Ángel Cazcarra és empresari del taxi però també és representant dels conductors de vehicles VTC a Catalunya. Tal com explica, la principal diferència és que no tenen tarifes fixes. Al novembre el govern espanyol va aprovar per reial decret -just abans de les eleccions i sota l’amenaça d’una vaga de taxistes- l’última modificació de la llei d’ordenació de transports terrestres, que manté la limitació d’una llicència VTC per cada trenta de taxi, la prohibició de circular sense tenir un servei contractat prèviament i un límit de serveis que poden realitzar fora de cada comunitat autònoma, que és l’administració encarregada d’atorgar els permisos. Aquestes tres limitacions són precisament les que la CNMC exigeix que s’anul·lin. Si Foment no ho fa en un mes, recorrerà la normativa als tribunals perquè “limita l’entrada al mercat del transport urbà de viatgers i impedeix que els taxis i els VTC competeixin entre ells i que els consumidors puguin beneficiar-se d’una competència més gran en preus, qualitat i innovació”.

ulls de mosca

De les experiències que atorga l’exili -voluntari o forçat- sobresurt per imprevista la de constatar que hi ha un moment en què la manera de ser al món es fa per sempre més a partir de la relació emocional amb dos països (o més), dues cultures (o més) i dues llengües (o més). Aquesta condició, dolorosa al principi, alliberadora després, té una conseqüència lògica: enfrontar-se de manera crítica a les narracions identitàries construïdes amb lents unifocals.

M’ha tocat seguir des del Canadà, un país on precisament s’ha forjat el concepte de multiculturalisme, els esdeveniments recents de la política catalana. I és gràcies a la meva doble condició de catalana i canadenca que puc mirar, com si tingués els ulls multifocals de les mosques, els efectes potencials de la col·locació de les primeres pedres simbòliques en la refundació de la nació catalana. Deixant ara de banda qualsevol apreciació de caràcter estrictament ideològic, el que m’està cridant particularment l’atenció és la referència sovintejada dins de tot l’espectre polític independentista a un passat nacional suposadament compartit, és a dir, als esdeveniments o personatges que configuren una “comunitat imaginada”, segons la conceptualització que va fer el 1983 el politòleg Benedict Anderson.

Tot i ser freqüent, l’ús del passat sostret del seu context històric no ens hauria de deixar indiferents. Pretendre que el passat pot servir per explicar el present només és cert si entenem el present com una conseqüència de les accions ocorregudes en el passat, però mai el passat pot allargar de manera intocada la seva vida en el present. Voler mostrar, per exemple, que entre el primer president de la Generalitat i l’actual s’obre l’alfa i l’omega d’un arc històric continuat és esborrar les distàncies enormes tant polítiques i ideològiques com simbòliques i existencials entre diferents períodes històrics, en benefici de la sacralització d’un passat -tots els passats- que demana una permanent anàlisi crítica.

L’informe sobre la integració de les persones immigrades a Catalunya publicat el 2013 ens permet entendre l’evolució i la situació dels estrangers residents a Catalunya del 2000 fins al 2012, des de l’univers simbòlic i cultural fins a la situació econòmica, passant per la percepció de la política i el nivell d’assimilació volguda o permesa a la societat catalana. L’estudi deixa constància d’un grau molt baix d’identificació de les persones estrangeres amb la política catalana, i també d’un nivell baix d’integració als valors de la societat d’acollida. Si tenim en compte que la franja d’edat majoritària de les persones d’origen estranger que viuen a Catalunya va dels 16 als 30 anys, és fàcil deduir el pes específic d’aquests joves i dels seus fills i filles d’aquí molts pocs anys, tots subjectes de ple dret en la configuració d’aquest nou estat, o d’aquesta nova nació.

Tot i no comptar amb un estudi exhaustiu que detalli possibles canvis de posició entre les persones estrangeres en els darrers tres anys, tant l’informe referit com l’escassíssima representació d’estrangers en la política pública catalana fan imperativa la revisió dels actuals discursos patriòtics, i no pas per una simple compulsió a la correcció política. Pensem que la pàtria és, al capdavall, un concepte que s’origina en l’acceptació d’un pare simbòlic compartit, una noció caduca en una època marcada per la diversitat. La realitat demana, probablement, una construcció de la nació contemporània a partir del dol de la narració patriòtica. Seria bo, per tant, obrir el debat, tant intel·lectual com emocional, per tal de fer possible començar a perfilar un discurs nacional que tingui en compte tot tipus de diversitat, cultural i ètnica, de gènere i de classe. En definitiva, es tractaria de bastir un nacionalisme ètic que passaria per l’assumpció de certes renúncies. Renunciar a la noció de pàtria entesa com a entitat tancada i uniforme. El que s’aniria configurant seria una narració més inestable i per tant menys confortable, però indubtablement més creativa i per damunt de tot més justa i valenta. Ulls de mosca sobre el present.

intencions

El full de ruta cap a la independència és un dels aspectes més sensibles de la legislatura. El resultat electoral -amb els independentistes per sota del 50% dels vots- i les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP -de les quals va sortir la declaració de ruptura del 9-N- han encaminat el procés cap a una certa modulació en la terminologia que fa servir el Govern. És en aquest context que se situen les paraules pronunciades ahir per la consellera de la Presidència, Neus Munté, que ahir va defensar fer una “declaració d’intencions” prèvia a les eleccions constituents en lloc de la “proclamació de la independència” que fixa el programa electoral de Junts pel Sí. Marta Rovira, secretària general d’ERC i portaveu parlamentària de la coalició, va apostar dimarts a la tarda per una “declaració d’independència” immediatament prèvia a l’aprovació de les quatre lleis -transitorietat jurídica, procés constituent, Hisenda pròpia i seguretat social catalana- més rellevants que s’elaboraran durant la legislatura.

“Els acords [previs a les eleccions] han canviat perquè no tenim majoria absoluta”, defensen fonts governamentals consultades. “El procés també està condicionat per aspectes externs”, assenyalen alts càrrecs, en referència especialment a la reacció de l’Estat contra el procés o a la dinàmica de la governabilitat a Madrid. El missatge oficial, verbalitzat ahir per Munté, és que no hi ha cap discrepància entre CDC i ERC en aspectes de fons -la independència- ni de forma -el calendari-, de manera que tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras i Rovira tenen un discurs unívoc. “Estem dient el mateix. És evident que estem treballant per disposar d’un estat independent, i no ens fa cap por reconèixer-ho”, va afegir la consellera de la Presidència, que en tot moment va voler destacar que la “unilateralitat” no forma part dels plans de l’executiu de coalició.

Què vol dir, doncs, aquesta “declaració d’intencions”? El seu format encara no està definit, segons les fonts consultades. Podria ser una resolució del Parlament, a l’estil de l’aprovada el 9 de novembre passat just abans del primer debat d’investidura, o fins i tot es podria convertir en el primer article de la llei de transitorietat jurídica. Aquesta norma, com les altres tres, està prevista per al final de la legislatura i pivotarà especialment sobre el Parlament. Una manera de fer més “participatiu” el tram legal del procés i, també, una via per protegir el Govern de l’actuació del Tribunal Constitucional.

Qüestió de terminis

Fonts d’ERC assenyalaven ahir que, si la “pressió” de l’Estat és “descomunal”, es pot fer una declaració d’independència abans del termini de divuit mesos. “Carles Viver i Pi-Sunyer ja defensava aquesta opció”, recorden veus de la direcció republicana. En tot cas, la versió oficial del Govern es basa a assegurar que la proclamació efectiva de la independència només es pot produir després que la ciutadania avali la Constitució catalana en referèndum. Un text que, després d’una fase de participació des de la societat civil, es començaria a treballar en seu parlamentària després de les eleccions constituents. Un procediment que, a banda de buscar el diàleg amb totes les parts -inclòs l’Estat-, també està pensat per ampliar la majoria social favorable a la independència. Puigdemont, en les entrevistes que ha concedit des que és president, ha insistit que es té força per iniciar el procés, però no se’n té prou per culminar-lo.

En tot cas, fonts republicanes apunten que, a pesar del resultat electoral, “no es pot canviar el discurs pel fet de governar”. “Si hi ha batalletes, això no ens ajudarà”, consideren veus de la direcció. Munté va considerar “estèril” la recerca de polèmiques entre els socis de Govern. “Parlem d’una declaració d’intencions que ens porta cap a unes eleccions constituents per fer un estat independent”, va apuntar la consellera de la Presidència.

La discreció de l’entorn governamental respecte al moment de la ruptura amb l’Estat és evident, i fonts consultades apunten que en aquest camí se seguirà una via similar a la que feia servir Artur Mas per trobar escletxes a la legalitat espanyola, com la reculada en la consulta original del 9-N per reconvertir-la en una jornada de participació. “Tampoc es poden donar pistes”, afegeixen alts càrrecs de l’executiu.

El que està descartat, almenys en l’actual context, és fer una declaració unilateral d’independència a mitja legislatura. “Es podria fer el ridícul si no s’aconseguissin suports internacionals”, assenyalen fonts consultades. I, de moment, les estructures d’estat necessàries -en especial la Hisenda pròpia- encara no estan a punt per funcionar. Segons la proposta d’acord que va fer Junts pel Sí a la CUP, el Govern haurà de calendaritzar la posada en marxa d’aquestes estructures per tenir-les llestes en el moment de la desconnexió. Quan serà? No després de la “declaració d’intencions”, sinó un cop es ratifiqui la Constitució catalana en referèndum.

Puig

El grup català de fragàncies i moda Puig ha tancat la venda de la seva planta de producció de Mèxic al fabricant colombià Hada, segons van confirmar ahir a l’ARA fonts de la companyia. El grup català no ha fet públic l’import de l’operació, que forma part de l’estratègia de desinversions de negocis no estratègics de Puig, que vol concentrar-se en la perfumeria selectiva i la moda de luxe. A la fàbrica mexicana, ubicada a la ciutat de Cuautitlán (a tocar de la capital), s’hi fan sabons, precisament el segment en què està especialitzat el grup que assumirà les instal·lacions i la plantilla, segons van explicar des de Puig.

Els compradors de la planta, Hada, són un important grup especialitzat en productes d’higiene i fa 40 anys que produeixen per a Puig i des de Colòmbia el seu emblemàtic sabó Heno de Pravia, segons va avançar ahir el portal especialitzat Alimarket. El grup Hada està expandint-se a l’Amèrica Llatina i ja controla diverses plantes a Mèxic. La companyia treballa per a grans gegants del consum com Unilever, Johnson & Johnson i Procter & Gamble i també té cartera de marques pròpies.

Amb aquesta operació de venda, Puig es desprèn de la seva planta més petita. Segons les dades del 2014, d’aquesta fàbrica en sortia només el 2% de tota la producció anual de Puig. La nova desinversió en el sector de la higiene, van assegurar des de l’empresa, té lògica dins de l’objectiu que s’ha marcat el grup que lidera Marc Puig: escalar al podi mundial de la perfumeria i moda de luxe.

Degoteig continu d’operacions

Puig ha anat fent més gran la seva gamma de perfums d’alta gamma en els últims anys. Aquest 2016 l’ha començat culminant la incorporació dels perfums de Jean Paul Gaultier al seu ventall de productes. El grup català ja era propietari de la marca d’alta costura francesa, però, fins ara, el grup japonès Shiseido era qui tenia la llicència dels perfums de Jean Paul Gaultier . El gener de l’any passat Puig va sumar dos noms més a la llista de marques de perfums premium, amb la compra de les marques Penhaligon’s i L’Artisan Parfumeur, britànica i francesa, respectivament.

En paral·lel, Puig ha anat fent passos enrere en altres segments de mercat en què no té posat el focus com el de la higiene i també el cosmètic. El grup català va vendre’s la marca francesa Payot a uns inversors liderats per l’italià Andrea Surliuga el 2014. A més, el 2011 també va desprendre’s de la marca de cosmètica i higiene Maja -adquirida de l’antiga Myrurgia-, que va passar a mans dels mexicans Grisi. El mateix any Puig també va vendre els negocis de sabons com Denenes, Kinesia i Lactovit al grup AC Marca, que es propietari de detergents com Norit.

Créixer un 33% en dos anys

Puig va guanyar 177 milions d’euros el 2014 (últim exercici del qual hi ha dades) i va facturar 1.508 milions, lleugerament per sobre que l’any anterior. L’objectiu que té al davant és ambiciós: s’ha proposat créixer un 33% i arribar als 2.000 milions d’ingressos el 2017, segons va dir el mateix president del grup, Marc Puig, en l’última roda de premsa de resultats, l’abril de l’any passat.

L’empresa està molt internacionalitzada, ven a 140 països (només el 10% de les vendes són a Espanya) i té 22 filials. Fabrica en tres centres de producció a Espanya i en té un a França. El quart era la planta mexicana que ara s’ha venut a Hada, que era la més petita. La plantilla s’acosta a les 4.200 persones, segons el balanç del 2014, de les quals 1.600 treballen a Espanya.

un senyor de Bigues

 El senyor Maspons i Anglasell, jurisconsult il·lustre, va formar part de la Comissió Jurídica Assessora encarregada per la Generalitat d’elaborar un avantprojecte de Constitució de Catalunya. El senyor Maspons té una fama, legítimament adquirida, de catalanista intransigent. [...] Es tracta de saber quins comentaris li suggereix la comparació entre l’avantprojecte de la Comissió Assessora i l’avantprojecte del Govern de la Generalitat. El senyor Maspons ens treu ben aviat de dubtes: [...] -En l’avantprojecte del Govern hi sobren diverses coses. Per exemple, el títol de Principis Socials, que hauria d’ésser un esquema dels drets del ciutadà català, es limita a recollir tres o quatre coses i a copiar una sèrie d’articles de la Constitució espanyola. [...] - La nostra Constitució, o Estatut orgànic -afegeix-, hauria d’ésser una llei que organitzés els nostres òrgans de Govern, i prou. El nom d’aquesta llei, és el de menys. L’important és el seu contingut. [...]. -Val a dir -afirma- que, en general, tot l’avantprojecte del Govern es caracteritza pel seu escàs sabor català. Tan podria ésser una Constitució per a Catalunya com per a Prússia o Baviera. [...] El senyor Maspons ens dóna una patriòtica visió de conjunt: -El que ens cal és organitzar ràpidament i bé totes les nostres atribucions i treballar de ferm. Aquesta etapa d’organització estarà caracteritzada pel conflicte de les realitats que no encaixaran amb la llei. L’Estatut, a dintre, no hi té res. El Parlament haurà d’interpretar-lo d’una manera netament catalana. Les dificultats que s’acosten són greus. Convé, més que mai, una gran compenetració de tots els catalans. És l’hora d’evitar possibles divergències; no és hora de donar pa als peixos. Les nostres lleis han de tenir una gran modernitat. Cal pensar que estem en 1933 i que en les nostres institucions hi tenim moltes coses que encaixen perfectament amb les Constitucions més avançades. Algunes són, encara avui, un ideal de tot el món. Catalunya ha estat sempre una terra de llibertat...

l'unica sortida

Podem s’estavellarà per culpa d’allò que l’ha catapultat cap amunt. Són les maltempsades de la lògica política, quan la ideologia topa amb la realitat. Més de la meitat dels diputats -36 de 69- ho són pel vot d’una perifèriaespanyola que, d’una banda, sent la incomoditat d’una Espanya unitarista que la maltracta però que, de l’altra, no se sent -encara- amb prou força per trencar els llaços d’interès o sentimentals que hi manté. Els vots de Galícia, el País Basc -amb Navarra- i els Països Catalans fan més de dos milions i mig de vots dels cinc i mig que va obtenir Podem el 20-D. En aquests territoris va obtenir el 24,7 per cent dels vots. A la resta de l’Estat, només un 17,6 per cent. Ara Podem es troba atrapat entre la línia vermella del referèndum que va prometre a Catalunya i el mur altíssim del nacionalisme espanyol, absolutament hegemònic enllà dels territoris on el partit d’Iglesias ha tingut els millors resultats. I, si t’hi empenyen, una línia sempre fa de més bon saltar que un mur.

LA BONA NOTÍCIA, des d’una perspectiva sobiranista catalana, és que no hi ha retorn als vells escenaris perdedors que ja coneixem. Vull dir que aviat s’acabarà la il·lusió d’un hipotètic acord amb l’Estat per acceptar un dret a decidir que aquí ja vam voler deixar enrere el 27-S, cal dir-ho, amb un èxit relatiu. Dit d’una altra manera: no hi haurà xoc de trens perquè, mentre que la gran majoria de catalans només consideren anar endavant, la immensa majoria d’espanyols no accepten que se’ns proposi altra cosa que anar enrere. No toparem perquè no ens trobarem. Incapaç d’oferir cap projecte de futur, Espanya només pot exigir que tornem a la cleda, i no ho farem.

LA PROPOSTA que ha fet Pablo Iglesias per esquivar la línia vermella del referèndum, això de crear un Ministerio de la Plurinacionalidad en mans del cap de llista d’En Comú Podem, Xavier Domènech, no deixa de ser una idea arnada, que neix morta, i de la qual ja coneixem els resultats. Era en Duran i Lleida qui el 1995 -fa vint anys llargs!- publicava Catalunya i l’Espanya plurinacional, un benintencionat assaig la capacitat del qual per convèncer Espanya va ser perfectament descriptible. I que em perdonin Duran, Domènech i Iglesias de ficar-los al mateix sac de les quimeres polítiques. A més, la sentència del Constitucional de 2010 ho deixava ben clar a propòsit de l’Estatut del 2006: considerava el preàmbul on s’afirmava que Catalunya era una nació com a “jurídicament intranscendent” i recordava, amb arrogància formal: “ La nación que aquí importa es única y exclusivamente la nación en sentido jurídico-constitucional. Y en ese específico sentido la Constitución no conoce otra que la Nación española [...]”. És a dir, Iglesias proposa un ministeri que té més números per ser declarat inconstitucional que la mateixa conselleria catalana d’Exteriors!

A ESPANYA hauran d’esperar a veure si se’ls desinfla el suposat final del bipartidisme. I després de constatar que Espanya no és país de pactes i coalicions, potser l’electorat tornarà a concentrar el vot útil en els vells partits. Però aquí no podem esperar a si algun dia són capaços d’organitzar-nos un referèndum amb la voluntat de fer-lo perdre al sobiranisme català, que és a tot el que arriba Podem. Aquí hi ha un projecte de futur que ha de superar encara els dos darrers obstacles. Un, saber-lo definir a partir d’un debat constituent que insisteixi a aprofundir en allò que el va fer néixer: l’aspiració a més democràcia, prosperitat i dignitat. I dos, incorporar-hi els catalans que encara en recelen per desconfiança, per por o per desconeixement. No perdem més temps esperant miracles a Espanya

huskies

No se  com li dieu aquí ni si en feu de carreres de Miuxers. Amb a neu, comencen els campionats muixing. Encara hi participen poca gent, uns 50 corredors i hi prenen part un centenar de gossos. En aquesta ocasio a port Aine, es va dividir en dues jornades. La primera nocturna i l'endema, diumenge. una matinal. El public es dividit. Uns pensen que els animals pateixen i els altres que els huskies ja neixen per això i estan molt preparats. Tu que hi dius?

mafia antiocupacio

La lentitud de la justícia a l’hora d’executar desnonaments d’okupes ha fet sorgir mètodes alternatius per expulsar inquilins d’una manera més ràpida. Algunes immobiliàries utilitzen mecanismes al marge del procés judicial i paguen intimidadors a sou per deixar buides les finques que han comprat per rehabilitar-les. Aquests individus s’encarreguen de negociar amb els okupes i reben un salari mensual de les immobiliàries perquè també vigilin les seves finques. La seva missió és fer d’intermediaris de les immobiliàries, negociar amb els okupes perquè marxin i vigilar que no hi hagi noves ocupacions als seus habitatges.

Si no hi ha acord o s’incompleix el pacte, aquests individus passen a l’acció directa. Estan especialitzats en el buidatge d’habitatges i utilitzen tota mena de tàctiques: amenaces, coaccions i, si fa falta, agressions als inquilins. En alguns casos van armats amb pals de ferro o navalles i es dediquen a expulsar de males maneres les persones que han ocupat els pisos. Els mètodes que utilitzen per fer fora els inquilins són poc ortodoxos, tot i que la via més habitual és pagar-los entre 3.000 i 6.000 euros perquè abandonin els pisos de manera immediata. En algunes ocasions, també poden arribar a negociar un intercanvi d’habitatge.

“Al principi no passa res si no paguen, però, al cap d’un temps, si no cedeixen, els fem fora a cops. És com una neteja”, diu un d’aquests professionals, que prefereix mantenir-se a l’anonimat. Aquest vigilant té 37 anys i treballa per a una reconeguda immobiliària des de fa un temps. Fa uns anys era okupa i fins i tot va viure un temps al carrer. Ara s’ha passat a l’altra banda i controla diferents finques d’aquesta immobiliària. “Jo sé de què va aquest món i per això m’han ofert fer aquesta feina. Conec millor que ells la gent que no paga i sé com tractar-los”, afegeix.

Els vigilants, explica, treballen en negre per a immobiliàries de gran poder adquisitiu que es dediquen a comprar blocs sencers de pisos vells per reformar-los i revaloritzar-ne el preu del mercat. Concretament, aquest testimoni treballa per a una reconeguda empresa que es dedica a la compra i a la posterior rehabilitació i venda d’edificis residencials, així com també de lots de pisos situats en un mateix immoble, amb inquilins o sense, a les ciutats de Barcelona i la rodalia.

Pisos vells per rehabilitar

Un exemple que cita la mateixa font és en una finca que s’ha de rehabilitar del carrer Murillo de Barcelona, al Poble-sec. En aquest bloc, un parell de pisos buits van ser ocupats per quatre persones d’origen marroquí. En una acció que, segons diu, no va durar ni una setmana, va aconseguir fer marxar els inquilins. Aquestes quatre persones vivien en un pis de 30 metres quadrats, sense ventilació, sense llum exterior i gairebé sense mobles.

La majoria de finques que adquireixen aquestes immobiliàries són velles i estan en males condicions. La rehabilitació de tot el bloc sencer per, posteriorment, posar-lo a la venda pot trigar anys. Per això, durant aquest temps, aquestes immobiliàries prefereixen pagar un sou mensual a terceres persones i oferir-los un pis gratuït en un dels seus blocs a canvi de vigilar i impedir noves ocupacions. “Fa anys que visc gratis. L’únic inconvenient és que, quan el pis que em donen es posa en lloguer o a la venda, haig de marxar. Llavors me n’ofereixen un altre”, diu aquest testimoni.

Al seu torn, aquests professionals antiokupes tenen al seu servei altres vigilants que fan la feina de controlar el bloc. Són els vigilants subordinats dels vigilants i viuen al dia, sense intimitat i amb la incertesa de saber que també hauran de marxar d’un dia per l’altre. Viuen en pisos que acaben de ser desallotjats amb la condició que sempre han d’estar disponibles i localitzables per si, en algun moment, el seu pagador vol fer-los alguna visita de rigor. Saben que, en qualsevol moment, el seu cap pot obrir la porta del pis i controlar que tot estigui en ordre.

