la dansa romantica

sardana, que restava destinada a devenir, pel seu caràcter i per l’airosa i elegant austeritat, la nostra dansa típica i representativa. L’any 1850, el 25 de febrer, vingué a Barcelona, per primera vegada, una cobla empordanesa. Fou la nomenada “Sociedad Filarmónica de Torroella de Montgrí”, que dirigia En Miquel Gich i Massaró. El programa de la funció al Liceu, en el qual prengué part aquesta cobla, comprenia: el tercer acte de l’òpera Marino Faliero, concert per la cobla executant, un ària obligada de tenor; una sardana, que ballà el cos de ball del teatre; un cor de l’òpera Der Freyschutz ; un vals a l’estil del país, tocat per la cobla i ballat pels ballarins i acabant la funció amb el ball fantàstic en un acte La Estrella o Terpsícore en la tierra. Sembla que els músics empordanesos tingueren un gran èxit. Altres cobles vingueren de tant en tant a Barcelona; però pot dir-se que quan veritablement es ballaren sardanes llargues a Barcelona, fou l’any 1860, en les grans festes celebrades amb motiu de la vinguda a la nostra ciutat de la reina Isabel II. Amb el triomf esclatant de la sardana, que és la dansa que assenyala i inicia el nostre renaixement, podem donar per acabada la gesta i l’evolució de la dansa durant el període romàntic del segle passat, el segle XIX.