republica

Després de mesos d’especulacions ahir representants de la majoria parlamentària de JxSí i la CUP van presentar la proposició de llei de “transitorietat jurídica i fundacional de la República”. Es tracta de la llei que hauria d’actuar de norma suprema dins de l’ordenament jurídic català fins a l’aprovació d’una Constitució pròpia en cas de victòria del sí en el referèndum anunciat per a l’1 d’octubre. Els ponents han decidit també que aprovaran la llei al Parlament abans de la celebració del referèndum, malgrat la negativa inicial del PDECat. D’aquesta manera, s’imposa la tesi que el referèndum serà vinculant i que els catalans coneixeran abans de votar com es farien les coses durant la transició de la legalitat espanyola a la catalana. La llei preveu la doble nacionalitat, la continuïtat de les lleis lingüístiques, dels tractats internacionals, la integració dels funcionaris de l’Estat, l’adopció de la titularitat dels drets reals.

És evident que es tractaria d’un text d’una importància cabdal per a la fundació d’un nou estat i no es poden obviar ni l’opacitat de la discussió, ni les dificultats que tindrà per tirar endavant, ni la manca de voluntat per negociar per part de l’Estat. Amb la via de lectura única suspesa pel Tribunal Constitucional el més probable és que la llei entri en sessió parlamentària directament al ple dels dies 6 i 7 de setembre. El text posa les bases per a una República Catalana malgrat totes les dificultats que implica tenir l’Estat en contra. És un senyal inequívoc que el govern català i la majoria parlamentària no s’aturaran voluntàriament. La majoria de la població a Catalunya està a favor d’un referèndum d’independència i el president Puigdemont ha deixat clar que el convocarà.

És previsible que el nivell de tensió política entre els dos governs s’elevi els pròxims dies després del parèntesi formal per la tragèdia viscuda les últimes setmanes. El pols amb l’Estat continua i JxSí i la CUP han tornat a deixar clar que l’aposta és ferma. La llei està redactada des d’un supòsit de normalitat que no existeix i no es pot esperar que el procés sigui negociat. Mariano Rajoy haurà de triar com intenta aturar un referèndum que cada dia està més a prop. El govern català i la majoria parlamentària ja han demostrat que ni reduiran la velocitat, ni es faran enrere

.

llei de transitorietat

La llei de transitorietat jurídica veurà la llum avui després de mesos de secretisme i especulacions. JxSí i la CUP la plantegen com la principal llei de desconnexió, la llei bàsica que actuarà com a Constitució provisional després de l’1 d’octubre si la independència és l’opció majoritària en el referèndum.

El 4 de juliol, els grups independentistes van presentar públicament la llei del referèndum, i inicialment estava previst que la presentació de la llei de transitorietat es fes a finals de juliol. Tanmateix, la data es va ajornar un mes per les discrepàncies internes dins de Junts pel Sí sobre el moment adequat per aprovar la norma: abans o després del referèndum de l’1 d’octubre. Tot i que en els dos casos la llei entraria en vigor només si guanya el sí a la independència, ERC, la CUP i el PDECat discrepaven sobre què era més idoni estratègicament.

Ara, després de setmanes de reunions entre els dirigents de les tres formacions, finalment han tancat la fórmula per tramitar-la i, segons fonts parlamentàries, s’explicarà públicament avui. A primera hora del matí està previst que els ponents de la llei de transitorietat de Junts pel Sí expliquin la norma a la resta de diputats de la majoria independentista. I, després, ja amb la CUP, el contingut de la llei de transitorietat es detallarà en un acte al Parlament. Aquest cop no es preveu cap presentació formal més a la ciutadania, com la que sí que es va fer el 4 de juliol al Teatre Nacional de Catalunya de la llei del referèndum.

El debat sobre el tempo

Aprovar la llei del referèndum abans o després de l’1-O ha sigut el debat que més s’ha allargat fins al darrer moment. El PDECat era partidari d’aprovar la llei només si l’1-O evidenciava un suport majoritari a la independència. En canvi, ERC i la CUP preferien aprovar-la abans perquè en cas de victòria del sí, la llei de transitorietat jurídica entrés en vigor automàticament -en cas contrari, hauria d’iniciar-se el tràmit parlamentari i allargar més el procés-. La llei del referèndum, que ha d’emparar l’1-O, preveu dos escenaris segons el resultat. Si hi ha més vots contraris a la independència, el president de la Generalitat convocarà immediatament eleccions autonòmiques. En cas que el sí a l’estat independent superi els vots emesos en contra, el Parlament declararà la independència dos dies després de la publicació oficial del resultat. Seria en aquest supòsit que la llei de transitorietat entraria en vigor.

Els detalls de la norma

El contingut de la llei de transitorietat jurídica és un dels principals secrets de la majoria independentista. Fins ara, l’única cosa que han fet pública Junts pel Sí i la CUP és un resum de la seva estructura. La norma, que regula el pas de la legalitat espanyola a la catalana, defineix Catalunya com una república “de dret, democràtica i social”, fixa els límits territorials del nou estat, els drets dels ciutadans i les condicions per accedir a la nacionalitat catalana. També estableix una qüestió clau per a la transició com és la successió d’ordenaments i administracions. És a dir, defineix qui desenvoluparà les funcions que ara porten a terme institucions estatals a Catalunya.

Sobre aquest àmbit, el diputat de la CUP Benet Salellas va revelar recentment en una entrevista a Europa Press que la llei de transitorietat estableix l’arquitectura del poder judicial i preveu crear un Tribunal Suprem català amb una sala de garanties que exerceixi les competències que ara té el Tribunal Constitucional de l’estat espanyol. Un dels aspectes que també inclou el text és la recuperació d’algunes de les normes derogades pel TC que suposaven, segons els impulsors, una conquesta de drets socials. En són un exemple la llei de pobresa energètica i la llei d’igualtat entre homes i dones.

Tot i que defineix els pilars bàsics del que hauria de ser l’estat català, Junts pel Sí i la CUP insisteixen que la llei de transitorietat no és una Constitució en si mateixa, sinó que només defineix l’estructura del sistema jurídic del nou estat perquè pugui funcionar en cas de declaració d’independència. De fet, a la norma s’estableixen les regles del procés constituent per elaborar la Constitució catalana, que d’acord amb les conclusions de la comissió d’estudi del Parlament ha de tenir una primera fase de participació ciutadana.

mani de reüll

Una trentena d’estudiants d’enginyeria de la UPC s’han passat l’estiu tancats en un soterrani de la universitat. La recompensa ha sigut un cotxe elèctric de Fórmula 1, construït i dissenyat des de zero per ells mateixos, amb el qual han competit en tres circuits europeus contra altres grups d’estudiants d’arreu del món que, com ells, han invertit moltes hores de les vacances per desenvolupar el millor vehicle. L’experiència és el Formula Student, un projecte obert als estudiants d’enginyeria universitaris que habilita circuits perquè puguin competir amb el vehicle que han hagut de dissenyar durant el curs.

Aquest cap de setmana l’equip competirà a casa, al Circuit de Montmeló, on es faran les últimes proves d’un campionat que va començar el 23 d’agost i que compta amb 20 equips inscrits. Natalie Bolon, estudiant d’enginyeria en tecnologies industrials de 21 anys i líder de l’equip català, creu que a Montmeló tenen opcions de quedar entre els cinc primers perquè, de moment, totes les proves els han anat “molt, molt bé”. El cotxe elèctric de la UPC ja ha conquerit la novena posició al circuit d’Àustria a final de juliol, en què van participar 20 equips, i ha quedat en sisena posició a Alemanya en una cursa amb 35 equips a principis d’agost.

Per a l’equip de la UPC, l’estiu ha sigut intens i el garatge soterrani on treballaven s’ha convertit quasi en casa seva. Allà han perfilat els detalls del vehicle, que pot superar els 110 quilòmetres per hora i en té 24 d’autonomia, que és la distància que té el recorregut més llarg dels tres circuits en què han competit. “No arriba a una gran velocitat, però no és necessari perquè els circuits no permeten agafar més velocitat. Tampoc volíem més autonomia perquè ens hauria augmentat el pes del vehicle. Hem fet un cotxe a mida per a aquesta competició”, sosté Bolon. El cotxe l’han construït amb peces reaprofitades o cedides per espònsors.

Somnis professionals

És el segon any que Bolon participa en aquesta competició, que li ha descobert tot el món de l’automobilisme i el vehicle elèctric: “Porta molta feina, perquè s’ha de treballar a contrarellotge i sota pressió, però aquesta adrenalina a mi m’enganxa”, explica. “Entre tots hem fet un cotxe petit, que té bona agilitat en els revolts. El grup és imprescindible, fixa’t que no tenim un sol conductor i anem rotant segons les proves”, afegeix Javier Santolaia, de 24 anys, estudiant d’enginyeria industrial i també de l’equip.

Per a Marc València, de 23 anys i estudiant d’enginyeria industrial, el Formula Student va ser el detonant per escollir la carrera: “El dia que em van explicar que si triava enginyeria industrial aquí podria dissenyar i competir en Fórmula 1, m’hi vaig llançar de cap”, afirma. L’afició per la velocitat li ve de petit, perquè ha competit com a pilot de cotxe i moto a Catalunya. “Seria fantàstic poder treballar en Fórmula 1 en un futur o, si no, en el món de l’automoció”, pensa en veu altra.

Tots tres destaquen les relacions humanes que han creat a l’equip i l’aprenentatge de poder aplicar la teoria apresa a la universitat. Crear el vehicle els ha portat un any de feina, però tots coincideixen en el fet que ha valgut la pena. “El cotxe és el nostre esforç i veure’l córrer és una gran satisfacció”, diu València.

F1 electric

Una trentena d’estudiants d’enginyeria de la UPC s’han passat l’estiu tancats en un soterrani de la universitat. La recompensa ha sigut un cotxe elèctric de Fórmula 1, construït i dissenyat des de zero per ells mateixos, amb el qual han competit en tres circuits europeus contra altres grups d’estudiants d’arreu del món que, com ells, han invertit moltes hores de les vacances per desenvolupar el millor vehicle. L’experiència és el Formula Student, un projecte obert als estudiants d’enginyeria universitaris que habilita circuits perquè puguin competir amb el vehicle que han hagut de dissenyar durant el curs.

Aquest cap de setmana l’equip competirà a casa, al Circuit de Montmeló, on es faran les últimes proves d’un campionat que va començar el 23 d’agost i que compta amb 20 equips inscrits. Natalie Bolon, estudiant d’enginyeria en tecnologies industrials de 21 anys i líder de l’equip català, creu que a Montmeló tenen opcions de quedar entre els cinc primers perquè, de moment, totes les proves els han anat “molt, molt bé”. El cotxe elèctric de la UPC ja ha conquerit la novena posició al circuit d’Àustria a final de juliol, en què van participar 20 equips, i ha quedat en sisena posició a Alemanya en una cursa amb 35 equips a principis d’agost.

Per a l’equip de la UPC, l’estiu ha sigut intens i el garatge soterrani on treballaven s’ha convertit quasi en casa seva. Allà han perfilat els detalls del vehicle, que pot superar els 110 quilòmetres per hora i en té 24 d’autonomia, que és la distància que té el recorregut més llarg dels tres circuits en què han competit. “No arriba a una gran velocitat, però no és necessari perquè els circuits no permeten agafar més velocitat. Tampoc volíem més autonomia perquè ens hauria augmentat el pes del vehicle. Hem fet un cotxe a mida per a aquesta competició”, sosté Bolon. El cotxe l’han construït amb peces reaprofitades o cedides per espònsors.

Somnis professionals

És el segon any que Bolon participa en aquesta competició, que li ha descobert tot el món de l’automobilisme i el vehicle elèctric: “Porta molta feina, perquè s’ha de treballar a contrarellotge i sota pressió, però aquesta adrenalina a mi m’enganxa”, explica. “Entre tots hem fet un cotxe petit, que té bona agilitat en els revolts. El grup és imprescindible, fixa’t que no tenim un sol conductor i anem rotant segons les proves”, afegeix Javier Santolaia, de 24 anys, estudiant d’enginyeria industrial i també de l’equip.

Per a Marc València, de 23 anys i estudiant d’enginyeria industrial, el Formula Student va ser el detonant per escollir la carrera: “El dia que em van explicar que si triava enginyeria industrial aquí podria dissenyar i competir en Fórmula 1, m’hi vaig llançar de cap”, afirma. L’afició per la velocitat li ve de petit, perquè ha competit com a pilot de cotxe i moto a Catalunya. “Seria fantàstic poder treballar en Fórmula 1 en un futur o, si no, en el món de l’automoció”, pensa en veu altra.

Tots tres destaquen les relacions humanes que han creat a l’equip i l’aprenentatge de poder aplicar la teoria apresa a la universitat. Crear el vehicle els ha portat un any de feina, però tots coincideixen en el fet que ha valgut la pena. “El cotxe és el nostre esforç i veure’l córrer és una gran satisfacció”, diu València.

lazlo almaszy

(Toni Padilla)

SOMIA TRUITES

TONI PADILLA

24/08/2017

László Almásy, l’espia que sortia viu d’accidents d’avió

László Almásy, un hongarès que va espiar per als nazis, va explorar el Sàhara des del cel i va inspirar el personatge central d’‘El paciente inglés’

En László no era un jove normal. Quan tenia 14 anys va construir un model d’avió amb materials que va trobar per casa. Potser penseu que molts ho poden fer, però en László va anar més enllà: va portar l’aparell dalt d’un mur i va intentar volar. El resultat van ser unes costelles trencades. Així era la vida d’en László Almásy en un castell propietat de la seva família, uns aristòcrates hongaresos amb molts títols i diners. Després d’uns anys en un internat d’Anglaterra, en László va allistar-se a l’exèrcit amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i va lluitar contra serbis i russos. Va ser així, d’uniforme, quan va poder pujar per fi a avions, entrant en combat al cel italià, on va patir un accident. Va sobreviure, de nou amb costelles trencades. Acabada la guerra, va tornar a Anglaterra per seguir estudiant.

Membre d’una família de dretes, en tornar a Hongria, ara convertida en una república, va passar a ser l’ajudant personal d’un bisbe, János Mikes, que reclamava el retorn de la monarquia. Mikes va ser el responsable d’un incident el 1921, quan va fer entrar a Hongria l’aspirant al tron, Carles IV. I quan aquest va ser expulsat, Lászlo li va fer de xòfer. Carles IV, enmig d’aquell enrenou, va pensar que en László era un altre membre de la família Almásy, i es va dirigir a ell com a “comte Almásy”. En László era Almásy, cert, però no era comte. Però va aprofitar aquella confusió per enganyar la gent fent veure que era comte. Després d’aquest enrenou, va marxar a Àustria, on va guanyar curses de cotxes. Li agradava la velocitat i volia veure món. Així, va demanar a un amic, Antal Eszterházy -membre d’una històrica família hongaresa d’on han sortit prínceps, traïdors, futbolistes i un Nobel de literatura-, fer un viatge per Egipte i el Sudan. Començava la seva etapa africana.

A vegades, un viatge et canvia. I en László ja no va poder deixar mai de sentir-se mig africà. Durant els anys 20 va travessar el continent, va protagonitzar una expedició del Caire a Ciutat del Cap en cotxe, i va patir un accident aeri camí d’Egipte, quan feia escala a Síria, que va provocar que es publiqués la notícia de la seva mort. Però estava viu. A prova d’accidents. Als anys 30 ja vivia al Caire, envoltat de britànics que es creien la mentida que era comte. Amb ells va compartir el somni de trobar un oasi llegendari perdut al Sàhara, Zarzura. La idea era sobrevolar el desert, cosa que li va permetre volar per zones per on pocs europeus havien passat. Va descobrir ruïnes, coves amb pintures rupestres i beduïns, però no va trobar mai Zarzura.

Les seves expedicions, sempre acompanyat de britànics, al desert el van fer famós, però alguna cosa no rutllava. Les autoritats sospitaven que era un espia italià, ja que la Itàlia de Mussolini era a Libía i volia manar al nord de l’Àfrica. Els italians, però, creien que espiava per als britànics. Fos com fos, a finals dels anys 30 li van negar els papers de residència a Egipte, i va tornar a Hongria, on el va enxampar l’inici de la Segona Guerra Mundial. Almásy va tornar a l’Àfrica poc després, convertit en espia dels nazis. Coneixedor de la zona, va organitzar amb èxit missions que van ajudar les tropes de Rommel a derrotar els britànics a Líbia. En una d’elles, va conduir 4.200 quilòmetres pel desert per introduir espies alemanys a Egipte.

Un cop els nazis van ser expulsats de l’Àfrica, en László va tornar a Budapest. Al final de la guerra, quan els soviètics van entrar a Hongria, va aconseguir fugir a Egipte a temps, segons alguns, amb ajuda dels britànics, als quals hauria promès suport. Va morir el 1951 durant una visita a Viena, on potser tenia reunions amb els britànics. Les seves cartes, publicades anys més tard, destapen que era bisexual i addicte a la morfina. El seu passat nazi el condemnava a ser oblidat. Però quan la seva vida va inspirar el personatge principal del llibre El paciente inglés, que més tard va arribar al cinema, en László va elevar el vol per últim cop.

‘El paciente inglés', de Michael Ondaatje

L’escriptor Michael Ondaatje, nascut a Sri Lanka, criat al Regne Unit i ciutadà del Canadà, va escriure aquesta història mig ficció, mig veritat, en què les vides i els records més recents de quatre persones es creuen al mig de la Segona Guerra Mundial. La seva adaptació cinematogràfica encara es va fer més famosa

el Barca 2017

El serial entre el Barça i Neymar encara no ha acabat. Al contrari, va per llarg. Després que el club es negués a fer el segon pagament de la prima de renovació, ara ha acudit als jutjats perquè el davanter brasiler torni els diners que va cobrar el 2016. Tot i que el Barça no en va especificar la quantitat, la demanda és per valor de 64 milions d’euros, segons ha pogut saber l’ARA. Correspon a la quantitat en brut del signing bonus (prima de renovació), concretament als 21 milions ja pagats i els 43 que havia d’ingressar aquest any. Addicionalment, el club li reclama 8,5 milions en concepte de danys i perjudicis i un 10% d’interessos de mora.

“El FC Barcelona ha impulsat aquestes accions en defensa dels seus interessos, després d’una rescissió unilateral del contracte instada per Neymar Jr., pocs mesos després de la signatura de la seva renovació fins a l’any 2021”, deia el club a través d’un comunicat, en què reclama també que el París Saint-Germain assumeixi subsidiàriament el pagament d’aquestes quantitats en cas que el jugador no se’n pugui fer càrrec.

Tot i que fonts del club van assegurar a l’ARA que la prima de renovació estava garantida, des dels despatxos nobles del Camp Nou al·leguen que aquest “premi” anava condicionat al fet que “complís íntegrament el contracte” o, en el seu defecte, que es pactés una sortida de mutu acord. “Però no va ser així, va marxar de manera unilateral i va amagar informació al club amb l’objectiu de cobrar la totalitat de la prima”, diuen fonts del club per justificar que el recurs té recorregut.

En aquest punt, el Barça ha demanat judicialment que el PSG enviï la documentació del contracte del brasiler. Al Camp Nou tenen la sospita que el jugador es va comprometre amb l’entitat que presideix Nasser al-Khelaifi molt abans que es fes efectiva la clàusula de rescissió. Si es confirmés, seria un punt a favor per al club blaugrana en aquest procés.

D’altra banda, fonts del Barça justifiquen els 8,5 milions de danys i perjudicis pel fet que “Neymar va amagar les seves intencions, va marxar amb la temporada ja començada i va perjudicar la imatge del club durant la gira pels Estats Units”.

El club va informar que havia presentat la demanda laboral al jutjat social de Barcelona el dia 11 d’agost, tot i que aleshores no va transcendir. Ahir va fer un pas més i va enviar la demanda a la Federació Espanyola “perquè la traslladi a la Federació Francesa de Futbol i a la FIFA”. Una mesura de força que té un doble objectiu. D’entrada, donar coneixement de manera oficial del conflicte entre el jugador i el club i, d’altra banda, curar-se en salut amb l’eventual denúncia de Neymar per no haver cobrat uns diners que considera que li pertanyen.

Aquest segon pas en la demanda arribava tot just un parell de dies després que Neymar carregués contra la junta que presideix Josep Maria Bartomeu. “Quan vaig arribar tot va començar bé. Hi vaig passar quatre anys meravellosos. Però estic molt trist amb la directiva del Barça. Són gent que no poden estar allà”, deia després de debutar al Parc dels Prínceps. Fonts pròximes a la directiva del Barça -que destaquen que la demanda judicial és anterior a les paraules de Neymar- no tenen cap dubte que les declaracions del brasiler es produeixen pel conflicte amb la prima de renovació. “Si se li hagués pagat tot, segur que diria tot el contrari”, asseguren.

Comunicats del PSG i de Neymar

Després que el Barça fes pública la demanda contra el brasiler, la consultora N&N (de titularitat al 50% dels pares del jugador) ha publicat un comunicat en què s'assegura que Neymar ha rebut "amb sorpresa" aquesta demanda i ha anunciat que anirà a les instàncies competents per cobrar la segona part de la prima pactada, de 26 milions d'euros. "Neymar ha complert íntegrament el contracte que hi havia llavors vigent amb el depòsit integral dels valors lliurement pactats amb el Barça amb la finalitat de la seva llibertat", diu el comunicat.

El PSG, per la seva banda, també hi ha dit la seva. L'entitat afirma que "lamenta" l'actitud del Barça. "El club recorda que, com ha fet Neymar, ha respectat estrictament el conjunt de lleis que s'apliquen i que no queda una altra que lamentar, de nou, l'actitud del Barça", diu el club parisenc en un comunicat.

Neymar torna a Catalunya

És evident que les relacions entre la directiva blaugrana i el brasiler són irreconciliables. Ben al contrari del que passa al vestidor. De fet, mentre transcendia la reclamació del club, Neymar tornava a Catalunya i es retrobava amb alguns dels seus amics al vestidor blaugrana, com Leo Messi i Luis Suárez. Va ser el mateix Messi qui va desvelar la trobada amb una fotografia a través del seu compte d’Instagram. Una publicació que anava acompanyada del missatge “Ha tornat”, picant l’ullet a Gerard Piqué, autor del famós tuit “Es queda”.

vall de bohi

Las tallas románicas del Valle de Boí, que se guardan parte en el Museo de Arte de Cataluña, en Montjuïc, y parte en el Museo de Vic, […] son una singularidad en Europa dado que sus autores se adelantaron a la más vieja imaginería portátil de los tiempos románicos. Y acaso por ello ya en aquel entonces (primera mitad del siglo XII) fueron admiradas: como hoy lo son por los historiadores del arte de todo el mundo culto. […] En el año 1908, recién fundado el Institut d’Estudis Catalans , y apenas en funciones, se decidió el envío de una misión encargada de señalar en el mapa lingüístico de Cataluña -que se empezaba entonces- el perfil de la extensión del idioma en su contacto con la parte de habla castellana de la región aragonesa. Se agregaron a los filólogos algunos miembros de las otras secciones de Historia, Derecho y Arqueología, y formaron la delegación de los arqueólogos el ilustre historiador de la arquitectura románica y arquitecto José Puig y Cadafalch, con su ayudante, colaborador y discípulo, el arquitecto José Goday y mosén Gudiol, el eminente historiador del arte catalán, fundador y director del Museo Episcopal de Vic. […] La “Missió” de l’Institut visitó el Valle de Boí, centro de actividades artísticas en los tiempos románicos. Limítrofe de Aragón, feudo del Condado de Pallars, era una parte viva de la Cataluña condal, muy activa en los días azarosos de la Reconquista y en los tiempos que en la corte de Ramiro el Monje se forjó la unión de la Casa Condal de Barcelona a la Casa Real de Aragón. Taüll, Boí, Durro y Erill la Vall fueron, al parecer, los pueblos visitados por la “Missió”; pueblos momificados donde se vivía como en el siglo XII, pero afeados por la muerte de su pasado vivo y tristes como las momias, porque vivían sin la gracia confortable de las cosas bellas que en su origen adornaron sus templos: los grandes frescos de Taüll y de Boí maltrechos, cubiertos por la blanca mortaja de la encalada y las imágenes de talla echadas al leñar. Y los sabios del Institut se apearon de sus caballerías, vieron los templos y después de registrarlos y descubrir los frescos y tomar planos y medidas y hacer sus notas, en los bajos del campanario de Erill y en el trasaltar de Santa María de Taüll sus ojos atónitos descubrieron el espectáculo de unas raras esculturas. […] Y los sabios, atentos, las fotografiaron y tomaron sus medidas y otras notas, y las dejaron allí... y allí se quedaron. Porque los “sabios” estiman que “las cosas deben conservarse en el lugar para el cual se hicieron” 

Jerry Lewis

No fa cap gràcia. No és cap acudit. Ni mica de gràcia, vaja. Toca acomiadar un dels comediants més grans de l’últim segle. Jerry Lewis, nascut Joseph Levitch -de família jueva- a Nova Jersey a finals de març del 1926, va emprendre ahir el seu camí final cap a algun lloc on la comèdia i la riallada s’estilaran, sens dubte, i agafaran, amb la seva arribada, tons encara més festius, distingits, decididament intel·ligents.

Durant massa anys injustament considerat poc més que un bufó, un pallasset a qui li agradava estrafer el rostre sense gaire sentit, va assaborir aviat la mel de l’èxit i la fama però va haver de recórrer abans molts locals de barri, molts clubs nocturns on els acudits es pagaven poc i tard. Com que la vis còmica li corria per les venes i era més poderosa que el defalliment, a mitjans dels anys quaranta va anar a petar al Club 500 d’Atlantic City, on va coincidir amb un també primerenc cantant melòdic anomenat Dino Paul Crocetti, però que es feia dir Dean Martin. Com que es van entendre de meravella sobre l’escenari, de seguida van formar tàndem. Primer a les sales de festes i després al cinema. Van ser prop d’una vintena de films des del seu debut amb My friend Irma (1949) i fins a Boig per l’Anita(1956), una de les més populars. Sense oblidar-nos de Quin parell de golfistes (1953), El genet boig (1953), Artistes i models (1955) i Un fresc amb l’aigua al coll (1953).

• 

L'actor, a 'El professor guillat'

En quasi totes repetien els mateixos rols: Martin fent de seductor col·leccionista de conquestes i Lewis esprement el vessant de col·lega pocatraça però simpàtic. Era de domini públic que tants anys de relació professional, amb suspicàcies i gelosies que anaven i venien, van acabar minant la seva relació i, per tant, també la seva química a la pantalla. Quan van emprendre camins separats, Lewis va ser molt hàbil prenent com a company de camí a partir de llavors el director Frank Tashlin, que havia dirigit alguns dels films del duet i que ara el dirigiria en solitari al llarg d’una etapa daurada que va començar amb Jo soc el pare i la mare i Tu, la Kimi i jo, totes dues del 1958.

L'esplendor en solitari

Són els anys d’esplendor de Lewis com a estrella còmica indiscutible de la Paramount en films tan memorables i esbojarrats, inspirats per l’ slapstickdel cinema mut, com El ventafocs (1960), Embolic als grans magatzems(1963) i Cas clínic a la clínica (1964). L’etapa és crucial per a ell, ja que en paral·lel, envalentit per l’èxit i la bona sintonia amb el magnat Hal B. Wallis, es llança a l’aventura de la direcció. Al seu debut amb El grum (1960) el segueixen Un espia a Hollywood (1961), El terror de les noies (1961) i, sobretot, El professor guillat (1963), adaptació lliure d’ El Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Stevenson, en què interpreta els dos personatges protagonistes i que li proporcionarà fama i popularitat eternes.

• 

Lewis, amb Robert de Niro a 'El rei de la comèdia'

Els anys 70 són temps d’ostracisme, d'una banda obligat per la pèrdua de suport del públic i de l'altra per la voluntat d’explorar més a fons la literatura i el teatre. Encara faltava per arribar potser el paper de la seva vida -juntament amb El professor guillat - que li regala Martin Scorsese a El rei de la comèdia (1982), obra mestra on interpreta, amb tints autobiogràfics, una estrella còmica mig retirada a qui assetja un fan desesperat (Robert de Niro) que li demana una oportunitat.

Cineasta magistral

A més d’un còmic original i inimitable, Jerry Lewis va ser un grandíssim director de cinema, sempre preocupat per injectar dimensió humana als seus personatges, sovint perdedors o individus marginals, ocupants de fronteres físiques i emocionals i ocupats a trobar el seu lloc al món i poder sobresortir com els seus companys de viatge, quasi sempre més afortunats que ell. Mai va guanyar l’Oscar, i el van recompensar amb un d’honorífic el 2008 que, a més dels mèrits cinematogràfics, premiava també la seva feina humanitària a favor de la investigació mèdica. Encara llavors, sobre l’escenari del teatre Kodak de Los Angeles, va quedar clar que li agradava fer ganyotes i que el bon humor i la intel·ligència l’acompanyarien per sempre. Fins al seu últim acudit.

Quatre pel·lícules clau en la seva filmografia

BOIG PER L’ANITA (FRANK TASHLIN, 1956)

L’últim film del tàndem Jerry Lewis - Dean Martin és una esbojarrada comèdia de cinema dins del cinema, amb troballes de metallenguatge fílmic avant la lettre i amb una Anita Ekberg prèvia a La dolce vita interpretant-se a ella mateixa.

EL PROFESSOR GUILLAT (JERRY LEWIS, 1963)

Segurament l’obra mestra del Lewis director, un prodigi de comicitat i geometria del gag, que explora els límits difusos de la tragicomèdia i aprofundeix sense quedar-se curt en la insatisfacció perpètua de l’ésser humà. Un film etern, irrepetible.

EMBOLIC ALS GRANS MAGATZEMS (FRANK TASHLIN, 1963)

Potser la millor de les pel·lícules a les ordres del seu amic i aliat Frank Tashlin, una absoluta bogeria amb Lewis ensopegant, patinant i gronxant-se per tot el que un es pugui trobar en unes galeries comercials.

EL REI DE LA COMÈDIA (MARTIN SCORSESE, 1982)

Una de les obres de Scorsese menys conegudes pel gran públic però també una de les millors. Una capbussada, enverinada i profunda, en l’ofici de comediant i monologuista, una visió gens complaent sobre l’ambició, la competitivitat i la fama.

l'espanyol-xines

Quan es pateix al Sánchez Pizjuán, qualsevol punt té un regust dolç (1-1). El segon curs de l’Espanyol de Quique Sánchez Flores va estrenar-se amb un empat de prestigi en un feu on, ara fa un any, els blanc-i-blaus naufragaven amb estrèpit. La versió d’ahir, però, va tenir poc a veure amb aquella sonada derrota.

Repetien només quatre peces de l’onze de l’any passat (Javi López, Piatti, Moreno i Baptistão), però sobretot es mantenien els automatismes defensius heretats del curs passat. Amb una versió més preparada i treballada que els andalusos, que gairebé mai van saber sorprendre, l’Espanyol va començar i acabar el partit podent guanyar. D’inici, tres claríssimes ocasions en vint minuts que només la falta de punteria va impedir que acabessin en gol. Al tram final, amb l’expulsió de Banega, va tornar a trepitjar àrea rival amb perill.

Un partit que exigeix el VAR

Durant el gruix del partit, la pilota va ser per al Sevilla, que va tardar força a fer-se el dominador del matx. Els andalusos van veure’s condicionats per la lesió del seu porter, David Soria, per una topada amb Baptistão, que s’havia quedat davant seu després d’una ràpida conducció. El porter andalús va haver de ser substituït entre llàgrimes per Sergio Rico. Qui va tenir feina sota pals va ser un Pau López, que va recordar aquell jove que va estrenar-se també al Sánchez Pizjuán en la Copa del curs 2014-14. El gironí va fer diverses aturades de nivell, però no va poder impedir que un córner servit en curt acabés en gol. O així va considerar-ho el linier, que va decidir que Lenglet va empènyer-la prou per creuar la línia.

L’Espanyol va viure replegat, i malgrat generar maldecaps en una defensa amb peus de fang que encara està en construcció, va veure com l’entrada de Banega convertia el partit en un monòleg local. El Sevilla va collar, però no va poder amb un equip que, un any després, ha après a resistir.

liders en pensionistes

És un dels assumptes recurrents en les campanyes electorals d’aquest país des de fa un quart de segle. Atès que la quasi universalització de l’Estat assistencial es va produir durant el llarg govern de Felipe González, moltes persones grans de bona fe van identificar la seva petita paga mensual amb la generositat del PSOE, i el Partit Popular va haver de posar-hi a fons, el 1993 i el 1996, per convèncer milions de jubilats que la seva pensió no era un present de Felipe, sinó un dret, i que la seguirien percebent encara que l’inquilí de la Moncloa fos José María Aznar. El boca-orella socialista, naturalment, insinuava el contrari.

Per descomptat, més tard el PP va fer el mateix, només que tal vegada d’una manera més descarada i emfàtica. Tots els pensionistes espanyols han rebut cartes successives dels ministres populars de Treball o Ocupació, des d’Eduardo Zaplana fins a Fátima Báñez, vantant-se de preservar i enfortir el sistema públic de pensions, i d’haver-ne augmentat la quantia.

El partit de Rajoy va afrontar les dues campanyes electorals de desembre i juny passats amb un programa que enarborava la “confiança plena en el futur de les nostres pensions”, de les quals es presentava com a garant. En la falca radiofònica gratuïta del PPC pel 26-J, una veu femenina que semblava la d’Andrea Levy afirmava que “només votant el PP augmentaran les pensions, ara i sempre”. S’oblidava de remarcar que, per a una pensió d’uns 400 euros, la revaloració mensual el 2015 va ser d’1,10 euros, i el 2016 d’un euro just...

Però el tema ha tingut també, aquests últims anys, un altre ús polític molt destacat: el d’espantall contra el procés independentista català. Per citar només dos exemples de l’àmbit de l’agitprop: a l’octubre del 2014, vigília del 9-N, el digital Crónica Global va publicar una edició especial en paper en la qual, amb el títol “La secessió, un mal negoci per a Catalunya”, s’afirmava entre altres coses que, “a causa de la caiguda de cotitzadors a la Seguretat Social, el sistema públic de pensions augmentaria el seu dèficit en 2.800 milions d’euros”, situant-se “al límit de la fallida”. L’abril del 2015, un encartament publicitari de Societat Civil Catalana sostenia que, en cas d’independència, “la Seguretat Social catalana hauria de reduir dràsticament les pensions per no fallir”.

Així estàvem, tant els pensionistes com els qui aspirem a ser-ho, escindits per l’ardu dilema entre abraçar l’estelada i tenir una vellesa sense massa penúries, quan dissabte passat EL PAÍS ens va colpejar amb un impactant titular a portada: “La ‘guardiola’ de les pensions només en té per a tres pagues”. La informació puntualitzava que, al llarg de l’últim quinquenni, l’Executiu de Mariano Rajoy ha retirat del Fons de Reserva de la Seguretat Social més de 54.000 milions d’euros, sobretot per fer front a les pagues extres d’estiu i Nadal. D’aquesta manera, només queden en el citat fons 25.176 milions; i, com que l’import de cada nòmina mensual del sistema de pensions ascendeix a uns 8.500 milions, no cal ser Pepe Borrell per veure que, després de satisfer l’extra de desembre del 2016 i les de juliol i desembre del 2017, a la guardiola només hi haurà teranyines.

Em faig càrrec que la notícia és recent, i digerir-la requereix una mica més de sis dies. Però, a la llum de les dades avançades per EL PAÍS, no haurien de modificar-se alguns discursos i alguns argumentaris? Les conviccions, els sentiments, les fílies i les fòbies no les modifica cap dada econòmica (acabem de comprovar-ho amb el referèndum del Brexit); però, després de tantes avaluacions sobre els costos ruïnosos de la independència, no caldria començar a calcular també l’onerosa factura de la dependència?

Ho diré amb altres paraules: en aquest moment, i demagògies al marge, què amenaça de manera més greu i versemblant tant els ingressos dels actuals pensionistes catalans com les perspectives d’aquells treballadors actius que ens anem acostant a la jubilació? Una hipotètica secessió, o el col·lapse de la tresoreria de la Seguretat Social espanyola? Què resulta més problemàtic: que un eventual Estat català sigui capaç de construir un sistema de pensions sanejat, o que els partits estatals puguin en un curs consensuar les grans reformes vitals que facin sostenible a tres anys vista el sistema espanyol?

londres

Un Brexit perquè tot quedi com abans del Brexit. Això és el que comença a semblar el peculiar divorci que Londres proposa a Brussel·les. El govern britànic va fer públic ahir un document en què concreta la seva proposta per a la frontera entre les dues Irlandes, un cop el Regne Unit surti de la Unió Europea el març del 2019. I la seva proposta no és cap altra que fer que tot quedi igual que ara.

És a dir, Londres no vol que s’estableixi cap frontera física ni marítima entre les dues Irlandes, i encara menys restriccions de moviments o de mercaderies. I això malgrat que, després del Brexit, Irlanda del Nord no formarà part de la UE com a territori britànic que és, i la República d’Irlanda sí que continuarà sent membre del bloc comunitari. Els dos països comparteixen una frontera de 500 quilòmetres de longitud i cada dia es produeixen uns 30.000 moviments d’una banda a l’altra. La majoria, de petits empresaris.

Es dona la circumstància que dimarts el govern britànic ja va difondre un primer document de propostes de cara a la nova ronda de negociacions sobre el Brexit que mantindrà amb la UE, i que està previst que comencin el 28 d’agost. En aquest primer text, Londres defensava mantenir una unió duanera temporal amb Brussel·les després del Brexit -durant un o dos anys- per així garantir el comerç de les seves empreses. O sigui, una vegada més, apostava per l’ statu quo, tot i la insistència de la primera ministra britànica, Theresa May, a divorciar-se de la UE.

“El Regne Unit i Irlanda han sigut clars en tot moment en el fet que hem de donar prioritat a l’Acord de Belfast en les negociacions, i garantir que la frontera terrestre sigui tan permeable com sigui possible per a les persones i les empreses”, va declarar el ministre britànic del Brexit, David Davis, per justificar que Londres faci una proposta que trenca totes les normes i que no té precedents.

En aquest sentit, Londres proposarà als Vint-i-set que l’acord de sortida de la UE especifiqui “el compromís absolut del govern britànic, de l’irlandès i de la Unió Europea en el procés de pau”, i que es mantinguin els fons econòmics destinats a projectes de reconciliació en zones frontereres.

De fet, Brussel·les també s’ha pronunciat en aquests termes. Un portaveu de la Comissió Europea va declarar ahir: “Com va dir Barnier, hem de debatre com podem mantenir l’espai comú bilateral i protegir en tota la seva dimensió els Acords de Divendres Sant, dels quals el Regne Unit ha de ser un dels garants. És essencial mantenir una discussió política abans de buscar solucions tècniques”, va declarar, en al·lusió al cap dels negociadors de la UE sobre el Brexit, Michel Barnier.

Més propostes de Londres

El govern britànic també confia que els nord-irlandesos continuïn conservant el dret a la doble nacionalitat -la britànica i la irlandesa- del qual gaudeixen actualment, i que s’estableix a l’Acord de Belfast.

Així mateix, el Regne Unit desitja que es mantingui l’anomenada àrea de circulació comuna, que permet la lliure circulació de ciutadans irlandesos i britànics als dos costats de la frontera irlandesa. I rebutja que s’estableixi una “frontera marítima”, ja que això comportaria haver d’establir controls de passaports als passatgers que arribessin als ports i aeroports d’Irlanda procedents del Regne Unit. Londres considera que aquesta mesura seria “inconstitucional i econòmicament inviable”.

neonazis

Dos dels pesos pesants del Partit Republicà van parar els peus ahir a Donald Trump. George Bush pare i George Bush fill -presidents del 1989 al 1993, i del 2001 al 2009, respectivament- van emetre un comunicat conjunt que deia: “Els Estats Units han de rebutjar sempre la intolerància racial, l’antisemitisme i l’odi en totes les seves formes”. I afegia: “Tots som creats iguals i dotats pel nostre Creador de drets inalienables”.

Els Bush no mencionaven en el seu escrit ni els neonazis, ni els antiracistes, i encara menys l’actual president nord-americà, però només calia llegir entre línies. El seu comunicat era una galleda d’aigua freda per a Trump, després que dimarts a la nit tornés anar-se’n de la llengua.

En una compareixença davant dels mitjans de comunicació a la seva mítica Torre Trump, a Nova York, el president nord-americà va tornar a posar al mateix plat de la balança neonazis i antiracistes, tal com ja havia fet dissabte. I fins i tot va afirmar: “Hi ha culpa en totes dues bandes. No en tinc cap mena de dubte”. Segons va declarar, els únics que tenien permís per manifestar-se dissabte eren els integrants de la marxa convocada amb el lema “Unir la dreta”, que protestaven per la retirada de l’estàtua del general de l’exèrcit confederat Robert E. Lee.

“George Washington també tenia esclaus. També retirarem les estàtues de George Washington? I les de Thomas Jefferson?”, va preguntar Trump als reporters.

Les paraules del president no van fer cap mena de gràcia al si del seu partit. El president de la Cambra de Representants, Paul Ryan, va replicar: “Hem de ser clars. La supremacia blanca és repulsiva. No pot haver-hi ambigüitat moral”. L’excandidat a la presidència i actual senador per Arizona, John McCain, també va opinar que “no hi ha equivalència moral entre els racistes i la resta d’americans”. I va afegir: “Trump ho hauria de dir”. Jeb Bush, que va ser un dels rivals de Trump a les presidencials, va fer una crida a l’inquilí de la Casa Blanca perquè “uneixi el país”. I molts altres representants del Partit Republicà van expressar també el seu malestar.

No van ser els únics. Un gran nombre d’empresaris han abandonat durant els últims dies els consells assessors que Trump va formar quan va arribar a la Casa Blanca per potenciar l’economia dels Estats Units. Tant és així que el president nord-americà va decidir ahir dissoldre dos d’aquests consells d’assessorament empresarial: el d’indústria i el d’afers estratègics. I ho va fer carregant contra un dels empresaris més exitosos dels EUA: Jeff Bezos, fundador i conseller delegat d’Amazon. El va acusar de fer un gran mal amb les seves tàctiques fiscals i de fer perdre llocs de treball a tot el país.

Les estàtues

de la discòrdia

als Estats Units

L’origen dels fets de dissabte a Charlottesville és l’estàtua de Robert E. Lee, el general de l’exèrcit dels estats confederats del sud -els que eren contraris a l’abolició de l’esclavitud- que va acabar rendint-se a la guerra civil dels Estats Units l’any 1865. Mentre que els supremacistes blancs van concentrar-se a la ciutat per protestar contra la retirada de l’estàtua, els antiracistes reclamaven tirar-la a terra. Com aquesta estàtua confederada, però, n’hi ha almenys 700 més arreu del territori nord-americà. El procés polític per retirar-les avança molt lentament i des del 2016 només sis han desaparegut de l’espai públic. Un grup de manifestants va tombar-ne una dilluns a la ciutat de Durham al·legant que era un símbol de racisme i de l’esclavitud. Els que sostenen que han de seguir sent part del paisatge de les ciutats nord-americanes, però,creuen que es un homenatge

elspagaments

Espanya és el quart país d’Europa on l’administració pública triga més a pagar les factures a les empreses. Tot i que la llei espanyola i la normativa europea marquen el termini de pagament en un màxim de 30 dies per a l’administració, els ens públics espanyols encara triguen més del doble del permès: paguen de mitjana en un termini de 78 dies.

L’estat espanyol se situa just per darrere de l’administració grega, que paga a 103 dies, i d’Itàlia i Portugal, que ho fan amb un retard de 95 dies (vegeu el gràfic). Els països del sud, doncs -coneguts com a PIGS per les seves inicials en anglès-, continuen a la cua en la recuperació de la morositat a les empreses, segons les dades que ha recopilat la Plataforma Multisectorial contra la Morositat basant-se en xifres de l’empresa de cobraments Intrum Justitia.

“El 2007 Espanya era el segon país on pitjor es pagava, ara hem millorat un parell de posicions però continuem entre els que ho fan pitjor”, lamentava ahir a aquest diari el president de la plataforma, Antoni Cañete. Cañete insisteix en el fet que Europa ha de tornar a revisar la normativa, ja que segons les dades recopilades per la plataforma “no està funcionant als països del sud d’Europa”.

De fet, al mes de febrer la Comissió Europea ja va obrir un expedient a Espanya per no aplicar correctament la directiva europea. L’advertència, a més, demanava específicament que es fomentés la transparència de les administracions públiques en referència a aquests pagaments per poder generar un marc fiable per a les empreses.

Per a Cañete les dades “confirmen la necessitat de revisar” els processos i “supervisar” els diferents països, incloent-hi, si calen, “mesures dissuasòries que ajudin a millorar els terminis”. La plataforma contra la morositat també considera que l’estudi evidencia “el baix nivell de compromís i responsabilitat” tant de l’administració pública com de les empreses del sector privat per fer front a les seves obligacions de pagament en un termini raonable.

Finlàndia, el país més complidor

A l’altre plat de la balança, les administracions públiques més complidores a Europa són les de Finlàndia i el Regne Unit, que paguen en un termini mitjà de 22 dies (vuit dies per sota del màxim que estableix la llei), Alemanya, que ho fa en 23, i Dinamarca, en 25.

Si es deixa de banda la morositat dels ens públics, la situació en els terminis de pagament de factures entre empreses del sector privat encara és pitjor. Segons aquestes mateixes dades, Espanya puja un lloc més en el rànquing i es converteix en el tercer a tot Europa on les empreses més triguen a pagar-se mútuament els rebuts. Només les superen, novament, les empreses de Portugal i Grècia.

El retard màxim establert per llei en el sector privat és de 60 dies, en canvi les empreses paguen de mitjana amb un retard aproximat de 80 dies, segons les dades de la plataforma. Una situació que, segons Cañete, pateixen sobretot les pimes: “Les grans empreses continuen abusant de la seva posició de domini; n’hi ha que paguen fins i tot a 200 i 300 dies”, va assegurar ahir el president de la plataforma. En aquest sentit, Cañete recorda que ja hi ha una proposició de llei admesa a tràmit al Congrés de Diputats per revertir aquesta situació. La iniciativa proposa la creació d’un observatori de la morositat també al sector privat, mesures no coercitives -com l’arbitratge- i, si calen, sancions.

agost casteller

Si a la muntanya el camí més curt entre dos punts no sempre és la línia recta, en el món de les torres humanes per rendir al màxim nivell cal saber quan prémer l’accelerador i quan no. El cap de setmana ha arribat carregat de petits detalls. Les colles han decidit gestionar elstempos en l’inici d’un intens mes d’agost que promet emocions d’alt voltatge.

La jornada més mediàtica va reunir dissabte castellers i aficionats a Vilafranca del Penedès, on els Castellers de Vilafranca celebraven la diada de Cal Figarot, just a les portes de la seva seu social i local d’assaig. Fins i tot abaixant una marxa, els vilafranquins són capaços de resoldre actuacions exhibint tres castells de nou pisos, un d’ells de gamma extra. Però més enllà de les evidències, en aquesta mena de jornades cal analitzar el que no es veu a simple vista.

La diada de la festa major de la Bisbal del Penedès, que tindrà lloc dimarts en aquesta petita localitat, va condicionar el nivell de la colla amfitriona, així com el de la Joves Xiquets de Valls. Els vilafranquins van completar amb comoditat el tres de nou folrat i van dominar un dòcil dos de nou amb folre i manilles, el sisè d’aquest curs. El gamma extra va presentar molt bona factura i la millor execució dels exhibits enguany.

El castell menys valuós va ser el més important perquè els Castellers de Vilafranca van decidir atacar el quatre de nou amb folre amb una segona base molt reduïda, pensant ja en les manilles de l’estructura de deu pisos. Aturant cada petit moviment, els verds van demostrar que la preparació per a l’atac del quatre de deu està molt ben encaminada. A la ronda de pilars van recuperar l’alineació lleugera del seu gran espadat i la colla ho va celebrar coneixedora de la importància que això suposava a l’hora de plantejar-se de nou el pilar de vuit amb folre i manilles.

Creant la controvèrsia

La Colla Joves Xiquets de Valls va dominar sense complicacions el tres de nou amb folre, però va crear controvèrsia en alçar el quatre de vuit amb el pilar. L’enxaneta de l’espadat va començar a desmuntar l’estructura quan els segons encara no s’havien deixat anar. L’agrupació va decidir donar-lo per descarregat perquè, fora del Concurs de Castells, que se celebra un cop cada dos anys, la falta de normes fa que les colles siguin més flexibles a l’hora de decidir. Els seus castells més importants, però, van ser aquells destinats a esdevenir dimarts estructures de gamma extra. Van apamar un dos de vuit folrat de tronc molt lleuger i van dominar el pilar de set, per segon cop dalt d’una base molt reduïda. La tercera colla a plaça va ser la dels Castellers de la Vila de Gràcia, que va optar per rodar les estructures bàsiques de vuit i el dos folrat, de cara a la diada de la seva festa major, que tindrà lloc el cap de setmana vinent.

La trobada va mostrar encara més detalls, però van arribar un cop finalitzada l’actuació. Els Castellers de Vilafranca van aprofitar per assajar una prova de quatre de deu amb folre i manilles prou correcta, però que van haver de desmuntar quan el pis de sisens estava a punt de posar-se dret a espatlles dels quints. Els Castellers de la Vila de Gràcia van aprofitar per provar el quatre de nou amb folre.

La Colla Vella dels Xiquets de Valls va estrenar dissabte a Vallmoll l’única estructura del ventall de la Joves que ells encara no havien provat enguany, el tres de vuit amb el pilar, en una diada on també van completar el quatre. Els rosats amplien doncs les possibilitats pel que fa als castells de gamma extra

ignasi aragay

M’he trobat un vell amic que ja no coneixia.

He vist la lluna plena, plena dels meus sentiments extraviats.

He recordat que feia temps que no recordava els meus morts.

He plorat, eixut de llàgrimes, l’absència de plor.

M’he empetitit davant la insignificança dels meus bons sentiments.

He vist la cara, boirosa, de la pròpia hipocresia.

M’he perdonat, un cop més, tots els pecats en què no crec.

M’he mirat al mirall i he fingit que era un altre.

M’he retratat, públicament, amb subtil autocomplaença.

He vist passar de llarg, sense agrair-los res ni reconèixer-los, massa bons mestres.

He estimat amb descurança els qui m’estimen.

He oblidat a consciència, com qui fuig.

He persistit a construir un jo de cartró pedra que m’oculti.

He rigut i encara ric, de mi i de tot, per foragitar la por.

He pensat, a voltes, honestament, de fugir; sense tenir el valor de fer-ho.

He simulat una saviesa escèptica, postissa.

He aparcat els ideals quan em comprometien.

He somiat la grandesa que mai assoliré.

He declarat solemnement massa veritats a mitges.

He gaudit de les amistats que m’han vingut donades sense esforç.

He pres una prudent i còmoda distància amb el dolor dels qui patien.

He rebaixat les penes que no eren meves.

He professionalitzat la meva absència de casa.

He pintat amb vernís intel·lectual un cert odi visceral.

He calculat roïnament que si estimava seria estimat.

He celebrat massa derrotes.

M’he deixat servir, físicament i sentimentalment.

He mentit, i m’he mentit, irònic i amable.

He netejat la mala consciència amb periodisme barat.

He cuinat esperances sense tacar-me, tocat i posat.

He guanyat aplaudiments sacrificant algunes vergonyes.

He procurat el bé sempre que m’anés bé.

He caigut alegrement, massa sovint, en la trampa dels meus endèmics prejudicis.

He gaudit quan no tocava i he fingit gaudi quan tocava.

He donat més les gràcies del que me les han hagut de donar.

He existit poc de debò, poc apassionadament.

He arriscat tant com un funcionari anodí: és a dir, gens.

He transigit amb les meves arrelades debilitats.

I he sigut poc lliure, senzillament per mandra, per timidesa.