La citada font també controla una altra finca del carrer Font Honrada. La meitat de l’escala ja està reformada i l’altra meitat està en procés. En aquest edifici, el testimoni mostra uns pisos que fa poc que han sigut desallotjats. Estan buits, destrossats, no tenen cuina i no disposen de les condicions mínimes per entrar-hi a viure. El seu subordinat, d’origen marroquí, viu en una habitació on hi ha un llit i poca cosa més. L’altre cantó del pis està ple de trastos, amb una nevera, prestatgeries, mobles trencats... “Quan fem fora algú, guardem les seves pertinences uns dies. Si no les vénen a recollir demà ens ho quedarem”, diu el testimoni.

Llogar amb la màxima celeritat

La feina d’aquest marroquí, que treballa com a subordinat del vigilant contractat per la immobiliària, consisteix a controlar el pis del costat, on hi acaba d’haver un desnonament. No té recursos ni feina i per això l’oferta de viure en un pis gratuït -encara que estigui en males condicions- li és temptadora.

D’aquesta manera s’alimenta una cadena d’ocupacionsantiokupes fomentades per empreses solvents que, alhora, s’aprofita de persones que o bé són professionals de l’ocupació o bé no tenen recursos i que per uns quants euros són capaces de qualsevol cosa. La immobiliària per a la qual treballa aquest vigilant no és l’única que utilitza aquests mètodes. Els grups immobiliaris cansats de la lentitud dels processos judicials opten per sistemes alternatius que contribueixen a alimentar la màfia de les antiocupacions.

4.000 euros al mes per quedar-se a viure als pisos

Un altre mecanisme que fan servir algunes d’aquestes immobiliàries consisteix a cobrar lloguers molt alts a persones que es volen quedar als pisos. En aquests casos, les dues parts negocien una mensualitat que ronda els 4.000 euros al mes. Segons relata el mateix vigilant, normalment es tracta de persones que utilitzen aquests pisos per fer-hi activitats il·legals a través de les quals poden assumir aquests lloguers estratosfèrics.

“El client paga 4.000 euros al mes i no és qüestió nostra si li surt a compte o no”, diu. L’encarregat de cobrar aquests lloguers és el mateix intermediari que s’ocupa d’expulsar els okupes i controlar els pisos. “Per què paguen tants diners? Perquè els interessa. Si no paguen els fem fora i si paguen els podem aguantar cinc anys, el temps que solen durar les reformes”. Aquesta mateixa persona afegeix: “Ells paguen perquè els interessa ser-hi. No ens importa a què es dediquin. Vam fer un tracte. Si ens ofereixen 4.000 euros al mes, quants en guanyen ells? La finca també està guanyant i jo m’emporto 1.500 euros per les gestions”.

apple

L’empresa tecnològica Apple és sovint coneguda per omplir de misteri les presentacions dels seus dispositius. Però l’empresa no es reserva el secretisme per a aquests actes. També l’utilitza en visites inesperades com la que el conseller delegat de l’empresa, Tim Cook, va fer dijous passat a Brussel·les. Cook va viatjar a la capital europea per reunir-se amb la comissària de Competència, Margrethe Vestager. L’executiu comunitari està investigant si la companyia de Cupertino va deixar de tributar durant vuit anys a Irlanda, on té la seu europea.

Cook es va trobar amb Vestager en una “trobada privada”, el resultat de la qual no s’ha fet públic, segons va avançar el diari Financial Times. Fonts comunitàries van explicar a l’ARA que aquest tipus de reunions “són habituals” en el procés d’una investigació i defensen que no necessàriament busquen pressionar l’executiu comunitari. El conseller delegat de la companyia sovint ha criticat la decisió d’obrir una investigació i ha assegurat que recorrerà si rep una sanció.

Brussel·les va obrir una investigació formal contra el cas d’Apple a Irlanda el 2014 perquè sospita que la companyia es va beneficiar d’un acord fiscal avançat ( tax ruling ), aprofitant la baixa pressió fiscal de l’illa, per pràcticament eludir el pagament d’impostos. La visita de Cook demostra fins a quin punt a l’empresa li preocupa el cas.

Segons un informe publicat la setmana passada per Bloomberg, Apple podria haver d’afrontar una sanció multimilionària de 8.000 milions d’euros, el total de diners que la companyia va deixar de tributar a Irlanda entre el 2004 i el 2012. L’entitat financera JP Morgan va més enllà i calcula que en el pitjor dels escenaris la multa podria arribar als 19.000 milions d’euros.

Sanció històrica

Amb tot, es tractaria d’una sanció històrica. Actualment el rècord l’ostenta Microsoft, que va haver de pagar 561 milions d’euros el 2013 per pràctiques monopolístiques. La decisió final es preveu que s’anunciï al març, després de les eleccions a Irlanda, que se celebraran a finals de febrer. Vestager, en una compareixença la setmana passada, va defensar que no hi havia cap retard en la investigació, tot i que abans de Nadal va demanar a les autoritats irlandeses que li donessin més informació sobre els acords amb Apple.

L’anunci de la investigació contra Apple a Irlanda va coincidir amb les de Starbucks a Holanda i Fiat a Luxemburg. En aquests dos últims casos, l’executiu comunitari ja va decidir la xifra que havien de retornar les companyies per elusió d’impostos: entre 20 i 30 milions d’euros. Vestager va admetre que la xifra no era gaire elevada, si es té en compte que, igual que Apple, van evitar durant anys el pagament d’impostos. En el seu moment, Vestager va defensar que “l’objectiu” no era imposar una sanció històrica, sino dissuadir les empreses de beneficiar-se d’un sistema poc just. Així, és possible que l’executiu comunitari segueixi el mateix patró i tingui en compte altres atenuants, com que la seu d’Apple a Irlanda està ben implementada i dóna feina a més de 5.000 persones.

A la comissària li han plogut sovint les crítiques des dels Estats Units per investigar diferents companyies nord-americanes, entre les quals Google, a qui analitza per possible d’abús de posició dominant, i també Starbucks o Amazon.

ibex 35

En gairebé qualsevol moment històric, un valor com el d’Enagás, que acumula una caiguda anual del 2,8%, estaria entre els pitjors de l’Íbex-35 i possiblement suscitaria sospites de tota mena sobre l’estat comptable de la companyia, sobre els seus resultats o sobre la seva gestió. Però l’actual no és qualsevol moment: Enagás, que efectivament acumula des de la primera sessió d’aquest any una caiguda del 2,8%, és ara per ara el millor valor de tot el selectiu espanyol.

La borsa espanyola està completant un inici d’any calamitós  que aquest dimecres ha viscut un nou capítol. La caiguda del 3,2% registrada per l’Íbex-35 s’acumula a les de les darreres setmanes i deixa un panorama insòlit: tots els valors de l’índex han perdut valor en aquests primers 20 dies de l’any. L’Íbex-35 ha tancat en positiu només quatre dies en tot l’any. El resultat és contundent: des de l’inici del 2016 l'indicador ja acumula una caiguda del 13%. Si el gener acabés avui, seria el pitjor mes de l'Íbex des del 2009. La tendència es dóna a les borses de tot el continent, però només Itàlia (-16%) empitjora les dades espanyoles. Frankfurt i París perden més del 10% i Londres s'hi deixa un 9%.

Les ressonàncies d’aquesta dinàmica adquireixen aires històrics. El mínim de la crisi es va assolir el juliol de 2012, quan, amb Espanya a les portes de sortir de l’euro, es va arribar als 5.956 punts. Per als més pessimistes, hi ha un altre referent: el 2008, després de l’ensorrament de Lehman, va ser el pitjor any de la història del selectiu espanyol, amb una caiguda total del 39,4%.

Qüestió de sectors

La patacada és d’unes dimensions poc habituals. Hi ha 27 valors que han perdut més d’un 10% del seu valor en vint dies i, d’aquests, sis han perdut més d’una cinquena part del que valien l'1 de gener. El cas del Banco Popular és especialment sagnant: s’ha deixat un 25% del seu valor aquest any, liderant les pèrdues del sector financer, un dels tres que més pateixen la desconfiança dels inversors. El banc que menys ha perdut aquest any és Bankinter, que tot i així acumula una caiguda de més del 10%. Els catalans també ho han patit: el Sabadell s'hi deixa un 12% i CaixaBank gairebé un 17%.

Un altre dels sectors més castigats és el de la construcció. Sacyr, OHL i ACS estan entre els més colpejats. També han patit especialment empreses que depenen del preu de matèries primeres: Repsol ha caigut més d’un 20% des del començament de l’any, i Acerinox i Arcelormittal han sortit encara més mal parades.

De fet, segons els experts el baix preu del cru és el que justifica la debacle borsària d’ahir. El barril de Brent, el de referència a Europa, s'ha situat en nous mínims, ja al voltant dels 27 dòlars. Tot plegat ha desencadenat una volatilitat a la qual col·laboren els rumors de devaluació a països com la Xina, l'Aràbia Saudita o Rússia. La bona notícia és que, segons els analistes, aquesta crisi es quedarà als parquets i no traspassarà a l’economia real.

Perspectiva positiva

De fet, aquest mateix dimarts  l'FMI admetia  que l’economia mundial frenarà aquest 2016 però millorava les perspectives d’Espanya, que es converteix en una de les que més creixen a Occident. Potser per això Goldman Sachs treu dramatisme a la situació i afirma en un informe que la banca espanyola està infravalorada al mercat. Segons els seus càlculs, Santander, BBVA i CaixaBank (els tres bancs més grans) tenen un preu potencial un 40% superior a l’actual, mentre que el Popular té un preu objectiu un 56% més alt que l’actual.

El director general de GVC Gaesco Gestión, Jaume Puig, ha explicat aquest dimecres queaquest és el moment de comprar. Les cotitzacions, ha afirmat, “no reflecteixen el valor adequat de les empreses, que valen molt més que la seva cotització actual”. La seva anàlisi entén que la baixada actual de la borsa no es correspon amb els fonamentals de l’economia, ni espanyola ni mundial. “Som en una dent de serra”, ha explicat, per afirmar que la previsió de la gestora és que aquest any les borses acabaran pujant. Aquest expert creu que la caiguda actual és “soroll” i assegura que “és el moment de comprar”.

millennials

L’última campanya televisiva del BBVA presenta una jove runner fent esport i pagant una ampolla d’aigua amb un mòbil. Aquesta mateixa entitat acaba de comprar a Anglaterra Atom, el primer banc exclusivament per a telèfon mòbil al Regne Unit. CaixaBank acaba d’anunciar la creació d’Imagin, una marca per donar serveis a joves d’entre 20 i 35 anys pensada exclusivament per al mòbil, una aposta que també ha inundat els mitjans amb anuncis de joves. El Santander presenta a la seva web només sis categories de clients, en què hi ha des de banca privada fins a empreses. Una de les sis és la categoria “Universitaris”.

L’esforç que està fent la gran banca per arribar a aquest sector de la població és evident però res fa pensar que aquest sigui un segment especialment rendible ni, encara menys, fàcil d’atendre. Així ho exposa un document del departament de recerca del mateix BBVA als Estats Units titulat La paradoxa dels millennials. Aquest document afirma que és possible convertir els joves en clients “a un preu relativament barat” i adverteix d’un risc: “Si els bancs no abracen aquests canvis i afronten aquests reptes, els no-bancs ho faran”. Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe.

Un potencial evident

Formats, tecnològics i en l’edat justa per fer-los clients

Als Estats Units els millennials són la generació més ben formada de la història del país, una situació que, amb matisos, també es dóna a Espanya. En els dos casos també hi ha en comú el fet que és una generació que és nadiua digital. A tot plegat s’uneix una evidència: el moment de captar els clients per després intentar fidelitzar-los és precisament quan tenen aquesta edat. Això fa aflorar una de les grans dificultats d’atendre els millennials. L’estudi del BBVA constata la gran diferència que hi ha entre clients de 34 anys i els de 20. “Des d’una perspectiva tradicional bancària, els millennials que estan a la trentena poden ser més rendibles i estables com a clients”, diu. “No obstant, els bancs haurien de dedicar recursos a atreure els millennials més joves si volen mantenir una base estable de clients al llarg del temps”. L’estudi adverteix que no tenir en compte les preferències dels clients més joves pot portar a fallides com les de les empreses del sector de les càmeres digitals i el lloguer de cintes de vídeo.

Diferència espanyola

L’atur llasta les perspectives de tota una generació

Els millennials nord-americans, a més de la seva formació i edat, tenen un punt que per als bancs és irresistible: la seva taxa d’atur és relativament baixa (d’un 10% el 2013) i, a més, són ells els que estan tirant del mercat immobiliari nord-americà. El 2013 el 34% vivien a la seva pròpia casa i un 74% dels joves entre 18 i 34 anys s’han independitzat. Les xifres contrasten amb el que passa a Espanya. L’atur juvenil ronda el 49% (és el segon pitjor d’Europa, només per davant de Grècia) i fins a un 78,5% dels joves menors de 30 anys viuen encara amb els seus pares. Això impacta directament en la possibilitat que tenen els bancs de fer-hi negoci i els converteix en clients poc rendibles.

Els bancs espanyols troben un consol respecte als nord-americans i és el fet que els joves no tenen a l’Estat els nivells de deute universitari dels millennials dels EUA. El 2013 aquest deute arribava al bilió de dòlars, una xifra equivalent al 6,4% del PIB nord-americà. “El deute estudiantil està paralitzant els millennials ”, afirma l’estudi elaborat pel BBVA. A Europa la situació és ben diferent i els bancs saben que els seus clients joves no comencen la seva relació amb ells sobre una muntanya de deutes, cosa que els fa tenir menys aversió al risc i més facilitat per poder tornar els crèdits.

Un client complicat

‘Massa tecnològics’ i mal predisposats contra la banca

“L’escepticisme dels millennials amb les institucions polítiques i religioses s’estèn també a la banca”. Segons estudis que cita l’informe, la meitat dels millenials nord-americans consideren que el seu banc no és diferent dels altres, i esperen que la innovació a la banca arribi per part de start-ups o bé de gegants com Google, Amazon i Apple. A més, fins a un 33% pensen que no necessiten cap banc. Aquesta situació es veu agreujada per un altre fet que també es veu reproduït a Espanya: la mala opinió que tenen els joves dels bancs. “Per al sector aquesta tendència ha sigut difícil de revertir, tot i que s’han fet progressos”.

Però aquests no són els únics problemes que es troben les entitats a l’hora de tractar amb els joves: segons explica l’estudi, els millennials fan un ús intensiu d’internet i les xarxes socials i una immensa majoria tenen smartphone. És per això que se senten molt més predisposats i còmodes a fer ús de les eines que ofereixen les empreses del fintech. “Elsmillennials estan molt més predisposats a abraçar aquests nous competidors en substitució de la banca tradicional”, diu l’estudi, que inclou una advertència: “No passarà gaire temps fins que àmplies bosses de joves professionals obtinguin productes financers sofisticats de plataformes online ”.

