El peñon de Gibraltar va ser el preu que va pogar voluntariament Anglaterra el 1714 per abandonar Catalunya a la seva sort. La reina pocs dies abans de morir va tornar a rearmar la flota pero ja era massa tard. Espanya s’ha embrancat en una escalada de tensió diplomàtica amb la Gran Bretanya, a costa de Gibraltar i en el marc de la delicada negociació pel Brexit. El govern espanyol ha aconseguit que la Comissió Europea li atorgui un dret de veto sobre qualsevol punt de les converses que afecti el Penyal, amb l’objectiu de pressionar en favor de l’última oferta que ha fet Madrid a l’executiu britànic: la cosobirania sobre Gibraltar.
Des que va triomfar l’opció del Brexit que la diplomàcia espanyola es frega les mans, a l’espera de poder pescar en les aigües tèrboles que circulen entre Londres i Brussel·les. La intensa tasca iniciada per Margallo va culminar divendres i ha encolerit els britànics. El ministre de Defensa, Michael Fallon, parla de protegir la sobirania britànica del Penyal “fins a les últimes conseqüències”, i l’exlíder tory Michael Howard no ha dubtat a utilitzar la paraula “guerra” recordant Thatcher i les Malvines.
La primera ministra actual, en canvi, ha optat per una reacció més subtil. Theresa May ha assegurat que “mai” tancarà cap acord que deixi “els habitants de Gibraltar sota una altra sobirania sense [comptar amb] la seva lliure voluntat expressada democràticament”.
El que fa May és treure el conflicte de la pugna amb accent bèl·lic, per descomptat, i apartar-lo també de la negociació en despatx tancat. El porta a un terreny on Espanya se sent molt incòmoda: el de vincular sobirania, territori i referèndum. Urnes i vots. Comptant, esclar, que els gibraltarenys sempre s’han mostrat contraris al canvi de sobirania.
El cas és que Espanya, en certa manera, no defuig aquest terreny de joc en una altra derivada del Brexit. En una entrevista publicada ahir mateix, el ministre d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, posava més llenya al foc de les relacions britànico-espanyoles anunciant que Espanya no té previst vetar l’accés a la Unió Europea d’una Escòcia independent. Un pretès dard a Londres que valida l’eina del referèndum per independitzar-se d’un estat i, acte seguit, entrar a la UE.
És a dir, el govern espanyol pretenia aprofitar el Brexit per posar almenys un peu a Gibraltar, jugant fins i tot la carta escocesa, i es pot trobar atrapada entre dos referèndums. Per més que digui que el cas català és diferent de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada