el bufons

Eren els que feien riure al rei. A mes de les seves dots naturals de simpatia, hi afegien alguna desgracia o minusvalia personal que tambe feia molta gracia. Llegeixo que hi ha un llibre, La cultura del Renaixement a Italia de Jacob Burkhard (Basilea 1860), fet a partir d'uns parametres que avui resultarien inasumibles. Pero explica unes dreceres culturals per entend e el seu estudi, amb una empenta i gosadia que contrasta amb la pusilanim teoria de l'art dels nostres dies. El llibre ja avançava un canvi. A Cronica de Peruggia, Matarazzo parla dels senyors del nord d'Italia i diu el següent: Bona part de la pompa d'un senyor rau en la possessio de cavalls, gossos , mules, falcons, bufons, musics i animals exotics. El curios es l'ordre amb que ho expressa. En l'ordre observem que l'artista del segle XV anava darrera de les animals exotics, si hi aparexia. Musics i actors eren com un moble qualsevol. Fins Bach, incasable lluitador per el seu estatus social i mort el 1750, en ple segle de les Llums, la cultura com la coneixem va ternir series tribulacions per imposar se. Alguns pogres diran que el senyor feudal es ara el regidor de cultura de torn.Ara un artista pasa del menyspeu a la divinitzacio. Els lacais del XV volen ara cobrarr trienis.El geni funcionari es molt frances i la crisi demostra que aquest model no es viable. Ja no es poden pagar 100000 euros per una estatua a una rotonda d'autopista. De fet l'avantguardisme ha desaparegut del entorn i aixo posa en dubte la vocacio rupturiste dels que en feien bandera.