l'octubre de la llibertat

Som la gent del dret a decidir. Dones i homes que hem reclamat un referèndum acordat com correspondria a un estat de la Unió Europea. Som la gent de l’1 d’octubre. Gent pacífica i honrada que vol decidir el seu futur col·lectiu, de diferents tradicions polítiques, d’orígens plurals, que hem posat en comú la nostra set de llibertat i la voluntat de construir un país millor, més just, cohesionat. I que ho volem fer en igualtat i respecte, junts, entre tots i totes.

Deia Josep Pallach, ja l’any 1975: “El problema de la revolució democràtica avui a Espanya és el problema de democratitzar realment els centres de poder, si volem transformar estructures sobrepassades o inoperants”. Aquest és un repte -gairebé sembla una quimera- que segueix pendent avui en el si de l’estat espanyol. De fet, en l’actual context hem vist com es visualitzava nítidament que el problema que identificava Pallach, lluny de resoldre’s, s’ha enquistat en bona mesura.

Un dels reptes que avui tenim en la societat catalana és com superem el règim monàrquic per avançar cap a una societat republicana, com construïm un estat al servei de la ciutadania, com ens en sortim davant un Estat que ha demostrat que no dubta a l’hora de reprimir violentament, si és necessari, tota persona que a Catalunya -però també a Espanya- posi en risc les costures d’un poder petrificat. Ho vam poder comprovar l’1 d’octubre, quan, sense complexos, i per ordres d’aquest poder, es va apallissar gent gran i joves, ciutadania demòcrata i pacífica que únicament volia votar. Perquè han vist en el moviment que s’està vivint a Catalunya el principal qüestionament a l’ statu quo que representen. I hem comprovat també com la violència de l’extrema dreta viu en règim d’impunitat.

L’1 d’octubre i també el 3 d’octubre són la demostració fefaent de la força de la societat catalana en comunió amb les seves institucions. Però la reacció de l’Estat a posterioritat també és una evidència de la força de la seva maquinària. De les nostres fortaleses n’hem d’aprendre, de les nostres febleses encara més. Efectivament, aquest mes d’octubre, de principi a fi, ha estat també un aprenentatge col·lectiu que ara hem de convertir en actiu per a la República Catalana i retornar amb escreix la confiança que la ciutadania ha posat en les institucions catalanes.

Aquest mes d’octubre, de principi a fi, ha estat també un aprenentatge col·lectiu que ara hem de convertir en actiu per a la República Catalana

Allò que fem és també allò que som capaços de fer. I és obvi que avui tenim més informació sobre com actua l’Estat i sobre les nostres capacitats. L’1 d’octubre n’és la prova. Mil vegades ens van dir que no votaríem i vam votar. Ara toca superar el fals debat sobre unilateralitat o bilateralitat. És l’Estat qui no va voler deixar cap marge a l’acord que hem demanat fins a la sacietat. La qüestió és com afrontem el rebuig de l’Estat a l’acord pel dret a decidir mentre simultàniament seguim estenent la mà i alhora som capaços de seguir fent camí i de defensar-nos davant la involució, de drets de tota mena i de qualitat democràtica, que representa el bloc del 155.

La qüestió és, en primera instància, si el govern espanyol i el bloc del 155 estan disposats a respectar els mandats sorgits de les eleccions, siguin quins siguin. I, en segon lloc, si la societat catalana té dret a organitzar-se com consideri més convenient. I el més rellevant: com seguim creixent, com seguim sumant ciutadans al projecte de construcció nacional. Com superem el frontisme, sumant i agregant persones amb mirades i tradicions diferents en un projecte compartit. Hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són els que es forgen sobre sòlides majories, i aquestes majories es construeixen amb la mà estesa a tothom. Conscients que cap posició democràtica és més digna que una altra i que amb totes les mirades cal construir nacionalment.

Aquests darrers anys hem vist com el govern espanyol, a través del TC, torpedinava totes i cadascuna de les iniciatives legislatives del Parlament per millorar les nostres vides i avançar cap a una societat més justa. La llei de pobresa energètica n’és un dels exemples més clars. I la pregunta és: ¿deixarem d’ajudar la gent que passa fred a l’hivern? De cap manera. Per damunt de tot, també d’òrgans polititzats i escollits a dit, hi ha la voluntat d’ajudar la gent, de servir la nostra societat, ja sigui en l’àmbit de l’emergència habitacional, en l’àmbit fiscal amb els impostos als bancs o en l’àmbit de la salut o l’educació.

Hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són aquells forjats sobre sòlides majories, i aquestes es construeixen amb la mà estesa a tothom

La República s’implementa i es construeix així. Dia a dia. Perquè la República és una manera d’entendre el govern com un patrimoni de tots i totes al servei del conjunt de la societat amb la justícia, la llibertat i l’equitat com a valors que la defineixin. Un instrument per créixer col·lectivament. Per viure millor el conjunt i no només uns quants. Són institucions netes al servei de la majoria i no d’interessos sovint indignes. És l’exercici de l’autoritat al servei de l’alliberament de les persones i no l’ús del poder per mantenir-les dependents. Aquest ha de ser l’esperit republicà.

Aquest és el repte, construir República en el sentit profund del terme. Entre servir l’interès general del país o bé deixar-lo en mans del govern del PP i els seus aliats, no podem tenir dubtes. Com tampoc, per exemple, sobre el deure d’acollir els refugiats mentre l’Estat incompleix els seus compromisos. Els drets humans, els drets civils i polítics, el conjunt dels drets socials, són irrenunciables. I el nostre compromís ha de ser sempre fer-los efectius.

També és prioritari estar al costat de la comunitat educativa i de la salut pública. Estem veient com el govern espanyol i els seus aliats malden per liquidar l’escola catalana, atiant l’odi i fomentant la controvèrsia. Creant problemes allà on no n’hi havia al servei de la seva indissimulada voluntat d’acabar amb l’escola catalana. O amb la sanitat, ja que fins i tot hem pogut escoltar, des del mateix govern espanyol, com es vanagloriaven de “destrossar el sistema sanitari”. La sanitat és un dels vectors estructurals d’una societat que es vol cohesionada. Per això és imprescindible seguir millorant la salut pública i amb una vocació clarament universal. I seguir lluitant contra totes les violències, i la de gènere en primer pla. Així també es fa República.

Estem impacients, doncs, per construir el país, per governar les transformacions que sabem necessàries o fins i tot urgents. Per parlar d’economia pel bé comú, de canvi climàtic i política energètica, de política agrària, de justícia, de model territorial, d’ajuntaments i comarques... de totes les qüestions que haurem d’afrontar amb la màxima ambició col·lectiva. Per parlar d’educació i de salut, de serveis públics, però no només per defensar-los de l’agressió directa sinó també per dur-los al nivell de qualitat i exigència que ens hem de proposar assolir.

Un matoll creix ràpid, però és un arbre robust, ben arrelat i de gran alçada el que és inexpugnable. És amb aquesta voluntat que cal afrontar el futur, fer-nos ben forts per poder traduir allò que volem ser en allò que efectivament serem. I anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense defallir.

menjar picant

Un xumet amb una mica de wasabi o una mica de pebrot picant. Tot és qüestió d’acostumar-s’hi. A Mèxic o l’Índia hi ha nens que comencen a menjar aliments picants abans de dir mama, però la majoria ho fan entre els 3 i els 5 anys. I si no els agrada tan aviat els hi tornen a donar entre els 5 i els 9 anys. Però, sigui com sigui, els nens mengen picant.

Segons l’estudi Contribucions genètiques i ambientals al plaer de l’alimentació (Tuorila, Kaprio, Silventoinen), publicat a la revista científica Physiology & Behaviour, comparant les reaccions de bessons idèntics a aliments especiats o picants s’arriba la conclusió que entre el 18% i el 58% de la tolerància al picant és qüestió de genètica. Es va comprovar que en el cas de bessons idèntics (els que comparteixen el mateix material genètic) tenien moltes més probabilitats de tenir els mateixos nivells de reacció a l’espècie que els bessons que no compartien gens. Segons Dave Dewitt, l’especialista en picant conegut a nivell mundial comel pare dels pebrots picants, la nostra reacció a la capsaïcina -la substància responsable del gust picant- té a veure amb l’herència genètica. “Les persones que neixen sense receptors de capsaïcina són les que podrien mastegar tres jalapeños i no notarien res”. És a dir, que podem culpar els nostres pares per com reaccionem al menjar picant. La resta de l’experiència és personal i es pot entrenar.

Com ens hi acostumem?

Segons Pamela Dalton, doctora i investigadora de l’olfacte al Centre de Sensacions Químiques a Monell (Filadèlfia), per entrenar la boca al picant hem de practicar un “masoquisme benigne”, és a dir, exposar els nervis al picant una vegada i una altra, per tal que el missatge que enviem als nervis no sigui percebut com d’amenaça sinó com una trobada desitjada.

Si comenceu a menjar aliments picants com a mínim un cop per setmana -podeu començar amb els d’efecte curt: canyella, gingebre, pebre negre o wasabi- notareu com la tolerància augmenta en pocs mesos. Però si creieu que els vostres nervis considerarien el picant de la canyella com un insult, podeu afegir una espècia més forta a un plat que ja us agradi. Si a la primera mossegada sentiu que la llengua se us està desintegrant, intenteu aguantar de dos i mig a cinc minuts perquè els receptors puguin fer la seva feina i dessensibilitzin el menjar. “No mantingueu el menjar als llavis -diu Dalton-, intenteu desplaçar el menjar fins a la part posterior de la gola, on la membrana mucosa és menys sensible. Cal estar disposat a abandonar el control. Confieu que l’any que ve ja no us cremarà la boca”.

Que podem beure?

Segons Robert J. Harrington, autor del llibre Food and wine pairing: a sensory experience, el menjar picant accentua l’olor de la fusta del vi, fa que els vins tinguin un gust més sec i astringent i, per tant, redueix la percepció de la dolçor.

Els experts en maridatge tenen diferents teories sobre com s’han de maridar els plats especiats. Alguns suggereixen que els vins blancs són millors, mentre que d’altres aposten per vins negres joves i afruitats amb menys tanins. Però tots dos corrents tenen la idea que les espècies picants van millor amb vins refrescants que preparin el paladar per al següent mos.

Però John Szabo, mestre sommelier i autor del llibre Food and wine pairing for dummies[Maridatge de menjar i beure per a tontos], considera que “la dolçor és sense cap mena de dubte la millor manera de refredar la sensació picant, encara més efectiva si es combina amb acidesa, ja que causa salivació i neteja el paladar; un vi de gran frescor ens acostarà al maridatge ideal”.

Els productes làctics són l’equip d’emergència: si sobreestimeu els vostres receptors bucals i mengeu un picant que no podeu tolerar, les molècules de la llet atrauran i dissoldran la capsaïcina.

La cervesa és una altra bona opció. La Malquerida està pensada per combinar amb gastronomies com la mexicana, la brasilera o la peruana. Neteja greixos i retalla acidesa. Segons Ferran Centelles, sommelier d’El Bulli i un dels autors de la nova cervesa, “és una cervesa superfresca; el punt interessant és que la frescor no l’aconseguim augmentant el percentatge d’aigua, sinó amb la flor d’hibisc, que a part de la vermellor també li aporta un punt metàl·lic fantàstic”.

El Curtidillo: tapes, entrepans i espècies

Fer la volta al món amb només una condició: que tot sigui picant. Aquesta és l’oferta d’El Curtidillo, el nou colmado-bar d’entrepans i tapes que ha obert a la plaça de la Concòrdia i que és el germà cool i exòtic del Fragments Cafè, amb qui també comparteix façana. El Curtidillo comença a picar des de la porta, on hi pengen guindilles i xiles. Podreu comprar-hi productes difícils de trobar, com la salsa bastarda, la salsa inferno, un caviar-oli amb wasabi, un chipotle de campionat i tot tipus d’espècies picants a granel. A la taula demaneu unaenchilada que us farà plorar (d’emoció) i des d’on viatjareu amb entrepans a Mèxic (pollastre guisat amb xiles fumats, jalapeños, sour cream, guacamole i pico de gallo ), a Catalunya (botifarra als tres pebres amb molta ceba confitada), a Nova York (pastrami amb mostassa, pa de bagel i cogombrets agredolços), als països nòrdics (salmó fumat amb rave picant, tàperes, anelles de ceba i sour cream ), al Mediterrani (porchetta amb harissa, maionesa, ruca, pepperoncino ) i a Tailàndia (vegetal, vegà i sense gluten, amb sriracha, alfàbrega, coriandre, enciam, cacauets, menta i pastanaga). Ah! I si no voleu sucar el xumet dels nens amb wasabi, tenen piruletes amb tamarinde.

Mites sobre el menjar picant

Ajuda a perdre pes?

Segons Elena Carillo, dietista-nutricionista i professora de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna, “si bé és cert que s’ha observat un cert efecte anorexigen (és a dir, reductor de la gana) i termogènic (és a dir, que incrementa la despesa de calor) amb la ingesta de capsaïcina, la magnitud de l’efecte és relatiu i s’ha d’entendre en tot el context de l’alimentació. Què vol dir això? Hi ha alguns estudis que estan explorant si el picant (bé, la capsaïcina) pot servir com a coadjuvant en tractaments de pèrdua de pes. Alerta, però! Per molt picant que hi posem, si ho fem dins d’una salsa o plat contundent, no ens aprimarem pas...”

Pot causar úlceres?

La causa més comú d’úlceres gàstriques és la infecció per Helicobacter pylori. No obstant, segons diu Carrillo, “en persones sensibles (és a dir, amb una mucosa gàstrica sensible i/o amb tendència a la gastritis), el consum habitual o esporàdic de menjar picant (en funció del grau de sensibilitat), pot accentuar les lesions a la mucosa de la boca, de l’esòfag o del recte”.

Allarga la vida?

Un estudi realitzat per científics de la Universitat de Pequín ha relacionat el consum de menjar picant amb una vida més llarga, segons una investigació publicada per la revista britànica de medicina British Medical Journal. L’estudi, que es va realitzar sobre una mostra de més de mig milió de persones, va comprovar que aquelles que consumeixen aliments picants de 6 a 7 vegades per setmana redueixen un 14% el risc de morir prematurament, davant d’aquelles que només ho fan un cop per setmana.

Ajuda a digerir?

En petites quantitats i utilitzats com a condiment, moltes herbes aromàtiques i espècies picants tenen propietats digestives. Justament aquestes substàncies picants, diu Carrillo, estimulen la secreció d’àcid clorhídric a l’estómac, fet que pot millorar la digestió -sobretot de proteïnes, carn, peix, ou- en persones.

És afrodisíac?

Tenint en compte que el picant puja la temperatura del cos, fa que el cor bombegi més, estimula les terminacions nervioses i augmenta el flux sanguini, sí, compleix els requisits d’aliment afrodisíac. Això sí, recordeu que heu de rentar-vos bé les mans després de menjar picant.

cop d'IVA

El finançament de la cultura a l’Estat, i especialment a Catalunya, pot canviar “radicalmemt” si prospera la mesura d’Hisenda de reclamar l’IVA de les subvencions públiques i privades des de l’any 2013 fins al 9 novembre d’aquest any, quan es va aprovar la nova llei de contractació pública. “Si obrissin inspecció en totes les institucions consorciades per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, hauríem de fer front a una quantitat d’entre 25 i 30 milions d’euros. No ens preguntem com hi faríem front, perquè la mesura canviaria tot el sistema de finançament”, explica el gerent de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub), Valentí Oviedo. De moment, el Mercat de les Flors ha obeït el requeriment i ha pagat 400.000 euros. Segons Oviedo, les institucions que han rebut el requeriment són les que havien de rebre més devolució d’IVA i això les feia més “detectables”.

Fonts del ministeri d’Hisenda asseguren que aquesta campanya d’inspeccions és d’abast estatal i que els que no hagin pagat l’IVA hauran de fer-ho. Segons Hisenda, n’hi ha que sí que han pagat correctament l’impost des del 2013 fins el 2016. Una de les raons per les quals aquesta mesura afecta les institucions catalanes és que moltes d’elles són consorcis de diferents administracions. Arran d’això, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona sumaran esforços per “aturar la sagnia”. “Hem coordinat els fiscalistes de les diferents institucions perquè tinguessin la mateixa visió de conjunt, i hem fet moltes taules de treballs des que va sorgir el problema a començament d’any”, diu Oviedo. Les institucions públiques poden demanar la dispensa en garantia, una mesura que permet presentar al·legacions sense haver de pagar. No és el cas del festival Temporada Alta, que està organitzat per un empresa privada, Bitò Produccions. Els judicis al Tribunal Econòmic Administratiu es podrien prolongar fins a set anys, però sempre queda una última possibilitat, que permetria resoldre-ho abans: que el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, convenci el d’Hisenda, Cristóbal Montoro, de tirar enrere la mesura.

Teatre

El Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i el Temporada Alta, afectats

Dues sales, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure, i un festival, el Temporada Alta, han rebut notificacions d’Hisenda reclamant-los l’IVA de les subvencions rebudes en exercicis anteriors. El Mercat de les Flors, que ha de retornar 1 milió d’euros pels exercicis del 2013, el 2014 i el 2016, ha pagat de moment 400.000 euros i està a l’espera d’un judici i de la resposta a diverses al·legacions. Al Teatre Lliure se li exigeix l’IVA de les subvencions obtingudes el 2016, que equival a 1,3 milions d’euros, i està pendent que li obrin una inspecció per l’exercici del 2013. “El nostre pressupost per programar i produir teatre és poc més del que ens reclamen; per tant, si hem de pagar 1,3 milions a Hisenda, no podrem oferir teatre”, diu el director del Lliure, Lluís Pasqual.

Bitò Produccions, l’empresa encarregada del festival d’arts escèniques Temporada Alta, és la més afectada: ha rebut notificacions perquè torni l’IVA dels anys 2012, 2013, 2014 i 2015 i deu 1,4 milions d’euros.

“Cada any hem presentat les liquidacions de l’IVA i mai ens han dit que estiguessin malament. Això ho posa en perill absolutament tot”, afirma el director del Temporada Alta, Salvador Sunyer. Per intentar resoldre la situació, Bitò demanarà la suspensió de la necessitat d’un aval amb l’objectiu de recórrer després els requeriments d’Hisenda. “Si no ens ho aproven buscarem algú que ens pugui avalar, però si no trobem ningú haurem de tancar la paradeta”, diu Sunyer.

La secretària de l’Associació de Teatres de Catalunya (Adetca) i gerent del Grup Focus, Isabel Vidal, explica que aquests requeriments de l’Agència Tributària concerneixen sobretot les empreses i institucions “amb devolucions d’IVA elevades”. Vidal qualifica de “greu crisi” la situació dels afectats però no considera “que hi hagi una persecució de la cultura, perquè també hi ha altres sectors implicats”. També veu “difícil” que apareguin nous casos. Els teatres del Grup Focus, el TNC, la Sala Beckett i el festival Grec de moment no estan afectats per la mesura.

Museus

Reclamacions milionàries al MNAC, el Macba i el CCCB

Hisenda posa contra les cordes els dos grans museus catalans: el MNAC ha recorregut la reclamació d’1 milió d’euros corresponent als ajuts dels anys 2013, 2014 i 2015 i fonts del museu afirmen que “aviat” rebran la del 2016. “Hisenda reclama perquè considera que les subvencions que rebem tenen com a finalitat abaratir el preu de l’entrada, però en realitat les aportacions no són subvencions al preu de l’entrada, sinó que serveixen per al manteniment de l’estructura del museu, la conservació i la investigació”, afirmen fonts del museu. El Macba es troba en una situació similar, ja que se’ls reclama 1,1 milions del període 2013-2016. Han signat l’acta de disconformitat.

Com que la Diputació de Barcelona només té majoria en dos museus, el Museu Marítim i el CCCB, ha pogut pagar 300.000 euros d’aquest últim, que ha recorregut, però li reclamen 1,25 milions més. “El centre perd les devolucions sol·licitades, cosa que ja ha provocat problemes de tresoreria i quan arribin les actes definitives, li generaran obligacions de pagaments importants”, afirmen fonts del centre. Pel que fa a la Fundació Joan Miró, no han rebut cap requeriment, ja que només un 15% del pressupost és públic.

Cinema

El sector, no afectat de moment per la mesura, conté la respiració

Ni productores ni distribuïdores ni exhibidors han rebut de moment cap requeriment d’Hisenda en relació a l’IVA dels últims exercicis. I festivals importants com Sitges i el D’A tampoc han tingut fins ara cap notícia de l’Agència Tributària. Les subvencions més grans que es reben al sector són de producció, sense incidència directa en el preu de l’entrada. Això fa pensar que la mesura no els afectarà. Tot i així, el món del cinema conté la respiració. “Tothom està preocupat”, confessa Raimon Masllorens, president de la federació de productors catalans, PROA. “Si comencen a demanar l’IVA a les productores, cauran com mosques”. La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, ho confirma: “Si a Massa d’Or [productora de Passola] ens arribés a passar això, hauríem de tancar”. A qui sí que han reclamat l’IVA és a la mateixa PROA, que ha hagut de pagar més de 60.000 euros. “No vull ser malpensat, però hem parlat amb altres entitats de fora de Catalunya i no ens consta que ningú hagi tingut problemes similars”, diu Masllorens.

Música

Sense novetat als tres grans equipaments del país

Cap dels tres grans equipaments musicals del país que reben diners públics de diferents administracions s’han vist afectats per la reclamació de l’IVA de les subvencions. Ni L’Auditori, ni el Palau de la Música ni el Liceu han rebut cap requeriment d’Hisenda, tal com confirmen fonts de les tres entitats. Atesa l’actuació de l’Agència Tributària, no es poden descartar accions en altres equipaments o festivals si s’obrissin inspeccions d’IVA.

L’origen d’una doctrina tributària controvertida

Una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 2014 sobre un geriàtric francès i la reforma del l’IVA que va entrar en vigor a l’estat espanyol el 2015 van dur Hisenda a canviar la doctrina tributària. La sentència europea considerava que el geriàtric rebia una subvenció vinculada al preu del servei que oferia. L’Agència Tributària va trobar aleshores la manera de reclamar l’impost lligat a les subvencions públiques, incloses les que no estaven subjectes a IVA, com ara les que es destinaven al dèficit d’explotació i les que incentivaven activitats culturals i de recerca. A partir d’una resolució del Tribunal Econòmic Administratriu Central del 20 de novembre del 2014, Hisenda va interpretar que aquestes excepcions no existien, i va començar a reclamar l’IVA del període 2013-2016 a equipaments i festivals que reben subvencions. En quedaven fora els que són finançats directament pels pressupostos públics, com ara el TNC. Els partits polítics van reaccionar i van aconseguir una esmena a la llei de contractes del sector públic que allibera de l’impost a les entitats culturals i les empreses de transport. Això és efectiu des del 9 de novembre, però Hisenda considera que no afecta els exercicis anteriors i, per tant, ha tirat endavant les reclamacions.

Temporada alta

La silueta d’una persona ha fet un forat a la paret. Alguns el travessen amb un cert recel, d’altres amb frenesí per descobrir què s’amaga a l’altra banda. Qualsevol escenari és factible darrere aquest contorn humà que fa de porta a Ethica, perquè som a la Setmana de Programadors del Temporada Alta, en què el festival gironí dona via lliure a la creació contemporània. Aquest any han vingut una vuitantena de programadors de quinze països diferents per explorar els territoris més experimentals de l’escena nacional i internacional.

Del sostre alt del Centre Cultural La Mercè en penja una noia atrapada pel dit índex, aparentment l’única part del cos que la lliga a la corda des d’on es balanceja. Ella és un dels secrets que guarda la silueta de l’entrada, a través de la qual el dramaturg italià Romeo Castellucci ens aboca a les tenebres de la ment. Un immens gos negre miola metres més avall i totes les contradiccions existencials prenen la paraula. “Què és una ment atrapada en ella mateixa?”, es pregunta la mateixa ment, un garbuix de cossos apilonats amb veus submarines. A cavall del teatre i la performance, Castellucci busseja pels abismes del pensament a partir de potents imatges visuals d’on ningú en pot sortir indemne. La noia, cansada d’il·luminar “la vida que es veu”, brega per desfer-se de la corda. Ella no és l’única que lluita. Al Canal de Salt, una sala de vetlla blanca confronta dues dones i dos homes amb la incapacitat d’expressar el patiment. Són els quatre ballarins de iUanMi i acaben de viure una mort inesperada. La coreògrafa Lali Ayguadé, mare d’aquesta creació, els enfonsa en un laberint de convulsions silencioses, desmais truncats i abraçades que no arriben mai al seu destí per dibuixar amb els seus cossos el combat entre el que es mostra als altres i el que veritablement se sent. No cal articular cap paraula per entendre que la pèrdua és un telèfon despenjat sense ningú a l’altra banda. Tampoc podrien fer-ho: les frases dels intèrprets s’entrebanquen amb la hipocresia social, perquè aquí qui parla sincerament són els cossos, la gestualitat i el moviment. És la dansa després de la mort.

També hauran de ballar al seu ritme la Samra, la Sanae i la Nayua de No se registran conversaciones de interés quan s’assabentin que els seus respectius marits s’han immolat a Síria mentre elles els esperen, perdudes, a quilòmetres de distància. Ens ho expliquen a través dels auriculars que cada espectador rep just abans d’accedir a LaPlaneta. D’entrada escrea una imatge peculiar: una platea immòbil pendent del que li xiuxiuegen a l’orella.

A l’escenari hi ha les tres dones, i cadascuna d’elles s’ha apropiat d’un canal d’àudio, des d’on les sentim conversar per telèfon amb els marits, les amigues i la família. Aquí ficció i realitat són inseparables. El creador i director Roger Bernat s’ha nodrit de més de 14.000 fulls d’investigacions policials per donar forma a aquest muntatge de teatre documental. Les tres històries avancen paral·lelament i els espectadors tenim dues opcions. N’hi ha que es queden fixos en un canal, mentre que d’altres fem zàping per intentar que no se’ns escapi cap relat. L’esforç és en va, perquè l’obra constata precisament això, la incapacitat d’abraçar una realitat complexa, polifacètica i plena de ramificacions. Al final cadascú es fa a mida la seva pròpia història sobre l’Estat Islàmic espiant pel forat del pany tres dones agermanades per l’horror, l’extremisme i la religió.

Sacsejar consciències

A l’escenari del Teatre Municipal de Girona, la dramaturga brasilera Christiane Jatahy hi ha instal·lat una galeria d’art per representar-hi A floresta que anda. El lloc dels quadres l’ocupen grans pantalles mòbils en les quals homes i dones narren en primera persona situacions de violència social provocades pel capitalisme. “Som víctimes de la política. No podem pensar”, explica un noi congolès des d’una cuina. De sobte, el públic perd el privilegi de la passivitat. Un home posa la mà dins d’una bossa negra de pell i la treu impregnada de sang. Una noia remena les entranyes d’un peix mort que s’ha empassat dents humanes i un espectador reparteix bitllets (reals?) de cinc i deu euros tacats de sang. Com Lady Macbeth en la seva última aparició, la culpa és una densa ombra que sobrevola l’escenari. En el missatge final ressona Shakespeare: les coses seguiran immòbils fins que el bosc comenci a caminar.

Per sacsejar consciències, la companyia El Conde de Torrefiel ha muntat al Teatre de Salt una conferència, una classe de taitxí i una sessió de música electrònica. Tot forma part deGuerrilla, que contraposa la quotidianitat banal amb les guerres internes de cadascú. Mentreperformers gironins ballen incansables en una rave passada de voltes, llegim històries personals que desemboquen a la reflexió. Guerrilla és un cant a l’avorriment contra les vides saturades d’impulsos i, sobretot, un crit al poder del pensament propi per escapar-se del riu cabalós que arrossega indiscriminadament totes les masses.

avis-pares

La Sagrario i el Francisco es van conèixer en un ball a Badalona quan tenien 18 i 23 anys. Ell la va veure tan alta que se’n va enamorar i, al cap d’un any, li va demanar per casar-s’hi. Ara la Sagrario i el Francisco tenen 67 i 72 anys i una rutina no gaire diferent de quan eren més joves i s’havien de fer càrrec dels seus quatre fills. Perquè la Sagrario i el Francisco han hagut de criar també dos dels seus 9 nets: l’Estefania (25 anys) i la Sandra (10 anys).

“La mare de les nenes, la nostra filla, va caure en les drogues i va començar a cometre petits furts. Des de fa tres anys és a la presó, a Lleida, i encara n’hi queden dos per complir. El pare també és a la presó”, lamenta el Francisco. L’Estefania i la Sandra formen part del 34% d’infants desemparats que a Catalunya són acollits en algun moment per la família extensa, sobretot els avis i els tiets, segons recull l’ Informe acolliments en família extensa a Catalunya i Mallorca de la Fundació Intress, fet públic aquesta setmana. En total, el 2017 fins a 3.766 nens desemparats van anar a viure amb algun familiar, el 73,5% amb els avis i el 18% amb els tiets. Normalment (63%) és la família materna qui se’n fa càrrec.

Pilar Núñez, directora d’Intress, afirma que l’acolliment en família extensa és “el que es recomana per llei”, i així i tot és “poc visible”. “Caldrien més recursos per a aquestes famílies, així com una mirada més normalitzadora sobre el fet que els infants creixin amb un familiar que no és el seu pare o la seva mare, però sense oblidar alhora que aquella família està danyada i que cal ajudar-la i acompanyar-la”.

La vivència de criar els nets

La Sagrario explica que de la seva neta Estefania se’n van fer càrrec des dels 2 mesos fins als 25 anys. “Va ser complicat perquè tenia molts problemes de salut. Fins fa poc vivia en un pis social, però ara se li ha acabat l’ajuda i tornarà amb nosaltres”, diu. L’Estefania s’instal·larà a casa amb els seus dos fills -els besnets del matrimoni- i un tercer en camí. El pare, detalla la Sagrario, no és a la fotografia. “Per sort tenim una casa de quatre habitacions, amb celobert i un bon balcó”, diu el Francisco. “Aquí els nens estan molt bé”, recalca.

Des de fa tres anys també tenen la custòdia de la Sandra, que ara té 10 anys. “Ho passa molt malament pel fet que la seva mare sigui a la presó. Té por que a mi em passi alguna cosa i es quedi sola”, lamenta la Sagrario. “L’altre dia em va explicar tota contenta que havia trobat una notícia sobre una senyora que havia viscut 150 anys”, afegeix.

Però la veritat és que la Sagrario i el Francisco es fan grans. “Ens agradaria que algun dia la nostra filla es recuperés i nosaltres poguéssim fer d’avis en comptes de pares”, diu el Francisco, que deixa clar que, mentrestant, es fan càrrec dels seus nets i besnets “amb molt de gust”. “Ens donen la vida”, assegura.

A la Sagrario només hi ha una cosa que li reca: que la seva filla, l’Estefania mare, li retregui que li “han pres les filles”. “No se’n recorda que ens va dir que preferia que les nenes estiguessin amb nosaltres que no al seu costat mentre es drogava”, relata, i afegeix: “Hem tingut mala sort. Ni jo ni el meu marit som delinqüents, hem treballat tota la vida. Però hem tingut mala sort”, conclou. Però la Sagrario no s’enfonsa en el pessimisme. “Sabeu que he perdut 33 quilos?”, explica després, orgullosa, mentre ensenya una fotografia de fa uns anys. “Abans em costava cordar-me les sabates i ara em menjo el món”, diu amb un gran somriure.

De sobte, una filla adolescent

Després dels avis, són els tiets els que de manera més habitual es fan càrrec dels nens quan els pares no poden. És el cas de la Montse, veïna de Nou Barris. Fa tres anys va acollir a casa la Letícia, neboda del seu exmarit, que aleshores tenia 14 anys. “La seva mare tenia problemes d’addicció i no se’n podia fer càrrec”, detalla. Quan la Letícia va arribar a casa, la Montse ja era mare de dos nens, que aleshores tenien 4 i 2 anys. “Vaig passar de canviar bolquers i llevar-me en plena nit a tenir una filla adolescent. Al principi no sabia ni com fer-m’ho. Senzillament, no en sabia”, recorda.

Els primers anys van ser molt difícils, i tant la Montse com la Letícia van haver de lluitar contra la depressió. “Crec que ara és feliç, més enllà dels típics problemes d’adolescent. Fa vòlei i és membre d’una colla castellera”, explica orgullosa, i afegeix: “L’única cosa que em fa por és que repeteixi patrons de la mare. M’he assegut amb ella a parlar de drogues, de sexe, d’alcohol. He sigut molt sincera amb ella, i li he dit: «Sabent tot això, tu tries». Només espero que la foscor que ha viscut no l’atrapi mai”, conclou

menors immigrants

L'octubre passat van arribar a Catalunya 200 nens i adolescents sols, la majoria provinents del Marroc. Es tracta de l'onada migratòria més gran dels últims 15 anys, i en els últims mesos ha posat en tensió el sistema català de protecció. Per aquest motiu, des de la direcció general d'Atenció a la Infància (DGAIA), el Consorci de Serveis Socials de Barcelona i l'Ajuntament de Barcelona han enviat una carta a l'Estat per demanar que els menors immigrants es reparteixin per tot Espanya.

En el text, que ha avançat la Cadena SER i al qual ha tingut accés l'ARA, les administracions catalanes denuncien que els menors expliquen que professionals de centres d'altres comunitats autònomes els paguen el bitllet d'autobús perquè vinguin a Catalunya. "Molts menors manifesten que el bitllet els ha estat comprat per un professional, verbalitzacions que no han pogut ser contrastades", diu la carta, signada per la tinent d'alcaldia de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona, Laia Ortiz. Aquesta situació, diu la regidora, "fa que augmentin les deteccions de menors estrangers sols a l'espai públic", que han de ser acompanyats a la fiscalia per ser identificats. "Se'ls aboca a situacions de risc, que promouen que no arribin al sistema de protecció i siguin arrossegats a dinàmiques delinqüencials o de sensellarisme", lamenta Ortiz.

"Em van pagar el bitllet i em van donar 50 euros en metàl·lic"

La sospita que professionals d'altres comunitats paguen el bitllet d'autobús als menors perquè vinguin a Catalunya, i a Barcelona en concret, fa temps que hi és, però és la primera vegada que les administracions hi fan referència directa. Ebrina Sanyang, un jove gambià que va arribar Espanya amb una pastera quan tenia 17 anys, explica a l'ARA que a ell també li van pagar l'autobús per anar a Barcelona. "Només calia que diguessis que tenies un familiar allà i et donaven el bitllet d'autobús i 50 euros en mètal·lic. Si hi tenies el familiar o no, no ho comprovaven", relata.

A la carta enviada al govern espanyol, les administracions catalanes també demanen a l'Estat que s'emprenguin mesures excepcionals, com ara un fons extraordinari per garantir l'adequada atenció a aquests menors i l'allargament de les mesures de protecció fins als 21 anys. "Un gran nombre de menors no acompanyats arriben en una edat molt propera als 18 anys", diu la carta, que apunta que quan assoleixen la majoria d'edat "es queden en una situació d'irregularitat". "Necessiten un contracte laboral per poder aconseguir novament regularitzar la seva situació, i amb el mercat laboral actual és difícil. Molts nois i noies es queden abocats a la irregularitat administrativa", diu la carta.

Les administracions catalanes també demanen obrir línies de diàleg amb els països del Nord de l'Àfrica, i en especial del Marroc, per "impulsar la cooperació en origen i millorar les condicions de vida dels adolescents com una via per reduir l'arribada de joves" a través de l'estret de Gibraltar. Segons la carta, el tancament de la ruta turca, el tancament de fronteres en diversos països europeus, l'augment de controls i restriccions de circulació entre els estats membres com a resposta als atemptats jihadistes ha fomentat la ruta mediterrània. "Cal treballar per l'abordatge europeu d'aquest fenomen migratori", conclou el text.

l'estat contra barcelona

L’actitud de l’Estat Espanyol respecte de Barcelona és sempre la mateixa. Muden els homes que encarnen el Govern, muden els partidaris i les banderies, però l’hostilitat contra la gran capital catalana perdura sempre; una hostilitat pregona, sorda, enverinada, atenta a totes les ocasions i circumstàncies. En qualsevol altre país del món, l’Estat estaria joiós de la força d’expansió extraordinària d’una ciutat com Barcelona, i la cuidaria amb amor, amb predilecció, amb zel incansable, traient els lligams que l’entrebanquen, apartant els obstacles del seu camí, ajudant-la amb totes les seves forces a fer-se gran i rica i culta. És així com l’imperi germànic ha afavorit el meravellós expandiment de la ciutat d’Hamburg, sense recordar-se per res de si era hannoveriana; és així com Itàlia treballa amb tant delit com intel·ligència a fer créixer Gènova, a tornar-la a ensenyorir del Mediterrani. Aquests països com tots els que porten dignament el nom de civilitzats, saben veure la importància de les grans ciutats en el progrés de tota la nació, i amb tot el seu poder les auxilien. [...] La ciutat, la gran ciutat, sobretot, la veritable capital, és l’organisme refinat, complex, grandiós que fa aquesta feina transcendental; és el motor de tota la vida del país, la immensa roda mestra de la nacionalitat. Com més gran i perfecta, més aprofita les reserves col·lectives, més moviment, més impuls comunica a tota la màquina nacional. [...] Això que ha informat i informa la política de tots els grans estats civilitzats, per a Espanya és lletra morta. L’atavisme d’adular persisteix sota la crosta llatina, i per això els seus homes, davant del fet eloqüent de la nostra Barcelona, passen sense commoure’s, sense rebre’n el cop, sense sentir-ne la transcendència actual i futura; al contrari, es lliuren a tota mena de recels i s’afanyen a entrebancar-la. [...] Si no ens destorbessin, rai! prou ens en passaríem de la protecció de l’Estat que ens deixés viure a la moderna, fent-nos-ho nosaltres i pagant-nos-ho nosaltres, i no voldríem res més. Que en altres països l’Estat paga paternalment ports francs, nosaltres només demanem que ens el deixin fer, que ja el pagarem nosaltres. [...] Barcelona no és una ciutat solament mercantil com Hamburg, ni solament industrial com Manchester, ni solament literària com Goettingen, ni solament política com Madrid, ni un museu només com Florència; és la gran ciutat que abraça íntegrament tota la vida nacional, és la veritable capital. Ella resoldrà la qüestió catalana i salvarà Catalunya. Ella podria salvar aquest Estat decrèpit, renovar-lo i enfortir-lo. 

ni nis

El percentatge de ni-nis a Catalunya segueix reduint-se i s’allunya, de forma definitiva, dels nivells registrats durant la crisi. Així ho va assegurar ahir la patronal d’empreses de treball temporal i agències de feina Asempleo. L’associació va apuntar que aquest 2017 un 12% dels joves catalans d’entre 16 i 25 anys ni estudien ni treballen, 14 punts menys que fa tres anys, quan la situació va passar a ser crítica.

A més, el percentatge d’aquest exercici millora la xifra d’abans de la crisi, que se situava al voltant del 14% l’any 2007. Tot i que el territori català va aconseguir aquests nivells l’any 2016, Espanya hi ha arribat tot just aquest any. A banda d’això, Catalunya segueix sent una de les comunitats de l’Estat on el percentatge de ni-nis és més baix, i se situa un punt per sota de la mitjana de tot l’Estat.

Catalunya és, de fet, una de les regions que genera més ocupació entre els joves que ni estudien ni treballen. Aquest fet es deu al fort pes del turisme i les diverses activitats que se’n deriven (comerç, transport i hostaleria). Segons l’Idescat, aquest sector va generar un 24% del PIB a Catalunya l’any 2016, i va ser el segon sector més important.

A més, el creixement continuat dels contractes temporals signats durant les últimes campanyes d’estiu també ha impulsat la contractació de ni-nis aquest 2017. De fet, la majoria dels joves que han trobat la seva primera feina enguany ho han fet mitjançant un contracte temporal. Segons va indicar Asempleo, la possibilitat que la primera feina d’un jove sigui temporal és 27 vegades superior a l’opció que sigui indefinida.

Trencar el cercle viciós

No obstant això, la taxa de temporalitat entre els joves catalans és la segona més baixa de tot l’Estat. Concretament, quatre de cada deu joves d’entre 16 i 25 anys amb feina treballen amb un contracte indefinit, mentre que la resta ho fan amb un de temporal. Segons Andreu Cruañas, president d’Asempleo, aquesta dada no és preocupant. “Accedir al món laboral a través d’un contracte temporal, molt més accessible, trenca un cercle viciós: la gent no contracta els joves perquè no tenen experiència”. Ara bé, Cruañas avisa que si aquesta situació “es cronifica, sobretot de manera involuntària per al contractat, la situació esdevé precària”.

Una altra dada que es desprèn de l’estudi són les possibilitats que tenen els ni-nis catalans de trobar feina. Catalunya es troba per sobre de la nota mitjana espanyola, però lluny de les més ben valorades en aquest camp. “Les dades demostren la capacitat d’absorció de les empreses i la disposició dels treballadors, però hi ha marge de millora”, apunta Cruañas.

Preocupació pels ‘ni-nis’ inactius

Dins dels joves que ni estudien ni treballen, Asempleo assenyala dos grups: el primer inclou tots aquells ni-nis que busquen una feina de forma activa, mentre que el segon agrupa tots aquells que no se senten motivats per entrar al mercat laboral. Aquest segon col·lectiu és el que més preocupa la patronal.

Les dades de l’informe posen de manifest que el nombre de joves en aquesta categoria ha augmentat a Catalunya malgrat la reducció de l’atur entre els joves. A finals de juny d’aquest any, el percentatge de joves considerats inactius representava un 5% de la població d’entre 16 i 25 anys, un punt per sobre del percentatge registrat l’any 2015. “Aquest és el grup en què ens hem de centrar, i la seva evolució dependrà de com ho faci el sector turístic i de les polítiques que adopti el govern que surti el 21-D”, va sentenciar Cruañas.

cotxe electric

La creixent consciència de la contaminació i els problemes en la salut i la qualitat de vida que genera; escàndols com el Dieselgate i els dubtes que provoquen els motors tradicionals des del punt de vista de les emissions, i la inequívoca aposta de Brussel·les pel cotxe elèctric o d’energies alternatives han generat un còctel que apunta a una transformació radical de la indústria de l’automoció a Europa i que obliga els actors a reconfigurar el seu paper. Però això no es farà sense sacrificis ni conflictes.

Ho demostra la carta que van remetre el 19 de setembre passat les seccions d’indústria dels sindicats CCOO i UGT i les patronals Anfac (associació de fabricants d’automòbils) i Sernauto (associació de proveïdors) al ministre d’Energia, Turisme i Agenda Digital, Álvaro Nadal. L’escrit, al qual ha tingut accés l’ARA, és prou explícit a l’hora de recordar al ministre que de la indústria de l’automoció a Espanya en depenen molts llocs de treball.

En aquell moment, abans que el ministeri llancés un nou pla de mobilitat eficient, els agents socials van manifestar-li a Nadal que “el trànsit s’ha de fer de manera gradual i no rupturista” i es permetien de recordar-li el perquè d’aquesta petició: “Sobretot si tenim en compte que Espanya és una potència mundial com a productor de vehicles gasolina i dièsel, així com de les seves parts i components”.

La missiva, signada per Mario Armero (Anfac), Agustín Martín (CCOO), José Portilla (Sernauto) i Pedro Hojas (UGT), demanava al ministre que el Pla de Mobilitat Eficient 2017 abracés “de forma àmplia la renovació del parc i inclogui tant els vehicles de baixes emissions (Euro 6) com els alternatius i les infraestructures de recàrrega”. La carta assegura que “el compromís del sector” és “coincident amb els interessos de l’administració en la recerca de la màxima protecció al medi ambient” però, afegeix, “també en el reforçament d’una indústria de gran rellevància internacional i clau per a l’economia espanyola”.

En el comiat de la carta dels agents, hi torna a aparèixer el concepte clau: “Ens posem a la seva disposició per iniciar els treballs que permetin fer realitat aquesta transició tecnològica gradual”.

Aquesta gradualitat, però, xoca amb les exigències del govern comunitari. El passat dia 8 la Comissió Europea anunciava un contundent pla per reduir les emissions contaminants de cara al 2030. Així, establia una caiguda d’emissions del 50% respecte al nivell de contaminació actual, una xifra superior a la que les marques acceptaven i que suposa, en la pràctica, una migració forçosa cap al cotxe elèctric. Per fer-ho possible, la UE destinarà prop de 1.000 milions d’euros en ajudes a la indústria per dur a terme aquesta transformació entre el 2018 i el 2020. I en aquest sentit, s’han succeït els anuncis de grans grups automobilístics (Volvo, Volkswagen, Renault o Seat s’hi han referit en els últims mesos).

El nou pla del ministeri

Contactat per aquest diari, el ministeri d’Energia no va voler aclarir quina resposta ha donat a patronals i sindicats. “Actuem en el marc de les nostres competències en matèria d’eficiència i estalvi energètic, que és el que ens correspon”, van dir fonts del ministeri. “No exercim les competències en matèria industrial”, afegien.

El ministeri no va voler entrar a valorar si havia atès o no les pressions del sector i tampoc no va voler explicar quina és la seva posició respecte a la urgència amb què s’ha d’apostar pels cotxes sostenibles des del punt de vista mediambiental. Però el cert és que aquest mateix mes Nadal ha llançat el pla Movalt, dotat amb 35 milions d’euros i que vol incentivar la compra de vehicles alternatius (elèctrics, de gas o d’hidrogen) i infraestructures de recàrrega. Aquest pla serà una continuïtat del pla Movea, que es va acabar el 15 d’octubre, després que els 14,2 milions que pressupostava en ajudes el 2017 s’esgotessin en només 24 hores. El govern espanyol, sobre això, deia que havia sigut “un èxit” i negava que hagués sigut “poc ambiciós”, com havia afirmat una diputada de Podem: “Està contribuint a la conscienciar per una mobilitat més sostenible”. El cert és que fins al setembre les vendes de cotxes elèctrics i híbrids a Espanya havien crescut un 82% interanual.

Aquest moviment dels agents del sector de cara a influir en el ministeri no és, ni de bon tros, una excepció. Fonts del sector expliquen que són habituals. La setmana passada el president de la comissió per a la transició energètica, Jorge Sanz, en va donar una bona prova, recomanant al govern central que sigui “neutral” i no es decanti per cap tecnologia energètica i que no “es precipiti” per evitar “errors” perquè “sempre els paga el consumidor”. “Que no inverteixi massa aviat i massa car”, advertia Sanz.

Problema industrial

Fonts del sector adverteixen que Espanya no s’està adaptant industrialment a l’auge del cotxe elèctric. Seat, en el seu moment, va manifestar la seva voluntat de no fer-ne a Espanya. Això és preocupant perquè si l’aposta de les marques -i dels consumidors- passa per la mobilitat sostenible, les plantes espanyoles, que no en fan, podrien ser-ne víctimes a mitjà termini. I és precisament aquest temor el que explica el moviment dels agents del sector adreçant-se al govern.

Un sector clau a Catalunya i Europa

El de l’automoció és un sector fonamental a Catalunya i també a Europa. Al Principat, Seat és una de les empreses més representatives i la que més ocupació genera, amb més de 13.

000 empleats. Durant el primer semestre de l’any, l’automoció representava el 15% de les exportacions de Catalunya, que eren de 5.607 milions d’euros, creixent a un ritme de gairebé el 6% interanual i només per darrere del sector químic o dels béns d’equip.

A escala europea, la tònica és similar: 12 milions d’europeus treballen en aquesta indústria i la Unió Europea va ser el 2016 el primer exportador de cotxes del planeta, amb unes vendes de 192.000 milions, per davant del Japó o els Estats Units.

pas enrere

Anna Simó

Després d’onze anys com a diputada, ja havia decidit que aquesta seria la seva última legislatura. Va començar la seva carrera política com a regidora a l’Hospitalet i va ser consellera de Benestar i Família amb Pasqual Maragall, però Simó ha sigut, sobretot, una figura clau al Parlament, on ha exercit de portaveu d’ERC, de vicepresidenta i, en l’última legislatura, de secretària de la cambra. Les querelles contra la mesa per desobediència i rebel·lió li havien fet valorar la possibilitat de continuar a les llistes, sobretot després que l’hi demanés l’executiva d’ERC, però finalment ha acabat renunciant-hi. En la interlocutòria, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena deixava clar que els investigats havien renunciat “a desenvolupar cap activitat política en el futur” o, en cas que en fessin, la farien “dins del marc constitucional”. Encara que seguirà a l’executiva d’ERC, Simó començarà una nova etapa professional. Llicenciada en filologia catalana per la UB, espera recuperar la seva plaça al Consorci per a la Normalització Lingüística.

Lluís Corominas

Diputat des del 2003, va compaginar els primers anys al Parlament amb l’alcaldia de Castellar del Vallès. De seguida es va convertir en un home clau en el dia a dia parlamentari, com a vicepresident al costat d’Ernest Benach, Núria de Gispert i Carme Forcadell. Assegura que ha gaudit negociant lleis feixugues, com la d’organització territorial, la de transparència i la de l’Oficina Antifrau. Agraeix que el PDECat li hagi ofert anar a les llistes, sobretot després de les querelles contra els membres de la mesa, però assegura que la decisió de plegar la va prendre fa dos anys. Encara no sap què farà, però té clar que estarà allunyat de la primera línia política.

David Bonvehí

Diputat des del 2010, abandona la cambra després que la llista del president Carles Puigdemont inclogui pocs noms del PDECat. Ara es dedicarà en exclusiva a ser coordinador organitzatiu del partit, al costat de Marta Pascal, que també deixa el Parlament. Ha sigut el primer diputat català en cadira de rodes, a causa d’un accident de trànsit el 2007, quan era alcalde de Fonollosa.

Anna Gabriel

Amb el complicat repte de substituir David Fernàndez, Anna Gabriel ha exercit aquests dos anys de portaveu cupaire al Parlament. Cara visible del sector més dur de la CUP, serà sempre la màxima exponent del no a Artur Mas. De veu suau però to contundent, ha pressionat el Govern per clarificar els passos cap a la independència i ha exigit més compromís social en els pressupostos, que la CUP va acabar aprovant. Tot i que els estatuts interns només permeten ser diputat una legislatura, es fa difícil pensar que s’allunyi de la política, en què està implicada des dels 16 anys. De la CUP també plega Benet Salellas, que va negociar directament amb JxSí els pressupostos i les lleis de desconnexió.

Lluís Llach

Va ser cap de llista per Girona amb JxSí i ha tingut un paper important com a president de la comissió del procés constituent. La desintegració de la llista unitària d’ERC i CDC ha fet saltar els independents de JxSí que s’estrenaven al Parlament, com ell o Germà Bel. L’expresident de Súmate Eduardo Reyes també ho té difícil per entrar: de número 6 de JxSí passa a ser 31 d’ERC.

Germà Gordó

Sempre a les bambolines del poder, Germà Gordó podria quedar relegat de la primera línia política el 21-D. Va passar a ser diputat no adscrit a mitja legislatura, en deixar el PDECat i el grup de JxSí. El seu partit li va demanar que abandonés l’escó quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir diligències contra ell per la seva presumpta vinculació al cas 3%, que investiga el finançament il·legal de CDC. La seva plataforma, Nova Convergència, es presenta amb el nom de Convergents. Té poques opcions de tenir representació.

Joan Coscubiela

Ha estat només dos anys al Parlament, però el nom de Joan Coscubiela és dels que més han ressonat a la cambra. Ha actuat com el líder de Catalunya Sí que es Pot, malgrat que era el número tres a les llistes i que el seu lideratge s’ha vist entelat per la profunda divisió a les files del grup, sobretot a mesura que el debat independentista ha anat pujant de to. Molt bel·ligerant contra l’estratègia de Junts pel Sí i la CUP, el seu discurs en què els acusava d’impulsar una “actuació antidemocràtica sense precedents” el dia que s’aprovaven les lleis del referèndum i de transitorietat va ser aplaudit per les bancades del PP, Ciutadans i el PSC. Ara vol tornar a les aules com a professor de dret. Amb la creació de Catalunya en Comú, també plega Lluís Rabell, cap de llista de CSQP.

Albano Dante Fachin

Va entrar al Parlament el 2015, quan encara no era secretari general de Podem a Catalunya, i se’n va havent dimitit i estripant el carnet del partit. Fachin ha ocupat molts titulars pels seus enfrontaments amb Pablo Iglesias i amb la resta d’actors dels comuns, i també per la seva defensa del referèndum, tot i les directrius contràries de la direcció estatal. De fet, amb l’aval de la militància, Fachin va desvincular-se del nou partit dels comuns, però, per a Iglesias, el seu interlocutor a Catalunya ha sigut sempre Xavier Domènech. Una situació insostenible que ha acabat amb la dimissió de Fachin i amb Podem integrant-se a Catalunya en Comú. Encara que ERC li va oferir formar part de la seva candidatura, Fachin, que ha creat la plataforma Som Alternativa, ha declinat concórrer a les eleccions del 21-D.

els rohigyes

Els soldats birmans han violat dones i nenes rohingyes de manera sistemàtica, en la campanya de neteja ètnica contra aquesta població a l’oest del país. Ho denunciava un informe publicat divendres per Human Rights Watch (HRW), que ha entrevistat mig centenar de dones que van fugir-ne, de les quals 29 havien patit violacions. La investigació confirma el relat de la responsable de l’ONU sobre Violència Sexual en Conflictes, Pramila Patten, que després de visitar Bangladesh va parlar fins i tot de casos de “violació fins a la mort”. “Les formes de violència sexual que hem sentit en boca de les supervivents inclouen la violació en grup de soldats, nuesa forçada en públic i humiliació i l’esclavitud sexual en captiveri militar”, va explicar. Noves dades que s’afegeixen al relat ja esgarrifós de les atrocitats comeses per l’exèrcit birmà contra la població rohingya, tot i que els militars han negat els últims dies les acusacions. ¿Què en sabem de la crisi de refugiats més gran del món des de la guerra de Síria?

"El que estan fent és monstruós"

Genocidi o neteja ètnica

Execucions d’homes, dones i nens amb armes, destrals i matxets

Els últims dies s’han multiplicat les veus que asseguren que s’està cometent un genocidi contra la població rohingya, com les del Museu de l’Holocaust dels EUA i l’ONG Fortify Rights, que han fet una investigació conjunta a la zona. L’ONU va qualificar els fets de neteja ètnica fa setmanes, però declarar-ho com a genocidi suposa conferir-hi la voluntat premeditada d’eliminar l’ètnia rohingya, posant-lo al nivell de l’holocaust jueu o d’altres genocidis com els de Srebrenica i Ruanda. Les ONG sobre el terreny, com HRW i Amnistia Internacional, també parlen de “crims de lesa humanitat” i constaten un patró clar d’actuació dels soldats birmans a la província de Rakhine: arriben a un poble, separen els homes de les dones, a ells els executen amb armes o els decapiten, i a elles les violen i les ataquen amb matxets i destrals, abans de cremar el lloc sencer. D’altres són cremats vius i es dispara des d’helicòpters contra els que intenten fugir, i no se’n salven ni els nens ni els nadons. En total s’han destruït 300 pobles.

Èxode a Bangladesh

Més de 600.000 persones han fugit i se n’esperen 200.000 més

Des que va arrencar aquesta campanya de violència, com a represàlia per l’atac d’un grup rebel rohingya considerat terrorista el 25 d’agost passat, l’èxode d’aquesta comunitat musulmana ja ha portat 615.500 persones fins a l’estat veí de Bangladesh, el 54% de les quals són menors, segons l’ONU. Allà ja hi havia 300.000 rohingya en camps de refugiats que van fugir en crisis semblants dels anys 90 i de l’octubre del 2016. Però la violència continua i s’espera que uns 200.000 més hi arribin les pròximes setmanes, segons l’ONG Comitè Internacional de Rescat. Això situarà prop del milió els refugiats rohingyes amuntegats als camps improvisats de Bangladesh. La misèria d’aquests camps, on només reben l’ajuda de les ONG, ha deixat 40.000 nens amb malnutrició severa.

Culpables

La Nobel de la pau no controla l’exèrcit però s’hi ha alineat

El secretari d’Estat dels EUA, Rex Tillerson, va visitar aquesta setmana Birmània i va anunciar 47 milions de dòlars d’ajudes per la crisi, però no va imposar sancions al país, com li demanaven. I almenys en públic, només va arrencar de la presidenta birmana de facto, Aung San Suu Kyi, un compromís per “la pau i l’estabilitat al país, que passa necessàriament pel compliment de la llei”. Encara és hora que la Nobel de la pau condemni explícitament la neteja ètnica que l’exèrcit birmà exerceix sobre els rohingyes.

Suu Kyi lidera el país des que el seu partit va guanyar les eleccions el 2015, en uns comicis oberts però condicionats per l’antic règim militar que li va prohibir ser candidata oficial i va reservar el 25% del Parlament per a l’exèrcit en la Constitució.

“ Suu Kyi no ha de ser considerada culpable. La repressió és una campanya militar orquestrada per Min Aung Hlaing, cap de l’exèrcit, una institució que ha aconseguit situar-se en una posició en què pot cometre aquestes atrocitats i que sigui Suu Kyi qui es vegi com a culpable”, explica al Council of Foreign Relations Francis Wade, especialista en Birmània. Tot i així, Wade admet que amb el seu silenci Suu Kyi “es fa ressò de la posició militar i, en fer-ho, el govern ha permès que aquesta violència es dugui a terme lliure de cap condemna interna”. A Birmània “no hi ha ningú amb poder que sembli capaç ni amb voluntat d’agafar les regnes de l’exèrcit i aturar el discurs de l’odi dirigit contra els rohingyes”, afegeix l’analista.

L’exèrcit, de fet, s’ha instal·lat en la negació i dimarts passat va publicar un informe on assegurava que tots els seus soldats s’havien comportat d’acord amb la legalitat i no s’havia atacat població civil innocent.

Un poble sense futur

Els rohingyes no són ciutadans birmans ni són acceptats al país

Davant l’allau de crítiques internacionals, Birmània ha obert un diàleg amb Bangladesh sobre la possible tornada dels refugiats, però l’ONU va advertir que hauria de ser voluntària i en condicions segures. Una comissió internacional ha emès diverses recomanacions al govern birmà: reconèixer la nacionalitat birmana als rohingyes, garantir-los els drets elementals i indemnitzar-los per les seves terres. Però ara per ara, això queda molt lluny de les intencions birmanes. Bangladesh ja ha anunciat que vol iniciar les repatriacions sota el conveni tancat amb Birmània els anys 90 arran d’una altra crisi migratòria. Però el conveni només accepta repatriar aquells que tinguin documents que els acreditin com a birmans, i gairebé cap en té.