els ulls del castanyer

 

    Trepitja la terminal i és encara negra nit. El congrés obrirà les portes d’aquí a unes hores, després de mesos de preparatius. Tot i que sempre li ha agradat treballar, no és pas per aquesta raó, ni de bon tros, que s’ha entestat a no cancel.lar el viatge. D’haver-ho fet, li hauria estat dient el que ja sap però no ha de sentir-se dir; alguna cosa com ara ‘em quedo perquè t’estàs morint’, o ‘em fa por marxar per tornar quan ja no em puguis estrènyer la mà entre els dits, com sempre fas’... Ho saben tots, ell inclòs, fa setmanes. Ell no només ho sap. A estones, ho desitja. Quan ho desitja ho demana i, aleshores, els crits afeblits fuetegen l’ànim de qui se l’escolta. No suporta més el dolor, i no suporta endormiscar-se, empès per la morfina, mentre les filles li parlen. Sap que no tornarà a caminar, que ni tan sols tornarà a posar-se dret un instant. El vell cos de castanyer, que per increïble que sembli no ha perdut la corpulència, depèn ara de qualsevol menys d’ell. És ben bé com si tornés a ser un nadó de poques hores; un nadó amb història. Duu munions de vivències gravades a l’escorça... El cercle es tanca.

Parla poc, però gairebé sempre amb coherència, i respira sense ajut. De vegades, alguna de les filles li acarona els cabells i es disposa a marxar, de puntetes, fins l’endemà. No diu adéu, pensant que dorm... Aleshores ell s’incorpora, i amb una veu aguda, però esprimatxada i eixuta, diu ‘Fins demà’, o ‘No te’n vagis a dormir sense sopar’. Les paraules tenen gairebé un to de retret. Quan això passa, la filla de torn renega amb ràbia, en silenci, mentre rep el missatge secret que amaguen: ‘¡Ep, que no dormo pas! ¡Encara hi toco, i molt! ¡Encara no sóc mort, jo! ¿Que no te n’adones o què?

És doncs en aquella terminal, amb sobredosis d’agudesa i agilitat de cafetera, i frescors cítriques robades de la dutxa del matí, perquè ell encara hi toca i, sobretot, perquè encara és viu. El sentit del deure i el gust per la feina hi tenen ben poc a veure. Si hagués vist que ella canviava de plans, probablement s’hauria ben empipat. Si s’hauria empipat o no, però, ella no ho sap del cert; no era sempre fàcil saber què passava pel cap d’aquell castanyer tan dolç i alhora tan tossut. A la fi ella havia optat per creure que volia veure-la marxar i esperar-la fins que tornés. Ella, d’altra banda, necessitava sentir com el formós castanyer l’esperava un cop més... L’últim cop. Hi havia força possibilitats que no la veiés tornar. Ben mirat, però, allò perdia importància si pensava que, fos com fos, ell intentava esperar-la i ella intentava fer-se esperar. S’havien acomiadat el vespre abans, tots dos assaborint els sucres que, en safata desdibuixada i fràgil, els oferia la intenció. Fa setmanes que ella, les germanes, i tots aquells que l’estimen, comparteixen vespres, nits i matins, mòrfics i maldestres, amb el noble castanyer; també bons records que li provoquen rialles febles, al.lucinacions esmicolades, i plors. Té por, i no sempre se n’amaga. De nena, sovint se’l mirava i el veia tan fort que no podia estar-se de pensar que viuria sempre. Ara, veient la seva por, a moments li sembla que ell també s’ho havia arribat a pensar... Però l’home fet de nusos, arrels i escorça, bonic com un castanyer, fa ja temps que es desfà per dins. Pateix. Pateix però resisteix. Frisa per fugir del dolor, però alhora vol quedar-se i continuar bressolant néts i besnéts entre les branques.

          Reconeix un parell de rostres entre el gruix de viatgers que es precipiten mig endormiscats a la terminal, tot i que fa ben poc que la jornada ha començat a estendre la catifa horària. Salutacions i somriures la distreuen una estona. El nuvolet cítric de la dutxa encara la reconforta i decideix acabar-se de despertar. Croissant. Una cortina de bombolles de Vichy… Durant el vol seu al costat d’un altre membre del comitè. Parlen de la ciutat on passaran els propers dies. El seu interlocutor ja ha estat abans a l’hotel on s’allotjaran i n’elogia l’ordre, la tranquil.litat i la pulcritud; li recomana amb insistència que trobi un moment per prendre la fresca a la immensa terrassa de marbre que, des del lounge principal, s’aboca al port de la ciutat. Uns quaranta-cinc minuts abans de l’aterratge una hostessa els ofereix begudes i galetes i, durant la davallada, es distreuen fullejant diaris i revistes. Ella tria els paisatges de colors diàfans d’una revista de viatges que va comprar la tarda de divendres, just abans d’entrar a dormir a l’hospital. Tant ella com les germanes s’encaparren a acumular revistes elegants que després no tenen gaire esma de llegir. Mentre l’avió busca pista, però, aconsegueix endinsar-se en aquella allau de propostes de llocs per visitar durant la tardor incipient.

          Aterren a l’hora prevista i, un cop fora de l’aparell, continuen retrobant i saludant membres del comitè i altres participants al congrés. Tenen tots el temps just per distribuir-se en diferents taxis, arribar a l’hotel i deixar les bosses a les habitacions. Abans de sortir a corre-cuita cap a les instal.lacions on es desenvoluparan les ponències científiques, ella i els altres esgarrapen un parell de minuts matemàtics per treure el cap a la terrassa que s’obre, esplèndida, just davant de l’ampli lounge. De seguida s’adona que el seu company de viatge, que com a bon científic és poc propens a exagerar, tampoc no ho ha fet en aquella ocasió. Embadalida, contempla durant aquell breu lapse robat a la implacable agenda del dia com els feixos de raigs solars besen les onades mandroses, d’esbiaixada, per convertir-les en una curiosa flassada d’oripells iridescents... A un quart de deu ja formiguegen tots al voltant d’una taula d’on han de recollir les respectives acreditacions i els programes científics. Li sembla que el matí passa ràpid, ple de cordialitat i de ciencia. Tot va com una seda i se’n sent contenta. A quarts de dotze fan una pausa i retroben el sol suau de l’arxipèlag en un petit pati interior de terra d’argila. Els serveixen pastes i cafè amb llet. De seguida tornen a les ponències i tot va bé fins que, quan s’aturen per dinar, sent una nostàlgia extrema. Un tel del pensament li mostra el castanyer extenuat, estès al llit, amb aquella mena de camisa de dormir de color blau cel que sempre porta... Cada vegada fa menys esforços per reincorporar-se i per parlar. Truca a l’hospital i algun parent li diu que no hi ha canvis. Les poques dècimes que apareixien i desapareixien quaranta-vuit hores abans no han tornat a fer nosa. Ell, però, està molt i molt endormiscat i amb prou feines diu res. Precisament aquell sis d’octubre, el castanyer compleix vuitanta-cinc anys. Res no sembla indicar que ell en sigui conscient, però el silenci particular que guarda aquell matí fa pensar que, de conscient, n’és, i molt. En tot cas, és prou clar que tots els altres ho pensen i ho recorden, però ningú no gosa exterioritzar-ho: tothom sap que l’amable castanyer ha dibuixat l’últim anell de creixement a l’interior de l’ escorça. No n’hi haurà cap altre. Mai més.

