Mango guanya menys

La cadena de moda Mango va tancar el 2014 amb una disminució dels beneficis d’un 10%, fins als 107 milions d’euros. Aquesta davallada de la rendibilitat de la companyia es va produir tot i un augment de les vendes d’un 9,3% que li van permetre superar per primer cop els 2.000 milions d’euros de facturació, amb un total de 2.017 milions, segons va informar ahir la companyia presidida per Isak Andic.

Aquestes xifres consoliden Mango com la primera empresa catalana del sector de la moda en volum de facturació, però confirmen el seu segon lloc pel que fa als beneficis. Desigual va guanyar el 2014 135 milions d’euros, amb una facturació denomés 963,5 milions d’euros. És a dir, 14 de cada 100 euros que ingressa Desigual són guanys per als seus propietaris, mentre que en el cas de Mango només 5 de cada 100 euros de facturació serveixen per engreixar la cartera d’Isak Andic i la resta de propietaris.

Tot i això, els resultats de la companyia van ser sòlids l’any passat, i van confirmar que la nova estratègia comença a donar resultats. Mango s’ha dedicat en els últims anys a llançar noves línies de producte (roba per a nens, homes, talles grans i esportiva) i a obrir megabotigues, per poder encabir totes les línies. Això, però, ha tingut com a conseqüència un estancament del nombre de punts de venda, perquè la nova estratègia suposa tancar algunes de les botigues més petites.

Segons el comunicat de la companyia, l’empresa té “uns 2.700” punts de venda a tot el món, els mateixos que assegurava tenir el 2013, malgrat l’obertura de 43 megabotigues. Aquest any, però, el calendari d’obertures de la companyia passa per obrir 75 establiments més.

Mango va crear l’any passat 2.331 llocs de treball, gairebé el doble que el 2013, gràcies al nou concepte de botiga, i té una plantilla de 15.787 empleats. La companyia està treballant en les obres del seu nou centre logístic a Lliçà d’Amunt, la primera fase de les quals finalitzarà l’any 2016.

Cites agredolces

Buscant amor, sexe o simplement algú que els allunyi de la soledat, els personatges deCites -la nova sèrie de TV3 dels dilluns- es troben cara a cara després d’haver-se conegut per internet. La ficció està basada en la britànica Dates, creada per Bryan Elsley ( Skins ). Amb un repartiment encapçalat per actors reputats com Eduardo Noriega, Aida Folch, Íngrid Rubio i Jordi Sánchez, la cadena ofereix una mirada personal a les relacions de parella actuals.

La trama aborda el risc del món de les cites a cegues i la manera de buscar l’amor al segle XXI. N’hi ha de més romàntiques i altres d’humiliants i realment incòmodes en no congeniar amb l’altra meitat. Cites pot recordar Impares (d’Antena 3) tot i que, en aquest cas, els protagonistes canvien la seva agenda telefònica per una web de contactes. “Tracta l’amor d’una manera molt actual amb la irrupció de les noves tecnologies a les nostres vides”.

Darrere del projecte hi ha Arca Audiovisual, del grup Filmax, el responsable de dirigir-la és Pau Freixas i el guió és obra d’Ivan Mercadé. Tots van treballar junts a la producció de l’exitosa sèriePolseres vermelles. “Després de Polseres vermelles, teníem moltes ganes de tornar a treballar junts”, confessa Carlos Fernández, productor executiu de Filmax. “També tenim l’ambició de moure-la internacionalment”.

Cada episodi mostrarà, de manera paral·lela, dues cites en què quedaran patents les pors, els secrets i les expectatives d’una sèrie d’individus. A més, durant la temporada, l’espectador podrà seguir aquesta recerca de la mitja taronja amb personatges que es creuaran entre ells i es retrobaran al llarg dels capítols.

“La televisió sempre tendeix a la coralitat més que el cinema, però en aquest cas es multiplica molt”, explica Freixas. Al repartiment, format per 24 actors, també hi destaquen Nausicaa Bonnín, Isak Ferriz, Bea Segura, Biel Duran, Eva Santolaria, Jordi Rico i Laia Costa. “A l’hora del càsting vam ser molt exigents.

“Ens hem saludat a l’entrada. La veritat és que només coneixem els actors de les nostres cites”, bromeja Jordi Sánchez. Tot i que és una sèrie formada per molts intèrprets, només han coincidit junts els que compartien escenes. “Ha sigut un rodatge estrany; primer perquè no hem llegit la resta de capítols i segon perquè hem treballat pocs dies seguits”, afegeix Noriega. Una altra anomalia ha sigut el temps disponible. “A vegades sorgeixen projectes molt ambiciosos però no hi ha prou temps -explica Nausicaa Bonnín-. Assajàvem abans de cada capítol. És maco treballar amb aquesta subtilitat”, agraeix l’actriu.

Cites parteix de la base de Dates però “gairebé es podria dir que és una proposta nova”. “ Dates és una molt bona sèrie però s’allunyava del caràcter més llatí que ens caracteritza. Se n’ha fet una adaptació amb profunditat per aconseguir el tarannà mediterrani”, celebra la cap de ficció de la cadena. A més, la sèrie ha crescut en minutatge (els capítols duraran 45 minuts en lloc de 25) i en cites, ja que la versió original en té 9 i aquesta versió constarà de 26 (en què només tres coincideixen amb la britànica).

La sèrie s’allunya dels platós per ser a peu de carrer de Barcelona. “La ciutat llueix el seu millor perfil, fins i tot els barcelonins se sorprendran”. Per acostar els escenaris al públic, des de la pàgina web de la ficció es podrà consultar un mapa interactiu en què s’actualitzaran els punts on tenen lloc les trobades. “Hi ha dues coses que m’agradaria que passessin després de veure Cites : que els espectadors s’animin a visitar alguns dels locals on hem rodat i que els agafin ganes de tenir una cita per internet”

El viatge transoceanic de la rosa

Les roses que dijous ompliran els carrers de Catalunya amb motiu de Sant Jordi acumulen molts més quilòmetres dels que ens podem imaginar quan en regalem una a algú estimat. El 60% de les roses que es compraran aquell dia provenen de Sud-amèrica, concretament de Colòmbia (35%) i l’Equador (25%), mentre que un 30% vénen d’Holanda. De fet, només un 5% de les roses de Sant Jordi són de producció catalana i un altre 5% prové de zones productives de la resta d’Espanya. “És impossible que Catalunya i l’Estat puguin produir els milions de roses que es vendran per Sant Jordi i per això les hem d’anar a buscar fora”.

Colòmbia és la gran productora de roses del món, amb “finques molt grans, que tenen un gran capacitat i produeixen milers de roses anualment que van a parar, sobretot, als Estats Units”. Tot i això, els colombians ja saben que “el 23 d’abril és la festa de Sant Jordi a Catalunya i que en un mes tenen una demanda espectacular”, destaca Batlle. Les tres zones d’on provenen les flors que es vendran per Sant Jordi són Antioquia, la Sabana de Bogotà i l’Eje Cafetero. “Són àrees de muntanya, amb temperatures regulars i fresquetes, ideals per a les roses, que són flors que no volen temperatures gaire extremes”, explica Batlle. En el cas de l’Equador les roses es cultiven a Guayaquil en finques més petites i amb menys capacitat productiva que durant l’any cultiven flors sobretot per al mercat rus i els països de l’est d’Europa.

Però ¿com arriben des d’aquestes zones muntanyoses de l’Amèrica del Sud fins a casa nostra? “Des que les tallen fins que arriben a destí passen com a molt tres dies”. I és que el viatge el fan en avió. “Les tallen i les posen en caixes que en conserven la frescor, 400 roses en una caixa, i les porten en camions frigorífics fins a l’aeroport. Les traslladen en avions que també estan refrigerats per mantenir-les en bon estat. Un cop arriben al Prat els majoristes les guarden unes quantes hores en fresc, les hidraten i així es refan i agafen forces”. En el cas de les roses holandeses el transport es fa en camions, on les roses viatgen refrigerades i amb aigua, per mantenir-les hidratades i garantir que estan en bon estat quan arriben a Catalunya.

Un cop ja tenim la rosa a casa, “si li apliquem bones cures”, pot durar encara una setmana, molt lluny de la muntanya on ha crescut. “Per fer-la durar se li ha de fer un tall en diagonal per donar-li la màxima superfície perquè s’hidrati i cal canviar-li l’aigua cada dos o tres dies”, diu l’expert, que afegeix algun truc: “Si posem una aspirina a l’aigua també ajudem a fer-la durar”.

Des de Mercabarna-flor preveuen que aquest 2015 les vendes segueixin la tendència dels últims tres anys, amb uns 6 milions de roses venudes a tot Catalunya, cosa que suposa el 30% del total de les vendes en tot l’any. Els productors esperen que la baixada de l’IVA -que ha passat del 21% al 10%- ajudi a animar les vendes. Pel que fa als preus s’espera que es mantinguin i que les roses costin entre 3 i 4 euros. Aquestes previsions es fan tenint en compte la millora del consum i que la diada cau en dia laborable, cosa que fa pensar que hi haurà molta gent al carrer disposada a comprar.

Les que tenen més èxit continuen sent les tradicionals roses vermelles, que suposen un 80% de les vendes de Sant Jordi, amb més de 30 varietats de colors vermells. La més venuda és la freedom, que prové precisament de Colòmbia i de l’Equador, i que destaca pel seu color vermell intens, perquè té poques punxes i per la seva resistència. La segona més venuda és la red naomi, amb molts pètals i un toc vellutat molt atractiu que es cultiva a Colòmbia i també a Holanda. Tot i això, els venedors de roses han començat a detectar que el públic té ganes d’innovar quan arriba Sant Jordi i, mentre que l’any passat les roses de colors eren només un 10% del total, enguany ja n’hi haurà un 20% de diferents colors, entre els quals destaquen el blanc, el groc i les roses tintades.

Les floristeries tenen en la diada de Sant Jordi una cita ineludible i molt especial. Tot i que obren tot l’any, saben que el 23 d’abril hi ha molta gent buscant una flor i, malgrat la competència ferotge als carrers, miren d’adaptar-se al que busquen els compradors.

És el cas de Maria Ponsà Flors, a la rambla de Catalunya, 134, que reconeix que enguany han decidit abaixar els preus fins als 5 o 6 euros per model, i han incorporat noves tendències, com una rosa que porta afegit un poema o barrets amb roses esterilitzades que han sigut tractades perquè durin tota la vida.

Els 100 km solidaris

A les cinc de la tarda d’ahir encara arribaven participants a la meta. Les Vies Verdes són un recorregut tradicional per als aficionats al senderisme i a la bicicleta a Catalunya. L’anomenat Carrilet va ser la primera línia de ferrocarril de 75 cm d’amplada d’Espanya inaugurada l’any 1892. Ara, el 2015, el Carrilet tampoc s’escapa de la febre del trail o el running. Des de fa quatre anys, aquesta via s’ha convertit en l’escenari de l’Oxfam Intermón Trailwalker, una marxa solidària de 100 km en un màxim de 32 hores, per ajudar a construir pous d’aigua a la zona subsahariana del Sahel.

Però cada any hi ha més equips i cada edició l’acaben més de pressa. Igual que cada vegada hi ha més runners corrent per la Diagonal de Barcelona. Aquest any es va tornar a batre el rècord. L’equip Ciutat de Girona -integrat per un nom conegut en el món de curses de muntanya, Toti Bes, corredor gironí guanyador dos anys seguits de l’Ultra-Trail del Mont Blanc, i David Coma, Ignasi Riuró i Adrià Canimas- va acabar els 100 km en poc més de 9 hores. És el nou rècord internacional, que fins ara també tenia un equip català amb 9 h 45 min.

Durant tot el recorregut l’ambient és de festa i l’organització s’encarrega de recordar constantment l’objectiu de la cursa: posar-se a la pell de les persones que han de caminar fins a 40 km diaris per recollir bidons d’aigua potable en països com Etiòpia i el Txad. Però pocs equips ho tenen present. “És veritat que hi ha la part solidària, però ho acabes convertint en un repte personal”, diu Núria Serradesanferm, de l’equip Kateuzka, de Granollers, que va acabar els 100 km a les quatre de la matinada en poc més de 18 hores. En total s’hi van inscriure 356 equips, que van aconseguir recaptar 769.000 euros a través del mínim de 1.500 euros que cada equip ha d’aportar.

Més de la meitat d’aquests diners, però, els han pagat empreses. Ja a la sortida es veu una gran taca blava feta per participants tots vestits igual. “Sembla una competició de bancs”, diuen rient dos membres d’un equip de Balaguer quan, a l’altura d’Amer, al quilòmetre 31, els passen pel costat dos equips amb l’estrella de La Caixa a l’esquena i, just darrere, dos més amb la insígnia del Banc Sabadell. “Cada any hi ha més participació d’empreses. Aquest any un 60% dels equips són corporatius. Només La Caixa n’ha portat 61 i el Sabadell 49”.

Preston a Barcelona

Avui el professor Preston, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, farà la deixa al nostre país del seu arxiu i biblioteca relacionats amb la història contemporània d’Espanya. La deixa és conseqüència de la voluntat del professor i de les gestions fetes per l’Ajuntament de Barcelona, i permetrà que el professor s’asseguri que els seus papers, producte de cinquanta anys de recerques, estaran a l’abast dels recercadors catalans i espanyols a l’Arxiu de Poblet.

Més enllà del valor que de per si té la deixa, el que la fa veritablement important és que relliga definitivament l’hispanista catalanòfil europeu més important dels darrers quaranta anys amb Catalunya, que consolida l’Arxiu de Poblet com un dels més importants del país, cosa que fa possible que al seu voltant s’hi puguin reunir altres deixes relacionades amb aquesta, i així Catalunya tindrà tres arxius de referència per estudiar el nostre segle XX: l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu del Monestir de Montserrat i l’Arxiu de Poblet. És just que com a país, com a catalans, ens en sentim orgullosos.

El fet que a hores d’ara tant Montserrat com Poblet passin per un molt bon moment des del punt de vista de la vitalitat de la vida monàstica, encarnada en els priors respectius, Ignasi Fossas i Lluc Torcal, és especialment positiu. També ho és per al país que tots dos arxius, juntament amb el Nacional, creixin i es reforcin. La deixa de Preston a Poblet ens permet superar definitivament les discussions maniquees sobre arxius bons i arxius dolents, i ens ha de fer valorar la veritat per damunt de tot. I la veritat, molt poc coneguda, és que poques persones com els monjos de Montserrat Hilari Raguer i Josep Massot han donat tant de suport a l’Arxiu de Poblet. Per a ells l’important era que l’arxiu s’enfortís, que fos tractat amb respecte, que s’hi possibilités el treball dels recercadors, pel bé de tots nosaltres. Tots dos monjos montserratins han estat al costat de Montserrat Catalan. La directora de l’Arxiu Tarradellas, que té la seu a Poblet, no es cansa d’explicar que sempre ha comptat amb el suport de Montserrat. El fet que l’arxiu de Paul Preston, tan vinculat al pare Raguer, vagi a Poblet, no deixa de reforçar aquesta imatge d’unitat i de potència que necessitem els catalans en tot el que fem, molt més que no pas la temptació de la discussió estèril i estúpida.

Paul Preston dóna l’arxiu com a continuació d’una vida dedicada a l’estudi sobre l’Espanya del segle XX, sobretot entre el temps de la Segona República i la Transició. En Paul és, tanmateix, hereu, baula i llançadora d’una tradició britànica d’hispanistes i de catalanòfils que ens han ajudat a conèixer-nos millor, i els hem d’estar molt més que agraïts. De Raymond Carr a Sheelagh Elwood, passant per Herbert Southworth.

La deixa del professor Preston farà que molts dels recercadors britànics que encara estan en actiu considerin la possibilitat de fer, ells també, deixa dels seus materials al nostre país, i així assegurar l’enriquiment de la base documental necessària per no perdre la memòria col·lectiva, que no deixa de ser la patologia més greu per a qualsevol societat que mira de prosperar aprenent dels encerts i errors del passat.

Amb Paul Preston hem après a valorar la Guerra Civil en la justa mesura. Ell ens ha ensenyat com amb encerts importants i errors gravíssims, el projecte de la República va ser un intent de proporcionar una vida més digna a les persones humils, la immensa majoria, de l’Espanya d’aquell temps. Com el fracàs de la República a causa fonamentalment de l’aixecament del general Franco i dels seus sequaços va generar una repressió assassina a tot l’Estat, un veritable holocaust pel qual ni en Franco ni els seus col·laboradors mai no van pagar la pena.

Aquesta repressió va ser encara més brutal a Catalunya, on la derrota va ser doble: com a republicans i com a catalans. Això no ha obstat, però, perquè el professor hagi estat duríssim destapant l’estalinisme brutal i cínic d’un personatge clau per a la Transició com en Carrillo. O que ens hagi explicat com l’anarquisme homicida, gangsteril i cec va fer un mal irreparable a la solidesa de la República. En Preston ens ha confegit una història de la Transició que la situa en el marc de les seves possibilitats reals... El descobriment de les guerres de la Guerra, de la tercera Espanya del 36, del nacionalisme català obert i integrador, ens l’han anat acostant. Quina lliçó per als que avui, des de l’arribisme, o des de la ignorància dolosa, reparteixen carnets de falangisme o de puresa sense tenir la mínima decència de fer introspecció.

Benvingut a Barcelona, professor Preston. Us estàvem esperant!

Topics odiosos

Aquesta setmana he estat de road show per Espanya. De tant en tant em conviden a fer una xerrada sobre la meva aventura empresarial i jo sempre hi assisteixo encantada. Veure món i conèixer gent nova sempre va bé, i no saps mai d’on pot sortir un client o un potencial inversor... Tot i que això impliqui passar-se el mes viatjant i consumint molta energia.

Doncs bé, aquesta setmana he estat a Sevilla. Compartint xerrada amb mi hi havia un senyor que treballa com a dissenyador de moda. Deia l’home que quan li pregunten què fa, tothom insisteix a pensar que fabrica vestits de flamenca. I no en fa ni un! Una altra noia, també sevillana, deia que a l’última empresa on va treballar no va aconseguir treure’s el clixé de creativa graciosa i amb amor per les coloraines.

El món és ple de tòpics. I el dels negocis no és aliè a aquest problema. Els andalusos són tot el dia a la Feria prenent rebujito. Els gallecs són... gallecs, és a dir, que mai diuen les coses clares i maregen. Els madrilenys són presumits i xulos. Els canaris van al seu ritme, el ritme de les illes... I els catalans? Doncs som uns garrepes i uns antipàtics.

Els tòpics i els prejudicis ens ajuden a moure’ns pel món amb xarxa. Podem classificar i catalogar els uns i els altres abans de conèixer-los, cosa que ens dóna una mica de seguretat. I, per molt agafades amb pinces que estiguin aquestes creences (la majoria del tot), només necessitarem una confirmació per corroborar científicament la teoria.

Per als emprenedors aventurers, com una servidora, no hi ha res menys aconsellable que les veritats absolutes, sobretot quan són falses veritats absolutes. Si pensem que tot és com tothom pensa i donem valor als tòpics (sobre persones o qualsevol altra cosa), segurament no hi ha espai per crear res de nou, ni tan sols imaginació per obrir nous camins.

No hi ha esperit emprenedor més gran que el que es fa aquesta pregunta: ¿i si les coses poguessin ser d’una altra manera?

Mas crida a apuntalar el proces

• 

Artur Mas va cloure ahir la reunió dels consells nacionals de CDC i d’Unió, on es van ratificar per aclamació les gairebé 900 candidatures municipals de CiU per a les eleccions del 24 de maig. / TONI GARRIGA / EFE

Els resultats que surtin de les urnes el 24 de maig tindran una incidència directa en l’evolució del procés sobiranista. Amb aquest missatge, Artur Mas va voler afegir ahir transcendència a les eleccions municipals del mes que ve, lligant-les a l’operació democràtica per bastir un estat independent. No seran, certament, uns comicis per triar els diputats al Parlament. Serviran, va puntualitzar, principalment per escollir qui governarà a cada ajuntament, consell comarcal o diputació. “Però també hi ha en joc quantes corporacions locals estan al costat de la defensa del dret a decidir”, va avisar el president de la Generalitat.

Si el sobiranisme flaqueja el 24-M, el Govern trobarà un camí més costerut. “Ras i curt: com més corporacions locals hi hagi al costat del projecte de país amb majúscules, millor. I com menys n’hi hagi, pitjor”, va sentenciar. Per a Mas, “no és el mateix dirigir el procés amb les corporacions locals fent pinya i empenyent, que tenir-les a davant fent la punyeta”. Va recordar l’exhibició de força del 4 d’octubre, en plens preparatius per al 9-N, quan va reunir a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat prop de 900 alcaldes que avalaven la consulta. Després de l’examen electoral del 24 de maig, Mas vol continuar sentint-se emparat pel municipalisme: “Estic convençut que quan miri cap enrere seguiré veient moltíssima gent que té les idees clares i que ens ajudarà a enlairar el país fins a les cotes més altes d’autogovern i llibertat”.

Ahir qui tenia darrere Mas eren els gairebé 900 caps de llista que presentarà CiU a les eleccions municipals, que es van fer la foto de família amb el president de la Generalitat. Va ser una reunió atípica dels consells nacionals de CDC i d’Unió per ratificar les candidatures locals: a l’aire lliure, als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, sense cap debat a porta tancada. Un acte amb regust de precampanya, que va cloure Mas. En el seu discurs no es va limitar a fer una lectura en clau sobiranista del 24-M. De fet, va subratllar que l’objectiu prioritari dels comicis és escollir uns poders locals que ajudin a consolidar la “recuperació econòmica”. Una altra de les prioritats de CiU en aquesta nova cita electoral, va remarcar, és poder seguir aplicant les polítiques socials que defensa la federació nacionalista. Va reivindicar la tasca social del Govern davant d’“altres que es posen algun eslògan a la samarreta”. Fins i tot va presumir d’haver estat “al costat dels afectats per les preferents” i d’altres col·lectius vulnerables, “defensant els seus drets i lluitant contra els poderosos”.

Quan els problemes comencen en el trajecte cap l l'escola

El Sulaiman Al Mustafa, de 13 anys, i el seu germà Baixar (11) van arribar a Catalunya procedents de Síria ara fa tres anys. “Vam venir perquè allà hi havia una guerra”, explica el Sulaiman. El seu pare va ser el primer que va marxar del país, poc després que esclatés el conflicte, i aproximadament un any més tard el va seguir tota la família. “Vam venir amb la nostra germana, la mare i l’àvia”, afegeix el germà gran.

Abans de la guerra feien una vida normal, molt semblant a la que fan ara a Barcelona, i el camí fins a l’escola no tenia cap dificultat. “Era molt a prop de casa, hi anàvem caminant”, explica el Sulaiman. Asseguren que no era gaire diferent de l’Escola Pia Sant Antoni, on van ara, i afegeixen, mig en broma, que en algun aspecte era fins i tot millor. “Podíem baixar al pati dues vegades”, diu el Sulaiman rient.

La ciutat d’Homs, on vivia, però, va ser una de les més castigades pel conflicte, i els bombardejos i els combats al carrer van alterar radicalment la seva vida quotidiana. “Sortíem de casa i arribàvem fins a la porta de l’escola però havíem de girar cua i tornar a casa perquè hi havia combats amb armes i no podíem passar”, relata el Sulaiman amb naturalitat però amb una expressió molt més seriosa.

Tanzeela Basharat: A quarts de sis del matí és l’hora en què es llevava la Tanzeela, de 16 anys, per arribar puntual a l’escola quan vivia al Pakistan. L’escola més pròxima li quedava a gairebé una hora en cotxe des de casa. Va néixer a Azad Kashmir Kotli i fa només dos anys que va arribar a Catalunya. El seu ritual del matí era similar al de qualsevol nen de la seva edat però en horaris d’adult: esmorzar -amb l’estómac encara mig tancat- i córrer cap a un microbús que cada dia passava a recollir els nens que vivien a la seva zona per portar-los a l’escola. Les classes començaven a dos quarts de vuit.

És la segona de quatre germans i només ella i el seu germà gran, de 18 anys, viuen a Barcelona amb el seu pare. La mare i els petits continuen al Pakistan. “He vingut perquè aquí l’educació és millor”, diu sense dubtar-ho. Se li nota la influència del pare, un professor convertit per necessitat en cuiner des que ha arribat a Catalunya. Confessa amb timidesa que prefereix les seves professores actuals (té dues professores) que les del seu país d’origen. “Allà eren massa estrictes; aquí són més com unes amigues”, explica mentre abaixa la mirada. Part d’aquest record és culpa dels cops de fusta que rebia a les mans quan algun examen no li acabava de sortir del tot bé. L’altra gran diferència: l’ús dels ordinadors. “Els fem servir cada dia, i allà pràcticament no els utilitzàvem”, explica.

Té clar que al Pakistan la formació té data de caducitat, sobretot si ets una dona. Les que tenen més sort estudien fins als 18 anys i després el camí que solen agafar la majoria és el de casar-se amb un home, que en la majoria dels casos és “escollit” per les seves famílies. Ella, però, quan mira al futur es veu treballant de farmacèutica o en alguna feina relacionada amb la sanitat. “El meu pare sempre em diu: «Has de fer el que tu vulguis, és la teva decisió»”. El seu germà gran ja ha començat la formació superior: estudia administració i gestió d’empreses a la universitat.

Tot i que el vincle amb el seu país és molt fort -encara hi viuen la seva mare, els seus germans petits i també els avis-, assegura que li agrada Catalunya. “El català, però, és complicat”, intenta verbalitzar amb força èxit. Els últims dos anys el despertador de la Tanzeela sona passades les vuit del matí. Estudia en una escola de Barcelona que és a només cinc minuts mal comptats de casa seva.

 Venus Orijola: La Venus acostumava a anar a l’escola catòlica on estudiava a les Filipines en cotxe. Eren uns 20 minuts, un recorregut que superava l’hora si l’havia de fer a peu, un fet que passava en comptades ocasions perquè era massa petita. Ara ja té 14 anys i en fa tres que viu a Barcelona. A diferència de la Tanzeela, ella va venir a Catalunya acompanyada de tota la seva família: els seus pares i el seu germà petit.

A les Filipines vivia a la zona de Batangas. L’escola -recorda- estava situada al costat d’una església i els mestres “castigaven” la impuntualitat. “Si arribaves tard et feien netejar una part del centre, normalment el pati”, diu. La primera activitat del dia sempre era la mateixa: anar al gimnàs, cantar l’himne de les Filipines i resar. “Hi dedicàvem uns vint minuts”. A partir d’aquí començava un horari maratonià. Les classes eren de les 7 del matí a les 5 de la tarda. Dinaven un plat en qualsevol punt de l’escola: des de l’aula fins al pati. Un cop s’acabava la jornada escolar, seguia la formació. Tant ella com la majoria dels seus companys de classe feien dues hores més de repàs amb un professor particular. “El divendres era diferent: era l’únic dia que plegàvem a les dues del migdia i l’escola tenia com a norma no posar-nos deures per al cap de setmana”, explica.

.Honey Gul : 

La Honey Gul va néixer al Pakistan fa 13 anys i en fa quatre que va venir a viure a Barcelona. Al seu país, a la ciutat de Peshawar, arribar a l’escola li costava una mica més que aquí. “La meva escola era lluny, havia d’agafar un autobús i trigava gairebé mitja hora”, recorda. “Les que quedaven més a prop de casa eren només per a nens petits, i quan em vaig fer gran vaig haver de marxar”, afegeix. Ara, a Barcelona, el trajecte és força més curt: “Visc aquí al darrere mateix, vinc caminant i trigo un minut”.

Les diferències, però, van més enllà del trajecte. La Honey assegura que li agrada l’escola d’ara, però revela que a la de Peshawar el nivell era més alt. “Aquí és molt fàcil i allà era difícil, tot i que tampoc molt més difícil”, valora. Assegura que nota la diferència en totes les assignatures. Les matemàtiques, per exemple, eren “molt més complicades” al Pakistan. A anglès, afegeix, encara ho nota més: “Aquí fem només verbs, i allà fèiem històries senceres”. Ella, de fet, el domina prou per expressar-se en anglès quan no li surt alguna cosa en català.

La diferència entre les escoles d’aquí i d’allà que destaca més, però, són els maltractaments quotidians que rebien dels professors al Pakistan. “A l’escola et peguen molt”, denuncia amb contundència la Honey, que detalla que els cops són habituals com a resposta a qualsevol comportament que es considera que s’ha de castigar. “Les professores et peguen, a la meva cosina una professora li va pegar i li va trencar el braç”, afegeix gesticulant.

El patriarca de Volkswagen abandona

Ferdinand Piëch, el patriarca de la industria automovilística alemana, ha dimitido hoy como presidente del Consejo de Vigilancia del consorcio Volkswagen, según informa la compañía. Una decisión en la que también le acompaña su esposa Ursula, miembro del consejo.

La dimisión de Piëch y su esposa ha estado precedida de fuertes diferencias con el presidente de la compañía, Martin Winterkorn. Piëch, de 78 años, había hecho una breve declaración hace dos semanas en la que admitía que se había distanciado de Winterkorn.

Hasta ese momento, se consideraba que Winterkorn sucediera a Piëch en algún momento al frente del Consejo de Vigilancia. En cambio, con la declaración de Piëch se puso en duda el futuro de Winterkorn dentro del consorcio e incluso se llegó a especular con que perdería su actual cargo.

No obstante, Piëch no encontró la mayoría necesaria en el Consejo de Vigilancia para vetar la continuidad de Winterkorn. Varios grandes accionistas, como el estado federado de Baja Sajonia, y los representantes de los trabajadores en el Consejo de Vigilancia habían criticado a Piëch, una de las personas más poderosas de Volkswagen, por su declaración contra Winterkorn.

Germanwings

Arran de l'accident, els mitjans, però principalment el col.legi de metges han endegat un debat sobre la oportunitat del metges coneixedors de l'estat anímic  fisic del client. Com es el cas del pilot d'aquell avio estavellat expresament. El debat el protagonitzen els afectats per paranoies d'armes, transportistes alcoholic o profesions amb responsabilitat  i perillóses que tenen adiccions. Els paramentres son responsabilitat  canvi de seguretat. La idea mes brillant que se'ls va ocórrer, va ser donar la baixa però no revelar l'enfermentat, sobre tot en vigilants de la seguretat i cossos uniformats i sobre tot armats. La baixa hauria de ser automàtica. Els metges donen solucions per s'han de complir i fer complir.On eren els vigilant atents del Charlie Hebdo. Anaven armats i van morir ells. No estaven atents. Total son dues hores i que canviïn els torns. A la mili l'avi feia guardies pesadissimes de 2 hores a a nit. Retenes en deien. I per descomptat no podies deixar acostar ni al rang mes alt militar. I menys deixar li el Cetme. L solució era deixar lo seca alla mateix, sino sabia la contrasenya i ni aixi. Una vegada un secreta que infiltrat buscava droga, amb canviava la pistola revòlver que portava per el fusell ametrallador que portava jo per que veies que no pesava. També em deia que era llicenciat en historia i filosofia. Vale, vale , li deia, contraseña baluba. Ens preocupen 150 víctimes nostres i cada dia al Mar mediterrani cauen al mar 400 morts que no son de ningú molts infants. Això s'ha de parar. I algú plora perquè el metge va notificar a l'empresa que tenia un virus complicat. I es que ahir vaig veure Rambo 4.

Un any sense pistes

De les 200 nenes que va segrestar un maleit islamista el nom del qual no poso per no empudegar aquest blog, arran d'aixo unes 800000 nenes s'han vist obligades a fugir de casa seva per evitar aquesta violència segons Unicef. Si sumem les famílies son 1,5 milions i 10,5 que es queden sense escolaritzar, mentre fugen al Txad, Níger o Camerun lluny del fill de la bestia ferotge.. Be de  fet si que en sabem coses. Obligades a casar se amb membres del grup armat. 50 homes, ara ja casats que es van emportar en furgonetes a 276 nenes que esperaven per entrar a clase, a l'est de Nigèria, Chibok. Les que no han obligat a casar se les han venut  a d'altres grups armats per el mateix servei. Peró durant aquest any els segrestos han continuat. Per ser soldats o servents si son nens, o violades si son nenes.Aquesta es la llei islàmica de la por. I que no s'arregla amb cops militars que nos solucionen res sinó amb plan rambo, solucinant' ho del tot. El que han aconseguit de moments aquest innombrables es que milions de nenes d'aquests Països d'Ala, amb 17 anys encara no hagin trepitjat una escola. Moltes perque moren la mateixa nit de bodes. (Veure documental el Camí a l'escola de Marie Claire Javoy)

la farsa

O teatre. O decadència. Es la descomposicio històrica del pujolisme. No feia falta passar la vergonya aliena de la Sànchez camarga. Esperem que la seva intervencio ahir a la comisiso parlamentaria sigui el darrer acte de la transició. La gravació del a conversa, es l'espionatge mes barruer fet per Saragossa(PSC) i PP per olorar la brutícia si ni ha de l'expresident. Nomes faltava la ex del fill Pujol comportant se com una autentica professional dels late shows. Això no es transparencia, es operar a cor obert i embrutar ho tot de sang. Per acabar com acabara las tribunals tots plegat o nomes a hisenda, no valia la pena muntar aquest pollastre pseudo parlamentari. Aquí tothom parlava de proves i ningu les portava. Que estaven al cotxe, al bolso, als tribunals Aixo no anira així. I si hi ha algun culpable en suritraesquitxat. Amb monument i tot encara que sigui cagat de coloms.

twits

Avui faré una cosa que no m'agrada. Com que vaig retrasat amb els blogs, us en resumiré 10 com si fossin twits. I procuraré no fer o mes.

1.-ERC limita a 85.000 milions el deute afegit per Catalunya estat.

2.-El govern farà una proposta de reforma horària a l'estiu.

3.- La comissió dels horaris diu que cap sector vol liderar el canvi

4.- "Revoltats", llibre conversa entre Justo Molinero i Junqueras.

5.- El govern blindara amb Cesicat els possibles ciberatacs el 27 S.

6.- Els enginyers d'obres publiques catalans farts, fan una DUI.

7.- A Grècia antiga, Demokratia es un exercit sense comandaments.

8.- Llibre per Sant Jordi: Els bons amics de Fang Yi-k'iun.

9.- Utah restaura l'escamot d'execucio per afusellar condemnats.

10.- Quim Masferrer. El Foraster, torna a liderar la graella de tele.

full de ruta 17

Despenjada EUIA, el nucli del Procés fa un text sense ambiguetats. Ja no han volgut espera al a resta. La proximitat de les municipals ho recomana i no estan per desafeccions segons les enquestes. La signatura del 17 full es va fer al local de l'ANC amb "nomes" dues hores de reunió. Aquí ja no es bandeja tant el caracter plebiscetari del 27 S. Màxim dret a decidir, renuncia de  moment a ofertes de Madrid i la independencia una de Les sortides però no la única. Això era la 16 amb esmenes de la CUP i ERC, i el tanteig de IU. Era impossible complir els equilibris del mon sobiranista. El 17 ja diu que es per decidir ho tot. Peró també per conèixer el futur del poble polític. Els programes havien de deixar clar el sobiranisime/  independencia. I es expectant davant la inútil Espanya a l'hora de dialogar. O sia la posibilitat de fer un referèndum no disfresat. També demana i exigeix la capacitat del Parlament d'aprovar la nova constitucio catalana en els escons sorgits 18 mesos despres del 27 S. Aqui estava el nus de l'acord. Per desencallar lo.

dialeg

Si el pacte amb l'Iran d'Obama ha fet enfadar a Israel i els aliats àrabs i als republicans, deu ser bo. Si es compleix es una demostracio de que els conflictes es poden resoldre parlant. segons arriba, el demonitzat Iran per interessos de Bush, per  cert republicà, l'Aznar i d'altres foscos interessos ha deixat de ser rendible per fi. L'eix del mal com el van titular ja no hi es. Així de cop. Ara veig l'ou de Pasqua mes gran que s'ha fet mai, 8.5 m d'alt per 6 d'ample.Pot ser un símbol de l 'acord, recordem que encara provisional. El nou govern de l'Iran vol normalitzar les seves relacions amb el mon. Per això fa perdre por al seu programa nuclear i ajuda al mon àrab a lluitar contra el seu mateix EI, que ells mateixos, no fa tants han alimentat. S'ha fet un nou club on Iran juga ara a pacificador en una regió que esta en flames des de fa molt. No li diria l'eix del be, però be....

l'aparador

Ve Sant Jordi. I sabràs de la tradició d'un llibre. A lo millor el pare te'n fa arribar un a l'escola. T 'en recomano un, "Camí del mar" de Montse Tobella (baula). L'horitzo, el bosc, les onades o les estrelles son grans troços del mon que els mes petits poden descobrir a la narració. Una gavina condueix a dos amics a gaudir dels petits instants magics de la existència i de les aventures. Busquen cargols de mar amb els que escoltaran les vivències marines mes divertides. Pel pare si no ho ha llegit ja li pots regalar Crim i castig de Dostoievski que sempre queda be. I per algun amic teu "Respireu Mindfulnes", de l'autora Eline Snel (kairos), també de Tranquils i atents com una granota. Adolescents que volen una independencia que encara no poden afrontar. El llibre proposa connectar la saviesa dels pares amb el cultiu de la confiança cap els fills per no reaccionar de seguida davant d'una situació no desitjada.

carrer Blai

Es al poble Sec. Hi ha un bar que es diu Lia d'en Vicius. La Eli n'es la propietària . Abans era un carrer amb anima. Ara  em sembla que ja no es honest el que s'hi ofereix. Tot i així el barri esta de moda i se'ls hi reconeix l' esforç que han fet els veïns per aixecarlo. La Eli diu que enlloc de bars, i no ho diu per evitar la competencia, el carrer hauria de tenir una altre planificacio comercial Ella hi veu una floristeria, un taller, menjar ecològic. El sentit comu ho diu de Gracia i ara del Poble Sec. No es menja gaire be enlloc i proliferen els low-cost. Tipus pinxo perdem tota la riquesa gastronomica del país.De vegades li fa basarda creuar el carrer. Locals nous han perdut categoria i antiguitat. Neixen d'un dia per l'altre igual com desapareixen. La Eli encara guarda el menjar a la nevera mentre els clients acaben de comprar. Abans  hi havia un recorregut de bars agradable i molta restauracio. Avui hi ha massa tapa barata. Però encara som un barri barri, amb una mica de verd, espai lliure, edificis modernistes, un lloc amb historia vaja. Ara hi han 45 bars i 136 taules de terrassa. El carrer es la rambla del Poble Sec. Jo mateixa vaig fer fora una botiga per posar el bar. Però nomes érem 5. Hi el varem posar al mapa de la ciutat. Ara no es pot ni passar...