ES timada Julia

M'haureu de perdonar pero el mes d'abril,amb l'aniversari. el judici. les eleccionsi les primarias, que aixi es una historia apart, coincidint tambe am un canvi de pastilles, vaig anar agafan com una depre, que volia fes coses y no podia. Cada vegada tinc menys ganes, mes mandra i tinc menys força. Han p tres mesos rodons, un calor de 42 graus, record de Caltalunya, i encara que tenim piscina, l'avi li fa cosa, banyarse sol. Vaig fer una prova de posarvos nomes titolars i es idiota perque buscar ho a internet ja h podeu fer ara.Aixi que torno a la meva idea inicial i us posare casi sempre un noticia casdascuna i aixi anem parint una hisotria moderna de'avi de catalunya.Pero va pasar na cosa mes importnat que m va fer tornar al blog que es una manera de pesar en vosltres cada dia.El pare et va veure sperant emb la mare per creuar el carrer. com que vosaltres es aveu per pasar i ell circulava et va posderv eure molt poc. Pero tot i aixi ens haapsat la foto. estaves molt alta, avat faras10 anys, els deu que no ens pogurt baraçar,, va dir que teneis el cabell llarg. no estaves primeta  anaves amb un texa apretat..  Falta poc, potser meny que aquests catalans sortin de la preso, i bans de que l¡avi s'en vagi amb el Welles i L'ares a evitar que la gent cassi tu faras preguntes que al f inal t'hauran de contestar i rentar( es impossible) aquesta injusticia  que no te nom. Recordava l'escena del Clint Eartwood, plovent amb lafirg amb l'intrmtnt posat, esperan que ella s'en vagi amb ell. M'esperare fins que  t'hagi pogut abraçar. Be tallo que aixo fa . doncs per aixo segueixo amb el blog perque s'acosti l'hora de que el poguem mirar junts. Que el blog ens servecxi per veure que al mon hi han fills de puta mes grans que els nostres. i va lanoticia dela recueracio del blog.
Un programa de castells sense castells..

Aquest estiu TV3 ha estrenat un nou programa sobre el món casteller i el format s’allunya de tot el que havíem vist fins ara. La productora Batabat ha apostat per seduir l’audiència no a través de la seva afició als castells sinó construint un programa que els utilitzi com a excusa de fons per parlar d’altres aspectes de la vida: l’amor, la por, el fracàs, l’èxit, fer-se gran, la seguretat... I la idea és bona. El programa el presenten amb molta naturalitat Aina Mallol, excap de colla dels Xicots de Vilafranca, i l’actor Biel Duran. Tots dos van conversant amb persones del món casteller que tenen a veure amb la temàtica central del programa, com per exemple parelles que s’han enamorat fent castells o persones que han deixat de fer-ne perquè físicament ja no poden assumir el repte. També entrevisten persones que, sense tenir res a veure amb el món casteller, permeten establir reflexions i paral·lelismes amb aquest món.

'Obrint plaça' ha convertit les dificultats que genera parlar de l’àmbit casteller en un avantatge. El món dels castells es caracteritza per la rivalitat entre colles i per la susceptibilitat de molts dels seus integrants quan es parla d’ells. Parlar del món casteller és material sensible i, periodísticament, és un camp de mines. Fer informació del món casteller en què s’especifiquen colles, protagonistes, virtuts constructives, resultats, triomfs, reportatges i imatges del procés de fer i desfer castells suposa sovint un pou de problemes perquè hi ha colles que se senten ignorades, d’altres infrarepresentades i es creen sospites sobre suposats excessos de protagonisme que alguns personatges o colles aconsegueixen. 'Obrint plaça' s'ha distanciat de tot això. Ha optat per parlar del món casteller de manera transversal i fer-ho a partir de tot allò que és comú a la resta de mortals. L’espectador entén de seguida quins protagonistes són els castellers, quins formen part de l’entorn i quins senzillament apareixen com a especialistes d’un fenomen emocional concret: psicòlegs, fisioterapeutes, actors... Ens distanciem, per tant, d’agendes castelleres, resums de jornades importants, reportatges de caràcter històric, repàs de trajectòries de caps de colla i temàtiques específiques que fereixen sensibilitats dins la mateixa comunitat. Crea un relat del món casteller més narratiu i emocional que no pas informatiu. És insòlit però a 'Obrint plaça' pràcticament no es veuen castells, ni pinyes, ni places plenes de gom a gom. Si ja fa anys que hem entès que es pot parlar de futbol sense veure tota l’estona imatges d’un partit, per fi a algú se li ha acudit convertir els castells en una cosa quotidiana com si fóssim un país normal.