“Potser el vostre pare no podrà veure com apreneu a llegir o escriure. Però aprendreu al costat de molta gent que amorosament compensarà aquesta absència. De tal manera que, Lluc i Joana, un dia podreu llegir aquesta carta, que el vostre pare us escriu ara, després d’haver estat amb vosaltres dues hores. Només dues hores”, va escriure Oriol Junqueras des de la presó d’Estremera el 7 de desembre del 2017. L’exvicepresident català escriu pràcticament cada dia als seus fills, ja sigui notes breus o quatre o cinc pàgines. “No vull que em privin d’educar els meus fills, de sentir-me a prop d’ells”, ha explicat el polític a l’ARA. “Sempre ha estat molt preocupat per la seva educació i s’hi ha implicat, i ara ho intenta fer des de la presó”, diu l’editor de Sàpiens Jordi Creus, que ha seleccionat una part dels escrits i n’ha fet un llibre: Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó. “Tothom hi ha participat de manera altruista, des dels il·lustradors fins als correctors, i nosaltres el regalem als 10.000 subscriptors de la revista”, diu Creus.
Va ser la dona de Junqueras, Neus Bramona, qui va fer arribar a Creus els escrits a través dels quals l’exvicepresident s’acosta emocionalment als seus fills, que tenien dos i cinc anys quan va entrar a la presó i que ara ja en tenen tres i sis. La distància física pot ser molt dura: “Us estimo molt, Lluc i Joana, malgrat la distància i les migrades dues hores de visita al mes”, escriu. Els interpel·la, i els explica moltes coses sobre els romans, sobre com es produeixen els eclipsis, la història de l’Univers, i dona indicacions per fer experiments. Mai parla de política ni de la vida a la presó. Per exemple, proposa als seus fills que facin ploure dins la cuina de casa i els guia des de la distància. Parla molt de la Xina, perquè és un país que apassiona el Lluc. “Soc feliç de poder compartir amb ells contes, llegendes, històries i coneixement”, diu Junqueras. Ell mateix ha participat en la selecció dels textos: “Al principi els hi enviava per carta certificada i em responia amb anotacions als marges”, explica Creus. “Després ho vam fer a través dels advocats i ens vam reunir per fer les últimes correccions”. Junqueras li va dir a Creus que volia dedicar el llibre a tots els presos i exiliats i als seus fills. AEl principi de tot, Junqueras esmenta l’Elda i el Noah, els fills de Raül Romeva, perquè “a ells també els agrada mirar el cel amb el seu pare”. Una altra petició de Junqueras va ser incloure la poesia que tanca el llibre. “Encara que ara sembli / que un oceà separa les nostres platges, / un dia em veureu tornar / sobre un pont d’històries i de contes / que us hauré explicat. / Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades / consolarà la llarga absència / i les nostres ànimes, ara ja tan fortes, / no permetran / que cap petitesa els robi mai el somriure”.
Junqueras va ser un dels primers col·laboradors de la revista Sàpiens. Ara, des de la presó, hi torna a escriure cada mes un article.
Recentment s’ha parlat molt del malestar d’alguns col·lectius motoristes per l’anunci de futures restriccions circulatòries per als vehicles més antics, com ja s’ha plantejat amb els cotxes. La patronal Anesdor (Associació Nacional d'Empreses del Sector de Dues Rodes), que curiosament no considera les bicicletes i es jacta d’haver promogut la irresponsable mesura d’equiparar els permisos de conduir A1 i B, continua insistint perquè es legalitzi el pas de les motos pel carril bus, com si no tinguessin prou espai públic per on circular i aparcar.
Desenganyem-nos: el benefici de l’ús de la moto recau únicament en els seus propis usuaris, que triguen poc i aparquen gratis, i no en la resta de la societat. Barcelona, a diferència d’altres ciutats, permet aparcar a les voreres i gratuïtament. Ha estat la resta de la societat qui ha pagat aquesta servitud sacrificant espais públics i, en el cas de motos no elèctriques, amb contaminació ambiental i acústica. Tampoc podem deixar de dir que viatjar en moto és molt més arriscat que fer-ho en qualsevol altre mitjà de transport, encara que en molts casos la culpa dels accidents sigui d’altres vehicles. Com el ciclista i el vianant, el motorista és vulnerable: no té un xassís protector i està molt més exposat als efectes de la velocitat elevada.
La moto, així com la bicicleta elèctrica i convencional, són part de la solució al problema de la congestió si avancem en seguretat, civisme i reducció d’emissions i sorolls
Si es tenen en compte l’evolució de les velocitats mitjanes i la intensitat del trànsit a les principals vies de Barcelona, tampoc no es pot concloure que la moto aporti fluïdesa. Més aviat omple millor els forats disponibles a la xarxa viària i ha fet possible el repunt de la mobilitat privada a Barcelona, cosa poc convenient en una ciutat tan densa. Fins i tot a la ciutat europea amb més motos per habitant, Barcelona, el transport públic satisfà cinc vegades més la demanda de mobilitat que les dues rodes motoritzades. El metro, el bus, el tren i el tramvia fan possibles 2.369.000 desplaçaments diaris a Barcelona, davant el 1.086.000 del cotxe i els 450.000 de la moto. Anar en transport públic redueix de forma neta la congestió amb les millors ràtios de seguretat per als passatgers i sota el principi d’equitat social, ja que el 45% de la població catalana no té permís de conduir.
La moto, així com la bicicleta elèctrica i convencional, són part de la solució al problema de la congestió si avancem en seguretat, civisme i reducció d’emissions i sorolls. Mantenir la moto als llimbs de la no regulació no és positiu ni per a la ciutat ni per promoure un bon ús d’aquest mode de transport.
Els cotxes ja van baixar de les voreres a partir del 1983, gràcies a un alcalde valent, Pasqual Maragall, però ara estem perdent aquests espais públics de nou. Ara és el moment de fer baixar les dues rodes de les voreres, així com els vehicles de mobilitat personal més ràpids. De la mateixa manera, hauríem d’excloure les motos més antigues de la zona de baixes emissions que tenen unes emissions contaminants comparables a les d’alguns cotxes restringits.
La moto té un potencial enorme d’electrificació, amb molta més autonomia que el cotxe. Pot arribar a generalitzar-se amb pràcticament zero emissions i sorolls i ha demostrat ser un bon complement del transport públic gràcies a la nova cultura del vehicle compartit.
Ara bé, l’Ajuntament ha de decidir si Barcelona vol copiar el model de Nàpols, amb la moto privada i desregulada com a protagonista, o del de Viena, on la mobilitat urbana està organitzada al voltant del transport públic, el de tots, i del vehicle privat de baix impacte.
El 1891 els germans Gerard i Anton Philips van fundar una petita empresa a Eindhoven que va canviar la vida de tots els seus veïns. Eindhoven no era una ciutat gaire important fins llavors. El 1232 Enric I de Brabant havia concedit a aquest petit poble el títol de vila, amb dret a organitzar un mercat cada diumenge. Eindhoven era en una cruïlla de camins, entre Amsterdam, Lieja i Alemanya, però durant segles per aquells camins hi passaven tants exèrcits com mercaders. La ciutat va ser ocupada uns quants cops, ja fos per tropes espanyoles, franceses o alemanyes. Però on es creuen camins neixen idees, ja que hi arriba gent amb ambició. I amb la Revolució Industrial, Eindhoven va créixer absorbint altres pobles, gràcies a la industria tèxtil i el tabac. Però continuava sent una ciutat relativament normal, ignorada per bona part dels europeus... i dels holandesos.
Però el 1891 va començar la revolució gràcies als germans Philips. En pocs anys, Eindhoven es va convertir en la ciutat de la llum (Lichtstad), i va seguir creixent, visitada per empresaris de tot el món il·luminats per una idea revolucionària: la bombeta. El 1879 Thomas Edison havia patentat la bombeta, sobre la base de la feina feta per John Wellington i Joseph Swan. Edison va poder presentar una bombeta que podia estar tretze hores i mitja encesa. Pocs anys després, la durada ja era de dies. Però si Edison va il·luminar una sala, va ser Philips qui va il·luminar mig món en produir bombetes a gran escala. Els germans Philips, amb els diners del seu pare, un banquer, van saber vendre millor el producte que ningú altre, i van crear un gegant que ara té seu a Amsterdam, amb més de 170.000 treballadors i un mercat global que va molt més enllà de la bombeta. Un dels èxits de la marca és que va saber entendre quan calia fabricar nous productes, com màquines d’afaitar elèctriques, ràdios, televisors o DVDs, abans que els altres.
La Torre de la llum, antiga seu de la Philips a Eindhoven / ARA
Quan Philips va ser fundada com a negoci familiar, a la ciutat els rics eren altres. Els comerciants del tèxtil especialment, que enviaven els seus fills a estudiar a Anglaterra. Molts d’aquests joves van portar el futbol a la ciutat, on el 1909 es va fundar el FC Eindhoven al sud, a Stratum. Un any més tard, el 1910, els treballadors de Philips van organitzar el primer equip de futbol de la fàbrica, tot i que van trigar a federar-se i a donar-li continuïtat sota el nom de PSV Eindhoven (PSV vol dir Unió Esportiva de Philips). El 1913 l’equip va constituir-se aprofitant un torneig organitzat per celebrar els 100 anys del triomf de la gran coalició, amb soldats de Brabant, sobre Napoleó. En aquests primers anys, el FC Eindhoven, amb els seus colors blau i blanc inspirats en l'escut de la ciutat, era l'equip gran, guanyava títols regionals. Però la història del futbol local explica la història de la ciutat. A mesura que Philips es va fer gran, especialment als anys 20, després de la Primera Guerra Mundial, tota la ciutat va quedar als peus d’aquesta família ambiciosa. Es van obrir noves naus industrials i cada cop més ciutadans tenien feina a Philips, que va constituir-se en una societat anònima els mateixos anys que començava a produir vàlvules de buit i ràdios. Als anys 20 es va aixecar al centre de la ciutat la Torre de la Llum, la seu central de la marca, un edifici convertit ara en museu, amb un hotel de disseny a dins en què dorms envoltat de fotografies en blanc i negre dels primers anys de Philips.
Durant anys aquells 20, la marca va decidir invertir diners en dos projectes nous: una emissora de ràdio, la PCJJ, que va emetre per tot el país i va arribar també a les colònies holandeses, i l’equip de futbol fundat pels obrers de la fàbrica, que des de l’any 1926 ja no ha deixat de jugar a Primera Divisió. El 1929, de fet, guanyava la seva primera lliga superant els grans equips d’Amsterdam i Rotterdam. L’èxit va arribar un any després de decidir que el club fitxaria jugadors, ja que fins al 1928 tots els futbolistes havien de ser treballadors de Philips. Eren anys en què el FC Eindhoven, el segon equip de la ciutat, encara plantava cara: va guanyar la Copa el 1937 i la lliga el 1954. Els seguidors del FC Eindhoven, de fet, se sentien representants de la regió de Brabant amb la seva herència més camperola que urbana. Sentien que els treballadors de Philips eren diferents, molts arribats d’altres racons d’Holanda per trobar feina. La regió de Brabant, amb fama de ser una zona conservadora i rural, tenia al seu cor una ciutat revolucionant la indústria. Avui dia els aficionats del PSV s’autoanomenen 'pagesos' amb humor. Philips, però, en té ben poc d’empresa rural. El FC Eindhoven, per cert, va arribar a baixar fins a Tercera. Ara porta més de 30 anys a Segona jugant derbis amb el filial d’un PSV que va canviar del tot als anys 70, quan la marca, sempre en expansió, va entendre el poder del futbol.
Nou intent dels presos polítics d'apartar el tribunal del judici al Procés al Tribunal Suprem per la seva falta d'imparcialitat. La defensa de Jordi Cuixart ha ampliat l'escrit - podeu consultar-lo íntegre aquí- en contra del president del tribunal i de la sala segona, Manuel Marchena, i l'ha fet extensiu al conjunt de set magistrats que està previst que jutgin els líders independentistes. Segons han avançat 'El Confidencial' i 'El Español' i ha confirmat l'ARA, la setmana passada va presentar un escrit per recusar Marchena i l'endemà va fer una ampliació demanant que també s'apartés els altres sis magistrats.
Per això ahir la Fiscalia no es va posicionar sobre l'escrit de Cuixart en la resposta a l'incident de recusació presentat contra el president del tribunal per Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Oriol Junqueras i Raül Romeva. El ministeri públic va defensar la independència de Marchena i va elogiar la "generosa renúncia" a renunciar a un càrrec tant important com la presidència del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) arran del missatge de Whatsapp del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, en què assegurava que seguirien controlant el tribunal del Procés "per la porta del darrere".
L'incident de recusació de Cuixart s'aferra a la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'Estrasburg, que va donar la raó a principis de mes al líder abertzale Arnaldo Otegi reconeixent que se li va vulnerar el dret a tenir un judici just per la sentència a l'Audiència Nacional d'una magistrada que no era "imparcial".
En l'escrit, la defensa de Cuixart assenyala que la doctrina del TEDH en el cas Otegi fa extensiu a tots els membres del tribunal els dubtes sobre imparcialitat. En concret, la sentència d'Estrasburg assenyala que "degut al secret de les deliberacions no és possible saber quina va ser la influència real de la Presidenta del Tribunal -la que no va actuar amb imparcialitat- i, en conseqüència, la imparcialitat d'aquesta formació de la secció podria ser susceptible d'un dubte raonable". A més de Marchena, els magistrats que demana que s'apartin són Andrés Martínez Arrieta -qui hauria assumit la presidència si Marchena hagués marxat al CGPJ-, Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Luciano Varela, Andrés Palomo i Ana María Ferrer.
Es retardarà l'inici del judici?
El cas ara està en mans de la sala 61 del Suprem, que ha d'estudiar tant la recusació de Marchena com de la resta de magistrats. És la mateixa situació que a principis de setembre. Llavors la sala va decidir per unanimitat rebutjar la recusació de tot el tribunal que havien demanat un total d'11 processats, tres dels quals a l'exili i que de moment no seuran al banc dels acusats. La principal raó de la sala és que els presos polítics només "buscaven entelar l'honorabilitat de la justícia espanyola".
Amb tot, aquest moviment podria portar a dilatar l'inici del judici, una estratègia que persegueixen les defenses. Les qüestions prèvies estan previstes per a mitjans de desembre, però abans caldrà que la sala 61 es posicioni després d'haver admès a tràmit la recusació contra Marchena. També el tribunal ha donat tres dies a la fiscalia perquè expliqui la petició de compareixença d'alguns testimonis, a l'espera que conclogui el termini la setmana que ve de presentació dels escrits de defensa després que el ministeri públic ja hagi presentat les seves acusacions. Un cop conclosos tots aquests tràmits, el tribunal farà l'escrit de qualificació i fixarà una data per a l'inici del judici. Però abans la sala 61 ha de respondre sobre els incidents de recusació.
Fa feredat veure com es fan servir els arguments en la guerra política que instrumentalitza la sanitat. Amb la vaga d’aquests dies se n’han dit de molt gruixudes. Vegem-ne unes poques.
Primer. El problema de la sanitat catalana és de falta de recursos. Recursos, s’entén, humans, ja que és impossible que els nostres bons professionals atenguin com cal els malalts si no disposen d'almenys deu minuts. Però ràpidament el debat sobre com incrementar plantilles gira cap al tema dels recursos, però financers. Diners per augmentar retribucions. ¿No havíem quedat que era per no haver de fer tantes visites? Doncs ara ja es transformaria aquella reivindicació en aquesta altra: qui fa l’esforç de fer més, que cobri més. Ara bé, fent això no arreglaríem el problema sinó que el faríem crònic, ja que justificaria la suposada 'productivitat', i retrotreure-la quan l’ampliació de plantilles fos possible esdevindria una missió impossible per al gestor. Quan es parla de millorar les retribucions del professional públic que està en exclusiva de veritat en l’activitat pública, cal no oblidar que no hi ha un espai social català de retribucions que ajusti els pagaments a les diferents capacitats adquisitives que un euro té sobre la geografia. No es reconeix en el finançament autonòmic, i no es dona tampoc en la despesa. Soc conscient que aquesta no és l'única reivindicació dels metges, però ser clars en aquest tema és necessari per no confondre la gent.
Segon. El representant de l’Asociación de Defensa de la Sanidad Pública, conegut per les seves posicions polítiques i centralitzadores, utilitza la situació que travessa la sanitat al nostre país per atacar el govern català. Diu que la despesa per càpita és baixa "tractant-se d'una comunitat rica". La frase queda bé, però és d'una gran falsedat, llevat que Marciano Sánchez s’hagi passat a l’independentisme. Primer, perquè la despesa no es pot jutjar en termes per càpita quan el finançament d’origen central no ho és: de fet, es corregeix per la piràmide demogràfica de les comunitats autònomes i en formes de població equivalent. Segon, agafa xifres pressupostades (no liquidades, ja que altrament no podria fer una comparació mínimament actual, per les tardances en les liquidacions) i avall. I, tercer, retreu a la "comunitat rica" que gasti poc ignorant, tot i que ho sap, que els recursos de les comunitats de règim comú es basen –en el millor dels casos per a les societats anomenades nominalment 'riques'– en la població relativa, i no en el seu propi PIB. És a dir, no accedeixen a recursos segons la seva riquesa, bases imposables pròpies, etc., sinó amb altres criteris que qui recapta (l’Estat) decideix i concedeix a partir de la bestreta segons la seva pròpia estimació. Per tant, no poden gastar segons renda si ingressen segons població. Finalment, molts analistes continuen lloant el País Basc perquè gasta més i té millors indicadors de recursos. Honor i glòria a qui té d’entrada un finançament un 70 per cent superior a la resta per a escarni de qui es voldria mirar en aquest mirall.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha creat un paquet de recursos didàctics que tenen com a objectiu contribuir a “l’alfabetització mediàtica” dels joves catalans. El projecte, batejat com a EduCAC, està orientat a nois i noies d’entre 10 i 16 anys i inclou propostes per treballar a l’escola i d'altres adreçades a les famílies. La iniciativa té el suport del departament d’Ensenyament, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i la Fundació La Caixa.
“Un dels grans reptes que tenim en matèria educativa per a aquest segle és oferir eines a la ciutadania, i en especial als menors, per saber desenvolupar-se amb criteri i amb seguretat en aquest nou entorn d’internet i les xarxes socials –ha remarcat aquest dimecres, durant la presentació del projecte, el president del CAC, Roger Loppacher–. Per això hem impulsat l’EduCAC, per empoderar els adolescents davant els missatges que reben i responsabilitzar-los dels que ells emeten”.
Segons el CAC, el 75,7% dels joves d’entre 18 i 24 anys s’informen a través de Facebook, el 51,4% llegint diaris digitals i el 44,6% mitjançant Twitter. “És important que els nostres alumnes aprenguin a llegir la informació que els arriba dels mitjans, a avaluar-la, a distingir-la dels diferents interessos i a separar la que és veraç de la que no ho és”, ha indicat el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, que considera que l’EduCAC és “una iniciativa extraordinària” perquè professors, alumnes i famílies puguin treballar “l’esperit crític” en l’àmbit audiovisual.
Horari lectiu
El material didàctic del programa (que es pot trobar al portalEducac.cat) s’estructura a partir de 12 unitats didàctiques, dividides en quatre blocs: informació, entreteniment, publicitat i bones pràctiques en l’ús de les xarxes i les noves tecnologies. El CAC proposa dedicar a cadascuna d’aquestes unitats entre dues i tres sessions d’una hora, dins de l’horari lectiu. En aquest sentit, el projecte inclou guies detallades per al professorat que indiquen quines de les competències bàsiques que cal assolir en cada etapa educativa es treballen en cada cas i ofereixen criteris d’avaluació, entre altres aspectes. A més, l’EduCAC proposa formes alternatives per treballar els continguts: d’una banda, els itineraris transversals, que enllacen elements de diverses unitats a partir d’un fil conductor (com ara la perspectiva de gènere o la identitat digital); de l’altra, els projectes d’aula, que permeten portar a la pràctica els conceptes treballats en cadascun dels blocs temàtics.
Durant el curs passat, quatre centres ja van aplicar l’EduCAC dins d’una prova pilot, i ara el programa es posa a disposició de totes les escoles catalanes. El Consell confia que a finals d’aquest curs ja s'hi hagin sumat un centenar de centres. Actualment, més de 350 persones ja s’han registrat a la web del projecte, pas previ imprescindible per accedir als continguts. Tots els materials han sigut elaborats per “un equip d’experts en els àmbits de la pedagogia, la didàctica, l’educació i els mitjans de comunicació i internet”.
Pel que fa a les propostes orientades a les famílies, l’EduCAC ofereix guies sobre protecció dels menors a les xarxes i sistemes de control parental, així com recomanacions adreçades als joves sobre qüestions com el 'bullying', el 'sexting' i l’anorèxia.
A part d’aquests recursos educatius, l’EduCAC es complementarà amb xerrades a les escoles a càrrec de periodistes col·legiats sobre temes com la detecció de 'fake news' i els processos periodístics. Així mateix, TV3 i Catalunya Ràdio iniciaran una campanya de sensibilització sobre la necessitat de ser crítics amb les informacions que arriben a través dels mitjans de comunicació i sobre la importància de fer un bon ús de les xarxes socials.
Ser oncòloga pediàtrica no és fàcil. I ser-ho fa 40 anys, encara menys. La doctora Núria Pardo s’acaba de jubilar després de tota una carrera a Sant Pau dedicada a lluitar contra el càncer infantil. Ara, però, continua treballant en la lluita contra el càncer des de la Fundació Enriqueta Villavecchia, de la qual és presidenta. Aquesta entitat es dedica a atendre els nens amb càncer i les seves famílies. Els ofereixen atenció social, organitzen activitats de lleure, treballen per millorar els hospitals i fer-los més acollidors per als infants, donen suport a la investigació i la formació de metges i han creat una xarxa de cures pal·liatives pediàtriques a tot Catalunya. Una “feinada”, com diu la doctora Pardo, que no perd l’optimisme i es mostra convençuda que “aconseguirem curar el càncer”.
40 anys atenent nens malalts de càncer són molts. ¿Com ha canviat la medicina des que vostè va començar a treballar?
La medicina ha avançat moltíssim. Quan jo vaig començar a treballar es morien el 80% dels nens amb càncer i ara es curen el 80%. En 40 anys hem aconseguit capgirar la xifra. La medicina ha canviat d’una manera brutal.
¿Com dona un diagnòstic de càncer a una família amb un nen petit?
En 40 anys diria que sempre ho he fet igual: amb molta sensibilitat. El càncer és igual d’impactant ara que fa 40anys i crec que cal donar la informació però immediatament una sortida. Si hi ha alguna part bona, cal explicar-la; si hi ha bones estadístiques de curació, cal dir-les; s’han d’explicar els tractaments que hi ha... perquè vegin que hi ha una sortida. És una noticia terrorífica, però depèn de com la dones la família i la criatura surten amb alguna esperança.
I també amb la sensació d’estar acompanyats.
Sí, això és molt important. Que no se sentin sols. He conegut molts pacients, sobretot adults, que lamenten no tenir un contacte afectiu i humà amb els seus metges. Això m’entristeix molt.
¿Diria que falta humanitat en els metges?
A vegades sí que en falta, però potser perquè el mateix metge s’ha de protegir de situacions doloroses. O a vegades simplement perquè aquell professional creu que la seva feina és intentar curar el pacient i no ser empàtic o afectiu. A mi això em fa pena perquè crec que el metge ha de tenir una humanitat extraordinària.
¿S’ha de tenir un tarannà especial per ser oncòleg pediàtric?
Jo crec que sí. Has de tenir una entrega emocional, una humanitat per tractar els pacients, que són nens i nenes. Hi ha especialitats en medicina en què és ben clar que has de ser més sensible, i aquesta n’és una. Tot i que la gent pensa que és una especialitat difícil, jo crec que és fantàstica.
Per què?
Perquè cada nen que li robem a la mort és una victòria. És meravellós.
¿Com va decidir que volia ser oncòloga pediàtrica?
Jo estava fent les pràctiques de l’últim any de medicina. Em va tocar anar al servei de pediatria i allà vaig conèixer un nen d’uns sis anys. El metge em va explicar que tenia una leucèmia i el tenien aïllat per evitar que s’infectés, i per això passava gran part del dia sol. Llavors hi havia alguns tractaments de quimioteràpia, però les possibilitats de curació eren molt poques. Era un nen fantàstic, que xerrava moltíssim, molt simpàtic. Alguna cosa va canviar dins meu després de conèixer aquell nen. No entenia per què no es podia curar. Per què havia d’estar sol. Per què ningú no entrava a jugar amb ell. Em va fer tanta pena i tanta ràbia que aquell sentiment em va portar a dedicar-me a això. El nen va morir i ara penso que avui es curaria, perquè tenia una leucèmia que ara es resol amb un tractament suau.
Actualment, com has dit abans, les xifres de curació són molt més esperançadores.
I tant. I, a més, estem en un moment en què el tractament i les tècniques quirúrgiques han millorat moltíssim, i en un futur la immunoteràpia i la genètica jugaran un paper molt important. El càncer s’arribarà a curar, n’estic segura, però hem d’esperar.
Mentrestant, des de la fundació intenteu millorar la vida dels nens i nenes amb càncer i les seves famílies.
Sí. La fundació es va crear fa 29 anys i, tot i que abans jo n’era la vicepresidenta i ara en soc presidenta, sempre he fet el mateix: traslladar les necessitats dels infants i les famílies a la fundació per ajudar-los.
¿Aquestes necessitats han canviat?
No. Li diria que són les mateixes. Bàsicament ajudes econòmiques, allotjament per a les famílies de fora, activitats d’esbarjo, necessitats especials en grups de pacients com els adolescents, voluntariat en hospitals i domicilis... però són necessitats sobretot anímiques. Les famílies i els pacients necessiten saber que hi ha algú al seu costat. El que sí que ha canviat ha sigut l’acceptació social del càncer. Abans era una malaltia que s’amagava; molta gent no ho explicava, com si els fes vergonya, i amagaven els nens malalts. Ara això ja no passa, i me n’alegro.
El periodista i exdiputat hondureny de Llibertat i Refundació Bartolo Fuentes va acompanyar durant uns dies la caravana de migrants que va sortir el 13 d’octubre de San Pedro Sula, a Hondures, amb unes 7.000 persones, rumb als Estats Units. Però el 16 d’octubre Fuentes va ser detingut a Guatemala acusat d’entrar irregularment al país i va ser deportat a Hondures, on el govern l’acusa de ser l’organitzador i instigador de l’èxode massiu. Davant l’amenaça de ser empresonat, l’exdiputat es va exiliar al Salvador, on serà, diu, fins que es garanteixi la seva seguretat a Hondures. Fuentes nega haver impulsat i liderat la caravana que ahir ja havia arribat als EUA, almenys en un primer grup. Assegura que s’hi va unir per solidaritat, com a part del seu activisme de fa anys pels drets dels migrants.
¿Creu que la caravana necessita un líder?
Jo crec que sí, però té organitzadors i coordinadors. És important que els migrants s’agrupin en funció del seu lloc d’origen per evitar una cosa que és probable que s’estigui donant, que hi hagi infiltrats que recluten persones per al crim organitzat o per enganyar-les dient-los que les portaran als EUA per després extorsionar-les.
Si el tingués al davant, què li diria, a Donald Trump?
El que li diria és que entengui que no serà etern. Morirà igual que jo i igual que tothom, i que té la gran oportunitat que el recordin amb una bona acció i no com un ésser pervers i monstruós. Li demanaria que donés als migrants protecció temporal, com va fer el govern dels EUA amb les víctimes de l’huracà Mitch fa 20 anys. Llavors, Trump serà recordat com l’home que va atendre les persones migrants i es va commoure.
¿Com valora que Trump hagi anunciat la presència de 15.000 soldats per evitar que aquestes persones entrin als EUA?
Això és ridícul i absurd. Pot enviar-hi 30.000 soldats, que no aturarà la gent, perquè la fam i la misèria en què viuen són més poderoses. Ningú tornarà a Hondures si no hi ha les condicions per tornar. Els soldats no els aturaran.
Alguns es quedaran a Mèxic?
Hi ha gent que de gust es quedaria a Mèxic si li paguessin un salari amb què alimentar la seva família.
Al nou president de Mèxic, Manuel López Obrador, què li demana?
Hi ha una petició que fem des de fa 20 anys des d’Hondures i que mai no ha estat atesa, però potser López Obrador ens escoltarà. Volem un equip especial de persones, amb totes les eines que calguin, per fer una recerca exhaustiva dels migrants desapareguts i que, vius o morts, són a Mèxic. Els seus familiars volen trobar almenys els seus ossos. Pel que fa als migrants que són a Mèxic, li sol·licitaria que evités que es converteixin en desapareguts i que caiguin en mans del crim, que no siguin extorsionats ni maltractats.
Quin futur preveu per a la caravana?
Jo el que vull és que tota aquesta gent sigui atesa i li proporcionin de pressa, no en 45 dies, potser en una setmana, l’estatus de refugiat. Que puguin optar a una feina provisional i després puguin viatjar a un tercer país. Hi ha països que podrien rebre’ls en condicions més favorables que les que estan tenint als EUA.
¿Vol reunir-se amb els cònsols per demanar-los que els acullin?
No represento aquestes persones, no m’han triat, però sí que ho demanarem des d’Hondures. Tractarem de fer entendre als diferents països que aquesta gent val la pena. Si jo fos el govern de Finlàndia o de Noruega faria portar aquests hondurenys cap al meu país, perquè són persones molt treballadores que no demanaran una jornada de sis hores, sinó que treballaran vuit i deu hores. Són persones que volen treballar, però també volen que els paguin el que sigui just a canvi de la seva feina.
El 'Sense ficció' de dimarts, 'Buscant l’oremus', dirigit per Montserrat Besses, va aconseguir 369.000 espectadors i un 14,3%, lluitant, per exemple, amb 'Gran Hermano VIP' o 'El hormiguero'. La xifra és d’escàndol i mereix fer l’onada a l’audiència de la cadena, bàsicament perquè el documental era molt complex i espès. ‘Buscant l’oremus’ investiga els mecanismes de l’Església per apropiar-se de desenes de milers de béns immobles a tot l’Estat. No és una pràctica il·legal però es basa en argúcies jurídiques del 1865, quan l’Església tenia uns privilegis que ara resulten abusius. El documental demostra que l’Església ha actuat amb nocturnitat i traïdoria a l’hora d'apropiar-se de finques i terrenys i que això va en contra dels interessos de la ciutadania. Periodísticament, el cas que exposa el programa és flagrant, digne de denúncia, i alerta la societat d’uns fets que s’estan produint de manera soterrada. La temàtica és profundament complexa, perquè parlar de conceptes notarials i jurídics, de registres de la propietat i de béns immobles és poc televisiu. Si a això hi sumem que la investigació, ajustant-se al tarannà de la seva directora, és exquisidament rigorosa i acurada, ens trobem amb un documental molt difícil de fer-lo accessible, atractiu i que mantingui l’interès malgrat la densitat del conflicte. Parlar d’immatriculacions, de procediments extraordinaris des de temps immemorials i de lleis hipotecàries és dels fenòmens més feixucs per afrontar en un 'prime time'. Il·lustrar-ho és una epopeia (perfectament compensada pel realitzador Pere López). I, malgrat tot, l’audiència va respondre. Com a recurs simplificador, Besses i López van optar per aturar descaradament la narració quan convenia aclarir conceptes. A mitja entrevista s’aturava el vídeo i la veu en off de Besses deia a l’espectador: “Parem! Acaba de dir ‘immatriculació’. Paraula clau que cal recordar”. I a partir d’aquí t’explicaven el concepte per poder anar avançant sense perdre’s.
‘Buscant l’oremus’ és un altre cas de televisió pública al servei de la ciutadania destapant un fet escandalós que, segurament, els mitjans denunciaran poc perquè resulta molt difícil d’explicar. Celebrem que per al 'Sense ficció' la dificultat no sigui un obstacle i que el criteri sigui la rellevància del contingut.
‘Buscant l’oremus’ és un altre cas de televisió pública al servei de la ciutadania
A la mateixa hora que emetien ‘Buscant l’oremus’ a TV3, a La Sexta buscaven ‘Los papeles secretos de Franco’. Un clar exemple de falsa investigació periodística. El reportatge consistia a anar marejant els espectadors sobre la recerca d’uns papers que ningú trobava. La documentació del dictador es va convertir en una mena de MacGuffin hitchcockià. Trucaven a intèrfons, visitaven la Fundació Franco, entraven en pisos... però enlloc trobaven res, i construïen un relat que sabia com incrementar les sospites sobre l’enriquiment dels Franco, però no va saber demostrar res en ferm. I així no es fa més que perpetuar els privilegis.
La Unió Catalanista deixaria de complir l’alta missió que li han confiat les corporacions i individus que defensen lo que son nom indica si, en aquests moments en què es viu lo mal dels darrers desastres, no dirigís la seva veu franca i lleial al poble català. [...] Avui que tots los homes honrats de la nostra terra giren los ulls cap a les solucions catalanistes, que més o menys íntegrament reclamen tots los catalans, nostra convicció ferma i honrada ens obliga a repetir al poble català que el remei dels mals que a tots nos afligeixen lo trobarà tan sols en la realització del programa catalanista. Si avui, com sempre i tal com declaràrem en lo Manifest del 16 de març de l’any passat, en lo que d’una manera tan precisa s’hi condensen les Bases de la Constitució catalana acordades en l’Assemblea de Manresa, [...] “entenem que correspon al poder regional lo règim intern de Catalunya, i que ha de constituir-se aquesta mantenint lo temperament expansiu de sa legislació i segons ses necessitat i son modo de ser. En conseqüència, volem la llengua catalana amb caràcter oficial i que sien catalans tots los que a Catalunya desempenyen càrrecs públics; volem Corts catalanes, no sols per a estatuir nostre dret i lleis civils, sinó tot quant se refereixi a l’organització interior de nostra terra; volem ser àrbitres de nostra administració, fixant amb entera llibertat les contribucions i impostos, i volem, en fi, la facultat de poder contribuir a la formació de l’exèrcit espanyol per medi de voluntaris o diners, suprimint en absolut quintes i lleves en massa i establint que la reserva regional forçosa presti servei tan sols dintre de Catalunya”. [...] Com que els polítics espanyols, interessats en conservar la seva dominació i explotació, tenen la trista habilitat de falsificar totes les reformes i desacreditar així totes les solucions salvadores, ja per endavant declarem que no acceptarem com a regionalista cap mistificació, cap reforma que, batejada amb noms i aparences de tal, ja pel seu aïllament, ja pel modo d’ésser desenrotllada, mantingui el govern dels partits o dels cacics, cap reforma que no tregui la direcció de les institucions de la nostra terra de les mans de la casta dominant, per a portar-la no a la d’una casta més o menys recta i il·lustrada, però casta a la fi, sinó al país tot sencer en la seva complexitat de pensament i interessos. [...
Quan Marta Suriol pensa si té una casa segura per als seus fills, la Júlia, de 6 anys, i el Jan, a punt de fer-ne 3, comença a dubtar. Després d’uns moments de silenci explica que el primer que va fer quan va ser mare va ser canviar de casa. “Vam marxar de Barcelona perquè la ciutat ens aclaparava, i perquè vivíem en un quart pis, en un bloc, i amb el meu vertigen em marejava quan tenia el bressol i la criatura prop d’una finestra”, recorda la Marta.
Com que volien viure en un lloc d’accés fàcil a la capital, on treballen, es van traslladar a una casa amb jardí a Sant Cugat del Vallès. I a la casa nova va començar a pensar si ho havia fet bé. “La Júlia agafava moltes bronquitis i llavors pensava que era per culpa de la humitat”, diu. Ara bé, el pediatre li va dir que no era per culpa d’això. “Vaig reforçar el meu argument que havíem fet bé de traslladar-nos a viure a Sant Cugat del Vallès perquè l’aire que s’hi respira és millor per a les criatures, i la ciutat és més tranquil·la per passejar-hi i jugar”, explica.
Dins de casa la mare observa amb deteniment els possibles perills que hi podria haver per a una criatura. “Els endolls no els hem tapat perquè són més segurs que antigament”, diu. “I constantment els diem que no els toquin quan van molls, i fent-los-hi saber no hem tingut mai cap problema”. Al jardí, on hi ha unes escales, no hi han posat cap tanca per un contraargument: “Estic segura que si l’hagués posat i hagués dit que estava prohibit pujar-hi, llavors ho haurien fet; sobretot penso en el meu petit, en el Jan”, comenta la mare.
I això mateix han fet respecte a altres aspectes perillosos de la casa. Els productes de neteja els tenen i mantenen sota la pica, però sempre els han explicat que no s’han de tocar. “Dient-los-hi n’hi ha hagut prou perquè ni tan sols obrin l’armari”, afirma la Marta.
Pot ser més efectiu alertar-los i explicar-los els perills que optar per les prohibicions
Sí que hi ha altres situacions que els pares han preferit prevenir, com ara les peces petites de les joguines. “Les tenim ben desades en un prestatge on el Jan no hi pot arribar, però sí que ho pot fer la seva germana, que és qui hi juga”, expliquen. Per tant, les joguines a què accedeix el Jan són les de la seva edat, i les pot agafar en qualsevol moment.
ALGUNS CONSELLS
Des de l’Hospital de la Vall d’Hebron, el cap de pediatria, Carlos Rodrigo, dona diferents consells a les famílies segons l’edat de les criatures. D’entrada, un d’essencial sobre el dormir. “Quan són nadons han de dormir al seu llit i cap amunt”, comença a explicar el pediatre. “S’ha demostrat que hi ha menys risc per al nadó quan dorm mirant cap amunt que quan ho fa en una altra posició”. I subratlla: “Han de dormir al seu llit, perquè el collit suposa un risc d’ofegament durant la nit”. Sobre aquest aspecte, el cap de pediatria sap que hi ha controvèrsia, però ell insisteix que una cosa és situar el bressol prop de la mare perquè pugui alletar el nadó i una altra qüestió és posar la criatura al mateix llit, “on hi ha risc d’ofegament”, reitera Rodrigo.
Quan el nadó comença a gatejar i a caminar, el següent punt de perill de la casa és la cuina. “Les paelles, les cassoles, el forn o qualsevol objecte que pugui caure a sobre de les criatures amb ingredients o components calents són perillosos”, alerta Rodrigo, que també és professor de pediatria a la Facultat de Medicina, on justament explica la lliçó de seguretat a casa.
Fora de la cuina, els endolls ja no són punts perillosos com antigament, perquè ara en la majoria de cases ja són segurs. “Malgrat això, cal vigilar que la criatura no jugui a introduir-hi objectes”, diu Rodrigo. Però a les cases sí que hi pot haver cantonades i taules que acabin en punta, que no siguin arrodonides, i “es converteixen en perilloses perquè es poden donar cops al cap i als ulls”. Per tant, el consell és posar-hi protectors.
Si les cases tenen escales internes, amb laterals no protegits, cal extremar les precaucions. “Pels laterals les criatures hi poden cabre senceres”, mentre que per les escales hi poden rodolar. Per això són espais que cal protegir sempre.
A mesura que es fan més grans, aquestes parts de les cases continuen sent punts que cal controlar, juntament amb els possibles productes tòxics que hi pugui haver. A part de col·locar-los en un lloc no accessible als infants hi ha una altra recomanació, que és no traslladar-ne el contingut a un altre continent. “No s’ha de fer perquè els productes tòxics tenen uns tancaments de seguretat que altres continents, com les ampolles de plàstic, no solen tenir”, diu el cap de pediatria. A més, “pot portar a confusió perquè en funció del recipient les criatures poden pensar que en poden beure el líquid”.
A part dels productes tòxics també hi ha els medicaments. “Cal vigilar, sobretot amb els que els adults puguin prendre amb més freqüència, perquè probablement seran els que es tindran més a l’abast”, diu el pediatre. En cas d’ingestió de medicaments “cal portar-los a urgències”.
PRECAUCIÓ AMB ELS PERILLS
Una altra situació perillosa poden ser les aspiracions de cossos estranys. “N’hi ha que van a parar a l’aparell digestiu, com poden ser els trossos de plàstic, però n’hi ha d’altres que poden quedar-se a l’esòfag”. I aquí cal actuar de seguida per treure’n l’objecte. El que ha arribat a l’estómac, les criatures ho acostumen a eliminar amb les femtes, però hi ha objectes perillosos, com les piles de botó: els sucs gàstrics poden destruir-ne l’embolcall i els productes interns de les piles d’alta toxicitat poden sortir-ne. “En aquests casos cal anar a urgències amb rapidesa, perquè el contacte de la pila per l’esòfag també és perillós”, comenta el cap de pediatria de la Vall d’Hebron.
Seguint aquest fil, el doctor Rodrigo també recomana a les famílies que respectin l’edat de les joguines, perquè si hi ha peces petites poden ser perilloses per una possible ingestió. “Un altre producte petit molt perillós, especialment si la criatura té menys de 3 anys, és la fruita seca: cacauets, ametlles, avellanes...”, diu el pediatre. I entre l’extensa llista de recomanacions per fer més segures les cases hi ha les finestres, portes, terrats i piscines. “Mai hi ha d’haver una cadira prop d’una finestra o una terrassa, perquè les criatures hi poden pujar, enfilar-s’hi i caure”, comenta Carlos Rodrigo. I amb les piscines, totes les prevencions que es puguin comentar són poques. La primera és la vigilància sempre de l’adult quan les criatures hi són a prop o s’hi banyen.
Amb les joguines, cal vigilar si hi ha peces petites que poden ser perilloses per una possible ingestió
Per acabar, la pedagoga Marta Burguet sosté que “l’opció d’educar preventivament sobre seguretat a casa no vol dir evitar l’explicació i optar per la intervenció”. Per la seva banda, la catedràtica de la Facultat d’Educació de la UB Maria Rosa Buxarrais coincideix que tant s’ha d’educar en la prevenció com també explicar a les criatures les conseqüències dels seus actes.
L''Open Arms' el vaixell de rescat de l'ONG badalonina, ha salpat aquest dimarts del port de Barcelona en direcció al Mediterrani Central, on torna després de tres mesos. L'últim rescat que va fer va ser a mitjans d'agost, quan van desembarcar 87 nàufrags a Algesires. Després el govern espanyol va oferir a l'ONG que se sumés al dispositiu de rescat a la frontera sud, però Madrid no va concretar el conveni de col·laboració i , passats dos mesos d'espera al port de Motril, Proactiva Open Arms va decidir marxar i tornar a rescatar els nàufrags que fugen de Líbia. En les últimes setmanes el vaixell ha estat al port de Barcelona preparant-se per a una nova missió i compartint exercicis d'entrenament amb Mediterranea, la plataforma italiana que ha contractat un altre vaixell de rescat a les aigües entre Itàlia i Líbia. Actualment no hi ha cap vaixell humanitari operatiu a la zona, quan fa dos anys n'hi havia una dotzena.
"Hi ha un silenci total sobre el que està passant al Mediterrani Central. Ara mateix no hi ha cap ONG documentant el que passa a la ruta migratòria més mortal del món, mentre veiem que continuen arribant barques a Lampedusa, de manera que hi deu haver naufragis però ningú els veu", alerta Laura Lanuza, portaveu de Proactiva. L'objectiu de la missió és el que l'ONG anomena "protecció per presència": "La nostra presència allà fa que els vaixells que hi ha a la zona hagin de rescatar les pasteres, perquè estem al mig del mar i sentim les converses per ràdio. Hi anem per vetllar perquè es compleixi la llei del mar", afegeix.
Des de fa mesos, el centre de coordinació de rescats de Roma, que depèn del govern italià, emet els avisos generals d'embarcacions en perill "amb hores de retard", asseguren des de l'ONG. Això fa que les embarcacions humanitàries no tinguin informació fiable d'on són les pasteres i només puguin fer rescats quan se'n troben una. "Si nosaltres contactem amb Roma ens deriven als guardacostes libis, però nosaltres tenim clar que no retornarem cap persona que rescatem a Líbia, perquè allà la seva vida corre perill".
L''Open Arms', amb una tripulació de 19 persones, arribarà a la zona de rescat divendres. L'equip té previst treballar-hi fins al 5 de desembre. El vaixell ja no disposa de cap port base al Mediterrani Central, des que les autoritats d'Itàlia i de Malta els van tancar els ports, de manera que manté el seu centre d'operacions al port de Barcelona.
L''Aquarius', requisat
El bloqueig contra les ONG de rescat al Mediterrani per part dels estats europeus no afluixa. Avui s'ha sabut que les autoritats italianes han requisat l''Aquarius', operat per Metges Sense Fronteres i SOS Mediterranée per suposades anomalies en la gestió de residus. L'ordre internacional, dictada pel fiscal en cap de Catània, Carmelo Zuccaro, suposa també la investigació d'una vintena de persones i el bloqueig de dos comptes bancaris amb uns 400.000 euros. "Després de dos anys d'acusacions difamatòries infundades de connivència amb els traficants de persones, investigacions judicials i obstacles burocràtics per la nostra tasca humanitària, ara en acusen de formar part d'una organització criminal que té com a objectiu el tràfic il·lícit de residus. L'últim intent de les autoritats italianes de posar fi a qualsevol preu a les operacions humanitàries de rescat és pervers", diu Karline Kleijer, coordinadora d'Emergències de Metges Sense Fronteres. L''Aquarius' porta setmanes aturat a Marsella per la impossibilitat de trobar un país que li doni bandera. Segons van denunciar les ONG, les pressions del govern italià van forçar que tant Panamà com Libèria els neguessin el seu pavelló.
Mentre les ONG són bloquejades amb diferents argúcies legals per Itàlia i Malta, aquest any s'ha documentat la mort de dues mil persones al Mediterrani, però la xifra real ha de de ser molt superior, tenint en compte que no hi ha testimonis independents del que passa en alta mar. La política europea d'externalització de fronteres es concreta a la zona amb el finançament, armament i entrenament dels autoanomenats guardacostes de Trípoli, que cada cop tenen més mitjans per interceptar persones en aigües internacionals i retornar-les a Líbia –on s'enfronten a abusos, segrestos i tortures– contra la seva voluntat.
