eurocambra

La pau només ha durat mitja legislatura. Els dos grans grups polítics del Parlament Europeu, populars i socialistes, han fet miques la gran coalició que van construir a l’inici del mandat per fer front al preocupant augment del nombre de diputats populistes i euròfobs a l’hemicicle. Les dues formacions han deixat de banda la bona sintonia mostrada fins ara i el front comú contra els extremismes per declarar-se la guerra. La culpa la té la votació que tindrà lloc la setmana que ve per decidir qui ocuparà el càrrec de president de la institució els dos anys i mig que queden per acabar la legislatura.

L’origen de la tensió política que es viu al Parlament és el trencament per part dels socialistes del pacte que tenien amb els populars per repartir-se el càrrec. Tot i que els socialdemòcrates han intentat matisar l’acord durant les últimes setmanes, ahir el Partit Popular Europeu (PPE) va fer públic el document, fins ara secret, de l’acord. Els socialistes es comprometien a cedir la presidència als populars a meitat de legislatura, una pràctica habitual entre els dos grups majoritaris atès que cap té majoria absoluta.

No es tractava d’un acord verbal sinó que el líder socialdemòcrata i candidat ara a convertir-se en president de l’Eurocambra, Gianni Pittella, havia estampat la seva signatura al document. També l’havia signat el líder dels liberals (ALDE), Guy Verhofstadt, per obtenir a canvi del seu suport als dos grans grups vicepresidències de l’Eurocambra.

El gest de treure a la llum un acord secret no té precedents i és tota una declaració de guerra. Posa en evidència el malestar dels conservadors davant l’anunci dels socialistes de no donar suport al candidat popular, l’excomissari europeu italià Antonio Tajani, i davant l’intent dels socialistes de posar en dubte el contingut concret de l’acord. El document fet públic demostra que no hi ha cap matís en el compromís del grup de centreesquerra en donar suport al candidat del PPE a presidir el Parlament en la segona meitat de la legislatura.

Sortida forçada de Schulz

El fins ara president de la institució, l’alemany Martin Schulz, va anunciar al desembre que abandonava l’Eurocambra per fer el salt a la política alemanya. La seva decisió va tirar per terra els plans dels socialistes de pressionar el PPE perquè Schulz es mantingués en el càrrec fins a finals de legislatura. En realitat -en això coincideixen fonts dels dos grups- la seva sortida va estar motivada per la negativa del grup conservador al fet que Schulz seguís com a president. Els populars volien que es respectés el pacte i van empènyer l’alemany a fer el pas per concórrer a les eleccions del seu país.

Ahir el PPE no amagava una dura realitat: qui més es beneficiarà del trencament de la gran coalició són els populistes. “A conseqüència de la ruptura del nostre acord, els extremistes podran fer valer la seva influència. Si és el cas, la culpa serà dels socialistes”, advertia ahir el líder dels conservadors, Manfred Weber. “El problema no és qui guanyarà la votació sinó què passarà després. Es podria donar la legislatura per acabada perquè no hi haurà gran coalició”, afirmen fonts del PPE.

Els populars asseguren que les negociacions estan trencades i que no hi haurà un candidat de consens a l’últim minut per substituir Tajani, figura controvertida i poc apreciada entre les files socialdemòcrates. L’italià, de Força Itàlia, va ser portaveu de Silvio Berlusconi durant el seu primer mandat com a primer ministre d’Itàlia i comissari europeu amb José Manuel Durão Barroso.

Equilibri institucional

La publicació del document de l’acord va ferir susceptibilitats. “Ha sigut una agressió dels populars”, asseguraven fonts del grup de centreesquerra. Els socialistes volen continuar presidint el Parlament per mantenir “l’equilibri institucional”. Al·leguen que si un popular ocupa la presidència de l’Eurocambra, les tres grans institucions comunitàries -Comissió, Consell i Parlament- estaran dirigides per polítics de la família conservadora. “És una broma de mal gust que vulguin dirigir totes les institucions. El grau de deslleialtat és lamentable”, es queixava la socialista Elena Valenciano. De fet, prometen batallar per la presidència del Consell Europeu, en mans del conservador Donald Tusk, que acaba mandat a la primavera, si perden la del Parlament.

La pèrdua de popularitat i influència política de la socialdemocràcia a Europa ha sigut especialment dura en els últims anys. La crisi ha esborrat del mapa pràcticament tots els dirigents socialistes. Entre els grans països, només França està dirigida per un socialdemòcrata. I a les institucions comunitàries, el domini de la dreta és clar. El Parlament Europeu és l’únic feu en mans d’aquesta família política. Dimarts que ve el podria perdre.

Gianni Pittella

El socialista europeista i discret

El candidat del grup socialdemòcrata, l’italià Gianni Pittella, és un dels eurodiputats que coneix més bé la casa. Es pot dir que ha fet mitja carrera al Parlament Europeu: n’és diputat des de fa gairebé 18 anys. És el líder del grup socialista i ocupa una de les vicepresidències de la cambra. A diferència de Tajani i Verhofstadt, Pittella és poc conegut al seu país, on només havia ocupat càrrecs regionals i més tard el de senador abans de convertir-se en eurodiputat. L’italià té un tarannà més discret que els seus rivals. De 58 anys i metge de formació, Pittella havia sigut un dels principals defensors de la gran coalició amb els conservadors per poder frenar els populistes al Parlament Europeu.

Antonio Tajani

L’amic de Berlusconi a la UE

El Partit Popular Europeu ha triat com a candidat a presidir l’Eurocambra una figura controvertida. Antonio Tajani, de 63 anys i llicenciat en dret, genera molts recels entre els grups d’esquerres pel seu perfil polític. Tajani, un dels fundadors de Força Itàlia, el partit de Silvio Berlusconi, va ser portaveu del primer ministre italià. També va ser comissari europeu entre el 2010 i el 2014, sota la presidència de José Maunuel Durão Barroso. Com a comissari, va ocupar la cartera d’Indústria. L’esquerra europea li retreu haver mirat cap a una altra banda en l’escàndol de Volkswagen, el Dieselgate.

Guy Verhofstadt

L’últim federalista europeu

El flamenc Guy Verhofstadt, el candidat del grup dels liberals i els demòcrates (ALDE), és eurodiputat des del 2004. Verhofstadt ha fet carrera sobretot en la política belga abans de fer el salt a la política europea, on és conegut per ser un dels pocs defensors del federalisme, per la seva bona oratòria i pel seu europeisme. Entre el 1999 i el 2008 va ser el primer ministre belga. Al Parlament Europeu ha protagonitzat algunes polèmiques com a líder dels liberals en donar primer suport a l’antiga CiU als inicis del procés català i després integrar Ciutadans al grup polític. Verhofstadt comparteix edat (63) i formació (llicenciat en dret) amb el candidat conservador, Antonio Tajani.