Després que la música en streaming hagi enterrat els CD, que a la vegada havien enterrat els discos de vinil, la necessitat que tenen les generacions més joves de recuperar un objecte físic per escoltar música s’ha fet més present que mai. Pur fetitxisme? Segurament.
Aquest 2019 els àlbums de vinil es convertiran en la principal font d’ingressos de vendes físiques per al món de la musica, segons la revista Rolling Stone. Un fet que no sorprèn gens perquè completa una tendència de quinze anys a l’alça. I encara que segueix sent un producte per a un nínxol de mercat reduït, mentre que les vendes de CDs continuen la seva espiral descendent el vinil pot acabar convertint-se en l’únic mitjà analògic per difondre música. Si més no, fins ara. Fins a l’improbable retorn de les cintes de casset.
Improbable però del tot cert. Perquè en uns dies, i gràcies, entre d'altres, a la popular banda britànica Coldplay, les cintes –aquelles cintes BASF o Sony o TDK que tothom gravava a casa als anys 70 i 80 (se’n diu piratejar, en termes actuals; no pas aleshores) i les passava als de la colla, etcètera– es podrien tornar a posar de moda. Fins i tot com a regal nadalenc.
El dia 22 surten a la venda els àlbums Everyday life, dels esmentats Coldplay –a més d’en CD, vinil i digital, també en casset–, i The Christmas Present Green Cassette i The Christmas Present Red Cassette, de Robbie Williams, que igualment debuta en aquest format. I el cantant anglès Liam Payne s’afegeix a la moda amb All I want (for Christmas). I The Who. I Beck.
¿Hi ha alguna explicació raonable a aquest ressorgiment? La qualitat del so no sembla que ho sigui. Si més no, a parer del crític i columnista britànic Tony Parsons, periodista musical, excol·laborador de la publicació web New Musical Express, NME, abans difosa en edició de paper des del 1954. “Sospito –diu a l’ARA– que la nostàlgia és per la joventut perduda, no pas per les antigues cassets. Entre altres raons perquè les cassets eren i segueixen sent la pitjor manera possible d’experimentar i escoltar música”. Un criteri, però, que no comparteix el professor belga Renaud Foucart, especialista en gestió cultural de l’escola de negocis de la Universitat de Lancaster. En conversa telefònica amb l’ARA des del seu despatx, afirma que “les cassets eren de més qualitat, pel que fa a la reproducció de so, que no pas els discos de vinil”.
Però més enllà de la defensa d’un o altre format, “en el fons una qüestió molt personal”, segons Foucart, el professor també sosté que la mateixa raó per explicar el retorn del vinil es pot aplicar ara al relatiu revival de les cassets. Molt relatiu, insisteix, “ja que [la quantitat que se’n venen] continua en xifres molt baixes”.
Segons l’associació de segells discogràfics del Regne Unit (BPI, en les sigles en anglès), quan acabi aquest 2019 s’hauran comprat unes 100.000 cintes, la majoria a menors de 25 anys. No són, òbviament, dades espectaculars, i més tenint en compte que el 1983, el moment de màxima popularitat de les cintes, només al Regne Unit es van vendre 83 milions d’àlbums en aquest format. Tot i així, la previsió a 31 de desembre suposaria doblar les vendes del 2018 i el pic més important des de l’any 2004.
“Es tracta, clarament, d’un objecte –diu Foucart–. Amb Spotify tens accés a tota la música que vulguis però t’estàs perdent alguna cosa. I el que vols és un objecte que puguis ensenyar i que puguis mostrar a través de les xarxes socials. Instagram, Twitter, etcètera. No crec que es pugui parlar d’una forma de nostàlgia, entre altres raons perquè la majoria de la gent que els compra no han tingut abans aquesta mena d’experiència. No és la gent de 40 anys, la que compra cassets; és la de 20, perquè ha viscut tota la vida en un entorn desmaterialitzat i, d'aquí deu anys voldran conservar un objecte. I també és una forma de llançar un missatge sobre ells mateixos. El mateix passa amb els e-books. Vas en un tren i tothom pot estar llegint en Kindle, però ningú no sap què estàs llegint. En canvi, amb un llibre físic estàs parlant de tu mateix”. El professor de la Universitat de Lancaster també justifica el boom de les cassets pel preu de cost. La seva producció és molt més barata que no pas la d’un disc de vinil. “Un artista, qualsevol, no cal que sigui professional, pot fer-ne a petita escala, mentre que els vinils requereixen un procés més sofisticat i molt més car”.
La compra per internet és una altra de les característiques dels consumidors de cassets o vinils.
L’expectativa per les vendes de cintes en les pròximes setmanes és tan gran que fins i tot la cadena de supermercats Tesco –la més popular del Regne Unit– té en catàleg per aquest Nadal una reproducció del famós Brooklyn Boombox, el radiocasset de grans dimensions que alguns col·lectius de joves acostumaven a dur a la platja o a carregar a les espatlles mentre passejaven pels carrers de les grans ciutats. L’aparell, que també es pot adquirir en línia, el produeix la firma GPO Retro. L’any passat se'n van vendre 17.000 i aquest any esperen superar amb escreix aquesta quantitat.
L’expectativa per les vendes de cintes en les pròximes setmanes és tan gran que fins i tot la cadena de supermercats Tesco –la més popular del Regne Unit– té en catàleg per aquest Nadal una reproducció del famós Brooklyn Boombox, el radiocasset de grans dimensions que alguns col·lectius de joves acostumaven a dur a la platja o a carregar a les espatlles mentre passejaven pels carrers de les grans ciutats. L’aparell, que també es pot adquirir en línia, el produeix la firma GPO Retro. L’any passat se'n van vendre 17.000 i aquest any esperen superar amb escreix aquesta quantitat.
La moda de les cintes, potser fugissera, posa al descobert una mena de paradoxa tecnològica que ja s’havia apuntat amb el redescobriment dels discos de vinil. La música en streaming ha acabat amb els CD, d’acord. Però a l’hora de tornar a recuperar un objecte per manipular, el CD ha perdut la batalla tot i el seu millor so. El que compta és l’estètica dels long play i de les velles cintes, que es rebobinaven amb un bolígraf Bic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada