Arcadi Oliveres

Es la revolució permanent feta persona. Tan radical com humil ha participat a totes les mogudes socials dels darrers 50 anys. Auster i discret ha trobat en la Teresa Forcades el seu altaveu. Del monestir al mon. Aquest mon que tampoc no para mai de inventar se, desprès d'una revolució en necessita un altre per no caura en la injustícia entre els humans.Necessitem els pensaments d'aquests dos filosof de la vida cotidiana, sense fissures, perquè els altres som dèbils, incoherents i sobre poc constants. Una de les normes basiques nostres hauria de ser viu com penses i estalviariem un munt de malalties.Hem deixat refredar els canons ideològics i socials que utilitzavem contra el franquisme. El Benestar ens ha fet pensar que ja no els necessitem i el luxe i despilfarro fa que no en sapiguem comprar de nous. Les bales de plom han de ser ara de justícia, pau i dignitat, flotadors que encara ens poden salvar quan ens arreplegui el tsunami de la crisi del tot.El 1966 ja es van tancar a la caputxinada, desprès l'assemblea, la Marxa, la insubmissió, els veïns, l'objecio fiscal ,la no mili a l'exercit, el no a la guerra i la indignació a les places. La denuncia es l'important i no qui la fa. El crit ha de ser sobre la cosa i no sobre un mateix. El cap ben alt encara que hi pesin les inquietuds. Quan sentis la seva temperada no et creuràs que estiguem tan malament.Peró si.