schodinger

L’idil·li dels catalans amb els Mossos d’Esquadra s’ha acabat, o passa per un mal moment. La contenció de les protestes contra els últims empresonaments i la detenció de Puigdemont ens han mostrat imatges dures que feia temps que no vèiem de la policia catalana: en l’imaginari col·lectiu, els cops de porra havien quedat associats a l’actuació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’1-O. Els mossos eren homes i dones que van socórrer la població el 17-A i que van aclarir l’autoria dels atemptats en pocs dies. Homes i dones comandats pel major Josep Lluís Trapero, capaç de replicar en català a un periodista que li exigia que parlés en castellà i de delimitar -juntament amb la resta de la seva cúpula- el camp d’actuació del cos el dia del referèndum: es retirarien urnes i es tancarien els col·legis que es pogués, però s’evitaria la violència gratuïta contra la població en actitud pacífica.

Ara Trapero està apartat del càrrec i imputat per sedició. En el seu lloc hi ha el que era el seu número 2, Ferran López, que continua treballant amb el que era el seu número 3, Joan Carles Molinero, i la resta de membres de la prefectura. I els Mossos estan atrapats entre el foc amic i el foc enemic, amb dificultats per saber quin és quin en cada moment.

De la mateixa manera que les protestes s’han endurit, s’han tornat més contundents els dispositius policials per contenir-les. Hi ha hagut manifestants llançant objectes als antiavalots, intentant trencar cordons policials i cremant contenidors. I no sabem exactament qui són ni què volen aquests manifestants violents. Però a l’altra banda s’han vist càrregues qüestionables i cops de porra indefensables. Han rebut diversos periodistes i, més enllà de la importància de garantir que la premsa informi sense prendre mal -que no es pot menystenir-, això és una prova que hi ha hagut càrregues injustificables. Les crítiques han aparegut immediatament, i ara mateix no hi ha cap mecanisme per vehicular-les i que en surti alguna cosa de profit: no hi ha conseller d’Interior ni cap mena de control parlamentari de l’activitat policial. No tenim, per tant, eines imprescindibles perquè la relació entre la ciutadania i la policia d’un país es mantingui en uns paràmetres normals: sense que calgui que el cap del cos aixequi passions i acabi amb la cara estampada en samarretes, la població ha de saber que pot marcar els principis sobre els quals treballa aquesta policia. Segurament, que el Parlament pogués decidir que els Mossos deixessin d’utilitzar pilotes de goma va fer més per la normalització del cos que moltes operacions exitoses contra grups criminals.

Ara la direcció política de la policia catalana està en mans de l’Estat. A les mans de Zoido, Puigserver i Millo. I el delegat del govern espanyol està jugant brut. Utilitzant les mateixes paraules que va dedicar l’1-O a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, està defensant la “proporcionalitat” de l’actuació dels antiavalots dels Mossos com una manera d’arrossegar-los al costat fosc i equiparar-los amb els cossos estatals quan, des de fa uns anys, el model d’ordre públic és diferent i es basa molt més en la contenció que en les càrregues, que, si es produeixen -com ha passat aquests dies-, són examinades amb lupa per la premsa, els ciutadans, les entitats de drets civils i els partits polítics.

Ara López ha de comandar el cos i reportar davant Juan Antonio Puigserver, secretari general tècnic del ministeri, els dies que no ha d’anar a declarar com a testimoni a l’Audiència Nacional per desmentir acusacions llançades per Diego Pérez de los Cobos contra Trapero. Mentrestant, Millo intenta l’abraçada de l’os i altres braços de l’aparell de l’Estat augmenten cada dia la pressió contra la policia de la Generalitat amb atestats i interlocutòries que els presenten com una banda de delinqüents. L’última ocurrència l’ha tingut un jutge de Cornellà: imbuït de l’esperit que regeix l’actuació de la fiscalia, el Suprem i l’Audiència Nacional, va obrir d’ofici unes diligències contra els Mossos. Després de donar-hi voltes durant mesos, ha decidit que si Trapero està imputat per sedició s’ha de fer el mateix amb Ferran López i la resta de la cúpula. I ha passat la pilota a Carmen Lamela. A aquest pas, acabaran presentant López com una versió peculiar del gat de Schrödinger: botifler a Catalunya i enemic públic d’Espanya alhora. El que quedarà dels Mossos -morts i vius alhora- quan tot això s’acabi, no se sap.

Silenci

Es molt propi del divendres Sant. Com ha canviat tot. Desde a casa el avis de Sarria que feia d'escolanet fins aquest ja avi, passant per cursets d'esqui o anar a coneixer platges. Pero avui et parlare  d'un altre silenci. El que necesita el cinema per fer se. L’Oriol posa les cames en la posició que ha assajat, la més còmoda per fer el moviment de càmera. Al seu costat, el Biel ajusta el focus. L’Adrià alça la veu: “Preparats?” El Marc aixeca el micro de perxa i respon amb un “sí” apagat. Cares de concentració. La Nora agafa aire: “Càmera... acció!” Sense presses, la Nayra comença a caminar fins a la seva marca i, poc després, la càmera l’abandona per fer una panoràmica de 180 graus de la fageda i acabar a uns 50 metres, en la Martina, que ja camina en direcció a la Nayra. La càmera torna enrere i es retroba amb la Martina, que avança uns metres fins a la segona marca. L’Oriol corregeix el pla fins que, per primera vegada, enfoca les dues nenes. El temps s’atura. “Tallem!”, diu la Nora. Tothom es relaxa. “És bona?”, pregunta la Meritxell. “Sí, crec que sí”, respon l’Oriol. No hi ha crits de celebració. La llum no durarà eternament i encara hi ha feina per fer. S’ha de recollir l’equip i preparar el següent pla.

No és el rodatge del nou film de Bayona, sinó el d’un grapat de nens d’onze anys. Amb ells hi ha la directora Meritxell Colell, que fa un mes presentava a la Berlinale Con el viento, el seu primer llarg de ficció. Però Colell no porta la veu cantant: només fa apunts i acompanya els nens en el procés de creació. El pla que roden avui és un dels últims del curt que porten mesos preparant, una història de dues amigues que s’han distanciat en els últims temps. Es tracta d’una seqüència complicada de tres minuts, sense talls, un retrobament silenciós que explica el conflicte emocional dels personatges a través d’un joc de mirades i la posada en escena. És un pla tan sofisticat que sembla mentida que l’hagin parit uns nens d’onze anys. “El vam pensar la Nayra i jo -explica la Nora, la directora d’aquesta escena-. Però ens vam inspirar en un fragment que ens van posar a classe”. La Meritxell els refresca el nom de la directora. “Ah, sí, la Claire Denis -diu la Nora-. Era de 35 rhums ”.

Un treball col·lectiu

Qui són aquests nens que sembla que hagin dirigit cinema tota la vida i citen pel·lícules de directores franceses de culte? ¿Una classe de nens prodigis de l’Escac? En realitat són alumnes de sisè de primària de l’escola de Bordils, al Gironès. Nois i noies normals que han tingut la sort de participar en el projecte educatiu Cinema en curs, un programa anual que organitza l’associació A Bao A Qu amb l’objectiu de formar espectadors sensibles i explotar la potència pedagògica del cinema.

• 

Silenci... càmera... aprenem!

Durant els primers mesos, els nens fan visionats de pel·lícules i estudis visuals sobre paisatges o rostres per entendre la importància de la llum, les ombres, les òptiques, etc. En paral·lel, comencen a treballar en el guió d’un curt que escriuran plegats, buscant sempre el consens. A Cinema en curs no hi ha un guionista i un director: els alumnes passen per tots els rols del cinema i, tot i que al principi el que més els fascina és la càmera, més d’un ha descobert en el so la seva passió.

En els tallers de Cinema en curs hi col·laboren cineastes que sovint viuen l’experiència com un procés d’aprenentatge en els dos sentits. “Jo he crescut com a cineasta gràcies a Cinema en curs -explica Colell, que hi col·labora des del 2007-. Veure com la sensibilitat i la intuïció porten els nens a llocs brutals pel que fa al llenguatge visual et fa perdre tics i pors. I també m’ha fet creure en la creació col·lectiva i entendre que, com més comparteixes un procés creatiu, més ric és”.

Carla Simón: “Si crec en alguna cosa és en ‘Cinema en curs’”

A més de Colell també hi col·laboren alguns dels noms més interessants del nou cinema català com Carla Simón ( Estiu 1993 ), Diana Toucedo -que acaba de presentar a la Berlinale Trinta lumes -, el director de Caracremada Lluís Galter, i Nely Reguera, que l’any passat va estrenar María (y los demás). “A mi em va impressionar molt l’enfocament del projecte -comenta Reguera-. Jo vinc de l’Escac i allà el guió i la narrativa tenen un pes molt fort. Però aCinema en curs es parteix més de les emocions i la manera d’expressar-les. Per a mi va ser una descoberta, com també la forma de treballar a partir d’imatges i no basar-ho tot en el text”.

Educar la mirada

El treball dels cineastes amb els nens és clau, però també és determinant la feina que fan els docents de l’escola, a qui Cinema en curs fa una formació específica. Carme Congost, la mestra de sisè de primària de l’escola de Bordils, treballa en el projecte gairebé des dels seus inicis: “El que més contenta em fa del curs és veure com canvia la forma en què els nens miren el seu entorn. De sobte els interessa l’impacte de la llum sobre el paisatge; avui mateix ens hem llevat a les sis del matí només per veure la sortida del sol”.

• 

Silenci... càmera... aprenem!

En contra de la visió tradicional de moltes escoles que entenen el cinema només com una eina per treballar els temes del currículum, Cinema en curs vol propiciar la descoberta del cinema com un art de creació. “Volem acostar-nos al cinema per ell mateix, no instrumentalitzar-lo -apunta Laia Colell, fundadora del projecte juntament amb Núria Aidelman-. I hem descobert que com més profundament t’acostes al cinema com a art, més valor pedagògic n’obtens. De sobte, els alumnes es veuen escrivint un guió que ja no són exercicis de llengua sinó textos amb un sentit que els fan sentir la necessitat d’escriure i pensar amb precisió”.

Les pel·lícules no es queden a les escoles: es poden veure al portal Vimeo i a la web del projecte, i cada any a començaments de juny la Filmoteca de Catalunya fa una projecció de les pel·lícules que han rodat els nens de tots els programes de Cinema en curs -tant els catalans com els que es fan a Galícia, Madrid, el País Basc, Xile i Alemanya- amb la presència dels docents, els cineastes i els alumnes, que presenten les seves pel·lícules. “Per a ells és impressionant -diu Aidelman-. I també enviem els curts a festivals estrangers de cinema per a nens i joves. Per a ells, que la seva pel·lícula es vegi a Mèxic o Seül és millor que qualsevol premi”.

exili

Entre els nacionals, les gracietes sobre l’exili dels polítics catalans semblen de bon gust. En la premsa que està sota el seu control, a la paraula exili s’hi afegeixen sempre cometes. I després hi ha aquell joc de paraules dels “presos polítics” i els “polítics presos” -he, he, quina gràcia-, que recorda les martingales lingüístiques que els seus avis, o pares, o oncles -biològics o no- feien servir per referir-se a la mort de Franco la tardor del 1975: “El fet biològic”. Al final resultarà que sí, que la genealogia és una ciència exacta, i que els fills o els nets dels nacionals, per via sanguínia o ideològica, demanen el mateix que demanaven els seus avantpassats l’any 1939, però amb un altre registre -els eufemismes són una eina política de dissimulació formidable-. L’any 1939 deien “ Españoles, hablad la lengua del imperio ”, i ara s’emboliquen amb crítiques a la normalització del català que sonen políticament neutres però que, en realitat, persegueixen el mateix objectiu. Em passen pel cap una bona dotzena d’exemples; avui, però, les meves idees em transformen en un ciutadà de segona i, en conseqüència, podria tenir problemes. Hi ha més de dos milions de persones que hem de començar a tenir-ho molt en compte, això: podem tenir problemes per les nostres idees. Fa de molt mal dir, ja ho sé, però la situació és la que és.

Els nacionals tornen a manar després d’un període il·lusori de llibertat, d’un parèntesi imaginari. Ells van guanyar una guerra, i uns altres la van perdre. Guanyar o perdre una guerra no és una cosa qualsevol, no. Jo tenia 11 anys quan Franco va passar avall. Al llarg de la meva adolescència, durant la transició espanyola, vaig sentir una lletania que deia: “A les guerres tothom hi surt perdent: no hi ha guanyadors ni perdedors!” Molts ens ho vam arribar a creure, això: als nens els agraden les frases fetes. Però resulta que no era així: els nacionals van guanyar la guerra, i els republicans la van perdre, i això quedava clar l’any 1939 i continua quedant perfectament clar l’any 2018.

Els nacionals van guanyar la guerra i els republicans la van perdre. Això era clar l’any 1939 i continua sent-ho el 2018

A la gent que va haver d’exiliar-se a França al final de la guerra se’ls acusava també de rebel·lió. Això és el que constava als processos d’aquell temps redactats pels facciosos que s’havien aixecat en armes contra la legalitat republicana: rebel·lió militar. Eren tan legals, aquells processos, que ni tan sols han estat declarats nuls perquè -convé repetir-ho les vegades que calgui- no és el mateix guanyar una guerra, o assumir-ne la victòria 80 anys després, que haver-la perdut. El poder consisteix a determinar qui és un rebel i qui no, qui comet un delicte d’odi i qui no. El cas d’aquell tipus que parlava com Torrente i anava damunt d’un tanc de l’exèrcit amenaçant Puigdemont i Iglesias, un jutge de Saragossa el va considerar una brometa, mentre que l’episodi d’aquell home que duia un nas de pallasso, un altre magistrat el va considerar un delicte d’odi.

No conec cap cas d’un país que hagi guanyat una guerra i consideri que els qui l’han perdut siguin víctimes o damnificats. Als perdedors, per definició, no se’ls considera mai així, perquè llavors als vencedors se’ls hauria d’anomenar d’una altra manera més lletja. A tot estirar, un cop passats els anys, es pot fer justícia per mitjà de la recuperació honesta de la memòria. Per això la situació d’Espanya és i continuarà essent anòmala mentre no es dugui a terme aquest exercici de restitució de la veritat històrica. En cap país d’Europa, cap ni un, resulta imaginable una aberració política com el Valle de los Caídos, amb la tomba d’un militar colpista que va generar una carnisseria espantosa. Mentre existeixi el Valle de los Caídos i tot el que representa, l’himne espanyol no tindrà lletra. L’únic que podria explicar són coses ignominioses, mentides o frases fetes buides de contingut. I doncs, ¿per què no busquem la reconciliació un cop ens hàgim mirat als ulls tot recordant el que ens ha portat aquí, que no és res més que un epígon de la vella ferida mai cauteritzada? En el més profund del seu inconscient, els hereus dels vencedors continuen percebent les víctimes com a perdedors, com a fugitius, com a delinqüents. La repulsiva frase d’Albert Rivera en relació a la detenció de Carles Puigdemont mostra fins a quin punt els còmplices del partit més corrupte d’Europa contemplen la realitat: sense gosar mirar-se a ells mateixos. “ Amamos a España porque no nos gusta ”... Rivera només és un empleat de sucursal bancària oportunista sense talent poètic -José Antonio, cal admetre-ho, escrivia molt bé-, però ja n’aprendrà.

el Turull

El trajecte fins a una investidura efectiva que permeti fer Govern és llarg. Ho és per les decisions dels tribunals espanyols de vetar o empresonar els candidats a la investidura -fins ara tots investigats per rebel·lió- i també per la impossibilitat, de moment, de consensuar una estratègia conjunta dels independentistes. L’empresonament divendres de l’últim candidat, Jordi Turull, abans de la segona volta de la investidura aboca JxCat, ERC i la CUP a un nou debat que ja s’ha iniciat i que inclou tornar a presentar la candidatura de Carles Puigdemont a la presidència. Ahir, la portaveu de la llista, Elsa Artadi, va donar a entendre que l’estratègia tornava al punt de partida: “Hem de veure com fem president Puigdemont. No de manera simbòlica, sinó de veritat”. En una entrevista a TV3 va defensar que, malgrat haver proposat també Jordi Sànchez i Jordi Turull, Puigdemont “sempre serà” el seu candidat: “Per alguna cosa ens diuen la llista del president”.

Tanmateix, des de JxCat asseguren que encara no hi ha una decisió presa sobre quin candidat proposaran ni si ho faran aquesta setmana, tal com reclamen des d’ERC. Veus de la llista, juntament amb la CUP, volen investir Carles Puigdemont a distància malgrat que impliqui desobeir el Tribunal Constitucional. Argumenten que és l’únic candidat que reuneix la majoria després de les eleccions del 21-D i que ara, un cop empresonats tots els diputats processats per rebel·lió, la majoria independentista té mans lliures per plantejar-se un altre xoc amb l’Estat. Ara bé, aquesta opció no convenç ERC -ja no la convencia el 30 de gener- ni el PDECat, perquè la nova elecció de Puigdemont desobeint les cautelars del Constitucional no seria ratificada pel rei ni seria oficialitzada per l’Estat. Aquestes veus són partidàries de buscar un candidat net de processos judicials que permeti engegar el nou Govern. Fins ara, els plans dissenyats per la direcció de JxCat, un cop proposats Sànchez i Turull, passaven per Elsa Artadi, però segons fonts coneixedores s’ha “autodescartat per activa i per passiva” (i tampoc té el suport del PDECat). Amb aquest escenari, fonts del partit de Marta Pascal proposen Marc Solsona -tot i que la direcció prefereix no pronunciar-se sobre noms-; veus independents de JxCat, en canvi, hi situen el diputat Quim Torra; mentre que d’altres fins i tot proposen persones que encara no són diputades i que requeririen que corregués la llista perquè poguessin optar a la presidència de la Generalitat. Sigui com sigui, assenyalen els consultats, el nou candidat haurà de ser “consensuat abans” entre la direcció de JxCat i el PDECat. “El xoc va més enllà de discutir qui és el candidat, tenim els tres candidats a la presó”, va opinar ahir el vicepresident del Parlament Josep Costa.

La possibilitat de Sànchez

Més enllà del debat de noms, ahir JxCat, ERC i la CUP van presentar una resolució conjunta per respondre a la repressió en què es reclama al Parlament que garanteixi els drets de Puigdemont, Sànchez i Turull a ser investits. La proposta es debatrà en un ple demà convocat d’urgència a petició dels grups independentistes després que l’ONU hagi instat Espanya a garantir els drets polítics de l’exlíder de l’ANC. També s’hi discutirà l’informe del Síndic de Greuges sobre l’1 d’octubre, una resolució dels comuns per la llibertat dels presos i una de Ciutadans que exigeix la dimissió del president del Parlament, Roger Torrent.

El pronunciament de l’ONU també ha afectat directament els plans de Sànchez. Ahir el seu advocat va assegurar que, malgrat haver anunciat davant la sala del Suprem que deixaria l’escó, Sànchez es mantindrà de diputat i estarà a disposició de JxCat per si el vol tornar a proposar de candidat a la presidència.

Tots els candidats proposats fins ara per JxCat estan empresonats

Carles Puigdemont

JxCat manté que és el seu candidat a la presidència malgrat que hagués fet un pas al costat en favor de Jordi Sànchez i, després, de Jordi Turull. “No hi hem renunciat mai”, assenyalen des de la llista del president. Tanmateix, admeten que s’hauria d’elegir obviant el Tribunal Constitucional, perquè no hi hauria temps d’enllestir tampoc la reforma de la llei de Presidència per poder investir un candidat a distància.

Jordi Sànchez

Empresonat a Soto del Real, és el president del grup de JxCat i va ser proposat per Puigdemont com a candidat. El Tribunal Suprem li va negar l’alliberament i el permís per assistir a la investidura i, arran d’això, va anunciar la renúncia. Però va recórrer al Comitè de Drets Humans de l’ONU i aquest ha instat Espanya a respectar els drets de Sànchez. Ahir el seu advocat va dir que mantindria l’escó i que estava disposat a tornar a ser candidat.

Jordi Turull

Sànchez va renunciar a ser candidat a la investidura el dimecres 21 de març i aquell dia el jutge del Suprem va citar per al cap de dos dies els investigats que eren diputats per comunicar-los el processament. JxCat va proposar Jordi Turull per fer una investidura exprés abans que acudís davant el jutge però no va aconseguir la majoria absoluta. Turull no es va poder sotmetre a una segona votació perquè el jutge l’ha empresonat.

Vacuna

Amb només 18 anys, l’Èric Matamoros se n’ha anat a la Xina a presentar el seu invent, un classificador que detecta si un tumor de pell és benigne o maligne. Amb el classificador ha guanyat el Connected Campus Idea Competition 2017, un certamen impulsat per Huawei que premia les millors idees d’estudiants en tecnologia de la informació. És el triomf d’un nen d’Amposta que va començar jugant a fer experiments i que ara té una prometedora carrera científica.

Què aporta de nou el teu invent?

El TMB Tumor Classifier classifica tumors mitjançant la intel·ligència artificial. A través de l’ordinador se li mostra un càncer de pell i és capaç d’analitzar-lo, reconèixer-lo i dir si és benigne o maligne. La gent podria fer servir l’eina al seu mòbil, autoanalitzar-se i tenir un diagnòstic precoç. No vull substituir l’oncòleg, sinó que l’oncòleg pugui fer-ne ús per complementar el diagnòstic.

Com se t’acut fer aquest invent?

Sempre m’ha agradat la ciència, i sempre he tingut sensibilitat cap al càncer perquè la meva tieta n’ha tingut un parell.

Quant temps hi vas invertir?

Vaig trigar molt a acabar-lo. El vaig iniciar el 2015, però no va ser fins que vaig veure el concurs de Huawei que vaig provar-ho seriosament.

Vas pensar a deixar-ho córrer?

No gaire. Quan em proposo fer una cosa sempre intento tenir la màxima seguretat que pot sortir bé. Vaig provar de fer-ho en dos vessants: classificar els tumors mirant només els colors i mirant només la forma. Amb els colors va ser un desastre, perquè només hi havia un 60% d’eficàcia i per estadística diuen que fins al 80% no és un resultat significatiu. Els articles que llegia deien que mirant la morfologia seria més precís, però calia provar-ho. Per sort, amb el segon criteri vaig arribar a un eficàcia del 83%.

Què vas sentir quan vas veure que sí que funcionava?

Va ser molt satisfactori, perquè vaig veure que el que havia fet podia arribar a tenir un impacte en la societat. L’eina la vaig dissenyar per a la meva tieta, i en un futur pot arribar a ajudar tota la humanitat.

Què en pensa ella?

Em fa molta il·lusió que vingui als certàmens. Potser si la meva tieta no hagués patit càncer no m’hi hauria interessat i estaria fent immunologia o una altra cosa. Tot ha sigut per ella.

On t’imagines que pot arribar el teu invent d’aquí deu anys?

M’agradaria que abans arribés a tots els hospitals de Catalunya. Jo ho he provat amb imatges, però la idea és col·laborar amb algun hospital per veure si poden provar l’eina amb pacients reals, perquè l’invent l’he fet per a ells. S’ha posat en contacte amb mi el doctor Domingo Bodet, de la Vall d’Hebron, perquè hi vagi a explicar el projecte.

També vas a la Xina a presentar-lo.

Espero que m’ajudin a millorar l’eina, perquè m’agrada dir que hi ha dues versions. Una és per a càncer de pell i per als usuaris, i l’altra m’agradaria que fos per a tots els tipus de càncers i per a hospitals.

¿Creus que des de la universitat s’impulsa prou la creativitat?

Crec que sí. Precisament vaig assabentar-me del certamen de Huawei a través de la web de la universitat. Ja vaig triar fer la carrera a la UB perquè al costat hi ha el Parc Científic, que és un centre d’investigació on havia estat fent el meu treball de recerca de l’institut.

També vas guanyar un premi amb aquell treball, el que donava la Saint Louis University Madrid Campus.

Vaig estudiar de quina manera els canvis en el nostre genoma poden afectar l’expressió dels nostres gens i la formació de càncer.

Qui és el teu referent?

Potser Manel Esteller, una eminència en l’epigenètica. També m’agrada molt llegir articles asiàtics, perquè a la Xina es fa molt bona recerca i, en relació a la bioètica, no tenen una regulació tan estricta. Com més llegeixes més estimules la creativitat. Això és molt important en ciència: cal saber els fonaments teòrics però també cal un extra de creativitat per aplicar-los.

I quan acabis la universitat, què?

El meu desig seria trobar una vacuna, trobar alguna cosa preventiva per curar el càncer. M’agradaria dedicar-me a tractar aquesta malaltia, per culpa de la qual moren 4 milions de persones cada any i que afecta molt els pacients, perquè canvia la vida a tothom qui la pateix. Crec que no ets el mateix abans i després del càncer i m’agradaria que la gent no hagués de passar per això o, si hi ha de passar, que tingui la seguretat que es curarà.

Detencio

Salvador Dalí va fer servir la seva germana Anna Maria com a model per a nombrosos retrats als anys 20: “Pintava pacientment i infatigablement”, recordava Anna Maria Dalí en una entrevista publicada l’any 1949, en què també va explicar que, durant les llargues sessions, a vegades l’artista es concentrava només en un detall. “Molts d’ells eren mers estudis dels rínxols i una espatlla sempre descoberta”, va explicar també Anna Maria. Precisament la seva cabellera a Noia d’esquena, un oli del 1925 propietat del Museu Reina Sofia, li va donar molta feina: en una imatge publicada al diari argentí La Nación el juliol d’aquell mateix any es pot veure que la cua amb què Anna Maria Dalí s’havia recollit els cabells era més curta que la del resultat final. També ho era la vora de la màniga del vestit. Tot i que només es tracta de dos detalls de l’obra, confirmats gràcies als estudis científics practicats a la pintura, són substanciosos perquè el procés creatiu de Salvador Dalí encara és un terreny per explorar a fons.

El Meadows Museum de Dallas (Texas) inaugurarà al setembre una exposició pionera amb una vintena de Dalís de petites dimensions datats entre els anys 1929 i 1936, nou dels quals han sigut estudiats per la directora de conservació del Kimbell Art Museum, Claire Barry, amb l’objectiu d’aportar noves dades de com treballava l’artista. “Hi ha molt camí per recórrer perquè va ser molt prolífic, amb diferents etapes i múltiples tècniques artístiques”, expliquen la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, i la cap de conservació i restauració de la institució, Irene Civil. “Dalí estimava i vivia profundament la pintura. El seu infatigable procés creador representava un exhaustiu treball de preparació -afegeixen-: esbossos de la composició, dibuixos de detalls de les figures, objectes i altres elements que volia representar”. “Hi ha pocs estudis sobre Dalí des del punt de vista científic i de la conservació, però sovint aquesta mena d’anàlisis són molt reveladores del procés creatiu i permeten observar el dibuix que hi ha al suport de l’obra i els canvis en la composició”, diu el director del Museu Dalí de Florida, William Jeffet.

Mentre que sovint apareixen notícies de troballes en pintures de Picasso, crida l’atenció que no se n’hagin fet més en un artista tan estudiat i popular com Dalí. “No se’ls pot comparar. Cada artista té unes problemàtiques diferents -explica Jeffet-. En termes generals, les pintures de Dalí sovint presenten restauracions antigues i vernissos afegits que tenen a veure amb les vicissituds atzaroses que hagin afectat la pintura: la naturalesa dels materials, l’estabilitat i els accidents que hagin pogut patir. Moltes vegades les restauracions no es poden veure a simple vista i només es poden advertir amb llum ultraviolada, radiografies i llum infraroja”.

La importància de la tecnologia

Els estudis científics de les obres d’art demanen paciència. “És un procés lent. Els resultats i les anàlisis comparatives amb altres obres semblants ajuden a datar els dibuixos preparatoris d’una obra i altres peces relacionades”, expliquen Aguer i Civil, que col·laboren amb el Museu Reina Sofia en l’estudi d’obres primerenques de Dalí com Natura morta puristai Sifó i ampolleta de rhum (Pintura cubista), tots dos del 1924. “Aquestes dues obres s’estan estudiant novament -afegeixen- i gràcies a les millores introduïdes en la tecnologia digital de captació i tractament de la imatge esperem enriquir els resultats”.

Al Meadows Museum de Dallas també són conscients de la complexitat del mètode de treball de l’artista empordanès, i van poder comprovar que fins i tot feia canvis durant la realització d’obres de petites dimensions. Després de comprar L’home peix l’any 2016, gràcies a les analítiques van poder observar que, entre altres canvis, Dalí n’havia eliminat dues figures. En l’exposició del setembre -que portarà per títol Dalí: la poètica del que és petit i comissariaran el director del museu, Mark Roglán, i la conservadora, Shelley DeMaria- analitzaran més obres de petit format, perquè en el període entre 1926 i 1936 la meitat de les que va fer eren diminutes. Per exemple, L’espectre de Vermeer de Delft utilitzable com a taula, una de les sis obres del Museu Dalí de Florida que s’exposarà, fa 18,1 x 13,9 centímetres. “Es pot pensar que l’artista tenia una idea molt premeditada a l’hora de fer un quadre tan petit, però amb L’home peix hi vam trobar canvis importants -diu Roglán-. Hi ha una mena d’ambivalència. En unes obres hi ha moltes modificacions i en unes altres segueix el dibuix preparatori de manera exacta”.

Un tractat de pintura poc verídic

Al marge de les analítiques de les obres, el procés creatiu de Dalí és conegut a través d’un dels seus propis escrits, 50 secrets màgics per pintar. Però per acabar de reblar el clau, els nous estudis apunten que no va seguir al peu de la lletra el que deia d’ell mateix en qüestions com els pigments. “Va escriure aquest llibre per explicar la seva tècnica i s’ha descobert que el que diu i el que va aplicar en les seves pintures són dues coses diferents”, explica Roglán, que contribuirà a la mostra amb un estudi sobre la influència que va tenir en Dalí l’obra de Vermeer, un altre pintor d’obres petites i refinades. Shelley DeMaria buscarà relacions més recents, sobre el pes que van tenir el collage i la fotografia en el Dalí d’aquella època. “El nombre de pintures de petites dimensions és creixent des de l’any 1929, té l’apogeu el 1934 i des d’aleshores es van reduint”, explica DeMaria.

La Fundació Gala-Dalí prestarà El carretó fantasma i el Museu Dalí de Florida, a més deL’espectre de Vermeer, cedirà A la vora del mar, Pa català, Jo a l’edat de deu anys quan era el nen-llagosta, El deslletament del moble-aliment i L’home amb el cap d’hortènsies blaves. També s’hi podran veure Les acomodacions dels desitjos, del Metropolitan, i Cardenal, cardenal!, del Munson Williams Proctor Arts Institute, de Nova York. “Descobrirem coses que Dalí no volia que veiéssim, i com creava, des del començament fins al final”, conclou Mark Roglán.

jutges

Altre cop un president català és detingut perseguit per un govern espanyol. Això, inevitablement, remou les emocions. Expressar-les és un dret i una necessitat: són part de la realitat que cal gestionar. Els abusos de l’Estat provoquen ràbia. Expressar racionalment aquesta ràbia seria exigir que aquest govern i els partits que li han donat suport fossin il·legalitzats i apartats de la política. Francament, el meu desig va més enllà: desitjo veure’ls jutjats per un tribunal internacional i presos als mateixos calabossos que ocupen ara les seves víctimes. (Que ningú cregui que no és convenient expressar aquests desitjos; és el que ens queda als altres, ja que ells sí que poden fer-los realitat. I ho fan.)

Els nostres desitjos són legítims. Però hem d’administrar-los amb seny, ja que la ciutadania s’enfronta a un pla d’estat amb tots els seus mitjans, estratègia i tàctica. Pretenen escapçar qualsevol dissidència però també provocar. I si es cau en les provocacions, si es desborden les organitzacions, serà el moment en què podran confirmar les seves mentides, i diran: “Veieu com hi havia violència?”

La política exercida contra Catalunya no neix d’un desig o d’un impuls sinó d’un pla elaborat des del primer moment i que és part d’una reforma de l’estat espanyol. Una remodelació que neix de les entranyes de la cort madrilenya, del lloc on s’uneixen els poders de l’Estat amb la burgesia parasitària que s’alimenta dels pits d’aquest mateix Estat, a costa de tots. Després del que ha passat en els últims mesos, pràcticament totes les grans empreses, les comunicacions i tot el poder polític estarà centralitzat a la Comunitat de Madrid. El desarmament financer i polític de Catalunya era un obstacle penúltim; després començarà el setge a Euskadi. Que el PNB no vegi la gravetat d’aquest escenari estratègic és sorprenent. Ja ningú pot anomenar seriosament aquest Estat “estat de les autonomies”. Però tampoc “estat democràtic”, perquè el que hi podia haver de democràtic en l’Estat nascut de la Transició ha estat eliminat i no té retorn pels mateixos mecanismes d’aquest Estat.

El Regne d’Espanya ja no és un règim parlamentari: el Parlament ja no té veritable poder legislatiu ni polític. Solem referir-nos a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut com el desencadenant de la rebel·lió catalana i com una agressió concreta a aquesta comunitat, però té una transcendència molt més gran. Aquesta sentència, juntament amb la nova llei de reforma del Tribunal Constitucional que va aprovar la majoria parlamentària del PP el 2015, suposa la reforma jurídico-política de l’estat espanyol, i va abocar el TC a ser el que està sent: el braç repressor del govern.

En aquella sentència, el TC va legislar directament. Un text aprovat pel Parlament català, mutilat, cepillado i aprovat pel Parlament espanyol i aprovat en referèndum va ser corregit per aquell tribunal. Des de llavors els catalans es regeixen pel text que va dictar el TC. És a dir, qualsevol text aprovat pel legislatiu pot ser interpretat i canviat per uns magistrats escollits pels partits. Una dictadura administrada per magistrats.

Que el PSOE s’ho hagi empassat i a la pràctica ho hagi avalat demostra que aquest partit està completament perdut. L’esclat de la crisi econòmica va fulminar l’època de Zapatero, el buit el va omplir la “vella guàrdia”, i avui Pedro Sánchez és aliat objectiu de M. Rajoy, ostatge d’una estratègia d’estat. El PSOE torna a repetir el suport a la dictadura de Primo de Rivera, llavors per la seva competitivitat amb el sindicalisme anarcosindicalista i ara per la seva supervivència com a aparell. Amb les limitacions que es vulgui, no era el mateix Zapatero que M.Rajoy i, no menys important, no era el mateix Joan Carles I que Felip VI.

L’embat de l’Estat és tan dur que les emocions torben el sentit de la realitat, però el que viu la societat catalana, insisteixo, és un desafiament a la seva pròpia existència. No afronta un problema polític sinó existencial. Sí, els poders que finalment s’han identificat amb aquest Estat volen posar fi a Catalunya com a tal, a la seva existència política i nacional, i els cops se succeeixen. Qui busqui la direcció del cop, que miri el dit de la fiscalia: el govern. Aquesta situació ha de fer patir els jutges que hi hagi justos i els fiscals que hi hagi imparcials.

Ah, i si algú encara nega que el que vivim és un pla d’estat i ens diu que el govern és del PP de M. Rajoy, recordem que les càrregues policials, la presó, les multes, la persecució, el 155..., tot té l’aval de dos partits, Ciutadans i el PSOE. I Podem i IU estan de perfil, esperant que l’ofegament de catalans sigui cada vegada menys sorollós, o bé buscant l’equidistància i assenyalant ambdues parts com a igualment responsables. I recordem que l’empresonament dels dirigents catalans es basa en el relat construït per la Guàrdia Civil, els fiscals i els jutges. És a dir, l’Estat.

La sorpresa davant de cada actuació de l’Estat neix de no acceptar aquesta realitat: no negociaran i pretenen destruir i humiliar la resistència catalana. L’única possibilitat que no portessin a terme el seu pla era que Europa ho impedís, però l’Europa espantada pel Brexit ha sigut còmplice de M. Rajoy. La Unió Europea no va sucumbir a la temptació d’un Mefistòfil, va vendre l’ànima per por i es va lliurar a la complicitat dels estats. Des de la passivitat davant Catalunya, el projecte europeu és un projecte fallit des del punt de vista democràtic.

Catalunya està sola -no hi ha solidaritat democràtica significativa dins d’Espanya tampoc-, però la seva supervivència no és la rendició que amablement i hipòcritament assenyalen els representants del 155 sinó que depèn exclusivament de la resistència. Una resistència que perjudiqui els interessos del poder de la cort i faci curtcircuitar el sistema polític. El debat real no és tant república independent o no sinó existència nacional o no. Però només podrà guanyar qui conservi la serenitat davant d’aquest poder autoritari.

L'abraçada

El ple d’investidura de dijous tornava a trastocar la graella de TV3. Toni Cruanyes va encapçalar l’especial de la tarda per retransmetre’l en directe i ho va enllaçar amb el Telenotícies, que, per motius obvis, començava una hora més tard del que és habitual.

Vuit hores de directe que Cruanyes va conduir amb la seva precisió habitual. El periodista transmet temperància i control en situacions de certa ansietat informativa. Després del ple, les càmeres van mostrar com alguns dels diputats abandonaven el Parlament. Llàstima que els micròfons de TV3 fallessin en les dues ocasions que van poder coincidir amb Jordi Turull pels passadissos.

En les retransmissions que es fan des del Parlament no és habitual aquest seguiment un cop ja són fora al carrer. Ahir tenia un valor afegit: sabent que els diputats es dirigien a Madrid per comparèixer davant del Tribunal Suprem, aquell recorregut dels diputats Turull, Forcadell, Bassa, Romeva, Rull i Rovira era, subliminarment, una mena de comiat per als espectadors. Ningú sabia què passaria l’endemà, però es temia. I els adeus que es feien amb els seus companys traspassaven la pantalla. Aquell seguiment de les càmeres era, també, una mena de comiat premonitori per a l’audiència.

Hi va haver dues imatges que commovien: d’una banda, Carme Forcadell, Marta Rovira i Dolors Bassa marxant juntes. Vèiem Rovira que anava fent adeu amb la mà, discretament, a diverses persones amb les quals es creuava. Acabàvem de saber que totes tres renunciaven al seu escó de diputades. Però vistes ara, aquelles imatges adquireixen encara un dramatisme una mica més intens. Fins i tot en la mirada de Rovira sembla que s’hi pugui llegir un adeu diferent.

Un altre instant ens va fer un nus a la gola. Un cop Turull i la seva família ja havien creuat la porta del Parlament, Turull es va girar per acomiadar-se de les seves filles. No hi havia la consciència que estaven sent observats per les càmeres, que semblava que havien quedat enrere, i, de fet, la que captava aquell moment estava una mica allunyada. Però vam poder veure l’abraçada emocionada de Turull a les seves filles, la Laura i la Marta. Després es dirigia cap al cotxe, però abans es va aturar un instant per tornar a mirar enrere i llança’ls-hi un petó. Va ser una sotragada a l’ànima de l’audiència.

La televisió ens va donar, amb pocs minuts de diferència, les dues dimensions de Jordi Turull: el polític i el pare. I si bé l’evidència del tràngol de no ser investit va semblar dura d’empassar, després d’aquelles abraçades òbviament premonitòries l’espectador tornava a prendre consciència que hi havia, en tot plegat, un vessant encara més trist i tràgic per a tots ells: l’adeu als fills.

Montserrat Besses

El Sense ficció d’aquest dimarts, 17-A: lliçons apreses?, de Montserrat Besses i Pere López, va ser un reportatge ambiciós, pràcticament una tesi doctoral televisiva, que assolia un repte difícil: abordar aspectes molt diversos del terrorisme i aprofundir-hi, amb un discurs que evolucionava respecte als programes sobre els atemptats que hem vist fins ara. Això implicava una estructura complexa però molt ben ordenada, que va fer accessible un corpus teòric dens: el context social, les investigacions del 17-A, la coordinació policial, el procés de selecció d’imams, els perfils de personalitat dels terroristes, la reconstrucció dels fets, els models de cohesió social, l’educació, la comparativa amb altres atemptats, la gestió del terrorisme en altres països... Això generava la necessitat de múltiples veus expertes, en un treball de producció excel·lent, que oferia una mirada transversal sobre el terrorisme acurada i rigorosa. Més enllà de l’anàlisi periodística es van saber introduir elements emocionals indissociables d’aquests fets sense abocar-se al dramatisme, com la lectura afligida d’una carta escrita dies després del atemptats, el testimoni d’una cuinera francesa a qui havien matat el seu fill o la mare que havia escrit un llibre parlant de la seva filla que s’havia convertit al salafisme.

El reportatge no era gens reiteratiu, aportava dades noves i no queia en el refregit d’informacions ni en la necessitat de tornar a les beceroles dels atemptats. 17-A: lliçons apreses? confiava en l’espectador i apujava el llistó en l’elaboració narrativa.

Potser, sobretot a l’inici, es queia en un excés de veu en off, en aquest cas de la mateixa Montserrat Besses. Sovint és fruit del perfeccionisme: no es deixa inferir res a l’espectador, no fos cas que inferís erròniament. Pel que fa a postproducció, l’efecte de vibració de la imatge i dels rètols que es produïa en els canvis de tema, com si fossin desajustos de la sintonització, feia una mica de nosa.

El programa de reflexió posterior, 17-A: deures pendents, amb Montserrat Besses i Joan Carles Peris, va aixecar una informació molt rellevant: la manca de seguiment a les víctimes un cop han passat els mesos.

Ara bé, un fet cridava l’atenció: com la persona que va liderar el procés d’investigació i comunicació dels atemptats, el major Josep Lluís Trapero, ha quedat esborrada del relat dels fets. Ni en imatges d’arxiu ni a través del seu testimoni. Tenint en compte el nivell d’exigència periodística del reportatge, deu tractar-se d’una circumstància que totes dues parts no han tingut més remei que acceptar. I aquí apareix una qüestió que caldrà abordar en una altra ocasió: com les circumstàncies polítiques van intoxicar informativament els atemptats i, en conseqüència, el cost que per a alguns ha suposat la bona imatge d’una operació policial.

Racisme

Aquest dimecres, Dia Internacional contra la Discriminació Racial, ha presentat l'informe anual sobre l'estat del racisme a Catalunya.

L'any 2017 SOS Racisme va atendre 213 persones que havien patit una situació de racisme, de les quals només 91 van presentar denúncia.

Per tipologies, 1 de cada 3 denúncies és per abusos dels cossos policials, i dins d'aquest tipus, la majoria són denúncies per actuacions contra els manters. Segueixen les agressions -verbals o físiques- entre particulars, les discriminacions en serveis privats com la prohibició d'entrar en una discoteca, i les de discurs d'odi, entre d'altres.

Notícia relacionada: El Tribunal d'Estrasburg admet una demanda contra Espanya per un cas de racisme policial

Els nous casos arriben al Servei d'Atenció i Denúncia de SOS Racisme, que acaba de fer 25 anys, i que ha atès, en aquest temps, més de 9.000 persones.

Isidro Barba, fundador de SOS Racisme:

"Quan mirem que està passant amb els drets humans, veiem que estem en un retrocés molt preocupant."

Alícia Rodríguez, coordinadora del Servei d'Atenció i Denúncia de SOS Racisme

"No s'ha avançat amb una voluntat política quant a fer front al racisme. Si nosaltres posem sobre la taula i visibilitzem totes les situacions de racisme, el que estem fent és afrontar i lluitar contra aquesta invisibilització i aquest silenci."

Un 57 per cent de les situacions de racisme identificades no s'han denunciat. El motiu és que les víctimes creuen que no servirà de res.

Semana Santa

No passa cada any que la neu acumuli més de 10 centímetres al Tibidabo, i encara és menys habitual que això passi al mes de març. La nevada d’ahir a Collserola va ser extraordinària, però no inèdita. Els arxius de l’Observatori Fabra conserven que un 9 d’abril del 1973 va nevar tant com aquest dilluns, de manera que la d’ahir no va ser la nevada abundant més tardana dels més de 100 anys d’història del Fabra. De fet, a l’abril la neu hi ha fet acte de presència fins a 10 vegades en tot aquest temps, encara que mai com aquell dia del 1973. De fa 101 anys també hi ha registrada una nevada de l’any 1917 més abundant que aquesta en un 22 de març.

Malgrat que la nevada del Tibidabo va ser segur la més seguida i fotografiada, no va ser la més abundant d’ahir fora del Pirineu. Entre la Conca de Barberà, la Segarra i l’Alt Camp es van arribar acumular fins a 20 centímetres, especialment a Santa Coloma de Queralt, força lluny d’on s’esperava la nevada més abundant de l’episodi. La neu es va arribar a fer present gairebé fins al nivell del mar en alguns punts del Baix Llobregat i va emblanquinar també barris alts de Barcelona. Les muntanyes de l’Ordal i el Moianès van ser punts calents també de la nevada d’ahir: a Castellterçol es van acumular nou centímetres; a Moià, vuit, i a Subirats, sis.

La borrasca va afectar sobretot la costa i el prelitoral centrals, amb acumulacions de fins a 40 litres per metre quadrat a Barcelona o 37 al Prat de Llobregat. També és la tercera vegada que se superen els 30 l/m2 en un sol dia a l’aeroport del Prat aquest any; en tot l’any passat això només va passar un sol dia, el 24 de març.

La nit més freda

La primavera va començar ahir a la tarda, però avui encara farà més fred que ahir en general. De fet, aquesta nit s’entreveu que serà la més gèlida d’aquest episodi, ja sense tant de vent. Durant la matinada la temperatura es tornarà a situar a prop dels -5ºC a l’altiplà central i a la Catalunya Central, i al pla de Lleida i en moltes comarques de Girona glaçarà més extensament que avui. Entre demà i divendres l’ambient serà força més suau, però començarem el cap de setmana amb una altra baixada de temperatures, que si bé no serà tan contundent com la dels últims dos dies, sí que decantarà més l’ambient cap a l’hivern que no pas cap a la primavera durant dissabte i diumenge. Tot fa pensar que entre dimarts i dimecres de Setmana Santa tindrem un tast molt més clar de primavera, amb temperatures que ja s’enfilaran fins als 20ºC, però encara és molt aviat per entreveure si aquesta també serà la tònica dels dies festius o bé si tornarà a baixar la temperatura a partir de dijous.

Una nova pluja extensa

El sol continuarà predominant avui i demà, però cada cop es va dibuixant amb més confiança l’arribada d’una nova borrasca entre divendres a última hora i dissabte. És probable que torni a deixar una pluja extensa, que fins i tot podria ser abundant i intensa en algunes comarques de Girona i de Barcelona.A més a més la cota de neu podria tornar a baixar dels 1.000 metres, tot i que en cap cas nevaria tan avall com ahir. Diumenge i dilluns seran dies de temps més canviant, amb sol al matí però també amb xàfecs típics de primavera a la tarda, sobretot al Pirineu i a la Catalunya Central. Estirant molt la previsió s’entreveu una situació de temps més estable al centre de la setmana, entre dimarts i dijous, que podria coincidir amb la temperatura més primaveral. Però encara no hi ha indicis clars sobre com pot ser el temps a partir de Divendres Sant.

Aquests dies, per cert, el ritme d’allargament del dia és màxim: cada jornada té uns 2 minuts i 45 segons més de llum que el dia anterior. Això sumat al canvi d’hora del cap de setmana provocarà que les pròximes setmanes notem un gran canvi en l’allargament de les tardes.

la volta

Com ja és tradició els últims anys, Calella serà el punt de sortida d’una nova edició de la Volta Ciclista a Catalunya, la 98a. Durant una setmana, i fins que les rampes de Montjuïc serveixin d’escenari, diumenge vinent, de l’última etapa, el pilot posarà a prova el Movistar Team d’Alejandro Valverde i Nairo Quintana en una edició en què Marc Soler, després de guanyar la París-Niça, intentarà ser el primer català que guanya després 4 anys després. La tercera carrera per etapes més antiga després del Tour de França i el Giro d’Itàlia arriba en un bon estat de forma, després de l’acord amb la marca francesa ASO, encarregada de fer arribar la senyal de televisió a 190 països. I tot, l’any que s’estrena la Revolta, la cursa femenina, d’una sola etapa, a Montjuïc: serà el diumenge 25.

I la Volta tindrà un bon cartell malgrat l’absència del britànic Chris Froome, que, en ple debat sobre un possible dopatge, es prepara per guanyar el mateix any Giro i Tour. En el seu lloc, l’equip Sky es posa en mans dels colombians Sergio Henao i Egan Bernal. Els dos ciclistes, de fet, poden ser els grans animadors de la Volta. Esteban Chaves liderarà l’equip Mitchelton-Scott, i estarà acompanyat pels germans Adam i Simon Yates; i un experimentat Rigoberto Urán serà el cap de l’EF Education First-Drapac Cannondale. Dan Martin, guanyador l’any 2013, i Fabio Aru, de l’UAE Team Emirates, també volen ser protagonistes en un recorregut en què el gran favorit per a les arribades en esprint és Nacer Bouhanni (Cofidis), guanyador de tres etapes en les dues últimes edicions de la cursa. La Volta, però, arriba amb un recorregut amb 18 ports de muntanya i amb el clima com a possible protagonista: la neu arribarà al mateix moment.

1a etapa: Calella-Calella

Dilluns 19, 152 quilòmetres

Calella serà el punt de sortida i arribada de la primera etapa de la Volta, com els últims anys, però amb la novetat que hi haurà un recorregut més suau amb una sola pujada, de tercera categoria, a l’alt de Collsacreu.

2a etapa: Mataró-Valls

Dimarts 20, 175 quilòmetres

Malgrat l’ascens al coll de Lilla, relativament a prop de l’arribada, hauria de ser una etapa per controlar els atacs i veure una arribada amb esprint final.

3a: Sant Cugat-Vallter 2000

Dimecres 21, 199 quilòmetres

L’etapa reina, amb tres ports de primera categoria i un de categoria especial. El coll de Bracons, el port d’Oix i el port de Rocabruna aniran carregant les cames del pilot just abans d’atacar l’estació de Vallter 2000. Una etapa que podria estar condicionada per la neu i el fred i on es poden marcar diferències clau.

4a etapa: Llanars-La Molina

Dijous 22, 170 quilòmetres

Segona etapa consecutiva amb espectacle i oportunitats per als escaladors. Després d’un inici suau, el coll de Jou i el coll de la Creueta posaran a prova les cames abans de la pujada a la Molina, on ja s’ha pujat els últims anys.

5a etapa Llívia-Vall d’Aran

Divendres 23, 212 quilòmetres

Malgrat ser l’etapa més llarga i no abandonar els Pirineus, és una etapa més suau que les anteriors. El retorn, 25 anys després, a la Vall d’Aran servirà per passar pel port del Cantó i el port de la Creu de Perves.

6a etapa Vielha-Torrefarrera

Dissabte 24, 194 quilòmetres

El descens cap al Segrià, amb dos ports poc importants, hauria de ser perfecte per a una etapa amb arribada a l’esprint a Torrefarrera, que s’estrena com a final d’etapa.

7a etapa Barcelona

Diumenge 25, 154 quilòmetres

Com sempre, la Muntanya Màgica viurà el final de la cursa. El grup sortirà de la ciutat de Barcelona per rodar pel Baix Llobregat abans de tornar per encarar les vuit voltes al circuit, on les rampes, sempre ràpides, poden decidir la general si no ho està abans.