avis-pares

La Sagrario i el Francisco es van conèixer en un ball a Badalona quan tenien 18 i 23 anys. Ell la va veure tan alta que se’n va enamorar i, al cap d’un any, li va demanar per casar-s’hi. Ara la Sagrario i el Francisco tenen 67 i 72 anys i una rutina no gaire diferent de quan eren més joves i s’havien de fer càrrec dels seus quatre fills. Perquè la Sagrario i el Francisco han hagut de criar també dos dels seus 9 nets: l’Estefania (25 anys) i la Sandra (10 anys).

“La mare de les nenes, la nostra filla, va caure en les drogues i va començar a cometre petits furts. Des de fa tres anys és a la presó, a Lleida, i encara n’hi queden dos per complir. El pare també és a la presó”, lamenta el Francisco. L’Estefania i la Sandra formen part del 34% d’infants desemparats que a Catalunya són acollits en algun moment per la família extensa, sobretot els avis i els tiets, segons recull l’ Informe acolliments en família extensa a Catalunya i Mallorca de la Fundació Intress, fet públic aquesta setmana. En total, el 2017 fins a 3.766 nens desemparats van anar a viure amb algun familiar, el 73,5% amb els avis i el 18% amb els tiets. Normalment (63%) és la família materna qui se’n fa càrrec.

Pilar Núñez, directora d’Intress, afirma que l’acolliment en família extensa és “el que es recomana per llei”, i així i tot és “poc visible”. “Caldrien més recursos per a aquestes famílies, així com una mirada més normalitzadora sobre el fet que els infants creixin amb un familiar que no és el seu pare o la seva mare, però sense oblidar alhora que aquella família està danyada i que cal ajudar-la i acompanyar-la”.

La vivència de criar els nets

La Sagrario explica que de la seva neta Estefania se’n van fer càrrec des dels 2 mesos fins als 25 anys. “Va ser complicat perquè tenia molts problemes de salut. Fins fa poc vivia en un pis social, però ara se li ha acabat l’ajuda i tornarà amb nosaltres”, diu. L’Estefania s’instal·larà a casa amb els seus dos fills -els besnets del matrimoni- i un tercer en camí. El pare, detalla la Sagrario, no és a la fotografia. “Per sort tenim una casa de quatre habitacions, amb celobert i un bon balcó”, diu el Francisco. “Aquí els nens estan molt bé”, recalca.

Des de fa tres anys també tenen la custòdia de la Sandra, que ara té 10 anys. “Ho passa molt malament pel fet que la seva mare sigui a la presó. Té por que a mi em passi alguna cosa i es quedi sola”, lamenta la Sagrario. “L’altre dia em va explicar tota contenta que havia trobat una notícia sobre una senyora que havia viscut 150 anys”, afegeix.

Però la veritat és que la Sagrario i el Francisco es fan grans. “Ens agradaria que algun dia la nostra filla es recuperés i nosaltres poguéssim fer d’avis en comptes de pares”, diu el Francisco, que deixa clar que, mentrestant, es fan càrrec dels seus nets i besnets “amb molt de gust”. “Ens donen la vida”, assegura.

A la Sagrario només hi ha una cosa que li reca: que la seva filla, l’Estefania mare, li retregui que li “han pres les filles”. “No se’n recorda que ens va dir que preferia que les nenes estiguessin amb nosaltres que no al seu costat mentre es drogava”, relata, i afegeix: “Hem tingut mala sort. Ni jo ni el meu marit som delinqüents, hem treballat tota la vida. Però hem tingut mala sort”, conclou. Però la Sagrario no s’enfonsa en el pessimisme. “Sabeu que he perdut 33 quilos?”, explica després, orgullosa, mentre ensenya una fotografia de fa uns anys. “Abans em costava cordar-me les sabates i ara em menjo el món”, diu amb un gran somriure.

De sobte, una filla adolescent

Després dels avis, són els tiets els que de manera més habitual es fan càrrec dels nens quan els pares no poden. És el cas de la Montse, veïna de Nou Barris. Fa tres anys va acollir a casa la Letícia, neboda del seu exmarit, que aleshores tenia 14 anys. “La seva mare tenia problemes d’addicció i no se’n podia fer càrrec”, detalla. Quan la Letícia va arribar a casa, la Montse ja era mare de dos nens, que aleshores tenien 4 i 2 anys. “Vaig passar de canviar bolquers i llevar-me en plena nit a tenir una filla adolescent. Al principi no sabia ni com fer-m’ho. Senzillament, no en sabia”, recorda.

Els primers anys van ser molt difícils, i tant la Montse com la Letícia van haver de lluitar contra la depressió. “Crec que ara és feliç, més enllà dels típics problemes d’adolescent. Fa vòlei i és membre d’una colla castellera”, explica orgullosa, i afegeix: “L’única cosa que em fa por és que repeteixi patrons de la mare. M’he assegut amb ella a parlar de drogues, de sexe, d’alcohol. He sigut molt sincera amb ella, i li he dit: «Sabent tot això, tu tries». Només espero que la foscor que ha viscut no l’atrapi mai”, conclou