Sempre quan hi han festes o esdeveniments socials, em costa mes escriure, to i que tingui clar el que vull dir. a mi el fer me gran em porta mes a pensar en aquesta estúpida desaparició que es la mort.Sembla que sigui inevitable i que ningu en vulgui parlar. Ho fan dos autors, Pueyo y Benach en el seu llibre Mort certa hora incerta, on plantegen com s'ha de gestionar la pròpia i las dels altres, sobre tot ara que hi han xarxes socials que deixies molt mes rastre que abans. Una de les primeres preguntes es si aquest rastre s'ha de esborrar o llegar. Diuen el EEUU que el millor es deixar les claus a un familiar que ho gestioni. 'altres que hi han empreses dedicades a borrar ho tot per fer mes fàcil el dol. Soc de la primera. Encaram 'emociona quan trobo una carta del pare guardada per no se sap que, una postal enviada des de no se sap on o els llibres de contabilitat per dir li d'alguna manera de l'avi Jaume on hi havia comptes i referències d'enterraments. Els dols s'han de fer visibles. Sinó vivim d'esquena a la mort i així no l'acceptem i igualment crec que les xarxes no s'haurien de regularen aquests sentit. Si un deixa rastre es perquè vol ser recordat. De igual manera que penso que cadascú deixa veure el que vol de la seva intimitat. La mort s'ha anat convertint en tabú en la mide de que els sexe s'anava alliberant. La questio es sempre tenir merda al cap. No tenim dues identitats, nomes que com mes joves mes llegat deixerem. L'únic que hem d'evitar es ser un contacte fantasma que no consumeixi publicitat. El jo diria que no ha de morir com no han fet els grans autors de la historia de la humanitat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada