Francesc Maspons i Anglesell

Aquest insigne home de Bigues (Barcelona 1872-Bigues 1966), jurista eminent , scribia ala Parada Cristiana el 1932, aixo: El Tribunal de la Haia ha emès un dictamen que estableix doctrina sobre el concepte d’independència i de sobirania de la qual serà molt difícil de prescindir en avant, i que, en ésser aplicada a Catalunya, fixa quina és, en dret públic, la seva personalitat des del reconeixement de la Generalitat. [...] El Tribunal exposa que cal entendre per independència i sobirania d’un Estat. Les afirmacions de l’alt Tribunal són aplicables a Catalunya perquè des del moment de la proclamació de la República catalana, el 14 del passat abril, és un Estat. L’Estatut que va aprovar el plebiscit i fou després presentat a les Corts Constituents espanyoles comença amb un primer article que diu: “Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola”. Encara que ni aquest ni cap altre article no contingués la declaració expressa, la personalitat estatal de Catalunya seria idèntica, perquè jurídicament i, realment les coses són en si mateixes i no segons el que designen els noms que porten, o se’ls dóna, i que poden ésser equivocats. La declaració que el President de la Delegació catalana a Ginebra va fer el proppassat setembre al Congrés de Nacionalitats Europees, en nom de la Generalitat, conté un paràgraf que diu que els catalans, en reconquerir per a la nostra terra la categoria d’Estat, en volem fer un Estat autònom florent i modern. [...] Un dia, Catalunya va acceptar que de dret fos Cap de l’Estat català el rei d’un altre Estat, el de Castella; amb aquesta acceptació no va perdre la seva sobirania o independència, ni l’externa ni la interna; va continuar legislant i regint-se ella mateixa a l’interior, i tractant les qüestions internacionals que l’afectaven, amb personalitat pròpia; però, si no la va perdre, la va posar en perill, un perill tan real, que al cap d’un segle li va ocasionar una guerra de defensa, l’anomenada dels Segadors, i uns anys després hagué de sucumbir a un cop de força de l’Estat el Cap del qual havia acceptat com a propi. [...] Per a provar la sobirania de Catalunya, no és necessari de recórrer al parer del Tribunal de la Haia; hi ha prou raons històriques i jurídiques que la demostren a bastament. El parer del Tribunal n’és un comprovant que mereix d’ésser conegut, per tractar-se de l’organisme de més alta autoritat a Europa en aquesta matèria.