Don Juan

He hagut d’anar aquests dies a una famosa sastreria teatral per triar la roba dels personatges de la meva darrera comèdia, i he trobat les dependentes de la casa completament absorbides per la feina d’allò que en llenguatge d’escenari se’n diu “servir elstenorios ”. Servir els tenorios significa proporcionar i llogar la roba que han de portar els actors en les moltes representacions que en aquesta època es fan del conegut drama de Zorrilla. El públic que va al teatre i queda fascinat davant la lluentor dels vestits tots de vellut i de domàs, amb brodats d’or i plata i pedres precioses, no es pot imaginar com és la mena de cau on es confeccionen i es guarden aquests vestits. [...] La porta d’aquestes sastreries, en general, és una entradeta deixada de la mà de Déu, i les escales són com aquelles tristes escaletes prostibulàries de l’any de la picor. A dins la sastreria no demaneu grans miralls, ni àngels amb ales que prenen les mides sense tocar de peus a terra. Tot té l’aire d’una cova de conspiradors deixats i plens de teranyines. La llum ve dels celoberts, d’aquells celoberts on sempre hi ha una rata morta. [...] Malgrat aquesta idea poc protocol·lària de la sastreria teatral, que jo, fidel a la veritat, no tinc altre remei que apuntar, per a tota persona sensible aquests caus de roba rutilant i absurda ofereixen uns marges delicats, de meditació i de poesia. Sobretot en aquests moments de Tots Sants, en els quals el pobre Don Juan ha de netejar de molsa i de teranyines la seva ànima líquida i efervescent, i encara ha de demostrar que és capaç d’enamorar una novícia sobre el sofà d’un centre carlí. Don Juan és la figura més romàntica, més abnegada i més sacrificada a aquesta tristíssima vanitat dels homes que consisteix a creure que són irresistibles. [...] Pobre Don Juan, que cada any ressuscita per força, i la gent va a contemplar-lo amb malícia, però moltes vegades acaba perdent el control i plorant de bona fe, encara que Don Juan visqui en el cos de l’actor més tronat de la terra! Jo he vist les calces prodigioses, acuchilladas, que en diuen a l’esquerra de les Rambles, que aquest any, una mica més velles, més planxades i repassades, han de dur els donjoans més acreditats del país. M’ha semblat que veia la trampa i el secret de Don Juan, i després, baixant la sòrdida escaleta prostibulària, aquest Don Juan tan abnegat i tan complidor encara l’he trobat més simpàtic.