La recepta

Producte a mida i una empresa pròxima

A la presentació d’Imagin, CaixaBank va insistir que el seu és un producte a mida dels joves, accessible exclusivament des del mòbil i amb mitjans d’interlocució 2.0 (xarxes socials, xat). L’estudi del BBVA, elaborat ara fa 14 mesos, indicava el mateix camí. L’informe parla d’evitar productes massius i aposta per la customització. També planteja la necessitat de tenir amb el client una relació d’empatia fonamentada en l’assessorament financer, un punt que també recull Imagin. En aquest sentit, planteja també abandonar les encotillades formes de la banca i aposta per un llenguatge més informal i de tu a tu. Imagin sembla que coneix la recepta, però caldrà veure si compleix amb l’objectiu d’arribar als 500.000 usuaris en dos anys. Fins ahir diumenge l’impacte de la nova marca de CaixaBank era discret: 179 “m’agrada” al Facebook. Els millennials, és sabut, no són fàcils.

Lesbos

La primera imatge que recorda Núria Burgada de quan va desembarcar del ferri que la va portar a Lesbos és la d’una nena petita. Se li va acostar tan bon punt va trepitjar l’illa grega i li va dir una sola paraula: “Menjar”. Sense pensar-ho dues vegades, la Núria va regirar la seva maleta per donar-li el que li quedava de les galetes i els snacks que portava per al llarg viatge des de Montellà de Cadí (Cerdanya), on viu i exerceix de mestra en una escola rural. Un cop aconseguit el que volia, la nena va tornar ràpidament amb la seva família, reunida uns metres més enllà. Una família de refugiats.

Això va passar ara fa dues setmana, en el primer dels set dies que la Núria (55 anys), l’Ignasi (67) i el José Mari (42) van passar a Lesbos. Tots tres són impulsors de la iniciativa Transpirenaica Social y Solidaria, una travessa anual de 800 quilòmetres que aquest any estarà dedicada a la sensibilització sobre la crisi migratòria al Mediterrani. Amb l’objectiu de conèixer de primera mà aquesta realitat, i aprofitant les vacances de Nadal, van decidir visitar aquesta illa grega a tan sols 10 quilòmetres de la costa turca que s’ha convertit, com Lampedusa, en una de les principals portes d’entrada a Europa dels que fugen dels seus països d’origen. Segons dades de l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), 500.018 refugiats van arribar el 2015 a Lesbos, mentre que aquest any -amb dades fins al dia 11 de gener- ja n’ha arribat 12.452.

• 

La mitjana de més de 1.100 nous visitants al dia ha desbordat les autoritats locals, tal com confirma la Núria, que deixa clar que la major part del rescat i atenció als refugiats “està en mans de la societat civil, de la gent”. És ben coneguda la feina sobre el terreny que fan ONGs com Metges Sense Fronteres i Save the Children, però en els últims mesos n’ha aparegut d’altres amb menys recursos. És el cas de Proactiva Open Arms (nascuda a Badalona), que des del setembre està instal·lada a Lesbos i fa operacions de salvament al mar. També hi ha organitzacions com Lighthouse Relief, que assisteix els que arriben a terra ferma, i The Dirty Girls, “un grup de dones que recullen la roba molla dels refugiats, la renten i l’assequen per poder-la donar a altres migrants que arriben a l’illa”, explica la Núria. Fins i tot, afegeix, hi ha un home noruec que fa tres mesos que és amb una furgoneta dalt d’un penya-segat, des d’on albira embarcacions i avisa els equips de rescat.

Tothom col·labora amb el que pot, i també la Núria i els seus tres companys de viatge van voler aportar el seu gra de sorra a Lesbos. Com? Des d’ajudar a rebre els refugiats fins a “canviar-los o donar menjar, escalfor i un somriure al campament que hi ha a peu de platja”, exemplifica la mestra.

El convenciment que “falten mans” i la predispocició a “fer el que calgui” també guiaran el viatge a Lesbos de Sara Montesinos, de 26 anys. Periodista de Premià de Mar, recentment s’ha quedat sense feina i, preocupada pel drama de la immigració, ha decidit marxar a l’illa grega per fer-hi de voluntària. Un viatge que començarà dimarts que ve i que, de moment, no té bitllet de tornada. Encara no sap quina serà la seva funció a Lesbos, on es posarà al servei de Lighthouse Relief, però té un amic que ja fa temps que és a l’illa i li ha donat alguna pista. “Em pot tocar fer tes per esmorzar en un camp de refugiats, preparar el dinar per a centenars de persones o passar un matí amb els nens”, diu la Sara. Conscient que no és cap “superheroïna”, té clar que probablement també acabi intervenint quan arribin embarcacions a l’illa, encara que sigui tapant amb mantes tèrmiques els migrants xops o atenent els més petits -que suposen el 34% dels refugiats que hi ha a l’illa.

Siguin quines siguin les seves tasques, la Sara creu que la seva experiència a Lesbos li servirà d’aprenentatge: “Hem de deixar-nos de mirar el melic i trencar mites”, argumenta, i afegeix: “De vegades ens pensem que la gent que arriba és la més pobra, però sovint són famílies com les nostres que, de cop, les han començat a bombardejar”. No sap com l’afectarà el dramatisme de la situació dels refugiats, i creu que, més enllà de les morts, el més impactant serà “veure vides truncades del tot” i persones amb “una esperança i un somni europeu que no compliran”.

“Sembla una presó”

La Núria, que ja ho ha viscut, admet que aquesta situació és palpable a l’illa, començant pels campaments de l’ACNUR, sotmesos a controls d’identitat perquè només hi entrin els considerats refugiats -principalment sirians i afganesos-. La resta, que potser han fugit del seu país per motius econòmics, no tenen dret a asil, per la qual cosa s’han d’estar en un campament a part muntat per les ONG. “Hi ha cartells amb les banderes de cada país i tanques per separar la gent que arriba. Sembla una presó”, lamenta.

L’organització catalana Stop Mare Mortum lluita contra aquesta diferenciació de migrants, ja que considera que no s’ha de qüestionar els motius de l’acollida de persones que s’han jugat la vida al mar. Anna Palou, de 26 anys, és una de les portaveus i, juntament amb 5 companys més, va marxar cap a Lesbos aquest divendres. “Volem veure amb els nostres propis ulls el que està passant, parlar amb ONGs i entitats, saber què necessiten i recollir material gràfic per treballar-lo a casa nostra, on el nostre objectiu principal és la sensibilització”, explicava l’Anna poc abans de marxar, però afegia que, un cop allà, no dubtarien a “arremangar-se i fer feina”. I és que, segons espera constatar durant la seva estada de cinc dies a l’illa, “l’actuació del govern grec i la comunitat internacional és nul·la”.

La falta de recursos o de coordinació entre organitzacions, així com la caiguda del nombre de voluntaris després de les vacances d’hivern, podria empitjorar la situació. Una situació que, malauradament, no és excepcional. “Lesbos és tan sols una de les moltes illes on arriben els refugiats. I després encara han d’afrontar el llarg periple per arribar al nord d’Europa. Això no pot ser”, conclou la Núria.

Alliberats a Grècia els bombers sevillans

Els tres bombers detinguts dijous en aigües gregues quan feien tasques de rescat de refugiats, amb l’ONG ProemAid, van ser alliberats ahir després de pagar una fiança. Les autoritats gregues els acusaven de tràfic il·lícit de persones. Centenars de persones havien sortit ahir mateix al carrer a Sevilla i La Algaba (el municipi d’un d’ells) per reclamar-ne l’alliberament. L’alcalde de La Algaba denunciava que havien sigut “detinguts injustament per ajudar persones que fugen de la guerra”

mafia nigeriana

La Supreme Eiye Confraternity, la màfia que els Mossos van desarticular fa dos mesos amb  l’operació Bennu en diferents poblacions de l’àrea metropolitana, tenia “el control operatiu de la comunitat nigeriana” a Catalunya. No només es dedicava al tràfic de dones per forçar-les a prostituir-se -en subjugava un centenar- sinó que els seus tentacles s’escampaven més enllà de l’activitat criminal, segons el cap de l’àrea central de crim organitzat dels Mossos, l’inspector Antoni Rodríguez.

Durant un any i mig d’investigació, els policies de la unitat de tràfic d’éssers humans van comprovar que la Supreme Eiye s’havia infiltrat a l’Associació Nigeriana de Catalunya, la principal entitat formal del col·lectiu. Segons Rodríguez, l’associació té relacions amb el govern nigerià i l’ambaixada a Madrid, i a la pràctica actua de “paraconsolat” d’aquell país. Assegura que van comprovar que la màfia “la controlava” per mitjà d’un “lideratge informal” que “usurpava” les funcions dels dirigents legítims de l’entitat. La Supreme Eiye també tenia “relacions” amb responsables d’algunes de les esglésies freqüentades pels nigerians a Catalunya.

La màfia  -sorgida d’una secta estudiantil nigeriana- també controlava la resta d’activitats delictives de la comunitat a Catalunya. Des de les estafes fins al tràfic de drogues, els robatoris i qualsevol mena de crim. Segons l’inspector, s’aprofitava de la seva estructura per exigir un “cànon” als altres delinqüents que hi pogués haver entre la comunitat. Fins i tot tenia poder pel que fa als treballadors legals, que per estalviar-se comissions a l’hora de fer transferències al seu país, de vegades feien ús de les estratègies que l’organització tenia per blanquejar diners, ja que els era més barat.

• 

L'inspector Antoni Rodríguez, cap de crim organitzat dels Mossos

Grup potent i desconegut

Tot plegat donava a la Supreme Eiye Confraternity un gran poder sobre la comunitat nigeriana a Catalunya. Els Mossos van poder identificar mig centenar de membres i, amb l’operació, en van arrestar 23. Rodríguez avisa que aquesta mena de grups “són estructures molt potents” però la majoria de població no les nota ni sap que existeixen “perquè afecten un col·lectiu concret, el nigerià, que no té relació amb altres grups” i és “impermeable” a la societat autòctona. De fet, a l’hora d’investigar aquesta màfia els Mossos han tingut poc suport internacional i han trobat que les altres policies occidentals tenen poca informació sobre la Supreme Eiye -o que la que tenen no la volen donar-. Tot i això, després de l’operació del novembre han rebut nombroses peticions d’informació.

Entre el centenar de víctimes forçades a prostituir-se hi havia tres menors, una de 14 anys

La Supreme Eiye és una màfia internacional amb grups actius a bona part del món. Té “una estructura basta, ampla, pluridelictiva, que viu de l’explotació de negocis externs”, segons Rodríguez. És una organització amb petites franquícies criminals repartides per tot el món que “esprem per alimentar la seva estructura” i que fins i tot es dedica al contraban de petroli. El seu negoci principal, però, és el tràfic de dones per a la prostitució forçada.

Menors prostituïdes

La denúncia que va servir per començar un any i mig d’investigacions la va fer una víctima que havia tocat fons. “Cadascú té el seu límit i ella no va poder més”, explica l’inspector. “Estava en un estat mental deplorable”. Ja no tenia res a perdre després d’acumular violacions i agressions, i ho va denunciar tot a la policia. La van tractar com un testimoni protegit i a partir del que els va dir van començar a estirar el fil. Els Mossos han identificat un centenar de víctimes de la Supreme Eiye, incloses tres menors d’edat -una tan sols tenia 14 anys- i una dona que estava embarassada. La majoria es prostituïen a la Rambla de Barcelona, encara que la màfia també controlava dones al Camp Nou, la Vila Olímpica i Mataró.

laia sanz

Laia Sanz va començar malament l’etapa d’ahir en assabentar-se que els organitzadors havien decidit modificar la classificació general, cosa que la deixava més lluny del seu objectiu: acabar entre els 10 primers de la general de motos. La segona setmana de la prova, en la qual es decidiria tot plegat, havia d’estar marcada per la sorra, les altes temperatures, les dunes i el control de la navegació per evitar perdre’s, però dimarts l’organització ja va decidir aturar l’etapa després del segon control de pas -es van fer 178 km d’especial dels 285 que estaven previstos- perquè hi havia pilots amb problemes per les altes temperatures. “Això és el Dakar, i ha de ser dur. Ha sigut el primer dia dakarià de veritat, i així hauria de ser la major part del ral·li. I si només arriben a la meta 50 motos, doncs només n’hi arriben 50, però no es pot abaixar el llistó a la primera dificultat que es presenta. Em fa ràbia que s’hagi cancel·lat l’etapa”, va dir Sanz en saber que l’organització -després de la suspensió- havia decidit donar a tots els participants els temps que havien aconseguit al control de pas número 2. Als que no van poder seguir més els van donar el temps del pilot més lent que havia arribat fins al quilòmetre 250. Això va provocar que Sanz passés a ser 14a a la classificació general, a 50 minuts del 10è classificat de la general, Alessandro Botturi, quan abans del canvi era 13a, a tan sols 13 minuts.

Sanz va queixar-se a través de les xarxes socials abans d’iniciar l’etapa d’ahir, la desena, que tornaria a ser retallada -en aquest cas per una crescuda fluvial- dels 278 km previstos a 244. Després de la ràbia de veure com quedava lluny del seu objectiu malgrat haver donat la cara dimarts, ahir Sanz es va trobar que el seu radiador no l’ajudava. La pilot de Corbera de Llobregat va haver d’aturar-se molts cops per anar-hi posant aigua en una etapa en què hauria pogut guanyar posicions, ja que controlava millor la navegació que alguns rivals. Però com que va haver de rodar lenta va arriba a 1 h 34 min 29 s del guanyador de l’etapa, l’eslovac Stefan Svitko. D’aquesta manera, baixa a la 16a posició de la general, a 3 h 29 min 36 s del liderat, i a més de dues hores del top 10.

Svitko (KTM), per la seva banda, va retallar a 5 min 47 s el desavantatge respecte del líder en motos, Toby Price (KTM), en imposar-se a l’etapa, tot i que l’australià, tercer, es manté com a líder còmode en la classificació general de motos. L’argentí Kevin Benavides (Honda) va acabar segon a 2:54. Després d’aquesta jornada, i amb tres etapes per acabar la carrera, Price manté una diferència de 23:12 sobre Svitko.

Sainz, fora de combat

En cotxes, el francès Stephane Peterhansel (Peugeot) va recuperar el liderat després de la debacle de l’espanyol Carlos Sainz, que va tenir un problema a la peça que se situa entre la caixa de canvis i el motor i que ha perdut tota opció al triomf final. Després d’haver aconseguit el primer lloc en la jornada de dimarts, el Peugeot DKR2008 del madrileny, de 53 anys, es va aturar al quilòmetre 213, just a 31 quilòmetres de la meta. Peterhansel, doncs, va recuperar el liderat amb una victòria en la qual va avantatjar en 5 min 40 s el seu company d’equip Cyril Despres. El tercer lloc va ser per al rus Vladímir Vassiliev (Toyota) i Nani Roma (Mini) va ser quart.

derby

Davant l’allau d’opinions que, després de dos partits consecutius, asseguren que “el derbi ha tornat”, jo sostinc que el derbi no ha tornat perquè, senzillament, no havia marxat mai. El derbi, tant per a l’espanyolisme com per al barcelonisme recalcitrant, no és un resultat al final del partit sinó un estat d’ànim que es viu durant tot aquell dia -estranya barreja d’il·lusió i por al ridícul-, que s’encrespa durant el partit i que, un cop acabat, produeix tres efectes possibles: o l’excitació de l’eufòria o el respirar fondo d’alleujament o la necessitat d’una aspirina perquè, del disgust, et fa mal tot.

Avui, en la tornada de Copa, pot passar qualsevol cosa. El futbol ens ha donat, a uns i altres, tants exemples de girs argumentals que, d’entrada, cal no descartar res. Com més ben encarat ho tingui el Barça, més gran pot ser la proesa espanyolista. Però més enllà del que passa al camp, on cadascú utilitza les armes que considera més útils, el derbi de cada dia, el de la convivència en una ciutat, també comporta un soroll amb puntes d’excitació. Per exemple: que els mitjans de Barcelona dediquen molt més espai, temps i atenció al Barça que a l’Espanyol és una dada objectivable; que l’eslògan de la “meravellosa minoria” no se l’ha inventat Piqué sinó una agència pagada pel club és una altra veritat irrefutable. I què? La rivalitat ben entesa té el seu encant.

Aquest diari segurament no ens tornarà a encarar amb en Xavier Fina, amb dues columnes de bandera d’entrada i de sortida de la doble pàgina, fins al 8 de maig. Fins aleshores, el suflé que ara tenim al forn a 220 graus haurà anat baixant de mica en mica. Confio, pel bé de tots, que llavors, en la penúltima jornada, l’Espanyol no necessiti els punts del Camp Nou per quedar-se a Primera, ni al Barça li calguin els tres punts, sí o sí, per tornar a guanyar el títol. I, si es dóna algun dels dos escenaris, serà sa que les aficions esperonin els seus jugadors perquè un club li faci la guitza a l’altre. És la gràcia del joc.

rei mides

“De petit no hauria somiat guanyar cinc cops aquest premi. Agraeixo al futbol tot el que m’ha donat, tant les coses bones com les dolentes, ja que m’han fet fort”, deia Leo Messi pocs segons de sentir com el brasiler Kaká deia el seu nom. L’argentí es va convertir en el primer jugador capaç de guanyar cinc cops la Pilota d’Or, i així va afegir un nou rècord al seu historial i va sumar arguments per poder-se considerar el millor jugador de tots els temps. “Sí, és el millor”, deia Xavi Hernández. “En podrà guanyar tantes com vulgui”, afegia Carles Puyol.

“Després de dos anys veient com guanyava Cristiano, és bonic tornar”, va dir Messi, que va rebre un 41,33% dels vots i va superar Cristiano (27,75%) i Neymar (7,76%). Amb 57 gols amb el Barça la temporada passada, Messi va viure un 2015 rodó, en què els blaugranes van superar de passada el rècord de gols marcats en un any natural que tenia el Madrid d’Ancelotti. A Messi només li va faltar guanyar la Copa Amèrica, però va perdre la final amb l’Argentina contra Xile. Per a Messi, de fet, el 2015 no va ser fàcil, ja que el gener d’aquell any no aconseguia entendre’s amb Luis Enrique. “Tots dos s’han esforçat per trobar punts comuns, i no era fàcil. De mica en mica s’han entès i ara les coses funcionen”, diuen des de dins del Barça. Ahir la felicitat era total a l’expedició barcelonista, malgrat l’espina de veure Cristiano davant de Neymar. “Confiava ser segon”, va reconèixer el brasiler.

El portuguès del Madrid va encaixar la derrota amb esportivitat, malgrat que va negar-se a donar la mà a Dani Alves, molest per unes crítiques del brasiler d’ara fa unes setmanes. Cristiano, guanyador les dues últimes edicions de la Pilota d’Or, ja es veia a venir que no guanyaria. Messi i Neymar van liderar el Barça en la conquesta dels cinc títols de l’any -Lliga, Lliga de Campions, Copa del Rei, Supercopa d’Europa i Mundial de Clubs-, cinc arguments de pes per entronitzar Luis Enrique -com a millor tècnic de l’any, tot i que l’asturià va preferir no anar a la gala- i un Messi ahir molt elegant, vestit d’Armani després de la finalització del seu contracte amb Dolce&Gabbana. L’argentí, que abans de guanyar la seva cinquena Pilota d’Or va afirmar que “preferiria guanyar un Mundial que cinc Pilotes d’Or”, va volar acompanyat de la seva dona i els seus familiars, i els jugadors del Barça que estaven convidats a la gala, com Iniesta o Alves. “La meva intenció és retirar-me al club on vaig començar, i aquest club és el Barça. El futbol dóna moltes voltes, i l’any passat ens mataven. Però després es va guanyar tot. Tant de bo pugui retirar-me al Barça”, es va sincerar. “Segur que ja pensa en el pròxim entrenament, la clau és la seva mentalitat guanyadora, la mateixa del Barça”, afegia Josep Maria Bartomeu. “Cada any que començo intento rendir al mateix nivell o superar el que he fet l’any anterior. Treballem per a això, per superar-nos cada any i aconseguir tots els objectius que tenim com a equip. Per sort l’any passat els vam aconseguir gairebé tots. Va ser un any meravellós”, va resumir Messi.

Suárez, cinquè

Al Barça només li va faltar el sorpasso de Neymar a Cristiano. “Ney serà el que ell vulgui, arribarà on ell vulgui. Seguirà creixent moltíssim i tot dependrà d’ell, perquè té totes les condicions. A més de ser un extraordinari jugador és una grandíssima persona, i crec que això encara el farà millor”, va avisar Messi. “Messi s’ha convertit en un ídol i també en un amic. Estar nominat durant nou anys a aquest premi és tota una fita i per a mi és un estímul poder igualar aquests números”, li va tornar la floreta Neymar.

El quart classificat va ser Robert Lewandowski, amb un 4,17% dels vots. Luis Suárez va ser cinquè amb un 3,38% i Iniesta novè, lluny d’un Messi que fa 9 anys que visita una gala en la qual s’ha banyat en or els anys 2009, 2010, 2011, 2012 i 2015.

convocatoria assemblea

NOVA CONVOCATÒRIA PER LA ASSEMBLEA Bigues i Riells, 12 gener de 2016

Benvolguts companys tots,

Degut a la sorpresiva jornada de la designació del nou president de la Generalitat i per ser cridats els nostres principals a les estructures comarcals va ser suspesa la nostra assemblea. De manera que us hem de tornar a convocar amb el llenguatge del president, clar, inclusiu, directe , positiu i amb ganes de treballar per el país. Es l’hora de avançar junts i anar per feina.

Que aquest nou tren cap a la llibertat, no ens agafi sense bitllet o en una altre estació. Per això es molt important que a mes d’atendre a la present cita, informeu a tothom que cregui pugui aportar alguna cosa al grup, se’l convidi també. L’escenari ha canviat, La festa la cel.lebrem nosaltres, ja no hi ha peça per la cacera i la campanya anti independentista s’ha desmuntat.

El 25 serà un dilluns feiner. Ens podem trobar al local Social de CDC BIR, a les 20 hores. I l’assemblea servira per dissenyar un grup potent amb una maquinaria engrasada per tothom que desprès de mesos de grinyolar i patir, ja sense nervis ni emocions poguem treballar per tornar a fer poble. Son els pobles que configuren un país on fer dissabte vol dir fer feina de casa.

I a casa aprovarem una Comisso Gestora que ens conduirà, desprès del Congres Nacional del primer trimestre del 2016, a triar un President i un Comitè Local en el que es comptara amb tothom, hom hi podrà ser hi, i hi seran principalment els mes reconeguts per els seus companys a traves d’ùnes primàries, ni que siguin també casolanes.

Els catalans no estrenem gaire. Passem bona tintoreria a les peces mes usades segons marca el calendari i cosim aquella part que donava  un chic de tibantor innecesaria. Aquells termòmetres de mercuri i fusta, donaran sense falla les temperatures d’aquests mesos propers trepidants. CDC de BIR, som i serem. Hi hem de ser hi si volem ser qui som.

Una forta abraçada

President de la comissió gestora CDC BIR