les pensions

Les protestes dels pensionistes que reclamen un augment de les prestacions, que només pugen un 0,25 per cent anual, s’ha convertit en un maldecap per a Mariano Rajoy, que veu perillar el seu principal calador de vots. El PSOE i Ciutadans han vist en aquest debat l’oportunitat de debilitar l’executiu del PP, que té notòries dificultats per aprovar qualsevol llei al Congrés, i ja no diguem la llei dels pressupostos.

Per contrarestar la campanya de l’oposició, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, prepara un “impost negatiu” dirigit a beneficiar fiscalment els més grans de 85 anys. El problema és que aquest combat polític es fa per raons electorals i partidistes, sense entrar al fons d’una qüestió tan important com el futur de les pensions i la Seguretat Social. Pedro Sánchez i Albert Rivera no han posat sobre la taula una proposta raonable per negociar, sinó que sembla que només busquen provocar dubtes en l’electorat tradicional del PP i beneficiar-se d’un eventual avançament electoral.

Aquesta actitud és d’una gran irresponsabilitat, i mostra, una vegada més, el baix nivell del debat polític a Espanya. Després d’haver buidat la guardiola de les pensions i llançar globus sonda com que les ajudes de viudetat i orfandat s’haurien de sufragar via impostos, el govern espanyol opta pel regat curt i no s’atreveix a obrir, tampoc, aquest meló de manera seriosa. Mentrestant, el sistema continua deteriorant-se perquè, com alerten la majoria d’economistes, és insostenible a mitjà termini. El govern espanyol continua fiant-ho tot a la creació d’ocupació, i es nega a veure que els llocs de treball que es creen tenen sous més baixos i, per tant, les cotitzacions també són més baixes.

Aquest és un debat que s’hauria d’abordar amb la màxima expertesa tècnica, i hauria d’involucrar no només economistes sinó també demògrafs i altres experts que valorin adequadament l’allargament de l’esperança de vida. Quan el sistema es va idear hi havia desenes de treballadors per cada pensionista, que a més acostumava a no gaudir de gaires anys de prestació, mentre que ara amb prou feines hi ha dues persones treballant per cada pensionista. I la tendència és anar cap a una proporció desastrosa de 1 a 1.

En aquest context és un suïcidi convertir les pensions en una arma llancívola amb fins electorals. Les pensions són el puntal de l’estat del benestar i representen el pacte intergeneracional en què es basa la nostra confiança en el futur. Per això uns polítics responsables haurien de treure-les del debat públic i treballar sense descans fins que s’arribi un compromís sòlid que n’asseguri la continuïtat. I fer-ho explorant totes les fórmules i sense apriorismes, sabent que no es pot hipotecar tampoc el futur dels joves, que són els que a la llarga hauran de crear la riquesa suficient per poder-les pagar sostingudament.

La gent gran mereix respecte i que no se’ls tracti com si fossin mers espectadors d’una subhasta electoral.