No vol dinar sola i s’uneix a un dels nombrosos grups que s’afanyen a entaforar-se en algun dels molts locals acollidors que la ciutat desplega. Trien un petit restaurant polit i tranquil, de parets revestides de fusta i cortines semitransparents, de fil, del color de la ginesta. Tret d’alguna excepció, mengen tots amanides amb blat de moro i pinya, seguides de pollastre guisat amb una salsa lleugera. De seguida s’adonen que l’han encertada i, tot i que el temps de què disposen no permet una llarga sobretaula, acaben l’àpat amb bon cafè i conversa distesa. Gairebé sense adonar-se’n, i després de solucionar algun lleu entrebanc amb la microfonia de taula, enceten un altre reguitzell de ponències. Entrellats quàntics, intricats càlculs matemàtics, i simulacions teòriques de processos biològics que només els microscopis més sofisticats poden capturar van brodant la tarda. Just quan manquen dues sessions per acabar el programa d’aquell dia, surt al vestíbul per acabar d’ultimar alguns detalls del sopar de benvinguda pels vuit membres del comitè. Els esperen al restaurant cap a tres quarts de nou. Després repassa el menú i els llistats de taules del sopar multitudinari que el comitè oferirà, l’endemà, a tots els assistents. Quan passen només deu minuts de les set ja ho té tot llest i decideix sortir a passejar una estona. De seguida s’adona, però, que el que l’empeny a sortir no és ben bé una decisió que hagi pres per ella mateixa, sinó més aviat una necessitat incontrolable. Una força aliena a ella li ho fa fer per allunyar-se d’una malinconia cada cop més intensa que, sense avisar-la, ha començat a rosegar-li l’ànim, voraç, en qüestió de segons.

          Baixa a poc a poc per una avinguda que creua el carrer on hi ha el centre de convencions. Es diu que es distreurà mirant aparadors, però li costa trobar aparadors per mirar. De primer només ensopega amb nombroses botigues d’electrodomèstics, que li interessen ben poc, i amb alguna botiga de roba econòmica, de colors llampants, per a les miríades de turistes femenines que de segur visiten la ciutat quan la calor apreta i els calendaris laborals ho permeten. Al cap d’una estona es troba davant d’una perfumeria esquifida. La visió d’un munt de prestatges de cristall rosat, plens a vessar d’ampolletes menudes i galindaines nacrades i lluents, la salva. Hi entra i es deixa engolir, alleugerida, per un remolí de pólvores rosades i translúcides... Dior, Guerlain, Estée Lauder, Biotherm... Un ventall d’imperis li fa l’ullet, mentre xiuxiueja promeses de bellesa... i de commiseració. Pensa en com n’és d’absurd que una dona com ella, que gairebé mai no es maquilla, compri gairebé sempre maquillatge quan pateix, per acabar-lo regalant a les amigues quan el patiment ha passat. Aquella reflexió que li creua la ment no és però prou rotunda per aturar la incongruència i guanyen Dior i Guerlain: flor de presseguer pels llavis i rosa perlat pels pòmuls. L’imperi Guerlain l’obsequia amb una mostra gratuïta de perfum. Pot triar d’entre unes quantes fragàncies. Tria, guiada fonamentalment per un nom: L’Instant.

          Són gairebé tres quarts de vuit quan puja, pràcticament d’esma, per l’avinguda que l’ha de portar de tornada al centre de convencions. Sent com la bosseta diminuta que conté la compra rosada, translúcida i, sobretot, cara, li oscil.la entre els dits, de tan poc com pesa. Quan és a pocs metres de la façana senyorívola del centre de convencions, s’atura i truca al mòbil d’una germana, que li respòn des del passadís de l’hospital i li explica que, després de passar matí i bona part de la tarda silenciós, el castanyer s’ha deixondit amb la visita d’un dels néts. S’ha menjat un flam amb gana; després semblava que no volia parar de xerrar, mentre els que l’escoltaven feien veure, tal com han hagut d’aprendre a fer fa un temps, que entenien tot el que deia. Cap a les set, però, les dècimes han tornat. Només unes dècimes, de debò... Penja, i la tristor se li fa grossa a l’estómac. L’envaeix fins a l’últim racó, estenent-se-li per dins com una taca d’oli... Li ve al cap l’estranya quera que li va clavar les urpes el vespre abans que morís la mare. Ben de pressa, però, sepulta aquell record amb una immensa llosa imaginària.

