El de demà és el judici més important que afronta la democràcia espanyola des de la seva recuperació després de la mort de Franco. Ho és no només perquè per primera vegada es jutja un expresident de la Generalitat i dos dels seus exconsellers, sinó per la innegable naturalesa política del cas, que apunta directament al cor de la Constitució del 78, la interpretació restrictiva de la qual ha expulsat una majoria dels catalans d’aquell consens.
Els fets que es jutgen són els següents: el Govern va organitzar, davant la prohibició del TC de celebrar una consulta, un procés participatiu amb voluntaris perquè els ciutadans poguessin expressar la seva opinió sobre el futur de Catalunya. El que es jutja, per tant, no és la causa de la independència sinó el dret dels catalans a pronunciar-se, a través d’un procediment informal i desproveït de validesa jurídica, sobre la independència. És per aquest motiu que s’acusa Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau del delicte de desobediència i prevaricació i s’enfronten a una petició de pena d’entre nou i deu anys d’inhabilitació. El govern espanyol intenta presentar el judici com una qüestió gairebé administrativa, de simple aplicació de la llei, però en realitat estan en joc moltes coses: la principal el dret a la llibertat d’expressió, recollit a la Constitució, i també el principi de participació ciutadana que sustenta la idea mateixa de democràcia. Per això el judici és en si una anomalia democràtica, però també suposa una oportunitat fantàstica per explicar al món els motius que té una majoria de la societat catalana (entre el 70% i el 80% segons les enquestes) per reivindicar un referèndum com el que va poder celebrar Escòcia el 2014. D’altra banda, també servirà per testar si el grau de mobilització sobiranista es manté com al principi del procés o per contra s’ha desinflat els últims anys (la tesi de Madrid).
Des d’aquest punt de vista l’ARA vol subratllar el seu compromís amb la democràcia, amb el dret dels catalans a decidir el seu futur i el del Govern a consultar l’opinió dels ciutadans. I és evident que la millor eina per resoldre qualsevol conflicte sempre serà el diàleg i la negociació, que en aquest cas concret hauria de culminar amb la celebració d’un referèndum i amb el compromís, d’ambdues parts, de respectar i aplicar els resultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada