daniel arbos

Va trigar tres anys a escriure la seva primera novel·la, 10 top models i una boja que parla sola (RBA). Ara està a punt de publicar la segona, encara sense títol, que tracta sobre les pseudociències. I acaba de sortir un llibre sobre divulgació científica, Pa ciència, la nostra (Angle Editorial) que ha escrit conjuntament amb Màrius Belles; el mateix nom amb què tots dos firmen una columna a les pàgines de ciència de l’ARA. Daniel Arbós assegura que això d’escriure “enganxa molt”.

¿ Pa ciència, la nostra és un recull de curiositats arbitràries?

La gent veu la ciència com una cosa molt allunyada, però hi ha molta ciència en el nostre dia a dia, i això és el llibre. Per exemple, s’ha comprovat que ens costa molt autocontrolar-nos amb el menjar i a la mínima que perdem el control endrapem més del que toca. Es va fer un experiment amb voluntaris: a uns els posaven a menjar davant de la televisió amb un programa de debat tranquil; a uns altres, amb una pel·lícula d’acció. Els que miraven el debat menjaven menys i coses més sanes que els que miraven la pel·lícula d’acció. Aquests últims estaven tan immersos en la pel·lícula que es deixaven portar i els seus mecanismes de control es desactivaven, motiu pel qual menjaven molt: més quantitat i més calòric.

¿La gent en sap prou de ciència?

La gent en sap molt poc i això fa que l’enganyin molt més, per exemple amb les pseudociències. Si la gent conegués millor el mètode científic deixaria de creure moltes mentides, que et fan perdre diners i salut. El problema és que la ciència no té respostes per a tot. Un metge no et garanteix que et curarà, i un xarlatà sí.

¿També hi juguen un paper important els mitjans de comunicació?

Sí, els periodistes, en general, són tots de lletres i per tant se’ls colen alguns gols, mentre que en altres disciplines no passa. La diferència entre algú que en sap molt de futbol i algú que no en sap no és tan gran com entre algú que en sap molt de física i algú que no en té ni idea.

De qui és la culpa?

D’una banda dels periodistes, que han d’intentar no caure en paranys, i de l’altra de la població, que hauria d’apujar el nivell -des de l’escola, fent la ciència més atractiva, demanant que aparegui més a la tele-, i també dels científics, que han de fer més difusió.

Precisament ara vostè està preparant una nova novel·la que sortirà publicada a l’estiu que parla de pseudociències.

Sí, el llibre és una paròdia de la credulitat de la gent. Els humans som crèduls per naturalesa. Hi ha un escriptor que diu que el problema no és que la gent hagi deixat de creure en Déu, sinó que ara està disposada a creure en qualsevol cosa, perquè la gent necessita creure en coses. Hi ha qui es torna budista, hi ha qui abandona la medicina tradicional i se’n va a medicines alternatives o a pseudociències...

¿L’homeopatia l’hem de considerar una peseudociència?

En el cas de l’homeopatia és molt clar. Tots els estudis demostren que hi ha l’efecte placebo, o que molts medicaments que es diuen homeopàtics en realitat no ho són, porten extractes de plantes medicinals que sí que funcionen i això s’utilitza d’excusa per dir que l’homeopatia sí que serveix. Cremes, pomades, xarops que en realitat no són homeopàtics.

¿S’hauria de fer com als Estats Units i especificar que l’homeopatia no està científicament demostrat que funcioni?

L’homeopatia i tot el que no té evidència científica hauria de sortir de les farmàcies, perquè allà et donen medicaments, i això no és un medicament, és una cosa alternativa... Per tant, no hauria de tenir la legitimitat que et dona la farmàcia. Hauria de ser al supermercat i que no ho receptessin els metges.

Hi ha gent que diu que li funciona.

Hi ha gent que diu que l’homeopatia li funciona i hi ha qui diu que ha vist la verge en una muntanya o que assegura que ha vist ovnis. El tema suggestiu és molt important. Els xarlatans se n’aprofiten. El llibre és un retrat d’una realitat , i és que avui en dia molta gent creu en pseudociències que no deixen de ser una altra fe. La novel·la són les peripècies d’aquesta gent que munta una pseudociència, se la inventen per guanyar diners. En aquest cas, venen aigua de mar. És un retrat denúncia.

Abans d’aquest llibre vostè va escriure 10 top models i una boja que parla sola , en el qual un noi deixa la parella per una infidelitat i s’enfronta a la solitud. ¿Tenim por a la solteria?

Tenim por a la incertesa, tenir una parella, estar amb algú, et dona una seguretat i una certa estabilitat, perdre-ho és molt dur. A més, no ens ensenyen a estar sols i no en sabem. No estem fets per viure sols. A vegades per a molta gent és millor estar amb algú encara que no hi estigui bé del tot que no pas estar sol.

Què ha canviat?

Abans tenies una feina, un pis i una parella per a tota la vida. Ara tens poques certeses a la vida, no saps on treballaràs, ni si d’aquí cinc anys estaràs amb la mateixa persona. Aquesta és una societat molt més líquida .

may

La primera ministra del Regne Unit, Theresa May, va aconseguir ahir arrencar el suport del nou president dels Estats Units, Donald Trump, a l’organització militar de l’Aliança Atlàntica en la seva visita a la Casa Blanca. “President, crec que vostè ha dit que està al 100% compromès amb l’OTAN”, va afirmar May girant el cap cap al seu amfitrió.

Trump va articular amb els llavis la paraula “cert”. El seu assentiment sord suposa una rectificació respecte a la posició que va defensar sobre aquest tema quan era candidat a la presidència. Aleshores va posar en dubte el suport “automàtic” dels EUA als socis de l’aliança en cas d’agressió i va afirmar que volia que els països membres augmentessin les seves contribucions en el pressupost de l’organització. De fet, sobre aquest punt, May va prometre que faria tot el que fos possible perquè els líders europeus elevin la seva despesa militar fins al 2% del seu PIB -la seva mitjana és ara de l’1,7%.

Trump i May van mostrar bona sintonia en la seva primera roda de premsa junts. Els dos líders esperen reforçar encara més una relació bilateral “especial”. I el fet que May sigui la primera líder estrangera que Trump ha invitat a la Casa Blanca va en aquesta direcció.

Alguns mitjans nord-americans van fer comparacions entre la parella de mandataris i la que van formar durant els anys 80 Ronald Reagan i Margaret Thatcher. El proteccionisme i el populisme de Trump i el Brexit, però, farien esfereir els que van posar cara a la ideologia neoliberal, de lliure comerç, a les economies obertes i a la globalització. Malgrat tot, May és membre de l’elit política britànica i té posicions tradicionals en matèria de seguretat i comerç que es contraposen amb les idees proteccionistes i l’aïllacionisme de Trump. Per a la britànica, una de les prioritats de la visita era iniciar les negociacions per aconseguir un acord comercial ràpid entre els dos països.

Una relació “forta”

El president nord-americà -que va acceptar una invitació de la reina d’Anglaterra Elisabet II perquè visiti el seu país- va subratllar que la relació entre els Estats Units i el Regne Unit “és més forta que mai”, i que el seu govern respecta “el dret dels britànics a independitzar-se”.

“Un Regne Unit independent i lliure és una benedicció per al món -va dir Trump-. El Brexit serà una cosa fantàstica”. A més, va afegir que la sortida dels britànics de la Unió Europea era d’esperar perquè la gent vol més seguretat a les fronteres. “Ara podreu escollir qui pot venir a viure al vostre país, podreu tenir la vostra pròpia identitat”, va afirmar després de recordar que ell va predir el Brexit.

Abans d’atendre els periodistes, Trump i May van mantenir una reunió en la qual van parlar de diversos temes, entre els quals els lligams econòmics entre els dos països, la lluita contra l’Estat Islàmic o la ciberseguretat. Tot i que van mostrar unitat, May va afirmar que els dos líders no opinen el mateix sobre tot. “Hi ha hagut moments en què hem estat en desacord. El que és especial de la nostra relació és que tenim una discussió oberta i franca”, va dir.

La primera ministra britànica no va posar exemples però un d’ells podria ser sobre l’ús de la tortura o la relació que tenen amb Rússia. Durant la campanya electoral, Trump va prometre reinstaurar la tècnica d’interrogació coneguda com a waterboarding -i que és considerat tortura- i, en els últims dies, ha dit que el seu ús és efectiu. Ahir, però, va dir que el secretari de Defensa, James Mattis, creu que la tortura no funciona i que serà ell qui decideixi sobre aquesta qüestió.

Relació amb Rússia i Mèxic

Sobre la futura relació amb Rússia, Trump va ser més evasiu. Mentre que May va afirmar que el Regne Unit mantindrà les sancions contra Rússia per la seva annexió de Crimea, Trump va assegurar que encara era “massa aviat” per parlar d’aquesta qüestió i que volia tenir una “bona relació” amb tants països com sigui possible, i això inclou tant Rússia com la Xina.

D’altra banda, la Casa Blanca va informar que Trump podria mantenir una conversa telefònica amb el president rus, Vladímir Putin. Però no va donar més detalls.

Amb qui sí que ha parlat Trump per telèfon és amb el president de Mèxic, Enrique Peña Nieto. Els dos líders van intentar rebaixar la tensió que ha provocat el mur fronterer promès pel president nord-americà entre els dos països. I després d’una conversa d’una hora van acordar que no discutirien en públic sobre qui pagarà el mur.

robots de cuina

Surten a compte?

L’èxit de la Thermomix i altres estris anàlegs a les llars catalanes fa aflorar una sèrie de dubtes. Els experts es pregunten si els robots estan matant la creativitat entre fogons i si el seu elevat preu està justificat

COMPARTEIX266

COMENTA4

Quan el cap de cuina del restaurant Àbac, David Andrés, va néixer fa 29 anys, a casa seva ja hi havia una Thermomix. Andrés assegura que la seva mare va ser una de les primeres catalanes a comprar un d’aquests robots de cuina, que es va començar a comercialitzar a Espanya l’any 1978. Des de llavors, s’ha convertit en el rei dels robots de cuina, amb un 90% de quota de mercat en el seu sector, encara que comprar-la no resulta tan fàcil. No es ven en cap botiga física i s’ha de contactar amb algun dels comercials que en fan demostracions casa per casa. Amb tot, el principal obstacle per adquirir aquest robot continua sent el preu: l’últim model costa uns 1.100 euros.

Tot i que altres robots de la competència es poden comprar a les botigues, tenen funcions similars i preus més baixos (entre 300 i 900 euros, depenent del model), la Thermomix continua sent la reina dels robots multifunció. Segons l’empresa que la comercialitza, l’alemanya Vorwerk, Espanya és el seu quart mercat mundial, per darrere d’Alemanya, França i Itàlia. A l’Estat, es ven un d’aquests robots cada tres minuts i mig.

Andrés, que a més de dirigir els fogons del restaurant del xef Jordi Cruz ha passat per la cuina del Celler de Can Roca, assegura que tots els grans restaurants tenen algun tipus de robot. “Són perfectes per fer cremes i emulsions, perquè tenen moltes revolucions i les deixen molt fines”. Per contra, els desaconsella per a elaboracions més espesses com el puré de patata, ja que queden massa elàstics i perden textura. I, tot i que ell en fa un ús intensiu a la feina, considera que pel seu preu no surt a compte tenir-ne un a casa si no es fa servir molt.

Un món de funcions

Funcions no n’hi falten. Aquests petits electrodomèstics poden picar verdures, fer un sofregit, coure i cuinar al vapor, entre altres possibilitats. Però un dels seus usos estrella és la possibilitat de seguir una recepta del seu propi llibre de cuina pas per pas. El cuiner, però, assegura que no ha explorat mai aquesta opció. “Potser per a qui no sap cuinar és molt pràctic, però els que som uns friquis a la cuina preferim fer-ho a mà”. De fet, una de les principals crítiques que es fan a aquests robots és que maten la creativitat als fogons, i Andrés hi està d’acord. “Pensa que jo m’emociono quan tallo una ceba, així que evidentment mai faig servir el picador del robot!” Però aquells que ploren amb les cebes només per la coïssor dels ulls ho veuen d’una manera diferent.

“Si busques practicitat i bons resultats amb pocs coneixements, és per a tu”, planteja Marta Arrebola, de Vic, que va rebre un d’aquests robots com a regal de casament el 2003. Avui creu que, si no l’hi haguessin regalat, se l’hauria comprat igualment. “Inverteixo en coses que em facin més fàcils i àgils les feines de casa. Tinc una assecadora i un robot per treure la pols, i un robot de cuina és un altre electrodomèstic que et soluciona molt”, afirma.

Arrebola admet que no li agrada cuinar i odia embrutar paelles i olles, però gràcies a la Thermomix s’ha atrevit a fer masses per a magdalenes, pastissos, creps i pizzes. “A vegades fins i tot m’atreveixo a fer algun plat més complicat, perquè el llibre de receptes del robot inclou les proporcions i tots els passos, i saps del cert que et sortirà bé”. De fet, mai li ha semblat que un plat quedés més bé de la manera tradicional que amb el seu robot. “Valoro més la facilitat de preparar-lo. A mi abans se’m cremava tot perquè em despistava, i ara puc estar per altres coses perquè el robot xiula quan acaba. No puc demanar més”.

No del tot autosuficient

Però d’aquí a poder llençar la resta d’utensilis de cuina hi ha un tros. Encara que la màquina talli les verdures, s’ha de fer servir una fusta per treure’n els talls. S’hi pot preparar la beixamel de les croquetes, però s’han d’acabar d’arrebossar i fregir a mà, i les masses per fer brioixeria han de passar pel forn. Al cap i a la fi, el robot no cuina sol i continua necessitant una persona que vagi fent els processos.

Tot i així, el seu èxit és indubtable si fem cas de la quantitat de pàgines web i blogs que es dediquen a difondre receptes pensades per a aquest format, i fins i tot edita la seva pròpia revista en paper. Segons la distribuïdora de la Thermomix, fins a dos milions de cases espanyoles tenen algun dels seus models, la qual cosa significa que el robot forma part del 12% de les cuines de l’Estat.

L’interès per aquest món el confirma María José Amengual, eivissenca i editora del popular blog de cuina Directo al paladar, que té 1,8 milions d’usuaris mensuals. Ella hi condueix, justament, una secció dedicada a la Thermomix. Encara que utilitza el seu robot des de fa 25 anys i n’és una gran partidària, Amengual continua fent servir altres petits electrodomèstics per a algunes elaboracions que no li agrada com queden amb la màquina. “Per exemple el pa de pessic, perquè el robot no aireja del tot bé la massa”, explica.

Amengual recorre al robot gairebé cada dia, però reconeix que de vegades li fa mandra engegar-lo si s’ha de fer poca quantitat de menjar. “Esclar que hi ha coses que pots fer amb la Thermomix, però si fer-les manualment comporta poca feina, potser ho prefereixo per no haver de netejar el robot després”. No obstant això, considera que l’estri és una inversió que surt a compte, encara que només si es fa servir molt. “Si no, no. Conec gent que se n’ha comprat un i només el fa servir per fer gaspatxos. Això és una pijada ”. També reconeix que hi ha els autèntics fanàtics, que no se separen mai del robot. “Tinc amigues a Eivissa que quan marxen uns dies de viatge a la Península s’emporten la seva Thermomix! La meva passió no arriba a tant. Encara puc cuinar amb altres estris”.

Cues per a la versió ‘low cost’

Amb aquesta devoció, s’entenen millor les aglomeracions produïdes davant la possibilitat d’adquirir una versió low cost de característiques similars. Com si es tractés de la sortida d’un nou iPhone, la cadena de supermercats Lidl va testimoniar llargues cues a principis de desembre quan va posar a la venda la segona versió del seu robot de cuina Monsieur Cuisine Plus. Per 229 euros, la cadena ofereix un robot que, segons l’editora de Directo al paladar, té “moltes semblances en disseny, prestacions i complements” amb la Thermomix original, però a un preu molt més baix.

Durant el matí del llançament, desenes de seguidors de la màquina es van organitzar a través de Facebook per controlar qui feia cues i on, i en quins establiments s’havien quedat ja sense robots. Algun comprador va arribar a emportar-se’n tres o quatre en una mateixa compra, la qual cosa va provocar tensions entre els seguidors.

És possible que alguns d’aquests nous compradors arribin a casa amb la sensació que el seu robot els canviarà la vida. La sensació d’haver invertit força diners en un sol producte només pot portar a voler amortitzar-lo al màxim i, almenys els primers mesos, voler cuinar-ho tot amb el robot. “Com més el fas servir, més ganes tens de provar coses noves”, conclou Amengual.

models

Fa uns dies s’ha anunciat una vegada més que tancaran la presó Model de Barcelona. Esperem que aquest cop sigui el definitiu. Quan aquesta presó va néixer ho va fer amb la vocació de ser un “model de models” en el sistema penitenciari. Desgraciadament el pas dels anys l’ha convertit en un referent, però d’un model que mai no s’hauria d’haver seguit.

Tal com explica Foucault, amb el temps les penes que s’infligien als delinqüents van passar de la tortura i els patiments corporals a castigar l’ànima. Per fer-ho només existia una fórmula: tancar-la. D’aquesta manera, les noves presons del segle XVIII representaven una nova ideologia fruit del positivisme criminològic que, basat en la segregació, buscava la divisió, l’aïllament i el control, però sobretot pretenia modificar els individus per fer-los dòcils i útils a la societat.

I així, encara que el XIX és conegut com el segle de les llibertats, s’hauria de conèixer també la lletra petita d’aquesta part de la història, la que té a veure amb la transformació dels sistemes penitenciaris com a conseqüència dels canvis polítics, econòmics i socials. Les ciutats van créixer d’una manera espectacular i la pobresa, la misèria i la delinqüència van envair també els seus carrers. Així, les presons es van convertir en un lloc idoni per canviar i doblegar el caràcter dels reclusos, alhora que el treball forçat dels penats va suposar un important benefici per a l’economia.

La presó Model ha estat testimoni durant aquests 114 anys d’una terrible repressió, duresa, crueltat i maltractament dels interns

Influenciats per dos penitenciaristes anglesos, la construcció de les noves presons a Espanya buscava sobretot un nou sistema de control, acompanyat d’una disciplina fèrria. S’atribueix a Jeremy Bentham l’anomenada arquitectura panòptica: presons dissenyades en estructures radials amb una gran torre de control central des d’on, amb molt pocs funcionaris, es podia vigilar tota la presó.

Les obres de la presó Model de Barcelona comencen el 1887. Van durar setze anys i no va començar a funcionar fins al 1904. Pretenia ser millor que la de Madrid i, sobretot, convertir-se en un model de funcionament per a tot el sistema penitenciari. Tanmateix, no només no ho va aconseguir sinó que ha estat testimoni durant aquests 114 anys d’una terrible repressió, duresa, crueltat i maltractament dels interns.

La capacitat inicial era d’unes 700 places i el 1906 es va produir el primer motí. Va ser escenari privilegiat de la repressió franquista, d’execucions al pati amb garrot vil, de suïcidis, motins, incendis, vagues, maltractaments i vexacions de tota mena, així com de greus problemes de massificació al llarg del temps.

Avui té 900 interns, però jo mateixa l’he arribat a conèixer amb 2.000. El 1990 les seves cel·les, d’uns vuit metres quadrats i pensades inicialment per a una persona, van arribar a tenir fins a sis interns i, donat el nombre de persones recloses, el mobiliari era pràcticament inexistent a excepció de les lliteres. En aquesta època gairebé no hi havia menjadors, només en dues de les sis galeries, de manera que els interns amuntegats en les seves cel·les també havien de fer-hi tots els àpats.

En 20 anys (1990-210) s’havia doblat la població penitenciària a Catalunya sense que paradoxalment haguessin augmentat el nombre de delictes

La població penitenciària va créixer a Catalunya d’una manera espectacular durant aquells anys. El 1990 hi havia 4.749 interns. El 1995 n’hi havia 6.613. L’any 2000 la xifra era de 6.095. El 2005, uns 8.271. I, finalment, el sostre més alt el trobem l’any 2010 amb 10.741 interns a les presons catalanes. És a dir, en 20 anys s’havia doblat la població penitenciària sense que paradoxalment haguessin augmentat el nombre de delictes.

A partir de l’any 2010, coincidint amb la crisi, es produeix per primera vegada un descens de la població penitenciària. Durant sis anys consecutius ha anat baixant fins a arribar a la xifra de 8.746 el 2016, fet que suposa un descens total del 19%. Per primera vegada les presons a Catalunya no estan sobresaturades sinó que estan per sota de la seva capacitat màxima. Tot i així, la xifra continua sent molt alta en proporció amb el nombre d’habitants.

A simple vista, que la població penitenciària baixi en època de crisi trenca tots els tòpics. Tanmateix, existeixen algunes explicacions que intentaré resumir. Un motiu podria ser la reforma del 2010 del Codi Penal en matèria de tràfic de drogues, ja que, segons l’estudi d’A.D. Rodríguez ( Ocupación carcelaria 2016), aquesta modificació rebaixa considerablement les penes en alguns casos.

Un altre factor podria atribuir-se a l’existència de més sancions alternatives, que en el cas de Catalunya i, a diferència de l’estat espanyol, han augmentat significativament en els últims temps.

Però la raó més important d’aquest fenomen és el descens de la població estrangera a Catalunya, que se situa en aquests anys en un 6%. Això ha tingut una repercussió directa en el nombre d’estrangers empresonats, ja que aquesta població, a més d’estar hiperrepresentada a la presó, ofereix unes característiques especials que fan més difícil la seva excarceració.

El terrible dubte que em sorgeix és que, seguint aquesta lògica, si superem la crisi i entrem en una època d’important recuperació econòmica, també augmentarem de nou la població penitenciària i potser una vegada més no arribarem a temps de tancar la Model.

ara que ?

El sí de la CUP als pressupostos genera un efecte dòmino que es començarà a notar a partir de la setmana que ve. Dimecres es reuneix la comissió d’Economia al Parlament i aprovarà els dictàmens del projecte de pressupostos i de la llei de mesures fiscals i financeres. Malgrat l’acord pressupostari que ahir van ratificar les bases cupaires, els anticapitalistes han decidit mantenir “vives” bona part de les esmenes -com la de l’IRPF- per evidenciar que haurien preferit l’impuls d’una reforma fiscal. Això dona marge per continuar negociant, però el Govern no té cap incentiu per fer-ho: la CUP ja ha decidit votar a favor dels pressupostos.

A finals de setmana o a principis de l’altra, Ciutadans -i potser el PSC i el PP- recorrerà els pressupostos al Consell de Garanties Estatutàries (CGE), per oposar-se al compromís amb el referèndum que inclouen els comptes en una disposició addicional. El recurs farà endarrerir un mes l’aprovació dels comptes, previsiblement fins al 9 de març.

Fonts parlamentàries apunten a l’ARA que la referència explícita al referèndum i les sentències recents del Tribunal Constitucional (TC) contra el procés fan probable que el CGE consideri inconstitucional, almenys, una part del projecte. En tot cas, les decisions del Consell no són vinculants, tot i que poden constituir la base d’un futur recurs al TC.

El 9 de març, doncs, la majoria independentista aprovarà els pressupostos al Parlament. I a partir d’aquí? La CUP ha deixat clar que aprova els comptes per impulsar el referèndum. Abans, però, serà el moment de les anomenades lleis de desconnexió. De moment, n’hi ha dues tramitant-se al Parlament, la de l’Agència de Protecció Social i la del codi tributari, i abans de l’estiu JxSí i la CUP pretenen enllestir-ne cinc més: la de Seguretat Social; la llei general tributària; la de cadastre i duanes; la que definirà els impostos, i, la més rellevant d’entrada, la de transitorietat jurídica.

Amb la llei de transitorietat, que definirà Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”, els independentistes fixaran el marc legal per convocar el referèndum encara que, formalment, la porta segueixi oberta a pactar-lo amb l’Estat. Com va dir Carles Puigdemont en la qüestió de confiança, al juliol Catalunya tindrà prou desenvolupades les estructures d’estat per poder desconnectar.

El referèndum arribarà, com a molt tard, al setembre, i un sí majoritari faria entrar en vigor la segona part de la llei de transitorietat. Catalunya declararia la independència i, a partir d’aquest moment, s’iniciaria un procés constituent, amb la ciutadania com a protagonista. La primera fase del procés constituent duraria un màxim de sis mesos. Passat aquest temps, Puigdemont convocaria eleccions constituents i el Parlament resultant s’encarregaria d’elaborar la nova carta magna, seguint les indicacions dels debats ciutadans previs. La Constitució, un cop enllestida, se sotmetria a referèndum. Això és el que estableix el full de ruta. Ara bé, JxSí i la CUP assumeixen que cal afegir-hi una qüestió capital que podria modificar substancialment les previsions: com es resoldrà la confrontació amb l’Estat?

nadal i federer

“Estic molt impressionat amb el que he vist”, va dir Roger Federer el 28 de març del 2004 a Miami després de caure eliminat a la segona ronda del Masters 1000 davant un jovenet de 17 anys que ocupava la posició 34 al rànquing de l’ATP: Rafael Nadal. Llavors Federer, de 22 anys, ja havia guanyat dos tornejos del Grand Slam i era el número 1. Pocs podien imaginar que el suís acabaria convertint-se en el tenista que ha guanyat més tornejos del Grand Slam, amb un total de 17, però encara menys podien imaginar que el segon seria Nadal, empatat amb Sampras amb 14. Federer, però, va intuir alguna cosa, aquella nit.

"És un partit molt especial, bonic, i me n’alegro que els dos puguem competir l’un contra l’altre en un escenari com aquest"

RAFA NADALTENISTA

13 anys després, els dos es retroben a la final de l’Open d’Austràlia (9.30 h / Teledeporte). És la primera final entre els dos des del Roland Garros del 2011. Just quan semblava que els dos havien cedit el seu lloc a Murray i Djokovic, Federer, de 35 anys, i Nadal, de 30, s’han reivindicat amb instants de gran bellesa sobre la pista Rod Laver. Els dos, de fet, han arribat a la final superant una semifinal a cinc sets, contra Wawrinka i contra Dimitrov. “Fa molt poc els dos només podíem jugar partits de beneficiència”, feia broma el suís -que no jugava una gran final des de Wimbledon del 2016- abans d’encara el repte de guanyar un Grand Slam per primer cop des de l’any 2012. “Serà especial. Per la final i per jugar contra el Roger”, admet el de Manacor, que no guanya cap Grand Slam des del Roland Garros del 2014.

"Sóc el fan número 1 d’en Rafa, ningú disposa de la seva força mental”

ROGER FEDERERTENISTA

Nadal domina les estadístiques contra Federer amb 23 victòries i 11 derrotes. A més, mai ha perdut contra ell en aquest torneig: s’ha imposat al suís les tres vegades que s’han mesurat a Melbourne Park, en la final del 2009 i en les semifinals dels anys 2012 i 2014. “És un partit molt especial, bonic, i me n’alegro que els dos puguem competir l’un contra l’altre en un escenari com aquest. Té molt de significat per als dos, i més venint d’on venim. Cal estar agraïts a la vida per haver-nos donat una altra oportunitat de ser aquí”, va dir un Nadal que també va escoltar com Federeres proclamava, abans de la final més bonica en molts anys, com el “fan número 1 d’en Rafa”. 13 anys després, segueixen amb la mateixa il·lusió que aquell 2004.

consell de transparencia

Quant cobren els alts càrrecs de les empreses públiques? Quant costa a les arques de l’Estat la participació al festival d’Eurovisió? Quines empreses espanyoles hi ha a l’estranger? A primera vista, totes aquestes preguntes haurien de ser fàcilment contestades pels seus responsables, és a dir, l’administració pública, però la realitat és que a Espanya dades així no són de fàcil accés i que fins i tot l’Estat posa traves per donar-les a conèixer. Per això es va crear el Consell de Transparència i Bon Govern, un organisme públic independent nascut fa dos anys per forçar l’administració a retre comptes de casos com aquests. Des d’aleshores, però, l’Estat només ha respost una d’aquestes tres preguntes i ha obert prop d’una vintena de contenciosos contra les resolucions del consell que obliguen a cedir aquesta mena d’informació.

la republica catalana

A Volem la independència? Reflexions per al futur immediat (2015), Albert Carreras, secretari d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de gener del 2011 a gener del 2016, sosté que la idea que una Catalunya declarada independent de manera unilateral no podria seguir a la Unió Europea és una “falsedat” (pàg. 83). En un article recent (ARA, 15 de gener), Carreras torna a mantenir públicament que la República Catalana “pot tenir un estatus que li permeti accedir als mateixos tractes que ara, incloent-hi els monetaris” i que “l’escenari de conflicte consistent a perdre la condició d’estat de la Unió Europea no és greu perquè si hi ha algun acord aquest inclourà la resolució d’aquest problema, i si no n’hi ha els costos seran exclusivament de simbologia política, però no seran d’efectes pràctics perquè no convenen als europeus”. Que els ciutadans, les institucions i les empreses d’una Catalunya independent i aquells que interactuïn amb ciutadans, empreses i institucions d’una Catalunya independent continuïn gaudint dels drets adquirits arran de la pertinença del Regne d’Espanya a la Unió Europea constitueix el punt central per determinar els costos a curt, mitjà i llarg termini del procés. Per aquesta raó els contraris a la independència de Catalunya auguren l’exclusió de Catalunya i dels catalans de la Unió Europea, de les seves institucions i de les seves polítiques des de l’instant de la declaració d’independència. Per la mateixa raó, i a sensu contrario, qui fa causa a favor de la República Catalana minimitza al màxim els costos de transició.

Al meu parer s’equivoquen els que són taxatius quan asseguren com es comportarà la Unió Europea del futur davant d’un fet del qual ho desconeixem tot -procediment de materialització i característiques definitòries-. La decisió de les institucions de la UE serà política i dependrà de les precises circumstàncies que hi concorrin en temps i forma. Però sobretot s’equivoquen quan escatimen al públic en general un debat seriós sobre costos i beneficis de la independència de Catalunya. És molt legítim desitjar una República Catalana, que haurà de tenir el suport per una majoria clara dels catalans, però també hauria de ser desitjable que aquesta majoria fos plenament conscient, a partir d’un debat sense paranys dialèctics, dels riscos que el procés comporta i dels costos que podria implicar.

Els catalans perdrien tota representació a les institucions de la UE i només un tractat d’adhesió podria establir les formes de representació de la nova entitat política a la Unió

La qüestió de la pertinença a la UE d’una República Catalana declarada unilateralment comporta un mínim de quatre aspectes. El primer, l’institucional, és el més clar: els catalans perdrien tota representació a les institucions de la UE i només un tractat d’adhesió podria establir les formes de representació de la nova entitat política a la Unió. El segon afecta l’accés al mercat únic. En principi, el més racional seria anticipar que tots els esforços anirien a evitar distorsions, però el rescat sobirà grec o el Brexit mostren els costos de materialitzar algunes ambicions, incloent-hi aquelles que milions de persones creuen legítimes. El tercer assumpte problemàtic és la pertinença a la Unió Econòmica i Monetària (UEM): l’euro podria continuar sent la moneda catalana però el Banc Central Europeu no seria prestador de darrera instància de la República Catalana, una garantia reservada als membres de la UEM. Finalment, respecte dels beneficis derivats de la ciutadania europea, l’ imbroglio seria de tal magnitud que, probablement, els ciutadans de la nova República mantindrien la seva condició de ciutadans europeus durant un període de temps, que podria correspondre al període de negociació de les condicions d’adhesió de la nova República. Però bé podria no ser així!

Hi ha moltes persones disposades a assumir qualsevol cost de la independència per tal que els seus fills o nets puguin ser ciutadans d’una República Catalana, però també n’hi ha moltes només disposades a arriscar-se si els costos que hauran d’assumir personalment són relativament baixos. Malauradament per a tots, actualment no existeix ningú que sigui capaç d’oferir l’estat comptable que seria necessari per adoptar una decisió racional sobre el tema (assumint que l’emoció que el procés desperta deixi un mínim d’espai a la racionalitat). L’únic que sí que es pot assegurar amb total certesa és que, sigui quina sigui la situació teòrica de partida, la relació de la República Catalana amb la Unió Europea empitjorarà si la declaració d’independència es produeix de manera unilateral i amb l’actual nivell de suport electoral.

monica pages

Aquests dies coincideixen a les llibreries dos llibres de la periodista Mònica Pagès (Barcelona, 1972) que són retrats de dues grans figures musicals i que també expliquen una part molt significativa de l’evolució cultural de Catalunya: Granados, el so de la mirada (Pagès Editors) i la biografia d’Alícia de Larrocha Notas para un genio (Alba). A més, l’un i l’altre estan connectats. “L’Alícia va tenir la capacitat de fer que l’obra de Granados esdevingués universal. Ja ho era en vida de Granados, sí, però l’Alícia és la gran intèrpret que la posa al costat d’un Schumann i no cau”, explica Pagès.

El fil que uneix Granados (1867-1916) i De Larrocha (1923-2009) és l’acadèmia creada pel músic nascut a Lleida i continuada per Frank Marshall, marmessor del llegat pedagògic de Granados. Allà, quan ja es deia Acadèmia Marshall, va ser on la pianista barcelonina va oferir el primer concert, el maig del 1929. “Ella assimila el pianisme i la sonoritat de Granados a través del que li ensenya Marshall”, recorda Pagès, que ha dedicat quatre anys a completar la biografia de De Larrocha, excepcional també perquè és la primera biografia d’una pianista que mentre vivia no volia veure cap llibre amb el seu nom, com recorda la seva filla, Alicia Torra de Larrocha, en el pròleg de Notas para un genio. “Quan ja no hi sigui, feu el que vulgueu”, va dir. Pagès ha hagut d’escriure el llibre quan ja no podia parlar amb la protagonista, però sí que ha comptat amb “un fons documental extraordinari que conté molts escrits d’ella, cartes, dietaris personals...” i que aporta molta informació pràcticament inèdita. “S’expressava més per escrit que oralment”, diu Pagès, que de tota manera sí que va tenir contacte directe amb De Larrocha durant molt de temps. “La coneixia des de petita -explica-, i vaig tenir converses amb ella quan vaig fer els llibres sobre l’Acadèmia Marshall, Gaspar Cassadó i Conxita Badia”.

La biografia, que es ven amb un CD amb peces inèdites, inclou passatges que a priori semblen paradoxals, com quan De Larrocha s’adona de la dificultat de ser dona i dedicar-se a la música quan viatja per Europa. “Ella és va criar en un ambient progressista, estroncat per la Guerra Civil, sí, però que creu en una educació igualitària. I de sobte topa amb els prejudicis masclistes europeus. Veu que l’univers musical europeu és eminentment masculí i que ningú creu que una dona pugui ser una gran pianista. Ha de lluitar contra aquest prejudici”, diu Pagès. Aquesta realitat dona encara més valor a tot el que va aconseguir una de les pianistes més rellevants del segle XX, “un d’aquells bolets genials que sorgeixen al país”.

Singularitat genial

Tot i que en un altre context, i menys favorable en alguns aspectes, Granados també és una singularitat genial fruit de tot un seguit de circumstàncies que si no s’haguessin produït potser haurien fet que no estiguéssim commemorant l’Any Granados. “La seva vida és una successió d’atzars que van travant un destí”, suggereix l’autora de Granados, el so de lamirada, un llibre que retrata el compositor, l’intèrpret i el pedagog, i en què el relat es completa amb un centenar de fotografies i documents. Era fill d’un militar, però com que no era el primogènit no estava obligat a seguir el camí professional del pare. La família va viure a les Canàries, i es podia haver quedat allà. Però va anar a Barcelona i “llavors arrela en un país” en plena transformació industrial i cultural. A més, “no sabem què hauria passat si arriba a ser admès als conservatoris de París i Madrid”. Com que no ho va aconseguir, va haver d’espavilar-se, i d’aquí surt la possibilitat de muntar l’acadèmia i de crear un mètode pedagògic propi. “De fet, tot en ell és com un joc de caramboles estranyes”, diu Pagès, que també assenyala la importància de mecenes com Eduardo Conde, dels magatzems El Siglo, en la carrera de Granados.

L’autor de Goyescas va compartir època amb altres gegants com Pau Casals i Isaac Albéniz, però, com explica Pagès, va ser una singularitat ben curiosa. “Era un compositor romàntic, o postromàntic, en l’Europa que albirava les avantguardes. Hi ha una carta en què explica que es troba Stravinsky a París i que es fan una abraçada. És ben bé dos mons que s’abracen -reflexiona Pagès-. Si no hagués mort el 1916, penso que les inèrcies de l’època l’haurien dut a instal·lar-se als Estats Units. No sabem com hauria evolucionat la seva identitat musical. Potser hauria derivat en una mena de Gershwin. Milton, l’autor del llibre El rossinyol abatut, fa broma dient que qui sap si Granados es va encarnar en Gershwin després de mort”.

genocidi 2

A Waterberg, un altiplà al sud de l’Àfrica, desenes de soldats alemanys estan enterrats en un cementiri militar, amb els seus noms, dates i detalls gravats en làpides polides. Hi ha, però, una petita placa a la paret del cementiri escrita en alemany que recorda els “guerrers” africans que també van morir en els combats. Desenes de milers d’africans van morir en una matança que els historiadors consideren el primer genocidi del segle XX. Un segle després de perdre l’Àfrica del Sud-oest, l’actual Namíbia, Alemanya està a punt per posar fi a un dels capítols colonials més foscos.

Durant el domini a Namíbia, la metròpoli alemanya va confiscar béns i terres de les tribus locals per beneficiar els colons europeus. Les revoltes dels pobles herero i nama van acabar amb una batalla, el 1904, a Waterberg i amb una represàlia brutal durant els següents quatre anys. Milers de persones van ser tancades als camps de concentració en condicions infrahumanes i es calcula que n’hi van morir 90.000.

Namíbia i Alemanya fa temps que preparen, segons Ruprecht Polenz, enviat especial de Berlín a les converses, una declaració conjunta en què es reconeixerà per primer cop la matança “com un genocidi”. Es treballa perquè el text inclogui no només una disculpa pública d’Alemanya sinó també una compensació econòmica, com la que es va concedir a les víctimes de l’Holocaust. Avui en dia, aquest genocidi continua sent poc conegut tant a Alemanya com, en certa manera, fins i tot a Namíbia, on els monuments i cementiris commemoratius dels ocupants alemanys són més grans que els que honoren les seves víctimes, un record del desequilibri de l’època colonial.

Assassinats massius

Magic Urika, de 26 anys, explica que molts namibians estan disposats a revertir el desequilibri. Tot i que Alemanya ja ha expiat els seus crims de la Segona Guerra Mundial, no ha fet el mateix amb Namíbia, malgrat que es tracta d’un tràgic episodi anterior a l’Holocaust. Aproximadament un 80% dels herero, un poble de rics comerciants de més de 100.000 persones en l’època, van ser assassinats o se’ls va deixar morir com animals. La meitat dels 10.000 nama, ramaders, van desaparèixer, molts durant la batalla de Waterberg, per trets de bales alemanyes, o després, penjats dels arbres o al desert. Els alemanys van tancar els pous d’aigua i als supervivents se’ls va impedir tornar-hi. “L’única diferència és que els jueus són blancs i nosaltres som negres -es lamenta Sam Kambazembi, de 51 anys, un cap herero-. Els alemanys pensaven que podien mantenir aquesta qüestió sota la catifa i el món mai ho sabria”, afirma.

Després que Alemanya perdés les seves colònies africanes durant la Primera Guerra Mundial, l’Àfrica del Sud-oest va quedar sotmesa al govern de la Sud-àfrica de l’apartheid fins que l’any 1990 va aconseguir la independència i va passar a ser Namíbia. En definitiva, el debat sobre el genocidi ha sigut un tema tabú.

L’enemic, a casa

Però també hi ha un factor intern que ha mantingut el genocidi en la foscor. Els ovambo, el principal grup ètnic, controlen la SWAPO, l’antic partit d’alliberament, que es manté al govern de Windhoek des de la independència. Segons els crítics, els ovambo han mostrat poc interès per reparar el genocidi. Això se suma al fet que Alemanya és el donant més gran en ajuda al desenvolupament.

el sopar

Estrenar un programa a TV3 un vespre que juga el Barça no és una bona idea. Dilueix l’impacte televisiu. Això va passar dijous amb El sopar, l’espai en què Roger de Gràcia reuneix al voltant d’una taula un petit grup de famosos per conversar sobre un tema en concret. El format és hereu d’un programa amb el mateix presentador sobre la crisi dels cinquanta, dins del No serà fàcil, que es va emetre fa mesos a TV3. Certament, aquell dia es va veure que la idea es podia estirar. El sopar generarà més o menys interès en funció del tema que s’abordi i tindrà més o menys ganxo depenent dels convidats. El programa entronca amb l’essència més pura de la tertúlia abans que la tele del segleXXI sobreexplotés el gènere. És una conversa agradable en què, almenys pel que vam veure en el primer programa, s’estableixen uns vincles en què ningú pontifica sinó que comparteix. Roger de Gràcia va saber repartir bé el joc. Permet, a més, que els convidats sembli que s’oblidin de la presència de les càmeres. Cal destacar la bona realització de Rosa Sánchez. La factura és càlida, acollidora i molt agradable. Una localització perfecta d’un pis meravellós hi ajuda. Però, sobretot, afrontar una gravació que s’esdevé al voltant d’una taula rodona no és fàcil. Una estructura circular dificulta que no es vegin les càmeres. La realització ho aconsegueix i, per tant, crea una atmosfera d’intimitat idònia per generar el clima necessari per transmetre la veracitat de la situació i facilitar que l’espectador se senti proper a la conversa. La combinació de primers plans amb els plans més generals de la taula sap equilibrar els protagonismes i el muntatge escolta la tertúlia i esdevé dinàmic.

En la primera emissió, Sílvia Soler, Thais Villas, Quim Morales i Berto Romero conversaven sobre el fet de tenir fills, oferint punts de vista sobre les diferents etapes de la maternitat o paternitat. No era un tema gaire original per començar però sí un que acostuma a tenir ganxo. Potser la comedieta inicial de Roger de Gràcia per introduir el tema era innecessària. L’arrencada va ser un cúmul de laments sobre el fet de tenir descendència però després el programa va créixer i evolucionar en situacions divertides. L’èxit va raure, sobretot, en la bona interacció dels convidats entre ells. La conclusió va ser perfecta a nivell de guió. Després de tant parlar de l’època de criança, incloure la gravació del fill gran de Sílvia Soler des de l’estranger enviant un missatge a la seva mare va aportar un clímax emotiu. No només per a ella sinó perquè, en certa manera, implicava la resta de comensals mostrar-los com es recullen els fruits del que has sembrat durant tants anys.

El sopar està cuinat de manera senzilla, efectiva i entretinguda i televisivament es paeix molt bé.

twerking i pressipost

És un discurs que any rere any es repeteix. La cultura és prioritària. Aquest matí, el conseller de Cultura, Santi Vila, ha comparegut al Parlament per explicar que la cultura "vetlla per l’ànima ciutadana i col·lectiva", i que és vital per "trobar un lloc competitiu en el món". Ha reiterat que ha de ser el "centre de les nostres preocupacions i de les nostres prioritats". Però la seva dotació (261 milions d’euros) no arriba ni a l’1% del pressupost. Es queda en el 0,8%. "Situar-nos en el 2% del pressupost de la Generalitat és el que ens situaria en les condicions de ser l’Anglaterra del sud o, com deia Maragall, a la Dinamarca del Mediterrani", ha dit el conseller de Cultura.

Som ben lluny, però, d’aquesta fita. Els arguments no varien gaire respecte de fa un parell d’anys: " Es tracta d’un pressupost hereu d'un moment de recessió econòmica, que recull l'herència d'un sobreendeutament marcat per la retirada sagnant de l'Estat de les polítiques culturals a Catalunya", ha dit Vila. "Són elements que ens encotillen", ha dit.

Un augment del 9,3%

Vila ha detallat que el pressupost de Cultura puja a 261 milions d'euros, un 9,3% més respecte del 2015 –el 2016 es van prorrogar els pressupostos. Encara, però, no s’assoleixen les xifres pressupostàries del 2011, quan el pressupost va ser de 302,4 milions. Ciutadans, Catalunya sí que es Pot, el PSC i el PP han presentat esmenes a la totalitat i han coincidit a criticar els pressupostos per insuficients i continuistes. També han destacat que no consideren que aquests pressupostos siguin "socials".

L'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), amb 58,7 milions, serà l'entitat que gestionarà més pressupost, amb un increment de 8,3 milions respecte del 2015; seguit per l'Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (35,2 milions) –2,6 menys– i el Consorci per a la Normalització Lingüística (29,1 milions).

Vila ha remarcat que els pressupostos d’enguany prioritzen una "cultura propera i accessible". I, en aquest sentit, ha destacat les inversions que es faran per "augmentar l’hàbit de la lectura". En concret, la conselleria de Cultura destinarà 2,8 milions euros a renovar biblioteques i renovar i ampliar les existents. D’altra banda, dotarà amb 2,2 milions d’euros per a la renovació dels fons bibliogràfics. També augmenta la dotació de la Biblioteca de Catalunya, que serà de 7,3 milions d’euros (amb un augment d’1,6% respecte del 2015).

El MNAC rebrà un milió més

Entre els grans equipaments, el MNAC comptarà amb un milió més, i l’aportació del govern català passarà a ser de 15,3 milions d’euros. Una aportació que anirà sobretot destinada a les exposicions temporals. " No podem tenir un altre episodi com el de Torres-Garcia [es refereix a l'exposició antològica del pintor uruguaiocatalà Torres-Garcia que es va fer al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) i que no va poder venir al MNAC per manca de pressupost]", ha dit Vila. El Teatre Nacional de Catalunya (TNC), en canvi, disposarà de 10,1 milions d’euros, 100.000 euros menys, i això suposa un descens d'un 6,8%. El Gran Teatre del Liceu rebrà 8,01 milions d’euros, L’Auditori (4,82 milions), Teatre Lliure (1,96 milions), Mercat de les Flors (1,05 milions ) i el Palau de la Música (1,05).

Vila també ha destacat l’augment de les ajudes a la internacionalització de la cultura. En concret, l’aportació serà de 13 milions d’euros, amb un increment de 2,8 milions d’euros (un 28% més que el 2015). L’Institut Ramon Llull rebrà 8,4 milions d’euros (un 10,5% més que el 2015). A més, Vila ha destacat que el Llull també tindrà altres aportacions: "Hi ha el compromís econòmic de València de les Illes Balears i de l'Ajuntament de Barcelona".

Cultura també incrementarà a 50 milions d’euros (un 5,9% més) la dotació destinada a patrimoni cultural. Es destinaran 7,2 milions d’euros a la recerca, conservació, restauració i activitats de dinamització del patrimoni cultural. L’Agència Catalana de Patrimoni destinarà 12,2 milions d’euros a la conservació, restauració i dinamització dels museus i monuments nacionals. Per acabar, s’augmentarà en un 9,2% el pressupost de la Filmoteca de Catalunya.

el caixer

Els Mossos d'Esquadra han detingut dos homes que haurien apallissat una persona sense sostre que dormia en un caixer automàtic de l'Eixample de Barcelona l'octubre passat. Els agents han pogut localitzar els presumptes autors tres mesos després de l'agressió i la víctima els ha identificat sense cap mena de dubte. El jutge els ha deixat en llibertat amb càrrecs, provisionalment.

Segons la policia, els dos agressors –que tenen antecedents per diversos delictes en l'àmbit de la llar, amenaces i robatoris– van picar insistentment a la porta del caixer on dormia la víctima cap a les sis de la matinada del 9 d'octubre. Només obrir la porta, un d'ells li va donar tres cops de puny a la cara. L'altre va treure diners del caixer, i quan sortia el va amenaçar de mort. La víctima va acudir a un centre hospitalari perquè li curessin les ferides i va denunciar l'agressió.

Aprofitar-se de la vulnerabilitat

Els investigadors consideren que no es va tractar d'una agressió planificada, però asseguren que els presumptes autors es van aprofitar de la vulnerabilitat de la víctima i van actuar amb total impunitat, pensant que l'indigent tindria por i no els arribaria a denunciar.

Els agents responsabilitzen els arrestats –veïns de l'Hospitalet de Llobregat i Mataró de 33 i 36 anys, respectivament– d'un delicte de lesions, amenaces i contra l'exercici dels drets fonamentals i llibertats públiques.

Brexiit porta cua

La premier britànica, Theresa May, va exposar ahir les bases per negociar els termes del Brexit amb la Unió Europea (UE) en un discurs pronunciat a Londres. El to del discurs va alternar la grandiloqüència retòrica, la claredat en algun punt concret i l’ambigüitat en la majoria. Va tenir paraules molt amables cap als veïns però també amenaces explícites. Seran, però, les dues cambres del Parlament britànic les que tindran l’última paraula sobre els termes del divorci amb Brussel·les, que es planteja total.

Mercat únic?

Londres admet la impossibilitat de la quadratura del cercle

May renuncia al mercat únic. Mantenir-s’hi implicaria acceptar el lliure moviment de persones, tal com li han recordat des de Brussel·les. La pretensió és aconseguir-hi “el més gran accés possible, sobre una base de reciprocitat a través d’un ampli acord comercial”. L’oposició laborista considera l’opció contradictòria i el Partit Nacional Escocès assegura que abandonar el mercat únic pot tenir resultats “catastròfics”. Negociar-ho des de zero en dos anys sembla una tasca impossible.

Unió duanera?

Sí però no, i totes les opcions es mantenen obertes

La britànica va assegurar que vol seguir formant de la unió duanera. Com, no ho va dir. En tot cas, està “oberta” a diferents possibilitats. Va llançar una amenaça velada: si es pretén “castigar” el Regne Unit amb un mal acord duaner o comercial, prefereix anar-se’n de la Unió sense cap acord que amb un de dolent. Qualsevol intent de la UE d’arribar a una solució negativa per al Regne Unit suposaria un “acte d’autolesió catastròfic” per a la Unió i la possible “revisió” del model econòmic britànic per convertir el país en una mena de paradís fiscal.

Immigració

Control sobre les fronteres i els nouvinguts europeus

Abandonar el mercat únic és una de les conseqüències directes del desig de recuperar el control sobre els mecanismes d’immigració. May va assegurar que se n’establirien, també per als ciutadans de la UE, i sempre per afavorir els interessos del país. “Com a ministra de l’Interior vaig aprendre que no es pot controlar ni rebaixar el nombre d’immigrants mentre es permet la lliure circulació de persones”. No va aportar cap detall concret sobre com es faria. Alhora, va assegurar que “el Regne Unit vol continuar atraient el talent més brillant” del món.

Expatriats i comunitaris

Drets garantits, el pilar bàsic d’un país més just

May va utilitzar una grandiloqüent retòrica per assegurar que “la Gran Bretanya més justa que volem” no es construirà sense “garantir els drets dels nacionals comunitaris” que ja hi resideixen, al voltant de tres milions.

La britànica va assegurar que ha volgut enllestir la qüestió, també a canvi de respectar els drets dels britànics expatriats a la UE, abans fins i tot de començar les negociacions amb Brussel·les. L’oferta, però, ha estat refusada per “un o dos” líders europeus, va dir. A hores d’ara, els comunitaris del Regne Unit temen convertir-se en moneda de canvi de les negociacions.

Té futur, el Regne Unit?

Escòcia, un maldecap permanent que no s’acaba de decidir

La premier va afirmar que darrere de la seva estratègia per al Brexit hi havia la voluntat “d’enfortir” els vincles entre les quatre nacions que formen el Regne Unit. I que, entre altres propostes, havia tingut en compte les escoceses. Però la reacció de Nicola Sturgeon, primera ministra del país, demostra que els nacionalistes no se senten escoltats. Sturgeon va afirmar que la direcció presa per May fa “més probable” un segon referèndum d’independència. “Escòcia té el dret de considerar el seu propi futur”, va dir. De moment, però, és més una amenaça fantasma que no pas una realitat. Les enquestes, ara per ara, no afavoreixen els independentistes.

Període de transició

Pragmatisme davant la complexitat del procés

Downing Street buscarà pactes de transició que afavoreixin un aterratge suau en la nova realitat del Brexit i que no deixin les empreses en la incertesa del buit legal mentre es completen tots els detalls dels possibles futurs acords comercials o de pertinença a la unió duanera. Amb tot, May va assegurar que no vol pactes provisionals que es “prolonguin durant anys”.

Un país més fort

Supremacia dels tribunals britànics sobre els europeus

El Regne Unit reprendrà el “control de les seves lleis” i posarà fi a la jurisdicció del Tribunal de Justícia Europeu, va garantir la primera ministra May: “No haurem abandonat veritablement la Unió si no tenim el control de les nostres pròpies lleis, que es faran a Westminster, Edimburg, Cardiff i Belfast, i que seran interpretades pels jutges, no a Luxemburg, sinó als tribunals de tot el país”. Els ciutadans britànics perdran, doncs, una instància última a la qual apel·lar en cas de conflictes legals.

La primera resposta al pla de May va ser el repunt de la lliura esterlina, que va pujar un 2,8%, l’increment més gran des del 2000