Colpbol

Un esport sense cap Leo Messi, Cristiano Ronaldo o Neymar Júnior que pugui superar tots els rivals fins a aconseguir gol sense l’ajuda d’uns companys que, per moments, esdevenen autèntics espectadors de les filigranes de l’estrella de l’equip. Aquest va ser, justament, l’objectiu de Juanjo Bendicho, un professor d’educació física valencià que en el seu primer curs de docència, l’any 1997, va constatar a les seves classes com en els esports més populars “es discriminava les xiques i on els alumnes menys dotats físicament hi participaven poc i acabaven abandonant el joc”.

Bendicho només va necessitar 12 mesos per concebre una alternativa, el colpbol, un esport semblant al futbol sala però que es juga amb la mà i en què cada jugador només pot colpejar la pilota una vegada seguida, cosa que l’obliga a combinar amb la resta de companys. “Ací tot jugador que habitualment se sentia desplaçat hi participa, se sent útil i part del grup, i aquests sentiments l’ajuden a enfrontar-se a altres situacions motrius amb més confiança”, destaca el docent.

Dues dècades després, la implantació del colpbol no ha parat d’augmentar i actualment ja es juga arreu d’Europa i a Llatinoamèrica. Es practica en països tan diversos com Xile, Mèxic, Alemanya i Finlàndia. A més, hi ha una lliga de colpbol amb 4.000 participants, la majoria de centres escolars, però també d’altres entitats esportives. Fruit d’aquest treball, el 2001 el ministeri d’Educació li va concedir el premi d’Innovació Educativa. També va ser recompensat pel seu compromís lingüístic, i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar-ne el reglament i va introduir el mot colpbol al seu diccionari.

Més enllà de reconeixements institucionals, Bendicho afirma sentir-se orgullós perquè nens com Andreu Chicano, estudiant d’11 anys en un col·legi de la petita localitat de Foios, a tocar de la ciutat de València, on es practica el colpbol en l’assignatura d’educació física i en les matèries extraescolars, defensi que la cosa més atractiva de l’esport és que “no s’hi pot jugar sol i es necessiten els companys”.

Un altre element clau en el vessant inclusiu del colpbol és el caràcter mixt. En aquesta línia, Neus Martí, també d’onze anys i companya de l’Andreu al col·legi, reclama que “tots els esports siguen mixtos i així poder jugar tots junts”, un desig que encara veu llunyà perquè “els xics s’hi resistixen perquè es creuen superiors i només volen guanyar”.

L’aposta per la inclusió també abasta els ciutadans amb capacitats diferents. Ho destaca David Soler, monitor al centre ocupacional de Xàtiva, que comenta els beneficis que està aportant al seu centre un esport integrador com el colpbol. “Enguany, en el segon campionat d’Espanya que tindrà lloc el 22, 23 i 24 de juny a València, hi participarem junt amb nens de primària de la localitat del Genovés [una població veïna] que jugaran en el nostre equip. Aquesta col·laboració és molt positiva, tant per al nostre alumnat com per als dels altres centres, sobretot si després hi ha un treball a l’aula. És allò que anomenem educació vivencial”.

La raó de ser

Ho resumeix el seu promotor, Juanjo Bendicho, que assegura que “l’esport massa vegades ha empès en la direcció equivocada; ha educat en valors negatius, en la discriminació dels menys hàbils, dels menys poderosos físicament, de les dones, i ha promogut la desigualtat, la competitivitat i la victòria com a valor màxim”.

“Cal refer aquest camí, i en aquesta tasca els mitjans de comunicació hi juguen un paper fonamental. Han de deixar d’estar focalitzats en certs esports i difondre també l’esport femení i el de base”, reclama l’impulsor del colpbol.