Cinc minuts abans de les vuit acaba l’última ponència. Adreça un somriure generós a tothom qui la saluda i torna a l’hotel a peu amb els altres membres del comitè. A tres quarts de nou, tal com previst, ja són tots al restaurant i gaudeixen d’un sopar impecable. L’ambient és excel.lent i el menjar molt bo, de qualitat i ben presentat, però sense floritures. A un quart d’onze i cinc tots han acabat i el grup es dispersa un moment. Alguns truquen a casa; ella truca a l’infermer que té cura del castanyer les nits dels laborables. Hi vol parlar abans no agafi el son. Uns segons abans de començar a marcar les nou xifres del mòbil de l’nfermer flaqueja i sent la fiblada d’un desig que, fins aleshores, havia aconseguit mantenir arraulit a l’inconscient tot el dia. Se n’havia sortit prou bé quan, al migdia, i també abans de sopar, havia parlat amb els que eren a la vora de l’home arbre. Però ara la fosca ho ha tenyit tot i el desig reprimit però d’un color intens, un desig impossible de fer realitat, l’agullona amb la coïssor aspra d’una ortigada: tant de bo pogués parlar amb el castanyer també, i no només amb l’infermer. El castanyer, però, fa ja dies que només pot parlar amb algú si el té davant i el pot veure i tocar; el fil de la seva consciència és ara massa prim per discernir i aprofitar les subtileses i trampes que la tecnologia ofereix. Tant de bo… Tant de bo l’impertèrrit trencaclosques del dia en dia no l’hagués abocada a haver de prendre aquella decisió, la decisió de marxar o de quedar-se, la decisió de deixar-lo, no sol, però sí sense ella... Marca, i parla amb l’infermer. Fa uns minuts que la febre ha pujat a 39. Intenten fer-li baixar. En penjar, ella ja sap que sigui quin sigui el procés que durant la tarda ha esperat, latent, i que ella d’alguna manera havia pressentit, ara s’ha posat en marxa per emportar-se el castanyer lluny de l’iglú de dolor que l’empresona fa massa dies. De tornada a l’hotel tothom està cansat però content de l’estona que han passat. Algú fa un comentari sobre el bon funcionament d’un arxiu històric on ella ha estat no fa gaire i de seguida corrobora l’afirmació. En arribar a l’hotel tots s’afanyen a enfilar el passadís cap als ascensors. Ella s’acomiada al lounge; es vol estar un moment a la terrassa abans de pujar a dormir.

El marbre clar sembla fondre’s a poc a poc, en regalims d’elegància, damunt les aigües de cel.lofana blava que abracen l’arxipèlag; mentrestant, els estels se la miren, diamantins i incandescents, plens dels ulls d’ell… Sap que la busca per dir-li adéu a través dels cossets enormes però menuts. Ho entén. Ho sap... Però tria fer-se una mica la distreta. Troba aixopluc en la frescor marmòria de la balustrada que ara la gronxa i en la dolçor de la nit de vellut blaumarí. Recorda tardes d’una nena que, fa molts anys, esperava que el pare tornés d’algun viatge amb un somriure, un petó, i un regal. Hi va haver una temporada en què l’home castanyer viatjava de tant en tant per feina al mateix arxipèlag on ella es troba ara. Aleshores devia tenir vuit o nou anys; les germanes ja eren casades amb criatures i tot. Odiava aquells viatges; sabia que l’home castanyer els odiava també i que s’esforçava perquè mai no duressin més de tres dies. Ell marxava i, en la seva absència, ella tornava tota sola de l’escola i obria la porta de casa mig espantada. Es mirava tots els dibuixos que feien a la televisió des d’una cadira de fusta i de vímet de la qual no gosava moure’s. Després apareixia alguna de les germanes i es fregia peix congelat pel sopar; la mare dormia en alguna de les clíniques psiquiàtriques de la ciutat, sumida en la fragilitat opalina d’una malaltia crua... I arribava l’hora màgica: ‘Si em trobes a faltar i et poses trista, surt a la terrassa abans d’anar dormir. Jo també sortiré a la terrassa del meu hotel i m’enfilaré dalt dels estels, per mirar-te des de l’altre costat del mar. Fixa-t’hi bé, i veuràs els meus ulls que et miren. Sobretot, no ploris’. Per sort, en menys de dos anys aquells viatges es van acabar; ella recordaria sempre més, amb tendresa, totes les mirades que els ulls del castanyer li havien llançat des dels estels. Ara ell li està dient adéu. És clar com l’aigua que té just davant, però ella insisteix a fer-se la distreta. No és ben bé que l’adéu li faci por: el que li fa por de debò és trencar el plor desconsoladament, tota sola, en aquella terrassa; els estels l’estan mirant plens dels ulls d’ell i, si ella plora, ell ho sabrà. Ho sabrà, mentre respira les últimes hores de l’últim aire de l’última nit en aquella cambra d’hospital d’on ella és ara tan lluny. Aquell saber, li podria fer més mal que la mort mateixa.

Entra a l’habitació i de seguida s’adona que una saba de calma extraordinària li borbolleja per dins; ja no se sent trista. Amb molta cura, treu el pijama de la maleta. Sap que no és bona idea desfer gaire l’equipatge. Mentre va cap al llit es veu reflectida al mirall i el devessall de petits despertadors blancs que li estampen el pijama, d’un blau intens com el dels safirs, li crida l’atenció. Un marca un quart de vuit, l’altre les sis i deu, l’altre la mitjanit… Cada despertador sembla assenyalar un instant; hi ha instants de son, instants d’amor, l’últim instant... S’acotxa bé tot i que no té fred, i recorda com l’acotxava el castanyer quan era nena. En tancar els ulls, imagina una explosió de colors gairebé calidoscòpica i cantusseja mentalment… Stars shining bright above you… Li sembla sentir la veu tèbia de Mama Cass... Dream a little dream of me. S’adorm.

Un ‘bip’ estrident del mòbil que ha deixat tota la nit connectat forada el silenci. Obre els ulls com un autòmat i llegeix ‘Truca’m quan et llevis’. Encara és fosc... Dos quarts de set. De llevada ja ho està. Truca. Encara és viu, però ningú no creu que acabi el dia. Quan la germana ha arribat a l’hospital després de rebre l’avís ell ja no estava conscient. ‘Dutxa’t sense presses i busca’t un vol per tornar’, li diu la germana. Ella es dutxa, amb presses, i es vesteix com un llamp. Sona el mòbil. Tres quarts de set i deu. Les arrels del castanyer han deixat anar la terra. Ara, a la terra, hi queden ella i els altres, amb la memòria esmaltada de moments trencadissos, grans i petits… Tardes plaents davant del televisor; Phileas Fogg i Passepartout, Sandokan, Fernandel, Louis de Funès… Capvespres esbojarrats en què les tempestes d’agost els soprenien corrent descalços damunt la gespa, entre rialles, o matins de xocolata espessa, colgada d’illots de nata i d’acords lents de les cançons de María Dolores Pradera… Acaba de recollir-ho tot. Es frega la base de les ungles i els lòbuls de les orelles amb dues o tres gotes de l’Instant de Guerlain i abandona l’habitació.

L’espera a l’aeroport és llarga, però aconsegueix no perdre la calma. Pensa en tot l’amor que el castanyer li ha donat, en la seguretat que sempre trobava de menuda en la frondosa enforcadura. Tot i que encara no ha tingut temps d’enyorar-lo intueix que, més endavant, passarà els dits per les parets de la vella casa i, en sentir les olors barrejades de la fulla d’havà i la colònia d’espígol, es capbussarà en tones d’hores, mig buides, com el ressò dels canons d’alguna batalla antiga, i el voldrà tenir al costat. Aleshores, l’enyorança li esberlarà la pell… Per fi pot embarcar, i del temps que passa creuant l’aire ni se n’adona, però el trajecte en taxi de l’aeroport fins al tanatori se li fa un turment… Fins que el veu. El castanyer somriu.

Irina Pou (Pseudònim)